Calaveres atònites
de Jesús Moncada
Les ales esteses
La Magrana
Setembre de 2012
Genial! Com m'ha agradat!!!
Jesús Moncada té una manera d'escriure que captiva i et fa somriure sense
saber perquè.
Mallol Fontcalda és un jove advocat barceloní que va a Mequinensa com a secretari
del jutge Crònides amb l'esperança de tenir temps i tranquil·litat per preparar
les oposicions d'administració de la justícia. Però després d’un viatge força
accidentat es troba en un ambient i amb uns personatges que mai no hauria
imaginat.
Cada capítol és una demanda d'una persona de Mequinensa al jutge Crònides,
demanda feta amb tota mena de detalls i de situacions inversemblants. El jove
Mallol aviat queda captivat per aquesta gent i s'incorpora ala vida de la vila.
El pròleg el fa el mateix Mallol Fontcalda i descriu tot el que va passar
per arribar finalment, brut de carbó, arrugat, despentinat, a la plaça de
Mequinensa. I la veu de la senyora Penélope, una velleta polida que l'havia
estat estudiant tot el trajecte que li dia on era el jutjat i que l'esperava a
sopar a casa seva amb el seu nebot, el jutge Crònides.
I nomes entrar al jutjat el primer cas. Un cec i una dona que l’acompanyava
i quan volen fer entrar un testimoni demanen que entri... el Sagrat Cor de
Jesús! Va dominar el impuls d'aixecar-se de la cadira i arrencar a córrer i
després del sopar a casa la Penélope va estar content de no haver marxat, perquè
el parlar i la manera de fer d’aquella gent el van ben enganxar i quan, tres
anys després, va haver de marxar va passar uns dels tràngols més difícils de la
seva vida. No puc explicar cada capítol, cada cas que s'explica en el llibre
però tots són curiosos i poc corrents. I estan descrits amb una mestria important.
El cas dels condons beneïts que venia la Leucofrina, la majordoma per venjar-se
del rector, el farmacèutic que comprèn la teoria de la relativitat tot
despatxant medicaments, la Penélope cantant-li la canya a tot un senyor Cardenal,
la senyora Caietana de Mora assegurant que Franco va perdre la guerra a
Mequinensa, i moltes més que tenen gràcia per la manera que té l'autor d’explicar-les,
pels girs que fa servir, pel ric i genuí vocabulari, pel to de les converses...
I com diu Crònides al seu secretari: No treballi tant, senyor secretari,
deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan
bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no
res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites.
No us el perdeu! El somriure us durarà fins i tot després d'haver acabat el
llibre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada