dimarts, 24 de juliol del 2012

Manta de joc


Manta de joc

Ha nascut la Patrícia, filla d'uns veïns i amics. I m'ha fet il·lusió fer-li una manteta per poder posar-la a terra o sobre el sofà. M'han ajudat els néts, triant les robes i dient-me com les havia de combinar. I aquí teniu el resultat. Espero que els agradi als pares i li facin servir força!

divendres, 20 de juliol del 2012

Els convidats


Els convidats
d'Emili Teixidor

La butxaca

Juliol 2012


L'obra està situada a l'Osona rural, igual que Pa negre, i els personatges són els de la postguerra, els "antics" i els addictes al nou règim, convivint i malvivint malament o bé, espiant-se i vigilant el que es parla i davant de qui pots dir una cosa o una altra.
L'excusa, el fil que porta el llibre és un casament, amb convidats de alts graus de la Falange. El pare de la núvia vol ser el futur alcalde i no s'està de res per a aconseguir-ho. La pubilla, la filla, no es vol casar amb el noi que li han assignat però ni li queda altre remei. L'autoritat del pare és sagrada i només fent el que ella fa pot ser lliure.
Ens trobem amb un mestre, el Sr. Bover, del bàndol dels perdedors, que ajuda a un noiet, en Narcís, deixant-li llibres per llegir i donant-li petites feines per ajudar a la seva mare. Llibres que li troben de biblioteques on han pogut salvar algun llibre o de cases particulars que els havien amagat. I això el perdrà... Però en Narcís vol anar amb els vencedors i s'apunta a portar campaments juvenils i es fa amb els addictes al Règim. En el fons és una lluita per escapar de la pobresa.

La mare representava el fracàs, la resignació, la bondat mai recompensada, i ell no volia res d’això, era tot el que odiava. En Narcís estimava la mare amb una estimació salvatge, violenta, immisericordiosa. Sabia que ella donaria la vida per ell i això l’omplia de goig, però sabia també que ella, la mare, s’havia situat des del primer moment en la línia dels perdedors, dels sacrificats, dels que ho donen tot i no demanen res en compensació i això la situava en un espai reservat als sants i als il·luminats, però la convertia en una figura gairebé inhumana, impossible d’imitar, difícil d’estimar perquè la fredor de la virtut li feia nosa a l’hora de acostar-se-li. Ell  no seria com ella, ell preferia morir que treballar nit i dia com una bèstia de càrrega, no tenir ni un moment per a tu mateix, acabar la vida abans d’hora enterrada en un cul de fàbrica i en un piset escarransit i solitari.

La Marededeueta és una velleta que viu sola als afores del poble i és remeiera. Coneix molts secrets de tota la gent del poble perquè al final tothom va a parar a ella per necessitats. Es troba un presoner que ha escapat de la presó i l'ajuda. Ella el que vol és adoptar una nena de l'Asil, que porten les de la Falange, una petita estrafeta, la Geperudeta, i la seva amiga, la Pepa Cadidaire, que treballa a l'Asil, la vol ajudar. Aquí ens trobem amb el tràfec de nens robats del franquisme, ara de plena actualitat. Els prenen dels vençuts i els canvien el nom perquè els pares no els puguin trobar. En aquest cas es troba l'home fugit de la presó; busca la seva filla...
El rector, Mn. Mansuet, també és dels d'abans. La gent l'aprecia i ell ajuda tothom qui pot. I li arriba un nou vicari, jove i addicte als vencedors. I ha d'aguantar i callar.
El Maties, el futur alcalde i pare de la núvia, mana tothom i abusa de tothom. Potser per això la seva filla acaba malament... I menysprea els convidats a casament tot i saber que depèn d'ells el càrrec en què somnia.
Qui s'avé amb tot el que porta i comporta el Règim establert, com el Narcís, ho tindrà tot de cara. Qui no vulgui pujar al carro... haurà de marxar, com el mestre, el Sr. Bover.
Em va agradar molt Pa negre. Aquest l'he trobat una mica lent i esfilagarsat. I a més els temes queden penjats. No sabem, tot i que intuïm, el perquè de la mort de la núvia; no sabem què passa amb la filla robada del fugitiu ni de la Geperudeta que vol adoptar la Marededeueta, no sabem com acaba el Narcís, ni la nena fugitiva de l'asil... Queden massa coses penjades a l'aire.
He trobat el llibre una mica lent, espès, inacabat; tot i que el tema dóna per molt, potser fins i tot per més d'una novel·la.

I ell, en Narcís, va sentir que l'omplia una mena de buidor, una estranyesa sobtada, una aturada de cos i cervell, que el va deixar com paralitzat per un moment, sense saber què fer ni què pensar. Com si esperés que algú li digués el que havia de fer i com s'havia de trobar.

I no és això el que passa amb les dictadures de qualsevol mena, religioses, polítiques...? Que la gent no vol pensar, no vol ser l'amo dels seus actes, no es volen equivocar. Prefereixen obeir i no pensar...

dilluns, 9 de juliol del 2012

El lector de Julio Verne


El lector de Julio Verne
Episodios de una Guerra Interminable

de Almudena Grandes

Colección Andanzas
Yusquets Editores

Juliol 20012


Nada es lo mismo. Nada
permanece.
                    Menos
la Historia y la morcilla de mi tierra:
se hacen las dos con sangre, se repiten.
                     Ángel González, "Glosas a Heráclito"


En Nino té nou anys i és fill d'un Guardia Civil, en un poblet d'Andalusia, Fuensanta de Marcos, a la Sierra Sur de Jaén. Viu a la casa caserna i en plena època de maquis. La Guardia Civil persegueix als "traïdors" i els tanca a la garjola. I el Nino, de nit, no pot dormir sentint els crits dels presos quan els torturen. La seva germana gran sempre li deia que aquells crits eren d'una pel·lícula que estaven passant a l'habitació del costat, i ara és ell qui li explica aquesta història a la germana petita que, morta de por, va al llit del germà a buscar refugi.
En Nino es jura a ell mateix que mai no serà guàrdia civil. I coneix un home, Pepe el Portuguès, que viu sol als afores del poble i es fa amic d'ell. I el seu pare vol que estudiï mecanografia perquè en Nino es baixet i pensa que no donarà la talla per fer-se guàrdia, i així coneix una casa on només viuen dones, "El Cortijo de las Rubias", ja que els seus homes o estan amagats a les muntanyes o els han mort. I veu que els enemics del seu pare no són els seus enemics.
És una història real, això va passar, amb aquests noms o altres. Veus la vida d'una casa caserna, les preocupacions de la mare, els silencis del pare, els rostres dels veïns, la roba negra penjada als balcons... El nen veu i viu com quan agafen un maqui el porten a la plaça i el maten, com ballen sobre el cadàver d'un altre... T'agafa i t'esgarrifa. El nen llegeix molt, les dones del cortijo li deixen llibres, sobretot de Julio Verne, i això fa que pugi somiar i fins i tot aprendre a viure fora de les pors i les obligacions de la seva petita societat.
El llibre és molt bo però crec que l'autora s'ha recreat en l'horror dels crits i les tortures. Ja ho sabem i amb una vegada que ho expliqués n'hi havia de sobres.
M'ha agradat veure com un nen d'aquesta edat, fet gran a cops morals, veu en un altre persona un exemple a seguir i com, al final, veu com és verdaderament el seu pare i com pesa la dictadura... Es fixa en petits detalls de Pepe, com estén mantes quan ell arriba, com té sempre molt menjar, la seva relació amb les dones del cortijo... coses que fa que ell vagi lligant caps i decideixi quina vol que sigui la seva vida, de quin cantó vol ser malgrat l'autoritat i la família.
No se lo creyó. Me limpió las heridas, me las curó y no me dijo nada, pero yo me di cuenta de que no se lo creía. Luego le dije que me iba a la cama, que aquella noche no iba a querer cenar, que me dolía mucho la barriga, y ella me miró, asintió con la cabeza y me miró, y en sus ojos leí que lo sabía todo, que sin necesidad de saber lo que me había pasado aquella tarde, sabía que yo había descubierto que no había cuartel.
Que en Fuensanta de Marcos, en la Sierra Sur, en la provincia de Jaén, en toda Andalucía, en España entera, no había cuartel, no había piedad, no había esperanza ni futuro para un niño como yo.