dissabte, 29 de setembre del 2007

La Veillée des Abysses

27 de setembre de 2007

La Veillée des Abysses
Teatre Nacional de Catalunya - Sala Gran
Creació i posada en escena James Thiérrée (nét de Charles Chaplin)
Amb: Raphaële Boitel, Niklas Ek, Thiago Martins, James Thiérrée i Uma Ysamat
.

Una obra sorprenent, genial, extraordinària, barreja de circ, mim, danza, divertiment, contorsionisme... tot amb una harmonia que sembla que tot el que veus ho podries fer tu mateix, de senzill que sembla. Els actors llisquen per l'escenari, suaus, sense esforç, com un ball mut de criatures sense cos, etérees. Tota l'obra sembla passar en el moment de la "vetlla", quan no saps si dorms o ja t'has despertat, en aquell moment en què tot pot passar, una mica perquè somies, una mica perquè tu ho vols...
Surts amb bon gust de boca, ets conscient que has presenciat un espectacle que poques vegades es dóna, que et deixa feliç, relaxat, amb ganes de parlar-ne i de convidar a tothom a no perdre-se'l... tot i que cinc dies són tan pocs, que poca gent podrà tenir el privilegi de passar aquesta tant bona estona!
Adjunto
video i comentari del director, de La Vanguardia i de L'Avui, que faig meus en quan a contingut.

Comentari de James Thiérrée
Bona tarda.
Realment, m'hauria agradat explicar-vos unes històries... perdó, una història... però malhauradament, se m'escapa... la història s'escapa.
Ah, sí! Recordo.... un final... que era un començament... si no és que es tractava d'un inici que s'assemblava moltíssim a una fi... bé... l'única cosa que podem fer és remuntar el curs contra corrent, al llarg d'un viatge... cap al mateix lloc.
Espectacle d'espurnes d'ànima, amb les regles de joc esgarriades, on observem els nàufrags optimistes d'una nau que els acabarà retrobant al fons de l'abisme...
Els nostres personatges semblen obeir unes lleis fugisseres, tot i que la seva perseverança trobarà recompensa, encara que sigui només a través d'aquesta guspira que la seva activitat sembla irradiar. Potser una esperança? Sí! Sortim de les tenebres! Visca la vida!



Espectacle o somni?
La veillée des abysses és un dels pocs espectacles que per res del món voldria que se m'esborressin de la memòria sensible, com no voldria que se me n'esborressin els escassos somnis que algun cop se m'han fet realitat.El protagonista de la novel·la Le seuil du jardin d'André Hardellet aprofita el llindar entre la vetlla i el son, aquell moment tan propici per al somieig que tant van cultivar els surrealistes en els seus processos de creació automàtica. Per entrar en estadis intel·lectuals, el fill de Jean-Baptiste Thiérrée i Victoria Chaplin diu que no s'inspira en els somnis, però lliure i juganer, fa entrar l'espectador en estadis sensorials propers al somni tot abocant-lo al llindar del que és possible realment i del que només és possible si sabem situar-nos en una altra dimensió. Per conduir-nos a aquest llindar, ell i els seus magnífics actors i actrius excel·leixen en una gran diversitat de tècniques (mim, acrobàcia, humor, il·lusionisme, cant, poesia visual i potser més). L'escena de la contrasenya a la porta del jardí, seguida de les contorsions de la gasela Raphaëlle Boitel, és un regal dionisíac. Si la polimòrfica escena del sofà és una avançada revisitació del primer cinema d'animació, el duel de James Thiérrée amb una cadira és una lliçó magistral per a pallassos contemporanis pel que fa a idees, evolució, tempos, nivell interpretatiu i exploració de recursos.Algú s'hi esperava més circ-circ. Un altre hi descobria la superació de Marceau. Un tercer es queixava de massa bagatge Thiérrée-Chaplin. Diu Thiérrée fill que intenta trobar un pas entre l'univers del teatre i el del cinema. Jo els asseguro que m'és ben igual la procedència i la proporció dels ingredients d'aquest somni. Abans-d'ahir, l'AVUI deia que La veillée des abysses és imprescindible. Jo avui encara diria més: és absolutament imprescindible.
Jordi Jané. Avui 28/09/2007


Poéticos abismos
Sólo hay que sentarse y olvidar. Con la mente en blanco. Receptiva. Y, así, las personas y objetos que irán surgiendo de La Veillée des Abysses poblarán poco a poco este vacío con estímulos y recuerdos, con sugestiones y evocaciones inesperadas que querrán abrazarse a la experiencia de cada cual. Y cada cual, en este abrazo, notará el viejo, conocido temblor de la poesía.La Veillée des Abysses,la última formidable creación de James Thiérrée (Lausanne, 1974), se presenta como un espectáculo fluctuante entre el circo y la danza. Debería añadirse que es también un dilatado estallido poético. Poesía de principio a fin. Y no tanto y exclusivamente poesía visual, elaborada mediante la composición de imágenes y objetos inertes. Ni siquiera con personajes que tratan de ofrecer hermosas estampas de psicodrama. La poesía de La Veillée des Abyisses nace de trasladar la dificultad circense a la vida cotidiana, de desafíar la lógica de los objetos con un dominio extraordinario del lenguaje corporal.Aquel crío que viajaba con sus padres, Jean-Baptiste Thiérrée y Victoria Chapllin, sorbiendo los estímulos del Cirque Imaginaire que nos visitaba en una de las primeras ediciones del fugaz Festival de Tardor, es hoy un joven adulto adiestrado en el más dificil todavía de una pantomima a pecho descubierto. Sin trampa ni cartón. Y con una caligrafía gestual extensísima, tanto, al menos, como la de su abuelo Charles Chaplin. A ratos, tan venturosa e ilustre ascendencia se hace del todo punto evidente en la actuación de Thiérrée Chaplin, prueba irrefutable del poder hereditario que tienen los genes en muchos casos, aunque no en todos. Ahí está, por ejemplo, José María Aznar, que nada de nada, por desgracia, heredó de su abuelo don Manuel. Un huevo y una castaña. En fin...La Veillée... empieza y acaba con dos nocturnos espectaculares. En el primero, la tempestad arrastra hasta la escena a cinco criaturas desconcertadas ante el paisaje onírico que les envuelve, como una pesadilla. Una rueda gigante con la que se enfrentan la habilidad y el riesgo, la verja de un palacio invisible, un sofá que engulle a sus usuarios, un bestiario barroco y ultramundano, la cúpula del circo, con una enorme y desvencijada corona... componen una fantasmagoría objetual de la que cada artista obtiene valiosos réditos. De hecho, una parte sustancial del espectáculo trata del diálogo, del regate, de la pelea del hombre y la mujer con los objetos más insólitos. No obstante, es con los más comunes - una silla, un piano descalabrado...- cuando los actores-bailarines-acróbatas consiguen los efectos más llamativos.Las evoluciones de la contorsionista y acróbata aérea Raphaëlle Boitel son de una alta calidad y una elegancia admirable. Thiago Martins, bailarín de caporeira, es la pura energía acrobática. Niklas Ek heredó de su padre Mats Ek - fundador del célebre Cullberg Ballet de Suecia- la capacidad de fusionar danza y teatro y su repertorio gestual tiene hallazgos imponentes.Dentro del humor constante que destila La Veillée..., la soprano, pianista y actriz barcelonesa Uma Ysamat, asídua colaboradora de Carles Santos, nos regala, entre otros números, un soberbio, accidentado encuentro con un viejo piano.Y, con todos ellos, el genio: James Thiérrée. Más allá del guión, más allá de la cuidada y vigorosa dirección del espectáculo, Thiérrée Chaplin sorprende por la ejecución de varias geniales pantomimas, una con una silla, otra peleando con sus manos y extremidades, dialogando luego con lo invisible de forma tan magistral y persuasiva que desata aplausos irreprimibles.

Joan-Anton Benach. La Vanguardia 28/09/2007

dissabte, 22 de setembre del 2007

El Llibertí




Dijous, 13 de setembre de 2007

Teatre Poliarama

Autor: Eric-Emmanuel Schmitt
Direcció: Joan Lluís Bozzo
Traducció: Esteve Miralles
Repartiment ( per ordre d’aparició):
Ramon Madaula: Denis Diderot
Laura Conejero: Madame Therbouche
Jofre Borràs: El Baronet
Marta Millà: Madame Diderot
Nausicaa Bonnín: La jove d’Holbach
Paula Vives: Angélique Diderot

El Llibertí està cridada a ser l'obra estrella de la temporada. Un text intel.ligent, filosòfic, amb ironia i traces vodevilesques i, sobretot, l'actuació impecable, perfecte de la Laura Conejero i en Ramon Madaula.
Diderot rep la demanda d'escriure sobre el concepte de moral per l' Enciclopèdia, cosa que li resulta més que difícil perquè se n'adona que la filosofia i la seva vida de llibertí no van pel mateix camí. Quatre dones se li posen pel mig, impedint que ell pugui escriure la definició que li demanen.
T'ho passes bé, rius de gust i tot en un ambient intel.ligent, seductor, de conversa filosòfica amb gràcia i d'entrades i sortides harmòniques.

Diu Eric-Emmanuel Schmitt:
"És la més divertida de les meves comèdies. Fou escrita a la primavera, per a celebrar la primavera, amb un fort sentiment de renaixença i d'energia vital".
El Llibertí està basat en una situació real: una vetllada de pintura entre Diderot i Madame Therbouche. Madame Therbouche va demanar a Diderot que es quedés nu completament i ell així ho va fer, però degut a l'atractiu que ella desprenia, els pensaments del filòsof varen començar a manifestar-se entre les seves cames. Quan Madame Therbouche se n'adona, escandalitzada, llença un crit que Diderot precisa: "Estiguis tranquil·la, jo sóc menys dur que vostè". Em divertia aquesta inversió de situacions i valors, l'home objecte i la dona subjecte, la filosofia que posa per a la pintura sense recaure en les habituals imatges de "vanitat": la calavera, el llibre, la clepsidra, la meditació a la dèbil llum d'una espelma tremolosa d'un vell pròxim a la mort.
He inclòs els problemes que Diderot va patir durant 20 anys amb la redacció de L'Enciclopèdia. En aquella època els lectors més reflexius es varen escandalitzar per l'absència de la veu Virtut en aquell tom que havia de ser la primera i el súmmum del coneixement del món.A la meva comèdia la virtut està substituïda per l'ètica, que avui en dia és més evocadora a les nostres oïdes, i he concentrat en les peripècies relatives a la redacció d'aquesta veu, les dificultats que Diderot va travessar durant tota la seva vida per a intentar escriure sobre una moral sòlida i definitiva.