Neguit de pantorrilla

The artist

2012-02-11T20:34:00.000+01:00

The artist

Cinema Bosque

11 de febrer de 2012

Guió i direcció: Michel Hazanavicius
Actors: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller, Missi Pyle, Malcom McDowell, Joel Murray, Ed Lauter, Beth Grant, Bitsie Tulloch, Ken Davitian

Genial! En blanc i negre i cine mut. Hollywood, 1927. El protagonista, GeorgeValentin, és una gran estrella del cinema mut però en el moment que comença elcine sonor ell no sap pujar al tren, li sembla una bajanada i s'enfonsa. Encontrast, la jove Peppy Miller, que va entrar al món del cinema gràcies aensopegar amb George Valentin al carrer i fer-li un petó, es converteix en unagran estrella. Ell va sempre amb el seu gosset que sap actuar també al cinema i que no l'abandona en els mals moments.

La noia va seguint amb pena el deteriorament de George i l'ajuda sense que ellho sàpiga. Naturalment la pel·lícula acaba bé!

És bonic recordar el cinema mut perquè ens fa veure l’enorme esforç quefeien els actors per expressar el que sentien i feien. La manera de bellugar-se, l’expressió de la mirada, les mans, tot el cos ensparla.

Després, amb el cinesonor, dónes més importància a la paraula que a l’expressió de l’actor.

I, per cert, he descobert el perquè del cinema sonor:perquè la gent del públic callés d'una vegada! Tot i que el cine era petit lagent no parava de parlar, de xiuxiuejar, de molestar... Ara entenc perquè a lespel·lícules mudes hi havia sempre un pianista...

Hedda Gabler

2012-02-10T00:29:00.000+01:00

Hedda Gabler
de Henrik Ibsen

Teatre Lliure de Gràcia

9 de febrer de 2012

Direcció: David Selvas
Actors: Pablo Derqui, Àngela Jové, Crsitina Genebat, Laia Marull, David Selvas, Ernest Villegas
Coproducció: Teatre Lliure, CAER-Centre d'Arts Escéniques de Reus i Teatro de La Abadía

"De vegades m'agafen aquests rampells, no em puc reprimir. No séper què ho faig", ens diu Hedda Gabler. I també, en una entrevista, comenta: Hedda és el màster de la incomprensió. Viu en una situació, una pell, en què no vol estar i això li provoca reaccions incomprensibles. És víctima de la societat, però sobretot de sí mateixa. No té lloc al món. Però fins que ho entens, penses: Aquesta paia, què fa? Està com una cabra!.

I així és ella, tot i que el director David Selvas ens la presenta dient: Laprotagonista resulta fascinant per ser una dona forta i un personatge complex.

Forta no, complexa potser sí però no massa. És filla del General Gabler i escasa amb un acadèmic, el Tesman. Ell està terriblement enamorat de la bellesad'aquesta dona i crec que no li veu ni els defectes, tot li sembla bé i tot hodisculpa. Ella s'hi ha casat sense estar-ne massa enamorada; senzillament hatrobat que era un bon noi amb un bon futur. Tornen del viatge de noces i ellaestà decebuda i avorrida. En el fons no tenen res en comú. I ella si té unacondició forta és l'egoisme. Viu per a ella, i el que no pot tenir no compta oho destrueix. Li agrada estar voltada de la colla d'amics perquè tots adoren laseva bellesa i n'estan enamorats. No la veus en cap moment que es preocupi peralgú o per alguna cosa si no li pot portar un profit. Però no crec que ho facini pensant-ho: és la seva condició. La veritat és que és una malalta egoista. Imolt. Esgarrifa una de les escenes del final de l'obra quan destrueix el"fill" d'uns amics; senzillament perquè no és seu ni pot evitar quealgun home s'enamori d'alguna altra dona que no sigui ella, encara que ellahagi abandonat ja aquest home.

Mimada, consentida, egoista, no puc dir que lifalti amor perquè té tot el del seu marit, però potser li va faltar a lainfantesa, o potser, senzillament és així. No pot suportar dependre d’una altrepersona, i quan s’hi troba el seu desesper la porta al final.

És un dels personatges de Ibsen més radicals, més extrems.

L'actuació de tots els actors és bona i molt bona la de Laia Marull en elpaper protagonista. M'ha agradat molt, però m’agradaria llegir l'obra de Ibsen. Nosé si la retrata semblant a a aquesta Hedda que he vist al Lliure...

L’escenografia, molt simple, molt moderna, potser podria millorar una mica.I sovint es perd la veu dels actors...

Naufragios

2012-01-31T10:22:00.000+01:00

Naufragios
de Akira Yoshimura

marbot ficcion

Gener 2012

M'ha agradat molt!!!

Estem al Japó, en una petita illa a l'època medieval. La gent viu del quepesca, que canvia per gra a la gent d'un altre poble més enllà de lesmuntanyes. Però sovint no en tenen prou amb això i llavors algú de la famílias'ha de vendre com esclau per un període de tres o cinc anys. I així totes lesfamílies tenen sempre la dona, la filla o el marit lluny de casa.

Isako, amb vuit anys escassos, ha de viure la venda del seu pare com esclauper tres anys i es queda ell com cap de família, amb la mare i tres germanspetits. Surt cada dia a pescar, va al bosc a buscar llenya, i s'enorgulleixquan veu que els homes del poble el comencen a tractar ja com un home. Ell sapque quan torni el pare, si les coses no van millor, li tocarà a ell, com aaltres nens de més de 10 anys, anar-se'n d'esclau per ajudar a la família asobreviure.

És un ambient on mai ningú no riu, ni té un signe d'afecte cap als altres,tot i que s’estimen. Isako creix espantat de les pallisses que la seva mare lidóna si descuida una mica la feina, però per altra banda està orgullós d’unamare que el pega perquè es faci home. Mai una carícia, un somriure... Nomésquan ha fet alguna cosa d'home, el considera coma a tal i li dóna una mica desake. I això per a ell és un orgull. Quina diferència dels nens d'avui, que elsmimem i els cuidem i denunciem a qui no respecta els drets de ser nen!

Aviat s'adona que la gent parla de quan arribarà un O-fune-sama. I entreveuque darrere aquest nom hi va la riquesa pel poble i sobretot l'oportunitat deno haver de vendre's ningú com esclau durant uns anys.

A més de la pesca fan sal. Quan arriba el mal temps i la mala mar posen unesolles enormes a la platja plenes d'aigua de mar i les fan bullir per aconseguirla sal. I el que vigila el foc ha d'estar atent al O-fune-sama...

L'única persona que té un fil de tendresa cap als altres és el jefe delpoble a qui tots tenen devoció, respecte i obediència cega.

I arriba el O-fune-sama. I hi ha somriures i riure. Però no hi ha riquesa ofortuna sense retribució...

Llegint aquest llibre veus el dia a dia de la gent d'un petit poblet isolat,amb els seus costums i tradicions, la seva vida familiar, amb fred i neu al hiverni calor a l'estiu, repetint sempre les mateixes coses, però no te'n cansesperquè "veus" els personatges, els sents teus, i els voldries avisara temps abans del mal que se'ls acosta...

Cobrellit Berta

2012-01-28T13:00:00.000+01:00

Cobrellit Berta

28 de gener de 2012

Avui la Berta fa 10 anys i estrena habitació per a ella soleta. I he fet mans i mànigues per acabar el cobrellit de patchwork que la seva mare em va demanar. A mi m'agrada i trobo que ha quedat molt bonic. A la Berta li ha agradat però encara més a la seva mare!

Ara em toca fer els de les dues germanes, a poc a poquet, a fi que les tres tinguin el cobrellit de l'àvia Pepa.
Per molts anys, Berta preciosa!!!
(La foto no és de l'habitació de la Berta, és de casa)

Museu Modernista

2012-01-24T20:23:00.002+01:00

Museu del Modernisme Català

Balmes 48

24 de gener de 201

La Glòria ha fet 65 anys i ens ha convidat a dinar a la Isabel i a mi. Feiatemps que no ens vèiem i, amb la Glòria jubilada, hem tingut conversa llarga.Hem dinat en el restaurant de l'Hotel Catalònia, en un pati ple detrompe-d'oeil, molt agradable, amb una carpa muntada que semblava que dinavesal pati mateix. Companyia agradable i menjar cuidat i molt bo.

Al sortir hem anat passejant fins al carrer Balmes i hem visitat el Museudel Modernisme Català.

L'edifici és d'Enric Sagnier, de l'any 1902-1904, i el Museu ocupa duesplantes.

A la planta baixa trobem mobiliari de Gaudí, algunes amb col·laboració amJujol, i també de Joan Busquets i Gaspar Homar. Ente elles destacaria pel meugust un moble de rebedor, un paraigüer, no recordo si és de Busquets o deHomar, entrant a mà dreta, que em va agradar molt. I de Gaudí una banc –sóc unaenamorada dels bancs-, una de les seves cadires fetes amb aquella fusta llisa ibrillant, senzilles però d'un estil inconfusible, i també algun moble decalaixets... També hi ha una capçalera de llit amb peus i tauleta de nit que jat'enduries a casa!

Al pis inferior hi ha pintures de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i JoaquimMir i escultures de Josep Llimona i Eusebi Arnau; aquest últim va treballar enla decoració del palau de la Música i de l'Hospital de Sant Pau. També hi ha unconjunt de vidrieres molt boniques. Potser per més coneguda o potser perquè pera mi és una meravella de perfecció i d'estètica em quedaria amb el Desconsol deLlimona. I també amb un nen petit, “Ferit” d’Enric Clarasó, de terracotapolicromada. Com a curiositat aquesta va ser l'obra més votada abans de fer un canvid'obres del museu i va ser indultada.

Una tarda agradable que intentarem repetir sense esperar tant temps comaquesta última vegada!

Josep Maria de Sagarra

2012-01-24T00:02:00.004+01:00

Homenatge institucional i popular a
Josep Maria de Sagarra

Palau de la Música Catalana

23 de gener de 2012

Direcció i Guió escènics: Joan Ollé
Amb la participació de: Cor Jove de l'Orfeó Català, Joan Anguera, PereArquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Ester Formosa, EnricMajó, Roger Mas, Rosa Novell, Sílvia Pérez Cruz, Josep Maria Pou, MarinaRossell, Carme Sansa, Lluís Soler, Toti Soler, Maurici Villavecchia.

Hem aconseguit dues entrades que tot i ser al tercer pis ens ha permès gaudirde les paraules tan ben dites dels poemes de Sagarra. Hem hagut d'endevinarquin actor-rapsoda era cada vegada que es deia un poema perquè des d'aquellaalçada no es veia res de res...

M'ha impressionat el Josep Maria Pou amb La filla del Carmesí, obra que cadaany la meva mare ens llegia a la sobretaula del dinar del dia de Nadal. Quinaforça dels versos i de Pou!

Només quatre versos...

Per mi l’hauríeu mort?... Però... De veres?
Per què ha parlat amb mi? Per una cosa
com jo, que no val res, hi ha algú que pugui
clavar un punyal a dins del cor d’un home?...

Guaita'm els ulls; escolta'm, criatura;
així, vora el meu pit; dóna'm la mà...
Ara no tinc la llenguaprou segura:
ara no sé si et puc enraonar...
Perquè estic avesat a tractar amb coses
que tenen tot un aire barroer...
No em van parir per primfilar les roses...

El Noi de la Mare, del Poema de Nadal, primer quan parla i diu:

Quina dona del meu país,

amb un aire amorós i enyoradís,

vestida de sarja i esclop, però amb una veu molt clara,

va cantar per primer cop,

la Cançó del Noi de la Mare?

...

I estava tan contenta del fill seu,

que per fer-lo somriure crida i malda,

i com si contemplés el fill de Déu

se'l mirava adormit a la falda.

...

Què li darem an el Noi de la Mare,

què li darem que li sàpiga bo?...

I mentre deia les dolces paraules,

la cançó anava escampant-se pel món.

...

Totes les dones amb fills a la falda,

totes les dones la saben de cor!

La Sílvia Bel ho ha recitat molt bé, acontinuació una magnífica Marina Rossell ha cantat el Noi de la Mare i desprésla Rosa Novell ens ha dit el tros del poema de Nadal que correspon a aquestacançó. Excel·lent!

La Montserrat Carulla, esplèndida com sempre i amb una força extraordinària;tot i la gràcia que ha demostrat llegint un dels poemes satírics de Sagarra joem quedo amb el poema que ha recitat de La campana de Sant Honorat. DespertaCatalunya!

Quan s’anava escolant nostra ciutat
dins del setembre de la mala anyada,
la campana de Sant Honorat,
a dalt del campanar a cada estrebada
movia el seu batall desesperat.
I quan la llengua de la nostra gent
anava renegada d’odi i de gana,
quan s’esberlava el pit d’algun valent,
la llengua de metall de la campana
repicava i cridava a sometent.
I quan el conseller de la ciutat
alçava al cel l’espasa i la bandera,
ja el llop amb la casaca de soldat
i el lladre de la terra forastera
ens ho deixava tot esmicolat,
feia un so ronc com un grinyol de fera
la campana de Sant Honorat.
I després, quan vingué la mala nit
i s’ensorrà per sempre aquell delit,
i era nostra florida ciutadana
cementiri, misèria i cos podrit,
pell que tremola i llavi que demana,
amb un plorar de ràbia i de despit
plorava la campana.
Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent
féu despenjar aquella campana altiva,
perquè havia tocat a sometent
amb la veu una mica massa viva.
La varen dur entre brases i carbons,
somicant digué adéu a les germanes;
i la van fondre sense més raons,
i del metall en varen fer canons
per ofegar la veu de les campanes.
I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat
des del setembre de la mala anyada,
des del rei que escanyant la llibertat
amb la mà va deixar-nos profanada
la campana de Sant Honorat.
Però poc es pensava el rei valent,
amb tanta voluntat i amb tanta fúria,
que campana que toca a sometent
el foc no li fa injúria.
Que si aixeca la força i el punyal
i l’ungla de les bèsties s’encomana,
a la campana no li fa cap mal,
perquè el so de la campana és immortal,
i encara sona la campana.
Encara sona; hi ha qui no la sent,
qui té l’orella molt rasposa,
qui l’aparta com un mal pensament,
però encara repica a sometent
nostra campana fosa.
Vosaltres, gent de bona voluntat,
catalans de tota hora,
¿no sentiu, caminant dins la ciutat,
la campana de Sant Honorat?
¿No la sentiu com plora?
Escolteu, escolteu quin so més fi
—no és el cor que us enganya—
tant si seguiu les mentes del camí
com si palpeu el cor de la muntanya;
tant si aneu amb la rella dins les mans,
tant si el rem us fadiga i us aplana,
si sou pobres, cridaires o bergants,
fills de lluita, o de calma casolana,
tant se val!, que si sou catalans
hi ha alguna cosa que us farà germans,
aquest so i aquest plor de la campana!
La varen despenjar de vora el cel,
encara més amunt ara repica,
ni grapa de botxí ni foc cruel
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica.
Canons i lleis i forques, això rai!
Se’ns menjaran segons la seva gana,
però ningú pot ofegar-nos mai
la Veu de la Campana.

I finalment un Lluís Soler que només ens ha dit L'elegia a Rafelperò que, com sempre, amb aquella veu profunda, forta i expressiva, s’endu lagent de carrer. Crec que a la primera part ell no hi era i per això ha tingutmenys paper que els altres.

Tots ho han fet molt bé!

No em puc estar de posar-vos un primer fragment de la Balada de Luard el mariner i de Vinyes verdes vora el mar, que no per molt conegudes deixen de merèixer un petit espai en aquest escrit.

Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut, i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s'escapen vironeres,
d'un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d'ulleres
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer,
peus seguidors de totes les tesqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard el mariner!

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Ha estat un homenatge únic, d'un sol dia i això sap greu perquè hem estatmolts pocs els qui hem pogut aprofitar una ocasió com aquesta. Josep Maria deSagarra sembla que estigui una mica castigat, o oblidat; i és un dels nostresmillors poetes, prou variat en els temes i en la manera d’expressar-se com perpoder arribar a un nombre gran de públic.

Hi haurà algun altre homenatge recordant que fa cinquanta anys que ens vadeixar?

El largo adiós de Ellen Olestjerne

2012-01-23T22:57:00.000+01:00

El largo adiós de Ellen Olestjerne
de Franziska von Reventlow

Periférica

Gener de 2012

Després de llegir aquesta novel·la penses que la teva vida ha estat d'una placidesa i una monotonia i rutina extraordinàries, tot i que no et sap greu perquè no m'hagués agradat gens portar la vida que porta la protagonista d'aquesta novel·la. Protagonista que en gran part és la mateixa autora, ja que la vida que va portar s'assembla força a la d'Ellen.

Ellen és una nena de bona família però que ha tingut la "desgràcia" de néixer "nena" i no pot fer res del que fan els seus germans i amics i que ella voldria fer. Tota la seva vida és una lluita per la llibertat, lluita que passa per sobre o a través de l'amor, el sexe, la feina, la maternitat... Porta una vida del tot bohèmia, és independent, sobretot de la seva família i es passa la vida buscant... No crec que mai arribi a ser feliç. Però és que ho té molt difícil; en tota la seva infantesa no ha tingut ni un carinyo, ni una alabança, ni una abraçada de la seva mare ni de ningú de la família; ella és aliena a la família, sembla que va néixer en la família equivocada...

No sé, és un bon llibre, dur i real per la manera d'explicar-ho. I t'agradaria agafar a l'Ellen de nena i agombolar-la una mica; i potser així, potser, aconseguiria una mica d'harmonia a la seva vida i una mica de felicitat.

És un llibre per rellegir-lo perquè segur que hi trobaré molts detalls que ara m'han passat per alt. M'ha quedat un regust que no m'agrada...

Oli a les Borges Blanques

2012-01-22T22:00:00.000+01:00

Oli a les Borges Blanques

22 de gener de 2012

Amb el Joaquim i la Maria Antònia ens vam arribar a les Borges Blanques acomprar oli. Només arribar ens vam trobar amb la rua dedicada a l'oli i als productesdel camp, molt vistosa i alegre.

Després ja dins el recinte de l'oli vam poder tastar el diferents olis i ensen vam quedar dels tres premiats.
Però allà no trobes només oli. També hi ha vinagre i fruites i verdures i pai coques i embotit... . Vam carregar el cotxe i estem menjant una verduraboníssima! Hi havia una parada on et donaven peres per tastar però no envenien. Una llàstima perquè eren molt bones i no les trobo igual a Barcelona.
Vam anar a dinar a l'Hostal Benet, poques taules, ben servit i bonaqualitat. Vam menjar a gust i hem decidit tornar-hi l'any que ve a buscar mésoli. Tot i que pe culpa de l’oli bo es menja més pa... i això no va bé!

Cabaret Pompeya

2012-01-11T10:58:00.036+01:00

Cabaret Pompeya
d'Andreu Martín

Premi Sant Joan Unnim 2011

edicions 62

Gener 2012

La novel·la negra no és el meu fort. Però teníem una xerrada de les Aules d’Enginyers amb l'Andreu Martin i vaig llegir-me el llibre. I em va agradar molt! Més que novel·la negra jo li diria històrica i un cant a l'amistat. Malgrat tot, i malgrat el final que havia de ser com és...

Diu Andreu Martín: Un dia, quan era petit, el Víctor va anar amb el seu pare a un míting polític. Després de sentir parlar els homes de l’estrada, el nen va comentar: Pare, no entenc el que diuen. El pare va respondre: No parlen amb tu. Ni amb mi. Estan parlant entre ells. Tu i jo només som el seu tema de conversa. D’això és el tracta aquesta novel·la.

El narrador és el fill d’un dels tres nois protagonistes, del Fernando, a qui aquest fill no coneix a fons fins al dia que arriba el Víctor, ja gran, per celebrar amb el Fernando la mort del dictador.

És la història de tres nois i les seves famílies des de l'any 1920, quan ells tenen 20 anys, fins al 1075, a la mort d'en Franco. I tot, o quasi tot, passa a Barcelona. És un retrat de la Barcelona de la República, de la guerra civil i dels anys de la postguerra. Són tres nois molt diferents, extremadament diferents, però units per l’amistat des de que comencen a reunir-se a la seu anarquista amb en Juliol, un home més gran, que els alliçona. En Miquel Jinete, el de categoria social més baixa, el més sol, orfe que viu amb avis, desitjós d'una vida amb luxe, d'una vida millor, que sempre es posa al costat del que guanyen. Ell diu que la vida és una partida d’escacs i que en aquest joc hi ha peons, torres, alfils, reina, rei i jugadors. I ell vol ser jugador per guanyar. Tota la seva vida és una lluita per aconseguir un poder, uns diners, que jo crec que són per no sentir-se inferior als altres. I sempre generós ajuda als amics en qualsevol circumstància, sovint a canvi de coses massa importants per als altres...

El Víctor, rialler i simpàtic, que es fa amb tothom, que podria portar una vida feliç i tranquil·la però que en els seu interior hi te una lluita, un dubte del que ha de fer o no, i tot i la gran amistat que té amb els altres és el que potser toca més de peus a terra. I en Fernando, el músic, que és amic dels seus amics i que sovint no s'adona de la mala fe dels altres. Ell vol una vida tranquil·la amb dona i fills, tocant tangos amb el seu bandoneó, però la vida se li gira d'esquena sovint. Tots tres van assíduament al Cabaret Pompeya.

Explica molt bé la vida al barri "xino" de Barcelona, del qual jo sentia parlar al meu pare, de les noies de la vida, dels bordells, de la policia, dels anarquistes, dels franquistes... Una lliçó de història amb novel·la pel mig. Hi podem veure i admirar els petits grans herois de la vida quotidiana, les dones, els fills, els vells... que sense donar-hi importància van fer que la vida pogués anar endavant malgrat tot.

Després de sentir parlar l'autor encara m'agrada més l'obra. Perquè tota ella està escrita sobre els records i els papers de la seva família. Canviant alguna cosa, però sempre és la vivència del pare, de l'oncle músic, de l'oncle policia i d'ell mateix, que de petit havia visitat els detinguts amb el seu oncle.

Un llibre que no pots deixar, que t'enganxa, ben escrit i, com ja he dit, molt real.

Croàcia i Eslovènia 7 - Plivitce i Zagreb

2011-12-28T18:48:00.001+01:00

Croàcia i Eslovènia 7
-Plivitce i Zagreb-

del 10 al 17 de setembre de 2011

-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació-

Tornem ja a Croàcia i visitem Plitvicka Jezera, el parc nacional dels llacs, el més gran de Croàcia, amb una extensió de 294.82 quilòmetres quadrats. Aquest Parc Nacional dels llacs de Plitvicka és Patrimoni Natural Mundial de la UNESCO des de l'any 1979.

Setze llacs posats en forma d'escala i que cada un d'ells alimenta el que té a sota formant 92 cascades. Entremig, boscos, pedres i camins i escales de fusta.

Un paisatge idíl·lic! La pedra d'aquesta zona és la tova calcària, roca porosa formada per la sedimentació del carbonat calci de l’aigua i que forma les cascades

i altres configuracions que pots observar tot passejant. L'aigua és transparent, es veuen els peixos com en un mirall,

el verd et volta pertot i és un goig passejar, pujar, baixar, per tots els llocs on et permeten d'aquest parc. D'entrada agafes una barqueta que et porta al inici del passeig.

Tens un parell d'hores per contemplar l'aigua, les pedres i els arbres, i un cel blau que enamora, i després, amb una altra barca, et porten al peu d'una petita muntanya que has de pujar a peu i et deixa davant mateix d'un restaurant molt especial.

El restaurant és el Licka Kuca i és a on provarem, menjarem, la tradicional "Peka". Plat de carn cuit a les brases d'una manera força peculiar. Posen la carn amb herbes i patates i verdures en una cassola de ferro, la tapen, també amb una tapa de ferro, i la colguen dins les brases. Així és courà durant una hora o més i el resultat és una carn tendre i molt gustosa. És típic d'aquesta zona però també ho van veure a Zagreb.

D'allà ja amb l'autocar cap a la fi del nostre viatge: la ciutat de Zagreb. però ens aturem a Karlovac on hi ha un museu a l'aire lliure amb armes i restes de la guerra civil: tancs, avions destrossats... És una mica trist però forma part de la història recent.

Zagreb: Hi arribem de nit i l'hotel és a la zona comunista. Sortim de nit i no ens agrada gens. Tots els edificis grisos i iguals. L'endemà, però, amb la guia anem a la part alta, la part antiga i és preciós!

Zagreb, capital de Croàcia, va néixer enmig de dues petites colines, Kaptol i Gradec, i una vall que les separava. Ara està tot junt i forma una petita ciutat dins la gran Zagreb digna d'admiració. Té un encant especial. Llàstima que la nit abans no ens acompanyessin a aquesta zona.

Passem per l'estàtua del polític Stjepan Radic

i també per la del ban (rei) Josip Jelacic.

Per entrar a la ciutat Alta, Gradec, es passa per una porta de pedra amb una petita capella dedicada a una Verge que va quedar intacta després d'un incendi.

Passem, sense temps per visitar-la, per l'església de sant Marc, amb una teulada molt vistosa de teules envernissades i amb els escuts de Zagreb i del Regne Tri unitari -Croàcia, Dalmàcia i Eslavònia-.

Ens crida l'atenció el Museu de les Relacions Trencades on s'hi pot trobar tota mena d’objectes que deixen les parelles que es separen.
A la part de dalt de la ciutat, prop del funicular, hi ha uns jardins molt bonics, els del Passeig Strossmayer,

i la torre Kula Lotrscak que cada dia a les 12 del migdia amb una forta canonada anuncia als croates que és l'hora de l’Àngelus.

I al costat un museu d'art naïf molt interessant.

Finalment, passant pel mercat de Dolac ple de colors de les fruites i verdures i flors,

arribem a la Catedral de l'Assumpció, en el barri de Kaptol.

El més característic del seu interior és una escriptura Glagolítica en pedra que commemora (1941) els 13 segles de cristianisme del país. Aquest tipus d'alfabet és el més antic dels alfabets eslaus que es coneixen. Va ser creat pels sants grecs Ciril i Metodi al voltant de 862-863 per traduir la Bíblia i altres texts a les llengües eslaves.

El nom ve de la paraula glagol, que en búlgar antic significa «paraula» (i d'on ve el nom de la lletra "G" en aquesta llengua). Com que glagolati significa parlar, se sol referir poèticament al glagolista com a «signes que parlen».

L'alfabet glagolític original consta de 41 lletres. És impressionant i tothom s'hi aturava i preguntava què eren aquests signes tan especials...

Dos personatges femenins, una escriptora, Marija Juri Zagorka:

i una obra de l'escultora Vera Dajht Kralj, "Dona mirant darrere la finestra". Ens van explicar la història d'aquesta dona però no la recordo. Si algú la sap li agrairé que me l'enviï.

Zagreb té un encant especial i no vam poder visitar quasi res. Vam seure una estona en un carrer enmig de les dues ciutats antigues i vam comentar que, com altres llocs d'aquest viatge, convindria tornar-la a visitar.

I així s'acaba el nostre viatge, curt però molt intens i ens acomiadem dels companys de viatge i del Juan Pedro.

Fins a una altra ocasió!

Poema de Nadal de Sagarra

2011-12-27T23:45:00.042+01:00

Poema de Nadal
de Josep Maria de Sagarra

Tetare Victòria
27 de desembre de 2011

Direcció: Esteve Polls
Direcció musical: Josep Prats
Coral Cantiga
Coral infantil Tic Tac
Actors: Jaume Comas, Mercè Comes, Enric Majó, Sergi Mateu, Alexandra Palomo, Jaume Pla, Mercè Pons

Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

Nadal no és del tot Nadal per a mi sense la lectura del poema de Nadal, o l'assistència a una lectura. Normalment anàvem a l'església del Pi, a Santa Maria del Mar... però últimament quasi no es llegeix enlloc. Fa quatre anys ho van fer en el Teatre Nacional de Catalunya i va ser una meravella.
Aquest any ha tocat al teatre Victòria i vist el repartiment ens ha semblat que estaria bé. A més, era una mica d’homenatge a l'Esteve Polls, que potser serà l'últim any que organitza aquesta lectura.
I m'ha sabut greu si és l'última. Perquè els actors que han triat no eren, pel meu gust, els adients. Només la Mercè Pons que ho ha fet molt bé i darrere seu la Mercè Comes. Els homes donaven més importància a ells mateixos que al poema; amb un histrionisme exagerat i amb una escenificació que el poema no necessita ni agraeix. Volien ser ells i només havies de ser transmissors del vers, de la paraula...
El Poema de Nadal és per ser dit, per ser llegit, amb sentiment però amb serenor. I això només ho ha fet la Mercè Pons i un magnífic Esteve Polls que ens ha dit, com té per costum, els darrers versos del poema.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspòs,
i diguem: "Glòria a Déu en les altures"
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,
i l'orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possioble
per ser homes de bona voluntat!

Dues corals ens han acompanyat i les dues molt bé. La dels petits molt suau i agradable i la Coral Cantiga que com sempre ha brodat les cançons amb uns arranjaments que encara no havia sentit. Tenen un bon director, en Josep Prats!
És un costum que hauria d'arrelar més. Només un dia de representació, molta gent gran però també moltes parelles amb nens petits. No es podria fer cada any amb més cara i ulls?
Hem tornat a casa contents d'haver vist i escoltat l'Esteve Polls, amb 89 anys, i el record del poema però amb ganes de llegir-lo nosaltres a casa, a poc a poc.

Regals Nadal

2011-12-27T18:13:00.004+01:00

Regals Nadal

26 DE DESEMBRE DE 2011
SANT ESTEVE

A casa celebrem el Nadal el dia 26. És quan tots els fills i néts són a casa a dinar. I aprofitem per posar mitjons de Pare Nadal a l'arbre i que els nens els trobin plens.

Aquest any, a més d'algun regal, he fet coses jo mateixa i m'ho he passat molt bé. I a sobre, han agradat!

He fet davantals de cuina per tots els néts i per les dues nenes d'Oriol i la Mireia: en total 10!

Mitons per la Berta, la Marta, la Cristina i la Laia,

Agafadors de cuina pel Raimon,

i per la M. Lluïsa, la Miaia i la Núria,

una manteta per jugar a terra per l'Andreu i la Crala

i una altra per l'Aina.

Tot plegat hores de feina però que a mi em relaxa i m'agrada.
Espero que també us agradi a vosaltres!
Bon ANY NOU!

Avui és Nadal

2011-12-25T11:17:00.000+01:00

Nadal

25 de desembre de 2011

Avui és Nadal i el cap no para de rumiar i recordar i pensar... tot ha canviat molt i no tot per bé. No sóc de les persones que enyoren el passat. M'agrada viure el present i pensar i somiar el futur amb il·lusió, curiositat i ganes. Potser perquè estic voltada d'una família i uns amics que m'estimen i acompanyen. Però aquest matí, llegint els diaris, he vist, un cop més, com les nostres tradicions, els nostres costums van perdent protagonisme; no ja protagonisme sinó que queden relegats a les pàgines dedicades a la religió que si els creients quasi no les llegim ja em direu els qui no creuen...

Nadal és una festa religiosa, cristiana, celebrem que Déu ens envia el seu Fill Jesús per ensenyar-nos a estimar, ajudar-nos a entendre i viure aquest món i el que ens espera després de la mort. Sóc conscient que poca gent segueix practicant i creient i sóc del tot respectuosa amb tots ells. Però és que Nadal, a més, és una festa de tradició cultural, tant si volem com si no. Catalunya, Europa, estan edificades sobre els pilars del cristianisme. No podem entendre la història ni l'art del nostre país ni d'Occident sense el cristianisme. Hem d'haver llegit o escoltat la Bíblia, hem de conèixer els seus personatges i hem de viure o recordar les seves festes més importants: Nadal i Pasqua. Tant els creients com els no creients. Com deia l'Esther Tusquets en una carta a La Vanguardia el 19 de gener de 1983 "haurem de ser els ateus els qui demanem que ensenyin religió -no catequesi- a l'escola". (Us reprodueixo l'article al final del meu text).

Avui no he vist a cap diari que posi "Avui és Nadal!" I estic segura que quan comenci el Ramadà sí que ho posarà. Respectant la religió de les diferents comunitats de creients que tenim ara en el nostre país no hem d'oblidar ni d'avergonyir-nos ni amagar les nostres festes i les nostres tradicions. Nadal, més Reis i no tant Pare Noel, el caga Tió, més Carnestoltes i no tant Halloween, i per als creients Missa del Gall i ressopó i no tant sopar de "Nochebuena", amb totes les excepcions i llibertats que es vulgui però fermament arrelats a una tradició que ens ve de segles i que explica la nostra història, la nostra cultura, el nostre art, les nostres frases fetes, la riquesa del nostre lèxic. Podem anar incorporant nous costums, alguns canvis, però mai oblidar l’essencial, les arrels de les quals vivim i som.

Perdoneu-me aquest devessall de paraules escrites de cop però com diuen en el Polònia: Perdoneu, però algú ho ha havia de dir!

Bon Nadal a tots!

Cantata de Nadal

2011-12-18T23:41:00.035+01:00

Cantata de Nadal

Auditori de Sant Cugat del Vallès

18 de desembre de 2011

Camerata Coral Sant Cugat del CMSC - Coral Polifònica de Tremp - Orquestra Camerata de Sant Cugat
- Cor Infantil de Solsona i Grup Coral Casp de Barcelona
- Cor Juvenil Fusió de Sant Cugat
- Cor Infantil Pins dels vallès de Sant Cugat
- Cor Infantil de l'EMM Victòria dels Àngels de sant Cugat
- Cor Infantil Coral·lí de Barcelona
- Music'AL Cor de l'Harmonia de Valldoreix
- Cor de Nivell Professional de l'EMM de Mollerussa

La Berta va participar en la Cantata a l'Auditori de Sant Cugat amb la coral del col·legi. Segur que es va impressionar pel fet de cantar amb una orquestra i un director com hi havia i amb tantes corals de totes les edats. Va ser molt bonic i van cantar molt bé.

La Cantata de Nadal va ser una estrena basada en poemes de Joan Maragall i amb música de Carles Gumí.

I una de les cançons que més em va agradar va ser la "Cançó de bres per a una princesa negra" que encara espero que la Berta me la canti de nou ja que el dia de Nadal no va voler fer-ho... Ja comprenc que cantar ella sola una cançó que canta tota una coral és una mica difícil, però m'agradarà sentir-la de nou.

Fa goig veure els néts com comencen a fer coses ja de grans, coses d'una importància i un valor que jo, per exemple, no he pogut fer mai ja que quan canto plou a bots i barrals!

Felicitats a tos i endavant!

Dinar de Nadal a casa la Lola

2011-12-18T00:45:00.002+01:00

Dinar de Nadal a casa la Lola

17 de desembre de 2011

Com cada any la Lola ens convida a tota la colla a un sopar, aquest any dinar, a casa seva per celebrar el Nadal anticipat. Es pren molta feina i cuina molt bé i tota la casa té aire de Nadal. Ens té sempre algun petit regal de Pastas Gallo i una nadala escrita per ella, sentida i viscuda. Des que vam fundar l'Associació Abló Pkédé que la Lola no vol que li portem res, només al final del dinar cadascú posa en una caixa els diners que li sembla per enviar-los a Àfrica en el projecte que tenim ja en curs. Una bona idea que ja anem copiant en altres festes particulars i té èxit.

Lola, que durant molts anys puguis continuar aquesta tradició del sopar o dinar i que tots nosaltres puguem assistir-hi. Gràcies per la feina i, sobretot, per la il·lusió que hi poses.

La Sunsi ha portat un escrit sobre el Nadal molt bonic i us els poso per si el voleu llegir a poc a poc, com un conte...

Bon Nadal!

ELS SENTIMENTS JUGUEN A FET AMAGAR

Temps era temps, un dia de Nadal, els sentiments dels homes i dones es van reunir en un lloc del món. S’ho volien passar bé perquè intuïen, moguts per un estrany pressentiment, que aquella nit hi hauria gresca. Així doncs, quan l’avorriment s’havia apoderat de tots, la follia, sempre tan boja, va proposar: “Juguem a fet amagar”.

La intriga i la curiositat, sense poder dominar-se, van preguntar: “I con s’hi juga a això?”

-És un joc molt fàcil –va explicar la follia- en el qual jo tanco els ulls i començo a comptar fins a cent, mentre vosaltres us amagueu. I, quan hagi acabat de comptar, el primer que sigui descobert, para, i ocupa el meu lloc, i així continuem el joc.

L’entusiasme ballava de la mà de l’alegria. Tan contagiós era el ball que fins i tot el dubte i l’apatia, que mai no s’interessen per res, van voler partcipar en aquest joc. Però no tots volien jugar. La veritat va preferir no amagar-se... Què en treia, si al final tots la trobaven! La supèrbia va trobar que era un joc molt ximple (en el fons el que més la molestava era que la idea no havia sortit d’ella). I la covardia va preferir no arriscar-se.

-Un, dos, tres quatre...- comença la follia.

La primera en amagar-se va ser la pressa que, com sempre anava atabalada i va ensopegar en la primera pedra del camí. La fe pujà fins al cel, i l’enveja s’amagà darrere de l’ombra del triomf que, amb molt esforç, aconseguí pujar fins a la branca cimera de l’arbre més alt.

La generositat gairebé no aconseguí amagar-se, perquè cada lloc li semblava meravellós i el cedia a algun dels seus amics: si era un llac transparent era ideal per a la bellesa; si era un campanar era perfecte per a la timidesa: si era l’ala d’una papallona era adequadíssima per a la sensibilitat; si s tractava d’una ràfega de vent era per a la llibertat. Al final s’amagà en un raig de sol. L’egoisme, en canvi, trobà un lloc excel·lent: ventilat, còmode, però només per a ell sol. Allí no hi cabia ningú més. Al revés que l’esperança que era fràgili vaporosa com un núvol, però en canvipodia aixoplugar i abraçar tothom.

La mentida s’amagà en el fons de l’oceà (mentida!, en realitat s’amagà darrere de l’arc de santmartí). I la passió i el desig van fer-ho en el centre d’un volcà. L’oblit no recordava massa bé on es va amagar, però “això no és important...!”, pensava. Quan la follia arribava als 90, l’amor encara no havia trobat un lloc per amagar-se, perquè tots estaven ocupats, fins que va demanar consell a la saviesa, que li va dir:

-Vés a la Cova de Betlem, amaga’t entremig de la palla del pessebre, i si tens fred, demana-li permís al Infant Jesús perquè t’amagui en el seu cor.

-Cent! – cridà la follia. I començà la recrca. La primera en aparèixer va ser la pressa. Després descobrí la fe, discutint amb Déu en el cel sobre teologia; endevinà que el desig i la passió estaven al bell mig del volcà. A l’egoisme , ni va haver de buscar-lo, perquè sortí esperitat del seu amagatall, que era un vesper. De tant caminar, cansada, la follia, sentí una set infinita i, en acostar-se al llac, descobrí la bellesa. I així els va anar trobant a tots.

Però l’amor no apareixia enlloc. La follia buscà per tot arreu, removent les pedres, els rius, els arbrs i les muntanyes. Els àngels del cel van decidir acompanyar-la fins que la van fer entrar dintre mateix de la Cova. Des d’aleshores, des d’aquella primera vegada que els sentiments van jugar a fet amagar en el Món, l’amor, amagat en el cor del Infant, és cec i una divina follia, molt humana, l’acompanya sempre.

Nadal 2011

2011-12-17T22:09:00.000+01:00

Nadal 2011

I tornem a ser a Nadal! Nadal és la festa més dolça de l'any litúrgic, la festa familiar per excel·lència, la família de Jesús, l'Infant que neix, i la família nostra, curta o llarga, però que intentem reunir-nos cada any, per celebrar el naixement de Jesús els que tenim fe i per estar units per l'amor tots els homes i dones d'aquest món. Celembrem-lo amb joia malgrat la tristesa que moltes persones estimades porten dins i malgrat la mala situació econòmica i política. I demanem-li a aquest Jesús tan petit i tan gran alhora que entri en silenci dins els cor de tots nosaltres i sobretot del qui poden fer que aquest món sigui més humà.
Bon Nadal a tots!

Nadala Maritxu

2011-12-17T22:00:00.000+01:00

Un any més la Maritxu m'ha enviat la seva nadala i jo la comparteixo amb tots vosaltres.

Navidad 2011

Navidad

noticia de un

Belén y Esperanza.

Y Epifanía también

de portal sombrío

donde se alberga

nuestra humanidad

herida

sin trabajo

sin techo

excluida

del pan nuestro del cada día.

Belén

donde abrigamos

y caminar juntos

por el granerito de la tierra

escuchando su grito

y sabiendo que el Misterio

hoy y en esta Epifanía

de nuevo se entrega.

Maritxu

Club de l'Agulla

2011-12-15T23:51:00.004+01:00

Club de l'Agulla
60 anys Alícia

15 de desembre de 2011

Festa de Nadal i celebrem els 60 anys de l'Alícia, la nostra mestra de pachtwork.
Molt ben organitzat, moltes alumnes amb ganes de passar-s'ho bé i l'Alícia molt contenta amb la seva família. Entre totes li vam fer un cobrellit de casetes. Cada caseta és feta per una de nosaltres. La meva és aquesta:

Ella ens va regalar un cor de roba a cada una. Jo ja el tinc penjat a l'arbre.
Bon Nadal i per molts anys!!!

Ha nascut l'Aina

2011-12-06T20:39:00.018+01:00

Ha nascut l'Aina

6 de desembre de 2011

Avui dia 6 a les 5 de la tarda ha nascut l'Aina, filla del Xavier i la Mariona. És una nena preciosa que té una retirada al seu pare, i que porta la il·lusió i l'alegria a tota la família. No podem deixar de pensar en el Josep Lluís que tanta il·lusió li hauria fet la primera néta... Amb aquesta careta farà que els dies de festa d'aquest Nadal tot i el record constant no siguin tan tristos, omplirà les cases de goig i somriures!

Enhorabona pares, àvies i tietes!

Croàcia i Eslovènia 6 - Postojna, Ljubljana

2011-11-28T20:22:00.014+01:00

Croàcia i Eslovènia 6
- Postojna, Ljubljana-

del 10 al 17 de setembre de 2011

-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació-

Entren a Eslovènia i ens aturem a

Postojnska Jama, les coves de pedra calcària plenes d'estalactites i estalagmites de diferents mides i colors. Són enormes. Primer agafem un petit tren amb molts vagons i ens endinsem un parell de quilòmetres a les coves. Allà ens deixen i amb la guia fem una hora de ruta a peu per retornar després altre vegada amb el trenet. La temperatura dins les coves és sempre de 10 graus. Una mica de fred, però al hivern la gent hi entra per escalfar-se!

S'hi han descobert uns 20 Km. de galeries subterrànies, moltes d'elles inundades. Però dóna una idea de com són de grans. Per unes firmes que hi ha a les parets sembla que al S. XIII ja va ser visitada aquesta cova.

Comencem pujant al "Calvari", la gran muntanya, que és el punt més elevat amb un sostre de 50 m. d’espessor. Després anem a les "Belles Grutes" passant pel Pont Rus que van construir els presoners de guerra russos a la Primera Guerra Mundial i que és la part més bonica. És una galeria de 500 m. amb diferents sales, la Blanca, la Roja, la dels Espaguetis,

dita així perquè tot el sostre està ple d'estalactites tan fines que semblen espaguetis. Després passem per la gruta Negra i per la Pivka. El nom dels colors és pel color de les estalactites que, depenent de a quin terreny es formen, agafen el color de l'òxid, o del ferro, o del manganès... Ja tornant podem contemplar el Brillant,

símbol de la gruta de Postojnska, la figura més bella, i finalment arribem a la sala de concerts, la més gran de la gruta, de 40 m. d'alçada i amb capacitat per 10.000 persones. L'eco és molt potent i dura quasi sis segons.

Abans de tornar amb el tren ens expliquen i ensenyen la fauna de la cova, sobretot el peix humà. És un peix que neix amb ulls però que al créixer es torna cec ja que no els necessita; i es reprodueix per ous. És espècia protegida ja que només es troba allà.

Hem visitat moltes coves i molt diferents i boniques. Però tan grans com aquesta crec que no n'havíem vist mai cap.

Una mica més d'autocar i arribem a

Ljubljana: que vol dir "Riu dels set noms", capital d'Eslovènia, la ciutat dels tres ponts, el Tromostovje, en forma de vano, construït als anys 30 per Joze Plecnik, que va conservar el pont de pedra original i li va afegir dos de peatonals. El drac és el símbol de la ciutat i està a l'escut igual que el castell i n'hi ha pertot.

Per les poques hores que hem estat a la ciutat ens ha sorprès agradablement; una ciutat neta, agradable, àmplia, com a mínim la part que hem visitat, amb edificis molt bonics

amb molts ponts i amb la Catedral, església de Sant Nicolau, amb una Marededéu que em va agradar molt.

L'estàtua del poeta Preseren mirant-se la seva estimada Julija.

Hi havia escultures pel carrer molt modernes, vam menjar molt bé i ens van fer anar a menjar postres en un lloc especial on podies triar entre cosetes de tots colors,

molt bones i típiques però potser més del gust de la gent del país que del nostre.

La Biblioteca Universitària, feta amb pedra del país i amb finestres amb forma de llibre i amb el bust del historiador i literat Dr. Ivan Prijatelj,

el Castell de lluny,

el Pont dels Sabaters,

i el interior de l'Ajuntament.

Una cosa que em va cridar molt l'atenció va ser unes tauletes de fusta amb pintures a l'oli representant contes infantils, feines de la terra i escenes religioses de l'Antic Testament. Vaig preguntar què era tot allò, quin significat tenia. Amb aquestes fustes folraven les parets exteriors del rusc de les abelles, i així, els colors vius, els cridaven l'atenció i hi anaven més quantitat d'abelles. És un costum típic eslovè i una forma de folklore. Jo les hagués comprat per folrar la paret de l’habitació dels néts...

Una vegada més he de dir que Ljubljana es mereix molt més que el mig dia que li vam dedicar.

-anar a Croàcia i Eslovènia 7 - Plitvicka i Zagreb-

Calendari d'advent

2011-11-26T22:15:00.001+01:00

Calendari d'advent

26 de novembre de 2011

Primer diumenge d'advent i acabo els tres calendaris d'advent per les tres famílies. Justet, justet!

Cada any el Maurici i la Sílvia compraven els calendaris i els regalaven als germans. L'any passat ja els va costar molt trobar-ne un amb motius del pessebre i em van demanar si els podia fer un de patchwork. Vaig trobar aquest model, em va agradar i he fet els tres.
És entretingut i divertit i la veritat és que un cop acabats queden molt bé!
La foto del calendari ja la teniu aquí, després la de les figuretes de pessebre que van a les butxaquetes i que s'han d'anar penjant cada dia a l'arbre de Nadal,

després les xocolates i caramels que van a cada bosseta,

i finalment les bossetes buides

amb figuretes,

i plenes.

I aquest és el resultat final. Espero que els agradi.

Bon advent!

Patchword

2011-11-23T21:45:00.006+01:00

Particiació en un cobrellit

Novembre de 2011

La nostra mestra de patchwork, l'Alícia, fa 60 anys i entre totes li fem un cobrellit de casetes; cadascuna de nosaltres n'ha de fer una amb la técnica de log cabin i amb colors de la tardor i després s'ajunten totes i queda molt bé.
Aquesta és la caseta que he fet jo. I quan li regalem el cobrellit ja posaré la foto de la peça sencera.

Dinar a Arenys

2011-11-20T21:26:00.032+01:00

Dinar a Arenys

L'Era Restaurant
Torrent d'en Puig 11
Telf: 937 950 114
Arenys de Munt

20 de novembre de 2011

Després de votar, és dia d'eleccions, agafem el cotxe i anem cap a Arenys. Ens hi esperen dos fills i joves amb les nenes per dinar.

L'Era és un restaurant ideat per anar amb nens petits. Et serveixen ràpid el menjar dels nens i se'ls enduen amb un parell de monitors. Ells els pinten les cares, els fan dibuixar, fan braçalets... i riuen! La Jana reia tant que no li podien pintar la cara!

Sembla un restaurant destartalat, però un cop dins el menjador és molt correcte i et sorprèn amb una carta extensa i amb unes recomanacions de tardor exquisides. Vam menjar molt bé i les nenes es van divertir molt. Faltava un dels fills, llàstima! Perquè va ser un diumenge rodó.

Al sortir nosaltres vam marxar per anar a veure el Maurici i la Sílvia i els nens però la resta es va quedar perquè hi havia fira de cavallets i coses semblants. Van estar-s’hi una bona estona.

Us ho recomano per anar amb nens!

La meva amanida, per si la voleu fer, era una barreja d'enciams i fulles d'espinacs, magrana, crostonets de pa fregits amb mel, bacon, pipes i boletes de formatge fresc o mozzarela, amb una vinagreta suau amb mel. Era molt bona! I la presentació és bonica.

Els 39 esglaons

2011-11-18T23:34:00.004+01:00

Els 39 esglaons
de John Buchan
i Alfred Hitchcock

Adaptació de Patrick Barlow

Teatre Club Capitol
Sala Pepe Rubianes

18 de novembre de 2011

Versió i Direcció: Abel Folk
Actors: Abel Folk, Jordi Ríos, David Olivares i Mireia Portas

Hitchock i Polònia junts? Aneu al Club Capitol. Feia temps que no reia tan a gust en un teatre! L'Abel Folk ha sabut trobar el seu punt i ha triat bons companys. Els tres personatges que tenim tan vistos al Polònia broden el seu paper. Canvien de personatge sovint només amb un canvi de barret. Aconsegueixen que l'obra que va immortalitzar Hitchcock a la pantalla es converteixi en una comèdia, amb dignitat i amb gràcia.

El tema, de sobres conegut. A un innocent se li encoloma un assassinat per culpa de ser en el moment no oportú en el lloc no oportú. La persecució, els canvis de decorat a base d’agafar una porta o una finestra i fer-la avançar i canviar de lloc en l'escenari... tot és d'una imaginació i un humor que agraïm de cor.

Diu Abel Folk: Nosaltres hem intentat traslladar al nostre idioma, a la nostra cultura, a la nostra sensibilitat i al nostre sentit del humor aquesta meravellosa comèdia. Per fer-ho, tenim la sort de poder comptar amb els millors actors del país en aquest tipus de registre i amb els millors col·laboradors en la creació i disseny de l'espectacle. Hem treballat intensament per fer-vos arribar el resultat de totes aquestes " idees brillants". Esperem aconseguir-ho. - En anglès i en francès, del fe d’actuar se'n diu "jugar" (to play i jouer). "Els 39 esglaons" és sens dubte l’exemple més intel·ligent i divertit que he vist mai de "joc teatral". Juguem?

Qui té por de Virginia Wolf?

2011-11-18T11:03:00.047+01:00

Qui té por de Virginia Wolf?
de Edward Albee

Traducció: Josep Maria Pou

Teatre Romea

17 de novembre de 2011

Direcció: Daniel Veronese
Actors: Emma Vilarasau, Pere Arquillué, Mireia Aixalà, Ivan Benet

Excel·lent interpretació dels quatre actors i molt especialment de Pere Arquillué que té un paper força difícil i que l'interpreta de forma perfecta. Enhorabona!

Tenim a Barcelona en cartell dues obres de Edward Albee, aquesta i "Un fràgil equilibri", i a les dues els personatges beuen en excés, fins i tot arriben a declarar-se alcohòlics. I justament per això el paper del protagonista a les dues obres el considero molt difícil i alhora molt reeixit i ben solucionat.

En Georges i la Martha viuen en el campus de la Universitat. Ell és professor de història i ella la filla del rector. S'estimen i s'odien alhora. Es van casar enamorats i ella el volia com a successor del seu pare. Ell no tenia potser tanta ambició i acaba com a professor suplent. La Marta, en el fons, el va comparant amb el seu pare i li diu, li crida, tot el que sent dins ella, l'humilia. Per poder seguir la vida de parella i no donar l'escàndol a la universitat s'han d'inventar un fill, que no han pogut tenir, un fill que és fora de casa i que aviat farà 21 anys. Per altra banda quan s'odien sembla que facin teatre i s'aplaudeixen mútuament després de cada atac amb un somriure d’enamorats. I s'estimen. No poden viure l'un sense altre.

Una nit arriba una altra parella de la universitat. D'entrada sembla que el seu únic paper serà contemplar la batalla verbal entre el Georges i la Marta. Però no. Et sorprenen amb un gran paper, treuen les seves emocions, les seves coses no dites, amagades per costum, per ajudar a que la vida sigui dolça i agradable, i acaba essent un duel a quatre.

Vam tenir la sort de coincidir amb el dia que hi havia col·loqui. Ells van explicar que Veronese els havia dit que es trepitgessin les frases els uns als altes i això fa que si ells acaben cansats -que hi han d'acabar per força- també nosaltres sospirem quan acaba perquè és esgotador aquest torrent de paraules i moviment, un sense parar. Només hi ha un moment, quan en George seu i diu que vol llegir una estona mentre la Marta sedueix al nou professor, que sembla que el món s'aturi. Un moment de pau que avisa de la guerra que s'acosta.

Acaba l'obra deixant-la oberta. Oberta perquè cadascú l'acabi a la seva manera.

I els actors et diuen una i altra vegada que s'ho passen molt bé, que "juguen" a l'escenari. I que van assajar només 6 setmanes...

Croàcia i Eslòvenia 5 - Pula, Rovinj i Poreç

2011-11-16T14:00:00.005+01:00

Croàcia i Eslòvenia 5 - Pula, Rovinj i Poreç
del 10 al 17 de setembre de 2011

-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació-

Ens endinsem a la península d'Ístria i visitem Pula, Rovinj i Poreç.

Pula: Situada al sud de la península d'Ístria, voltada d'un mar de color blau intens i amb una vegetació verda i exuberant, sobretot de cedres i oliveres, té la curiositat que per tres vegades va ser abandonada i tornada a poblar. La primera pels romans, cap a l'any 177 a.C. que és quan es va construir el magnífic amfiteatre. Abandonada pels romans arriben a l'edat mitjana els venecians, els Castropola que, amb la decadència política i econòmica i també per les epidèmies, també l'abandonen. Al 1813 queda sota el imperi austrohongarès que la convertirà en drassanes molt importants. Després seran els italians qui prendran possessió de Pula i l'abandonaran. L'any 1947, juntament amb tota l'Ístria, retorna a Croàcia, llavors Iugoslàvia.

Destaquem l'amfiteatre romà, del segle I, un dels millor conservats del món. Té dos pisos amb arcs i un altre amb finestres quadrades. Té quatre torres per on entraven i sortien els espectadors. Pot acollir 23.000 espectadors i ara s'hi fan concerts. Al soterrani hi trobem quatre sales amb una exposició de la cultura romana del món del vi i de l'oli. Alguns estris en forma força suggerent...

La porta doble, construïda entre el segles 1er 2on, amb dues arcades marcava el camí romà que portava a Rijeka, al nord-est de la península.

La Porta d'Hércules amb l'escultura del cap de l'heroi grec al capdamunt.

L'Arc dels Sergis o Porta d'Or, al bell mig de la ciutat és una bonica mostra també romana, construïda en memòria de tres germans molt rics anomenats Sergi els tres. Tot l'arc està ple de relleus per la part de fora i per la interior, sobretot de raïms.

És una petita ciutat encantadora per passejar-hi on trobes a cada cantonada un record romà que et fa recordar la seva història.

Rovinj: També tocant al mar, a la part oest de la península d'Ístria, és un encant. Amb les barques tocant a port, tot ella és una colina plena de cases de colors ocres, vermells i grocs i coronada per la catedral amb un campanar venecià.

Per arribar-hi has de pujar unes escales amples de pedra que et permeten observar els edificis que la voregen o anar per un camí de ronda seguint el camí del mar amb unes vistes de somni. És el lloc amb més encant que he vist, sembla de conten de fades... No has d'esforçar-te a voler veure monuments ni res, senzillament deixar-te amarar per la bellesa i la harmonia d'aquest indret, tot i el turisme que el visita. Des del lloc que menys t'ho esperes tens sempre una vista meravellosa del mar blau lluminós, des d'una galeria d'art, des d'un carreró, al tombar d'un carrer...

I pots contemplar monuments de l'època il·líria, romana i veneciana A més allà vam poder finalment provar els famosos musclos i pasta amb tòfona acompanyada pel vi Malvazija que de tant que ens va agradar en vam comprar per compartir amb la família.

Diu la llegenda que cap al any 800 quan Rovinj era encara una illa -ho va ser fins al segle XVIII-, van veure un matí com un sarcòfag de marbre arribava a la seva platja. Era el cos de Santa Eufèmica que havia travessat el Mediterrani des de Calcedònia a Ístria. I naturalment la van fer patrona de la ciutat. I es venera a la Catedral. És l’església barroca més gran d'Ístria, amb tres naus; però el més important és el campanar venecià construït segons el model de Sant Marc de Venècia i el sarcòfag de Santa Eufèmica.

Marxem de Rovinj amb la pena de no haver pogut passejar més pels carrers i, una vegada més, de no haver-nos banyat en el mar que acariciava les roques.

Poreç: Ciutat de vacances i cultural, capital de l´Istria. De l'època romana conserva els dos carrers principals, el Decumanus i el Cardo. Va formar part de Venècia des del 1262 al 1797, per això moltes cases i palaus et fan pensar que ets a Venècia i no a Ístria.

És la ciutat dels mosaics. Trobem l'Atrium, amb columnes de marbre i capitells importats de Bizanci.

D'allà es passa a les restes de la basílica pre-eufrasiana, del segle V, amb mosaics a terra, ara a l'aire lliure, i al museu amb una col·lecció de mosaics molt interessant.

Entrant ja a la basílica eufrasiana construïda el segle VI pel bisbe Eufrasi trobem uns magnífics mosaics que et transporten ràpidament a Ravenna, ja que són iguals, però en petita quantitat. És aquí on més es nota que aquesta part de Croàcia va ser italiana molt de temps...

Marxem també de Poreç i fem camí cap a Opatija que és on dormirem.

-anar a Croàcia i Eslovènia 6 - Postojnska i Ljubljana-

Conjunt Aina

2011-11-16T10:43:00.000+01:00

Conjunt Aina

15 de novembre de 2011

He fet un conjunt per l'Aina, la nena que ha de néixer del Xavier i la Mariona. El pantalonet és de roba i el trobo divertit. Espero que els agradi!

T'estimo

2011-11-14T13:20:00.000+01:00

T'estimo
*Pitx, Potx i Mari Cuetes*

Teatre Poliorama

13 de novembre de 2011

Aquest muntatge, estrenat en la 8a edició de VIU EL TEATRE, és una versió adaptada al català de l'èxit infantil "Maite Zaitut" de la famosa companyia basca "Pirritx, Porrotx eta Mari Motots". Va ser l'espectacle més vist al País basc quan es va estrenar i el disc amb les seves cançons va ser el nº 1 en vendes.

Autor: Katxiporreta
Adaptació de David Lilio i Aran Zulaika
Director artístic: Lluís Juanet
Col·laboradors: Anna Llort, José Plaza i Núria Garcia

Musical de pallassos amb un teatre ple de gom a gom de nens i nenes a partir de 2 anys. Potser m'agradaven més els pallassos d'abans. Els d'ara canten i canten i trobo que no fan riure gaire.

Anacleto és un gitano que viu en una caravana i espera l'arribada de la seva néta Mari Cuetes. I amb els seus amics Pitx i Potx vol preparar una gran festa. Però no tot surt com voldria.

Penso que aquesta petita obra està dissenyada per fer una exaltació al món gitano, amb bandera inclosa, cosa que els nens no crec que entenguin per res.

La Jana i la Nina van sortir dient que els havia agradat però igual que amb Geronimo Stilton vaig sortir contenta i encara ara els meus néts se'n recorden de l'obra, aquesta crec que en pocs dies l'hauran oblidada.

Manual de cronopios

2011-11-08T09:06:00.049+01:00

Manual de cronopios
de Julio Cortázar
Introducció de Francisco J. Uriz
Ediciones de la Torre
Alba y Mayo
Narrativa

Noviembre de 2011

He rellegit el Manual de cronopios i una vegada més m'ho he passat d'allò mé bé amb el món imaginatiu de Cortázar. Potser perquè tinc poca imaginació admiro i gaudeixo de la imaginació dels altres. Us el recomano!

Un cronopio pequeñito buscaba la llave de la puerta de calle en la mesa de luz, la mesa de luz en el dormitorio, el dormitorio en la casa, la casa en la calle. Aquí se detenía el cronopio, pues para salir a la calle precisaba la llave de la puerta.

I què és un cronopio? No ho sé però Julio Cortázar va articular tot un llibre de contes sobre els cronopios, les esperances i les fames.

Un aragonès afincat a Estocolmo troba aquest llibre de contes que li han recomenat uns amics d'Urugai. ¿Qué cosa más natural, como diría Cortázar, que dos uruguayos hablen en Estocolmo de un autor argentino con un aragonés ex alumno de los escolapios? I s'enamora dels cronopios i crea un club de cronopios.

En aquest llibre hi ha una llarga introducció de Francisco J. Uriz on ens posa exemples de cronopios i ens explica la vida del club i les trobades amb Cortázar. Després ens presenta una antologia de l'autor.

És un llibre curiós, distret i divertit, i sobretot molt, molt imaginatiu. Una de les descripcions que fa Cortázar i que m'encanta és la de "Instrucciones para subir una escalera". Mai podia imaginar-me tot el que ell ens arriba a explicar per fer fer una cosa tan senzilla com pujar un esglaó!.

Diu Cortázar: Un cronopio es una flor. Dos son jardín. i Francisco J. Urix ens diu també: Nada más parecido a un cronopio que un niño, impertinente, creativo, vital, desconcertante... Este Manual quiere que ellos. los pequeños cronopios, se alimenten de lo que éstos prefieren: la imaginación que los transforma en flores. Por eso es una auténtico Manual para imaginativos, capaces de inventar nuevos mundos y de poblarlos de cronopios.

Raoul

2011-11-05T19:10:00.074+01:00

Raoul
de James Thiérrée

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

4 de novembre de 2011

Direcció, escenografia i interepretació: James Thiérrée

Excel·lent!!! No ha defraudat gens l'obra tot i que darrere de La Veillée des Abysses semblava que no podia superar-se. Però aquest nét de Charles Chaplin, nascut al circ i vivint-hi amb els seus pares, té recursos suficients per fer una obra intimista i en solitari magnífica.

Bé, jo explicaré el que m'ha semblat a mi, quin significat li he donat al que anava veient. I pot ser que m'equivoqui.

D'entrada tot l'escenari és com un munt de veles de vaixell mig tombades pel temporal. Raoul torna a casa seva, al seu interior, i troba un munt de xatarra que amaga la seva intimitat. A cops es fa pas i quan aconsegueix entrar-hi troba un intrús, no es reconeix. Lluita amb ell i ja sol, superat aquest moment de no reconeixement, no troba el seu lloc en ell mateix. No troba la posició correcta, tot li és estrany.

Lluita amb les seus malsons representats per uns animals espectaculars -bravo pels dissenyadors!-, dos peixos i un enorme elefant, i finalment va destruint totes les parets de casa seva, a poc a poc però amb energia fins que sembla que comença a trobar-se a gust amb ell mateix. Crec que l'elefant, que surt al final de l'obra, vol significar la necessitat d'acompanyament, de sentir-se agombolat, que sent Raoul quan comença a trobar-se a ell mateix.

Tot això fent servir el seu cos àgil i elàstic, moments de circ, moments de mim, moments que et recorden el seu avi... Raoul no para, sempre està en marxa, lluitant contra ell mateix o contra els elements, fent la delícia dels espectadors que no ens podem creure que es pugui fer tanta cosa dalt d'un escenari. L'escena del marc del quadre, la de quan seu a la butaca i no troba la posició, la seva lluita amb els animals, la seva tremolor... tot és l'exercici d'un geni d'aquest món barreja de mim, de circ, d'actor i d'una vitalitat exuberant.
Quan comença l'obra i embesteix el munt xatarra que és casa seva, fa el descens com en càmara lenta, excel·lent... I al final de l'obra realitza una rapidíssima ascenció en vertical i desapareix. Genial final d'obra!

Espaguetis amb cloïsses

2011-10-29T22:26:00.001+02:00

Espaguetis amb cloïsses

29 d'octubre de 2011

Avui han vingut els germans a dinar a casa. Teníem pendent el formatge de Pag i el vi Malvazija que vam portar de Croàcia. He fet també musclos al vapor, menjar típic de Croàcia i a més els espaguetis amb cloïsses. No els havia fet mai i han sortit molt bons. Per això us paso la recepta -de la Isabel del peix-.

Poseu molta ceba tallada molt fina a la cassola amb oli i deixeu-la fer una bona estona a foc baix. Afegiu-hi després una picada d'all, julivert, bitxo picant i vi blanc i deixeu-ho coure una mica més. S'hi posen els cloïsses i amb la cassola tapada espereu que s'obrin. Mentre, bulliu els espaguetis, els escorreu i els afegiu a la cassola i remeneu bé. Es serveix ben calent.

Ha tingut molt èxit, tant això com el formatge. Però el formatge és més difícil d'anar a buscar...

Bon profit!

Croàcia i Eslovènia 4 - Trogir, Sibenik, Opatija

2011-10-29T12:51:00.007+02:00

Croàcia i Eslovènia 4
Trogir, Sibenik, Opatija

del 10 al 17 de setembre de 2011

-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació-

Després de dormir a Salona, petit poble amb restes romanes i totalment reconstruït, fem camí cap a Trogir.

Trogir: Trogir és una illa comunicada amb el continent per un pont i amb una altra illa, Ciovo, molt gran, amb un altre pont. La ciutat està emmurallada i dins les muralles hi ha un munt de monuments, sobretot esglésies. El motiu és que als segle VII va ser seu episcopal i per això es van construir tants edificis religiosos, i de retruc, cases palaus. Els carrers estrets, balconades i art pertot.

El rei de Nàpols va perdre la guerra i va vendre la Dalmàcia als venecians. El seu símbol és el lleó que trobem per tot arreu. Si el lleó té un llibre obert vol dir que la ciutat va se conquerida sense violència; si el llibre està tancat va ser amb una guerra.

Entrem per la Porta del Terra Ferma, coronada amb l’estàtua del bisbe Jean de Trogir. La porta oposada, la del Mar, que dóna al pont per anar a Ciovo té a tocar una petita lògia que servia per poder descansar o dormir als viatgers que arribaven a Trogir quan les portes eren tancades. Ara està oberta pels laterals i és una botiga de souvenirs! Des d'aquí podem veure la Fortalesa del Camarlengo que no vam tenir temps de visitar.

Dins la ciutat cal remarcar la catedral, romànica, dedicada a Sant Llorenç obra del mestre Radovan, 1240, amb un pòrtic molt treballat amb escenes de la Bíblia i de la vida diària. Podem veure dos lleons que aguanten a Adam i Eva; les columnes sota els arcs les sostenen turcs i jueus, demostrant la inferioritat amb que l'església d'aquella època veia a aquestes persones. També podem veure escenes de la vida ordinària com la matança del porc i feines de les quatre estacions de l'any. Pots passar-t'hi estona mirant i sempre descobreixes alguna cosa nova. És molt bonica! El campanar és una barreja de gòtic, gòtic venecià, renaixement i barroc, tot hi és representat en els diferents pisos.

Enfront la catedral una gran lògia, antic tribunal, on es feien els judicis oberts al públic. És un porxo obert, amb un sostre de fusta molt ben conservat i amb diferents escultures entre elles una al·legoria a la justícia. I davant la catedral el Palau Cipiko, amb finestres gòtiques i en el porxo la escultura d'un gall, trofeu recuperat de la proa d'un vaixell turc capturat el 1571.

Adossat a la lògia hi trobem la torre del Rellotge on actualment podem contemplar les fotografies dels morts de Trogir durant l'última guerra. I a la façana una escultura de Sant Sebastià que els va lliurar de la peste.

Palaus, esglésies i molt carrerons. I no vam poder entrar perquè estava tancada a la col·lecció Kairós on es troba un baix relleu hel·lenístic del S III a. de C. que representa al déu Kairós, el de l'instant propici. Porta un floc de cabells sobre el front però la resta del cap és ben calb. Per això diuen que quan es presenta l'ocasió l'agafis de cara, pel floc de cabells; si la deixes passar els dits se t'escorren per la calba i l'ocasió no torna. No diuen en castellà: La ocasión la pintan calva?. Jo em vaig comprar un penjoll amb Kairòs que llueixo molt orgullosa i feliç.

La part de mar que volta l'illa està plena de petites embarcacions i el mar, com sempre en aquesta part de món, és d'un transparent meravellós. Però no hi ha ni mica de platja; sempre roques. Vistes magnífiques.
Abans de marxar passem per un mercat del carrer de tots colors i finalment trobem formatge de Pag i en comprem per menjar en família. Aquest formatge és conegut perquè a la illa de Pag l'herba és molt curta i escassa i amb molta sal del mar; les ovelles han de caminar molt per alimentar-se i el resultat és un formatge d'un gust especial, fort, diferent, boníssim!

Amb pena marxem de Trogir però sabem que ens espera autocar i la visita a Šibenik.

Šibenik: Va ser la primera ciutat croata i només tenia entrada per mar. A l'entrada del braç de mar hi tenien un forrellat que impedia el pas dels vaixells a la nit.

El guia va comentar que la gent de Sibenik era molt més alta que la de la resta de Croàcia; i és veritat, i ha donat a més bons jugadors de bàsquet.

La primera notícia que tenim d'un rei croat és de l'any 1066 i és una carta que firma Petar Kresimir IV de qui trobem una majestuosa estàtua camí de la ciutat antiga de Sibenic, en uns jardins de cara al mar.

Passem per les muralles de la ciutat amb una fornícula amb Sant Miquel i al costat, integrat amb la muralla, han edificat la biblioteca, tota de vidre.

Entrem a la ciutat vella i veiem les cases amb uns suports de pedra foradats; servien per posar cordes de casa a casa i penjar-hi els pernils perquè s'assequessin. I també veiem cases amb reforços de ferros per por dels terratrèmols.

I també pedres adossades a les parets amb aigua pels gossos!

Escala i plafó de la Trinitat a l'església del Sant Esperit.

Arribem a la Catedral de Sant Jaume, un gran edifici construït sobre una església romana. L'arquitecte va ser Juraj Matvejen Dalmatinac, Jordi de Dalmàcia, de qui ha una estàtua a les portes de la catedral, obra de l'escultor Mestrovic. La Catedral és d'estil gòtic florit, però quan va morir Joan de Dalmàcia el seu successor va continuar seguint l'estil renaixement toscà. És Patrimoni de la Unesco 2001. Tot i el valor i la bellesa de dintre la Catedral el que crida més l'atenció és l'exterior. Té un fris amb 74 caps de prohoms de Sibenic de l'època. Això no era gens corrent, sempre hi posaven motius religiosos; és un començament de cultura humanista.

A la dreta de l'altra major i baixant quatre esglaons arribem al Baptisteri, obra també de Jordi de Dalmàcia. Tot ell sembla fet de puntes al coixí amb pedra gòtica i les figures molt expressives. Hi ha la imatge de Déu Pare i de l'Esperit Sant, no del Fill ja que diuen que a aquest el representa la persona a qui estan batejant.

Hi ha més esglésies però sobretot hi ha mar, mar blau i lluminós com mai no he vist!

I tornem a l'autocar cap a Opatija on dormirem.

Opatija: N'hi diuen la Niza de Croàcia. És una ciutat bonica d'estiueig amb esplèndids jardins, com els de Villa Angiolina, i cases i hotels a dojo. A tocar de l'aigua hi ha la escultura de la Noia del Mar, estilitzada i bonica però que no la veus de cara; la veuen els qui arriben per mar.

Els jardins són d'una vegetació de barreja de xiprers i pins amb palmeres, glicines, buguenvíl·lies i tot tipus de flors i plantes. I entremig una estàtua de Miroslav Krleza, escriptor i poeta croata del segle XX.

Estàvem, però, tan cansats que poc vam poder passejar i l'endemà al matí marxàvem d'hora.

-anar a Croàcia-Eslovènia 5, Pula, Robinj, Poreç-

Una vella, coneguda olor

2011-10-29T10:08:00.014+02:00

Una vella, coneguda olor
de Josep Maria Benet i Jornet

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

28 d'octubre de 2011

Direcció: Sergi Belbel
Actors: Sara Espígul, Mercè Arànega, Imma Colomer, Maife Gil, Fina Rius, Gemma Martínez, Pau Roca, Pep Ambròs, Quimet Pla

Obra de joventut de Benet i Jornet. Ens mostra la vida en un pati de cases de barri treballador. Maria, de dinou anys i verge, educada amb beca a col·legi de monges, no suporta les xafarderies del veïnat ni la seva gent.

Ens parla d'una època que pels que ja tenim una edat, ens porta molts records. "Nena, això és cosa de nois, no de noies; els nois s'han de desfogar". O encara pitjor: "pels nois és una necessitat, per ales noies és vici..." La mare de la Maria troba normal que el seu fill vagi a desfogar-se al carrer de Robadors i després a veure la seva novia. La Maria no hi està d'acord. I que la Maria treballi vuit hores venent peix al mercat i després no pari a casa, mentre el germà arriba de la feina, s'arregla i surt.

Hi ha un moment on es parla que volen construir una avinguda i tot el barri anirà a terra. A la Maria se li eixampla el cor! Però tot queda només en paraules. I ella és víctima de l'aprofitament del seu enamorat. Ningú no l’entén ni la pot entendre. L'han educada les monges en un altre ambient i mai més tornarà a ser del barri.

L'escenografia és perfecta, amb els patis, les persianes, les escales, les veïnes... L'Imma Colomer se supera a ella mateixa i la Mercè Arànega està magnífica. La gran sorpresa és la protagonista, la Sara Espígul que jo no recordo en cap altra obra i que treballa magníficament. Bravo!

L'obra és un quadre de costums, un anunci del que després seran les sèries de TV que ens oferirà l'autor.

Maragall a casa

2011-10-25T22:24:00.003+02:00

Maragall a casa
de Josep Maria Jaumà

24 d'octubre de 2011

Direcció: Dolors Vilarasau
Actor: Jep Barceló
Música original i banda sonora: Joan Alavedra

La casa on va viure Joan Maragall l'obren els dilluns i els dimarts per a unes 35 o 40 persones, les que caben en el menjador de la casa.

Nosaltres hi hem anat i només entrar al menjador et trobes en Maragall -en Jep Barceló- recolzat al piano llegint un llibre. Quan ja tothom és a dins ell en saluda i ens dóna la benvinguda. I comença a explicar la seva vida i la història de la casa.

De sempre ell volia escriure però el seu pare després de tenir només filles va posar tota la seva esperança i il·lusió en l'únic noi. Però veient que aquella feina no era per a ell el va deixar estudiar dret, carrera que li va servir per solucionar problemes de l'empresa del pare quan va ser el moment.

Es casà amb Clara Noble i van tenir 13 fills.

El seu pare va comprar aquesta casa de Sant Gervasi però va morir als dos anys de viure-hi i va passar al fill, a l'hereu. Ell treballava els matins en un bufet d'advocats i a la tarda en un diari on intentava amb els seus articles influir en la burgesia de la qual ell en formava part. Tenia inquietuds polítiques i socials. De seguida que va poder viure de la renda familiar va deixar la feina i es va dedicar a l'Ateneu i a les passejades, sempre amb la llibreta a les mans.

La poesia de Maragall és sempre fruit de les circumstàncies:
si a l'estiu estan a Puigcerdà hi contempla les vaques en els prats ell escriu La vaca cega;

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

després de la mort d'alguns amics i companys i del suïcidi d'un d'ells escriu el Cant Espiritual;

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre del ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

...

Ja ho sé que sou, Senyor: però on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s'acluquin aquests ulls humans,

obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia'm la mort una major naixença!

de la seva estada a l'estiu a Sant Joan de les Abadesses en surt El Comte Arnau;

Viure, viure, viure sempre:

no voldria morir mai;

ser com roure que s'arrela

i obra la copa en l'espai.

...

Seràs roure, seràs penya,

seràs mar esvalotat,

seràs aire que s'inflama,

seràs astre rutilant,

seràs home sobre home

perquè en tens la voluntat.

de l'amor a la Clara tants i tants poemes...

Sota les estrelles, d'espatlles al mar,

una galta humida, fresca de serena,

una galta suau i plena

és ben dolç de besar.

Del desencís de la política L'Oda a Espanya...

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill

que et parla en llengua - no castellana;

parlo en la llengua - que m'ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua - pocs t'han parlat;

en l'altra, massa.

...

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?

Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

i així podríem seguir datant cada un dels seus poemes. També trobem molta correspondència amb amics, entre ells Unamuno que l'entenia força bé i entenia la posició catalana; el que no podia entendre era una Espanya sense Catalunya. I molts escrits de pensaments seus del dia dia.

L'actor es belluga per la sala, es posa el barret si parla de sortir, o la gorra si se’n va al camp. I finalment mort molt jove, al llit, voltat de la dona i els fills, un d'ells, el número tretze, ben petit.

Crec que si Joan Maragall va poder deixar-nos la meravellosa obra que ens va deixar és en gran part gràcies a la seva esposa, Clara Noble, que es cuidava de tot i de tots i que el deixava anar al seu aire, sempre enamorada i estimant-lo.

M'ha agradat passar aquesta estona amb un dels meus poetes estimats...

Llegiu, per favor, llegiu...

Un fràgil equilibri

2011-10-23T22:49:00.088+02:00

Un fràgil equilibri
de Edward Albee

Teatre Lliure
Montjuïc

23 d'octubre de 2011

Direcció: Mario Gas

Actors: Mia Esteve, Pep Ferrer, Mercè Montalà, Rosa Novell, Rosa Renom, Albert Vidal

Una sala d'estar amb una barra de bar, un sofà i butaques. I una família. El matrimoni d'uns 65 anys, la germana d'ella, alcohòlica però que és la que hi veu més clar, la filla, que torna a casa després del quart divorci i... una parella d'amics que es presenten una nit perquè tenen por, pànic, i demanen, afirmen, que es queden a casa els seus millors amics, que per això són els millors amics que tenen.

Família de classe mitja alta, viuen en un fràgil equilibri, enyorant potser un passat que han idealitzat i que comencen a recordar ara tal com va ser, i volent que les coses, la vida, vagi seguint "igual" que sempre, que els esdeveniments que van sorgint no afectin a la "pau familiar". Ella, la mare, segura sempre d'ella mateixa, es creu en possessió de la veritat i la fa tenir present a tota la família; el marit, sempre donant-li la raó, se'l veu com un zero a l'esquerra fis i tot quan té un cop de geni però acaba demanant a les dones: he fet bé, oi? he estat honrat... La germana, borratxa -diu ella- no alcohòlica, posa el contrapunt alegre i festiu i sobretot lúcid en la vida familiar, i la filla, "nena" de 36 anys amb quatre divorcis a l'esquena, no ha madurat encara; és la nena consentida i... poc estimada de la família.

Sempre amb la copa a la mà accepten l'arribada dels amics amb un atac de pànic que en el fons és por a la vida que porten, por a ells mateixos... Però que arriben a la casa i se la fan seva.

Algú ha de prendre la decisió de fer fora a la parella, però el pare vol que es quedin perquè el deure de l'amistat és estar amb ells en aquells moments, tot i que no els aguanta. És l'amic qui s'adona que si les coses haguessin estat al revés ell no hagués admès els amics a casa.

Diu W. Burquetti: ... La fragilitat de l'entrega, del miratge continuat, la rigidesa de les conductes i la paràlisi conseqüentment inevitable que es deriva d'aquesta rigidesa i d'aquestes conductes.

... El paradís perdut que, de fet, mai no es va perdre perquè mai no va existir. La basarda, o més ben dit, l'horror, el terror invasiu, la comoditat amputadora, les eleccions retardades, arxivades, evitades que acaben per arrabassar tot indici de veritable elecció, tot indici de llibertat... Por de l'altre, de si mateix, de la llibertat. Fràgil desequilibri... que pretén la recuperació d'un assossec mínim i subtil que enterri la tempesta que corre per camins interiors, la galerna profunda que paralitza... Cal que seguim instal·lats en un riu que s'assembli a la vida com a únic mode de supervivència! La simulació per conjurar el costat fosc de la nostra raó i tornar a l'ordre, a la llum del dia... A l'ordre que oblida i permet seguir i construir un fràgil equilibri...

Edward Albee dissecciona una classe mitjana acomodada d'ahir, d'avui... i de sempre... Tot un regne perquè res no canviï, tot i que, com va dir el poeta, "Nosaltres, els d'abans, ja no som els mateixos".

Obra que fa pensar, que et recorda alguna cosa explicada a casa per les àvies, fins i tot per la mare... maneres de fer i de viure que volen tapar-ho tot per a aconseguir "la pau familiar".

Els actors molt bé, sobretot La Rosa Renom, la Rosa Novell i l'Albert Vidal.

El comte Arnau

2011-10-22T00:46:00.175+02:00

El comte Arnau
de Joan Maragall

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

21 d'octubre de 2011

Direcció i dramatúrgia: Hermann Bonnín
Música original: Lluís Vidal, Mariona Vila
Actors: Ernest Villegas, Joan Crosas, Anna Ycobalzeta, Àngels Bassas, Vicenta Ndongo, Enric Arquimbau, Miranda Gas
I del Cor de Cambra del Palau de la Música: Assumpta Cuní, Araceli Esquerra, Míriam Garriga, Toni Gubau

Diu Hermann Bonnín: La llegenda que ens arriba a través de diferents camins orals i literaris condemna Arnau a no trobar repòs etern i a recórrer l'escenari dels seus crims. Arnau surt dels inferns i cavalca bojament dalt d'un cavall de foc acompanyat dels seus llops i de l'Abadessa, la seva amant sacrílega. És una de les més destacades fantasmagories de la nostra tradició popular. Una de les configuracions simbòliques i mítiques més importants. Un personatge que surt de les profunditats de la terra o del infern. Una ànima damnada eternament.

Posada en escena minimalista, un terreny que sembla volcànic i amb forta pujada travessat per una esquerda, i res més; així tota l'atenció va a parar a la força dels versos d'en Maragall i a la presència dels actors.
El Cor de Cambra del Palau de la Música actua com un cor de tragèdia grega, tots alhora movent-se i cantant, repetint els versos de Maragall. És molt bonic! M'agrada perquè la música no interfereix en el text ni te'l fa difícil d'entendre sinó que s'integra en l'obra de tal manera que arribes a imaginar-te que Maragall ho va deixar així escrit. És perfecte!
El comte Arnau fa el viatge de la foscor a la llum, -Maragall no podria permetre que Arnau no es redimís-, i Adalaisa, l'abadessa, fa el camí invers, de la llum a la foscor.

Els timbals de l'orgia ofenen l'aire

de l'hora matinal, que encara guarda

les quietuds de l'aire de la nit.

I surt dalt del cavall el compte Arnau,

que porta la capa blanca,

i va a veure a l'abadessa

del Convent de Sant Joan.

Segons la llegenda el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, va acusar a les abadesses de Sant Joan de tenir passadissos secrets per on entraven a la nit els seus amants. El Papa hi va enviar una persona de confiança i no hi va trobar res. Però tant va insistir en Tallaferro que finalment van fer fora les abadesses. Però la gent de Sant Joan que les estimaven i reconeixien que gràcies a elles el poble era més ric i vivien millor van posar el seu nom al poble i es va dir des de llavors Sant Joan de les Abadesses.

Arnau vol a Adalaisa, l'abadessa però ella el vol agenollat davant el Crist i penedit. Li diu mirant al Crist:

Mira:

aquest encara és més hermós que tu.

Però Arnau entra de nit al convent i s'endu a Adalaisa. I és seva i li fa un fill. Al matí les monges troben el cos mort de l'abadessa i l'enterren. Mentre, Arnau, rep l'enhorabona de les forces del mal, del seu alter ego, i li demanen què vol. I ell diu:

Viure, viure, viure sempre:

no voldria morir mai.

I li ho concedeixen: viurà sempre, tota l'eternitat, no pararà de córrer en un cavall de foc, voltat de llops i acompanyat de tots a qui ha fet mal.

Que és llarga l'eternitat!

Només fa mil anys que corre

el comte Arnau... i està cansat.

Que és llarga l'eternitat!

Tots els diàlegs amb Adalaisa, amb la seva dona a qui demana que canti per redimir-lo, amb les seves filles... tenen una força tremenda. S'ha de llegir! No puc posar aquí tants versos bonics per seguir el fil de l'obra...

Finalment una noia, enamorada d'Arnau, canta i així el redimeix.

Cantant, cantant, nasqué la infàmia,

i descantant la redempció:

el Comte Arnau tenia l'ànima

a la mercè d'una cançó.

Aquí s'acaba el comte Arnau però hi han afegit un poema de Maragall, Soleiada, i el recita, canta, expressa aquesta última noia i és una meravella. Canta a al noia enamorada del sol, que tant li agrada estar-se sota la seva escalfor que queda prenyada d'aquest sol

va ficar-se-li el sol a les entranyes

i quan dóna a llum surt un nen que diu:

Jo vinc per acostar el cel a la terra.

En el col·loqui Anna Ycobalzeta va comentar que per fer el paper d'abadessa va decidir que havia de fer més que res de dona. Les abadesses d'aquell temps eren noies molt joves, filles de l'aristocràcia, instruïdes i valentes. I ella representa una dona que és abadessa; i quan parla del fill que porta i que no ha nascut, i que ella no sap si és viva o morta... té una força expressiva tremenda, tot el cos li parla, sembla que parli amb les entranyes. És impressionant la força que dóna a les paraules del poeta. Bravo per Anna!

Us recomano que aneu a veure aquesta obra i si no podeu, per favor, agafeu l'obra de Maragall i llegiu-vos el Comte Arnau i Soleiada. No és feixuc, és preciós i passareu una bona estona. Ah, i llegiu-lo en veu alta...

No hi ha terceres persones

2011-10-18T11:13:00.019+02:00

No hi ha terceres persones
d' Empar Moliner

Quaderns Crema

Octubre 2011

Petites històries, que no contes, de la vida de cada dia. Tristes o rialleres, totes et sorprenen. La majoria tenen un personatge que queda no en ridícul però sí que et fa sentir una mica vergonya aliena. És un llibre dels que jo dic "per anar a dormir" perquè és primet, no pesa, està ben escrit però no diu coses tan profundes com perquè l'endemà hagis de rellegir l'últim tros del dia anterior. Una de les històries que més m'ha agradat ha estat la primera, La sessió de maquillatge, quan en un estudi de TV una noieta està maquillant un senyor gran i li veu uns números tatuats en el braç i li diu que li agrada molt, que és superelegant i li pregunta on li han fet. Aquest home és Sigmund Grossman, Premi Nobel, que ha accedit a anar a un magazine per parlar de l'horror nazi que ell ha viscut en la seva pròpia carn.

Empar Moliner no acabo de fer-me-la meva. He llegit un parell de llibres seus i no aconsegueixo identificar-m'hi. Seguiré insistint...

Palau Güell

2011-10-08T00:29:00.075+02:00

Palau Güell
Nou de la Rambla 3
amb els Amics del MNAC

7 d'octubre de 2011

Hem anat a visitar el Palau Güell i hem tingut una guia excel·lent; la Mercè dels Amics dels MNAC. Coneix el tema a fons i s'hi capbussa, s'imagina i ens fa imaginar a nosaltres que entrem amb un carruatge passant per les portes parabòliques i ens endinsem a la zona de cavallerissa, amb un terra de fusta per a esmorteir el soroll del carruatge i cavalls i amb un sostre de ceràmica que ja el voldria pel menjador de casa.

Eusebi Güell va encarregar aquest palau a Gaudí quan aquest no era encara gaire conegut. Li va donar un terreny petit al carrer Nou de la Rambla i li va encomanar la construcció de la seva residència. Tot i no ser gaire gran havia de fer-se veure, havia de mostrar quin nivell tenia la família que hi vivia, tant econòmicament com de nivell social. El més normal és que Güell hagués triat l'Eixample, perè ell volia viure a tocar dels seu pare, Joan Güell i va aconseguir unir les dues cases per un passadís.

Des del carrer ja et crida l'atenció l'entrada de la casa. Té dues grans portes parabòliques amb reixes, i la part del mig és més espessa perquè la gent del carrer no pogués veure dins i en canvi des de dins poguessis veure la gent del carrer. Hi ha dos escuts amb les inicials de Eusebi Güell, i un escut amb les quatre barres i una àliga imperial dalt.

Només entrar trobem una escalinata senyorial que porta a la primera planta amb dues portes: una que dóna a les estances des d'on el sr. Güell portava tots els seus negocis, des de tèxtil a ciments, ceràmiques i altres coses, a la part dreta, i una altra porta igual, a l'esquerra, que porta a les dependències de la família.

Des del lloc on els carruatges deixaven la família o els convidats trobem una baixada pels cavalls que porta a les quadres. Quines quadres! Amb columnes recobertes de totxos, amb una ventilació excepcional que després Gaudí va fer servir per fer el pàrquing de la Pedrera, petits detalls perquè dins la casa no arribés l'olor dels cavalls.

Sembla que aquest palau va ser una mica com l'assaig per a la resta d'obres d'en Gaudí. Hi podem trobar els inicis de tot el seu art. Per això els estudiosos els agrada començar pel Palau Güell quan han de parlar de Gaudí.

A poc a poc anem pujant a les estances de la família, àmplies i abundants ja que tenien deu fills. Em va fer gràcia el nom de dues sales, sales de confiança, una davant la sal d'estar i l'altra davant el dormitori de la sra. Güell. Havies de ser de molta confiança per accedir a aquestes sales. I són molt acollidores. També hi ha la sala dels passos perduts, per on passava la gent que anava a demanar favors, i que acabava amb una sala des d'on els srs. Güell podien mirar i escoltar la gent sense que ells se n'adonessin.

La joia principal és la sala de ball o capella. És una sala amb pintures que en principi és per ballar però si obries unes portes molt grans com d'armari deixava al descobert un petit oratori. Era allà on la família Güell complia amb el precepte dominical. Però el gran valor d'aquesta sala és la cúpula que puja fins al terrat a través d'altres pisos i és una meravella. Després quan puges al terrat veus l'acabament de la cúpula i per uns petits miradors amb vidre pots arribar a veure la sala de ball a baix de tot, i t'adones de l'alçada d'aquesta cúpula.

El terrat és genial.

Té xemeneies i ventiladors i tots ells tenen l'empremta del que Gaudí farà en les seves altres obres: formes originals, comença el trencadís, el terra ben bombat... Sembla que Gaudí es va retenir en el interior i es va deixar anar en el terrat.

Els dormitoris del matrimoni són sobris, el d'ella sobretot és quasi terrorífic. I donen a un petit passadís des d'on podien oir missa si no volien abaixar fins a l'oratori. Això ens fa veure les ganes de ser important d'aquesta família ja que aquest passadís des del dormitori el podem trobar també a l'Escorial i a Yuste.

Tots els materials que es van fer servir eren del negocis del Sr. Güell: pedra del Garraf polida, pana per a forrar les parets, pedres de coure les ceràmiques per forrar la part exterior de la cúpula...

Si no hi heu estat mai us recomano la visita. No us ho perdeu!

Croàcia i Eslovènia 3 - Split- -

2011-10-07T21:29:00.012+02:00

Croàcia i Eslovènia 3
Split

del 10 al 17 de setembre de 2011

-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació -

Per arribar a Split passem per paratges amb una panoràmica bellíssima del mar blau intens, passem pels criadors de musclos i ostres i ens trobem amb una duana; Bòsnia té sortida al mar, molt petita, però és la part on la carretera s'eixampla una mica i poden aturar-se els autocars. Parem doncs a Neum, a Bòsnia, i prenem un cafè. Els croats volen fer un pont per unir el seu territori i no haver de passar per Bòsnia-Herzegovina, però sembla que tenen problemes perquè vulneren l'espai aeri dels bosnis... i estan en negociacions, ja que els bosnis aprofiten un port de mar, a Ploce, que és croat, i potser s'arribaran a entendre. En aquesta part estan plantant vinyes i olivers que saben els demanaran per entrar a la Unió Europea el 2013. Passem pel delta del Neretva, única part plana de Croàcia. Aquesta zona és on podem trobar el vi Plavac i el licor de cireres Marrasquino.

Part del Palau amb habitatges

M'ha agradat molt Split! El palau de Dioclecià és l'únic palau romà que encara està habitat. El va construir Dioclecià en el segle IV per retirar-se; és com quatre illes de l’Eixample de Barcelona i enmig hi trobem el mausoleu, que ara és Catedral, per cert, la més petita del món. Quan va morir Dioclecià es va abandonar el palau i amb el temps la gent hi va anar entrant i construint habitatges per a ells i això va ser el inici de Split: un palau. Aquesta història m'agrada!

El Palau té quatre grans portes: la d'Or, la de Plata, la de Ferro i la de Bronze. I l'aigua arribava a una de les portes; ara ja no. Davant el palau hi ha un magnífic passeig que va a parar al mar. Tot el palau té un soterrani que no se sap gairebé per a què servia però sembla que era més tipus rebost que altra cosa. Quan van començar a construir habitatges en el palau tiraven les runes i escombraries al soterrani i l'aigua se les enduia. Actualment una part d'aquest soterrani està dedicat a botigues tipus Gran Bazar d'Estambul. Les muralles de la ciutat són els murs del palau.

Davant de la porta d'or hi ha una immensa estàtua de Ivan Mestrovic dedicada a Grgur Ninski, bisbe que en el sínode de Split va demanar substituir el llatí de la missa per l’eslovè, cosa que no va aconseguir. I ara la gent li toca el peu per demanar-li favors.

L'interior del palau està organitzat en forma de creu; el decumanus, carrer que va d'est a oest, i el cardo que va del nord al peristil, voltat de columnes per tres costats, i aquest fins a la porta d'or.

Passejant pel palau, en el vestíbul, ens vam trobar amb un grup de nois que cantaven a capella cançons dàlmates de taverna. Ja sé que és molt turístic però em va agradar molt.

La Catedral, antic mausoleu de Dioclecià, és una petita joia. Quan el palau va començar a convertir-se en ciutat van treure la tomba de pòrfir de Dioclecià i el mausoleu es va convertir en catedral, dedicada a Sant Domnio, màrtir de Salona. Cal remarcar el púlpit de pedra esculpit romànic tardà, segle XIII-XIV,

el cadirat del cor tot tallat en fusta, una meravella,

i, entre moltes altres coses, la cúpula de l'altar barroc de Sant Domnio amb escenes de la vida de Maria.

I sobretot, la porta de la catedral de l'any 1214, de Andrija Buvina de Split, amb motius de la vida de Crist, en fusta tallada, de l'edat mitjana i dels millor conservats.

El Temple de Júpiter, baptisteri des de l'època cristiana, amb una pila baptismal en forma de creu, amb un relleu on veiem un sobirà croata. Dins el baptisteri hi ha dos sarcòfags. el de l'arquebisbe Joan de Ràvena, fundador de l'arxidiòcesi salonita i la de l'arquebisbe Lorenzo, del segle XI, que administrava l'església spalatense en l'època de la dinastia real croata.

També trobem l'estàtua en honor de Marko Marulic, poeta considerat el pare de la literatura croata.

I també vam passar per un carrer, diuen que és el més estret del món però a Barcelona tenim el carrer de les Mosques que crec que ho és encara més, que n'hi diuen el carrer "Deixa'm passar".

És una llàstima que pel fet d'anar amb grup no puguis aturar-te més quan alguna cosa et crida l'atenció o t'agrada. Haurem de repetir Split!

Anar a Croàcia-Eslovènia 4 -Trogir, Sibenic, Opatija-

Croàcia i Eslovènia 2 - Dubrovnik

2011-10-05T21:06:00.003+02:00

Croàcia i Eslovènia 2
Dubrovnik

del 10 al 17 de setembre de 2011

-anar a Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació-

Dubrovnik, antiga Ragusa, la perla de l'Adriàtic; en eslau vol dir país de roures ja que les muntanyes de Sant Sergi, a tocar de Dubrovnik, eren plenes de roures. Ciutat emmurallada que va rebre de valent durant l'última guerra, de l'any 1991, però que han sabut reconstruir-la i és un plaer passejar per la ciutat i sobretot per les seves muralles. El carrer principal, la Placa, és ample i no té cap balcó, perquè en el terratrèmol de l'any 1667 van caure els balcons i van matar força gent. Llavors van prohibir tornar a col•locar-los i els van posar al carrer paral•lel on es puja per escales; és un carrer estret, preciós, ple de balcons i de restaurants. Al carrer de la Placa hi vivien les famílies amb més recursos, tenien grans mansions i l'obligació de deixar la planta baixa per botigues. Així van néixer les cases amb genollera; tenen una entrada petita i una finestra al costat, amb forma de genoll; així podien controlar qui entrava i sortia de la botiga. Els altres carrers, en canvi, només podien edificar cases de 25 metres quadrats. Això ha afavorit que actualment hi hagi tants petits restaurants.

Només entrar al recinte emmurallat trobem la font de sant Onofre, rodona, molt gran, amb una petita teulada i moltes escultures de cares; és una reserva d'aigua de la ciutat i en pots beure tranquil•lament ja que és molt bona.

El Monestir dels Franciscans, amb un claustre molt bonic i, en el museu, la farmàcia més antiga del país. El Palau Sponza, un dels pocs que no va ser destruïts pel terratrèmol del 1667, amb una façana gòtica a la part de baix i del Renaixement al primer pis, permet imaginar com devia ser la majoria dels palaus en aquella època.

El Palau del Regidor, molt curiós, amb una bonica frase a la porta: "oblida les coses privades, cuida't de les públiques". El regidor era elegit cada mes i no podia sortir del palau. Ell rebia cada vespre les claus de tancar i obrir les portes de les muralles.

Dins el palau hi ha una sala anomenada de les vídues. Allà era on rebia les peticions d'ajuda d'aquestes dones ja que, pel fet de tenir tanta fusta construïen barques, i sortien a la mar i molts no tornaven; i hi havia moltes vídues. La barana per pujar al pis de dalt molt curiosa i l'entrada és magnífica, amb barreja d'estils.

És impressionant la capacitat de reconstruir que ha tingut aquesta gent! Terratrèmols, guerres, incendis... i sempre tornen a començar i aconsegueixen una ciutat d'una bellesa excepcional.

Els Dominics, amb un escala treballada amb la barana mig tapada perquè els homes s'hi aturaven a sota per mirar els turmells de les dones... Dins hi trobem un museu impressionant amb obres bellíssimes però no hi ha postals i està prohibit fer fotos. Cal remarcar el tríptic de Nikola Bozidarevic.

Amb una barca de transport regular anem fins a la illa de Lokrum on trobem molta vegetació, edificis força abandonats i un mar amb roques per banyar-s'hi que et crida a llançar-t'hi; però no portem ni banyador ni sabates de goma i ens hem d'acontentar contemplant-lo. És aquí on tastem per primer cop el formatge de la illa de Pag, boníssim!

El millor, però, és passejar-te per les muralles, fins la torre Minceta i fer el volt a tota la ciutat. Els ulls se'n van cap a les teulades, ara noves de trinca, però que en algun racó pots encara veure les teules velles d'abans de la guerra. I pertot el mar, el mar immens i blau, transparent i que dóna vida a aquesta ciutat emmurallada, patrimoni universal de la UNESCO.

També funciona un altra vegada, des de fa un any, un telefèric que puja fins al castell dalt la muntanya i et permet veure la ciutat sencera i els seus voltants com si anéssis en una avioneta. Val la pena per la vista però aquesta pujada no exclou la volta a les muralles. Són panoràmiques completament diferents.

Anar a Croàcia i Eslovènia 3 - Split -

Verano y amor

2011-10-01T22:36:00.051+02:00

Verano y amor
de William Trevor

Narrativa Salamandra

Octubre 2011

Història ambientada a Irlanda, a mitjans del segle XX. Una noia orfe és enviada a treballar a casa d'un vidu que ha perdut la dona i el fill en accident. Al cap d'un temps la Ellie es casa amb el vidu, el Dillahan i viuen tranquils a la granja als afores de Rathmoye. Un dia arriba al poble un jove, en Florian, per vendre's la casa dels pares; coneix l’Ellie i no poden evitar una atracció mútua que l'Ellie vol apartar però que no pot. Finalment el noi se'n va i el llibre acaba de manera difícil, per a mi, d'entendre. Pots veure la diferència de l'amor - amistat - agraïment plàcid de l'Ellie cap al Dillahan i l'amor – espurna - vida de l'atracció amb el Florian.

Està molt ben escrit, tot ho explica amb tota mena de detalls que no cansen sinó que interessen; et descriu amb minuciositat els petits fets de la vida de cada dia, el que pensa la gent del poble, cadascú amb el seu tarannà, les aspiracions i il•lusions de la gent...
M'ha agradat el llibre, m'agradarà llegir alguna altra cosa de Trevor, però continuo pensant que el final no és gaire clar.

Orígens

2011-09-29T13:31:00.086+02:00

Orígens
de Amin Maalouf
Premi Méditerranée 2004

La Campana

Setembre 2011

Sóc d'una tribu que sempre ha estat nòmada en un desert de les dimensions del món. Els nostres pobles són oasis que abandonem quan la deu s'asseca, les nostres cases són tendes amb un vestit de pedres, les nostres nacionalitats són qüestió de data o de vaixell. L'única cosa que ens lliga els uns als altres, per sobre de les generacions, per sobre dels mars, per sobre de la Babel de llengües, és la sonoritat del nom. Un cognom com a pàtria? Sí, és així! I, com a fe, una antiga fidelitat!

A la biblioteca que em va deixar el meu pare, hi ha una obra preciosa que descriu l història de la família des dels primers segles fins al començament del segle XX. Igual que la majoria dels vell llibres àrabs, porta un títol llarg fet d'hemistiquis que rimen, que es podria traduir lliurement com "L'arbre de les branques tan llargues i altes que no es pot pretendre recollir-ne tots els fruits", en al•lusió al repte immens amb què es troba el investigador que vol reconstruir el recorregut de la família.

L'autor ens explica en aquest llibre els orígens de la seva família; no les arrels que com diu ell s'enfonsen a terra i mantenen l'arbre captiu; i això no li agrada.

És historiador i comenta que als 30 anys el van trucar que havia mort el seu pare. Se'n va anar a La Muntanya i va ser allà un temps. Va preguntar alguna cosa del seu pare, de la família, però no s'hi va aturar gaire. Al cap de molts anys un amic diplomàtic li va preguntar si tenia res a veure amb un cubà que duia el seu mateix cognom. Llavors li va agafar una mica la febre de buscar; sabia que un germà del seu avi havia marxat a Cuba i que hi havia viscut i mort. La seva mare li va enviar un plec de cartes antigues i li va comentar que a La muntanya en un armari hi havia molts papers antics. I llavors s'hi va posar com a historiador, buscant, anant a trobar els documents de la seva mare,parlant amb gent que encara podia recordar alguna cosa de la família... Tota la història gira al voltant del seu avi patern Botros.

L'àvia hauria estat l'única que m'hauria pogut dir què posava exactament la carta del seu germà, si jo hagués pensat a preguntar-l'hi... L'havia llegit i rellegit, les paraules per força se li havien quedat gravades a la memòria per tota la vida. Quin greu em sap haver tingut tan poca curiositat! La presència dels vells és un tresor que malgastem amb afalacs i paraules buides, i després ens quedem per sempre amb un pam de nas; darrere nostre resten uns camins imprecisos, que es dibuixen un trosset i es perden en la pols.

No explicaré aquí tota la història perquè és llarga i enrevessada; però verdaderament l'autor va fer una bona feina. En Botros guardava còpia de tots els seus escrits, de les cartes que enviava i rebia, de tot el que pogués deixar un rastre... I va ser un personatge controvertit, amb dubtes i problemes, pal de paller de la família, estimat i menystingut...

Nosaltres, les ànimes nòmades, venerem els vestigis i el pelegrinatge. No construïm res que sigui perdurable, però deixem rastres. I algun soroll que s'allarga.

Et vaig conèixer com un home lliure que es negava a confraternitzar amb els éssers de dues cares i es negava a reconèixer cap creador que no fos Déu. La gent segueix molts camins i es pensa que arribarà fins a Ell, però L'acaba oblidant i adora el camí i prou.

He gaudit llegint aquest llibre, amb la història d'aquesta família que com a cognom tenen el de la tribu, Maalouf, del poble, que a partir del Líban s'escamparà per tot el món. I que malgrat les separacions, les distàncies, les idees diferents, sempre se senten membres d'una mateixa família, d'un clan, que els marca i els diferencia. Seguim la història de la família a través de les convulsions de l'Imperi Otomà, i contemplem la diàspora de místics, francmaçons, professors, comerciants, somiadors, políglotes i cosmopolites. Veiem l’evolució de les persones, dels costums i de les idees i sobretot ens emociona l'amor a una família que és l'única pàtria d'aquest escriptor en l'exili.

És un llibre per rellegir; és massa bo per oblidar-te de frases, motius, històries...

Masies vives

2011-09-25T22:48:00.004+02:00

Masies vives

Santa Eulàlia de Ronçana

23 i 24 de setembre de 2011

"Masies Vives" és el fruit de la col•laboració de Ronçana Comerç actiu i el nostre patrimoni, les masies. És un projecte nascut a Itàlia i que s'ha estès per diversos països europeus. Té com a objectiu donar a conèixer les cases i entorns paisatgístics que han configurat el món rural dels nostres països des de fa molts segles, perquè descobrim els seus valors des de l'actual societat urbana.

Es destinen uns dies en els quals es poden visitar les masies. No es tracta pas de visites exhaustives. Cada masia mostrarà algun element d'interès artístic, històric o paisatgístic i oferirà productes de la seva collita o de la seva especialitat que els visitants podran contemplar o comprar. A Santa Eulàlia s'han apuntat al projecte 24 masies.

Santa Eulàlia és un poble de masies. Un poble que s'ha caracteritzat durant segles per tenir un poblament dispers, amb un paisatge composat de l'alternança de cases, camps i boscos, en uns barris distants els uns dels altre, on l'únic indret de petita concentració era la Sagrera, aquell espai que s'instituí en el segle XI entorn de les esglésies per tal que fos un lloc de seguretat, de pau enmig d'una societat dominada pels conflictes. El mas era el conjunt de terres i cases on hi vivia una família pagesa, que sovint era propietat d'un senyor laic o eclesiàstic. Les cases dels antics masos del segles XI i XII es convertiren, des de finals del XV i en el XVI, en el que a nomenem masies, moltes de les quals han arribat al nostre temps amb les transformacions corresponents.

Després de llegir tot això agafem el cotxe i comencem la nostra ruta. El nom de les masies sempre l'havia sentit de boca del meu pare, però la majoria de les cases no les havia visitades mai. I no hem tingut temps de veure-les totes perquè el cotxe se'ns ha espatllat i a peu la distància és molt gran i feia un sol que escalfava massa...

Noms com Can Burguès, Can Corder, Ca la Pujala, Can Bruno, Can Maranges, Ca l'Espelt, Can Brustenga, Can Manent, Can Falgar, Can Maspons, Can Pallàs, El Bruguer Vell, Can Galderic, Can Cabot, Can Maspons de la Vall, La Bastida Vella, Can Valls, Can Xico, Ca l'Unyó, Can Gafa, Can Barbany... noms que em porten records de infantesa, records del pare que tant s'estimava el seu poble...

Amb tot vam poder visitar-ne unes quantes, comprar verdura, fruita, ous, pollastre, conill, ànec, fruits sécs i formatges frescos i tastar el vi de diferents masies. La pena és que per raons òbvies la majoria de les cases t'ensenyen un raconet de la masia, però la porta de la casa està ben tancada. I a mi m'hagués agradat veure les cases per dins, sobretot aquelles que veus que han estat millor conservades, sense massa canvis.

A Can Ferrer en Miquel va fer una demostració de forja de ferro, jo que havia vist al seu pare ferrar tants cavalls en aquella casa!

A Can Brustenga, tot passant per l'entrada, la capella i el pati de davant, van oferir el pati del darrere per un concert de l'Escola de Música de la Vall del Tenes i de l'Escola de Música DA CAPO. Va ser dissabte a la nit i a mig concert es va posar a ploure. Però la gent es va anar aixoplugant a les quadres i altes indrets i van poder finalment fer un tast de productes de la terra que l'associació Comerç actiu havia preparat. Can Brustenga, la casa, com va dir el Joaquim, on va néixer el nostre pare, el nostre avi, el nostre besavi, fins a vuit segles enrere... Sempre em toca el fil sensible quan parlo de la casa pairal que conserven el Francisco i la Carme i que sempre tenen oberta per qui vol fer-hi una ullada. I on ens reunim el dia de la Patrona tots els Brustenga que ho desitgem.

Bona iniciativa la de Comerç actiu, gràcies a les masies que ens han obert una petita porta per saber alguna cosa més de la història del nostre poble, i que aquesta iniciativa segueixi any rere any fins que les tinguem totes ben vistes i, de pas, puguem comprar i assaborir els productes de casa nostra.

“Les arrels trivials del fonamental”

2011-09-22T00:00:00.001+02:00

“Les arrels trivials del fonamental”

a càrrec de Jorge Wagensberg

Aules dels Enginyers Industrials de Catalunya

Sala Torelló

Col•legi Casp

21 de setembre de 2011

Intentaré fer un petit resum del que s’ha dit avui en aquesta conferència. Hi he anat pensant que no entendria res però quan qui parla és una persona que coneix a fons el tema i que li agrada aconsegueix que sense conèixer tu res del tema arribis a entendre alguna cosa.

El trivial pot ser sinònim de banal, de sense importància però no hi ha cap llei de la natura que no tingui una arrel trivial. Per tant és molt important el que és trivial.

Hi ha tres menes d’arrel trivial: el trivial circular, el trivial blindat i el trivial estadístic.

Trivial circular és quan dius per exemple: el triangle té tres angles. La paraula triangle ja inclou el fet de tenir 3 angles. O dir: tots els gats són felins.

Trivial blindat: És quan inclous totes les possibilitats, dues, tres, o cent, però que fora d’aquestes possibilitats no n’hi ha més. Per exemple: si tires un objecte a l’aigua pot flotar, quedar-se mig submergit, enfonsar-se, desfer-se...

Trivial estadístic: Quan de totes les possibilitats n’hi ha una més probable. I ha posat l’exemple del Cosmocaixa que tenen una caixa de vidre plena de pilotes de ping-pong que es mouen i només veus una taca. Però que amb una llum estroboscòpica pot seguir el camí que fan; i n’hi ha un més comú que altres.

Aquestes arrels trivials les ha explicades dins el món de la matemàtica, de la mecànica, de la física, de la física quàntica, de l’economia, de la biologia, de la sociologia... Sempre, darrere una llei natural trobes l’arrel trivial. Per tant és molt important.

Parlant de l’evolució ha dit que és important conservar la identitat però que sovint es necessita una simbiosi per a sobreviure. I que l’evolució es presenta molt abans que ho necessitis. Per exemple els dinosaures en un moment donat els van sortir plomes. I no les necessitaven per res. Però quan van arribar les glaciacions només van sobreviure els que estaven proveïts de l’abric de les plomes. o sigui, la solució arriba abans que el problema. Per això és tant important la diversitat d’espècies, inclosa la humana. Perquè un dia llunyà pot ser que sigui necessària aquesta diversitat.

Quan hi ha una manada de zebres i arriba un lleó la zebra no ha de córrer més que el lleó sinó més que les altres zebres. Això beneficia a les dues parts: el lleó té un camp més fàcil per atrapar una zebra i la zebra té més possibilitats de salvar-se que anant sola.

Un home amb llibertat, sol, guanya independència i en grup perd independència però guanya seguretat.

També ha explicat que Arquímedes, al segle III abans de Crist, va descobrir el número pi, en un temps quan no hi havia números, sinó lletres gregues i que el 0 no existia. Ho va fer a base de dibuixar un triangle dins un cercle i una altre fora. Després un quadrat, dins i fora del cercle; després un pentàgons, i així fins fer una figura tan polièdrica que

va resultar quasi rodona i va poder fer els càlculs. Càlculs que jo no us puc explicar perquè massa he fet per entendre i recordar ara tot el que estic escrivint. També ha dit que dins els decimals de pi es troben totes les dates de naixement de tothom, els DNIs, etc.

El número pi és un número real amb infinits decimals; i nosaltres treballem amb números i mides amb poca precisió.

I ha acabat amb aquesta definició: Progrés és guanyar independència respecte a la incertesa de l'entorn.

M’agrada que m’expliquin bé i de manera entenedora coses que no he estudiat mai ni he llegit. Encara que molt poc, però sempre et queda alguna cosa i penso, a més, que el meu cervell fa un petit esforç que també va bé.

Croàcia i Eslovènia 1 - Presentació

2011-09-21T12:51:00.072+02:00

Viatge a Croàcia i Eslovènia

Presentació

del 10 al 17 de setembre de 2011

Hem estat una setmana a Croàcia i Eslovènia. La veritat és que són pocs dies per veure i visitar tot el que hem fet. Ara ens agradaria repetir el viatge, tranquil•lament, aturant-nos on volguéssim i visitant el que ens ha quedat en el tinter.

Hem estat un grup de 28 persones, diferents de manera de fer i pensar però ben avinguts. I el guia, el Juan Pedro, amable, amb humor i paciència, ens ha explicat la història del país, la última guerra i la seva pròpia experiència. I és força curiosa. El seu avi va emigrar a l’Argentina i després a Xile l’any 1922 fugint de la fam i la pobresa del seu país. A Xile va conèixer una gallega i s’hi va casar. I van tenir una fills, la mare del Juan Pedro, que es va casar amb un espanyol - francès. Ell i el seu germà van néixer a Xile i allà es va casar amb una croata, guapa i riallera amb qui va tenir dues nenes. Rere una beca d’estudis van anar a parar a Split, a Croàcia, i allà viuen i treballen contents i feliços. El Juan Pedro, a més de treballar a l’agència, organitza pel seu compte viatges "d’arrels”. Contacta amb gent de Xile oriünda de Croàcia i, amb les dades que li donen, busca el lloc on vivien els avis, si queda algú de la família... i quan ho troba els ho comunica i llavors els organitza el viatge per conèixer les seves arrels. Són viatges emotius i que el motiven.

Croàcia té molts kilòmetres de costa, amb unes vistes meravelloses i una aigua transparent. Des de les muralles o els penya-segats pots distingir els peixos del mar. És llarga i prima i al nord s’eixampla i tens una part interior, boscosa i freda. Seguint la costa dàlmata hi ha 1185 illes, tantes, diuen ells, com taques negres tenen els gossos dàlmates, raça dels país.

La moneda del país és la kuna, que vol dir “marta”. I el nom ve de quan els comerciants pagaven les mercaderies amb pells de marta. 7 kunes són un euro.
Estan en tràmits per entrar a la Unió Europea l’any 2013. No hi ha hagut encara cap referèndum però ja estan fent reformes que saben que els demanaran. No estan gens convençuts. Saben que Europa els vol per l’aigua. Croàcia és un país molt ric en aigua i és una reserva per Occident. Ells creuen que perdran més que guanyaran però saben que no poden aturar-ho.

Els primers habitants coneguts van ser els il•liris; els croates, tribu eslava, van arribar procedents de Ucraïna. En el S. IX es va declarar estat independent sota el rei Tomislav juntament amb una part d’Eslovènia, de Dalmàcia i de Bòsnia. Va estar sota l’imperi austro-húngar, l’Imperi Habsburgo, i sota els Otomans. Després arribarà Itàlia que ho vendrà als Venecians. I finalment arriba Tito i vol unir tots els pobles eslovens del sud, Iugoslàvia. En el fons aquests sis països no van ser mai independents. Tenien fronteres, però sempre van estar sota d’altres nacions.

Tito va aplicar un comunisme light; mai no va voler donar poder a Rússia. I la gent estava contenta, la majoria, perquè va fer que tothom tingués sanitat, escola, feina i pis, segons el número de persones de la família. Aquests pisos els pagaven amb una part ínfima del seu sou. Quan va morir Tito el van poder acabar de pagar i passar a ser propietaris. Encara ara segueixen el model de Tito en la sanitat i l’ensenyament. Quan un mana i no deixa opinar els altres és més fàcil fer coses... No del gust de tothom, però el país va tirar endavant i, tot i reconèixer les coses que Tito va fer malament, també diuen que li deuen molt.

Tot i això jo hi veig la falta de llibertat. La filla del nostre guia volia estudiar piano. A l’escola de música van decidir que la nena tenia més aptituds pel violí, i només pot fer violí. La nena se n’ha cansat, li agrada el piano, i ja no fa música. La classe particular és massa cara... Però ells no ho veuen malament.

Tito va formar govern amb un delegat de cada un dels sis països, més dues províncies que va fer autònomes, Kosovo i Voivodina, que va separar de Sèrbia perquè aquesta no fos tan gran ni tingués tanta força. En les votacions hi havia doncs nou opinions. Però es va voltar de serbis en el poder. Va deixar escrit que el dia que ell faltés manés un any cada representant de cada país. Però els serbis no ho van admetre i, amb l’ajuda de Montenegro i de part de Bòsnia van començar a ocupar a la força els ajuntaments de tots el pobles. La guerra va ser molt dura. Des de Montenegro bombardejaven Dubrovnik sense miraments. Hi ha parts de Croàcia amb mines antipersones que no saben on estan col•locades.

La voladura del pont de Mostar, a Bòsnia, va ser un acte simbòlic; quedaven quatre ponts més però el que van ensorrar era el símbol d’unió entre musulmans i cristians. I amb això van voler marcar bé la separació de les dues religions, quan fins llavors vivien junts i barrejats, fins i tot casant-se entre ells.

Quan va arribar la independència cada país ha intentat tirar endavant. El turisme és la seva més gran font d’ingressos. I el país s’ho val. Actualment tenen 119 partits polítics, però només dos tallen el bacallà...

Pot ser que en aquest resum hi hagi inexactituds, però és més o menys el que he sentit i m’han explicat i recordo d’aquests dies.

Aniré fent entrades dels llocs que hem visitat. A poc a poc perquè hem vist molt i hem escoltat molt.

Dubrovnik, Split, Trogir, Sibenik, Opatija, Pula, Rovinj, Porec, Postojna, Ljubljana, Plitvice i Zagreb.

-anar a Croàcia i Eslovènia 2 - Dubrovnic-

L'últim dia abans de demà

2011-09-18T17:11:00.035+02:00

L'últim dia abans de demà
de Eduard Márquez

Empúries Narrativa

Setembre 2011

Frases curtes, esqueixades. Tres temes intercalats en cada paràgraf. Ell, separar de la Nora i amb les cendres de la petita Jana. Ell, amb el seu amic Roger i la Francesca, al col•legi dels hermanos, a la universitat. Les dues famílies: la seva i la del Roger.

Adolescents, drogues i sexe. Art barrejat amb orgies. Tot això li ve al cap quan un dia troba al Roger amb un carret al carrer, tocant una harmònica. No s'atreveix a acostar-s'hi.

Presenta com a general i normal una joventut marcada per la droga i el sexe, l'art portat a l'extrem, l'assetjament dels hermanos... No sé. Ho veig com una reflexió d'algú que ha estat tocat en la seva joventut i no ha sabut elaborar-ho i assumir-ho, i llavors ho exagera tot per normalitzar-ho i normalitzar-se.

És àgil en la manera d’expressar-se però no puc dir que el llibre m'hagi agradat. I és una llàstima. Perquè amb els personatges que descriu es podria haver fet una gran novel•la. Les dues famílies tan diferents, la reacció dels nois davant de la família de l’altre, el caràcter especial dels dos nois que podia haver donat molt a l’obra, la Francesca, bipolar?, alegre, inquieta, demanant sempre TOT i JA!... La Nora, la mort de la petita, els motius, tot hi és per tenir una bona -per a mi- novel•la.

Potser aquest tipus de literatura és bona i agrada a força gent, però jo no m'hi he trobat a gust.

Jaume Carbonell -Retrospectiva-

2011-09-09T10:53:00.004+02:00

Jaume Carbonell -Retrospectiva-

CaixaForum

8 de setembre

Jaume Carbonell diu: El món del pintor es mou en una ambivalència entre l'observació de l'exterior i el procés creatiu interior.

Reclòs en el silenci el pintor espera que qui contempla les seves obres vagi desgranant el rosari de secrets que amaguen.

La meva manera d'explicar-me de sempre ha estat icònica. Per dir-ho d'una altra manera: l'expressió plàstica que faig servir sempre és propera al meu món desconegut.

Sóc figuratiu perquè les imatges són dins del món que m'envolta.

Pintura d'aspecte infantil, natural, clar i net amb influències fauvistes i cubistes. És agradable de contemplar; barreja el món de cada dia, les accions qotidianes, amb d'altres una imaginació desbordant. Veus un dinar familiar i a sobre un cavall volant al galop amb una parella a sobre, i un sant, crec que Sant Antoni Abad, al costat d'un noi contemplant rere les plantes una noia nua que es banya.

El que vaig veure, però, és que "copiava", s'inspirava, en temes d'altres pintors. Els nens a la sorra de Sorolla, un paisatge de Miró, el circ, crec, de Seurat o d'un de la seva colla... i molts d'altres.
Pel fet d'anar sols, sense guia, ningú no ens ha pogut explicar perquè ho feia.
Si algú ho sap agrairé el comentari.
Era partidari d'aplicar el principi del ritme universal de la vida que predicava el seu gran mestre Rafael Benet, i que venia de Grècia, dels grans italians, de Cezanne, de Mompou, i de tots aquells que havien defensat els eterns principis de l'art.
L'Arcàdia feliç, era un tema que l'entusiasmava. M'ho de mirar i llegir perquè no n'havia sentit a parlar mai. Quanta, quanta ignorància!
Exposició relaxant i viva. M'agradaria saber més coses d'aquest pintor. Quina falta ens ha fet avui l'Isabel Larruy, la nostra estimada i cultíssima guia i amiga!

Retrats de la Belle Époque

2011-09-08T22:51:00.004+02:00

Retrats de la Belle Époque

Caixaforum
amb els Amics del MNAC

8 de setembre de 2011

La Belle Époque es situa entre el final de la guerra francoprussiana i la Primera Guerra Mundial, des de l'última dècada del S XIX fins a l'any 1914. L'exposició està molt ben organitzada: comença per l'època rica, de pujança econòmica i acaba quan tot comença a fer fallida: i tot això es reflecteix naturalment en la pintura.

En plena eufòria de la fotografia qui tenia diners volia una pintura per poder diferenciar-se de la resta i per això en aquest temps trobem molts retrats. És curiós veure la mateixa persona pintada per dos pintors diferents, com per exemple Cléo de Meromé, ballarina, pintada per Boldini, sensual, bellíssima i en un altre quadre pintada per Benedito que més aviat se la veu com una burgesa rica i temorosa. Naturalment l’identifiques més amb Boldini!

Hi ha quadres de força pintors però destaquen per importància Sargent, pintor excepcional de retrats, influït per Velázquez, que durant 10 anys es va dedicar exclusivament a pintar la família Boit; en acabar va fer un canvi total i es va dedicar a paisatges i belleses exòtiques. Vernon Lee i la figura de l’empresari Boit són les que més m'han agradat. I sobretot la dona de verd, 'Duquesa de Sutherland'.

Boldini, pintor de belleses sensuals i atrevides i de nens i persones en postures desenfadades, com en moviment. Té quadres bellíssims. Destaca La senyora de rosa.

Sorolla, prou conegut per tothom, en aquesta exposició destaca especialment el retrat de la seva filla Maria, Maria amb barret, exquisit.

Ramon Casas, amb "La Sargantain (o Júlia)", primer amant i musa i després muller, noia del carrer. Té una força enorme, uns ulls que et travessen i s'agafa fort a la cadira deixant veure la força sensual del seu cos a través de la roba. No et cansaries de mirar-lo. Casas va trigar a casar-s'hi perquè la família no volia aquella noia senzilla, sense status social.

Rusiñol i Steinlen ens ensenyen la part de la societat que no entrava en aquesta roda. Retaten les prostitutes que, mal pagades a les fàbriques, havien de fer el carrer en sortir per podar arribar a fi de mes. I Toulouse-Lautrec no podia faltar amb els seus retrats foscos de les nits parisines tan característics.

I ja al començament de la davallada Anglada Camarasa ens regala una Sibil•la, personatge necessari quan arriben moments de penúria,

i també podem veure la desesperació i la solitud en retrats de Schiele, malalt mental, i Kirchner com La cuina alpina; aquest últim és colpidor perquè vol donar vida a la pintura amb els colors però la seva figura abandonada sobre la taula i l'aspecte de càpsula tancada o cercle de l'habitació et mostra amb impudícia el seu desesper.

En resum, una gran exposició, amb pintors coneguts i no tan coneguts, tots units per una època determinada i unes circumstàncies semblants i tan diferents entre ells.

Val la pena anar a veure l’exposició!

Sopar japonès

2011-09-05T09:25:00.026+02:00

Sopar japonès

3 de setembre de 2011

A casa
amb Hirotoshi Kikuchi

Moltes coses teníem per celebrar: els 40 anys del Guillem i els 68 del Jaume, el sant de la Marta, la Clara i la Berta, el 12 anys de casats del Jordi i la Marta -bodes de seda- i els 42 anys de casats nostres. I vam decidir demanar els serveis del càtering de Hirotoshi Kikuchi, japonès que et ve a casa amb la nevera portàtil i un enorme carro de la compra i et munta un sopar per 18 persones que érem, comptant nens excepte el Jordi petit, en una hora i mitja. És un geni de rapidesa i eficiència.

Va ser molt divertit veure com anava fent els diferents tipus de sushi, les gambes farcides d'arròs, l'arròs embolicat amb soja, els fideus, les brotxetes de pollastre i verdura, la tempura... tot amanit amb salsa de soja i una altra que no vaig aconseguir entendre de què era. Tot va quedar fet i a punt per poder gaudir d'un sopar diferent sense cap feina per part meva ni de pensar què faig per sopar?, ni comprar, ni cuinar, ni fregar! I a més, boníssim!

I el més divertit va ser veure tots els néts enfilats el ampit de les finestres de la cuina contemplant la feina de l'artista!

En Joaquim i la Núria van baixar també a sopar perquè la Núria no parava de dir que li "encantava" el menjar japonès, i després d’haver-me proveït tot l'estiu d’ous i enciams no m'hi podia negar! I ens venia de gust compartir amb ells aquest tipus de menjar.

Ens ho vam passar molt bé, tot era molt bo i ens hem quedat la targeta per si volem repetir un sopar com aquest a Barcelona, sense nens, amb amics.

I vam bufar espelmes i va haver-hi regals, i tots vam ser feliços i vam menjar anissos! I així s'ha acabat l'estiu!

La Catxaruda

2011-09-05T09:07:00.056+02:00

La Catxaruda
Santa Eulàlia de Ronçana

Estiu 2011

Ha estat la "meva" botiga de l'estiu. Al començament la Núria m'assortia d'enciam, tomàquets, albergínies i ous però quan els fills van anar arribant i la producció va anar de baixa se'm va acabar la bota de Sant Ferriol. I vaig descobrir una botiga nova: La Catxaruda, on abans era Can Meranges. Ho porta un aparella molt jove, la Marta i el seu xicot, el Gerard, ajudats pels pares dels dos. A més de productes locals com embotits, iogurts, llet, formatge i carn ecològica tenen també tota mena de melmelades, fruits sécs, herbes, llegum, ous, vins, cerveses i, sobretot verdura i fruita recent collida de l'hort! Estan recuperant els diferents tipus de tomàquets de la comarca del Vallès i pots triar entre el cor de bou, rosa ple, pometa, montserrat, tardà, palosanto, rosa de penjar, ramellet... tots gustosíssims; enciams, albergínies, carbassons, pebrots, cebes, patates, i fruita de Lleida que els arriba un cop per setmana.

Dóna gust arribar a la botiga i dir: Marta, em podeu anar a collir uns quants tomàquets i un parell d'enciams? I mentre el pare va a l'hort fas petar la xerradeta amb una noia il·lusionada en la seva nova feina, i amb ganes de buscar i trobar tot el que li demanes. Es decanten força per productes naturals i fins i tot tenen ja bolquers i aliments infantils naturals.

Enhorabona, parella, força i ànims i que aconseguiu tirar endavant aquesta botiga amb la mateixa il·lusió i empenta amb què heu començat!

Per cert, la paraula Catxaruda ve d'una sopa que es feia al Vallès.

La Catxaruda o escatxarrutada, és segons el folklorista Joan Amades, una escudella que es cuina a l’Alt Vallès. El cuiner vallesà Pep Salsetes, en va sentir parlar per primer cop a Santa Eulàlia de Ronçana, espai on resideix aquesta botiga, però la seva veu s’estén gairebé arreu del territori vallesà.

L’escudella catxaruda, està composta dels productes que dona l’horta a cada temporada; col de pell de galàpet, patata del bufet, blanc o negre, mongeta del ganxet, mongeta or i plata, mongeta del genoll de crist, bròquil de Santa Teresa, cigró menut, pastànaga etc. Carn; pollastre, porc o vedella. Pasta; fideus, arròs etc. I algunes boletes petites de sagí que aromatitzen i li donen més sabor a la catxaruda. Com podeu veure, aquest és un plat que demostra la senzillesa de la cuina del nostre entorn però a la vegada la diversitat d’elements que la composen la fan rica en proteïnes, en gustos, en textures…El que li poseu depèn de vosaltres i del què ofereix el vostre entorn natural.

No trobeu que hem perdut vocabulari i que hi ha molts d'aquests ingredients que no coneixem?

I diuen que els van dir que va a ser de Can Brustenga d'on van sentir aquest nom. Jo, la veritat, no l'havia sentida mai ni al meu pare ni a ningú de la família. Però benvingut sigui l'origen si és aquest!

Casament Genís i Laia

2011-09-02T21:48:00.087+02:00

Casament Genís i Laia

1 de setembre de 2011

Can Ribas

S'han casat el Genís i la Laia! Després d'anys estudiant i treballant a Alemanya i poc temps després d'instal•lar-se a Barcelona de nou, han rebut el regal d'una oportunitat per anar un parell o més d'anys a Beijing; i naturalment han acceptat més contents que un gínjol! S’han posat a estudiar xinès a estones que els quedaven lliures mentre preparaven el casament...

I han decidit formalitzar a seva relació casant-se. I el que és més bonic és que els ha casat el Joaquim, el pare del Genís, alcalde de santa Eulàlia de Ronçana. Ha estat un casament ple de il·lusió i alegria, de bon fer i d'harmonia, de somriures i rialles.

Sempre he recordat amb carinyo un casament jueu, de la Sílvia i el Rafel, que els va casar el pare del noi, rabí de la sinagoga de Barcelona. Em va emocionar veure un pare beneir en públic el seu fill...

Ara no tocava beneir però sí fer unes reflexions que van ser molt emotives i dir paraules escaients. I en Joaquim ho va aconseguir, amb la veu una mica trencada per l'emoció i amb el seu posat d'alcalde, amb la bandera amb

els colors del poble. La Laia va parlar, molt emocionada, del seu pare mort fa tres anys; del seu caràcter alegre i va donar les gràcies a la seva mare i germà i al Joaquim i la Núria per haver-los educat als dos en uns valors semblants que ells volien conservar i transmetre als seus fills el dia de demà.

A saltirons i al ritme de la música es van dirigir cap a l'aperitiu. El Genis amb smoking, molt guapo, i la Laia preciosa i elegantíssima amb un vestit que li esqueia d’allò més. Són una parella que fa molt goig, la veritat.

Pels qui no coneixen Can Ribas és un lloc idíl•lic. Amb una vista privilegiada i amb unes persones amb una imaginació fora del corrent. Des de testos al llarg del camí amb fruites ensucrades, a llaunes amb diferents menges, a una parella "armats" amb un ganivet per obrir ostres que t'anaven oferint, una noia oferint-te caviar alemany amb vodka, quasi obligant-te a prendre’l tal com s'ha de fer, bevent el vodka de cop, carretons de formatges i fruits sécs del país, de brètzels, pa sucat amb diferents olis del país, un enorme Parmigiano buit de dintre i ple de trossets d'aquest exquisit formatge... gambes a la planxa, tacos d'entrecot, de cansalada a la brasa, salsitxes alemanyes, i no sé quantes coses més. Cal remarcar una petita carpa, fosca, on et donaven guacamole abans d'entrar i dins et trobaves un mexicà tocant la guitarra i una noia servint vasos de tequila, en estricte silenci, no et deixaven obrir boca. La veritat tot molt divertit, diferent i variat. I els nuvis pertot i en tots els llocs, movent-se parlant amb tothom... una delícia.

Els cosins Brustenga

Desprès del sopar el Genís va explicar la història de la parella, des que es van conèixer fins aquest dia, i va ser molt, molt divertit.

I el ball, amb música de tots els temps, vam recordar cançons de la nostra època! I al final, a peu el jovent, -havien portat tots bambes, ja estaven avisats- van anar fins a casa el Genís on van seguir la festa fins a les 9 o 10 del matí.

Casament original, diferent, però sincer i emotiu. Aquesta joventut no surt als diaris però són els qui han de fer anar endavant aquest país nostre estimat.

Per molts anys, Laia i Genís, que sigueu molt feliços, que aprofiteu cada instant de la vostra vida i que no us oblideu de tots nosaltres; feu-nos saber de tant en tant què és de la vostra vida.

Un petó

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

2011-08-29T10:32:00.090+02:00

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

de Mathias Enard

Columna

Agost 2011

Pel maig de 1505 Michelangelo Buonarroti se'n va de Roma deixant inacabada la tomba de Juli II, Papa que li és hostil i mal pagador, i se'n va a Constantinoble on el soldà Baiazet II li ha encarregat el disseny d'un pont sobre el Corn d'Or. Projecte que ja ha fet Da Vinci i ha estat rebutjat. Allà Miquel Àngel descobreix un món desconegut i embriagador, ple d'olors i d'essències, voluptuós i irreal, de la mà de Mesihi, el poeta de la cort, que li farà de guia. Així l'autor ens descriu la trobada d'un home del Renaixement amb la bellesa del món otomà.

La nit no es comunica amb el dia: s'hi crema.

Quan arriba a Constantinoble l'espera un torsimany grec, un intèrpret, al qui direm Manuel. I espera durant dies una carta del Papa demanant-li que torni. Com que no arriba comença a bellugar-se per la ciutat per captar i fer-se seva tota l'essència d'aquell món tan desconegut i diferent del de Roma. Vol impregnar-se de la màgia d'Orient abans de començar a fer el projecte.

El projecte de Da Vinci l'Obsessiona. És vertiginós i, amb tot, equivocat. Buit. Sense vida. Sense ideals. Decididament, Da Vinci es pensa que és Arquímedes i s'oblida de la bellesa. La bellesa ve de l'abandó del refugi de les formes antigues per la incertesa del present. Miquel Àngel no és enginyer. És un escultor. L'han fet venir perquè faci néixer una forma de matèria, perquè la hi dibuixi i la'n reveli.

S'enamora perdudament d'una figura, una cantant, amb qui dorm sense saber-ne el nom. És bonic el parlar-pensar d’aquesta noia...

M'agradaria tant que en conservessis alguna cosa. Que t'emportessis una part de mi. Que el meu país llunyà es transmetés, no pas com un record vague, com una imatge, sinó com l'energia d'una estrella, la seva vibració dins la fosca. Com una veritat. Sé que els homes són nens que amaguen la desesperació en la còlera, la por en l'amor; que responen al buit construint castells i temples. S'aferren a relats, que empenyen davant seu com estendards; cadascun fa seva una història per vincular-se a la multitud que la comparteix. Se'ls conquereix parlant-los de batalles, de reis, d'elefants i d'éssers meravellosos; parlant-los de la felicitat que trobaran després de la mort, de la llum viva que ho presidia tot quan van néixer, dels àngels que aletejaven al seu voltant, dels dimonis que els amenacen, i de l'amor, de l'amor, aquesta promesa d'oblit i de sacietat. Parla'ls de tot això i t'estimaran; faran de tu l'igual d'un Déu.

Tant li va impressionar aquell món oriental que tota la seva obra posterior està inspirada en aquell temps viscut a Constantinoble.

Els cinc braçalets de plata cenyint un turmell fi, el vestit amb reflexos ataronjats, l'espatlla daurada i la piga a la base del coll -retrat de la cantant que l'enamora- apareixeran uns anys després en un racó de la Capella Sixtina. La ciutat i l'alteralitat li van transformar la mirada. Determinades escenes, colors i formes van impregnar la seva obra per sempre. La cúpula de Sant Pere s’inspira en Santa Sofia i la mesquita de Baiazet; la biblioteca dels Mèdici, en la del soldà, que va freqüentar amb Manuel; les estàtues de la capella del Mèdici i el mateix Moisès per a Juli II porten l'empremta d'actituds i de personatges que va conèixer aquí, a Constantinoble.

S’escriu amb el seu germà i vol tornar a Roma, vol acabar la feina començada, però Constantinoble és una presó molt dolça. La ciutat fa equilibris entre Orient i Occident, com ell en fa entre Baiazet i el papa, entre la tendresa de Mesihi i el record abrusador d'una cantant enlluernadora.

Acaba els plànols del pont i com sempre que està a punt d'acabar un projecte, està content i trist; content d'haver acabat i trist que l'obra no sigui tan perfecta com seria si l'hagués creat Déu.

És un llibre curiós, sobre un personatge real, sobre situacions tretes d'altres llibres o de manuscrits autèntics, novel•lat, naturalment, amb la seva intriga, molt oriental, i amb el desenllaç previst.

És entretinguda i jo la he trobada diferent d'altres llibres, cosa que considero profitosa.

Sóc conscient que he posat moltes cites, però vull poder recordar-les tot rellegint aquest resum.

Primavera, estiu, etcètera

2011-08-20T16:20:00.101+02:00

Primavera, estiu, etcètera

de Marta Rojals

La Magrana

Agost 2011

De la passió pels mecanismes del llenguatge, i no pas per la literatura, sorgeix aquesta novel•la en un primer intent de l’autora d'escriure seguit. Qui ho vulgui entendre d'una altra manera, s'equivocarà segur. De la contraportada.

I vertaderament l'autora fa meravelles amb el llenguatge. Començant amb el parlar de les Terres de l'Ebre, tan ric i expressiu, i per nosaltres, que parlem des de Barcelona, tan novadós.

La història podria ser la clàssica del trànsit de l’adolescència en un poblet de les terres de l'Ebre a la joventut o maduresa dels 34 anys, a Barcelona. Però és molt més que això.

Enyorança? Busca de les arrels, del que vas ser en la infantesa? L'Èlia de can Pedró arriba al poblet per Tots Sants, només els dies del pont, per desconnectar de la ruptura amb en Blai, la seva parella de fa 14 anys i de la manca de feina al seu despatx d'arquitectes. I quan arriba al poble retroba la gent, les cares, el fer de la gent dels seus primers anys. I a poc a poc, perquè allarga l'estada, s'hi va trobant bé, creu que ha fet bé d'anar al poble, que sí que és el retorn a la llar. Però mai no hi ha retorn quan has marxat anys fora. Tu has canviat, n'ets conscient, però els altres també. Han passat quinze anys per tots, pel teu pare, per la tia, per la Clara, per les veïnes, pel Bernat... Tu ja ets d'un altre lloc, t'has de fer de nou arrels, t'has de muntar la vida trencant definitivament el cordó umbilical i retornant al poble no ja buscant el que va ser per reviure-ho sinó només per a recordar-ho. Ets tu qui has de trobar ara un lloc propi al món.

Al començament vaig pensar que la història no m'agafaria; l'autora té l'edat del meu fill petit, i el que explica penso que no s'adiu amb el que van viure els meus fills i els seus amics, o el que a mi em sembla que van viure... Després però, penso que una cosa és la vida a Barcelona i els estius al mig del bosc voltats de cosins que la vida al poble, la convivència dels nois i noies, coses que més aviat em recordaven els meus temps. Ja més endavant vaig reconeixent la gent d'aquesta edat, veig problemes i situacions que he escoltat, o vist o viscut...

La Marta Rojals escriu amb un domini total de l'escriptura, del idioma, amb molts diàlegs, frescos i àgils, amb paraules i frases que fan mal o que fan pensar; aquest llibre és un plaer de llibre d'estiu!

Quan l’Èlia parla dels forasters que s'instal•len a viure al poble comenta: I clar, los hi fa gràcia, també, pero clar, per molt que m'hi esforci, per ells sóc de fora i realment ho sóc. I mira que en Blai un dia es va il•luminar i ja va a començar a dir que mos-e hi podríem quedar a viure, que mos féssim arquitectes municipals i jo què sé... Però ell és un urbanita nat i..., vui dir que ell només hi veu un lloc tranquil on anar en mountain bike i descansar la vista al verd i a les muntanyes, mentre que jo lo que hi busco és una altra cosa, i ara mentre parlo me n'adono... És una cosa que ja hai tingut a les mans, i que en un moment donat la vai deixar escapar. Una cosa que tenia quan vivia aquí i anàvem amunt i avall, déu, déu, i et senties que pertanyies a un lloc. Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perquè el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no?

L’Èlia té una germana gran, la Joana, que li va fer de mare al quedar orfes de petites. Als dinou anys va marxar a Londres i d'allà a Portugal on viu amb la seva parella. I l’Èlia sempre l’ha enyorada. En un moment molt dur per l’Èlia hi ha una conversa telefònica entre les dues germanes de la qual copio només la part de l’Èlia, que tot i les ganes de parlar amb la germana s'empassa, una vegada més, totes les paraules que volen sortir de les seves entranyes: Les venes vermelles se'm contreuen. Ja tinc la boca oberta, però no em surt el crit. .... El crit és al coll de l’estómac, però no em surt. ... Penjo, perquè necessito un minut per cridar. No és cert: necessito un any, dos, vint anys per cridar. Però el telèfon sona molt abans. ... El crit no es belluga. ... No sents res? ... No s'ha tallat, Joana, que no em sents? ... De veritat no em sents? No sens com m'esgolo per arribar-te? Com pot ser que en tot aquest temps no m'hagis vist mai com arrencava a córrer i sortia per aquesta porta i agafava la carretera i encara una altra i encara una altra i una altra, milions de quilòmetres corrent dies i nits, vespres, matins i matinades, corrent sense parar per vindre a cridar-te amb els pulmons desfets? ... No s'ha tallat, Joana, que no sents com bramo? Que no sents com em peten les cordes vocals? I quin mal que fa. Saps el mal? El mal que fa mal? Doncs aquest. ... No em sents perquè el crit és encara a l’estómac. Tinc la laringe esquinçada per un crit que, de tant fort, no es pot cridar. I el telèfon sona. ... Les venes vermelles m'arrenquen el bull.

Quina solitud! I quin desesper! T'agradaria acostar-t’hi i agombolar-la... Però malgrat tot el que porta dins l’Èlia és una noia alegre, divertida, que sap entomar les coses, prendre decisions i riure's del mort i del qui el vetlla. És un llibre optimista i rialler.

La considero lectura recomanada per passar una bona estona, amb punts d'enyorança per un món que ja no hi és però amb la il•lusió i les ganes del futur.

L'obra i la por

2011-08-18T00:34:00.014+02:00

L'obra i la por

de Perejaume

Galàxia Gutenberg

Cercle de Lectors

Agost 2011

Bé, ja l'he llegit! No és un llibre fàcil, en absolut. Me'l va deixar el Xavier: té, t'agradarà! I sí, puc dir que m'ha agradat molt però que reconec que no he pogut copsar tot el que vol expressar Perejaume amb aquests mots. Crec que la meva formació i la meva edat, o la vida intel·lectual que he portat no em permeten copsar més coses que les que he pogut besllumar. Hi ha hagut moments que he pensat que el meu enteniment no donava per més, i tancava el llibre i no el tornava a obrir fins l'endemà... Té un vocabulari exquisit i riquíssim; moltes paraules, moltes, no les conec, les he hagut de buscar al diccionari. No puc dir si és un assaig, una prosa poètica, poesia en estat pur, un sortidor de paraules sense aturador... Però és bell, i et fa pensar sobre coses senzilles que tu dones per sabudes, com personals i ell te les esmicola en tres o quatre pàgines i t'hi descobreix més bellesa i te les lliga amb cent elements més. No sé si amb això que dic algú es pot fer una idea del que és aquest llibre, no ho crec... Per això, i per recordar-me'n jo quan em vingui de gust, faré un petit resum dels poc capítols d'aquesta obra. I no serà gens fàcil! Som-hi!

D'entrada diré que són dos llibres: l'Obra i La Por. (Modalitat d'assaig, gràfic i icònic, sobre l'oblit i la llum de cada dia. Obrat amb una por que ja no és pas por al full en blanc, sinó que és por al full i del full en negre, por al full i del full transitadíssim, atapeït de signe i grafies, i iconogràficament enquitranat.)

L'obra. Novembre del 2003 - (Text on provem d'observar l'entreamagar-se del paisatge: l'amagar-se seu i nostre. En ser que el paisatge queda impregnat dels nostres propis arguments, se n'embeu, els estén, els descompon en substàncies i accidents, i nosaltres hem de fer llargs trajectes, llargues circumval·lacions per llegir-lo/nos.)

- Del paisatge -Tota la pau de la natura sense gent ve a asseure's al meu costat- Alberto Caeiro.
L'any 1989 va traslladar 35 butaques del Palau de la Música a una platja. El triangle resultant, vellutat, format per les butaques reclamen un públic, com també tantes i tantes obres antigues i modernes reclamen que algú pari atenció en elles. Com si les obres ens reclamessin l'ullada per no caure en un buit, per no retornar a la vida d'allà on provenen, que és l'oblit.
Ens diu Perejaume que el paisatge és pell, nostra o de la persona estimada o enyorada. I que aquesta sensació va arribar, a finals del S XIX, al seu punt més extrem. Sembla que Joan de Serrallonga estava engelosit del Montseny ja que la seva amistançada. Joana Massissa, passava les hores contemplant la vessant de Vic.
El paisatgista ha de saber arrencar la imatge del terreny on es troba com si el paisatge tingués una existència independent de la terra.
- De la veu

La llengua del Tambor. Roca plana en el camí de Betesa a Ovís, que havia estat usada com a campana a cops de mall o de pedra; també dita "La Campana dels Moros".
Si parles del paisatge, amb tots els seus elements territorials i climàtics, bo serà que parlis precisament de com aquests mateixos elements parlen; bo serà que, per acostar la conversa, per fer una conversa possible, parlis i escriguis sobre la manera com el paisatge parla i escriu. Aleshores, de la forma com m'arribava aquesta tècnica territorial de parlar i escriure en vaig dir "oïsme".
La natura sovint et crida: atura't!, perquè puguis contemplar la seva bellesa i harmonia. Crec que això tots ho hem sentit alguna vegada. I com la natura et parla, et conforta, t'acompanya, t'asserena...
D'antic consideraven ja que la terra tenia una veu sagrada; des de l'Oracle de Delfos a la Roca del Catroc, pedra oscil·lant que hi havia en terme d'Alcover, passant per les bretxes xiulants i pels vents portaparaules... I tot això no és nou; si rellegim Verdaguer recordarem "La veu del Montseny", "Els dos campanars", "Què diuen els ocells?", i anant més lluny, Amfión, fundador de Tebes, amb el so de la lira movia les roques i amb el seu cant suau les duia on volia. I Carles Riba, i Rainer Maria Rilke, Vinyoli, i en el nostre dia a dia els contes que expliquem als infants on tot parla, pedres, astres, animals, persones...
Potser hauríem de sospesar l'atorgament que ens hem fet els humans de l'ús exclusiu de la veu i pensar fins a quin punt, amb la veu nostra, participem d'una veu més àmplia i indiscriminada, tant és, al capdavall, si és de cosa o si és d'algú.
Massa que hem fet del món instrument de la paraula nostra i no pas emissor de la seva. És hora de dir-nos tots plegats que, si la terra ha engolit el silenci de Déu, si la terra no té o no ens sembla avui que tingui una veu divina, bo serà que tingui, almenys, una veu democràtica. Que, en definitiva, només soni el món, si és que els déus ja no hi sonen, però que soni tanmateix! Perquè la terra té drets. I el dret a veu, a alguna mena de veu, és fonamental, en la mesura que, més enllà de qualsevol convenció social, poètica o religiosa, l'ús i abús dels elements naturals prové, en gran manera, de no donar-los una veu, d'emmordassar-los i ni tan sols considerar els senyals de parla que ens puguin fer, sinó més aviat desatendre la seva, d'altra banda, tan rotunda expressivitat. Per què ara de sobte recordo Casaldàliga?
D'aquestes formes de silenci brolla la injustícia i hauria de poder expressar-se en veu política.
M'adono que escric moltes cites, però és que pel meu gust reescriuria el llibre per no oblidar-me'n. M'hi sento identificada i expressa amb una pulcritud i exactitud meravellosa el que jo penso i fins i tot el que penso que intueixo i no ho sabia expressar. M'explico?
- De l'expectativa de veu

El dibuix d'un moviment. Les situacions diuen alguna cosa, però quina? La sensació que, arreu arreu, alguna cosa segueix el seu curs i es val, ara mateix, d'això que escric per seguir-lo: jo no puc pas saber què és ni que pretén. Avança per un camí propi, tot just li sóc la mà o el cap. Que ja és prou si arribo a transcriure algun dels seus gargots en lletra neta.
Què ha estat i és encara la realitat i el mite d'una veu no humana: saber què en podem treure d'una veu que només sembla existir com a expectativa de veu, i conèixer què és, al capdavall, allò que el món ens diu o percebem que ens diu amb tan dissimulades paraules.
També hi ha el callar; el callar eloqüent de les pedres, de la rica vida mineral... El callar és sens dubte, expressiu, i en el fet de callar el silenci parla, i no parla sol.
I ara veig clar perquè he pensat en Casaldàliga. La Teologia de l'Alliberament, a través de la veu de Leonardo Boff, fa parlar -cridar- la natura quan diu: "No només criden els pobres; criden les aigües, els animals, crida també la terra. Hem d'alliberar la terra. Dins l'opció pels pobres hi ha l'opció pel gran pobre que és la terra".
I Perejaume es pregunta què diuen o volen dir, o volem dir els humans i a qui ens dirigim i per què amb tota l'escriventor terrestre que anem deixant rere nostre.

- Del públic
Existeix l'ofici de públic.
Públic-autor: nosaltres mateixos davant l'aparició de les nostres pròpies obres. I no ens referim a obres d'art sinó a les obres de cada dia.
Públic que construïm, a través de les nostres obres, i que segons com siguin cridaran una mena o altre de públic.
L'espai públic, que tothom pugui veure-ho tot.
Espai-platea, una mena de món de segona residència, en el qual sembla que hi estiguem de pas malgrat viure-hi tot l'any, primer món.
Publicitat, que ve de públic, i marca el gran mercat de l'èxit i el fracàs.

Desplaçament del públic, ja que tot tendeix a buscar públic cada vegada més llunyà, més globalitzat; és el món sencer que fa de públic, potencial com a mínim. Turisme i migració, segons el principi dels vasos comunicants, són l'expressió més viva d'aquesta desfilada mundial de públics, els uns cap als altres, els uns a la seguida dels altres.
En aquest món recorregut pel públic, en aquesta evolució del món cap a un espectacle total on el públic adquireix una dimensió geogràfica, una de les imatges més concises i rotundes que integra públic i grafisme és la forma de platea que disposen els avions just abans d'aterrar. Amb el passadís central i els rengles de butaques encarats cinematogràficament a terra , aquesta platea s'aboca i s'inclina cap allà on els passatgers han de viure, les hores, els dies, o els anys següents a l'aterratge. La força d'aquesta imatge és poderosa en la mesura que ens parla del gran despreniment humà, en la mesura que secciona el mateix grafisme que transitem, immersos en una dramatúrgia de connexions gràfiques que ens porten asseguts a dins. És en va preguntar-se què diem en elles i amb elles. Què escrivim? Com ho hem de poder llegir, posats que hi som?

- Treballar per a un no-públic

On sigui del planeta, en l'hora present, podríem mesurar les conduccions aèries, les conduccions per terra, les conduccions per vista i oïda, les lletrudes conduccions travessadores, divulgatives, velocíssimes, que hi xiulen de continu. És tal la força divulgativa que la tensió superficial impedeix a les coses cap altra relació més fonda. Probablement és per això que alguns ens sentim cridats, cada vegada amb més nitidesa, per la paraula "amagar", per la idea d'amagar i d'amagar-se, a fi de sostreure's de la ullada general, d'ensotar-s'hi un poc. Potser sí que ha arribat l'hora en què el poeta reclami, com un do preuat, l'amagar-se de dir i l'amagar-se de fer. Si més no l'amagar-se un temps per poder divulgar alguna cosa excavada realment, nodrida a dins, segons els tradicionals mites agraris. Ens cal aprendre de preservar el sentit, sense que es marceixi.

Bé podem afigurar-nos l'estretor que deu sentir la vida general quan entra als nostres ulls, quan passa per les nostres paraules, tan cenyidament que fa, precisament a través d'aquesta estretor, que ens causi encara més meravella l'extensió de la terra amb tota aquella veritat que se'ns hi endú. La mateixa veritat completa que ha atorgat una veu a la natura humana i que no és altra que la que escriu, articula i venta cada bocí de cosa. Perquè el món on pensem i pesem és magistral en el fer, absolutament magistral. Inexpressablement magistral per a nosaltres, en la mesura que nosaltres mateixos en formem part. Tanta, que no hauríem pas d'establir ja cap diferència entre treballar per a les obres nostres o per les obres seves.

Crear per a res, per a ningú,

com ho fa aquell bruc tan introbable,

tan improbable que algú l'arribi mai a veure.

Qui arribés a escriure troncs i ramassa

amb la silvestreria d'un bruc,

i els mots de pas, solubles,

en l'oratjol que el fa estremir.

La por. Juny del 2005 - (Text amb imatges que prova de descriure una realitat concebuda així mateix com un text amb imatges, sinó que el text és la mateixa escriptura planetària, i les imatges que l'il·lustren, els amuntegaments de l'obra

feta.)

- Les ratlles del pròleg
Una altra ratlla. Una ratlla més, plegada pels tornalls, que eren el cap de solc on els pagesos giraven les arades.
I encara una altra. Què ho fa que les ratlles ens creixin així? Amb més voluntat de formació que no pas d'expressió, .... Com les autopistes del vent que porten les espores, amb els quatre confins i tota l'atmosfera com a procediment.
L'escriptura geològica, doncs, la meteorològica, la sísmica..., amb totes les innombrables substàncies del moviment, posades en una completa força motriu pe dur a cap aquesta obra, rasa i gegantina alhora, que és la realitat viva.
En la mesura que les paraules parlen en nom propi i no només en nom dels seus emissors. Aquest és justament l'ofici dels filòlegs: mostrar-nos com les paraules parlen en el nom propi que se'ls ha anat fent.
Que, a l'hora d'expressa un fet, ens vingués a la mà la mateixa lletra que el mou i el cabdella realment.
Perejaume dóna vida a les paraules, a la força amb què escrius. Ell voldria que a l'escriure tothom pogués entendre, ell mateix també, el que realment vol expressar la natura, la pedra, el moviment, la vida. No vol falsejar amb les paraules que ell posa el ver sentit del que hi ha en el fons, la veritat.
És complicat però bell.
I fa seves les paraules de Pessoa: Tot el món, tota la vida, és un gran sistema d'inconsciències que operen a través de consciències individuals. Només puc considerar la humanitat una de les darreres escoles de la pintura decorativa de la Naturalesa.
- Les ratlles del vent-tot-sencer
Una bola de grafit. Una bola de grafit sota el vent-tot-sencer. Llenguatge-esfera del món! Tot ell com una figura cristal·logràfica que és escriptura, però que a més a més guixa i sona, abruptament, amb la punta guixadora de les muntanyes i amb els tàlvegs ensolcats. Sumeu-hi ara, de passada, aquest altre llengiatge-esfera del món nostre, fet de veu nostra, de paraula nostra, que ha arribat a assolir proporcions quasi temibles. L'aire imprès amb totes les emissions radiofòniques, telefòniques, televisives. L'aire imprès que fa una descripció densa, ajustada, total. ... Si fóssim capaços de veure les veus i les imatges aèries, les frases emeses deambulant sense fer soroll, els fins corrents, els arxius digitals que circulen, l'aire que és ple de dir, la murmuriosa i ondulant fugacitat d'un aire saturat de gravacions, d'un cel rebregat amb totes les cares escrites. Si en fóssim capaços!
Tants de camins s'enduen els llocs. I dispersen el llocs sobre la terra. I el món s'oculta en l'escriptura del món, com ordit, com enteranyinat per una mateixa ratlla girada de moltes maneres, per molts llocs diferents, fins a immobilitzar-lo.
De vegades se m'afigura a l'aire un homenàs lector, posat de colzes sobre el món, davant el cabdell de carreteres, atent al desenllaç.
Llegint aquest capítol i veient el dibuix que reprodueixo no em costa imaginar-me els camins i giravolts de paraules i sons que corren pel món. Sabem llegir-los, ens hi fixem, o passem pel seu costat sense adonar-nos-en? En Perejaume ens fa reflexionar amb una base poètica i paraules lligades de manera diferent a com estem acostumats...
- Les ratlles d'obres
Hi ha un gran cansament a l'aire. Penso això i miro aquesta ratlla: la mica de ferm que em proporciona mentre escric.
Ens parla que les obres busquen el seu espai, no tenen lloc, xoquen entre elles. I que per viure, les obres ens han de menester. Infatigablement, ens reclamen que els mantinguem la vida que els hem donat. Estem parlant d'aquelles obres que, conscients de la seva mortalitat, amb penes i treballs aconsegueixen l'aliment de cada dia que no és altre que la nostra atenció. Unes obres amb una voracitat infinita d'atenció per por de dissoldre's. Els afalacs, les seduccions de les quals no són més que una petició d'atenció.
Algunes vegades, en aquest buit immemorial on la terra gira, m'he afigurat que l'oblit emergia i es feia visible sencer, com quan es produeix la cristal·lització incontrolable d'un solució sobresaturada.
Obres per a res, doncs, més enllà d'una recitació orbital, com una forma de pregària incessant, com una forma maquinal de pregària. Un rodar retronador de les obres perquè el seu emmagatzematge ha entrat en col·lisió amb els límits planetaris i les obres percudeixen aquests límits.

10-09-11 Publico el comentari d'aquest llibre sense haver escrit la segona part. Per a mi és més difícil que la primera i ho he de fer a poc a poc. O sigui que, a qui l'interessi, crec que a finals d'octubre estarà fet. Necessito la tranquil•litat i el silenci per concentrar-me i escriure. Com s'ho fan els joves, i no tan joves, per escriure tan bé? A mi em falten paraules i capacitat de síntesi. Què hi farem! No crec que ara pugui recuperar tot el que no he fet fins ara. Però potser una mica sí...

Gràcies per la paciència!

10-10-11 Ja he acabat el resum de tot el llibre! Déu n'hi do! No he pogut fer el que tinc per costum, explicar de què va i la meva opinió. Hagués quedat massa pobre, infinitament pobre. M'hauria agradat posar encara més cites, per vosaltres que em llegiu i, sobretot, per a mi mateixa. Per recordar tot el que Perejaume ens arriba a dir, a mostrar, a insinuar. Com pot algú tenir aquesta imaginació quasi real de les coses i tenir aquesta facilitat per expressar-les? Les entens encara que no sigui el llenguatge habitual que tu llegeixes o uses, t'ho imagines, veus el volum de sons i grafies que estan a l'aire, que volen i fan giragonses, que per Sant Jordi deu haver-hi embussos i retencions... i t'ho mires o bé des de la llunyania, com el gegant "homenàs lector" o bé de tant a prop que t'aclapara i sembla que et caigui damunt.

Xavier, gràcies per deixar-me aquest llibre i dir-me que m’agradaria. Així m'has forçat a llegir-lo, a fer aquesta mena de resum i a sentir-me, per una estona, una mica més sàvia, una mica més petita...

El pájaro espectador

2011-08-18T00:24:00.002+02:00

El pájaro espectador
de Walace Stegner

National Book Award 1976

Traduït per Fernando González

Libros del Asteroide

Agost 2011

Joe Allston, agent literari jubilat de 70 anys, s'ha retirat a Califòrnia amb la seva dona Ruth, fugint de la ciutat. Joe no accepta la vellesa. Veu com es deteriora el seu cos, com el dolor li impedeix fer el que sempre ha fet, i el seu caràcter no és optimista. Al seu costat, la seva dona, tota ella encant, dolçor, optimisme i activitat viu per fer feliç el seu marit, li busca ocupacions perquè recuperi l'alegria i el goig de viure. En Joe se sent culpable: culpable per no entendre i estimar la seva mare, que va arribar a Amèrica de Dinamarca amb 16 anys, fins que va ser morta; i culpable de la mort del seu únic fill, Curtis, ofegat en una platja fent surf, no sap si perquè va caure o perquè va voler abandonar...

Un dia en Joe rep una postal de Dinamarca. És de Astrid, la comtessa que els va llogar mig apartament i de qui es van fer molt amics. Van viure-hi uns mesos ja fa 20 anys, recent mort el seu fill, i després d'una miocarditis. Espera, sense un entusiasme massa engrescador, trobar el lloc d'on prové, el lloc on va créixer i viure i d’on va fugir la seva mare. Sense mare i sense fill, només amb la dona, aquesta postal li desperta tot el que va viure i veure en aquell país. Astrid és parenta de Karen Blixen, pseudònim de Isaak Dinesen, i en Joe té molta il•lusió de saludar-la. Quan la veu el diàleg entre els dos és profund i bonic. Ella parla sobre Àfrica, que és la vida, i ho compara amb la seva casa amb hort i jardí a Dinamarca i diu que és la seguretat. I en Joe no entén com ella no troba gust a la seguretat, a les arrels, a saber que tens un lloc que t'espera, ja que ell no té cap d'aquestes coses per tradició familiar. Coneix gent molt especial, el germà de l’Astrid, la vida del pare de l’Astrid, coses i fets impensables en la seva vida americana.

I va a les golfes a buscar un dietari que va escriure aquells mesos. La seva dona ho veu i li demana que cada nit li llegeixi un tros. Ell, sense massa ganes, hi accedeix. I la novel•la transcorre entre el dia a dia a la caseta de Califòrnia, amb les pluges i entrebancs, amb amics ja grans que es van posant malalts, amb la seva mania que ja fa nosa, que ningú els mira, que no vol veure ni parlar amb ningú, que són transparents per la societat, i les lectures, a la nit, de les pàgines escrites a soles feia 20 anys. Això serveix per treure sentiments i pensaments que no van sortir llavors i que els dos han portat tancats dins seu, serveix per veure l'amor incondicional d'un matrimoni gran tot i les males estones per culpa de la diguem-ne depressió de jubilat, com si hi ha amor es poden superar moltes situacions, fins i tot després de vint anys.

Wallace Stegner té la gràcia d'escriure com si no volgués dir res, li surten les paraules sense esforç, ens relata un dia a dia, barrejats pensaments i acció, petites circumstàncies tan naturals i reals que no et sembla està llegint una novel•la...

Al començar el llibre sembla que no serà massa interessant; és a poc a poc que entres en els personatges, veus com en Joe va assumint el seu passat, passa comptes amb la seva vida, la tristesa de sentir-se vell i, tot i els seu més aviat mal caràcter et trobes amb un home culte, amorós, amb la necessitat de veure, com en una pel•lícula, la seva vida, llegir-la en veu alta, per assumir-la i quedar tranquil.

És una novel•la plena d'humanitat, d'encant fins i tot seva rebel•lió molt real contra la vellesa.

Ya es algo -y podría serlo todo- haber encontrado un pájaro compañero con el que sentarte entre las vigas mientras los de abajo beben y alardean y recitan y pelean; un pájaro compañero al que puedes cuidar y buscarle gusanos y semillas; uno que te curarà las magulladuras y te alisará las plumas alborotadas y llorará contigo las penas si por descuido vuelas por algo que no eres capaz de dominar.

No és bonic, aixó? No retrata el que ha de ser en veritat la vida de parella? Qui ho troba ho té tot, és feliç!

No desdeñes la muerte; antes bien acógela gustosamente, en la convicción de que ésta también es una de las cosas que la naturaleza quiere.

Marco Aurelio

I del mateix autor, dit el primer ecologista: Lo que no es bueno para la colmena no puede ser bueno para la abeja.

L'acabadora

2011-08-06T18:38:00.086+02:00

L'acabadora

de Michela Murgia

Traducció de Mercè Ubach

Proa

A tot vent

Diu Stefano Puddu Crespellani al final del llibre: La mirada, en aquest llibre, és una eina de comunicació extraordinària, que manté intacta la seva precisió - un aspecte que es podrà apreciar millor en una segona lectura, gairebé necessària en un text com aquest, que està fet per ser rellegit.

I jo, seguint el seu consell l'he rellegit. I sempre, en una segona lectura, hi trobes coses o vivències que no havies entès del tot o que veus llavors en tota la seva profunditat.

La Bonaira Urrai viu a Soreni, un poblet interior de l'illa de Sardenya. És un vídua que no va arribar a casar-se. Un dia, mirant-se la Maria Listru, de sis anys, va decidir demanar-la com a fill'e anima. La mare de Maria, vídua amb tres filles més i sense diners va acceptar i el mateix dia la Maria se'n va anar a viure amb la Bonaira agafada de la seva mà. La Maria, mentre somreia, intuïa que en alguna banda hi devia haver un motiu per plorar, però no va aconseguir que li vingués al cap.

Això era corrent en aquella època i en llocs determinats; era un acord mutu en què tots sortien guanyant. Una nena de família pobre i una dona rica sense fills. La nena no perdia el contacte amb la seva família però tenia dues mares i vivia amb la segona i l'havia de cuidar i obeir.

No sempre que la Bonaira Urrai parlava amb la Maria, la nena l'entenia. La Maria no l'havia entès de res, però igualment va assentir, perquè no tot el que s'escolta s’entén de seguida.

La Maria viu feliç amb al Bonaira, que fa de modista i li ensenya a cosir i l'obliga a anar a l'escola i estudiar. Només li deixa fer festa el dia de la verema que va a casa dels Bastíu, amb les seves germanes i amb el fill petit de la casa, l'Andría, molt amic seu.

Un dia, però, descobreix el veritable ofici de la seva mare d'ànima. És acabadora, ajuda a ben morir. Quan algú del poble està ja agonitzant, quan ja no hi ha solució i el malalt ho demana, la família va a buscar a la Bonaira Urrai i ella ajuda a ben morir al malalt. De la manera que la Maria se n'adona no pot assimilar-ho i fuig de l'illa. Hi retornarà quan l’avisen que la Bonaira s'està morint i llavors entendrà moltes coses, tant a través de la mateixa Bonaira com amb la companyia i conversa des seu amic Andría.

Com els ulls de l'òliba, hi ha pensaments que no suporten la plena llum. Només poden néixer de nit, on la seva funció és la mateixa que la lluna, necessària per crear marees de sentit en algun invisible més enllà de l'ànima.

Ningú no li'n va donar mai cap explicació, però a la Bonaira, amb quinze anys, no li van fer falta per entendre que s'havia posat fi al sofriment d'aquella mare amb la mateixa lògica amb què s'havia tallat el cordó umbilical del nen.

-Quan acaba el dol, Tzia?

-Quan s'acaba el dolor s'acaba el dol.

-O sigui que el dol serveix perquè tothom vegi que se sent dolor...

-No, Maria, el dol no serveix per a això. El dolor va despullat, i el negre serveix per tapar-lo, no per fer-lo veure...

Davant de Giannina Bastíu, que estava encongida al costat del seu fill amb un vestit de flors cridaneres que no tenien ni una taca de negre, la Maria va veure amb claredat que aquella era la dona més de dol que hagués plorat mai cap mort a Soreni, i va comprendre finalment què havia volgut dir Bonaria Urrai aquella vegada.

No em cansaria de posar cites del llibre... Tot el que diu la Bonaria té un sentit exacte i precís i profund, i la nena se l'escolta sempre i ho guarda fins al moment que ho necessita. És una bona mare, molt bona, que deixa que sigui la nena que vagi fent seves les coses, les etapes de la vida, sempre però, al seu costat, la seva mirada que tot ho veu, que tot ho diu...

Aquesta història només és possible en un lloc com Sardenya, una illa tancada que ha aconseguit preservar antigues tradicions amb naturalitat. Crec que tres paraules que poden definir aquesta obra son: mirades, poble i naturalitat.

És un llibre bo de llegir, de rellegir, i fins i tot de tenir-lo a casa per donar-hi un cop d'ull d'aquí un temps.

Família

2011-08-04T09:04:00.012+02:00

Família
de Ba Jin

Traducció d'Eulàlia Jardí

El cercle de VIENA

Agost 2011

“Jo, com tothom, sóc en aquest món per conquerir la vida. ... Alguns han dit que no hi ha camí però que hi ha molts caminants, i que per això apareix el camí. Altres han dit que sí que hi ha camí que precisament per això hi ha molts caminants. Jo no ho sé. Encara sóc jove, haig de viure i guanyar la vida. Només sé que el corrent no s’atura i que em porta a algun lloc!”, afirma Ba Jin, pseudònim de Li Yao Tang (Chengdu, 1904 - Xangai, 2005), que va formar el seu nom literari amb la primera i última síl•laba de la forma xinesa dels pares de l'anarquisme: Bakunin i Kropotkin.

I la Mei, una de les víctimes del patriarcat ancestral de la Xina diu: Acabo de mirar alguns números de la Nova Joventut. Hi ha coses que no entenc i d’altres que sí. Hi ha articles que em semblen interessants perquè tracten de coses que jo he passat. Però els llibres em fan patir. És com si em parlessin d’un altre món que no té res a veure amb el meu. Admiro el que diuen i sé que no puc ser d’aquella manera. Em fan sentir com una indigent que, a la porta del jardí d’una casa rica escolta les rialles de l’interior, o com qui passa davant d’un restaurant i sent l’olor del menjar però no hi pot entrar. I no sabeu com fa patir, això!

El patriarca Gao ha aconseguit el seu objectiu: reunir sota el seu sostre quatre generacions. I això és signe de prosperitat i porta sort. I ho ha aconseguit gràcies a l’obediència cega dels seus fills i néts. La tradició mana que es faci el que vol el patriarca i ells ho acaten encara que el seu cor plori de dolor i que aquesta obediència porti la desgràcia a membres de la família. Viuen en una casa sumptuosa, amb un jardí immens, amb un llac i una barca, amb criats pertot... Però els joves comencen ja a anar a l’escola on veuen que el món canvia, que les velles tradicions es van abandonant per seguir nous camins; però els costa deixar-ho tot. La descripció de les festes és impressionant: l’any nou, un enterrament, un casament... tot es prepara i es festeja de manera minuciosa i treballada i dura molts dies. A la casa hi viuen tots els fills d’en Gao, i tots els néts, i el primer besnét. Les dones, amb la madrastra Zhou i la concubina Chen al davant, acostumades a la vida tancada juguen al mahjong o als escacs i la seva fugida és preparar aquestes celebracions, encara que elles a vegades no hi participin.

Juehui, amb els seus germans Juexin i Juemin són orfes i només tenen madrastra. Estan molt units, tot i que el gran, Juexin, ha acatat la voluntat de l’avi i ha deixat d’estudiar, la seva màxima il•lusió, per formar una família, no amb la Mei, la cosina que estima sinó amb la que ha decidit en Gao. Els altres dos estan molt units i amb la cosina Qin fan plans per un futur diferent. Però en tot moment veus l’estira i arronsa; per una banda volen llibertat i canvis, per l’altra, on trobaran la seguretat i el caliu que tenen a casa seva? A poc a poc van succeint històries, vivències, i veus com aquests nois van madurant fins que prenen una decisió.

Les tropes rebels del general Zhang preparen una nova envestida i això farà entrar en el món de la política als joves nois Gao.

Les noies ho tenen pitjor; és difícil que les deixin estudiar ni portar una vida una mica moderna; algunes ja no s’han d’embenar els peus, però tallar-se els cabells encara està molt mal vist, està prohibit. Sovint la mare les deixaria però tota la família en malparlaria i això és important.

Gao és dictatorial i exigent però és producte d’una època. Com les dones, que després d’un esdeveniment tràgic assumeixen ràpidament que és el que havia de passar i segueixen jugant al mahjong. Costa d’entendre-ho.

La figura dels servents és molt important; són els que veuen de debò el que passa, però accepten la seva situació, no tenen més remei. I s’estimen els seus amos encara que els maltractin, ja que sovint és pitjor el futur que els espera si els treuen de la casa.

És la desintegració d’una família tradicional xinesa, molt ben narrada, amb molts sentiments entremig i amb l’aire d’aquest ambient oriental tan difícil de comprendre per nosaltres, tan occidentals....

El llibre és molt interessant i està molt ben escrit. I el que m’ha agradat molt és que normalment aquests llibres sobre famílies de la Xina estan descrits per boca de dona i aquesta vegada és un noi jove, Juehui, qui parla; i veus el que pensa i com viu tot el que s’esdevé, un noi de classe alta amb inquietuds culturals i polítiques.