1 d'octubre i 2 poemes

1 d'octubre i 2 poemes
Quan l'esperança venç la por

de Josep Rull

símboleditors

Juny 2020

Per mi llibre imprescindible i per guardar. És història. I Història no contaminada. Naturalment que parla de política, i de repressió, i sobretot de presó i família. però tot amb una mirada sana i esperançadora, sense parlar malament dels altres, només relatant el seu dia a dia, clar i net. Crec que qualsevol persona demòcrata de qualsevol color polític pot llegir aquest llibre sense sentir-se criticar cap de les seves posicions. 

Ja diu molt en favor de Josep Rull els dos poemes que encapçalen i tanquen l'obra. Al inici hi trobem Invictus, de Henley, el poema que Nelson Mandela sabia de cor i se'l recitava de tant en tant per suportar el seu llarg i dolorós captiveri. Per cloure el llibre el nostre molt conegut inici de Càntic en el Temple de Salvador Espriu. Només això ja et dóna una idea del tarannà del llibre que és el tarannà de l'autor.

No coneixia massa Josep Rull. Me n'he enamorat. Quin home i quines conviccions més arrelades! Se m'ha trencat el cor quan parla de la família, a mi que m'agrada veure la meva família tota reunida, junta, podent celebrar tot junts tot el que ens passa o acompanyant-nos en moments dolorosos... 

Rull ens parla del dia a dia a la presó, dels altres presos, dels viatges amunt i avall amb les furgonetes, dels contactes amb la família, amics i advocats... Ell diu: la vida és allò que passa mentre sóc a la presó. I és dur pensar-ho, i dir-ho, però és la realitat. Tot i que ell, ells en general, fan vida a la presó, donant vida i esperança a altres presos, parlant amb tots i respectant el dia a dia. Ens parla de la vaga de fam, de com s'ajudaven mútuament. Van ser i són molt valents! 

Qualsevol persona amb dos dits de front i una mica d'esperit democràtic, no de venjança ni de voler fer un càstig exemplar com a avís a navegants, els faria sortir de la presó demanant disculpes ja!

Quin goig el dia que surtin i puguin tornat a estar amb la parella, els fills o néts, els pares, els amics... i tots nosaltres que els estem seguint dia a dia intentant transmetre una mica de força i demostrant que hi som i hi serem sempre!  

Gràcies, Josep Rull, per la teva manera d'escriure, gràcies per ser a la presó per tots nosaltres. Mai t'ho podrem agrair. Mai us ho podrem agrair! 

Diari de Florència

Diari de Florència
de Diana Athill

Univers

Juny 2020

Em va agradar el tema i vaig pensar que seria relaxant per llegir abans d'anar a dormir. I així ha sigut. És un llibre petit que es llegeix bé tot i no ser una gran obra. Sempre parlo de mi; a d'altres els pot semblar d'una categoria superior. Per mi ha estat un llibre distret, simpàtic, ben escrit, que m'ha deixat dormir sense malsons... però poca cosa més.

És un diari escrit per l'autora quan tenia 30 anys i que va publicar a tocar dels 100 anys. 

Acabada la segona guerra mundial la germana gran de la seva mare els regala a ella i a la seva cosina Pen tres setmanes a Florència. I la mare li demana que escrigui un diari i li porti quan torni. Sortint d'Anglaterra després d'una guerra arriben a Itàlia i tot és meravellós, des de l'arquitectura, la pintura i també els homes que troben elegantíssims i simpàtics. Però no gaire cosa més. 

Aquestes vacances, tot i que en aquell moment no en va ser conscient, li van marcar la resta de les seves vacances. 

Allò que jo buscava no era una experiència compartida, sinó l'emoció de la descoberta. Anhelava l'emoció de ser en un altre lloc.

Diana Athill

Història d'un crit

Història d'un crit
Joan Bonanit


Comanegra

Juny 2020   Confinats Covid 19

M'ha agradat llegir aquest petit llibre. M'ha ajudat a conèixer al Joan Bonanit, què el va empènyer a anar cada nit a cantar al Pla de Lledoners, a la seva família i amics.  I sobretot veure com tot el llibre, està dirigit a "ella". I "ella" és la petita neboda que no acaba d'entendre però que veu que el seu tiet , els seus pares i avis, tots, estan fent coses diferents i ella els segueix a tot arreu. I el Joan li va explicant algunes coses. Però el llibre jo diria que és perquè quan "ella" sigui gran pugui llegir el que va passar a Lledoners i els motius que movien al tiet i a la família.

El Joan és un noi compromès i amb les idees molt clares. I amb una família que el recolza en tot i per tot. I el que vol fer és acompanyar d'una manera o altra als presos polítics. Rumia fins que se li ocorre pujar cada nit i dir-los bona nit. La veritat és que llegint com pensava què podia fer em va recordar al Timbaler del Bruc. Com ell no pot fer massa coses però la idea que té la posa en pràctica i té un resultat que ell no preveia ni buscava.   La primera nit hi va anar amb la família i un parell d'amics però la notícia va córrer com un llamp i va anar pujant cada dia més gent.

També explica el motiu pel qual no volia que ningú li fes fotografies de cara ni dir el seu nom, i com un dia veu que sí que ha de dir qui és i en quin moment es fa saber.  

Noi jove, maco, d'aquells amb la cara neta i el cor valent. En necessitem molts com ell, i en tenim força. Falta que surtin junts en el moment adequat!

Els set polítics van fer-li una dedicatòria que està al final del llibre. No sé si tinc dret a posar-les al blog, per tant en posaré només una que és també a la contraportada del llibre. Del Jordi Cuixart. 

Llegiu el llibre! 

Raimon Alguerò Fortuny sj

Raimon Algueró Fortuny S.J.
L'amic, el muntanyenc, el mestre, el capellà
de Jesús Renau S,I.


Editorial Claret

Juny 2020  Confinats Còvid 19

Jesús Renau, jesuïta, ha recollit el testimoni de molts joves, famílies i amics del Raimon i n'ha fet un llibre. Amb petites introduccions i separat per temes ha donat veu a una petita part dels molts que estimàvem en Raimon i l'havíem viscut més o menys però durant molts anys! 

En Raimon era un jesuïta atípic. Amant de la muntanya i de la figura de Jesús el seu lema va ser sempre "Estima, estima, estima". Va acompanyar els nostres fills a tots els campaments d'estiu, primer a la casa de Viladrau, més tard a diferents muntanyes de Catalunya, a Taizé amb el seu cotxe atrotinat... Tenia un posat senzill i cara de murri, sempre somrient. Jo el recordo, amb els fills ja grans i fora del col·legi, a la porta de Casp cada vegada que hi havia una manifestació amb estelades. Sabíem que el trobaríem allà i faríem la xerradeta. Era l'únic jesuïta que era a la porta. Com sempre estava a punt per qualsevol favor o cerimònia o acompanyament que algú li demanés. 

El dia que va morir el comiat a Santa Maria del Mar emocionava.  Gent de totes les edats, des d'estudiants que encara eren a l'escola, a pares joves, a avis de moltes generacions... Però tothom,  somreia. I presidia la cerimònia una foto d'en Raimon en un dels darrers campaments que va anar, gronxant-se amb el seu somriure de nen-home-avi. El recordarem sempre. Era una persona que no es feia veure però que era sempre tot arreu. I tots recordem amb carinyo. 

¿Qui et penses que ets?

¿Qui et penses que ets?
de Alice Munro

Club Editor

Maig 2020   Confinats Covid 19


Alice Munro en estat pur.

La Rose viu en un poblet perdut de mala mort amb el pare i la madrastra que li fa veure cada dia que ella no és ningú, que no pot ni somiar en una vida millor. I tu, qui et penses que ets? És un recull de contes centrat en la vida de la Rose i la Flo, la madrastra. La Rose és conscient de la pobresa en què viu però sempre tracta de tirar endavant. Va d'una vida a una altra, abandonant el que troba per descobrir noves possibilitats.

Se'n va de casa del pare per estudiar i fer-se famosa, se'n va d'un marit ric per poder ser lliure encara que pobre. Mai perd la possibilitat d'una nova experiència, va d'amant a mant i de feina a feina.   Qui no canvia mai és la Flo, que és com una fita en la vida de la Rose, un testimoni de qui és i quin és el seu lloc a la vida. Finalment, després de tota una vida inquieta i sense parar, retorna al poble uns dies i allà, crec jo, es troba una mica a ella mateixa al retrobar-se amb un company d'escola. Ella seguirà el seu camí però aquelles hores, aquells dies, fa uns raonaments que potser l'ajudaran per la resta de la seva vida. 

L'estil de l'Alice Munro és peculiar. Havia llegit ja Estimada vida i em va agradar molt. T'hi has de ficar, has de deixar les expectatives i deixar-te portar pel seu llenguatge, per la descripció dels estats d'ànim dels personatges, pels pensaments i reflexions que posa en boca de la Rose... Sempre em costa les primeres pàgines. Després ja no el puc deixar! 

El pes de la neu

El pes de la neu
de Christian Guay-Poliquin

Edicions del Periscopi

Juny 2020   Confinats Covid 19

Molt bon llibre! Escrit en primera persona seguim la història d'un noi jove que anant a veure el seu pare en un poblet perdut de muntanya es troba amb fortes nevades i té un accident amb el cotxe. El recullen i el porten al poble. Però al poble fa dies ja que estan sense llum, no hi ha metge i entre la veterinària i el farmacèutic intenten curar com poden les ferides. Ell no pot ni parlar i l'accident l'ha deixat molt malament. Sort que algú el reconeix i després de moltes discussions decideixen provar a veure si se'n pot sortir. No saben on portar-lo, a quina casa, qui el pot cuidar. En una casa dalt la muntanya hi ha en Matthias, un home gran que només vol anar a ciutat a fer companyia a la seva dona malalta. Amb el mal temps és impossible però li prometen queviures i una plaça al primer comboi que surti cap a ciutat a la primavera si accepta cuidar i curar cada dia al noi. Ell accepta perquè vol tenir la seguretat que podrà anar a ciutat. I comença el dia a dia del Matthias i el noi.  

El noi s'està al llit, les cames lligades en una fusta, amb uns dolors que el fan perdre el coneixement. I no vol parlar. El Matthias cuina, el fa menjar, li dóna a la boca, el cura les ferides. Es necessiten l'un a l'altre però també recelen un de l'altre. 

El paisatge és ben nevat. Sovint la neu puja fins a la finestra. Sembla que el paisatge hagi de ser cada dia el mateix però l'autor comença cada capítol, de cada dia, amb una descripció del que el noi veu des de la finestra, cada dia diferent. Sembla mentida que es pugui explicar amb tan diferents paraules i sentiments un mateix paisatge! Esperes cada dia a veure com ho explicarà l'endemà. És molt bonic... 

Aquest relat minuciós et deixa veure el caràcter dels dos personatges. I d'altra gent que puja de tant en tant. Veus com en la desgràcia tothom té bones paraules però a la que poden tothom aprofita l'ocasió sense pensar en els altres. 

En Matthias i el noi fan un camí molt curiós. Veus com dia a dia conviuen i tenen paciència, un més que l'altre, i com el noi va millorant i en Matthias l'ajuda. I com comença a parlar una mica el noi...  

No saps com acabarà i el final sorprèn la força dels personatges i el camí que prenen.

És un llibre que m'hagués agradat comentar en un club de lectura, o en petita reunió d'amics i amigues a qui agradin aquests llibres. Però no ho he pogut fer. Mala sort. Segur, però que hi pensaré dies...