dissabte, 29 de gener de 2011

Sortida al Montseny i Caldetes



Sortida al Montseny i Caldetes




29 de gener de 2009




Amb en Joaquim i la M. Antònia hem anat fins al Montseny. Volíem caminar però ja era tard, començava a ploure i al restaurant es han aconsellat començar aviat per no coincidir amb molta gent que tenia taula reservada. Total: menjar! Hem dinar a Fogars de Montclús, en el restaurant "Ou de reig" del mateix propietari que Can Barrina que està a tocar. Un rossinyols molt bons i menjar típic de cuina catalana. Molt bé.
Abans ens hem aturat a comprar pa a Villalba Sasserra, al Forn Ramon; algú ens ho havia recomanat i vertaderament el pa de pagès, de forma allargada i de molta molla -és el que ens van dir- és molt, molt bo, amb la crosta torrada al punt i la molla espesa i un sabor especial que no sabria definir. Amanit amb oli de les Garrigues és ja un sopar complet! En Jaume ja parla de fer "la ruta del pa". Segur que més d'un s'hi apuntaria!
Havent dinat ens hem arribat a Caldetes, allà hi ha la casa que va ser dels avis d'en Joaquim. Ens l'hem mirat i remirat i ens ha explicat històries d'estius llunyans. Ja comencem -hem començat fa temps!- a explicar batalletes...
Va bé fer petites escapades perquè l'aire et toqui la cara, veure muntanyes tocades de neu i contemplar les fortes onades que avui hi havia a Caldetes. I ens han dit que ja hi ha pèsols de la floreta...

 

divendres, 28 de gener de 2011

El quadern gris





El quadern gris
de Josep Pla

Teatre Romea

27 de gener de 2011

Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé
Direcció: Joan Ollé
Actors: Joan Anguera, Ivan Benet, Montserrat Carulla
Veu en off: Josep Pla


Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré -just per passar l'estona, a la bona de Déu- el que se m'anirà presentant. Així comença "El quadern gris" el 8 de març de 1918 fins al 15 de novembre de 1919, dos dies abans d'anar-se'n a Paris com a corresponsal del diari "La Publicidad".
Què anota Josep Pla al seu Quadern al llarg d'aquest llarg any i mig? Tot el que se li va presentant, és a dir, totes les coses de les que està feta la seva vida d'estudiant: Palafrugell, Montaigne, els ous de reig, les dones, la penya de l'Ateneu, els dies de Festa Major, Eugeni d'Ors, l'amistat, les Rambles, el tabac, els colors del cel, l'escriptura... I nosaltres ho llegim avui com si hagués estat escrit abans d'ahir, tal i com parla la gent, molt lluny de qualsevol afectació.
Pot resultar teatral la lectura d'uns quants fragments d'un dietari? Pot un sol adjectiu precís dibuixar mil paisatges? Ens trobem davant d'allò que abans en dèiem cabaret literari? Teatre de la paraula?

Joan Ollé

Magnífic!!! Josep Pla al teatre, el seu dietari. Tal com diu Joan Ollé és rabiosament vigent i dóna gust sentir les paraules d'en Pla per boca d'aquests actors-rapsodes. Els tres representen Pla, de jove, de gran i potser les parts més poètiques les representa La Montserrat Carulla. Tots tres són grans actors, Ivan Benet m'ha sorprès agradablement, però l’aplaudiment més important és per Joan Anguera. Amb la seva boina, la seva veu càlida i profunda, la manera tan planera d'expressar les paraules d'en Pla, fa que sembli que tinguis al davant a l'escriptor de Palafrugell. La Montserrat Carulla, com sempre, molt bé; però en aquesta obra queda en segon lloc. Em quedo amb la seva imatge i la seva veu recitant, dient, el Cant espiritual de Maragall al TNC aquesta mateixa temporada.
Sembla que estem en un moment dolç de poesia i obra poètica catalana. Tots els teatres se'n fan ressò. Que duri! Molta gent que no llegeix poesia ni Pla potser escoltant-los en el teatre els agafarà el cuquet de llegir alguna cosa d'ells. Perquè, com altres vegades he dit, la poesia, la prosa poètica, està feta per escoltar-la, per llegir-la en veu alta.
Enhorabona!

dijous, 27 de gener de 2011

Joies al MNAC

Joies al MNAN        Joies d'artista. Del Modernisme a l'avantguarda

   
amb Isabel Larruy


Museu Nacional d'Art de Catalunya MNAC

27 de gener de 2010



Deliciosa exposició on pots contemplar les joies en un ambient íntim i cuidat. Podem dividir l'exposició en tres parts. La primers és la dels artesans, els qui treballaven les joies i seguien els patrons que els donaven. Al començament no es podien barrejar metalls fins que va arribar René Lalique i, amb 16 anys, va decidir que es podia treballar qualsevol metall barrejat amb altres. Hi ha també els joiers, els que dissenyen les joies, els creadors. Entre ells destaca, pel meu gust, Lluís Masriera, tot i que les joies de Lalique, de Manuel Capdevila, de Ramon Sunyer o de Jaume Mercadé també les contemples amb satisfacció.
Una segona part és la dedicada a artistes d'altres àmbits que també van dissenyar joies. Artistes com Georges Braque,  Hector Guimard,  Manolo Hugué, Pablo Gargallo, Julio González, Alexander Calder, Henri Laurens, Pablo Picasso o Salvador Dalí. Els ulls se te'n van rere les joies de Dalí per la seva originalitat i el seu costum de trencar esquemes. Aquestes joies se'ns presenten recolzades per altres obres dels mateixos artistes però en altre àmbits.
Els moviments Arts and Crafts i  Bauhaus, que aposten per la integració de totes les arts, incorporen materials diversos en la confecció de les joies. Trobem ferro, vidre, esmalts,  cordills... Ramon Teixé i Josep de Creeft són representants d'aquest nou art. I Joaquim Gomis i Manel Capdevila incorporen pedres i petxines i closques d'ou. 
En contrast amb aquest tipus de noves joies trobem les realitzades per Dalí o Braque, amb joiers professionals, utilitzant el robí, el safir i els diamants.

La tercera part és la relació de la joia i el cos. Hi veiem una col·lecció de vestits, cedits la majoria pel Museo del Traje de Madrid, amb fotografies dels anys 30 de Man Ray Steichen i altres. A cada vestit li correspon una joia determinada; els escots estan fets per les joies, les mànigues s'escurcen per lluir  braçalets, i les models posen en posicions que són vigents avui igual que fa quasi un segle.
Tot i que les joies no són la meva passió, reconec que l'exposició val la pena ser visitada per poder conèixer i contemplar els diferents tipus de joies, de treballadors de la joia i com evoluciona amb el temps i, al mateix temps, com perduren i continuen estant de moda determinats dissenys.

diumenge, 23 de gener de 2011

La tieta Mame




La tieta Mame
de Patrick Dennis

Traducció de Francesc Parcedrisas


Quaderns Crema

Gener 2011



Vaig demanar un llibre distret i el van ben encertar. Gràcies, Fe! El vas llegint somrient, et treu cabòries i t'endinsa en un món de luxe, de glamour i de bohèmia barrejat amb el desencís, l'aventura del dia a dia, la seducció, el viure al dia i tot això des de la mirada d'un nen de 10 anys que ha quedat orfe i ha de viure en aquest ambient amb la seva tieta Mame. Al començament penses que no podrà seguir gaire dies en aquest ambient; però la tieta s'estima el nen i el nen sent que l'estimen i que estan per ell, cosa que amb el seu pare no passava; i tot i que la seva educació és a anys llum de la que pretenia el seu pare i el seu tutor, el nen s'adapta ràpidament a aquesta vida. I és divertit. Festes, amors, aventures, cops de fortuna, fascinació, vertigen, comicitat, situacions ridícules però que en Mame les veus normals... tot això i més és aquest llibre que recomano com a "llibre de tauleta de nit" per llegir abans d'adormir-te i així fer-ho amb un somriure als llavis.

dissabte, 22 de gener de 2011

Fira de l'oli a les Borges Blanques


Fira de l'oli a les Borges Blanques

22 de gener de 2011

 
Hem anat a comprar oli a les Borges Blanques. Mai no ho havíem fet i crec que l'any vinent repetirem. És divertit entrar en una nau plena de parades d'olis, tots de la mateixa categoria i tan diferents de sabor. Cada any atorguen tres premis a diferents olis, del més dolç i suau al més gustós i fort. Nosaltres ens hem quedat l'oli premiat amb el primer premi a l'oli verge extra fruitat verd dolç, Les Trilles, de les Garrigues. I també un altre de denominació d’origen, més fort, Les Cabanes, de Juncosa de les Garrigues. Per acompanyar aquest oli venen un "pa de ronyó" que jo no havia sentit anomenar mai. És un pa que es fa a les Garrigues, amb farina i aigua, a mà, i amb el foc adient per aquest tipus de pa; al coure's agafa forma de ronyó i d'aquí li ve el nom.
Ens hem aturat a Mollerusa a fer un cafè i hem tingut el regal de poder contemplar dalt de la torre de l'església un niu amb dues cigonyes. Amb els cel blau intens que feia avui, sense un núvol, dia magnífic i molt fred, la visió del campanar amb les cigonyes et feia pensar en contes de fades. En el moment de fer la fotografia una de les dues ha aixecat el vol i se n'ha anat.
Amb el pa de ronyó, l'oli boníssim, llonganissa, "orelleta" comprada a Mollerusa i coca de vidre hem sopat millor que en cap restaurant.
A Catalunya tenim productes d'una gran qualitat i saludables. Llàstima que tot això sigui un quilo més l'endemà...

dissabte, 15 de gener de 2011

Els tres porquets




Els tres porquets


Teatre Guasch

15 de gener de 2011


Text i direcció: Joan Guaski
Actors: Jaume Gòmez, Juan Manuel Chilet, Josep Calvo, Maydo Gargallo


Teatre ple de gom a gom, nens cridant, rient, xisclant i plorant... tots els elements típics d'un teatre per a nens fins a 6 anys. 
Però la representació està ben feta, els nens s'ho passen d'allò més bé i els avis somriem i riem, que a la nostra infantesa no hi havia aquests espectacles. 
El conte dels tres porquets és un dels que més agrada als meus néts. I aquí el llop no és tan dolent com el pinte. És un llop que sap que ha de ser dolent perquè així ho diuen en els contes. I al final acaba dinant amb els porquets. Uns porquets també una mica diferents dels de sempre. Es diuen Tete, formal i treballador, Trasto, innocent i que tot el dia corre, i Tana, una porqueta que sempre està tocant la flauta i només vol jugar. 
Les nenes s'ho han passat molt bé i m'agradarà repetir-ho amb un altre conte.  

Poseu-me les ulleres




Poseu-me les ulleres
basat en la vida i l'obra de
Vicent Andrés Estellés

Una producció de la Companyia Teatre Micalet 
Pilar Almeria i Joan Peris


Teatre Romea

14 de gener de 2011


Direcció : Pep Tosar
Dramatúrgia: Pep Tosar i Evelyn Arèvalo
Actors: Pilar Almeria, Isabel Anyó, Miquel Gil, Enric Juezas, Joan Peris
Música: Miquel Gil

Poseu-me les ulleres no és un espectacle de teatre convencional. En cap sentit: no és un espectacle modern, ni antic, ni de repertori. És un espectacle biogràfic que fa ús d'un llenguatge basat en la narrativa documental i en la narrativa dramàtica. En aquest cas es narra la vida del poeta de Burjassot, Vicent Andrés estellés. L'espectacle està concebut i estructurat com un concert de música popular per guitarra, veu, orador, contertulià, cantinera, ballarina, vídeo. Un sextet peculiar per recórrer l'existència d'un poeta irrepetible.                                    Pep Tosar



M'ha agradat. Narra a poc a poc i amb gràcia la vida i circumstàncies del poeta. Els seus temes: la vida, l'amor, el sexe, la mort; i per sobre de tot el dia a dia de la seva terra estimada. Trobava la plenitud en petites coses i així era feliç. recordava la guerra com una època feliç, en el poble, amb el descobriment de la sexualitat i també de la mort horrible. Però en canvi la postguerra li duia només records tristos, trets matant innocents a la matinada, dies grisos...
De tant en tant, una cançó amb la guitarra, cançó que al començament no s'entenia de res, no sé si per l'acústica de la sala o pel valencià tancat que usava. Després ja les reconeixia. També de tant en tant algun poema dels més coneguts, d'aquells poemes que reconeixes i segueixes. I, darrere un tul, una ballarina de ballet -la seva néta?- , movent-se i ballant amb delicadesa, dibuixant l'obra d'Estellés a través del ball i la música. I en el mateix tul, trossos de vídeo on parlen els fills del poeta, amics,...
M'agrada la poesia, m’agrada Vicent Andrés Estellés i he gaudit de l’espectacle. No coneixia o no recordava els últims versos de l'obra que donen el títol al espectacle.
És un bon espectacle que s’afegeix als que el TNC ha dedicat a diferents poetes. Només per escoltar aquests versos ja val el fet d’anar-hi.
Llegiu a Estellés, en veu alta...



Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot, a la pàrroquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint : “Que qui s’ha mort?”.
I que li donen una breu notícia:
“És el fill del forner, que feia versos”
Més cultamente encara: ” El nét major
de Nadalet.” Poseu-me les ulleres. 

divendres, 14 de gener de 2011

Agost


Agost

de Tracy Letts
Premi Pulitzer 2008


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

13 de gener de 2011

Direcció: Sergi Belbel
Traducció: Joan Sellent
Actors: Carles Velat, Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Abel Folk, Clara de Ramon, Rosa Renom, Montse German, Maife Gil, Jordi Banacolocha, Albert Triola, Almudena Lomba, Òscar Molina, Manuel Veiga

"...Quan neixes, el teu pare i la teva mare perden alguna cosa de si mateixos, i faran mans i mànigues per recuperar-la, i aquesta cosa que han perdut ets tu. Saben que no ho poden recuperar del tot, però te'n prendran tant de tros com puguin. I la típica i entranyable trobada familiar, amb el pícnic sota els arços, s'assembla molt a tirar-se de cap dins un aquari ple de pops".
Aquest fragment de la novel•la "Tots els homes del rei", de Robert Penn Warren, encapçala l'edició del text d'"Agost". El fragment resumeix i emmarca perfectament l'acció dramàtica d'aquesta fantàstica obra. Comèdia, drama, farsa i tragèdia es donen la mà indissolublement en la gran història de la família Weston, a l'estat d'Oklahoma, composta per petites històries d'uns personatges alienats, perduts, que busquen la seva identitat i que lluiten desesperadament per estimar i, sobretot, per ser estimats. Una radiografia lúcida, divertidíssima i cruel alhora, de la família, dels estats Units, del món occidental, de la nostra societat contemporània.                           Sergi Belbel.

Quatre hores de teatre i no se't fa llarg. Això vol dir que estem davant d'una obra molt bona, amb molts bons intèrprets, i que gaudeixis tant que no t'adones del temps que passa. Però no tothom opina igual. Molta gent l'ha trobada repetitiva, llarga, pesada... Nosaltres, érem quatre, vam sortir del teatre satisfets i contents d'haver pogut gaudir d'aquesta obra.
Un matrimoni gran viu sol a la casa familiar a Oklahoma. És agost i la calor i la xafogor marquen tota l'obra. Comença amb un diàleg-monòleg del pare, alcohòlic, amb una jove índia a qui ha contractat perquè porti la casa i cuidi la seva dona, malalta de càncer i addicte a les pastilles. Contrasta la loquacitat de l'home amb la serenor i maduresa de la jove.
El pare desapareix i la mare convoca la família. Violet, la mare, Anna Lizaran, és una vegada més la gran protagonista. Quan pren pastilles no pot quasi ni parlar, quan comença a passar-li l'efecte té una força immensa, estima i fa mal, molt mal, a la vegada; treu de polleguera a les filles i, sempre que és a escena, l'omple totalment. No és una mare amatent tot i que de vegades ho sembli; és curiós perquè veus que és egoista, que fa mal a les filles i tot i això de tant en tant et fa pena, la veus sola. En el fons busca, com he escrit al començament, estimar i sobretot ser estimada.
Les filles fan molt bé el seu paper; diferents les tres, buscant i esperant ser en el record les preferides del pare o la mare, es fan mal mútuament i només es posen d'acord en el moment que volen treure el poder a la mare; llavors es deixen anar i veus que són dignes filles d'un pare alcohòlic i d'una mare addicte. El sopar familiar és digne de recordar. Les coses que es diuen, com es diuen, fan mal; costa imaginar una família dient-se aquestes coses i de la manera que les diuen; i els crits. Per desgràcia, no cal anar lluny ni al teatre per contemplar aquesta realitat. A poc a poc van marxant de casa; potser no es tornaran a veure. Feia molts anys que no es veien i només un fet, la desaparició del pare, les ha fet reunir de nou. I no es coneixen, no es reconeixen. I tornen a marxar. I la mare es queda amb la jove índia...
Considero que és una obra molt bona, ben realitzada, amb uns actors de primera i amb una tema, tot i que lluny en el temps i l’espai, força actual. Dur, cruel, divertit... de tot té “Agost”...



dimecres, 5 de gener de 2011

El segle primer després de Béatrice



El segle primer després de Béatrice
de Amin Maalouf

Proa - A tot vent

Gener de 2011


El tema d'aquest llibre és molt interessant. Un entomòleg tot perseguint una mena d'escarabats ensopega a Egipte amb unes faves que tenen uns poders molt particulars; si un home en menja només te fills, cap filla. Els guarda i un dia la seva parella, que és periodista, s'assabenta de la història i la confronta amb estadístiques de diferents països on neixen molt més nens que nenes. Un estudiós els ajuda en les investigacions i a través de la història ens fan veure la diferent actitud dels països del Nord de la dels Sud, les diferències que hi ha i com és de diferent el problema en uns països o altres. Seran les faves la causa d'aquesta maledicció? 
El llibre està molt ben escrit, com ens té acostumats Amin Maalouf, però potser el meu estat d'ànim no era el millor per llegir aquest llibre ja que, tot i trobar-lo novador i interessant, l'he trobat també una mica repetitiu. 
Crec que l'hauré de rellegir d'aquí a uns mesos... 

dimarts, 4 de gener de 2011

Viatge màgic a Àfrica




Viatge màgic a Àfrica
Adaptació del llibre de Jordi Llompart

Imax Port Vell

3 de gener de 2011



Jordi Llompart ens presenta aquesta pel·lícula en homenatge a la seva filla Jana que va morir a l'Àfrica. I la pel·lícula està rodada quasi en la seva totalitat a Àfrica.
Una nena de 10 anys, la Jana, coneix un nen bosquimà en un hospital. Vol conèixer el país dels somnis, el més enllà on ara ha ant a parar el nen. I amb la imaginació, amb fades i un cavall alat, fa el seu viatge, iniciàtic?, a Àfrica. 
La fotografia és esplèndida i costa pensar en la imaginació que ha posat aquest cineasta per fer aquesta pel·lícula. 
A mi em va agradar però anava amb dues nétes petites i no crec que sigui pel·lícula adient per nens de menys de 8 anys. I el Imax n'estava ple, de nens petits.
El fet de ser en tres dimensions fa que et trobis enmig dels paisatges i a tocar dels animals. 
Però la pel·lícula és potser massa trista i massa difícil perquè l'entenguin els petits. La Jana, la protagonista, té 10 anys. Bona edat per anar-hi!