divendres, 4 de novembre de 2016

Art


Art
de Yasmina Reza

Teatre Goya

3 de novembre de 2016

Dircció: Miquel Gorriz
Actors: Pere Arquillué, Francesc Orella, Lluís Villanueva

Què és l'art per a...
Pere Arquillué: L'art és llum, veritat, bellesa i llibertat; tot allò que ens ajuda a entendre el món de d'una mirada diferent, personal i intransferible. 
Francesc Orella: Aliment bàsic de l'esperit i dels sentits, no engreixa, té propietats sanadores i ens ajuda a evitar ser mers depredadors i consumidors.
Lluís Villanueva: L'art és l'expressió d'un instint que ens permet descodificar el món per poder-lo veure des de punts de vista nous i sorprenents.

Miquel Gorriz: A Art veiem el ridícul que podem arribar a fer i com de desesperats podem arribar a estar.

Aquesta obra porta representant-se des de 1994, quan la va escriure Yasmina Reza. I això passa normalment amb les obres clàssiques, però no amb les modernes. Per representar aquesta obra cal trobar tres actors amb prou força per fer-la viure i vibrar. Per tant, encara que ja l'haguem vist representada per Flotats, o per Darín, això no importa. Cada grup d'actors fan la comèdia única, i això és el seu valor.
Són tres amics i un d'ells compra un quadre pintat tot ell en blanc. Però li agrada molt, l'estima, el fa vibrar. Quan els amics el van a veure se'n riuen. I tot el diàleg que hi ha entre els tres ens mostra com pel fet de no estar d'acord en la valoració d'aquesta obra d'art pot portar-los a acabar una amistat de fa molts anys. Cal subratllar la capacitat d'aquests tres actors per dialogar durant una hora i mitja sobre el mateix tema: l'art i l'amistat.
Diu en Miquel Gorriz: Si la missió de l'art ha de ser sacsejar, qüestionar, fins i tot incomodar, el quadre pintat de blanc és, definitivament i sense cap mena de dubte, una obra mestra. Finalment ho he entès: El quadre blanc era un forat negre! 
M'ha agradat molt i tot i que el tema és seriós hem rigut força. L'havia vist amb en Flotats però sembla fins i tot una obra diferent.



divendres, 21 d’octubre de 2016

Gente bien



Gente bien
de Santiago Rusiñol

La Cubana

Teatre Coliseum

19 d'octubre de 2016

Guió i adaptació: Jordi Milán
Basat en el text de Santiago Rusiñol
Actors: Mercè Comes, Mont Plans, Jaume Baucis, Toni Torres, Meritxell Duró, Núria Benet. Alexandra Gonzàlez, Babeth Ripoll, Bernat Cot, Montse Amat, Oriol Burés, Toni Sans, Berta Adell, Laia Piró, Jordi Milán

Hem anat a riure i ho hem aconseguit. La Cubana té la gràcia i l'encert de treure punta a qualsevol situació i a fer-nos riure, cosa molt saludable! 
Gente bien és una obra que em porta molts records. La meva mare ens llegia teatre sovint en el sobretaula. I aquesta és una de les obres que cada any, un dia o altre, tocava. I la meva mare llegia molt bé. I rèiem i hi vèiem reflectit un món que era el nostre en aquella època. Quantes nenes parlaven castellà amb els pares perquè "era más fino"? Educades en castellà a l'escola ens quedava la família per parlar i conèixer la literatura i la història catalanes. 
Gente bien ens parla d'aquesta gent. Dels nous rics que volen entrar a l'alta societat i les catalanades que se'ls escapen a cada moment. Memorable és el paper de l'àvia que no es vol mudar ni parlar  en castellà ja que si ho fa sembla que porti "cotilla a la llengua". 
I representen l'obra de Rusiñol situant-la en quatre èpoques diferents. El 1917, l'original, quan una família de que ha fet molts diners amb els embotits vol entrar a la burgesia catalana, al 1951, en ple franquisme, quan encara és una obligació parlar en castellà i convidar a gent addicta al règim, al 1980, quan Franco ja ha mort, i els títols s'amaguen i es fan dir "senyors" i porten espardenyes, i, finalment, al 2017 en què el món s'ha globalitzat, les corrupteles campen per tot arreu, i no s'exhibeix la riquesa per por a Hisenda. I tothom parla català... La moda és ser independentista, però acaben votant al PP. Per ser distingit cal haver estat a la presó i sortir al Wikileaks...
Amb La Cubana tens a més a més l'imprevist. Sempre els surten entrebancs que han de solucionar amb el públic. I així veus com força gent va pujant a l'escenari per ajudar-los a sortir del atzucac.
Ens ho hem passat molt bé i hem rigut una bona estona. Gràcies per l'espectacle!









dimecres, 19 d’octubre de 2016

L'atles furtiu






L'atles furtiu
d'Alfred Bosch

Columna

Octubre de 2016





Fa més de 3 anys que vaig llegir aquest llibre però em va quedar les ganes de rellegir-lo més a poc  a poc. I ara ha estat el moment. I estic contenta d'have-ho fet perquè he gaudit doblement d'aquesta lectura. 
Ens situem a Mallorca al segle XIV, en un call jueu on viu Cresques Abraham, cartògraf i rellotger, molt ben considerat dins i fora del call. Està casat amb Setaddar amb qui té dos fills, en Jafudà, que seguirà els pasos del seu pare i l'Astruga. 
Cresques rep l'encàrrec del fill de Pere el Cerimoniós, Joan, de fer un Atles de tot el món conegut. I decideix fer-ne dos; un tal com li ham encarregat i un altre amb el món conegut i el que s'albira a través de notícies que porten els viatgers i els esclaus. I el seu fill Jafudà l'ajuda i participa en tot, juntament amb un ajudant que agafen, el Samuel, que els portarà més problemes que alegries. En Jafudà és l'encarregat de portar a Barcelona aquests Atles, juntament amb en Samuel, i seguim amb ell les guerres i trifulgues d'aquest segle convuls. Personatges com Ansel Turmeda, Bernat Metge, Vicent Ferrer, Jaume Ribes, reals i històrics com Cresques i Jafudà, i Betros, Selima, inventats però que podrien se ben reals. 
Jafudà assisteix a la desaparició del seu món, la dels antics calls jueus sotmesos a una creixent violència i estigmatització. 
No vull explicar res perquè trairia l'essència, l'esperit de la novel·la. Només puc dir que feia temps que no llegia un llibre tan ben escrit i documentat i que l'he gaudit com pocs. Des del dia a dia de la vida al call. la creixença i transformació d'un jove de 15 anys, Jafudà, els esclaus, la persecució dels jueus, les rodelles, la vida dels nobles i reis a Barcelona, el cisma de l'església amb els dos partits: uns d'acord amb Avignó, els altres de Roma, els tramats polítics, com es feien servir persones i valors per aconseguir el que es volia... i enmig de tot això la unitat de la família, l'amor intens d'en Jafudà pel seu pare i la seva mare, l'enyor dels carrers del cal quan és fora, les decisions que ha de prendre, l'ajuda inestimable d'en Hasdai i en Mossé quan és al call de Barcelona, les reflexions internes... 
El personatge de de Setaddar, l'esposa de Cresques, que sembla que no signifiqui res a la novel·la cobra. al final del llibre, un relleu especial i et fa veure, una vegada més el paper de les dones en la història. I el de la Selima... 
Les tres persones que més influeixen en Jafudà són el seu pare Cresques, en Betros i la Selima. Quan surten aquests personatges i comencen a parlar no pots deixar el llibre... 
És un llibre de ficció basat en fets i personatges històrics, molt ben escrit, amb una cadència que enamora, sobretot quan parla en mallorquí, i amb un estil lleuger que no et cansa de llegir-lo ans el contrari, et sap greu veure que vas passant fulls i se t'acaba el llibre. 
Llegiu-lo! Us agradarà i aprendreu molt! 

Veieu si voleu el link que explica molt bé els personatges, l'ambientació i el tarannà de la novel·la.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

La tristeza de los ángeles


La tristeza de los àngeles
De Jón Kalman Stefánsson

Narrativa Salamandra

Octubre 2016


Vamos a bordo de una barca de remos carcomida y con nuestras redes enmohecidas nos disponemos a pescar estrellas.

Su hermana nació con un cielo tan despejado en la cabeza que pocos pensamientos encuentran espacio en ella, no siquiera los malos.

Ens trobem a Islàndia, al nord-oest. Tot i ser el mes d'abril neva sense parar i els vents són terribles, no deixen ni avançar. En aquest país no hi ha primavera. Sempre és hivern excepte dos mesos d'un estiu que vol avançar i no se'n surt del tot.
En Jens, el carter, arriba a un petit poble on hi ha una mica més de vida que als altres i va a casa l'Helga. Allà es troba una colla bevent cafè i escoltant un noi jove que llegeix Shakespeare. Aquest noi ha arribat fa pocs dies amb un bagul ple de llibres.
En Jens ha de portar tres saques de correu a un fiord molt apartat on no ha estat mai. I ha de fer una part del trajecte en barca. I el mar li fa molta por. I no és estrany si veus per un moment les aigües de l'oceà com es mouen i com criden... Entre tots decideixen que el noi l'acompanyi. Ell està avesat al mar. I comencen el camí.
I comença la bellesa de la narració. L'autor descriu tan vivament i tan poèticament el paisatge, el caminar dels dos personatges, les poques paraules que es diuen... Sovint caminen sense veure res absolutament. la neu i el vent els fan confondre el terra amb la muntanya , si no van amb cura, amb el barranc o penyasegat. De tant en tant un dels dos sembla que es vulgui quedar ajagut a la neu, la mort dolça, però l'altre sempre està a punt per fer-lo aixecar. Busquen les granges i ni les veuen perquè estan soterrades, cobertes de neu.
És un camí difícil físicament i emocionalment. En Jens quasi no parla, ni li agrada sentir parlar; el noi tot el dia parlaria i recitaria versos o cantaria... I a poc a poc, mal dormint en alguna granja, patint junts les dures inclemències del temps, s'aniran obrint, o coneixent-se l'un a l'altre. És un llarg camí...
Aquest llibre és molt bo, he gaudit llegint-lo i admiro profundament la prosa d'aquest autor. Però no és un llibre per a tothom. T'ha d'agradar la prosa poètica, la descripció detallada i repetitiva de les muntanyes, el mar, el camí, la neu, les barbes gelades, les petites converses, el canvi que es va gestant dins de cada un d'ells. És molt bo!!!


dimecres, 5 d’octubre de 2016

Cervera i Guissona

Marededéu romànica a la Col·legiata

Cervera i Guissona

Amb Enginyers jubilats

4 d'octubre de 2016




Sortida d'Enginyers. Sempre busquen un bon restaurant i després mirent els voltants a veure què podem visitar. Avui no ha estat així. Primer Cervera i després l'Àrea de Guissona. 
Cervera ja ho coneixíem però cal anar-hi amb una guia perquè ella porta les claus de la Universitat i de la Col·legiata de Santa Maria. 
Comencem per la Universitat. En la guerra de Successió Felip V va ordenar el tancament de totes les universitats catalanes excepte la de Cervera. Volia crear una universitat central, d'origen reial, sotmesa a Madrid i controlada per ell. Tot i començar les obres l'any 1717 no va ser fins al 1740 quan van rebre els primers estudiants i no es va acabar del tot fins al 1804. Ara hi estudien alumnes de ESO i Barxillerat.


És l'edifici més important i representatiu de la ciutat, tancat i estructurat al voltant de tres patis interiors. La façana principal és d'estil barroc i sobre la portalada s'alça la figura de la Immaculada Concepció, patrona de la institució. En el punt més alt de l'edifici es pot veure la corona reial, recordatori de la fundació monàrquica. 
El més bonic, o el que més m'ha agradat a mi, ha estat la Capella o Paraninf, amb un retaule magnífic dedicat a la Immaculada. I també la porta que dóna al Paraninf. 



Sembla que els estudiants portaven una vida molt dura i controlada. Missa diària, horaris estrictes i càstigs a la mínima cosa que no feien com manaven les lleis...

Sortint de la Universitat passem pel carrer Major, amb cases boniques, passem per davant la casa on es van fer les capitulacions matrimonials de Ferran d'Aragó amb Isabel de Castella, el 5 de març de 1469.


i arribem al carrer de les Bruixes, ombrívol, estret, sinuós  i humit on va néixer la festa de les Bruixes, l'Aquelarre, que es celebra al mes d'agost. 



Arribem després a la Paeria amb uns balcons molt curiosos, suportats per cares de personatges de tots els estaments socials. La Paeria és la casa del paer en Cap, el Batlle, anomenats així a Lleida i Cervera. Paer vol dir "home de pau" i ve del llatí "paciarium". Aquesta forma d'anomenar els batlles és un privilegi atorgat l'any 1264 pel rei Jaume I als antics cònsols de la ciutat.




I finalment a la Col·legiata de santa Maria, edifici gòtic molt alt -recorda una mica Santa Maria del Mar-  amb elements romànics 



Amb moltes capelles laterals


i amb un campanar gòtic que emergeix per sobre la Col·legiata i per sobre la Paeria. Cada campana té el seu nom i la més important és El Seny Major. Encara es posen sentir els tocs: el de Festa, el de morts, el de foc, el de sometents, el del mes de Maria, el del temps... 


La llàstima és que la visita ha estat molt curta i ni hem pogut pujar al campanar ni hem fet el recorregut de la muralla. Ho haurem de fer un dia pel nostre compte... 

Hem dinat  al'Àrea de Guissona, al Pitch and Putt, bufet lliure i ben ràpid perquè ens esperaven per fer el recorregut per les instal·lacions. Amb trenets i pujant i baixant hem fet un llarg camí veient part de les instal·lacions. L'edifici és molt gran, molt. I al final ens han fet veure un audiovisual força complet. Jo particularment n'hagués tingut prou amb el vídeo perquè veure els trossos de pollastre corrent per les cintes corredores o penjats sencers amb fila índia no m'han fet gaire goig. Crec que passaré una temporadeta sense provar el pollastre... 4.000 treballadors i crec que 600 enginyers treballant a l'Àrea! Déu n'hi do! Els enginyers dissenyen i construeixen tota la maquinària que necessiten. 
No deixen fer fotos, només quan ens fan vestir com si entréssim en un quiròfan que llavors sí que ens deixen... 






La sortida ha estat bé però no la millor que hem fet. Curta a Cervera, pel meu gust, i llarga a Guissona... Però tornarem a apuntar-nos quan en convoquin una altra! 

dilluns, 26 de setembre de 2016

Valònia


Valònia

Del 25 de setembre al 1 d'octubre

Amb Viatges Pol


Intentaré escriure cada dia un petit resum del que fem i visitem.

Diumenge 25 set. Avui hem sortit de Barcelona amb retard però podem estar contents. A la poca estona ja hi havia retards de fins a 5 hores! Arribant a Brussel·les un petit autocar ens esperava per portar-nos a Waterloo. Només som 15 i el Pere que ens acompanya. 
L'hotel molt bé, a uns 15 minuts del centre de la ciutat. Però és molt petita, al menys el que hem vist, i hem visitat l'església de Sant Josep, amb una trona de fusta de roure molt treballada.





És curiós i divertit el rètol que hi ha a l'entrada de l'església!








El carrer està ple de figures de de nens i també hi ha una zona amb arbres molt bonics.



Sopar a l'hotel i esperar a demà.

Dilluns 26 set. Avui hem anat a la capital de Valònia, Namur -Namen- i hem anat directament a la Ciutadella.


Allà ens esperaven per ensenyar-nos una fàbrica de perfums i colònies. L'edifici és molt bonic. Era per fabricar pols de pólvora i ho va comprar Guy Delforge per produir el seu producte. Té caves subterrànies per fer madurar el perfums, igual que el vi, i se li va donant voltes perquè es barregi igual que al vi. Al sortir he comprat una ampolleta de colònia. A veure si m'agrada perquè allà, amb tantes olors, et perds una mica.



Hem pujat fins a l'esplanada on s'hi troba l'antic quarter de Terra Nova des d'on gaudim de boniques vistes de la ciutat. El pont Jambes, el lloc on s'ajunten els rius Meuse i Sambre, i la ciutat sencera ja que també aquesta és petita. A mig camí de la Citadelle hi ha una enorme tortuga daurada que es veu des de tot arreu.


Recorrem a peu els carrers i veiem l'Ajuntament, la catedral de Saint Aubain, i un parell d'esglésies més. També le Halle al Chair, antic escorxador i mercat on es venia la carn, ara Museu Arqueològic. La veritat és que ni les esglésies són massa espectaculars, per no dir gens, ni la ciutat fa massa goig. Es veu bruta i descuidada. Diuen que hi ha poc turisme... Trobem una escultura divertida, un parell d'homes discutint i dos caragols. Volen explicar la manera de ser de la gent de Namur: lenta i que perd el temps discutint per bestieses. i és així mateix...


El que sí m'ha agradat és la bandera de Valònia. Un gall vermell sobre fons groc. És tret d'una pintura de Pierre Paulus, "Le coq hardi", i és l'emblema oficial del Parlament való. Un decret del 23 de juliol de 1998 el determina com a oficial juntament amb altres emblemes regionals.


Tornem a l'hotel i ens preparem per demà que anirem a Dinant.

Dimarts 27 set. Dinant és una altre cosa. Només arribar i contemplar el conjunt de la Col·legiata de Nôtre Dame amb la Citadelle al damunt ja se t'eixampla el cor.


Dinant és una petita ciutat que podríem dir que és un carrer entre el riu Meuse i les roques. El riu és la vida pel poble. Per això, perquè era la carretera de pas va ser tants cops castigada i destruïda. La Col·legiata està arrapada a les roques fins al punt que a l'any 1227 va caure un tros de roca i va destruir part de l'església romànica. Que impressiona quan hi entres perquè és molt ample i alta, molt alta. Reconstruïda barroca, amb un retaule molt bonic i un vitrall del segle XIII, reconstruït tres o quatre vegades, molt bonic. Tot el conjunt i, una vegada més, la trona de fusta treballada, fan que t'hi trobis a gust i vulguis recordar-la.


Per pujar a la Citadelle que es troba situada en un penya-segat que forma la cinglera de Bayardes ho pots fer amb 400 i escaig esglaons o amb un telefèric, cosa que hem fet nosaltres, que et porta fins dalt en dos minuts. La vista és impressionant! La cúpula de l'església en forma de ceba, molt gran, es retalla sobre el riu juntament amb les cases que la volten.


Dalt es pot visitar la Citadelle amb els diferents departaments: grans places, portades magnífiques, els llocs on treballaven i dormien els soldats, la presó, les trinxeres... Allà hem tingut un petit ensurt ja que hem baixat per una escala de cargol estreta i fosca i hem anat a parar a una zona amb un fort desnivell lateral que et feia ben bé la impressió que anaves en un vaixell en una nit de tempesta. En el grup hi ha gent gran i amb bastons i alguns han començat a marejar-se i a sentir pànic i volien tornar enrere, cosa impossible en aquell moment. Ha costat Déu i ajuda que seguissin el seu camí i sortir del forat. Ens hem queixat per no haver-nos avisat però m'ha fet la impressió que no ens feien gaire cas...

El pont Charles de Gaulle que  hi ha davant la Col·legiata està ple de saxòfons molt grans en homenatge a Adolphe Sax, creador del saxòfon, que va néixer a Dinant. Fa molt bonic!














D'allà ens hem arribat a veure el Memorial 23 d'agost de 1914, dedicat als morts civils de la ciutat, assassinats a la guerra. És modern i curiós amb el nom i l'edat de tots ells. Les ratlles horitzontals ens diuen els anys de cadascú i els punts els mesos...


Finalment ens hem aturat davant Le Rocher Bayard, impressionant, on van afusellar a la majoria de la gent del país.


Ens ha agradat molt, la ciutat i la seva història. I m'ha estranyat veure uns sola bandera valona en tota la ciutat, quan ahir a Namur n'estava ple. A tot arreu hi havia la belga. I ningú no ha sabut donar-me'n una explicació.

Dimecres 28 set. Bouillon. A la zona de Les Ardennes, el riu Semois fa a la ciutat de Bouillon com un meandre molt llarg i tota la vida és a tocar del riu.




Primer hem anat a l'Archéoscope Godefroy de Bouillon on amb audiovisual i amb mitjans una mica antics -res d'ordinador- ens han explicat i ens han fet veure la vida i fets d'aquest heroi de la primera Croada, sobretot durant el seu camí cap a Jerusalem.


És interessant i et fa veure com vivien i veien la vida la gent d'aquella època. Aquesta exposició està ubicada en l'antic Convent de les Sepulcrines, del segle XVII,  i ens han ensenyat les habitacions on dormien les monges i la construcció de la teulada a base de fusta sense claus. Llàstima que la guia no ha sabut explicar-nos res i que les instal·lacions són molt antigues. No tenen interès en tenir-ho al dia pel turisme. M'ha fet recordar aquella imatge de Namur dels homes xerrant i els cargols marcant el pas...
Sortint d'allà quatre de nosaltres hem anat pel nostre compte a veure el riu des de l'altre costat del poble. És un lloc tranquil, verd, amb bancs i amb un pont amb unes vistes molt maques.



També hem visitat l'església de Sant Pere i Sant Pau amb una trona molt treballada com totes les que anem veient en aquest país.

Autocar i cap a l'Abadia Cistercenca d'Orval, a Florenville. Primer hem dinat allà mateix, una carn estofada amb cervesa de l'Abadia i cervesa, tot fet d'allà. La veritat és que la cervesa ens ha agradat molt.


L'Abadia moderna no es pot visitar perquè hi ha monjos,


però el que és bonic de debò són les restes de l'antiga Abadia. Estan molt ben conservades i és molt agradable passejar-t'hi i contemplar totes les parets, portalades i pedres que queden. A l'abadia fabriquen la cervesa i el formatge d'Orval i tenen també un jardí de plantes medicinals.



Un dia bonic a recordar tot i els quilòmetres que hem fet!
I a la nit guanya el Barça! Què més volem?

Dijous 29 set. Al matí hem anat a Stréphy Thieu on el Jaume ha xalat de debò. És on es troba un ascensor doble per pujar vaixells d'un canal a un altre.


Puja 73.5m en 5 minuts que és el desnivell que hi ha entre les conques dels rius Meuse i Escalda. Està situat a la llera del Canal du Centre. Aquesta colossal obra d'enginyeria és Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Només arribar ja hem vist les caixes on van els vaixells, plenes ja d'aigua esperant un vaixell. Impressiona!


Hem visitat les instal·lacions, que al Jaume li han agradat molt


i després ens han ensenyat una mena de museu que han muntat on hem pogut veure, en diferents sales, des dels personatges belgues importants per algun invent o premi especial, a músics, literats, secció d'economia, descobriments, còmics, escoles.... Ha estat interessant però es veu que s'ha fet per omplir una mica la visita.


Al sortir hem tingut la sort de coincidir amb la pujada d'un vaixell i només això ja valia l'excursió! Sembla mentida com pot pujar aquella enorme caixa plena d'aigua i amb un vaixell dins!



Ens han explicat que aquesta obra va costar molts diners per un país tan petit però que era necessària perquè Bèlgica, que era un molt important país exportador, estava perden pistonada pels elevats costos d'arribar fins al mar. I amb aquesta obra torna a estar dalt del rànquing, produint riquesa pel país.
Dinem a Mons i havent dinat visitem la casa de Cuesmes, on va viure quatre anys en Vincent Van Gogh. N'estan molt orgullosos perquè diuen que és a Mons on va veure clar que es volia dedicar a pintar. Va arribar-hi com a missioner dels miners però aviat l'església no va estar d'acord amb  la seva manera de viure i ell es va dedicar a la pintura tenint com a mestre i exemple a Jean François Millet, amb les pintures del qual s'inspirava per les seves. Sort en va tenir del seu germà Theo que li enviava còpies de les pintures de Millet i diners per viure. Ara aquesta casa és un mini museu del què n'estan molt orgullosos.


A Mons visitem la la Grande Place amb l'Ajuntament, el Teatre Royal i diversos edificis.


I un cercle de pedra a terra, al mig de la plaça, amb el nom de les 19 comunes -barris- de Mons.


Ens arribem al Beffroi, torre alta de vigilància i avís, abans Torre del Rellotge, que marcava la vida quotidiana, important per ser l'únic barroc de Bèlgica.


I l'església de Santa Elisabet, amb la corresponent trona de fusta treballada. I davant l'església una estructura de fusta d'Arne Quinze, "Passenger II", feta amb 35 Km de fusta. Uneix el Palau de Justícia amb l'església de Santa Elisabet. Queda molt curiós...



La veritat és que les esglésies en general no són cap meravella. Només les trones i els confessionaris.
Aprofito al vespre per posar-me al dia de política: Puigdemont, Sánchez... quanta cosa per llegir! Sort en tenim de les tablets i els mòbils!

Divendres 30 set. Això ja s'acaba i per acabar-ho bé hem de fer el recorregut pels llocs més emblemàtics de la batalla de Waterloo. Comencem el matí amb un resum històric per part de la nostra guia que ens situa en el lloc i els esdeveniments. Mai no va malament un recordatori...


I en primer lloc visitem el Memorial 1815 XL. Inaugurat el juny de 2015 per commemorar els 200 anys de la batalla. Està molt ben muntat, amb vitrines amb objectes o representacions de la guerra i sobretot amb pantalles emmarcades com pintures, pintures conegudes però amb moviment i plans superposats. Molt ben fet i molt curiós.






Hem tingut una panoràmica del camp de batalla de 360 graus, única a Europa,


i també una projecció en tres dimensions de la pel·lícula "Al cor de la batalla", document de com avançaven les tropes dels diferents exèrcits, Napoleon i Wellington, i el General Prussià Von Brücher i Wellington donant-se la mà després de la victòria. Creieu-me, res sinó una batalla perduda és tan trist com una batalla guanyada. Wellington.



Sortint del Memorial ens trobem davant mateix de la Butte du Lion, una muntanyeta que dalt de tot té un monument amb un lleó amb la boca oberta.


El fill del rei Guillem I dels Països Baixos va ser ferit en aquest indret i el seu pare li va voler retre homenatge. La bravura belga està simbolitzada pel lleó, de cara França, a punt d'atacar, o defensant la seva posició. Per pujar-hi hi ha 227 esglaons que uns quants de nosaltres hem pujat alegrement tot i que al vespre jo he notat agulletes... Però calia pujar-hi. La vista ha estat espectacular. Podies imaginar-te les tropes avançant en aquell terreny pla, séc al juny, groc, i el cos a cos que al final va produir-se. Esgarrifa. Ara és bonic, harmoniós...





Allà hem vist un petit bar que es diu Estaminet de Josephine. Hem preguntat el significat d'aquesta paraula i es tracta d'un petit bar on hi caben només 8 o 10 persones i serveixen cafè, cervesa i venen tabac. És típic de Bèlgica, Calais i la part nord de França. Sempre s'aprèn alguna cosa nova!

A la tarda hem visitat la Granja de Hougoumont, quarter general de Wellington,

Segons una pintura de l'època
que Napoleó tenia un interès especial en conquerir. I no ho va aconseguir. Els anglesos van defensar la granja enmig de les flames de les bombes i dels intents reiteratius dels francesos per flanquejar les portes i prendre possessió de la granja. Allà hem vist un documental original i molt ben fet en què et fas càrrec perfectament de com va anar la guerra en aquell indret. Tres pantalles immenses s'aixequen de terra i van passant trossos de pel·lícula i fotografies amb explicacions concises. Molt interessant!




I fora veus els llocs per on volien entrar els francesos, el bosc i l'hort, i veus la capella mig cremada per les bombes... Es va obrir al públic el 2015 per commemorar el 200 aniversari de la batalla de Waterloo.




Ens han deixat al mig del poble de Waterloo i hem passejat un parell d'hores. Allà hem visitat una exposició molt curiosa. L'autora, Maja Poláčková, fa unes quadres tipus collage molt interessants. Totes les figures són homenets prims i amb braços i cames molt llargues, retallats de revistes, aconseguint que cada personatge tingui diferent colors. És molt divertit i l'efecte és molt bonic. I, a més, és una idea per fer que els néts s'entretinguin en alguna cosa artística una tarda de pluja!



Últim sopar a l'hotel. Hem tingut un cuiner molt bo i hem parlat amb ell i l'hem felicitat. Es mereix una estrella Michelin pel goig que feien els seus plats i pel bons que eren.

Dissabte 1 d'octubre. Avui últim dia! Hem aconseguit que l'autocar vingui més d'hora a buscar-nos i anem a l'Atomium. Com les carreteres estan a vessar el conductor ens ha fet entrar donant voltes pe barris perifèrics, molt bonics, amb cases Art Decó, les ambaixades de diferents països i les institucions de la Unió Europea.


Ja havíem vist l'Atomium de lluny fa un parell d'anys però trobar-t'hi a sota, i després a dins és impressionant. Es va inaugurar per l'Expo del 1958, primera després de la guerra, i l'any 2004 l'han hagut de restaurar. Les esferes que eren folrades d'alumini ho estan ara d'acer inoxidable; està tot reforçat i trobes un ascensor per pujar a l'esfera més alta i escales mecàniques per anar d'una a l'altra esfera. Aquestes nou esferes representen un cristall de ferro ampliat 165 mil milions de vegades. Dins hi trobem exposicions permanents i temporals, però la gràcia està en recórrer les diferents esferes, amb escales mecàniques o normals, pujant i baixant, i contemplant la meravellosa vista i gaudint del privilegi de haver pogut veure una cosa més...




Després cap a l'aeroport i a Barcelona falta gent! S'acaba el viatge però l'anirem revivint, recordant... i preparant ja el següent!

Hem tingut dues guies. Una quasi no explicava res i no semblava que sabés gaire cosa, l'altre parlava pels colzes i sabia de què parlava. Fem un promig i quedem força contents. Però amb una bona guia hagués estat encara molt millor!
El grup de 15 persones més el Pere ha permès que ens coneguéssim tots i parléssim tots. Som molt diferents però hem estat molt bé amb tothom i ens ho hem passat bé. El Pere, com sempre, atent a tot i amb tothom. Dóna confiança i seguretat i això ho podem necessitar tots qualsevol dia. Gràcies!


Ja a casa vaig recordant i em queden els bons records, els bons moments, les coses boniques que hem vist i sentit. Penso que Valònia és un país que caldria animar a millorar les seves estructures i a espolsar-se la mandra de sobre. Un país amb tanta història, amb els boscos i rius que té, amb els poblets amarrats a les roques i deixant-se mullar les portes de les cases per l'aigua del riu... tot això són motius més que suficients per anar-hi. Però sembla que els valons no ho veuen així... També hem de pensar que tot això val diners, i en aquest moment no n'hi ha gaire enlloc, de diners.
M'ha agradat anar-hi... i una petita confessió... La baixada de 227 esglaons de la Butte du Lion m'ha deixat de record una fascitis plantar que em fa anar coixa i em toca anar a rehabilitació...  Però ho tornaria a fer!