NO-RES

NO-RES
Què és important a la vida?
de Janne Teller

Comanegra


Juliol 2020

Difícil fer aquesta entrada... És un llibre escrit a Dinamarca que va ser censurat en els seus inicis. Després considerat una obra d'art i es va convertir en el millor Llibre de l'Any del Ministeri de Cultura de Dinamarca. Fora Dinamarca va passar el mateix. De ser rebutjat a ser recomanat als nois i noies de Batxillerat. 

Sempre escric al blog sota la meva i única impressió. Puc estar completament equivocada i ho reconec sovint. Però explico el que he sentit llegint-lo i sobretot quan l'he acabat de llegir. 

L'he comentat amb fills i joves i diuen que no n'hi ha per tant com per esgarrifar-me. Que hi ha molts llibres més forts i crus que aquest. Per tant penso que deu ser cosa de l'edat, cosa generacional... 

Explico coses del llibre, crec que no és spoiler però si algú té dubtes que deixi de llegir... 

Som a Dinamarca, en una escola d'un suburbi d'una ciutat mitjana de províncies, amb nois i noies de 14 anys. El primer dia de classe un dels alumnes, en Pierre Anthon, s'aixeca de la cadira i diu: Res no importa, fa temps que ho sé. Així doncs, no val la pena fer-hi res, acabo de descobrir-ho. I se'n va de classe. Quan surten de classe la colla d'amics passen per davant la casa del Pierre Anthon i el troben assegut dalt d'una prunera, llençant-los prunes verdes i dient-los que tot comença per acabar, que no cal fer res. Millor deixar passar el temps... 

Els amics volen recuperar el noi i en van parlant cada dia fins que tenen una idea: faran una pila amb les coses que més signifiquen per ells, la Pila de la Significació. Quan la tinguin feta i la vegi el Pierre Anthon veurà que la vida sí que té sentit. I comencen cadascú busca la cosa que més sentit pot tenir pels altres i van demanant, exigint, que vagi tot a la pila. Comencen per coses senzilles però cada vegada es complica tot més i van demanant coses més personals, més dures... i tots van posant-ho a la Pila... En Pierre Anthon segueix sense fer-ne ni cas ni baixar de la prunera i de mica en mica l'aire es fa més enrarit. Un dels nois es veu amb la necessitat d'explicar-ho als pares. Tots van a veure la Pila i queden esgarrifats. Però el càstig és un parell de dies tancats a casa... Els diaris se'n comencen a fer ressò i fins i tot EEUU s'interessa per aquesta "obra d'art" d'aquell poblet i la volen comprar pel seu museu. 

Quan tot s'acaba els nens es separen, comencen a diferents col·legis el curs següent i només els queda un petit record del que ha marcat les seves vides aquell curs. 

Coses senzilles que trobo a faltar: un nen que deixa d'anar a classe el primer dia i l'escola no en fa ni cas. Un nen que es passa els dies dalt d'una prunera i els pares no en fan ni cas. Els pares s'assabenten del que han estat fent els seus fills i el càstig és dos dies a casa; ni una reflexió, ni un comentari, ni res per fer-los veure què havien fet ni preguntar-los per què ho havien fet. Quan tot acaba no en treuen cap conclusió. Només al final la narradora, al cap de vuit anys, comenta: 

De tant en tant trec la capsa i me la miro. I quan obro la capseta gastada amb molta cura i miro la cendra grisa em ve aquesta estranya sensació a l'estòmac. I tot i que no sóc capaç d'explicar què és, sí que és quelcom que té sentit. 

I sé que no s'ha de jugar mai amb el sentit. 

Oi que no, Pierre Anthon? Oi que no?

Aquesta reflexió amb reconcilia amb el llibre... 

És un llibre dur, que et porta a reflexionar sobre el bé i el mal. Et fa veure com n'és de vulnerable el grup, els joves... Un noi o noia sol no seria capaç de fer res del que després, en grup, fan. No són capaços de dir NO i això pot portar greus conseqüències, cada vegada la bola es fa més gran. 

Crec que és un llibre per parlar-ne un cop acabat. No te'l pots quedar dintre. 

Tot això són les meves reflexions amb 73 anys. El llibre és del meu nét que en té 17. Espero que després de llegir-lo me'l comenti. 

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes
de Tatiana Tîbuleac

Impedimenta

Juliol 2020

Llibre fort que comences i dubtes si seguir llegint o deixar-lo per una altra època. Per sort vaig seguir llegint... 

L'Alesky és gran i un famós pintor. es troba en un moment de bloqueig total i no aconsegueix pintar res. El psiquiatre li aconsella que escrigui els records que té de l'últim estiu amb la seva mare. I ho fa. Però fa molt mal.... 

L'Aleksy és un noi de 14 anys amb problemes psicològics. El pare fa temps que s'ha desentès d'ell i la mare, des que va morir la Mika, la seva germana, que ni el vol veure. El cuida l'àvia... Ara està intern en una escola per nois amb problemes. S'acaba el curs i la mare el va a recollir i li diu que aquest estiu el passaran junts. D'Anglaterra aniran a la costa francesa, a un petit poblet, i estaran els dos sols. 

Allà veurem com conviuen els dos, l'un amb ganes de pegar la mare, de fer-li patir tot el que ell va patir, la mare volen deixar un record al seu fill que no sigui el d'abandó.  

"Me costaba bromear con alguien con quien apenas había hablado en los últimos ocho años. Alguien que me había apartado de un puntapié como a un perro cuando yo estaba dispuesto a ser un perro sólo por sus caricias"

És bonic, i està molt ben escrit i descrit, el canvi que fan l'un i l'altre durant aquests tres mesos. El noi va descobrint una mica la mare que hagués pogut tenir, i aprèn a cuidar-la quan ho necessita. La mare s'ha adonat de l'abandó del fill i intenta que ell la vegi com a mare i n'hi quedi un bon record.
L'ésser humà necessita carinyo, comprensió, companyia... i sembla mentida després de tot el que passen mare i fill, en el moment en què noten una mica d'escalf, d'amor, s'hi bolquen de cor! 

Ho explico molt senzill però no ho és gens. El noi és difícil, és violent, i malgrat tot això acabes estimant-lo. La mare ha estat un desastre però la veus canviada, amb voluntat i acceptació, demanant perdó  per l'omissió d'exercir de mare. I veus que a poc a poc es van comprenent els dos, accepten els mutus defectes i la vida passada i s'ho passen bé junts. 

No sé, no m'he explicat bé, crec. Llegiu-l'ho i entendreu el que vull dir... 

Dones valentes

Afegeix un títol

Dones valentes
de Txell Feixas Torras

Ara llibres

Juliol 2020

La Txell Feixas és periodista i ha estat corresponsal a Beirut, a Gaza, a Rojava, al Kurdistan iraquià, a Síria... i sempre s'ha involucrat, ha escoltat, ha viscut les vides de les dones que ha anat trobant. No s'ha amagat mai, més aviat les ha buscades i escoltades. No sempre volien parla i sempre donen noms diferents per por a represàlies. 

Des de la història de la nena que ja no neix -si és una nena no la salvis!- passant per la dona que avorta, o que vol avortar, la que es fa guerrera o la que casen als 14 anys, o abans, amb un home de 50 i com a quarta dona, les minyones esclaves... La Txell explica que quan va llogar un pis el porter li va ensenyar un forat que hi havia sobre la cuina i li va dir que allà hi podia dormir la maid, com en altres pisos... També parla de l'enveja que ha d'aguantar una dona que aconsegueix ser enginyera... fins al final quan una dona diu "Sóc dona i aquesta és la meva arma"

És un llibre que t'atrapa perquè parla de vides autèntiques, de dones que ara i avui estan patint aquests costums terribles i que sembla que en tenen per temps. Com sempre, una cosa és imaginar-t'ho, llegir-ho, i altre viure-ho com va fer la Txell. 

M'agradaria creure en la reencarnació i en una segona vida voldria fer el que està fent aquesta magnífica corresponsal! 

La balada de Iza

La balada de Iza
de Magda Szabó

Debolsillo Contemporánea

Juliol 2020


Impressionant i real!

Una parella gran viu en un poblet d'Hongria. Tenen una única filla, metge, a Budapest. Viuen en una casa antiga, amb llar de foc on la Etelka fa torrades després de guardar dins l'armari la torradora que l'Iza, la seva filla, els va regalar. El marit, el Vince, està malalt i l'Iza li explica a la seva mare tot el que anirà passant fins que es mori. L'ex marit de la Iza, en Antal, és metge també i és qui el portarà a l'hospital.
Mort en Vince, l'Iza diu a la seva mare que ella la cuidarà, se l'emportarà a Budapest i viuran juntes. Vendran la casa i viuran tranquil·les. Això agrada a l'Etelka perquè veu que com sempre la seva filla es cuida de tot i l'estima. I fa plans pensant què s'endurà i on ho posarà. Però sortint de l'enterrament la vídua no pot ni tornar a casa seva. La filla la porta a un balneari i d'allà a Budapest directament.
L'autora ens fa veure com per molt que estimis una persona no li pots prendre la llibertat. L'has d'escoltar abans de prendre cap decisió. L'Iza vol el millor per la seva mare, però a la seva manera. L'Etelka vol seguir orgullosa de la filla, la vol cuidar com quan era petita i es troba en un ambient totalment diferent del seu i que no pot assumir com propi. Sense amigues, sense el seu ambient, tot és tan diferent!... i ella es va pansint. Un dia retorna al seu poble però les coses no sortiran com voldríem...
Quan una persona es fa gran no perd la capacitat de decisió. Els fills sempre pensen, hem pensat, que el que proposem serà el millor pels pares. I no sempre és així. Haurien de seure, parlar i escoltar. Tan senzill com sembla i com n'és de difícil!
També la gent gran ha de fer-se càrrec que aquests fills que volen decidir per ells ja no són els nens que tenies a casa i els ajudaves a decidir, o fins i tot els empenyies perquè prenguessin les seves pròpies decisions. Han fet la seva vida i són diferents, són altres. I ja no els agradarà aquell tipus de menjar que feies o aquell moble vell que et porta tants records.
En el fons la nostra generació som conscients que el millor seria seguir vivint a casa, entre els teus mobles, les teves coses, i que els fills, estiguessin al tanto de tot però deixant-te llibertat per decidir les coses. Seria el millor per ells i per nosaltres. Però no és tan fàcil... I la pobre Etelka no va tenir opció, es refiava totalment de la filla, d'aquella filla que havia viscut amb ells. I tot i l'amor que les dues sentien l'una per l'altra, aquesta no va ser la millor opció.
Impressiona el final del llibre. Una noia com l'Iza, segura d'ella mateixa, més aviat freda, intel·ligent  i vàlida per tantes coses, fa un crit a última hora: Mare! Pare! ... sense resposta...