La nit de la iguana

 

La nit de la iguana
de Tennessee Williams

Teatre Clàssic

Lectura de Teatre Biblioteca de SER

Gener 2021

Tennessee Williams no és fàcil. Va coincidir rebre el llibre amb un dia que donaven per internet la pel·lícula. La vaig veure i no sé si em va condicionar la lectura o no. 

Anys 40 en un racó idíl·lic de Mèxic, seguint la costa, en un hotelet amb unes vistes meravelloses. 

El reverend Shannon, expulsat de l'església, fa de guia turístic d'un grup de dones amb una joveneta, la Charlotte. La senyoreta Fellowes, l'encarregada del grup no suporta Shannon, sobretot perquè la Charlotte li va molt al darrere i ell sembla que ho accepti. Shannon els porta a un hotelet perdut que porta una antiga amiga i allà es troba també amb La Hannah, una dona soltera, pintora, que viatja amb el Nonno, l'avi de 97 anys, el porta en actiu més vell que hi ha. Entre tots hi ha una pila de diàlegs, de gelos, d'odi i de estirabots d'en Shannon que sembla que té de tant en tant moments de forta violència, més verbal que una altra cosa. També hi ha a l'hotel un grup d'alemanys que celebren els bombardejos sobre Londres. La Maxine, la mestressa de l'hotel va d'un grup a altre vigilant de prop a l'Hannah a qui veu massa a prop d'en Shannon. 

El tema és fàcil de seguir, no té problemes i és previsible. El que és interessant és la descripció dels personatges, com són, com es senten, què pensen i com actuen. I en això el llibre dóna mil voltes a la pel·lícula, com acostuma a passar. Tots els personatges els tinc clars, o m'ho sembla!, des de la Charlotte, la nena mimada i rica que creu que amb diners tot s'aconsegueix i que va darrere els homes de manera directa i segura d'ella mateixa. La senyoreta Fellowees, típica solterona, satisfeta del seu càrrec d'encarregada del grup i de vigilant de la Charlotte, i que perd l'oremus cada vegada que xoca amb en Shannon. La Maxine, estereotip de dona que sap viure la vida, voluptuosa i sàvia a la vegada, amb ganes de passar-ho bé però conscient ja de la seva edat, prou jove per passar-ho bé però també amb la vista posada a uns anys endavant. I amb ganes d'estabilitat sense renunciar a la vida alegre i despreocupada que sembla portar. L'Hannah, soltera, hieràtica, callada, que sap escoltar, sempre viatjant amb el nonno, però femenina i amb un coneixement profund de la persona humana i dels moments dolents que poden passar. El nonno, el poeta, esperant a morir perquè vol acabar el poema, el seu últim poema...  En el fons és la història de immenses solituds. Tots i cada un d'ells estan sols, necessitarien algú al costat per parlar, per sentir-se estimat i acompanyat...

A tots els personatges els veig, potser m'equivoco, però els veig clars. A Shannon no. El veig bona persona, però té reaccions que no pots acabar d'entendre. Té una lluita interna tremenda, que només l'Hannah sap veure. Tot i que actua molt malament moltes vegades no el veig amb mala intenció. Només hi veig un home, amb crisis provocades potser per un sentiments de culpa que arrossega des de la seva infantesa. Sempre que veig algun cas així penso en la seva infantesa. Com va viure de petit? Va estar privat d'alegria i vida i arrossega arrel de tot això un sentiment de culpa terrible que li marca tot el que fa a la vida? Per què va entrar a la vida religiosa? Quina immensa influència va tenir la seva mare i el mossèn? 

Shannon a Hannah: Assegui's aquí, que la pugui veure. No pari de parlar. He de lluitar contra aquest pànic. 

-de sobte amb un gran crit- Regressió al infantilisme, ha, ha, ha. La protesta infantil de la ràbia contra la mama i la ràbia contra Déu, i la ràbia contra el mateix bressol, i la ràbia contra tot, la ràbia contra... tot... Regressió al infantilisme... 

Buscant relació entre el títol de l'obra i l'obra en sí veig el paral·lelisme entre la iguana lligada i en Shannon lligat, tots dos volent escapar de les cordes que els tenen sense moviment. I potser també en la vida; una vida ha de ser lliure, si la lligues, si la retens, no és vida completa.  La iguana pot escapar de ser plat deliciós pels hostes de l'hotel. En Shannon pot intentar de nou començar una nova manera de viure. Que ell decidirà, ajudat o no per les circumstàncies i pels qui els volten. Sembla que el títol original era "Dos alliberaments". Això explicaria millor el títol de l'obra.

Dilluns tenim la lectura a la biblioteca. espero resoldre alguns d'aquests dubtes.

M'ha agradat molt llegir-lo. Em fa pensar i això sempre és bo!

Una casa lluny del mar

 

Una casa lluny del mar
de Marina Martori

Edicions Viena

Club de lectura de Santa Eulàlia de Ronçana

Gener 2021

És un llibre curiós. El vaig començar i em costava llegir-lo. No pel tema sinó perquè semblava que el llegia a batzegades. Sovint havia de tornar enrere. Semblava que l'estil d'escriure de l'autora i el meu ritme de lectura no anaven al mateix pas. A poc a poc ens vam anar acostumant l'una l'altra i ja no he tingut més problemes. També al començament costava entendre de qui es parlava en cada capítol perquè no hi ha no ordre ni concert. Tant aviat parla de la Dolors, com de la Carmeta, com de la besàvia... Hagués agraït una ajudeta en forma de data o de posar el nom de la persona al començament i no començar dient: la meva mare em deia... Quina mare? Però també t'hi acostumes...

El tema és interessant, és bonic. Ara són molts els autors que escriuen sobre la seva infantesa, o sobre la seva vida, novel·lant-la, i acostuma a ser interesant llegir-ho sempre que la vida o les vides que s'expliquen tinguin una rellevància especial o estigui molt ben escrit. I d'aquest llibre el que és curiós és que et parla d'una pila de generacions, a través de la veu de les dones, i totes tenen la seva història, sovint callada i amagada, sempre en segon pla encara que fossin elles les que tiressin endavant la família. 

La mateixa autora ens diu que no és una història real, tot i que les dones que hi surten tenen trets de les seves dones, però en conjunt és més un homenatge que una veritat. L'amor dels seus avis és un amor real, un amor que encara viu en ella. Sobretot el de l'àvia, la seva mestra de vida, a qui enyora i estima cada dia. La masia, can Marquès, és real però mai ha estat de la família. És a Llinars del Vallès i ara és una escola de música. 

La Lola té quaranta-dos anys i acaba de saber que el seu marit l'enreda amb una altra dona. Té una filla adolescent, l'Aina, i una casa heretada dels seus avis a Llinars, on no hi ha tornat de fa molts anys. Saber que el Ramon l'enganya i decidir-se a vendre el casalot de Llinars ve junt. Conseqüència una cosa de l'altre? Sembla que Sant Ignasi va dir una cosa amb molt de seny: en temps de crisi no fer canvis. Però la Lola no ho devia haver escoltat mai... i crec que li va sortir bé...

Se'n va a la casa de Llinars per vendre-la, té un comprador estranger que en vol fer casa rural, i passa la nit sola a la casa. I d'aquí en van sortint tots els records... Des del rebesavi Francesc que va comprar el terreny i fer la casa, del seu fill, en Blai que es va casar amb la Carmeta, la Dolors, l'àvia de la Lola, i la que dóna vida a tot el llibre, la seva filla Carme, mare de la Lola i àvia de l'Aina... total sis generacions!

La Dolors es casa amb en Joan, un fuster de Granollers i junts formen l'eix de la vida de tots els altres. És un amor que no s'acaba, un amor de per vida. els toca viure la guerra recent casats i passen tres anys separats, però saben superar-ho i l'amor que es tenen, l'amor que viuen i reflecteixen, viu en el record de tots els altres. Saben que cap d'ells aconseguiran aquest amor. Sobretot la Lola, amb pares que es separen essent ella molt joveneta. Llavors se'n va a viure amb els avis i s'hi passa una pila d'anys, fins que se'n va a estudiar a Barcelona...   

Tot sembla molt bonic però la vida mai no és fàcil i el mateix record de les persones que estimes pot fer-te mal. Saps que mai no assoliràs aquella harmonia que has viscut, però també saps que sempre seràs ben acollida a la casa els avis, que sempre t'esperen i et comprenen. 

La Lola pensa molt, massa, aquella nit abans d'anar al notari. Va revivint totes les vides que han passat per la casa, el bé i el mal que han pogut fer voluntàriament o involuntària. Té remordiments de vendre la casa, -què diries àvia, si veiessis que em venc la casa?- troba papers i fotos, plora asseguda a terra... En el fons crec que plora no només pels records sinó també per la seva vida, perquè ja no té amb qui parlar i qui l'aconselli, perquè està plena de dubtes i no sap sortir-se'n. Sortint del notari es troba amb la seva cosina Ester que amb aquella manera de saber fer de la gent sàvia de poble, de la gent que té la seva rutina diària i l'accepta contenta i hi viu tranquil·la, i la Lola es troba finalment amb algú que explicant-li coses de la seva vida li diu les paraules que la Lola necessita. 

El forn de pa de la meva família, on generacions hi han deixat la pell, se'l quedarà un nen que no és fill meu. - Fa una pausa i em mira, els ulls plens de llàgrimes que el seu somriure atura tossudament.- Però com diu una dona que admiro: és millor que es mantingui viu en mans alienes que no que caigui a trossos a les meves. 

I tot el pes de can Marquès em marxa de les espatlles, així, miraculosament. Potser perquè de fet em sembla un pes ridícul comparat amb el pes de l'Ester. Un pes que em sembla impossible de suportar i que em meravella que ella sigui capaç d'explicar des de l'amor i no des del dolor. 

Seré jo capaç d'explicar un dia que el meu marit em va deixar per la professora de la nostra filla i que no el culpo, perquè sé que la culpa, quan l'amor se'n va, no existeix? Potser em marxa el pes perquè ho he desitjat profundament, que no el vull sentir, ni el pes ni la culpa, i el que desitgem és, certament, el que s'esdevé. 

M'agrada veure com van canviant les persones, les reaccions de les mares, les filles, les nétes, com són de diferents les vides de les persones en una mateixa família, en diferents circumstàncies. Com pot influir un petit detall en la vida de les persones... 

Sé que aquesta autora té un registre molt diferent en les seves altres novel·les. Sembla que és la primera que escriu d'aquest estil. Potser també ella necessitava buidar-se d'un lligam familiar d'anys i ha trobat, escrivint, la manera de fer-ho? 

Homenatge a Catalunya

 

Homenatge a Catalunya
de George Orwell

Club de Lectura de les Aules d'Enginyers

Edicions Ariel

Gener 2021

George Orwell va lluitar com a voluntari durant uns mesos en la Guerra Civil. Va arribar a Barcelona a finals del 1936 i va estar-s'hi fina a part del 1937. La seva mirada, típicament anglesa, ens deixa un dibuix molt clar de què van ser aquells mesos a Barcelona i al front d'Aragó. 

Orwell és anglès, 100% anglès. Per això sembla que el que explica es refereixi a una altra persona. No s'immuta. Relata el que veu, amb tot de petits detalls que et fan sentir que tu ets al seu costat veient i patint el que ell veu i pateix. 

A mi m'ha ensenyat molt. Hi ha un capítol al començament en què es dedica a explicar la diferència entre els diferents partits:  Quant al calidoscopi de partits  polítics i sindicats amb llurs avorrides denominacions - P.S.U.C., P.O.U.M., F.A.I., C.N.T., U.G.T., J.C.I., J.S.U., A.I.T., anarquistes- simplement m'exasperava. A primer cop d'ull semblava que Espanya sofria una plaga d'inicials. 

Com sempre l'esquerra repartida en mil trossos davant una dreta monolítica. Tot i que el P.S.U.C. aviat se'l va veure aliat amb la dreta. Orwell deia que els comunistes no podien guanyar la guerra perquè no volien la revolució. 

Ens ensenya una Barcelona ocupada per aquestes forces, amb la gent feliç i els que no els agradava dissimulaven... Amb gent amb ganes d'anar al front i carregar-se el feixisme que veien venir. Orwell es va afiliar a la P.O.U.M. i va anar al front d'Aragó. Explica amb detall la manca de tot: de sabates, roba, armes!, formació... gent molt jove, parla de nois de 14 anys, que mai han tingut una arma a les mans i els la donen el dia de la batalla: armes velles i que moltes no funcionen... L'entusiasme dels joves i també dels grans que els porten contrasta amb la tranquil·litat dels que seuen en una bona cadira rere una taula sense cap perill. Orwell recorda el fred, el fang, la gana, la falta de tabac, els polls! que se'ls fiquen pels pantalons... però de guerra poca cosa. Passen els dies i tenen als feixistes a 700 m. Arriben a parlar-se i tot. De tan en tant un tret perdut fereix o mata algú. Cap importància. És la guerra. 

Quan ell és ferit al coll explica tot el procés en un capítol. M'ha agradat molt. Com sempre ho explica "des de fora", però amb força detalls. És curiós perquè explicat com ho fa ell no et fa patir,  tot i que va ser una ferida molt important i un procés dur. És interessant... 

Ferit, torna a Barcelona i el canvi que veu és impactant. Ja no es veuen obrers pel carrer, la classe benestant torna a passejar i a menjar a bons restaurants. Si abans per caminar tranquil havies d'anar amb granota de treball ara has d'anar amb camisa i americana, ben afaitat i arreglat i així ningú no et dirà res. 

La seva esposa l'espera i decideixen tornar a Anglaterra. Entremig hi ha barricades, empresonaments sense judici ni raons, afusellaments, però tot passa, és una guerra!, i finalment poden marxar i tornar al seu país. I descobreixen de nou el que és un país sense guerra, en pau, amb tranquil·litat...

Ara entenc més coses de la guerra civil, veig el desori que hi havia, la lluita contra el feixisme, que és el que els unia a tots. No sabien si seria millor el feixisme pur i dur o el de Franco... però en principi parlaven de que quan Franco morís... 

No és un llibre d'història però és el pensament d'un home de fora que va voler venir a Espanya a lluitar contra el feixisme. Era un assumpte d'Europa, no només d'Espanya. Potser estava més unida Europa que no pas ara? 

Fahrenheit 451

 

Fahrenheit 451
de Ray Bradbury

pel Club de Lectura de Santa Eulàlia

Proa

Gener 2021

Fa molts anys vaig llegir aquest llibre i em va impressionar. Era molt jove, molt. Ara, pel club de lectura l'he tornat a llegir i es nota la diferència de les coses que t'impressionen més o menys, per l'edat i experiència i lectures que has anat fent durant tants anys.

451 és la temperatura a la qual el paper del llibre s'inflama i crema.

En Montag és un bomber que, com tots els bombers de l'època de que parla el llibre, es dedica a cremar llibres, cases amb llibres, sense tenir en compte si hi ha gent dins la casa o no. No és l'única cosa diferent o estranya en aquesta història. També s'ha de circular a més de 90 Km per hora i millor si arribes a 170 o 200... I l'altre tret fonamental és que com que el que busquen és la felicitat i l'entreteniment immediat i sense pensar tothom té a casa televisió a les quatre parets de la sala. Viuen dintre el programa que donen aquell dia, sempre parlant-te a tu, amb el teu nom, i formant tots una gran família.   

En Montag viu aquesta vida amb la seva dona però té uns veïns, una noia amb els pares i l'oncle, que no miren la tele, que seuen en un porxo -els porxos estan prohibits perquè poden propiciar la conversa i el pensament- i parlen i riuen, i expliquen coses d'abans. Quan es troba al Montag parla amb ell i li diu que no té pinta de bomber... 

Un dia han de cremar una casa d'una dona que algú ha delatat. Una casa plena de llibre. La dona, gran, no vol deixar la casa ni els llibres, es queda dins la casa i tot crema. Això li arriba a l'ànima a en Montag i es guarda un llibre que ha trobat per terra. 

Però tot està molt controlat i el seu cap ho sap i parla amb ell i li vol donar confiança. 

Passen coses i finalment ell fuig riu avall fins trobar-se als homes-llibre, els qui s'aprenen llibres de cor, per poder retenir-los i reescriure'ls el dia que tot torni a la normalitat.

Naturalment el tema et fa mal. Cremar llibres ho consideres una mal terrible. Et costa desprendre't d'un llibre, imagina cremar-lo! I una vida sense temps per pensar, per estar amb tu mateix, és una presó pitjor que la de barrots. 

Però el que m'ha fet pensar a mi amb aquesta segona lectura tan distanciada en el temps, ha estat la persona, en Montag. Sempre ha cremat llibres i ha viscut amb aquesta feina sense problemes. Què l'ha fet canviar? Què ha fet que comenci a guardar llibres en un altell? Per què escolta la Clarisse, per què es posa en contacte amb en Faber per intentar canviar el món on viu? No pot ser cosa d'un moment ni tan sols d'una trajectòria. Crec que en el fons tots portem dintre una guspira del que està bé i del que no ho està. I sobretot una ànsia de llibertat. I tot i seguir com tothom, cremant i vivint a través de la pantalla, en Montag, des del primer dia, devia tenir un buit dins seu, una falta d'aire, que potser sí la Clarisse i en Faber van saber despertar-li en el moment oportú. 

Tinc ganes del club, demà, per veure si estic equivocada o potser tinc una mica de raó. Tot i que els llibres, en el fons, estan escrits perquè tu els interpretis a la teva manera. No sempre l'escriptor aconsegueix que el lector entengui el que ell volia dir exactament... 

Diu l'autor que recentment m'he adonat que el nom de Montag ve d'una empresa productora de paper. I Faber, és clar, és un fabricant de llapis! Deunidó la subtilesa del meu subconscient, per posar-los aquests noms.

A la coda Ray Bradbury comenta que una obra de teatre seva no van voler representar-la perquè només hi sortien homes. Hem arribat a un moment que el políticament correcte es menja la llibertat d'expressió. No entenc ni m'agrada que canviïn part dels contes infantils perquè poden "fer mal" als infants i després se'ls deixa veure pel·lícules i sèries d'una violència extrema. No estic d'acord en retirar o qüestionar llibres de Jules Verne perquè hi surten negres en diferent posició que els blancs. Ni cançons, ni llegendes... Tot això és fruit d'una època i el que s'hauria de fer, segons el meu parer, és explicar que va haver-hi una època que les coses eren així, que hi havia esclaus -i ara no n'hi ha?- que les dones es dedicaven a aguantar el marit i a cosir o tocar el piano... o a treballar a les fàbriques des dels 13 anys... I ara no hi ha encara mines on només hi treballen nens perquè poden passar per forats més estrets? No siguem falsos. No ens tapem els ulls i les orelles i ens dediquem a malparlar i a voler canviar el curs d'una història passada. Trista, dolenta molts cops, molts, però que va ser així. Millor intentar que no es repeteixi tot sota uns altres patrons i que, el dia de demà, els nostres néts o besnéts es trobin amb el mateix dilema que tenen ara tanta gent. 

És curiós adonar-te'n que la crema de libres, la negació a la llibertat i a la diversitat, ve de molt antic. Ja es van cremar rotlles de la Bíblia hebrea al segle VII aC, Després del concili de Nicea, segle IV aC  l'emperador romà Constantí el Gran va publicar un edicte contra els arrians i els va fer cremar llibres. I no oblidem a la mateixa època  la destrucció de la Biblioteca d'Alexandria... A la Xina cap el 210 aC, es va ordenar la crema de llibres i enterrament d'intel·lectuals i així es van perdre molts tractats filosòfics i només van sobreviure els que defensaven la filosofia oficial del govern. A Bagdad el 1258, còdex mexiques i maies els segles XIV i XV, i a Sri Lanka l'any 1981. A l'Alemanya nazi es va fer una cremada general de llibres i a Berlin en podem veure el monument-record que impressiona molt.   

I no oblidem l'època del càtars al segle XIII, el 1497 a Florència amb Savonarola, i al 1492 el cardenal Cisneros amb la crema de 4000 manuscrits de la Madrassa de Granada. A l'època Tudor, a Anglaterra del segle XV al XVIII es van saquejar Abadies  i Monestirs i es van robar i cremar tots els seus valuosos llibres. Al 1814 les tropes britàniques van cremar 3.000 llibres de la Biblioteca del Congrés dels EEUU. 

I a l'any 1939, a Barcelona, amb l'entrada de les tropes franquistes comandades pel General Yagüe, van espoliar el patrimoni i els arxius juntament amb els llibres que tenien a la biblioteca de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, AEP, i ho van cremar tot a les Rambles, davant l'església de Betlem.

Fins i tot va haver-hi una institució, la Societat de Nova York per a la Supressió, de Vicent Anthony Comstock, fundada al 1983, que va arribar a cremar 15 tones de llibres i gairebé 4.000.000 de quadres, per considerar-los pecaminosos. I d'això fa ben pocs anys... 

I tot el que he deixat pel camí! Quina intolerància i quina falta de respecte per la cultura dels pobles i de les seves variades gents...