dimarts, 8 d’agost de 2017

Les generacions espontànies


Les generacions espontànies
de Mar Bosch Oliveras

Edicions del Periscopi

Agost 2017


Un llibre per passar l'estona,per no capficar-me, vaig demanar. I em van dir que aquest em faria riure molt. És distret, no et capfica, però la veritat és que riure no gaire.. I molta gent diuen que han rigut molt, que és molt bo! Potser no l'he llegit en el moment oportú... 
L'Eva viu sola i busca feina. Té el seu currículum i es presenta en una selecció de personal. Ha tingut una pila de feines i totes molt diferents i originals. La rep el mateix director perquè el currículum li ha cridat l'atenció. I l'agafa per un motiu molt particular. 
L'Eva fa servir al lector de psicòleg. En el fons fa totes les reflexions que faries tu mateixa per dintre, i segurament no tan explícites!, en veu alta davant el director. Així fas un recorregut per la seva vida i pel seu pensament. Se li nota que viu sola, que no té ningú... 
Si vols trobar-li un valor a la novel·la li trobaràs. Però a mi, particularment, no m'ha fet el pes en absolut... Però ha agradat a molta gent, per tant, com dic sempre, és simplement la meva opinió.

dijous, 3 d’agost de 2017

Wolfgang


Wolfgang (extraordinari)
de Laia Aguilar


Columna


Agost 2017



He comprat aquest llibre per la Jana que té 12 anys. Moltes nenes en aquesta edat demanen llibres que no siguin de fantasia ni d'aventures. Volen històries sobre la vida real i amb un o una protagonista de la seva edat. I és una llàstima perquè, com ja vaig trobar-m'hi amb la Berta, tots els llibres amb aquestes característiques són sobre nens molt problemàtics, nens que sí que existeixen, sí que n'hi ha, però no són majoria. 
En aquest llibre en Wolfgang té 11 anys i té un coeficient d'intel·ligència de 152. N'és conscient i no para de comparar-se amb altre gent, els "sotacent"... Viu amb la mare i no coneix al seu pare. Sembla que els va abandonar abans de néixer ell. Fa vida amb la mare, l'àvia i una tieta. Un dia mor la mare i es troben amb la sorpresa que la seva última voluntat és que el nen visqui amb el pare. 
I el nen ha de viure amb un desconegut, un sotacent, que tot i que fa el possible per fer-lo content ell no l'accepta. I passen moltes coses. De mica en mica va descobrint qui és en veritat el seu pare, com és, i també sabrà d'un secret que la família no volen que ell sàpiga. Ho té molt difícil i sovint és per culpa dels adults... 
M'agradaria trobar un llibre per aquesta edat que fes pensar, que estigués ben escrit, però que fos també divertit. La vida no és només problemes i excepcions sinó que també comporta una rutina, una manera de fer i de viure que et fa feliç, que et fa riure, que et fa agafar ganes de ficar-te dins el llibre i viure amb aquell nen o nena. No demano novel·la rosa, ni sense sentit; demano un llibre en què una nena que porta una vida normal i corrent pugui llegir i trobar-hi coses que li passen a ella i no s'atreveix a parlar-ne i coses que li agradaria que li passessin... És demanar massa? 

dilluns, 3 de juliol de 2017

Tres llums


Tres llums
de Claire Keegan

Minúscula

Juliol 2017


A Irlanda una família nombrosa que viu al camp esperen de nou una criatura. S'acosta l'estiu i la mare va desbordada i els diners no arriben per tot. El pare, home de caràcter rude i maldestre, i la mare sense saber com sortir-se'n decideixen deixar la filla gran, de vuit anys, amb la família Kinsella, a l'altra banda del comptat de Wexford, on viuen ell. Els Kinsella no tenen fills i són mig parents de la mare. 
El pare porta la nena a la casa i la nena ignora quan de temps hi passarà ni quan tornarà..
Els Kinsella la reben molt bé. Sobta el comentari del pare parlant del menjar:"Menjarà, però la podeu fer treballar. I el Kinsella respon: No farà falta, Ajudarà a l'Edna a casa. Ens la quedem encantats,"
La nena descobrirà en aquesta família què és estimar i sobretot sentir-se estimat. L'home l'ensenya a llegir amb infinita paciència i ella descobreix amb els llibres un món que ignorava. S'hi troba bé, molt bé, a la casa. I a través d'una veïna 'assabenta d'una història de la família que encara la fa sentir-se més unida a ells. 
I arriba el dia que ha de tornar a casa. Els Kinsella l'acompanyen amb pena i quan ja se'n tornen sols capa casa la nena corre capa ells i els abraça. A coll d'en Kinsella llegeixes: Em quedo agafada a ell com si m'hagués d'ofegar si el deixés anar, i m'escolto la dona que sembla que faci torns dins el coll, sanglotant i plorant, com si ara plorés no per un, sinó per dos. Si una part de mi vol de tot cor baixar i dir-li a la dona que m'ha cuidat tan bé que no ho explicaré mai del món, alguna cosa més profunda em fa quedar-me allà al braços del Kinsella, agafada fort. -Papi- li dic un cop i un altre-, papi.
Aquest llibre és com una petita joia. No revelo res escrivint el que he escrit. És un llibre per anar rellegint, poètic. viu, real... Hi veus el canvi d'una nena de 8 anys quan el que la volta és l'amor, la comprensió, el temps, la serenor... Tots els nens haurien de poder viure aquest ambient. Sovint la vida, la pressa, la feina, el voler arribar a tot ho impedeix. I és una llàstima. Els nens responen al que es troben i aprenen ràpid. A estimar i a callar quan el que volen dir pot fer mal a algú. "És amb la mare, que parlo, però n'he après prou, per saber el que va passar no és res que s'hagi ni d'esmentar. És la meva oportunitat perfecte de no dir res." 
Com em passa molt sovint m'enamoro del llibre per les paraules, pels sentiments, per la poesia que desprèn... Hi ha passatges que rellegeixes perquè et donen serenor, com el de la sortida de nit a la platja i les tres llums... 
Llegiu-lo!

divendres, 30 de juny de 2017

L'home de mar


L'home de mar
de Catherine Poulain

Mirmanda

Juny de 2017


La Lili arriba a Kodiak, a Alaska, amb la ferma idea d'anar a pescar el bacallà negre. És menuda però decidida. No sé de què fuig o què busca. Només sé que a Kodiak ningú no pregunta pel teu passat ni per la teva vida. I ella fuig. Potser d'ella mateixa. 
Aconsegueix que un pesquer l'agafi com a ajudant i en aquesta primera sortida ja es farà una idea del que és la vida en un pesquer, la pesca del bacallà, l'halibut o el cranc... Tot són homes, homes rudes i forts, amb una vida a l'esquena i una fortalesa especial per a resistir la vida al mar. Però l'accepten. I ella s'esforça al màxim, dormint a terra, amb la sal que li crema la pell, esventrant els enormes peixos amb ganivets, arrastrant-los a la bodega del pesquer... 
Quan baixa del pesquer plena de sal i de sang es troba amb la vida a terra. I tots aquells valents, aquells homes forts van a parar tots al bar a beure. I beuen fins que el cos els diu prou. I són febles, i estan confosos, i no saben ni el que volen quan són a terra. 
L'autora ha estat treballant durant 10 anys en un pesquer a Alaska i sap de què parla. La descripció de cada sortida, les onades, el fred, el terrible esgotament, la sang dels peixos per tot el teu cos, pels cabells, barrejada amb la sal; ferides que dissimules perquè vols que t'agafin en la següent sortida... 
Tot i ser repetitiu no et perds ni una descripció, ni de les sortides a mar, la matança del peixos, la vida a bord, com de la descripció dels diferents companys de la Lili, tots ells tan iguas a bord, i tan diferents a terra, amb vides tan diverses i amb una manera especial cada un de tractar a la Lili. 
La Lili va a Kodiak perquè és la fi del món i allà intentarà trobar la llibertat. Qualsevol lligam que se li presenta el defuig. I lluita per viure en un món d'homes on es refugien tots els qui fugen o busquen una segona oportunitat. 
És un llibre dur, però que no pots deixar. I t'agafa la curiositat i voldries anar a Alaska i veure, potser no viure, aquell ambient. 

dissabte, 17 de juny de 2017

70 anys i 10 anys del blog

Amb tres nétes a casa el dia de l'aniversari

70 anys i 10 anys del blog

17 de juny de 2017


Avui faig 70 anys! Estreno decenni i ho faig contenta i feliç i orgullosa de la família i amics que m'acompanyen i també de mi mateixa. Crec que he anat evolucionant amb els anys i encara que físicament estava millor fa trenta anys, ara, com els bon vins, he madurat el suficient per sentir-me millor anímicament i estic segura del que penso i faig i no m'importa ja el que pensin els altres ni les opinions adverses. Vius més tranquil, amb l'ànim seré, gaudint de cada moment i donant gràcies a Déu cada dia, cada minut per totes les coses bones que hem tingut i tenim cada dia. 
Com en Jaume ha tingut una intervenció quirúrgica aquests dies, no hem pogut celebrar avui l'aniversari. El millor regal ha estat que tot hagi anat bé i en Jaume torni a estar en forma! Ja ho celebrarem! 
El qui sí celebro avui és que fa 10 anys els fills em van regalar aquest blog. En el fons crec que pensaven que l'abandonaria aviat... però m'agrada i l'omplo de vida nostra, de llibres i teatre, de viatges i sortides... Em queda al tinter reflexions i pensaments però és que la vida de jubilat és molt dura, la tenim tan plena que porto un considerable retard en les meves anotacions. En aquest moment tinc 13 esborranys i una pila de posts publicats amb el rètol de "pendent d'escriure"... Quan tingui temps els aniré omplint... 
70 anys i 10 de blog! Gràcies Jaume, gràcies fills i joves, gràcies néts i nétes, gràcies família i amics per pensar en mi, per estimar-me, per acompanyar-me, per comptar amb mi en tot moment! Cada vegada veus més com és d'important la família i els amics, I les amigues... Amigues sovint aparcades quan vas atabalat amb fills i família i que vas recuperant quan els fills creixen i les retrobes com si les haguessis vist el dia abans... Como decíamos ayer...
Espero poder seguir omplint el blog a batzegades i també celebrar com cal els meus 70 anys amb família. Ja ho veureu al blog! 
També gràcies a tots els qui em llegiu! M'agrada saber que hi ha algú que espera que pengi algun post per llegir-lo...


5 de juliol

Avui hem anat a sopar a la Masia amb els germans per celebrar els meus 70 anys. Fa il·lusió poder anar fent coses junts, celebrant amb alegria els anys que passen. Penso amb la cançó d'en Raimon, Passen els anys i nosaltres amb ells...  que em va agradar molt!
Deixo aquí alguna foto d'aquella nit i espero poder seguir celebrant amb ells moltes més coses!




diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi


Sant Jordi
dia del llibre i la rosa


23 d'abril de 2017





Aquest Sant Jordi he rebut tantes fotos boniques i/o divertides que n'he volgut guardar un recull, com un pom de roses... 
Essent diumenge semblava que hauria d'haver-hi una davallada de gent a les ciutats i una revifalla als pobles. Però els catalans som tossuts i ens agrada les tradicions i vam omplir-ho tot! A quarts d'onze ja no es podia ni caminar per la Rambla Catalunya de gent que hi havia. Llibres i roses, roses i llibres. Parelles joves i grans, buscant el llibre que havien decidit comprar i regalant-se la rosa. Em poso a la pell d'un dels moltíssims turistes que hi havia per Barcelona i segur que al·lucinaven tots! Nens asseguts a terra llegint, remenant llibres, roses i més roses, petons i més petons... quin goig de gent i de país que tenim! 
Com cada any vam comprar un llibre per a cada nét i un parell per a nosaltres. Ja sé que en compro tot l'any però sóc incapaç de passejar pel carrer i no aturar-me i comprar algun llibre. I arribant a casa arraulida al sofà, començar un, o dos o tres llibres i decidir per quin començo... 
Els llibres que he comprat ja els anireu veient aquí al blog. 
Per molts sant Jordi curulls de llibres i roses, curulls d'amor!

La neboda d'una amiga meva fa aquesta meravella de fotos...













dissabte, 22 d’abril de 2017

Raimon Algueró sj


Mor en
Raimon Algueró sj



La matinada del dia 20 moria en Raimon. Seré, tranquil, estimat i amb la feina feta. I ben feta. 
Va passar la major part de la seva vida al col·legi del Jesuïtes de Casp i hi ha deixat un record immens. Amant de la natura i l'excursionisme el recorden tots els alumnes fent excursions, visitant-los a les colònies, portant recessos a Montserrat, pujant el pessebre per Nadal a Matagalls...
Amb una memòria prodigiosa recordava a tots els alumnes, a les seves famílies, els noms, el que feien... Tal com van dir ex-alumnes en l'Eucaristia de comiat, sempre amb els ulls riallers i el somriure sorneguer.  Era un home bo. I així el recordarem. 
Català fins al moll de l'os el recordo sempre a la porta de Casp quan hi havia una manifestació. L'últim dia que el vaig veure, poc abans de morir, encara vam parlar de la independència de Catalunya i de quan trigaríem a aconseguir-la...
Diu l'Enric Caturla, ex-director de Casp: En Raimon ha estat un home que no captivava pel seus discursos ni per les seves interpretacions teològiques: captivava pel seu exemple, per la seva manera de relacionar-se, per saber estar a prop sense envair; per la seva manera d'estimar. És la persona que he conegut que millor encarnava el lema ignasià de "en tot servir i estimar". 
Els últims dies comentava que ja tenia ganes de viure la Pasqua eterna, i ha mort en plena setmana pasqual. Ja a l'hospital va preguntar si era ja el final. Li van dir que sí. Va respirar fons i va tancar els ulls. Estimeu molt Jesús, va ser el seu missatge. I va morir en pau i serenor. 
L'Eucaristia de comiat es va fer a Sta. Ma. del Mar perquè tanta gent no cabia enlloc més. Tot ple a vessar, la gent dreta en els passadissos... gent de moltes generacions, des d'avis de més de 90 anys a alumnes d'ESO d'aquest curs. No hi havia ningú que no l'estimés... Em va agradar especialment que el David Alegret, que canta òpera per tot el món, fos allà en aquell moment cantant pel Raimon com a antic alumne del col·legi. Gràcies, David! 
Vivint els seus últims moments a través de les xarxes socials, recordant-lo de quan els meus fills eren a l'escola, veient la seva mort, penso que cadascú té la mort que ha conreat durant la seva vida. Si ell va ser sempre una persona serena, amiga de tothom, i plena d'amor havia de morir també així. I una mica d'enveja em sortia de dintre. Quina mort més dolça! Gran, abans de necessitar l'ajuda dels altres per viure, amb la feina ben feta i amb una fe i un amor a Jesús i als altres a prova de qualsevol dubte. Quants voldríem una mort així! 
Raimon, descansa en pau i, com es va dir també a Sta. Ma. del Mar, intentem tots "Raimonejar" una mica! que no és més que estimar, estimar, estimar...