dissabte, 26 de maig de 2012

L'abadia del diable


L'abadia del diable
de Josep M. Morreres

Proa
A tot vent

Maig de 2012


L'abadia de Cobricel no és una abadia qualsevol. Totes les monges són de casa bona i, a la que no ho és, ja se li fa saber. L'abadessa, sor Maria de Blancaflor, no es presenta a presidir l'ofici de completes. De seguida els comentaris a baixa veu van pujant de to. On és l'abadessa? La idea que un diable volta l'abadia o, fins i tot, que l'esperit del baró de Vullmés ronda per allà corre de boca en boca. Quan la germana portera s'arriba a la cel·la de l'abadessa troba la porta tancada per dins. Aconsegueixen obrir-la i es troben l'abadessa assassinada. Qui ha pogut entrar i/o sortir de la cel·la, amb la clau posada al pany? Desmais, crits, acusacions... I entremig una tempesta esgarrifosa i el soroll de la campana de la porta. Algú truca i ningú no s'atreveix a obrir. Finalment la germana portera obre i es troba amb sor Joana de Vilacans i una jove novícia que l'acompanya. Feien camí i davant la tempesta s'han aturat a Cobricel a saludar la seva vella amiga, sor Maria de Blancafor i a dormir i descansar per emprendre de nou el camí l’endemà. Sor Joana és la inspectora provincial de l'Orde i agafa les regnes del cas per a investigar l'assassinat. Embolics i més embolics i també, capítol sí, capítol no, sor Maria de Blancafor parla des de la seva no-vida.
Com a cosa curiosa, cada capítol comença amb un versicle de l'Eclesiastès. És bonic.
Llibre distret, t'agafa i no el deixes; queden però, preguntes a l'aire que tu ja t'has respost però que no te les confirmen. Per passar l’estona una tarda d'estiu, a ser possible, amb trons i llamps.

diumenge, 20 de maig de 2012

Montserrat




XXV Recés a Montserrat

18-19 de maig de 2012



Fa ja 25 anys que la Comunitat Cristiana de Casp, a la qual pertanyem, organitza un recés a Montserrat. Pels qui van començar en aquelles dates són 25 monjos que els han parlat d’espiritualitat. I pels que ens hem hi anat incorporant alguns menys.
Montserrat ja té per a ella mateixa prou importància i sentiments per tots els catalans; si a més un monjo, amb el carisma i la interioritat que acostumen a tenir, ens fa un parell de xerrades, Montserrat es converteix en un oasi enmig del desert, o més ben dir, enmig del soroll i neguit de la ciutat.
Només el fet de passejar al vespre pels voltants del monestir, amb aquell silenci, sense gent, amb un cel ple d'estels i amb bona companyia, o de bon matí llevar-te per anar al Laudes i sortir una mica més d'hora per poder gaudir de la solitud de la plaça del monestir i veure com s'aixeca el dia amb aquella boirina típica de Montserrat que tapa les pedres més altes i enteranyina el paisatge baix, la vista des pobles... ja per això sol val la pena pujar-hi.


Si vam començar fa 25 anys vol dir que érem molt, molt més joves. Ara tots pentinem canes, en falten uns quants, però l'esperit sempre hi és i per poc que puguem hi pugem una bona colla.
Aquest any el monjo ens ha parlat de la Pasqua de l'evangeli i de la Pasqua nostra, la d'ara, "Ahir i avui del missatge de Pasqua". Et planteja interrogants i t'obre camins per pensar, per meditar, per contemplar.
No sé perquè però quan ets a Montserrat sembla que tinguis temps per tot. Quan tornes a casa el temps s'esfuma, però només que et quedis amb un parell de les coses que ha dit el monjo o que has pensat tu arrel de la xerrada crec que és suficient.
Necessitem de tant en tant un espai de transcendència i on millor que al costat de la nostra Moreneta?
El dia 18 feia 12 anys que va morir la meva mare. Com el pare i com tants catalans tenia una debilitat per la Moreneta. Vaig poder pregar per ella davant la imatge i penso que aquesta pregària arriba més profunda que d'altres. Qui de nosaltres no ha pujat alguna vegada a demanar o a agrair-li un favor a la Marededéu de Montserrat?
Que puguem seguir pujant-t’hi i que ella segueixi acompanyant-nos. Ella no ens solucionarà el nostre problema, la nostra inquietud, però ens ajudarà a veure aquest problema sota una altra mirada; i això ajuda i dóna consol.

divendres, 18 de maig de 2012

Jugadors


Jugadors



Teatre Lliure de Gràcia

17 de maig de 2012

PENDENT D'ESCRIURE

dimarts, 15 de maig de 2012

Les cartes secretes del monjo que es va vendre el Ferrari


Les cartes secretes del monjo que es va vendre el Ferrari
deRobin Sharma

Rosa dels Vents

Maig de 2012


El vaig comprar el dia de Sant Jordi en una parada del carrer. Tot i que jo ja havia fet la meva compra del "dia del llibre" sempre m'agrada fer-ne alguna el mateix dia. I em va semblar que seria un llibre interessant, sense fixar-m'hi massa. Llegint-lo he vist que és una barreja de llibre d’auto ajuda i de novel·la.
En Jonathan viu angoixat perquè el seu matrimoni està fracassant i no té temps de cuidar-se del seu fill. Tampoc la feina és una meravella tot i que l’absorbeix completament. Un dia la seva mare li demana que es trobi amb l'oncle Julian, a qui ell quasi no recorda; era un advocat brillant, conduïa un Ferrari i després d'un viatge al Himàlaia es va vendre el cotxe i va canviar completament de vida. Gens de grat però per complaure a la seva mare en Jonathan es troba amb els seu oncle i aquest li demana que vagi a buscar vuit talismans que té escampats pel món i que això salvarà una vida. I comença a viatjar, primer per obligació, després ja amb gust, coneix gent tot recollint els talismans, cada un d'ells amb una carta.... i així fins al final del llibre que ja us el podeu imaginar.
No m'agraden aquest tipus de llibre encara que et diguin o et recordin màximes plenes de seny per fer la vida més fàcil i agradable.

dijous, 10 de maig de 2012

Mequinensa

Mequinensa
de Jesús Moncada

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita
Assaig

9 de maig de 2012

PENDENT D'ESCRIURE

dilluns, 7 de maig de 2012

Jocs Florals


Jocs Florals

Maig de 2012


El Sergi que fa 3er de primària ha guanyat el premi prosa en català en els Jocs Florals de la seva escola.
No és la primera vegada que escriu un conte; té imaginació i li agrada inventar-se històries.
Aquesta m’agrada molt i us la poso aquí perquè la pugueu llegir.
Endavant, Sergi! Encara que t'agradin molt les matemàtiques, una mica de "lletres" van molt bé, donen cultura i no fan mal a ningú.

EL PAÍS DE LES LLETRES

En un país llunyà, no hi havia persones, sinó lletres. L'A era un armari, la B eren unes muntanyes, la C era un pont, la D era un cotxe, i així totes les lletres.
Un dia la G, que era un cambrer, va dir això s'ha d'acabar, no vull ser més un cambrer, vull ser un corredor i anar a una escola d'un altre món!
Juntament amb la seva amiga L se'n van anar cap aquell nou món, els hi va encantar!
Després totes les lletres també ho van fer, van veure que allà aprenien a unir-se les unes amb les altres i a fer uns escrits genials i entenedors per a tothom.

Les cendres del silenci


Les cendres del silenci
Del somni de la llibertat
al malson de la por
de Lambert Botey i Berta Ventura

Camins Creuats
Marcòlic Col·lecció

Maig de  2012




Per a mi ha estat una delícia llegir-lo. Parla de Granollers, les seves festes i la manera de viure i del terrible bombardeig del maig de 1938. La meva mare, la meva àvia, vivien llavors a Granollers i el meu pare hi treballava. Tenia una pastisseria i una perfumeria i surt en el llibre. I tota ha història la explica una noia, dos anys més gran que la meva mare. La vida del dia a dia d'una noia jove, les seves il·lusions i la realitat que viuen, les famílies, els negocis... i de sobte, la guerra, amb tot el dolor i el no entendre res. Per què si ahir la Carme i ella eren amigues de l'ànima avui ja no es parlen? Perquè una té més diners i un escamot li pren la casa, i li deté al pare... I l'Anna no entén res.
Mentre marxaven, molta gent els saludava amb el puny enlaire, també la Maria i el Pere. L'Anna els va mirar i va recordar les paraules del pare, "Ningú no pot dubtar en aquestes hores decisives!", i va comprendre que no era possible estar sense fer res i també va alçar el puny. En aquell moment, va recordar les acusacions de la Carme. No volia perdre el món en el qual vivia, però no creia que la violència fos la millor solució. Estava plena de dubtes. Tenia clar qui era qui, però no entenia quin camí havien de seguir. Va vacil·lar i va abaixar el braç.
Les anades als pobles prop de Granollers a buscar menjar sota el soroll de les bombes, tot això m'ho havia explicat la meva mare i la meva àvia. El fet que es detenia a gent "per anar a missa els diumenges" ho va viure el meu pare... Tot el que llegia em sonava, però tot dit molt suau, sense treure-hi ni mica de importància però sense buscar-hi la punta escabrosa. I sense donar la raó a ningú. Va ser una guerra fratricida i els dos bàndols van fer molt de mal.
La figura de la mare, callada, a punt sempre de tot però en segon pla, com tocava en aquella època, les ganes de divertir-se de les noies, el coneixement dels seus xicots, l'enamorament, el dolor de la separació per la guerra i sobretot l'amistat per sempre de les dues amigues, l'Anna i la Maria, una al costat de l’altra sempre, en els moments bons i en els dolents i terribles que van venir després...
El meu germà Joaquim va fer la presentació d'aquest llibre a Granollers i la gent va quedar molt contenta. I em va regalar el llibre. No va poder evitar fer un paral·lelisme entre l'Anna, la protagonista, i la nostra mare. Només es portaven dos anys! I havíem sentit tantes vegades el que havien viscut durant la guerra!