diumenge, 11 de juliol del 2021

No sóc racista, però...

 


No sóc racista, però...
Un manual per a les persones de pell pàl·lida

de Matthew Tree

Destino


Juliol 2021 


Aneu a l'Àfrica, aneu a Llatinoamèrica, aneu al Magreb, banyeu-vos en un mar de cossos diferents, apreneu què és ser minoritari al carrer o a qualsevol lloc, vagis on vagis, i ja veureu com els vostres cervells acabaran sent pulcres, desinfectats, nets com una patena.

M'agrada Matthew Tree i el títol em va semblar prou engrescador. Vivim un moment especialment dur pels nouvinguts, un racisme sense nom. I tots un moment o altre hem dit que no érem racistes, i hi hem afegit un però... Aquest petit llibre ens explica en quatre parts el més importat que viu una persona d'una altre país, d'un fenotip diferent. I ens ha de servir per esborrar aquest però... que sovint diem. 
En la primera part ens explica els orígens del racisme. Com els mites i els escrits de  "savis" van donar a l'home blanc el poder de constituir-se en més savi i intel·ligent que la resta d'humans. I d'aquí van venir els genocidis que van quasi eliminar races, cultures, llengües... i van obligar als que van quedar a adoptar els costums i cultura dels blancs "superiors".
A la segona part parla dels tòpics. És molt interessant perquè tots hem escoltat sovint aquests tòpics que han fet i fan que molta gent no pugui viure amb dignitat. La Unesco l'any 1950 va fer un escrit i l'acabava amb aquestes paraules: El concepte de "raça" no és pas un fenomen biològic sinó un mite social. Ara no hi ha races humanes però n'hi havia hagut. Unes disset com a mínim i totes proveníem de l'Àfrica. L'última àvia comuna dels ximpanzés i els homínids hi va viure fa un sis milions d'anys. 
Un altre tòpic és que els negres, els indis, etc. són menys intel·ligents que els europeus; si no com s'explica que aquests són, som, els amos del món i ells no? Ho explica molt bé, a través de les colonitzacions dels europeus i he après coses que no coneixia. Un altre tòpic: dir negre als negres i moro al moros no és ser racista. Si es parla d'una persona europea no es diu: un europeu... Es diu un francès, un alemany, un eslovè... Àfrica té molts països però a Europa tot es resumeix en "negre" i "Àfrica", no tenen en compte cap dels països que poden ser la pàtria i l'ADN de la persona de qui parlen. També hi ha el tòpic que un immigrant que arriba aquí té un privilegi que no tenen els del país. S'ha vist darrerament amb les pancartes de Vox dient que es donen més diners a un immigrant que a la teva àvia. Matthew Tree t'ho rebat amb explicacions i números. 
A la tercera part, Els que reben, ens parla dels problemes amb què es troben pel carrer, a les discoteques, a les feines... Si no ets blanc europeu t'és molt difícil que no t'aturin pel carrer i et facin identificar una vegada i altra, o que no et deixin entrar en una discoteca, o que la feina que busques acabin donant-li sempre a un europeu. Daura Mangara que rapeja en un català tan flexible com lèxicament abundant ens parla del racisme "d'invisible". El racisme ocular. És un paràgraf llarg molt interessant.
A la quarta part l'autor ens explica la seva experiència a l'Àfrica. Va voler sentir-se immigrant en una terra no europea i uns amics li van facilitar una curta estada. El resum està en les quatre paraules amb què he començat el post. 
Finalment ens aclareix que no ha parlat de xenofòbia, aversió a l'estranger, ni del racisme interracial. Ni tampoc del classisme, o sigui, discriminació segons la classe social. Espero que s'animi a escriure també sobre aquests temes i tinguem l'ocasió de llegir-lo.

I acaba dient:
Els blancs nord-americans patien discriminació social; els seus compatriotes negres patien discriminació social i racista. I el llibre que tens a les mans va adreçat només als racistes (conscients o no). 
O sigui, si ets un cafre classista, continuaràs sent-ho encara que hagis llegit aquest volum fins aquí. 

És un llibre petit i curt, es llegeix bé i ràpid, el seu autor és una persona reconeguda que val la pena conèixer si encara no el coneixeu. Llegiu aquest llibre. Potser els tòpic de què parla et faran veure que ets dels de no sóc racista però... i t'ajudarà a oblidar-te del però i a viure millor en una societat cada vegada més multiracial. A mi m'ha agradat! 

Matthew Tree


dilluns, 5 de juliol del 2021

L'ombra del capità

 

L'ombra del capità
de Joaquim Brustenga

Premi Fiter i Rossell de novel·la 2019

Pagès Editors

Juny 2021


El meu germà es dedica ara a escriure. Bé, ara no. Ja fa anys, de jovenet va començar amb la Poesia visual, i ara que està jubilat dedica el temps a escriure. I no ho dic perquè sigui el meu germà, però escriu molt bé. I té uns finals que mai no t'esperes. 
A Vilanova hi viu la família Ginebró, molt coneguda perquè un avantpassat seu es va dedicar a comerciar amb Cuba, portant-t'hi vins i destil·lats i tornant carregat de cotó i sucre. Va fer una gran fortuna que en part va dedicar al seu estimat poble. Va fer construir un hospital i escoles i a la plaça del poble hi ha una estàtua recordant el seu nom. En Lluís Ginebró té 26 anys i ha acabat la carrera de medicina. Li surt una feina d'investigador a La Habana i en contra del parer de la família s'embarca per passar un parell d'anys a l'illa. Allà coneix una família amb el seu mateix cognom i, intrigat, els coneix i pregunta coses per saber quin lligam tenen. Ells es mostren cautelosos i amb poques ganes de donar explicacions però a través de la filla de la família, la Tània, va assabentant-se de coses fins a arribar a la terrible veritat: el seu avantpassat, tot i que va començar amb el comerç abans esmentat, aviat va veure més productiu el comerç d'esclaus i a això es va dedicar i d'aquesta manera va fer fortuna. Enamorat d'una esclava de 15 anys va tenir fills amb ella i d'aquí la família Ginebró de Cuba, de Matanzas. Fins a aquí ja era tot prou important per afectar profundament al xicot, però un dia la Tània li porta un manuscrit, el diari de bord del primer viatge del Ginebró. I la crueltat i la falta de tot sentiment humà envers els esclaus horroritzarà a en Lluís, reconeixent en ell una faceta que era l'antítesi de la que tenien formada d'ell a Vilanova. Cosa que contrasta vivament amb el sentiment de dignitat i orgull de la família Ginebró de Matanzas, que mai no s'han amagat del seu avantpassat però que sempre han dignificat la figura de l'esclava negra de 15 anys, la Nsonowa, de qui són descendents i de qui es senten orgullosos per la vida que va portar. 
Entremig, l'amor que se'n porta en Lluís de Vilanova, la Laura, i l'atracció fatal envers la Tània, que el farà créixer de cop i haver de decidir qüestions importants trobant-se en un món desconegut per ell i sense família ni amics. 
Llegir les cartes del negrer és horrorós, sobretot sabent que així era en aquells època, fa uns 200 anys. Que el capellà de bord digui que aquells negres no són fills de Déu i per això ja fa bé de portar-los a Cuba, que allà aprendran la religió cristiana i es salvaran, el contrast de sentiments del capità negrer, d'en Ginebró, quan parla dels seus fills i la seva dona i quan parla dels nanos joves que porta amarrats amb grillons a la bodega, la venjança terrible envers qualsevol que li porti la contrària... La humanitat és terrible: hi trobem el millor de les persones i el pitjor... 
I el final de la novel·la, com sempre, inesperat... 

Altres llibres de Joaquim Brustenga Etxauri:


i algun altre que no trobo...