diumenge, 13 de setembre de 2020

La hoja plegada






La hoja plegada
de William Maxwell


Libros del Asteroide

Setembre 2020



William Maxwell ens explica a "Van venir com orenetes" el pas de la infància a l'adolescència. En aquest llibre ens descriu el canvi d'adolescent a home. 

A Chicago, als any 20, dos nois es troben a l'escola. Un, en Lymie Peters, és un noi esmirriat, tímid, però molt bon estudiant. L'altre, en Spud Latham, és tot el contrari: atleta, alt i ben format, forçut, però un desastre en els estudis. Potser un troba algú a qui protegir a canvi d'una admiració i devoció sense límits, i l'altre troba la confiança i companyia d'algú a qui admira perquè sap que no podrà ser mai com ell.
Quan arriben a la Universitat comencen els problemes, encara que vulguin no mirar-los, fer com si no hi fossin. Els dos s'enamoren de la mateixa noia, la Sally Forbes, i ella prefereix en Spud. En Lymie serà el seu millor amic. 
En el fons el tema de l'obra no té major importància. El que ens vol retratar l'autor és el pas de noi a home d'aquests dos amics. Tenen entre ells una relació malaltissa. No pot un noi com el Spud consentir una adoració com la que li té el Lymie, sense correspondre en res, sense parlar-li, només deixant-se adorar. Tampoc no pot en Lymie dedicar tot el seu temps i somnis a la presència de l'Spud. Només sabent que el té a prop ja és feliç. I no viu res més. Sempre penso, quan llegeixo llibres d'aquest tipus, que el que els falta a aquests nois és el cercle vital de família i amics. Necessitaven algú que veient aquesta relació estranya els parlés sincerament i els ajudés a reeixir en la vida. Ni pares, ni germans, ni amics... sols. I passa el que passa. Tot l'ajut que haguessin pogut tenir durant aquells anys difícils de canvi es torna problema greu, vital, que els fa reaccionar. És trist, però, haver de passar per tot aquest periple que s'haguessin pogut estalviar si la família i amics no haguessin estat absents totalment. 
Cap al final del llibre hi ha un capitol que m'ha agradat molt. Parla del desert. No del desert de l'Àfrica o de l'Índia sinó del desert de les persones.
En las regiones desérticas el aire nunca está quieto. Uno alza la vista y ve un molino a cien metros de distancia, que gira bajo el sol, en apariencia sin ningún principio ni final desde hace muchos años.  Puede que dé la impresión de que reduce su velocidad y està a punto de pararse, pero es sólo porque se prepara para girar una y otra vez, cada vez más deprisa, noche y día, semana tras semana. El final que sigue al principio no es ni un final ni un principio. Cualquier cosa que esté viva debe ser continua.
El desierto es el hogar natural no sólo de los árabes y los indios, sinó también de la gente que no puede hablar cuando quiere hacerlo y de aquellos que, como Lymie Peters, no tienen nada más que decir, gente que ha dejado de justificarse o explicarse, que ya no trata de explicar sus motivos ni sus acciones y que ha dejado de tener la esperanza de encontrar a alguien que les quiera y dé sentido a sus vidas. 
Un llibre per Club de lectura... 

dilluns, 7 de setembre de 2020

A l'horitzó


A l'horitzó
de Hernán Díaz

Edicions el Periscopi

Setembre 2020


En Hâkan i en Linus, dos joves suecs de principis del segle XIX decideixen emigrar de Suècia a New York. En una primera escala i enmig de tanta gent es perden l'un a l'altre i en Hâkan, sense diners i sense saber res d'anglès, es troba ben perdut i intentant entendre's puja en un vaixell diferent. En comptes d'anar cap a New York va cap a San Francisco. 
Tot el llibre és el periple que fa aquest adolescent, després noi, després home, després vell..., per fer el recorregut de San Francisco a New York i trobar el seu germà, el Linus. Un recorregut que intenta fer a peu, a cavall... a través del desert, de les extensions impossibles d'Amèrica, quasi sempre sol, i sense saber on és ni quina direcció ha de seguir. 
Es troba amb caravanes de buscadors d'or, un grup amb un naturalista que l'inicia en els principis de la medicina, de la ciència, bandits, indis, estafadors, fanàtics religiosos... En Hâkan té una estatura important, és molt alt, i això tant el pot ajudar en alguns moments com li porta molts problemes. 
És un llibre interessant i que t'agafa. És trist quan veus tota la vida d'un home reduïda a avançar a través del desert buscant arribar a un punt i donant voltes pels mateixos llocs. El clima, la necessitat de menjar, beure, dormir, abrigar-se, defensar-se.. Sembla mentida com es pot aprendre tant amb tan pocs mitjans. I no deixes de preguntar-te quina hagués estat la vida d'aquest noi si s'hagués quedat en el poblet perdut de Suècia on vivia. Un noi amb tanta curiositat i amb tanta traça per tot potser hagués pogut tirar endavant amb la seva vida. I no viure sempre sol, sol, sol ,,, amb el desert i el pas de les estacions.



dissabte, 29 d’agost de 2020

Elefante





Elefante
de Martin Suter


Hojalata

Agost 2020


Schoch és un sense sostre de Zürich; un dia es desperta a la cova on viu i veu un petit elefant de color rosa fosforescent. Pensa que potser ja és hora de deixar de beure i es torna a adormir. Quan es lleva la matí el petit elefant encara hi és. És tan petit que no sap què donar-li ni què fer d'ell i el porta a la Valerie, una veterinària que cuida els gossos dels sense sostre. Cuidant-lo aniran endevinant la història del Samu, l'elefant rosa, fruit d'una manipulació genètica, i aniran compareixent tots els que el busquen i hi estan molt interessats: el director del circ Pellegrini i el dr. Roux entre altres. I sobretot en Kaung, el cuidador d'elefants al circ.
És una novel·la distreta, interessant, que et fa dubtar una vegada més de les meravelles de la manipulació genètica perquè pot anar molt fàcilment a males mans... 
Elefante és un thriller científic, també una novel·la d'amor i aventures i alhora una intel·ligent faula contemporània sobre la integritat, les segones oportunitats i les perversions de la manipulació genètica.

divendres, 21 d’agost de 2020

Sense fer mai el cim




Sense fer mai el cim
Viatge a l'Himàlaia
de Paolo Cognetti


Navona_Port Bo


Què és anar a la muntanya sense fer la conquesta del cim? Un acte de no violència, un desig de comprendre, un donar votes al mateix sentit de caminar. 

Torno a Cognetti una vegada més! Després de El noi silvestre, Les vuit muntanyes i Nova York és una finestra sense cortines, ha tocat ara aquest altre llibre que no desmereix en absolut dels anteriors. 
Paolo Cognetti compleix 40 anys i igual que molts joves avui davant la crisi dels 40 comencen a fer footing o a jugar a bàsquet ell decideix  anar a la terra del Dolpo, un altiplà del nord-oest del Nepal on travessarien passos a més de cinc mil metres, viatjant a peu gairebé tot un mes vorejant la frontera tibetana.  Se'n va amb dos amics, el Remigio i el Nicola, formant part d'una expedició amb uns guies, portadors, mules, un campament per muntar cada nit i desmuntar cada matí i companys de viatge. 
M'agrada la manera que té l'autor de fer-nos viure cada paisatge, cada circumstància, cada conversa amb diferents persones... Sempre hi ha molta descripció però no cansa gens, l'esperes. 
Tot el viatge el fa amb un llibre a la motxilla: El Lleopard de les neus, de Peter Matthiessen. Era un viatge quasi igual que el que ell feia. I sempre va seguint, llegint i rellegint i comparant les impressions i diferents sensacions que va tenir l'autor amb les que te ell en aquells moments. Per mi penso que és un excés. Haver llegit el llibre està molt bé però portar-lo com a guia crec que potser li resta una mica d'espontaneïtat en alguns moments. Es guia massa per les explicacions del llibre. Però potser també ens perdríem comentaris i troballes d'en Peter...  
Voldria recordar algunes frases que m'han fet penar, que m'han agradat i no voldria oblidar. Aquí escrites les recordaré.

En Remigio havia nascut en un poblet on fins als anys setanta es pujava a peu, després havia arribat la carretera i al llarg de la seva vida havia vist com es despoblava completament. Una vegada m'havia dit: sempre que arriba la carretera sembla que sigui per dur alguna cosa, però després resulta que era per endur-s'ho. 

Vaig llegir una mica sobre el mite tibetà del "beyul", una vall secreta d'accés protegit per alts passos, tempestes de neu i bèsties ferotges. Segons la creença, a l'Himàlaia n'hi hauria algunes: els cims del voltant les amaguen de la vista, els pendissos són impracticables i estan batuts per les allaus, però a dins el clima es fa més dolç, hi creixen arbres fruiters, la terra és fèrtil i flueixen els torrents. Com a les valls perdudes de les llegendes alpines , tret que el beyul no té a veure amb la nostàlgia del passat, al contrari, és una esperança per al futur. Existeix per donar refugi als savis en temps de violència. És per això que se n'ha de preservar el secret, al clos dels monestirs i en el silenci dels lames: és un refugi antihome on salvaguardar-se de guerres o desastres ecològics, o de qualsevol altra arma que la humanitat pugui inventar per autodestruir-se. Jo aquesta idea també l'entenia bé. Tothom que va a muntanya, vaig pensar, l'entén. 

Vaig mirar el monjo que feia una boleta de pasta amb els dits i la sucava al te com si fos una galeta, i vaig recordar l'escena en què en Peter (del llibre que porta a la motxilla), en aquella mateixa ermita, havia fet al lama de l'època la pregunta més difícil. El lama, tolit per una artritis deformadora que l'empresonava allà dalt per sempre més, havia esclafit a riure i aixecant els braços al cel havia respost: "I tant que sóc feli´! Sobretot perquè no tinc alternativa!"

Me'n vaig anar de Charka, poblet de pols, amb la sensació que només l'havia fregat. Aixecar el campamnet cada dia és la llei de la caravana, però per comprendre caldria aturar-se, quedar-se. Ens vam allunyar amb el fum baix que no arribava a aixecar-se de les casetes, l'olor forta de ginebró que ens quedaria dies a la roba. No li havia preguntat ni com es deia. I que bonic, però, que instintiu i necessari s'havia fet, aquest reprendre la ruta. Deixar enrere el món conegut i descobrir un tros de món nou cada vegada. Caminar era la nostra missió quotidiana, la nostra mesura del temps i l'espai. Era la nostra manera de pensar, d'estar junts, de travessar el dia, era la feina que a hores d'ara els nsotres cossos ja feien sols. Malgrat que aprimats, atrotinats, febrosos, cada matí es posaven drets i reprenien la marxa mansois com mules. Caminar reduïa la vida a l'essencial: menjar, dormir, trobar-se, pensar. Cap invent de la nostra època ens servia de res, mentre caminàvem, fora d'un bon parell de sabates i, en el meu cas, un llibre a la motxilla. Feia setmanes que vivia d'arròs, llenties, verdura, de vegades ous i formatge, el meu Lleopard, el meu quadern, els meus amics. Molt més que sortir-me'n amb tan poca cosa, era sorprenent adonar-me que no desitjava res més. Només quan ens aaturàvem brollaven la necessitat,la nostàlgia, les aspiracions, tots els buits per omplir.








dimecres, 19 d’agost de 2020

Tardor




Tardor
de Ali Smith
Traducció de Dolors Udina


Raig Verd

Agost 2020



Em serà molt difícil fer el comentari d'aquest llibre. L'editorial ha fet una campanya molt potent i he pensat que l'havia de llegir. Raig Verd sempre m'orienta bé. 
Aquesta llibre necessita per a mi un club de lectura a continuació. Perquè no em puc quedar només amb el que he llegit, el que m'ha semblat que volia dir... Segur que m´he perdut moltes coses. Coses que no he entès, descripcions que no són, segur, només poètiques... A més va canviant d'any de paràgraf a paràgraf i has d'estar molt atent per no quedar descol·locat. 
Es diu que és el primer llibre sobre el Brexit. Sí que hi ha alguna referència però si vull saber més coses segur que en triaria un altre, de llibre. També des del començament i després molt sovint en paràgrafs de fulles i sorra ens ve de seguida a la memòria aquelles terribles imatges de pateres arribant a la platja, amb gent esgotada i mig morta i a cinquanta metres gent a la platja prenent el sol i jugant. Sense interferir els uns amb els altres. Terrible imatge... 
Només amb la història que sembla que ens vulguin explicar n'hi havia prou per omplir un llibre. Però afegint-hi tot el que he dit abans queda un llibre molt ric, molt ben escrit, que et fa pensar i que voldries acabar d'entendre. O estar segura que el que has entès és el que pretenia l'autora. 
L'Elisabeth té 9 anys i ha de fer un treball de l'escola. Ha d'entrevistar un veí. Ella vol parlar amb en Daniel Gluck, un home gran que viu sol. La seva mare no vol però finalment ella hi va i en Daniel es converteix en el seu millor amic. Ell la fa pensar, li parla d'art, de vida, de la natura... Passen els anys i ell està en una residència. Quan l'Elisabeth ho sap hi va cada dia, encara que ell estigui quasi sempre dormint. 
Cada vegada que es troben el Daniel en comptes de preguntar-li: Com estàs? li fa: Què estàs llegint? 
El llibre està ple de frases o pensaments que voldries retenir. Un d'ells és: En Daniel, assegut al banc, va aclucar els ulls un moment. El moment s'anava allargant. Cada cop era menys un moment per passar a ser una estona.
Potser després de llegir aquest llibre escoltaré més la natura, faré ressonar dins meu els noms de les coses, de les plantes, dels arbres, i hauré descobert una pintora que no coneixia: la Pauline Boty, una artista de la dècada dels 60, l'única artista del Pop Art britànica. 

diumenge, 16 d’agost de 2020

L'estranya desaparició d'Esme Lennox




L'estranya desaparició d'Esme Lennox
de Maggie O'Farrell


l'altra editorial

Agost 2020


Ja havia llegit a Maggie O'Farrell, Aquest deu ser el llocInstrucciones para una ola de calor, però aquest llibre m'ha agradat més que els altres. Potser perquè he vist una història molt real de finals del segle XIX i començament del XX. He pensat amb les meves àvies, en l'ambient de falta total de llibertat en tots sentits en què vivien... 
L'Iris rep una trucada informant-la que una tia àvia seva, tancada fa anys en un centre psiquiàtric, ha de ser ara acollida en un altre lloc ja que el centre tanca, L'Iris no sap res de l'existència d'aquesta persona, la seva àvia té Alzheimer i mai no li ha parlat de cap germana. Però hi va. El informe metge diu que l'Esme és una dona sana i inofensiva. 
La història ens parlarà de secrets familiars, vides paral·leles, sovint entrellaçades, oportunitats perdudes... tot coses molt reals que segur que han passat, segur... . 
M'agrada la descripció suau i càlida que fa de les persones, de les dones, totes elles amb personalitat, amb problemes, amb alegries i penes, descrites amb un to planer i natural, suau, deixant que siguis tu qui s'imagini la situació, tan real que la pots fer teva...  Descriu les maneres de viure de totes elles, i al final et deixa amb el cor encongit, et fa pensar en les diferents situacions en què van viure les dones, les nostres àvies i besàvies. Tots coneixem històries de famílies. Aquesta és una més... 




dijous, 13 d’agost de 2020

M'explico


M'explico
De la investidura a l'exili

Carles Puigdemont
amb Xevi Xirgu


La Campana

Agost 2020


Ja l'he acabat! I és que no el pots deixar. Com diu al començament és un llibre fàcil de llegir i difícil de pair.
Xevi Xirgu li va demanar de fer aquest llibre a base d'hores i hores de parlar, cada setmana, cada quinze dies, cada dia... És doncs un dietari. I t'has de posar una hora determinada per deixar de llegir i pair el que has llegit. Ja estic esperant el segon llibre! 
Hi ha moltes coses que hem viscut i no hem acabat d'entendre. Ara ho veus força més clar. El President demana en el pròleg una mica de indulgència i generositat, perquè, malgrat la honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats , en alguns dels passatges d'aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar. 
I és d'agrair que cada vegada que hi ha una deslleialtat, una paraula dita no complerta, una situació feta a les seves espatlles, busca sempre primer la disculpa de l'altre, el perquè ho ha fet. Només quan els papers canten, o es veu clarament, llavors pot acusar algú de deslleial.
Encara que ho intuíem ara veiem ben clar la solitud del President. El President Mas el va advertir. Et quedaràs sol, miraràs enrere i no hi haurà ningú. i sembla mentida però és així. El que no li ha faltat mai són els amics fidels. 
Tenim un President de pedra picada. Val molt i sap el que vol. Té els seus moment de desànim com tothom però qualsevol espurna el torna a reviure. 
En els moments més importants el van mentir sense escrúpols. I a més no s'esperaven la reacció tan brutal de l'estat espanyol. No estaven preparats per això i d'aquí es queixa la Clara Ponsatí.
Tantes coses que hem viscut i no hem entès! Ara algunes les veiem més clares... És d'agrair aquest llibre, aquestes hores, tantes hores, que han dedicat el President i Xevi Xirgu a fer-nos entendre una mica més els tripijocs de la política, de veure-ho portes endins.
Aquest llibre demana moltes explicacions de molta gent. I de moment no he vist ni una piulada, ni un comentari, ni un article de ningú. Serà que tothom veu que el president s'ha expressat amb sinceritat i no poden contradir res? Anem ja per la tercera edició, i silenci absolut...
Legiu-lo!