dissabte, 22 d’abril de 2017

Raimon Algueró sj


Mor en
Raimon Algueró sj



La matinada del dia 20 moria en Raimon. Seré, tranquil, estimat i amb la feina feta. I ben feta. 
Va passar la major part de la seva vida al col·legi del Jesuïtes de Casp i hi ha deixat un record immens. Amant de la natura i l'excursionisme el recorden tots els alumnes fent excursions, visitant-los a les colònies, portant recessos a Montserrat, pujant el pessebre per Nadal a Matagalls...
Amb una memòria prodigiosa recordava a tots els alumnes , a les seves famílies, els noms, el que feien... Tal com van dir ex-alumnes en l'Eucaristia de comiat, sempre amb els ulls riallers i el somriure sorneguer.  Era un home bo. I així el recordarem. 
Català fins al moll de l'os el recordo sempre a la porta de Casp quan hi havia una manifestació. Lúltim dia que el vaig veure, poc abans de morir, encara vam parlar de independència de Catalunya i de quan trigaríem a aconseguir-la...
Diu l'Enric Caturla, ex-director de Casp: En Raimon ha estat un home que no captivava pel seus discursos ni per les seves interpretacions teològiques: captivava pel seu exemple, per la seva manera de relacionar-se, per saber estar a prop sense envair; per la seva manera d'estimar. És la persona que he conegut que millor encarnava el lema ignasià de "en tot servir i estimar". 
Els últims dies comentava que ja tenia ganes de viure la Pasqua eterna, i ha mort en plena setmana pasqual. Ja a l'hospital va preguntar si era ja el final. Li van dir que sí. Va respirar fons i va tancar els ulls. Estimeu molt Jesús, va ser el seu missatge. I va morir en pau i serenor. 
L'Eucaristia de comiat es va fer a Sta. Ma. del Mar perquè tanta gent no cabia enlloc més. Tot ple a vessar, la gent dreta en els passadissos... gent de moltes generacions, des d'avis de més de 90 anys a alumnes d'ESO d'aquest curs. No hi havia ningú que no l'estimés...
Vivint els seus últims moments a través de les xarxes socials, recordant-lo de quan els meus fills eren a l'escola, veient la seva mort, penso que cadascú té la mort que ha conreat durant la seva vida. Si ell va ser sempre una persona serena, amiga de tothom, i plena d'amor havia de morir també així. I una mica d'enveja em sortia de dintre. Quina mort més dolça! Gran, abans de necessitar l'ajuda dels altres per viure, amb la feina ben feta i amb una fe i un amor a Jesús i als altres a prova de qualsevol dubte. Quants voldríem una mort així! 
Raimon, descansa en pau i, com es va dir també a Sta. Ma. del Mar, intentem tots "Raimonejar" una mica! que no és més que estimar, estimar, estimar...








dissabte, 8 d’abril de 2017

L'ànec salvatge


L'ànec salvatge
de Henrik Ibsen



Teatre Lliure de Montjuïc

7 d'abril de 2017



Direcció: Julio Manrique
Actors: Andreu Benito, Ivan Benet, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pablo Derqui, Miranda Gas, Jordi Llovet, Lluís Marco, Carles Pedragosa, Elena Tarrats


Una casa humil, una família pobre raonablement feliç. Pare, mare, filla i avi. L'avi s'ha fet en el soterrani un petit bosc amb animals, gallines, conills, que li recorden la seva feina d'abans. Un dia hi arriba un ànec ferit per un gos. La nena se'l queda i el cuida. 
Però en un moment de la història truca a la porta un antic amic del pare. I li obren la porta, la casa, i el deixen entrar a la seva pobra però raonablement feliç vida. 
I tot comença a espatllar-se. 
Sovint quan viatjo i passem per petits poblets perduts o per cases isolades, o per ciutats dormitori amb cases molt altes, totes iguals i amb moltes finestres, il·luminades o no, però totes iguals, penso, sovint en veu alta: i aquí segur qui hi viu gent que és feliç... Mirant-m'ho penso que jo no podria ser-hi, feliç, allà... i segurament altra gent pensa el mateix veient on visc jo...
Doncs a l'obra passa el mateix, només que qui truca a la porta decideix pels altres, es fica a la seva vida, els fa veure què es el que els impedeix ser més feliços... i amb això porta la desgràcia a tota la família. Tan bé que hagués anat que s'hagués quedat calladet o, millor encara, que mai no hagués trucat a aquella porta... 
És un Ibsen diferent però meravellós! M'ha agradat molt. La Laura Conejero que m'encanta com a actriu no es pot lluir gaire en aquesta obra; llàstima! Però la Elena Tarrats en el paper de filla està molt bé! No la coneixia i crec que la recordaré.
Et deixa amb una sensació rara... Et recorda coses que ja saps però que sovint et costa d'entendre com que no pots interferir en la vida dels altres encara que et sembli que és pel seu bé. Ni pots exigir als altres que vulguin saber tota la veritat com potser a tu t'agradaria. Ells són raonablement feliços així. A la teva manera poden arribar a ser molt desgraciats. 
Umberto Eco, a El Nom de la Rosa, ja ho va dir: No totes les veritats són per a totes les oïdes...


 






divendres, 7 d’abril de 2017

Boscos



Boscos
de Wajdi Mouawad
Traducció de Cristina Genebat

Teatre de la Biblioteca

6 d'abril de 2017


La Perla 29
Direcció: Oriol Broggi
Actors: Mireia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torruella, Ramon Vila


És la tercera obra que veiem de l'autor. Incendis, la primera, em va impressionar moltíssim. Voldria tornar-la a veure... Litoral, ben diferent, també en guardo un molt bon record. La tercera va ser Cels, i no van aconseguir entrades. Llàstima! I ara amb Boscos es tanca la tetralogia de l'autor. A més he llegit Ànima, d'aquest autor, que és un llibre impressionant. Crec que per sant Jordi em tocarà comprar La sang de les promeses, que és el recull de les quatre obres de teatre! 
D'entrada, i com el blog és essencialment per a mi, tot i que m'encanta que molta gent el segueixi i li agradi i li faci un servei, començaré amb les paraules d'aquest gran director que és l'Oriol Broggi, perquè millor que ell no crec que ningú pugui resumir en poques paraules l'essència de l'obra de Mouawad. 
No sé com és aquest autor, però alguna cosa molt important li ha passat, o està impregnat d'una tristesa immensa, cosa que fa que totes les seves obres ens ensenyin el cantó trist i cruel de l'existència. Jo que procuro veure sempre el costat alegre, la vida, la Vida en majúscules, ells ens la fa veure sota un prisma completament emboirat, trist, negatiu, fins i tot cruel. I malgrat tot t'atrapa de mala manera. No et deixa anar.. 

Diu Oriol Broggi: A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Des de l'inici de l'obra de Mouawad intueixo que les paraules parlen, però que l'important s'amaga... alguna cosa s'expressa per sota. Els personatges parlen, i per sota un riu de profunda tristesa els alimenta. Alguna hi ha soterrada. La història no és  la història que veiem en primer pla, sinó que l'important és allò que desvetlla el sotabosc. Allò amagat. Una secreta pena. Una profunda tristesa. Immensa i desoladora. I cada frase és un cop de puny. Com dir-la amb prou energia? Com trobar la força per seguir vivint en ella, després d'haver-la dit, després d'haver-la escoltat? O potser haver-la dit en veu alta i haver-la escoltat ens allibera, perquè és com si en fer-la present haguéssim travessat, pel mig, aquesta tan immensa pena. Vet aquí la immensa sort que tenim en fer i anar al teatre. Vet aquí la redempció. Vida salvada, vida robada, vida donada.

Tota la decoració de l'escenari...  i algun palet de fusta
L'obra ens presenta una família, una genealogia de dones, totes lligades per unes característiques determinades, sembla que condemnades a no poder aconseguir la felicitat, a ser abandonades sempre. Una frase que es va repetint és: No t'abandonaré mai...
La Clara de Ramon, la noia més jove, l'última baula d'una cadena, és la Loup, i és qui amb l'ajuda d'un paleontòleg aconsegueix arribar, en principi en contra de la seva voluntat, a l'inici de la saga familiar. Treballa molt bé. Molt. està revoltada contra el món. La seva mare va haver de triar entre la seva vida i la de la seva filla. I va triar la de la filla. i va morir quan tenia uns 12 anys. 
Es va intercalant la vida de les altres dones de la família, de diferents generacions, amb les guerres per mig, amb les dèries o obsessions d'uns i altres, amb enganys i mentides, amb bona fe i amb bogeria...  
És molt bonic el moment en què la Loup entra en el joc i comprèn que li toca anar estirant el fil de la seva vida, de la seva existència. I com canvia llavors ella amb la relació amb la seva àvia. 
No vull explicar res; no vull ser spoiler ni per qui la vulgui anar a veure, cosa que recomano vivament tot i les quatre hores que dura l'espectacle, com per que la vulguin llegir, cosa que penso fer jo perquè tot i haver-la vist, i seguit, i no haver-me perdut ni un mot, encara hi ha alguna cosa que no em concorda del tot... Potser el mateix Mouawad tampoc no sap perquè ho ha escrit així, o s'ha permès una llicència no natural? 
No us la perdeu!!!






Devem tenir unes vides molt insípides per necessitar l'alegria dels altres!

Quan tenim un forat tan gran al cor, no n'hi ha prou amb res; és com un cabàs sense fons:
 les coses entren i passen de llarg.
Ni amb l'amor, no n'hi ha prou perquè també passa de llarg.

Era el meu pare, sí. I m'havia promès a mi mateix no plorar mai pronunciant aquesta paraula. 
Com pots veure, sense voler-ho, sempre acabem per trair-nos. 

Edmond el Girafa



Al final de l'obra la Loup enterra la seva mare i diu unes paraules molt boniques. Són llargues, però no vull oblidar-me. I com no descobreixen res de l'obra, les copio aquí per a mi, i per a tots els qui volgueu llegir-les, sentir-les, pensar-hi, meditar-hi...

Mama,
el teu cos finalment a terra.
Veig un horitzó complert que es desplega davant meu.
I és esfereïdor.
Esfereïdor de grandària i profunditat.
Veig, de cop, l'espai que s'estèn enllà
fins el nord
fons el sud
fins l'est
i fins l'oest.

Mama,
m'ofereixes el món
i el món és molt gran.
Però, com tu vas triar donar-me'l
jo trio prendre'l!
No sabíe, qui érem
i m'hauria agradat conèixer-te millor.
Però no ho podíem saber.
Tanta infantesa abandonada,
tant d'amor donat,
recuperat,
tornat a donar, raptat.
No hi podíem fer res!

Mama,
sento la marxa del temps al qual pertanyo.
I encara que,
avui, encara,
la fi del món sembla tan a prop de nosaltres,
encara que sento el rumor inquietant d'una guerra,
sé que sóc la Loup i que el meu cor ha travessat el segle.

Mama, on s'atura el nostre cor?
Fins on es poden fer sentir els seus batecs?
El meu batega fins a la nit del temps.
Per, finalment, tornar a encendre el llum
i treure totes les nostres infanteses de les tenebres.

Mama,
et parlo inspirada per una primavera magnífica,
sense saber si em sents o no.
Per mirar de dir-te el que no pot ser dit.
Perquè, com es diu l'abandó d'un fill per la seva mare?
i l'abandó de la mare per la seva mare
i el de la poesia pels homes
i els dels homes pels homes
i els dels homes pels déus
i els dels déus per l'alegria?
I l'alegria tornada cendra,
trama d'hivern:
espantosa aniquilació! 

Mama,
des de sempre
la tempesta gruny, a les nostres vides,
la meva que comença, la teva que s'acaba.
Jo que em creia lligada per la meva sang a la sang dels meus avantpassats
descobreixo que estic lligada per les meves promeses
a las promeses que vosaltres us vau fer.
I que vau complir.
Vida salvada, vida perduda, vida donada.
Quan seré presa dels turments
repetiré els vostres noms com un talismà contra la desgràcia.

Odette, Hélène, Léonie, Ludivine, Sarah, Luce, Aimée, Loup
com un apromesa acomplerta per sempre.
I que jo també repeteixo.
A aquella que vindrà després de mi,
que encara no ha nascut
però que ja recorda el meu rostre.
No t'abandonaré mai.
No t'abandonaré mai.
No t'abandonaré mai.

dilluns, 3 d’abril de 2017

Somnis en temps de guerra


Somnis en temps de guerra
Records d'infantesa
De Ngūgī wa Thiong'o


Raig verd

Març-Abril 2017


És un gran llibre, molt bo i interessant. Potser alguna vegada et cansa la pila de noms que ens fa aprendre, o conèixer, tots tan semblants per nosaltres i tan difícils de pronunciar i retenir. A ells els deu passar el mateix amb nosaltres... 
És interessant sobretot perquè és un llibre de memòries. És la infantesa d'en Ngūgī que va néixer a la Kenya rural l'any 1938. Va aconseguir anar a l'escola malgrat la penúria en què vivia la família a conseqüència de la segona guerra mundial i el jou imperialista anglès. Ell només volia estudiar i a això es va dedicar amb totes les seves forces. La seva mare sempre li preguntava: Ja t'esforces el màxim?
El seu pare tenia quatre dones i vint-i-quatre fills. Ell vivia en una cabanya central i les dones cada una en una cabanya amb els fills. Ngūgī va ser el cinquè fill de la seva mare. A partir d'aquí ens explica les caminades de més de 10 km per anar a  l'escola, la seva experiència de la guerra i com influïa en els seus estudis i en la seva vida familiar, la difícil convivència entre la classe mitjana emergent cristianitzada i la població rural que manté les seves creences religioses. 
Té una curiositat infinita  i una gran capacitat de meravellar-se per tot, virtuts pròpies d'un nen encara que visqui afectat per les guerres i persecucions. Res no li impedeix fer cada dia el seu camí per anar a l'escola... 
És un llibre molt interessant que val la pena llegir. Potser sempre hem vist África des d'Europa. Aquesta vegada, en directe, sense novel·lar, tenim el testimoni d'un nen que arriba a ser un escriptor famós gràcies a una mare que l'ajuda i a la seva immensa capacitat d'abstreure's per estudiar sense oblidar el món que l'envolta.  
Com diu la contraportada del llibre: És el testimoni d'un nen que, enmig d'un país immers en el desencant i la mort, emprèn cada dia el seu camí cap a l'escola amb la ferma esperança que els somnis poden canviar el món.

La nit em frustra perquè llegeixo a la claror d'un llum de querosè poc fiable i sense protecció. El querosè costa diners i hi ha dies que el llum no té combustible. La majoria de les vegades m'he de refiar de la claror del foc, que dura poc. Sempre agraeixo la llum diürna perquè permet que el llibre de màgia m'expliqui històries sense interrupció, tret de quan he de fer alguna feina. Anar a l'escola ha valgut la pena perquè ara puc evadir-me en un món de màgia. Gràcies mare, gràcies! L'escola m'ha obert els ulls. Quan més endavant a l'església sento les paraules, "Era cec i ara hi veig", de l'himne Amazing Grace, em recordo de l'escola de Kamandūra i del dia que vaig aprendre a llegir. 

Estic meravellat de les coses que arriba a saber Ngandi però encara n'estic més de veure la llibertat amb què passa del món natural al sobrenatural sense immutar-se. Realitat o ficció, o totes dues coses alhora, Mzee Ngandi dóna sentit a tot el que explica, amb aquell to realista mesclat amb algun toc d'ironia, per no parlar del seu costum de xiular fluixet.

Després de tota la festa i la cerimònia de la circumsició i el temps del guariment diu en Ngūgī: Per be que el ritual de convertir-me en un home em deixa una profunda empremta dins meu, n'emergeixo més convençut que mai que, en els nostres temps, és l'educació i el coneixement, i no pas una marca a la pell, allò que dóna poder i capacitat als homes i les dones.

I m'ha fet gràcia trobar-me un col·legi de Loreto a Limuru, jo que vaig ser educada en una escola de Loreto a Barcelona on no m'hagués mai imaginat aquelles monges treballant a l'Àfrica! 

Els exàmens eren una cosa molt formal. El 1954, per la nostra zona, el centre va ser a l'Escola del Convent de Loreto de Limuru..... fundada per missioners italians el 1906. Tenien waters en què es feia baixar aigua tirant una cadena i la porqueria desapareixia. Però el que més enlluernava eren els uniformes de l'escola, vermells, molt vistosos. Totes les noies es veien boniques, intel.ligents, radiants, sense pecat, a punt per ser rebudes en un cor d'àngels celestials.