dilluns, 20 de febrer de 2017

Entre cielo y tierra




Entre cielo y tierra
de Jón Kalman Stefánsson

Salamandra

Març 2017



És la primera part de La tristeza de los ángeles que em va agradar molt, molt! 
Islàndia al mes de març. Un poblet petit als fiords del nord del país on la gent viu exclusivament del que pesca, sobretot del bacallà. El noi i en Bárdur llegeixen estirats al mateix catre en una habitació de 8 persones. En Bárdur llegeix El paradís perdut, de Milton; el noi se l'escolta. La resta, homes rudes i avesats a la dura vida de mar no comprenen aquesta afecció a llegir. En Pétur i la seva  dona Andrea, que també dormen al mateix lloc, estan pendents del temps. Ell per anunciar que ja és el moment d'anar a la barca, ella per fer el cafè i el pa amb mantega per esmorzar. És negre nit. Sembla que el temps no és dolent del tot, però del març no te'n pots fiar. Arriba el moment i van a cap a la barca. Abrigats i amb jaquetots gruixuts que no deixin passar massa aigua. L'Andrea els despedeix. En Bárdur fins a l'últim minut intenta memoritzar els versos de Milton: 

... para mi tú eres todo cuanto existe bajo el Cielo

Llegint es deixa la jaqueta sobre el llit... 
A l'aigua tot és difícil. Han de remar fort i quan arriben al lloc on en Pétur sap que hi ha bacallà, han de tirar les línies, cordes amb els hams i la carnassa, que farà que tornin a casa, si tornen, si el temps els ho permet, si no hi ha una ventada forta, una tempesta inesperada, i farà que puguin salar-lo i vendre'l i guanyar-se la vida. 
Les barques són una peça de fusta amb rems per 6 persones. Ells veuen que només una fusta els separa de l'aigua; i no saben nadar. Cap d'ells.
Quan ja tenen les línies plenes de bacallà canvia el temps. De cop. I arriba una forta ventada d'hivern. La barca torna com pot cap a la costa però el fred és glacial, i neva. La frontera entre la vida i la mort pot ser que depengui només d'una peça de roba: d'un jaquetó de pell...
Confien molt en Déu. Sempre pensen en Ell com a Salvador; beneeixen les barques, els rems... 

Reman y sus corazones bombean sangre e incertidumbre sobre el pescado y la vida. pero no sobre Dios, no, porque entonces nunca se atreverian a meterse en aquel cascarón, un ataúd abierto en medio del mar, que es azul en la superficie y negro com la pez por debajo. Para ellos, Dios es absoluto. Él y Pétur son probablemente los únicos seres a los que Einar respeta en este mundo, a veces a Jesús también, pero ese respeto no es igual de incondicional, un hombre que ofrece la otra mejilla no duraría mucho en nuetras montañas. 

El llibre que llegeix en Bárdur li va deixar un home de Lugar, un poble més gran prop d'on són ells. L'home es va tornar cec i només deixava els seus llibres, en tenia 400!, a molt poques persones, i una d'elles era Bárdur. Quan tornés de la pesca l'havia d'anar a tornar. 
És un llibre totalment descriptiu, tant del paisatge, del mar, del temps, com dels personatges. Tot el que passa pel cap del noi, de l'Andrea, d'en Pétur; la vida de la gent de Lugar, persones com el carter, en Jens, que és protagonista del segon llibre juntament amb el noi, com es comporten davant el noi, com el noi va responent als estímuls que li venen de fora quan ell voldria tancar-se en ell mateix, com dins d'un ou... 
A mi m'ha agradat el llibre i les seves descripcions, però tot i que el vaig llegir primer em va agradar més La tristeza de los ángeles. Però no és fàcil ni per tothom. T'ha d'agradar endinsar-te en aquest món i sentir-te voltada de neu, fred i aigua. I persones. I paraules...

Leyó un poema y eso lo congeló hasta los tuétanos.
Algunos poemas viajan con nosotros hasta donde no llega palabra ni pensamiento alguno, viajan contigo hasta la esencia misma, la vida se detiene un instante y se vuelve hermosa, se vuelve diáfana de añoranza y felicidad. Algunos poemas transforman tu día, tu noche, tu vida. Algunos poemas te hacen olvidar, olvidas tu tristeza, tu desesperanza, tu chaquetón de marino, y entonces el frio llega hasta ti: ¡pillado!, dice, y estás muerto. El que muere se transforma al instante en pasado. 

diumenge, 12 de febrer de 2017

Tres homes en una barca (per no parlar del gos)


Tres homes en una barca (per no parlar del gos)
de Jerome K. Jerome

Blackie Books

Febrer de 2017


M'agrada al vespre llegir llibres que et deixin amb un somriure per anar a dormir. I els anglesos acostumen a ser un recurs fàcil. 
No havia tingut oportunitat de llegir a Jerome K. Jerome i ha estat una bona elecció.
Tres joves anglesos, en Harris, en Georges i el narrador, i el seu gos Montmorency, jeuen a casa d'un d'ells fumant i lamentant-se de la seva mala salut. El fet de no fer res els porta a tenir marejos i a sentir-se dèbils imaginant-se mil i una malalties. Llavors en un moment d'il·luminació decideixen fer un creuer pel Tàmesi per retrobar la vida sana. Vestits i empolainats s'embarquen i el narrador va explicant les coses que els passen, el que pensen, el que fa o deixa de fer el gos, barrejant'hi també records o anècdotes. L'humor anglès és aquell que no et fa riure a cor què vols sinó que et fa somriure tota l'estona. 
A més d'explicar amb molta gràcia tots els detalls de la travessia, els contratemps amb què es troben, la pluja o el fred,  també explica de què parlen, com és cada un d'ells i com es veuen l'un a l'altre. 
Dues escenes divertides i molt reals són, per exemple, quan el narrador explica amb tot luxe de detalls com l'oncle Podget va decidir un dia que clavar un clau a la paret per penjar un quadre era una feina tan senzilla que no calia avisar a ningú; i en aquest cas rius a gust perquè veus reflectit a més d'un home que coneixes... I això omple tot un capítol! És molt bo!
Un altre episodi divertit passa en un petit hostal on van entrar un vespre. Asseguts i parlant amb vells del poble es van fixar  en una truita de riu enorme, dins una vitrina polsosa penjada sobre la llar de foc. La truita era monstruosa! I un a un els vellets, al quedar-se sols amb els nois, explicaven que havien estat ells qui l'havien pescada. I no explico el final... Sembla mentida com l'autor pot explicar tan minuciosament la manera de parlar i d'exagerar dels pescadors, les aventures de cada un d'ells i el desenllaç, i que durant tota l'estona somriguis per dintre i per fora, i fins i tot riguis en veu alta sense ni adonar-te'n. 
Ja sé que és un clàssic, però no l'havia llegit i m'ha agradat. M'ho he passat be llegint-lo i he dormit com un liró amb l'humor anglès ben present! 


diumenge, 5 de febrer de 2017

Diumenge - Oriol Vilanova




Diumenge
d'Oriol Vilanova

Fundació Tàpies

5 de febrer de 2017


Hem estat avui a la inauguració de l'exposició d'Oriol Vilanova a la Fundació Tàpies amb en Joan i la Maritxu. 
És una exposició molt curiosa. Totes les parets dels dos pisos de la Fundació està plenes de postals. Postals que ha anat comprant als mercats de puces durant 15 anys. Les ha col·locades per temes, per colors... La col·lecció consta ja prop de 34000 postals i estan classificades en un centenar de seccions: arquitectura, arcs de triomf, banderes suïsses, carreteres, gats, taronges, postes de sol, zoològics, museus, focs d'artifici... 
A més de col·locar-les per temes també ho ha fet pe colors i així de lluny veus tires de colors diferents, fons grisos, blaus, grocs, vermells, blancs, negres...













Baixant l'escala per veure els "objectes" de Tàpies, també inaugurat avui,





Homenatge a la comunitat de caputxins per la Caputxinada



es veu un tros de paret amb el mateix número de postals que hi ha  a l'exposició col·locades una sobre l'altre. Mínim espai... 



Sembla que Oriol Vilanova compra les postals pel plaer d'estar en un mercat, mirar, remirar i regatejar. Per molt que li agradi una postal no se la queda si el clima no li és propici, si no han sabut regatejar bé o si ell no s'hi troba a gust. Curiosa manera! 
És una exposició molt original i agradable de contemplar. 
I com era el dia de la inauguració ens han ofert un aperitiu a la terrassa des d'on hem pogut veure la casa on va viure el Jaume fins que es va casar i on vivia la seva mare fins poc abans de morir. Records...


 Després hem anat a dinar al restaurant En Ville, al carrer Dr Dou, molt agradable i on hem menjat molt be. Hi tornarem!


El restaurant En Ville forma part d’un emblemàtic edifici conegut amb el nom de “Casa de veïns de Ramon Mumbrú”, ubicat al bell mig del Casc Antic de la ciutat i dissenyat  i construït per Rafael Guastavino al 1877.
Rafael Guastavino, arquitecte valencià (1842-1908), va ser molt reconegut a Nova York  per difondre el seu sistema constructiu basat en la volta catalana; on va deixar una important empremta com l’estació “Grand Central Terminal “o el “Carnegie Hall”, entre d’altres. Va patentar el Guastavino System.
El nostre restaurant es un clar testimoni de la seva obra i ens ofereix la possibilitat d’admirar la seva bellesa: el sostre del En Ville i les seves inconfusibles voltes de maó vist
…una meravella de l’arquitectura!


 Un diumenge a Barcelona retrobant vells amics i passant una bona estona!

dijous, 2 de febrer de 2017

Mil sols esplèndids


Mil sols esplèndids
de Khaled Hosseini

Amsterdam

Gener 2017


M'havia agradat molt "Cometas en el cielo" del mateix autor i el vaig agafar amb ganes. I està molt bé però potser em va agradar més el primer. 
És la història, la vida, de les dones a Afganistan durant 30 anys. Dues generacions unides tràgicament per la guerra, la història de la Mariam i la Laila. 
La Mariam tenia 5 anys quan va sentir per primer a vegada la paraula harami, bastarda. Vivia amb la seva mare en una cova i esperava amb delit la visita setmanal del pare, en Jalil, que viu confortablement a la ciutat amb les seves dones i criatures. Però sempre està carinyós amb la Mariam i com ella no ha vist mai res més... 
Tot canvia quan mor la mare i la Mariam s'enfronta amb el fet de ser harami. Casada coneix la Laila, nena feliç amb pare intel·lectual, depurat, i mare trastornada per la mort de dos fills a la guerra. Aquesta guerra terrible que deixa sola a la Laila i fa que en coneguin, convisquin, visquin les dues dones juntes. 
Tot i que ja sabem perquè ho hem llegit i ho hem vist als diaris i al cine com viuen aquestes dones, com les tracten els marits, tot i això esborrona algun passatge de la novel·la. Costa entendre com poden acceptar, o com poden lluitar aquestes dones en un món masclista i religiós, vigilat i delator, on les dones i nenes no compten per res. Sempre però, troben un moment de pau o alegria, un instant que les ajuda a viure la resta d'hores del dia. I també veus com entre els homes hi ha grans diferències. Entre el Jalil i en Hakim, el pare de la Laila, entre el Tariq i el Rasheed, i veus com la bona gent, els homes que respecten les dones, també són els perdedors, els que són perseguits.
El llibre està ben escrit i es llegeix d'una tirada. Amb pena, però sabent que tot el que diu és la vida, el dia a dia, de tantes i tantes dones... 

dilluns, 30 de gener de 2017

Les Benaurances


Les Benaurances
29 de gener de 2017


Ahir vaig anar a missa a una església que em porta molts records i que fa anys que no hi anava. De petita era on més sovint anàvem els diumenges amb els pares, l'àvia i els germans. Misses de diumenge en llatí, amb el missal a la mà, llegint el que podíem, contestant sense saber què dèiem, escoltant sermons llargs que no enteníem... però sempre quietets i bon minyons. 
Ahir un capellà que està al dia, amb un altre que cantava, amb una escolaneta xinesa em va deixar veure que encara queda alguna església on, en hores determinades, pots sentir-te còmode dins l'església, pots sentir-t'hi identificada.  
L'evangeli del dia era el de les Benaurances. Feliços els qui...   Sí, feliços perquè Déu estar amb ells. Però també hi hem de ser nosaltres. No s'hi val mirar el món, la gent, des de la barrera. Cal saltar a la sorra. Les benaurances no poden ser manipulades perquè no neixen de la teologia sinó de l'experiència. I a través de la fe. Mirem si fem tot el que podem fer pels altres, pel feliços... dins les nostres circumstàncies particulars  o si ens emparem en aquestes circumstàncies i deixem de fer el que caldria. 
No és fàcil discernir el que passa dins teu, el camí que hi ha entre el que penses que has de fer, el que voldries fer i el que fas, el sentir-te a gust i segur amb tu mateix.
Llavors vaig recordar unes benaurances que el nostre fill Jordi va escriure quan l'any 1997 va anar a Filipines amb el Setem. I les copio aquí perquè no se'm perdin i per si algú dels que em llegiu li agraden. Jo les tinc en el suro de la paret del despatx... 


LES BENAURANCES FILIPINES
  
En veure un grup de catalans, ens va fer un gest perqué el seguíssim. Pujà a la muntanya, prop del cràter del Pinatubo. S’assegué, i ens hi acostàrem. I, prenent la paraula, ens ensenyava així :

“Feliços els que donen tot el que tenen a l’estranger que els visita sense esperar res a canvi, perquè seran recompensats amb escreix.

Feliços els afectats per calamitats naturals, com inundacions i erupcions volcàniques, ja que aquestes aniran seguides de les respectives inundacions de solidaritat i erupcions d’amor cap a ells.

Feliços els desplaçats de les seves terres per causes no volgudes, com ara per la implantació de grans empreses estrangeres, perquè la seva terra sempre els preferirà a ells.

Feliços els 3,5 milions d’emigrants filipins, repartits pel món, a voltes inadaptats, a voltes esclavitzats, perquè ja són considerats herois en el seu país.

Feliços els que treballen 15 hores al dia, en condicions indignes, per a grans empreses estrangeres, sense sindicats ni cap tipus d’organització que els empari, ja que ells sí que tenen la consciència tranquil·la i podran dormir tranquils.

Feliços els nens i nenes menors d’edat que han sofert abusos sexuals, perquè són capaços d’estimar molt més que  cap de nosaltres i aquests, sobretot aquests, ja tasten el Regne del Cel.

I feliços el 70 % dels filipins que, vivint per sota del mínims materials “dignes”, viuen més dignament que molts de nosaltres per la dimensió espiritual que posseeixen, ja que viuran en el nostre record per sempre més i, per tant, viuran doblement.

I, ara, aixequeu-vos, torneu al vostre país i, cadascú a la seva manera, transmeteu aquestes benaurances. Vosaltres sou la sal de la terra”

I amb aquestes paraules, s’aixecà, s’eixugà la suor que duia al front i, obrint el paraigües per cobrir-se del sol imponent, va desaparèixer entre uns arbres de mangos.


Jordi Garcia Brustenga
Grup de Zambales (Filipines)
Camps de solidaritat SETEM
Agost 1997

dimarts, 17 de gener de 2017

Exposició Casas i calçotada


Exposició Ramon Casas i calçotada
Cau Ferrat

Amb Enginyers jubilats

17 de gener de 2017


Hem anat amb el grup d'enginyers a visitar l'exposició de Ramon Casas al cau Ferrat, a Sitges. Feia un dia radiant i el mar, d'un blau lluminós, et convidava a quedar-te fora i contemplar-lo... 


El Cau Ferrat sempre ve de gust visitar-lo. La casa de Russinyol, amb la immensa llar de foc, 



la col·lecció de pintures que va anar acumulant amb els anys, 


Auca del senyor Esteve



la col·leció de ferro forjat, 


i sobretot la sala lluminosa i assolellada, plena de llum amb les escultures de dones nues ja val la pena l'excursió! 


L'exposició de Ramon Casas ocupa força sales i és una llàstima que no deixin fer fotos. Algunes de les pintures ja les vam veure al Cercle del Liceu però n'hi havia d'altres que no havia vist mai i sé que no les recordaré... Però estava prohibit fer fotos i per una vegada i sense que sigui un precedent vaig obeir! 




I cap a dinar a Olivella on ens esperaven per fer la calçotada. Tenen una cuina enorme que ensenyen orgullosos amb una llar immensa per fer els calçots i la carns a la pedra. 


Vam menjar bé i en bona companyia.





Un bon dia, amb bon temps i bons amics, art, cultura i gastronomia. Què més volem?

dimecres, 28 de desembre de 2016

Renoir i les dones


Renoir i les dones - Casa Godia
amb Isabel Larruy

28 de desembre de 2016


pendent de redactar