L'abadia del diable
de Josep M. Morreres
Proa
A tot vent
Maig de 2012
L'abadia de Cobricel no és una abadia qualsevol. Totes les monges són de
casa bona i, a la que no ho és, ja se li fa saber. L'abadessa, sor Maria de
Blancaflor, no es presenta a presidir l'ofici de completes. De seguida els
comentaris a baixa veu van pujant de to. On és l'abadessa? La idea que un
diable volta l'abadia o, fins i tot, que l'esperit del baró de Vullmés ronda
per allà corre de boca en boca. Quan la germana portera s'arriba a la cel·la de
l'abadessa troba la porta tancada per dins. Aconsegueixen obrir-la i es troben
l'abadessa assassinada. Qui ha pogut entrar i/o sortir de la cel·la, amb la
clau posada al pany? Desmais, crits, acusacions... I entremig una tempesta
esgarrifosa i el soroll de la campana de la porta. Algú truca i ningú no
s'atreveix a obrir. Finalment la germana portera obre i es troba amb sor Joana
de Vilacans i una jove novícia que l'acompanya. Feien camí i davant la tempesta
s'han aturat a Cobricel a saludar la seva vella amiga, sor Maria de Blancafor i
a dormir i descansar per emprendre de nou el camí l’endemà. Sor Joana és la inspectora
provincial de l'Orde i agafa les regnes del cas per a investigar l'assassinat.
Embolics i més embolics i també, capítol sí, capítol no, sor Maria de Blancafor
parla des de la seva no-vida.
Com a cosa curiosa, cada capítol comença amb un versicle de l'Eclesiastès. És bonic.
Llibre distret, t'agafa i no el deixes; queden però, preguntes a l'aire que
tu ja t'has respost però que no te les confirmen. Per passar l’estona una tarda
d'estiu, a ser possible, amb trons i llamps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada