dilluns, 25 de març de 2013

Diumenge de Rams

Diumenge de Rams

24 de març de 2013



Diumenge de Rams, pòrtic de la Setmana Santa. Dia dels nens i nenes que amb les seves palmes i palmons alegren les esglésies, més aviat tristes i fosques.
Costums que es van perdent en el temps. Aprofitem els qui encara ho celebrem i ho vivim amb goig!
I ara comencen els dies més intensos i importants de la vida cristiana. Rams, l'alegria de la gent quan veu entrar Jesús a Jerusalem. Dijous Sant, l'últim sopar de Jesús i el primer nostre, la nostra primera eucaristia, moments que hem d'intentar recordar, fer nostres i viure'ls; eucaristies carregades de sentit i no de paraules que ens sonin buides, adaptar-les a l'ara i a l'avui sense perdre el sentit ple que tenen. Plena comunió amb els qui ens volten, amb els qui pateixen, amb els més petits... que aquest és el sentit de l'Eucaristia. Divendres Sant, la passió, el dolor, el crit de Jesús abans de morir, que ens recorden massa a tanta gent que avui viu la seva particular passió i voldríem que sabessin que després hi ha una resurrecció, que el dolor s'acaba, que la vida segueix... I la Resurrecció, el gran dia dels cristians, tan difícil d'explicar als qui no creuen i tan viscuda pels que tenen fe. Difícil, esperançadora, camí de pau i de felicitat però que només  a través de la fe, del salt al buit, podem entendre i viure.
Bona Setmana Santa i Bona Pasqua!
I deixo aquí un poema de la Maria Mercè Marçal, que he tret del Lluna de març. Espero, Marta, que no et sàpiga greu. M'agrada la poesia de la Maria Mercè i aquest no l'havia llegit.
I m'agrada llegir el que diu de les mans: la mà del nen i la nostra, la nostra i la del Pare...

Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida!
I les meves per grosses, les teves per menudes!
Veus! L’ocell fosc ha baixat a l’onada
i el peix de llum s’ha ajocat a la branca.
La branca és aigua i l’onada treu fulles.
El peix fosqueja entre el velam de l’aire.
L’ocell és clar. La lluna, submarina.
Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida.
L’ona tragina fruita al grat del vent.
La branca trenca als esculls del capvespre.

Lluna de nacre, gavadals de boira
ens capgiren la casa i la tendresa.
Ja ni sabem on s’han trobat, amor,
les nostres mans de la mateixa mida.
 
                                 Maria Mercè Marçal

diumenge, 24 de març de 2013

Reunión en le restaurante Nostalgia


Reunión en le restaurante Nostalgia
de Anne Tyler

Lumen

Març de 2013
 
 
Llibre difícil de definir. És la història d'una família explicada pels seus components.
La Pearl, la mare, ja té 85 anys i va repassant el que ha estat la seva vida, què ha fet malament amb els seus fills, i tot sota l'estigma, la marca, del dia que el seu marit li va dir: me'n vaig! i va agafar les seves coses i no va tornar mai més. Ella no es va veure en cor d'explicar als seus fills, el Cody, la Jenny i l'Ezra, que el seu pare havia marxat i els diu que està de viatge. I no se'n parla mai més. Els fills tampoc no pregunten. Però s'ho guarden dins seu i de vegades ho comenten entre ells. La Pearl ha de lluitar per pujar els tres fills, treballant i no donant sortida a la seva solitud i la seva exasperació de trobar-se sola, d'acceptar la desaparició del marit. I tot sovint crida els fills i els pega... Però també té la seva vessant maternal explicant contes i ballant amb ells. I és curiós com al cap del temps cada fill es queda amb una de les actituds de la mare; la bona o la dolenta...
En Cody és el que sembla més independent i fort. No accepta que la mare el mani i de seguida que pot se'n va de casa. Però en el fons és el més feble. Té molta enveja del petit, de l'Ezra, que és el preferit de la mare, i li pren el que ell més estima. I tot el que fa a la vida, la feina, el ser important i tirar endavant ho fa només amb una fita, potser no del tot conscient, d'obtenir l'aprovació i el somriure del pare que no hi és...
La Jenny actua sempre des de les entranyes, és tota vehemència. Estudia medicina i es pediatra. S'entrega del tot al marit, però no l'encerta i canvia. La mare no l'acaba d'entendre però ella viu la seva vida, no troba a faltar el pare perquè era molt petita quan va marxar; i de la mare ni fred ni calor. Sap portar-la i en el moment que es va trobar sola la mare hi va anar i van ser mare i filla.
L'Ezra és el bon noi, no veu malícia enlloc i posa un restaurant, el Nostàlgia, on vol que un parell de cops a l'any la família es reuneixi. Però mai no aconsegueix que un dinar arribi a les postres. Sempre hi ha algun estirabot, normalment de la mare, i tothom s'aixeca abans d'acabar. Reunions familiars que sempre, en el fons, compten amb un seient buit.
Per a mi és trist que l'únic àpat que malgrat els embolics arriba al final és el que fan el dia que enterren la mare. En el fons, tot i el seu caràcter, va ser i va fer de mare. I la glòria se l'endú el que va marxar, el que va fugir... La culpa mai no és d'un sol. Sempre n'hi ha una mica de cada part, però el que se'n va i abandona crec que és més culpable que qui es queda i té mals moments. L'únic que defensa la mare i anomena les bones coses d'ella és l'Ezra. És ell qui una dia va dir, parlant dels seus dinars mai no acabats: Solo nos tenemos los unos a los otros. Tenemos que mantenernos unidos; nadie más tiene nuestro pasado.
Amb tot crec que al final el Cody comença a veure la seva mare d'una altre manera, més com quan era petit...
No és un llibre trist; és un llibre on voldries ficar-t'hi i parlar amb tots ells per intentar arreglar una mica les coses. I no és això mateix el que passa a totes les famílies? I sovint, o sempre, és millor no ficar-t'hi...

diumenge, 17 de març de 2013

El llenguatge secret de les flors


El llenguatge secret de les flors
de Vanessa Difffenbaugh

Edicions 62

Març de 2013



Molt bo! M'ha agradat tot i que al començament vaig pensar que seria un llibre més, un passar l'estona. Però és un llibre que t'arriba a fons i tot i que no em puc veure reflectida en la Victòria, la protagonista, sí que puc entendre-la a ella i a la resta dels personatges de la novel·la.
La Victòria és òrfena i als 9 anys ha passat ja per 35 cases d'acollida. És rebel, pensa que ningú no la pot estimar i actua en consequència. Quan finalment troba una mare d'acollida, l'Elizabeth, de qui de debò li hagués agradat ser filla, no pot seguir amb ellla per una sèrie d'esdeveniments. Quan als 18 anys surt del centre d'acollida es troba sola i no sap per on tirar. L'única cosa que sempre li va agradar i va dedicar hores d'estudi i de feina va ser a les flors. Les flors tenen veu i llenguatge a més de fer olor i de fer bonic, hi ha una flor per a cada sentiment, i és amb les flors, amb el seu llenguatge, que la Victòria aconsegueix sortir de l'atzucac de la seva vida i tirar endavant.
És un llibre diferent, bonic, d'una vida difícil, però encoratjador. Sempre pots trobar al teu voltant persones que malgrat una vida marcada per moltes mancances et poden ajudar amb un somriure i sense demanar explicacions  ni donar-te-les, sense voler fer-te pena...
Bon llibre!  

dissabte, 16 de març de 2013

Cobrellit Berta

Cobrellit Berta

16 de març de 2013


Ja he acabat el cobrellit per la Berta! Ella mateixa va triar les robes i el model i la veritat és que ha estat fàcil i ràpid de fer. Espero que li agradi!
Tot ell és de tires verticals i la part que penja per davant està feta d quadrets.
El model era amb negre i colors clarets amb marrons i beig. I quedava molt bonic. Aquest és més jove i més divertit i també m'agrada.
Ara ja tenen cobrellit les tres: la Berta, la Martina i la Ju. Em tocarà començar ara pels de les mares que m'ho han demanat per elles.
És molt divertit fer-ho i el resultat fa patxoca! Ens hi posarem aviat!
 


 

Pitets

Pitets

16 de març de 2013

Ha nascut el Blai, prime nét del Teo i la Maria Clara. I m'ha fet il·lusió fer-li un parell de pitets. Tants que n'he fet pels néts i amics i ara feia molt temps que no tocava el punt de creu! I no el tocaré gaire més perquè la vista comença a fallar... Però aquests ja estan fets! I el nen és tan maco que li quedaran molt bé!

dimecres, 13 de març de 2013

Habemus Papam!



Habemus Papam!

Papa Francesc

13 de març de 2013



Després de la fumata blanca tots esperàvem conèixer el nom del nou Papa, del nou bisbe de Roma. I quan l'hem conegut no sabíem qui era. Jorge Mario Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires, de pares italians emigrats ha estat la gran sorpresa. I ho continuarà essent fins que es vegi com comença en el seu dur treball de posar ordre i fer dissabte a la cúria romana, a la ciutat del Vaticà i quines normes seran les que tindran més importància en aquest pontificat.
 
El fet de ser jesuïta ajuda a pensar que pot ser una mica trencador, que pot portar saba nova a aquesta vella església que molts voldríem estimar i ens costa, ens costa...
 
Hi ha un parell de fets que han agradat i han donat esperança d’entrada: l'un el fet de triar el nom de Francesc com a nom pel seu pontificat. Francesc té moltes connotacions i totes bones dins el món cristià i a Itàlia . Francesc era l'últim de tots, era humil, espiritual i no volia riqueses ni vanitats. L'altre fet ha estat el veure que començava la seva elocució fent broma, "els meus germans cardenals han anat fins a la fi del món a buscar el Papa; però som aquí". Ve de lluny però sap que el seu lloc ara és el centre de la vida cristiana. I quan abans de beneir a la munió de gent que s'esperava sota la pluja ha demanat que preguessin per ell i demanessin la benedicció de Déu per ell; i ha abaixat el cap pe rebre-la. És un signe, però els signes valen. I ha demostrat estar prop de la gent. I ha dit que demà anirà a presentar-se a la Madonna, la patrona de Roma, com a nou bisbe de Roma. No ha parlat de Papa ni ha estat carregós ni magnificent. Ha estat senzill i sabem que a Buenos Aires estava al costat dels pobres.


També hem sentit que estava en contra de l'avortament i del casament d’homosexuals. Però com molt bé ha dit un tertulià d'en Cuní no podem esperar que s'elegeixi un Papa, dins l'església catòlica, que defensi d'entrada l'avortament i l’homosexualitat quan el que defensen és la vida des del seu inici. Ara falta veure com tractarà aquest tema.
 
A mi m'ha deixat esperançada, cosa necessària avui en dia tal com està l'església. Jesuïta, argentí amb arrels italianes, senzill, sens parafernàlies, posant als feligresos en primer lloc... Són molts signes, molts. Potser sí que aquesta vegada l'Esperit planava sobre el Vaticà com la gavina que s'ha posat damunt la xemeneia del conclave.

 
 Que no trobi massa entrebancs, que els trobarà i que el deixin fer la feina. Sort i ànims, Papa Francesc!

I que Déu t'acompanyi a tu i als qui tindràs al costat!

dissabte, 9 de març de 2013

Pianos de cua a Barcelona


Pianos de cua a Barcelona

9 de març de 2013

El Concurs Maria Canals porta cua al Passeig de Gràcia. Pianos de cua per ser més clars. Deu pianos des dels Jardinets de Gràcia fins a la Plaça de Catalunya, exposats i posats perquè la gent que passejava i en sabés pogués tocar el piano una estona. Ho trobo una idea genial!
Si anant de viatge trobes una iniciativa com aquesta en quedes meravellat: quina bona idea! Doncs aquí, a Barcelona, a Catalunya, de idees no en falten. Som creatius i tenim iniciatives i no tenim mandra a l'hora de imaginar coses noves. I els de Maria Canals, amb el seu concurs anual, aquest any ha volgut trencar motllos i oferir-nos un espectacle edificant, novedós, desenfadat i gratuït. Tan aviat veies una noia


jove tocant el piano, com un noi amb el cabell estarrufat, com un nen o una nena petits o una noia sud-americana o filipina tocant amb força un motiu musical. Fins i tot en un dels pianos hi hem trobat una petita orquestra que acompanyava la pianista.


I els espectadors era digne d'aturar-te a mirar-te'ls. Enmig de molta gent de tota mena, del país i turistes, he vist una imatge molt bonica que no m'he atrevit a fotografiar: una senyora gran amb cadira de rodes acompanyada de la filla i el gendre, pel que semblava, i la filla estava ajupìda abraçant la mare, les dues amb un somriure d'orella a orella i amb uns ulls plens de vida i de il·lusió. No és això donar vida? Com m'hagués agradat saber tocar el piano i seure allà una estona i tocar enmig del passeig de Gràcia!
 

I tots els turistes que avui passejaven pel Passeig de Gràcia han pogut viure un moment "diferent" en el seu tour europeu i tornaran a casa seva dient: saps què vaig tenir la sort de trobar? Doncs uns pianos de cua...
Per molts anys, tots els de Maria Canals, i enhorabona per la bona feina que heu fet durant tants anys i que seguiu fent. Seguiu innovant i donant exemple!

Riells del Montseny




Riells del Montseny

9 de març de 2013

 
 
 
Amb el dia tan clar i assolellat que feia avui no ens hem pogut resistir a agafar el cotxe i fer una escapada al Montseny. Amb en Lluís i la Fefa ens hem arribat a Riells del Montseny on hi ha una petita ermita que no coneixíem. I que seguim sense conèixer perquè avui hi havia un casamnent i ens ha estat impossible entrar-hi.
 
 
Hem dinat allà mateix, al Hostal Bell-Lloc, un restaurant molt agradable on sembla que s'hi va refugiar una temporada l'abat Escarré i on Mossèn Pere Ribot hi va viure una pila d'anys deixant la seva petjada entre altres coses amb la seva poesia.
A la paret de l'ermita hi ha un vidre protegint una inscripció on parla de Mossèn Pere Ribot. Llàstima que no es llegeix massa bé. Si feu gran la foto podreu llegir què hi posa. Vull només destacar una frase seva emmarcada dins la dictadura franquista: ...podran arranar, però no podran desarrelar. Riells va ser lloc de peregrinatge contra la dictadura franquista i un dels més ferms refugis de la nostra intel·lectualitat més compromesa.
 
 
Ens ha quedat entrar a l'ermita i pujar al castell de Montsoriu per un camí d'uns quaranta minuts pujant i també parlar amb l'amo del restaurant que té molta cosa per explicar... Però es feia tard perquè volíem arribar a Barcelona a temps de veure els pianos de cua al carrer, organitzat pels de  Maria Canals.
Tenim una excusa per repetir l'excursió!