dissabte, 24 de setembre de 2016

El darrer dia del Cafè de la Granota


El darrer dia del Cafè de la Granota
A partir de contes de Jesús Moncada

La Seca - Espai Brossa
Sala Leopoldo Fregoli

23 de setembre de 2016


Direcció: Xisco Segura
Actors: M Àngels Largo i Armand Villén


Molt bona! Tractant-se d'una obra de Jesús Moncada havia d'estar molt bé. I els dos intèrprets es mereixen els aplaudiments que reben cada dia i molt més. Broden el seu paper; tant pel llenguatge, per la manera de parlar com per la interpretació. 
Com l'Espai Brossa és petit, i aquesta sala encara més, pots veure cada moviment dels ulls, cada expressió de la cara, cada petit moviment... i us asseguro que és una meravella. No et canses de mirar-los ni d'escoltar-los.
Som a Mequinensa l'any 1971. Ja no queda gairebé ningú al poble. L'endemà enderroquen les últimes cases del poble i en poc dies Mequinensa serà ja sota les aigües del pantà. Han lluitat per aconseguir que no es fes el pantà però no hi ha res a fer... 
L'Adelaida i el Fernando entren per última vegada al seu cafè, El Cafè de la Granota, que durant força generacions havia estat sempre de la família de l'Adelaida. Van a recollir quatre coses que queden allà. Primer hi ha un aldarull amb la Guàrdia Civil i l'Adelaida se'ns mostra com una dona forta i valenta, sense pèls a llengua... Després, a poc a poc, amb el Fernando, van rememorant petites anècdotes, coses que van viure al cafè, al poble... vam guardant fotos i records d'una època que ja no tornarà. El Fernando diu que hagués servit per fer teatre i a fe que és així! Les cares i expressions que fa no tenen preu. I la gent riu a gust tot i el drama que suposa deixar la casa i el poble després de tants anys.
Jesús Moncada ens té ja acostumats a aquesta barreja de seriositat amb un humor, una ironia i una sornegueria típics de les seves novel·les. 
Endavant amb bones obres i bons actors!



dissabte, 17 de setembre de 2016

La fórmula més estimada pel professor


La fórmula més estimada pel professor
de Yoko Ogawa


Editorial Funambulista
Col.lecció Lletreferits


Setembre 2016


Llibre molt curiós! No estava segura que m'agradés. Tantes fórmules matemàtiques... Però un cop començat no el deixes.
Som al Japó i la narradora és una mare soltera, molt jove, amb un nen de 10 anys, i que ja fa temps que treballa d'assistenta a través d'una empresa de col.locació. Sempre han estat contents d'ella i per això la envien en una casa una mica especial. Haurà de tenir cura de la casa, del menjar i d'un home de 65 anys des de les 11 del matí a les 7 de la tarda. Aquest home és un catedràtic de matematiques enamorat dels números primers. Però fa vint anys va patir un accident  de trànsit i el seu cervell va quedar afectat. Recordava to el que havia passat i après fins al 1975. A partir d'aquesta data tot ho oblidava immediatament. La seva memòria tenia una autonomia de 80 minuts. Per recordar-ho, i per recordar altre coses aprofitava quan tenia memòria per escriure petites notes i enganxar-les amb imperdibles a les mànigues de l'americana  o a les solapes. Paper com "la meva memòria dura 80 minuts" o "assistenta nova" amb un dibuix de la seva cara, o teoremes i solucions que se li acudien quan pensava...
El problema de no conèixer ni reconèixer ho solucionava amb números.
-Quin número de peu calces? 
La primera cosa que em va preguntar, quan li vaig dir que era la seva nova minyona, no va ser el meu nom, sinó quin número de peu calçava. No em va saludar ni de paraula ni amb un gest. Jo, seguint la regla d'or de tota minyona, segons la qual no es pot respondre amb una pregunta, vaig contestar a la seva pregunta:
- El 24
- Vés per on! Certament és un número molt eixerit. És el factorial de 4.
Un dia coneix al fill de l'assistenta a qui anomenarà sempre Root, arrel quadrada, per la forma plana del seu cap. I es faran molt amics parlant de béisbol, la passió dels dos, i ajudant el professor al nen en les matemàtiques.
És bonic veure com l'assistenta s'interessa per les converses sobre matematiques del professor perquè veu que això el fa feliç i acaba aprenent i agradant-li i acabarà portant sempre a la butxaca la fórmula d'Euler que li porta bells records. I en Root, madur pels 10 anys que té, troba en el professor el pare i l'avi que no ha conegut i acaba essent el seu millor amic. I la relació mare-fill també canvia i és bonic anar descobrint els petits i grans canvis dels personatges.
M'ha agradat molt llegir-lo i el recomano. Les relacions de la gent jove i dels infants amb la gent que té transtorns de memòria poden sortit enfortides i amb idees més clares després de veure com conviuen, com s'ho fan aquesta mare i fill per fer feliç al profesdor i com ells en surten amb més satisfaccions i il.lusions que haurien tingut amb una persona en condicions normals.

dilluns, 12 de setembre de 2016

Diada 2016



Diada 2016

11 de setembre de 2016
A les 17.14 hores



Encara teníem nenes a casa i vam enfilar cap a Barcelona abans de les 2 del migdia per poder aparcar prop del passeig de Sant Joan. Anàvem feliços i contents, ens sentíem joves d'esperit i plens de forces i il·lusions. Cap al vespre, retornant al cotxe, la il·lusió era la mateixa però ens cruixien tots els ossos, des de l'esquena a la planta dels peus! Moltes hores d'estar drets, sense moure'ns... Però ho tornaríem a fer! 


Vam tenir la sort de coincidir amb un grup "Poble que canta, poble que avança", que és un conjunt de corals independentistes d'arreu dels Països Catalans, I amb un director de cor van anar cantant cançons catalanes que era un goig escoltar. Escoltar i afegir-t'hi perquè jo, tot i que desafino moltíssim, m'hi vaig posar i cantava fluixet.. Em sentia tan bé! Quan vam arribar cantaven La Balenguera que a mi m'enamora, i van anar seguint fins a Els Segadors. Llavors un senyor gran, 90 anys, amb la samarreta blanca i amb cadira de rodes, es va aixecar i va dirigir ell el cant. Era el mestre Manuel Cabero. Fundador del Cor Madrigal, Creu de Sant Jordi i, entre moltes altres coses ha estat mestre de  capella de la Capella de Música de la Basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona. Va ser molt emotiu! Entre l'himne i la seva persona vam quedar plens d'una alegria especial, diferent, de satisfacció personal i col·lectiva... 


Com vam arribar molt d'hora semblava que no hi havia gaire gent però amb poca estona es va omplir tot el passeig fins a l'extrem que no vam poder arribar fins on estaven uns amics perquè no podíem avançar. 


Va ser una diada diferent. A més d'estar convocats a cinc ciutats diferents, no havíem de demostrar res, ni aconseguir cap Guinness.

 .     
Es tractava senzillament d'estar junts una colla de catalans, demanant la independència, amb tranquil·litat, amb alegria i serenor, sabent que l'aconseguirem i sense entrar al joc brut que ens fan des del govern de l'estat espanyol. 
Vam recordar la Muriel Casals, la vam trobar a faltar, però també des dels altaveus, que se sentien prou bé!, la van recordar i van parlar d'ella i de tots els qui, any rere any, des de polítics a gent del carrer,  fan el que poden i més per aconseguir aquesta fita. 


Els punts grocs que ens van donar van fer bategar els cor de tots els catalans. Pujaven i baixaven al mateix ritme, i tots somrèiem, ens miràvem, érem amics, coneguts, érem allà pel mateix, ningú no desentonava... 


Al final vam cantar tots junts Els Segadors que a mi, i penso que a molta gent, et fa posar la pell de gallina el fet de veure gent de totes edats i condicions cantant plegats amb la mateixa fe en el mateix ideal. I aquest any es va poder cantar bé, ja que potser perquè el trajecte era més curt, es sentia tot molt bé i vam poder cantar junts des dels que hi havia a l'arc del Triomf fins als que eren al capdamunt de la Diagonal o escampats pels carrers laterals. 


Ara toca als polítics posar-se d'acord i no discutir per petites coses que no són primordials per aconseguir la independència. Temps tindran després de parlar cada partit del seu programa! Ara, tots junts, endavant que ho tenim a tocar! I no els perdonaríem que tot se n'anés en orris... 
Visca Catalunya!!!

Els whats anaven plens de fotos. En recullo alguns...












I sobretot aquest!


dijous, 8 de setembre de 2016

Bagheria


Bagheria
de Dacia Maraini


Minúscula

Setembre 2016


M'agrada Maraini. D'aquesta escriptora he llegit "La larga vida de Marianna Ucria"  i em va agradar molt.
Bagheria és una vall entre Palermo i Cefalú. Té forma de triangle amb una punta rocosa que és el cabo Zafferano i a una banda hi ha els pobles de Flavia, Porticello i Sant'Elia, i a l'altra banda, la més salvatge, el poble d'Astra. En el centre, entre oliveres i llimoners trobem el petit poble de Bagheria ple de cases barroques del segle XIX amb immensos jardins carregats de figures i fonts. 
Maraini ens explica en aquest llibre la seva arribada a la casa de la família de la mare, l'any 1947, a Villa Valguarnera, quan tenia 9 anys. Ella vivia al Japó amb els seus pares, va conèixer els camps de concentració, va saber què era passar gana, -"conocí el bochorno de ciertas tardes sin comida en las que el sueño de un melocotón jugoso y fresco se hacía tan vívido como para empujarte a morder tu propia mano"- i va arribar a la casa dels avis, la casa familiar, on no va trobar ni carinyo ni comprensió. Només amb l'avi, ja gran i malalt, i enllitat. 
Van viure un temps en unes petites habitacions on abans era l'estable i només recorda amb carinyo el gran jardí que podia córrer i recórrer sempre que volia. 
Tota la seva vida a Bagheria, els seus pares, sobretot el pare, el seu amor i el seu desamor ja que les va abandonar, la mare, de la qual en parla poc i no sé per què, les germanes, l'àvia, els oncles i les ties... tot això ens ho explica ja gran quan retorna a Bagheria perquè, havent renunciat per voluntat pròpia, a la família de la mare, fugint dels convencionalismes, de saber que tots miraven cap al'altra banda quan els convenia, que mai van ser ben acollits, retorna un dia, ja gran, i els records li surten sense poder evitar-ho. Barreja l'avui amb l'ahir, els pares i l'àvia, els retrats i històries familiars se li presenten davant els ulls de la memòria i no pot fer res més que aturar-s'hi i deixar que facin el seu camí. 
Quan arriba ja gran es desencisa contemplant les desgràcies urbanístiques que es van fer cap als anys 50. Ja no queden jardins, tot és edificat o enrunat. Sovint han tirat a terra jardins i trossos de cases i abans de construir s'han trobat que era patrimoni de la humanitat i que no deixen fer res. Sempre hi ha qui s'enriqueix amb aquestes transaccions... igual que ara! 
Parla amb la seva tia, s'embadaleix contemplant pintures de la família i moltes coses que ens explica les treu de l'únic llibre que parla de Bagheria, de Oreste Girgenti, que va néixer allà i que és un home honest, meticulós i amant de la seva terra. També una tia seva, la tia Felicita, escriu sobre la família i ella l´ha llegida. "Era una visionaria, la tia Felicita. Como yo. Quizá por eso no consigo no contagiarme de su libro, que, de alguna manera, se asemeja a sus calas: la invención de una nobleza toda heroísmos y sonrisas. Bajo los cuales se esconde, ignorante de sí y por ello mistificadora, una prepotencia sensual que infunde una cierta preocupación. El ojo de tia Felicita no es nunca ni mezquino ni presuntuoso. Es simplemente el ojo de quien inventa la realidad y sabe que lo está haciendo, pero está preso de una repentina embriagadora indulgencia hacia sí mismo".
L'autora acaba aturada davant la pintura de Marianna, de qui explicarà la història en el llibre que he citat al començament. 
M'ha agradat molt. És autobiogràfic i l'ambient que pinta de la classe mitja alta de Sicília del segle passat és molt real. Està molt ben escrit però potser la traducció no és tan bona com podria ser... 

dimecres, 31 d’agost de 2016

Manual per a dones de fer feines


Manual per a dones de fer feines
de Lucia Berlin



Agost 2016


Molt bo! És un llibre de contes però en el fons no ho és. L'autora va tenir una infantesa difícil, va viure amb la mare i l'avi alcohòlics i va acabar ella també alcohòlica. Se'n va sortir i en aquest llibre cada capítol la protagonista és una noia diferent però en el fons sempre és ella. És una novel·la quasi tota autobiogràfica. Però no és trista. Afronta la seva vida difícil i agitada amb alegria i bon humor. I retrata molt bé el caràcter femení amb les seves febleses i grandeses. 
Vas llegint i et sap greu que s'acabi perquè escriu amb un estil àgil i distret. I et fa veure la seva vida des de totes les vessants. No sé si hi ha alguna cosa que no ha fet o provat. I sempre, en els moments pitjors, surt la seva murrieria, la frase perfecta per aquell moment. 
El recomano de tot cor! 
Em sap greu no parlar més el llibre. Però és que hauria de comentar un a un cada capítol, cada paràgraf... Té un estil diferent d'escriure, els finals sempre t'agafen desprevinguda... Només llegint el pròleg de Lydia Davis ja et fas una idea de com serà el llibre. I ella pel pròleg es dedica a copiar paràgrafs del llibre... 
Millor que el llegiu...!

dissabte, 13 d’agost de 2016

Sueños de trenes


Sueños de trene
de Denis Johnson

Literatura Random House

Agost 2016


Semblava un llibre interessant i tranquil, amb descripcions acurades sobre la vida d'un treballador a l'Oest americà a començament del segle XX. Però la veritat és que no m'ha agradat. I em sap greu perquè la crítica és bona. Però no  he trobat cap al·licient llegint la vida del pobre Robert Graninier, la seva lluita després del drama familiar que viu, la seva vida sense suc ni bruc... Potser l'Oest americà és tan extens, tan gran, que les distàncies marquen les persones... o potser senzillament aquest estil no em va. 
A la contraportada comparen l'autor amb Chejov... i això si que no!!!
Com sempre és la meva opinió...

divendres, 29 de juliol de 2016

Mor l'Enric


Mor l'Enric

28 de juliol de 2016


Ha mort l'Enric, un dels meus cosins grans. Essent 26 cosins sembla que és natural que algun comenci a faltar però et sobta, suposo que sobretot quan és el primer cosí que se'n va... Ben bé no és el primer. En Joan, amb 41 anys va morir fa una pila d'anys però va ser una mort molt diferent; dura, especial, no tocava... 
L'Enric estava malalt i tots esperàvem la notícia. En el moment de la seva mort et venen al cap una pila de records... Els meus cosins "grans" eren tots molt guapos i les amigues me'ls reclamaven quan fèiem festes. La relació entre cosins es va anar espaiant amb els anys però a l'Enric el seguíem veient com a mínim una vegada a l'any, el dia de la patrona de la casa pairal, a la missa i dinar de germanor que ell acostumava a ser-hi sempre. 
Tinc el record, junt amb la meva germana Maria Lluïsa, de quan la mamà estava hospitalitzada, molt greu, i ell apareixia tot sovint a l'hospital. Quan li vam dir que no podia veure a la mamà ell va dir que no venia per ella sinó a fer-nos una estona de companyia a nosaltres. Són petits records que et queden gravats i que esborren qualsevol cosa que pugui haver passat, o qualsevol moment no tan bo. Tots som humans, l'Enric, nosaltres i tothom i tots fem coses ben fetes i coses mal fetes. Però no tothom fa coses com aquestes que fan que no les puguis oblidar i que recordis a la persona amb el somriure a la cara.
Descansa en pau, Enric!