dijous, 28 d’abril de 2016

Un médico rural


Un médico rural
de Franz Kafka


Impedimenta

Abril 2016



Crec que tots ens dediquem a retirar llibres i aquest és un dels que un dels meus germans retirava. No l'havia llegit i me'l vaig quedar. M'havia agradat la història d'en Gregor Samsa a "La Metamorfosi", tot i que és un llibre força estrany. 
Aquest que he llegit ara és un recull de històries curtes la primera de les quals dóna títol al llibre: Un metge rural. 
Em reafirmo amb la raresa dels escrits d'aquest autor. Potser la primera història és la més, diguem-ne, comprensible, però la majoria de les altres has de fer l'esforç d'imaginar-te un Kafka endinsat en les seves elucubracions i escrivint no perquè l'entenguis sinó només pel plaer de llegir-lo. 
Sempre he pensat, i n'estic segura, que aquest tipus d'autors han de tenir alguna anomalia, alguna mena de malaltia mental o cosa semblant per poder imaginar-se, pensar i desenvolupar aquestes històries. 
Amb aquest segon llibre ja vaig servida de Kafka... No crec que en torni a llegir cap més... 


dilluns, 25 d’abril de 2016

Cartes d'una pionera


Cartes d'una pionera
d'Elionore Pruitt Stewart

Inquiets Viena

Abril 2016

L'autora va quedar vídua molt jove amb una nena de 2 anys i va decidir deixar les terres de la riba del Mississipi i anar-se'n de majordoma d'un escocès a les muntanyes de Wyoming, en ple Oest americà. Som a l'any 1909. I en aquest llibre recull les cartes que va enviar a la seva amiga i antiga mestressa, la senyora Coney, explicant-li com és la vida en aquella solitud i com passa ella les hores del dia. Gràcies a aquestes cartes tenim un veritable testimoni de la vida i experiència dels colons americans. 
Descriu la seva vida en un món solitari allunyat de tothom. Per poder parlar amb algú que no mengi farratge ha de fer dos dies a cavall, dormint en coves, amb foc encès per por dels animals i, si és hivern, amb por de desglaços o fortes nevades. 
Com diu la protagonista, en aquest país hi ha tres estacions: juliol, agost i hivern...
Però ella lluita plantant, treballant amb els animals, portant la casa... Vol aconseguir un terreny i fer-s'hi una casa per viure-hi amb la seva filla. I l'escocès de la finca l'ajuda molt. 
Es fa amiga de la gent que viu "prop" de casa seva, dones valentes que porten el ranxo i els animals que estan sempre dispostes a donar un cop de mà a qui ho necessiti. Sembla mentida que hi pugui haver vida social en un món tan solitari i aïllat. I l'Elionore explica amb molta senzillesa com veu ella el paisatge, com cultiva la terra i cuida dels animals, com troba moments per escampar la boira amb la seva filleta, com s'enfronta a les dificultats. És un llibre ple d'optimisme! 
I molt distret, diferent d'altres perquè llegir cartes és diferent que llegir un relat i perquè són molt agradables de llegir. I t'endinsen en un món que, tot i ser real, no imagines fins que no ho llegeixes. I penses que tu no t'hauries pogut adaptar a aquella vida, a aquella solitud, que per ella no ho és, però que jo la veig carregosa i difícil d'acceptar. 

dissabte, 23 d’abril de 2016

Sant Jordi 2016

La Júlia amb dues roses...

Sant Jordi 2016

23 d'abril de 2016

I quin goig feia avui Barcelona! No es podia donar un pas però la gent feia cara de felicitat, duia roses i comprava llibres. Només rondinaven els conductors perquè els embussos eren impressionants! 
Hi havia la por d'un Sant Jordi amb menys gent ja que ha caigut en dissabte, i també d'un dia plujós. I de moment els llibreters estan molt satisfets i de pluja, a Barcelona, ni gota, fins cap al tard que va ploure una mica però que no va desanimar als que encara rondaven buscant el llibre que volien. 
De roses n'hi havia pertot. Roses per viatges final d'estudis, per colònies, per totes les ONGs hagudes i per haver, i també per les floristes que veuen com molta gent compra a peu de carrer en comptes de comprar als llocs on tot l'any s'esmercen a tenir flors per tots nosaltres.





Hem baixat caminant fins a la Pedrera pe veure la decoració que han fet la gent d'Arrels, els sense sostre, i allà ja no et podies ni moure. Però com era de bonic! I a més venien roses, molt maques, i el preu era la voluntat. I tots aquests diners van íntegres a Arrels Fundació. Bravo per Arrels, per la idea que han tingut i per la casa Batlló que ha col·laborat! Arrels fa molt bona feina. En sóc testimoni. 






Tota la part de voreres noves de la Diagonal també estava ple de paradetes i això dóna vida a una avinguda que normalment era només per cotxes. Ara és més passeig i val la pena. 
A tocar de plaça Catalunya ens hem trobat una parada de llibres amb el Josep Maria Mainat que firmava el seu llibre. Ens ha fet gràcia i l'hem comprat, amb foto inclosa! 


Un any més passa sant Jordi i ens toca el cor. És una diada tan nostra que no podem concebre la idea de no participar-hi, de no passejar pels carrers malgrat la gentada, de no comprar la rosa i el llibre... i tot això amb el somriure a la cara i la felicitat de sentir-nos a casa en un dia de festa gran! 



divendres, 22 d’abril de 2016

Un abril prodigiós


Un abril prodigiós
d'Elisabeth von Arnim


El cercle de Viena

Abril 2016


Per a amants de les glicines i la llum del sol. Es lloga petit castell italià medieval a la riba del Mediterrani durant el mes d'abril amb servei inclòs. 
Aquest és l'anunci del The Times que va trasbalsar la vida de quatre dones londinenques, tipes de la pluja i del fred i també una mica de la rutina i la falta de comunicació amb els marits. 
La senyora Wilkins va ser la primera a llegir l'anunci. Va tancar els ulls i es va veure ja a ple sol, amb el mar als peus, en un castell meravellós... però de seguida va aterrar i va pensar que tenia pocs diners i no s'ho podria pagar. I no pensava pas parlar amb el seu marit d'això... Però veu una altre senyora mirant el diari embadalida i s'hi acosta per parlar amb ella. És la senyora Arbuthnot i està tan entusiasmada com ella. Decideixen posar un anunci per buscar dues senyores més i finalment decideixen acceptar una senyora gran, la senyora Fisher i una noia jove, lady Caroline. 
La novel·la no té res que t'intrigui i en el fons ja saps com acabarà. Però et retrata el canvi que fan aquestes quatre dones en un ambient tan diferent del seu i havent arribat amb força prejudicis les unes de les altres. 
És molt descriptiu quan et parla de flors i olors, sembla que siguis tu qui olora i veu, i sovint et sembla que ets tu mateixa qui gaudeix de les vacances en aquest castell.
I també t'adones que no coneixes les persones fins que hi convius, fins que les tens les 24 hores del dia... La Lotty, la senyora Wilkins, sembla una persona anodina, sense gaire idees ni pensaments però en realitat és la que fa canviar totes les altres amb el seu amor incondicional i amb la seva frase: que totes acabarien essent felices perquè ningú no es podia resistir als efectes de la bellesa perfecta. 
Les converses que tenen entre elles, els canvis de humor, el que van reflexionant i les conseqüències de tot plegat fan que aquest llibre, sense ser un llibre imprescindible, sigui agradable de llegir i et distregui. I si vols, també et fa pensar. 

dijous, 21 d’abril de 2016

Cadiz i Huelva


Cadiz i Huelva

del 14 al 20 d'abril de 2016

amb el Teo i la Maria Clara


Hem estat una setmana per terres andaluses. Per Cadis i Huelva que no coneixíem. Dos dies a Cadis en Jaume i jo sols i quatre a Huelva amb el Teo i la Maria Clara. 
Són dues províncies amb un paisatge molt bonic i diferent l'un de l'altre i amb uns poblets que dóna gust aturar-t'hi i passejar-hi.
Quan vam arribar a Sevilla amb l'AVE ens vam trobar amb la Feria de Sevilla. Parades d'autobús plenes de dones amb vestits de faralaes esperant pujar i tartanes guarnides i plenes de joves vestits per la Feria. Color i alegria que contrastava amb la pluja que, dos dies després vam trobar a Sevilla mateix quan vam anar a recollir al Teo i la Maria Clara que arribaven. 
   Cadis és una planúria amb petites ondulacions que, en aquest temps de primavera, van del blanc brut cap al groc, el verd lluminós que neix i el verd ja fet, més fosc... És preciós! I sempre amb el mar davant, un Atlàntic domesticat, suau, d'un color blau infinit i amb unes platges amb uns passeigs on se't perd la mirada i hi pots fer uns quants quilòmetres si et ve de gust... 
La capital té la seva gràcia: carrers estrets plens de tauletes per sopar i d'altres amb uns balcons antics molt bonics. 


Des de la badia de Cadiz es retalla la silueta inconfusible de la seva Catedral


i ja de tornada un ficus majestuós enmig de la plaça de la Mina.


A Cadiz hi ha un pont que va d'un costat a l'altre de la badia.  És molt modern i bonic i encara no està marcat en el GPS del cotxe. Per tant quan els travessàvem veiem com el cotxe travessava flotant per sobre l'aigua! Molt divertit!



   A Arcos de la Frontera, un poblet enfilat dalt d'una colina tenim una vista excepcional del paisatge de Cadis i del riu Guadalete.


   Sanlúcar de Barrameda em va agradar molt. Té una platja immensa amb un passeig ample i, en aquesta època, amb molt poca gent. Allà vam tastar les tortillas de camarones que són molt bones i vaig menjar el millor marisc de tot el viatge. Allà desemboca el Guadalquivir i enfront es pot veure el parc de Doñana.


   El Puerto de Santa Maria és encantador. Amb un passeig amb columnes i una platja molt ample amb grupets de palmeres. I sempre el mar immens...


   Jerez de la Frontera ens feia una gràcia especial. Nosaltres acostumem a veure Saber y Ganar, un concurs de la 2. I un noi, el Manolo Romero, ha estat un dels millors concursants. És de Jerez i té una llibreria, el Laberinto. Hi vam anar, el vam felicitar i li vaig demanar un llibre per Sant Jordi. I em va donar un llibre escrit per ell, Jerezanos bizarros. Ja veureu el post quan l'hagi llegit...
Jerez és una ciutat molt bonica, amb una gran Catedral, un Castell i el Tio Pepe de González Byass!




   Ja amb el Teo i la Maria Clara, vam aturar-nos a Niebla, ciutat amb muralles que, com plovia, la vam visitar solets...




És interessant perquè, totalment emmurallada,  està molt ben conservada. Una església magnífica, sense teulada, la Puerta del Agujero, tot et fa recordar la preséncia musulmana de l'any 713 al 1262.

Arribem a Huelva i ens rep la imponent escultura de Juna Ramon Jiménez enmig d'una gran plaça.
Huelva és una petita ciutat molt agradable, neta i amb moltes coses a visitar. l q ens sorprèn més és veure a tothora gent de totes les edats passejant i prenent fino o cerveça. L'atur és el més alt de l'estat però cobren l'atur i el caràcter de la gent és optimista de mena i veus alegria tot arreu. Bonic per passejar-t'hi però millor no profunditzar massa en aquest tema...
Anem passejant fins al mar i la vista és magnífica! Fa ventet i la posta de sol és espectacular. Tornant veiem l'Ajuntament, neoclàssic i l'església de la Mercè. i en un dels carrerons seiem a sopar el pernil i les famoses gambes de Huelva. Boníssim!!!
L'endemà ens arribem al lloc on es troben el Tinto i l'Odiel i veiem el monument a la Fe Descubridora. No és bonic però és molt alt, treballat, i el paratge val la pena.
Fem un recorregut per les platges aprop de Huelva i no et canses de meravellar-te d'aquest mar immens i aquest cel infinit....
Punta Umbria, platja plena de petxines, on vam veure una enorme medusa en mares baixa,
El Rompido, ple de barques, i amb una nuvolada espectacular
Cartaya, petit poble d'on és una amiga nostra, poble blanc, net, cuidat,
Isla Cristina, platja i passeig immens, on vam seurea prendre una manzanilla amb formatge,
Ayamonte, més gran i important, on desemboca el Guadiana, ple de cases modernistes amb una plaça molt bonica amb bancs modernistes amb uns colors especials.
Passem després pel Pont Internacional sobre el Guadiana i passem a Portugal. Només visitemVila Real de Santo Antonio que, com és diumenge, té quasi tot tancat. Només un mercadillo que arriba fins al mar dóna vida a aquell carrer.
De nou  a la província de Huelva anem a visitar el Parsje de la Rábida on hi ha el Monestir, tancat per ser diumenge, la Columna de los Descubidores, ue es va cknstruir per celebrar els 400 anys del descobriment d'Amèrica, una estàtua de Colom i algun altre edifici. Sembla que els sobri terreny perquè tot és de mides molt grans. I ben conservat.
Prop d'allà, a tocar del moll, hi ha una recreació de les tres carabel.les de Colom. Es van fer l'any 1992 pel 5è aniversari de la Conquesta.
Tenen a Colon i a la Conquesta d'Amèrica com a centre de la seva història. En qualsevol racó podem trobar-hi sempre alguna cosa que ens recordi aquella gesta...







Pendent d'acabar

dimecres, 13 d’abril de 2016

Gestos iconoclastes, imatges heterodoxes


Gestos iconoclastes, 
imatges heterodoxes

Comisart - Noves mirades 
sobre la "Col·lecció" La Caixa

Caixaforum

12 d'abril de 2016



Pendent de redactar




La muestra invita a los espectadores a reflexionar sobre el fenómeno de la destrucción y el aprovechamiento de las imágenes, con manipulaciones que cambian radicalmente su sentido. Y lo hace a partir de una selección de obras de las colecciones ‘la Caixa’ y MACBA, complementadas con piezas de otras procedencias, como por ejemplo una película de Pere Portabella cedida en préstamo por el propio cineasta, o una madera del siglo XVII procedente del MNAC, la imagen de un santo que muestra los efectos de una agresión, sufrida seguramente en alguno de los episodios de violencia iconoclasta que se han producido en nuestro país: la figura representa a un mártir y es, al mismo tiempo, una imagen martirizada.

Impressionistes i moderns


Impressionistes i moderns
Obres mestres de la Phillips Collection

Caixaforum
amb Isabel Larruy

12 d'abril de 2016



Pendent de redactar

diumenge, 10 d’abril de 2016

A teatro con Eduardo



A teatro con Eduardo
Home i Senyor - La gran il·lusió
d'Eduardo de Filippo


Teatre Lliure de Montjuïc

8 d'abril de 2016


Versió i direcció: Lluís Pasqual
Actors: Laura Aubert, Jordi Bosch, Robert González, Oriol Guinart, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Francescsa Piñón, Albert Ribalta, Marc Rodríguez, Mercè Sampietro

Bona obra i a més fa riure! Que ja convé de tant en tant!
Ja hem vist un parell d'obres o més d'aquest autor, com Natale in casa Cupiello i L'art de la Comèdia.  Les dues molt bones.

Són dues obres. Una, Home i Senyor, és una peça de joventut. Una companyia de teatre que es va quedant sense actors ha d'assajar a corre-cuita una vegada més perquè l'estrena va anar molt malament. És quasi atabalador! L'apuntador  no s'aclareix, en Bosch crida, l'àvia no para d'estossegar i la prima donna no té ni idea del que ha de fer ni dir. I van repetint l'escena una i altra vegada. I tu vas rient perquè no pots evitar-ho. 


La segona peça, més llarga, representa un hotel amb gent molt ben vestida i amb un espectacle d'un il·lusionista a la nit. Però no tot surt com ell vol. I a més d'un Bosch amb tota la seva força ens trobem amb un excel·lent Madaula amb una quantitat de registres diferents que t fan aplaudir-lo una bona estona. I també rius! 



En Lluís Pasqual diu: Qui és l'il·lusionista que manega les nostres vides? I a ell, quin altre il·lusionista el domina? I si ens agradés viure en un món d'il·lusió? Qui ho ha dit que no és millor que viure dins una pretesa realitat? La hilaritat i l'emoció es barregen en mans d'aquest geni del teatre napolità que jugava a fer teatre per explicar-se la vida sempre amb un somriure sorneguer als llavis, molt semblant al nostre.

dijous, 7 d’abril de 2016

Adam i Thomas


Adam i Thomas
d'Aharon Appelfeld

Cruïlla

Abril 2016

S'acosta Sant Jordi i ja he comprat els llibres pels néts. M'agrada donar-lo-els abans del dia 23 perquè quan surtin amb els seus pares no es comprin el mateix llibre que jo he triat. 
I a més els que compro als grans acostumo a llegir-los abans a veure com són. 
Aquest és el de la Berta. L'autor, l'Aharon Appelfeld, va escriure un llibre molt bonic, Tsili, que em va agradar molt. I ara ha volgut fer una incursió dins els llibres dels joves. 
Sempre amb els fons de la guerra contra el jueus ja que va ser aquesta la seva vida. En el fons aquest llibre ve a ser un recordatori o un diari del que li va passar a ell amb vuit anys. I esgarrifa tot i que està escrit de manera tan natural i fins i tot poètica. 
L'Adam es troba un dia de matinada amb la mare que el fa sortir del gueto on es troben i el deixa al bosc amb la motxilla plena de menjar, una manta, iode i benes. I li diu: Adam, fill meu, ja hem arribat. No has de tenir por: tu coneixes bé el bosc i tot el que hi ha oi? Miraré de tornar al vespre....
Però qui arriba és un altre nen, en Thomas, a qui la mare li ha dit el mateix i l'ha deixat amb la motxilla ben carregada. 
És una descripció de la vida que porten els dos nens al bosc, les dificultats que troben i com s'espavilen, l'ajuda que els ve de persones a qui troben per casualitat i, sobretot, de l'amistat que sorgeix entre els dos nens, tan diferents un de l'altre. 
L'Adam és jueu practicant, amb el pare fuster, i tot el qui li passa és obra de Déu que els ajuda. Coneix el bosc i s'adapta a tot. En Thomas és fill d'un professor que confia més en les persones i en la seva bondat; i el nen una mica miop i poc àgil ha d'aprendre a viure al bosc, a pujar als arbres i a vèncer la seva por. Es complementen l'un a l'altre i s'ajuden tan com poden. 
No sé si a la Berta li agradarà. A mi sí perquè està molt ben escrit, és dolç, i retrata dos tipus de persones molt diferents però reals i necessàries perquè el món tiri endavant. 
Si hagués de triar potser em quedaria amb les obres que l'escriptor ens regala als adults. Però em falta saber l'opinió dels joves.