divendres, 29 de juliol del 2016

Mor l'Enric


Mor l'Enric

28 de juliol de 2016


Ha mort l'Enric, un dels meus cosins grans. Essent 26 cosins sembla que és natural que algun comenci a faltar però et sobta, suposo que sobretot quan és el primer cosí que se'n va... Ben bé no és el primer. En Joan, amb 41 anys va morir fa una pila d'anys però va ser una mort molt diferent; dura, especial, no tocava... 
L'Enric estava malalt i tots esperàvem la notícia. En el moment de la seva mort et venen al cap una pila de records... Els meus cosins "grans" eren tots molt guapos i les amigues me'ls reclamaven quan fèiem festes. La relació entre cosins es va anar espaiant amb els anys però a l'Enric el seguíem veient com a mínim una vegada a l'any, el dia de la patrona de la casa pairal, a la missa i dinar de germanor que ell acostumava a ser-hi sempre. 
Tinc el record, junt amb la meva germana Maria Lluïsa, de quan la mamà estava hospitalitzada, molt greu, i ell apareixia tot sovint a l'hospital. Quan li vam dir que no podia veure a la mamà ell va dir que no venia per ella sinó a fer-nos una estona de companyia a nosaltres. Són petits records que et queden gravats i que esborren qualsevol cosa que pugui haver passat, o qualsevol moment no tan bo. Tots som humans, l'Enric, nosaltres i tothom i tots fem coses ben fetes i coses mal fetes. Però no tothom fa coses com aquestes que fan que no les puguis oblidar i que recordis a la persona amb el somriure a la cara.
Descansa en pau, Enric! 

dijous, 28 de juliol del 2016

Els dies sense glòria


Els dies sense glòria
de Sílvia Alcàntara


Edicions de 1984
Mirmanda


Juliol de 2016


La Glòria està en coma i l'Enric es passa les hores amb ella. Espera el miracle, espera que el metge li digui que tot anirà be. Està confós. I des de la habitació de l'hospital l'Enric va recordant i explicant la seva vida amb la Glòria, com es van conèixer, les circumstàncies que van envoltar la seva relació, la mare d'ell i els Marxants, que tenien la Glòria a casa, el pare i la mare morta, la madrastra, els germans, el Llorenç i el petit. I la seva vida a cal Noi Xic, el naixement de l'Eva i el Miquel... 
A més de les relacions entre uns i altres ens explica també la diferència de vida en un mas al mig del camps, prop d'una bauma de dolços records, i la vida a la ciutat, en un piset amb veïns a tocar, la feina que va i bé, la Miquela, la mare de l'Enric a qui costa acostumar-se a aquesta vida... 
Com les altres novel·les de la Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia i La casa Cantonera, tan important o més del que diuen els personatges és el que no diuen. És una novel·la plena de silencis que cal escoltar, que cal rumiar. 
Comences la novel·la i no la deixes. Vols saber què hi ha rere cada personatge, rere cada expressió, què pensen, què diuen i perquè. I sobretot què pensen i no diuen. És la generació que van passar de viure les necessitats dels pares a les dels fills; i poc queda entremig per a ells... 
Sembla mentida com estàvem els joves abans lligats a l'obediència als pares i als grans de la família. Com se sentien culpables si no pensaven i actuaven com ells. I de tot això no fa tants anys... 

Mare i fill es van mirar; dins de les parpelles de cadascun s'hi endevinava una angoixa diferent. 
La que transmetia la mare no deixà l'Enric gaire tranquil. Ja l'hi passarà, es deia poc convençut. 
Com podia ser que ella no s'alegrés de la sort que tenia d'haver trobat una noia com la Glòria? Com podia ser que la seva felicitat li produís tan de dolor? Potser només era qüestió de temps. Sí, potser sí. I, mentrestant, què faria, ell? Se sentia acorralat, neguitós, insegur. 

dimarts, 26 de juliol del 2016

Focs a Blanes


Focs a Blanes

25 de juliol, Sant Jaume



Pendent de redactar

divendres, 22 de juliol del 2016

Quin curs, el meu tercer!


Quin curs, el meu tercer!
d'Oriol Vergés

Editorial Cruïlla

Juliol de 2016


Ara que estem sense néts començo a separar llibres per donar. Però de tant en tant, molt sovint!, te'n trobes algun que dius: me'l rellegeixo abans de donar-lo... 
Aquest era dels meus fills però l'he volgut tornar a llegir de cara als néts. 
En Pere Molins comença tercer de batxillerat, 16 o 17 anys, i aquest curs el marcarà de manera especial. 
És la historia de la desfeta d'una família amb la casualitat que és ell qui descobreix cada passa de cada membre que afavoreix aquest desmembrament. 
Sort en té d'un professor, en Foques, que li dóna bons consells i que li diu, sobretot, que no jutgi els seus pares però que pensi que d'aquest afer se n'ha de sortir ell sol. La seva vida és només d'ell i ha de veure-hi clar i tirar endavant. I tant, que se'n surt! Amb penes i llàgrimes primer, amb més serenor després. 
També és l'any de l'enamorament, o de començar a distingir l'amistat de l'amor. I és bonic veure com la figura dels avis es manté ferma, l'únic a terra ferma on aferrar-se en aquests moments. I la il·lusió dels avis perquè tiri endavant i per empènyer-lo a fer coses noves, a viure la seva vida. 
Quan el van llegir els meus fills no era tan corrent  la separació dels pares. Ara aquest llibre pot quedar una mica desfasat però les reflexions del Pere,  del Foques i l'amor actiu dels avis continua vigent... 

Todos nuestros nombres


Todos nuestros nombres
de Dinaw Mengestu


Lumen

Juliol de 2016


El títol té a veure amb els diferents noms que li són donats a un jove des que neix fins que, un dia, arriba a una petita ciutat del Mig Oest americà. 

Cuenta la leyenda que en el momento de la Creación todos los seres y las cosas recibieron un nombre, y eso nos define, nos distingue de los demás. Tomar el nombre de otro y ponérselo como un traje prestado cambia la idea de lo que somos y hacemos.

Ve de Uganda i ha estudiat a la Universitat de Kampala. Li agrada escriure i vol ser lingüista. Viu en un barri de barraques, rellogat. Allà coneix al Isaac i es fan amics. La Universitat és plena de nois rics i costa viure allà. 
El llibre ens explica la història d'aquests dos nois, l'època de Kampala, el seu ràpid aprenentatge del món de les armes i les revolucions, l'aprendre a espavilar-se i no dependre de ningú... 
Els capítols estan intercalats. En un s'explica i es viu el dia del a dia dels dos nois des de la Universitat a la guerra; en l'altre veiem la relació que s'estableix entre el noi que arriba a Amèrica i la seva assistent social, la Helen, blanca i més gran que ell. 
Estem en un país on els negres estan mal vistos si van amb un blanc, si volen estudiar o buscar-se una vida digne. 
Per una banda vius les pors, el valor, l'horror i els absurds de dos nois enmig de la brutalitat de la guerra i les venjances; d'altre veus com l'amor pot superar motes barreres tot i que sigui difícil el dia a dia. 
I per sobre de tot, l'amistat. El valor immens de l'amistat. El més important de tot. No importa qui siguis ni d'on vinguis, no importa els diners ni el nivell social. On hi ha un amic hi és tot. 
Per això el llibre acaba amb unes paraules del Isaac:

Él sabía por qué escribía. Siempre lo había hecho para mi. Lo último que escribió, fechado el mismo día que me fuí de ese pueblo, y que leí una y otra vez mientras iba camino de Kenia y luego de nuevo cuando volaba hacia Estados Unidos, que arranqué y dejé entre las páginas del pasaporte que me había dado, y que leí de nuevo después de despedirme de Helen en una calle de Chicago, fue lo que le dije a ella antes de que se marchara con la promesa de regresar: Nadie se habrá querido nunca más de lo que nos quisimos nosotros. 

dimarts, 19 de juliol del 2016

Gegants de gel


Gegants de gel
de Joan Benesiu

Edicions del Periscopi

Juliol de 2016


És un llibre força estrany. I no pel tema en ell mateix sinó per la manera que té l'autor d'introduir cada tema o explicar cada sensació. 
La nit de Nadal diferents personatges fan cap a Ushuaia, allà on tot queda al nord... "Ushuaia, la fi del món, el principi de tot" Són gent que fuig del seu país, de casa seva, per diferents motius. Uns pot ser perquè són perseguits, d'altres perquè no volen fingir alegria en les trobades familiars de les festes de Nadal. 
I passejant per Ushuaia tots van a parar al bar Katowice, regentat per una dona, la Dominika, polonesa, i la seva filla Cristina. Els homes i la Dominika ocupen una taula i cada nit un dels personatges explica el perquè d'aquest viatge, d'aquesta fugida. Tots busquen trobar-se a la frontera, al límit, i allà retrobar-se amb ells mateixos i que no els trobin els qui els busquen. 
Guillaume Housseras és francès i fuig de l'empresa i de la família, tot i que espera que la seva companya Anne Marie es reuneixi amb ell passat Nadal. Peter Borum és anglès i va a Ushuaia per retrobar la història del seu germà, mort en estranyes circumstàncies. Creu que així podrà entendre al seu fill Ethan, enredat en un cruel i perillós joc de les xarxes, i parlar amb ell. Nemesio Coro és mexicà i sense voler-ho ni buscar-ho es troba ficat en un embolic de narcotràfic del seu germà. El persegueixen i ell fuig cap al Sud, cap a la fi del món... Martín Medina és xilè i explica que va ser pres en l'època de Pinochet. I el propi escriptor que s'inventa una història perquè creu que la seva veritat seria difícil d'entendre. La Dominika va viure tot el drama de la invasió de Polònia, va perdre i recuperar el pare i va perdre la mare. 
Cada un d'aquests personatges ha de repensar i explicar-se a ell mateix la seva vida per poder retrobar-se. Passegen per la petita ciutat, parlen entre ells, i passen força coses. Quan parla la Dominika ens explica tots els detalls de la guerra, dels alemanys, dels russos... Sempre que parla algú o senten alguna sensació especial l'autor la introdueix amb una cita d'algun llibre o d'una pel·lícula, citant-te l'autor i, si convé, la vida de l'autor. Per mi això ha estat una mica pesat perquè estàs ficat en una trama i te n'imposen una altra que jo, ignorància pura!, no conec. Només conec tres o quatre dels autors que cita. I en cita molts! 
Prop d'aquesta geografia de frontera física i també personal, cadascun desgranarà la seva pròpia història elaborant un trencaclosques que acaba formant un tapís preciós on tots els elements s'entrellacen al voltant de dos temes recurrents: la cerca de la identitat i el mite de la frontera. 

dijous, 14 de juliol del 2016

El Preu



El Preu
de Arthur Miller


Teatre Goya

3 de juliol de 2016

Direcció: Sílvia Munt
Actors: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom


Bon final per una temporada teatral molt bona! No podíem fallar escollint una obra amb actors de la qualitat dels d'aquesta obra, amb una bona directora i amb un text d'un autor excepcional.
Tota l'obra es representa en únic espai, les golfes d'una casa on s'han anat guardant els mobles i les andròmines d'una família: música, un arpa, armaris plens de roba, la butaca de l'avi, records...   Fins i tot hi van viure arran de la davallada econòmica familiar. 
Els pares són morts fa anys i tot ha quedat guardat. Però ara volen enderrocar l'edifici i s'han de desfer de tot. Són dos germans; un, Walter, va estudiar medicina, es va fer famós i té molts diners. L'altre, Víctor, va haver de deixar els estudis per mantenir la família i és policia. Fa molts anys que no es veuen. Retrets n'hi ha per les dues bandes. Paraules no dites, silencis d'anys, que han quedat dins la gola i que ara volen sortir empenyent-se unes a altres... La dona del policia, Esther, cansada de la pobra vida que porta però enamorada del seu marit  i sobretot, l'home que arriba a la casa per valorar tot el que hi ha. Un home ja vell, Solomon, molt gran, amb una gran experiència tant de mobles com de problemes familiars arran de buidar pisos que amb ironia i humor fa que ompli ell sol l'escena cada vegada que surt. Però els altres actors interpreten els seus papers molt bé, cadascun en el seu registre, tot i que el Pere Arquillué s'allunya força, aquesta vegada, del que sol representar. 
L'obra viu immersa en la crisi del 29 i les seves conseqüències, i és un plaer veure i escoltar aquest quartet d'actors que per ells sols ja val la pena anar a veure l'obra. 
Amb el temps penses si calia fer el què vas fer, si calia sacrificar-te, o si era bo callar i no parlar clar amb el germà, amb el pare... O si, com en Walter, calia lluitar pel poder i els diners oblidant la família i callant, sempre callant, veient com el pare passava del Víctor i arruïnava la seva vida...
Sembla que és una de les obres menors de l'autor però potser pel grup d'actors  que la representen surts del teatre feliç d'haver-hi anat.







Arthur Miller té una obsessió que converteix en do d'una manera magistral: radiografiar el més íntim del ser humà. I com en un mirall nítid ens hi veiem reflectits d'una manera o altrra, intentant digerir el perquè de tot plegat... 
Miller fa l'exercici perfecte, col·locant quatre personatges en un únic espai i una única unitat de temps i... aconsegueix el miracle. la irreversibilitat de les nostres decisions, la força de les nostres conviccions, la fragilitat davant del pas del temps, la inèrcia, la capacitat d'estimar, la supervivència es debaten dolorosament dinamitant el minúscul equilibri sobre el qual estem instal·lats.        Sílvia Munt

dimarts, 12 de juliol del 2016

Ming, l'Imperi daurat


Ming, l'Imperi daurat

Caixaforum
amb Isabel Larruy

12 de juliol de 2016




Pendent de redactar


dilluns, 11 de juliol del 2016

El jardí secret


El jardí secret
De Frances Hodgson Burnett

VIENA

Juliol de 2016

Un llibre és com un jardí secret que un pot portar a la butxaca.  Proverbi àrab.

Vaig comprar aquest llibre per la meva néta Berta i veient que no el llegia l'he agafat jo i me l'he llegit d'una tirada.
Comprenc el perquè no l'ha llegit. Té l'edat i el caràcter per llegir obres on passen coses ràpides, de pressa, o històries que l'impactin.
Aquest llibre és encantador, he gaudit llegint-lo, però està ple de descripcions de la natura, de les flors, dels animalets... i també de les sensacions i impressions i evolució d'un nen i una nena de 10 anys.
Crec que per llegir aquest libre una nena ha de tenir un gust especial per les paraules, "pel llegir bonic", ha d'entusiasmar-se veient les descobertes dels nens, ficar-se dins la novel.la i viure el que ells viuen i sentir el que ells senten... En el fons està massa ben escrit per jovenetes, massa literatura...
La Mary és anglesa i viu a l'Índia i és una nena poc estimada i malcriada. Els seus pares estan només per la feina i les recepcions. Arran d'un epidèmia es queda sense pares i l'envien a viure amb un oncle, Archibald Craven, a Yorkshire, enmig de l'erm, en una casa enorme amb moltes habitacions tancades i amb un jardí secret...
L'evolució de la nena, els canvis que viu, les xerrades amb  la Martha, la minyona, i amb en Ben Weatherstaff, el jardiner, la trobada amb en Dickon i després amb en Colin, i al mateix temps que descobreix la natura, les flors, les aus i els animalets del bosc, la seva valentia i esforç fan que tot canviï en aquell casalot.
El llibre  no té sorpreses. Ja des del començament saps com acabarà, què passarà. Però no el pots deixar perquè el què desitges és veure com t'ho expliquen. Saps com continua la història però vols sentir-la, llegir-la amb les paraules que posa l'autora.
A mi m'ha agradat molt i penso que si no la Berta potser la Martina o la Jana llegiran aquest llibre i en podrem parlar.
Viena és una de les editorials que més m'agraden. Tots els llibres que publica estan molt ben escrits, ben traduïts i són bona literatura. Endavant i gràcies!

diumenge, 10 de juliol del 2016

La Bíblia andorrana


La Bíblia andorrana
d'Albert Villaró

Premi Prudenci Bertrana 2015

Columna

Juliol 2016


L'Andreu Boix és un policia andorrà. Acostumats a una vida més aviat tranquil·la descobreixen un dia un banquer assassinat. Aniran estirant fils i es troben amb una difícil situació amb els seus veïns. Des de buscar l'asassí i els motius a remenar papers a Madrid l'Andreu es troba amb un embolic que no s'esperava. Naturalment hi ha barrejats tots tipus de persones, des de les que volen apartar el Co-Príncep de la Seu per posar-hi el rei Joan Carles, a tots els qui tenen comptes a Andorra i poden tenir a veure amb el procés d'una Catalunya independent. Tot això amanit amb amagatalls, amb actuacions sense escrúpols als quals l'Andreu no hi està acostumat, amb la busca i trobada de la Bíblia andorrana i fins i tot amb la recuperació de la famosa imatge de la Marededéu de Meritxell desapareguda durant l'incendi del 1972. 
La Bíblia andorrana és un pacte secret entre el papa de Roma i el rei d'Espanya, signat l'any 1717. Un pacte de substitució del copríncep episcopal. El bisbe d'Urgell, fora. Sempre que li convingui al papa. Una paraula seva i està fet. I això pels andorrans pot significar pena d'extinció, d'annexió amb Espanya, ja que aquests tipus de documents no prescriuen... 
El llibre ha estat escrit i publicat aprofitant el procés que Catalunya ha endegat. I en parla força. 
És un llibre entretingut i que fa volar la imaginació. Malgrat to, no és dels llibres que a mi m'agradin massa. L'he llegit a gust, però no em quedarà com un dels bons llibres que hi ha al mercat.

Setembre 2016
Després de llegir el llibre, que vaig considerar una novel.la, han començat a aparèixer notes als diaris sobre Andorra, el Vaticà, el govern de Madrid ficat tot arreu d'amagat i descobert ara... I veig que el llibre no és una novel.la sinó una realitat explicada així per poder publicar-la... Déu n'hi di si n'hi ha de similituts! Anem bé! És per parlar-ne una bona estona... i no deixar-te portar pel desencís ni pel "deixeu-ho córrer"... 

divendres, 8 de juliol del 2016

Top Girls






Top Girls

de Caryl Churchill

Teatre Akadèmia

7 de juliol de 2016


Una producció de Projecte Ingenu

Direcció: Marc Chornet
Actors: Ariadna Fígols, Alba José, Cristina López. Neus Pàmies, Maria Salarich, Jaume Viñas

Top Girls està escrita l'any 1982 en plena època Tachter i l'autora és coneguda pel seu feminisme i per la lluita contra l'abús del poder.
L'obra està dividida en quatre parts. En la primera ens presenta un somni en què convida a sopar a diferents dones de totes les èpoques, dones que han hagut de lluitar per sobresortir pel fet de ser dones. El sopar és per celebrar  un ascens en la feina. I les convidades són Isabella Bird, exploradora victoriana que viatja per tot el món en el segle XIX; Lady Nijo, cortesana del segle XIII que més tard es fa monja budista per escapar del marit; la Papessa Joana, única dona que arriba a Papa fent-se passar per home. Es descobrirà quan dóna a llum enmig d'una processó... Griselda, muller obedient i submisa d'una faula de Petrarca. I l'amfitriona, una dona d'uns 40 anys que va fugir de la vida rural per poder realitzar-se com a dona, com a dona treballadora i independent. Tot plegat un text força oníric, amb totes les dones volent explicar les seves vides alhora, amb ordre dins el desordre. La veritat és que al començament t'atabala; però treballen tan bé i és tan interessant que aviat t'hi acostumes.
El segon esquetx ens presenta dues nenes, una ja adolescent, que ens expliquen el recorregut de les dues germanes, una que es queda al món rural i l'altre que se'n va a Londres a la recerca de la seva llibertat com a dona. En el tercer es veu on treballa la germana a Londres, i com la neboda vol quedar-se amb ella i en l'últim som testimonis de la conversa de les dues germanes amb els retrets i els records de les dues. 
És una llàstima perquè només vaig poder veure el primer i el final de l'últim esquetx. Un atac de tos d'aquells que no pots aturar em va fer sortir del teatre i no tornar-hi fins al final de l'obra. I em va saber molt greu perquè l'obra m'agradava, per diferent i sobretot per la magnífica feina i interpretació de les actrius.
Quan tornin a actuar no penso perdre-m'ho








Però Top Girls no és només una reflexió. És un text immens que fins avui no s'havia pogut veure a Catalunya. És un text irònic, divertit i tràgic per igual, apassionat i humà. Molt humà. En la recerca d'allò que és o pot ser una dona contemporània, també aflora la recerca d'allò que és ser humà avui dia. 

dimarts, 5 de juliol del 2016

Viatge a Galícia



Viatge a Galícia i més...



Del 3 al 10 d'agost

Amb el Joaquim i la Maria Antònia


Sortim de viatge amb uns punts de referència escollits prèviament. No volem visitar la Galícia de sempre sinó que pensem visitar les esglésies rupestres de Palència, la Platja de les Catedrals a Ribadeo i, sobretot, El Banco más bonito del mundo!!! I ja tornant el poble de Torralba de Ribota on tenen casa el Lluís i la Fefa i que a més és la casa on ell va néixer. 

Esglésies rupestres: La majoria dels segles XI i XII. Impressionen només entrar-hi. Forats a la roca, excavades, és on els eremites pregaven i dormien. I a poc a poc s'hi acostava la gent i aquells forats s'anaven fent grans i algunes van arribar a ser petites parròquies. Sovint costa d'entrar-hi; d'altres sembla que entris a una catedral. Serenor, harmonia, silenci i bellesa... 
Santa Maria de Valverde a Valderredible. És a tocar del Centre d'interpretació de les esglésies rupestres. És una de les més completes i ressalta la seva espadanya tardo-romànica. 



A Sant Just i Pastor, a Olleros de Pisuerga, se l'anomena la catedral de les esglésies rupestres. Està molt ben conservada i és l'única de dos pisos on pots pujar-hi. A la part de dalt  era el cenobi, on dormien els monjos.



Sant Pelayo a Villacibio és una cova que podem veure a través d'una reixa que van haver de posar per evitar el pillatge. És molt bonica per dins, petita, i ara comencen a valorar-la. 


Eremitori del Cuevaton a Cezura, són només restes però donen una idea molt clara de com eren la majoria d'esglésies o eremitoris en aquella època. 


Església i Monestir de Santa Maria de Mave. Aquesta ja és una església "de debò", gran, molt bonica i treballada, i la part del convent ara és hotel, on vam dormir-hi.



San Martin de Villarén de Valdivia és l'única datada. Són només dos forats i per dintre hi ha columnes, tot treballat foradant la roca.



San Cipriano a Cadalso, petita i amb una reixa. Vam poder fer una foto a través d'una petita finestra i es pot veure com a la gent li agrada guarnir aquestes meravelles de pedra amb altars, sant i flors de plàstic... Llàstima! 



San Acisclo i Santa Victoria a Arroyuelos. És molt alta i té dos pisos i una escala per la qual no es pot pujar. Ho va intentar la M Antònia i no ho va aconseguir... 



San Miguel a Presillas de Bricia, enmig d'un bosc de roures, caminant per un sender molt bonic. Però no pots entrar-hi. Per una escala exterior de ferro el Joaquim va pujar-hi i va fer un parell de fotos. Llàstima que no la restaurin! 



I prou esglésies rupestres! Pensàvem visitar-ne tres o quatre i en vam veure un munt. Però valia la pena. 
I vam arribar a Oviedo. La ciutat és bonica, neta i agradable per passejar. Està plena d'escultures, moltes, i fa gràcia retratar-t'hi. La primera, la Regenta, que ens recorda el nom de Vetusta en la novel.la de Leopoldo Alas, àlies Clarín. 


La Maternitat de Botero, espectacular!


Woody Allen...


El viajero i


Culis Monumentalibus, aquestes dues últimes de Eduardo Úrculo. 


El Teatre Campoamor, teatre de l'Òpera de Oviedo, i on entreguen cada anys els premis Princesa de Asturias


i un calendari floral molt curiós!


I sobretot, la Catedral de San Salvador, joia gòtica, que mereix una llarga i plaent visita.
"Quien va a Santiago y no al Salvador, visita al siervo y deja al señor"



Díptic de Gundisalvo, S XII

Prop d'Oviedo trobem dues esglésies romàniques, que tot i que ja coneixíem no vam voler deixar de visitar.
Santa Maria del Naranco 


i San Miguel de Lillo


Deixem ja les pedres i anem cap a mar. Prop de Cudillero, a Concha de Artedo, dinem vora el mar i comencem a menjar marisc. Bou de mar, boníssim! I amb vistes al mar en un dia de sol preciós! 


Passem per Castropol



i arribem a Ribadeo. No et canses de mirar el mar. El blau de l'aigua es barreja amb el blau del cel. respires aigua de mar, sal, i la vista no es cansa de contemplar tanta bellesa. No sé què tenen aquestes platges, aquesta cosa, que enamora mirar-les. Allà dormim 

Vista des de l'hotel
i l'endemà, passant per Ria de Foz


arribem a la Platja de les Catedrals! Quina força la de la natura per esculpir aquestes roques fent que creguis que entres en una catedral... No puc posar totes les fotos que voldria! Aneu-hi si no ho coneixeu! Les roques plenes a vessar de musclos i percebes, el diferents colors de les roques, les entrades i sortides on s'acumula la sal o on l'aigua no se'n va per molt que baixi la marea... Tot i la gent que hi havia podies passejar tranquil i fer fotos. 







Seguint la costa i passant per O Porto do Baqueiro arribem al Cap Estaca de Bares. La vista és excepcional i quan arribes a dalt trobes un caminet que et porta fins vora el mar.



La ria i el Porto de Bares i arribem al cap Ortegal amb el seu far que domina l'horitzó. Feia un vent molt fort i la mar estava plena d'escuma per la força del vent. Ens hi vam estar una estona perquè no et cansaves de mirar... És on s'ajunten l'Atlàntic i el Cantàbric. Davant del far es poden veure Os Tres Agyuillóns, que Ptolomeu ja va citar amb el nom de Trileuco, per l'escuma que sempre és present en aquests illots.


Os Tres Aguillóns
Penya-segats d'Herbeira 
I finalment arribem a Loiba, al Banco Más Bonito del Mundo! Hi arribem cap al tard, ple de gent i la llum de tarda no ens deixava fer cap foto. I vam decidir tornar-hi l'endemà al matí. En el fons, l'excusa del viatge era aquest indret! Asseguts al banc es veu des del cap Ortegal al d'Estaca de Bares, amb tota la costa entremig, amb penya-segats i petites cales; el banc està justament sobre un penya-segat impressionant. La gent s'hi acosta per fer-se una foto i tens por que algú caigui avall... Valia la pena anar-hi. Calia anar-hi! I en Jaume content com un gínjol!





Anant ja cap a Lugo passem per uns boscos molt bonics i anem a parar al Mirador O Cruceiro, on va morir l'any 1943 Leslie Howars al ser abatut el seu avió per avions alemanys de la Luftwaffe.



Ens aturem a la Igrexa de Santo André de Teixidó on hi ha un santuari que diuen que és el més visitat de Galícia després de Santiago. Tot el pobles amb cases i església blancs i amb pedres, sembla un poble de joguina. Tot el camí per arribar a la capella és ple de gent venen records, orujo i rosquilles enormes fetes a casa. I et regalaven un ramet d'herba d'enamorar... Segons la dita "A Santo André vai de morto quen non foi de vivo". Sembla que hi havia el costum de si algú moria sense haver-hi anat mai els familiars l'havien de portar allà de mort... 


Herba d'enamorar
Rosquilles caseres


Prop de Cedeira es troba el Mirador do Sulleiro, enmig del Bosc Petrificat. Ple de cavalls, pujant enmig de pedres i, com de costum, un vista preciosa!




I arribem a Lugo on dormirem dins la muralla. La muralla està molt ben conservada però quan hi passeges veus que tenen tot molt abandonat. Preguntant a un matrimoni gran que vam trobar, van comentar que per arreglar-ho tot es necessitaven molts diners i Lugo, van dir, és una ciutat de jubilats i funcionaris.. Malgrat tot la part antiga dins la muralla és molt agradable per passejar i l'hotel on vam dormir era d'un col·leccionista i allà hi havia de tot.  A més d'unes habitacions enormes! Nosaltres ja ho coneixíem però no em va fer res tornar-hi. La Catedral molt recarregada i rica per dins; ens va sobtar una Marededéu, la de los Ojos Grandes!És molt bonica, la ciutat! 




La Santísima Virgen de los Ojos Grandes
Aribem a Astorga i ens he d'aturar per força. Veiem davant nostre el Palau Episcopal, obra de Gaudí. Tot i que quan t'hi acostes decideixes que potser és l'obra que menys t'agrada del nostre Gaudí. I a més estaven en restauració... En canvi la catedral de Santa Maria és preciosa, tant de fora amb molts relleus, com dins i també el museu, ple de Marededéus.  

Palau Episcopal

Catedral


La Marededéu amb Sant Miquel Arcàngel

Arribem a Sòria amb temps d'anar a a Laguna Negra que no vam poder veure en l'última vegada que vam ser-hi perquè estava tot nevat i glaçat. Puges amb un petit bus i després a peu. El bosc és ple de pins Albars, coneguts per la seva escorça ataronjada. Fan que el paisatge sigui diferent... Quan ja ets dalt i veus la llacuna el cor se t'eixampla. Quina bellesa! Aquelles aigües quietes, fosques, aquell silenci, la poca gent que hi havia perquè ja era tard, tot plegat una meravella! Pots voltar mig llac per un petit camí amb baranes de fusta. Ens hi haguéssim quedat més estona però es feia tard i no podies quedar allà sol. Si tornem a Sòria hi tornarem a pujar. És tan bonic! 


Pi Albar




Ens aturem una vegada més per contemplar de lluny, des de baix, la bonica i empinada construcció de l'església de Sant Saturio. Un altre dia l'haurem de visitar per dins perquè diuen que és molt maca!


I ens dirigim a San Juan de Duero. Nosaltres és la tercera vegada que hi anem però ens agrada molt. Un claustre romànic, de quatre tipus de.... diferents, agafant cada un d'ells una cantonada. És molt bonic! 



I d'allà anem ja cap a Torralba de Ribota, prop de Calatayud, on va néixer el nostre amic Lluís i on, amb la Fefa, conserven la casa nadiua. Ja ens havien explicat manta vegada que l'església era molt maca. Però s'havien quedat curts! Té uns retaules preciosos, és alta i molt gran, amb dos pisos, i vam tenir el privilegi  que el mossèn, ja gran, volgués acompanyar-nos en la visita. I aquest home és un pou d'història! Vam estar ben bé dues hores visitant l'església. Mai hagués pensat que en un poblet tan petit com aquest hi hagués una església com la que tenen!














I ja a casa el Lluís ens va enamorar l'entrada! Només arribar ell va agafar un càntir i es va posar a regar el terra. La casa és molt antiga i, per tant, molt fresca. Tenen moltes habitacions en diferents nivells. Aprofitaven cada racó per muntar-hi un dormitori i crec que, si no ho coneixes, pots equivocar-te fàcilment d'habitació si t'aixeques de nit! 









Ens van donar un dinar molt bo i, a la tarda, després de passejar una mica pel poble, vam enfilar cap a Barcelona. 







Ha estar un viatge molt bonic, ja que no ha estat ni tot pedres ni tot natura. Una mica de tot. Una bellesa i una història que no coneixíem, amb bon temps i bona companyia. Què més volem? .... I en Jaume dirà: un altre viatge!