dimarts, 12 de setembre de 2017

Diada Nacional de Catalunya 2017


Diada Nacional de Catalunya 2017
La Diada del Sí

11 de setembre de 2017


I un any més hem sortit al carrer! Més d'un milió de persones amb estelades i la samarreta fosforescent perquè el món vegi que no ens cansem, que sortim any rere any defensant la nostra dignitat com a país, les nostres institucions, els nostres costums i el nostre tarannà. Aquest any la manifestació era a favor del Sí, a les portes ja del referèndum de l'1 d'octubre. I el dibuix que formàvem tots els assistents era una creu, un signe +. Volem sumar..


També com cada any ha estat una festa alegre i familiar. Avis, fills, néts, nens de mesos i avis ja grans, cadires de rodes i cotxets, tot amb ordre i civisme. I amb somriures i cares felices. Això és el que no poden entendre segons on... 1800 autocars d'arreu del país estaven aparcats pels carrers de Barcelona. Quina voluntat i quina força la de tots els catalans d'aquest país! 
Baixant per Balmes ja només veies gent amb estelades, grups de joves, famílies, gent gran... i els autocars aparcats! Quan hem arribat a Balmes Aragó ens hi hem quedat. Davant mateix uns castellers anaven fent castells amb un nen o nena ben menut fent d'enxaneta cada vegada. 


Quan han començat a parlar  han demanat un minut de silenci pels atemptats del mes d'agost. Impressionava veure con poden callar i quedar en complet silenci un milió de persones... Carn de gallina... I després el Cant dels Segadors. Per mi ja podíem marxar. Ja estava plena de satisfacció. Quin orgull pertànyer a quest país! Però tenien planificat que quatre carpes es moguessin per anar a ajuntar-se a Passeig de Gràcia/Aragó. I a mida que passaven la gent s'anava canviant de samarreta i es posava la fosforescent.


A Aragó no hi cabia ni una agulla i hem vist passar la carpa per sobre nostre.
La música ha estat a càrrec de l'Orfeó Català i de Els Amics de les Arts que han interpretat Louisiana.


Hi ha hagut parlaments demanant, exigint, el dret a votar. Tots els qui érem allà i molts que no hi han pogut anar volem votar, volem decidir el nostre futur com a país. Dos Premis Nobel han dit ben clar que ens empara la jurisdicció europea, que tenim dret a votar i a decidir si volem una República catalana o seguir amb les polítiques del PP o del PSOE a Madrid. 


Ara venen uns dies molt densos i forts. Tenen por que votem? Sembla que sí. Però nosaltres no en tenim i anirem a votar el dia 1, a expressar la nostra opinió, a exigir el nostre dret a l'autodeterminació.
I ja tenim ganes de canviar l'estelada per la senyera!
Gràcies ANC, gràcies Omnium, gràcies AMI! Sense vosaltres no hagués estat el mateix!
Endavant i fins al dia 1! Felicitats Catalunya!




dilluns, 28 d’agost de 2017

Qué pequeño es el mundo


Qué pequeño es el mundo
de Martin Suter

Agost 2017

Libros del Asteroide


Konrad i Thomas es van criar junts i van créixer a la mateixa casa. En Thomas anava als millors col·legis i portava una vida digna de la família a la qual pertanyia. En Konrad l'acompanyava sempre i estudiava i feia el mateix que ell. Només podia agrair a la mare del Thomas que el tractés com de la família. Koni i Tomi els deien... 
De grans la vida els separa. En Thomas segueix amb la seva vida i en Konrad, ja gran, queda com a encarregat d'una de les finques de la família, a Corfú. Un dia per un accident malaurat s'incendia la casa de Corfú i en Konrad és acusat d'haver-lo provocat involuntàriament. 
Tant en Thomas com la seva mare decideixen abandonar ja la seva posició protectora cap en Konrad, però el fet que aquest home, a través d'un inici d'Alzheimer, comenci a recordar coses i a parlar els fa canviar d'opinió. 
Atenció al personatge de la Simone. Com pot canviar una persona quan veu que pot ser útil a alguna causa.
Vaig llegir el llibre d'una tirada durant el vol Barcelona-Canadà. Després de llegir llibres d'aquells que et deixen el cor petit tot i ser molt bons, aquest és un petit oasi de relaxament i tranquil·litat. 

dimarts, 8 d’agost de 2017

Les generacions espontànies


Les generacions espontànies
de Mar Bosch Oliveras

Edicions del Periscopi

Agost 2017


Un llibre per passar l'estona,per no capficar-me, vaig demanar. I em van dir que aquest em faria riure molt. És distret, no et capfica, però la veritat és que riure no gaire.. I molta gent diuen que han rigut molt, que és molt bo! Potser no l'he llegit en el moment oportú... 
L'Eva viu sola i busca feina. Té el seu currículum i es presenta en una selecció de personal. Ha tingut una pila de feines i totes molt diferents i originals. La rep el mateix director perquè el currículum li ha cridat l'atenció. I l'agafa per un motiu molt particular. 
L'Eva fa servir al lector de psicòleg. En el fons fa totes les reflexions que faries tu mateixa per dintre, i segurament no tan explícites!, en veu alta davant el director. Així fas un recorregut per la seva vida i pel seu pensament. Se li nota que viu sola, que no té ningú... 
Si vols trobar-li un valor a la novel·la li trobaràs. Però a mi, particularment, no m'ha fet el pes en absolut... Però ha agradat a molta gent, per tant, com dic sempre, és simplement la meva opinió.

dijous, 3 d’agost de 2017

Wolfgang


Wolfgang (extraordinari)
de Laia Aguilar


Columna


Agost 2017



He comprat aquest llibre per la Jana que té 12 anys. Moltes nenes en aquesta edat demanen llibres que no siguin de fantasia ni d'aventures. Volen històries sobre la vida real i amb un o una protagonista de la seva edat. I és una llàstima perquè, com ja vaig trobar-m'hi amb la Berta, tots els llibres amb aquestes característiques són sobre nens molt problemàtics, nens que sí que existeixen, sí que n'hi ha, però no són majoria. 
En aquest llibre en Wolfgang té 11 anys i té un coeficient d'intel·ligència de 152. N'és conscient i no para de comparar-se amb altre gent, els "sotacent"... Viu amb la mare i no coneix al seu pare. Sembla que els va abandonar abans de néixer ell. Fa vida amb la mare, l'àvia i una tieta. Un dia mor la mare i es troben amb la sorpresa que la seva última voluntat és que el nen visqui amb el pare. 
I el nen ha de viure amb un desconegut, un sotacent, que tot i que fa el possible per fer-lo content ell no l'accepta. I passen moltes coses. De mica en mica va descobrint qui és en veritat el seu pare, com és, i també sabrà d'un secret que la família no volen que ell sàpiga. Ho té molt difícil i sovint és per culpa dels adults... 
M'agradaria trobar un llibre per aquesta edat que fes pensar, que estigués ben escrit, però que fos també divertit. La vida no és només problemes i excepcions sinó que també comporta una rutina, una manera de fer i de viure que et fa feliç, que et fa riure, que et fa agafar ganes de ficar-te dins el llibre i viure amb aquell nen o nena. No demano novel·la rosa, ni sense sentit; demano un llibre en què una nena que porta una vida normal i corrent pugui llegir i trobar-hi coses que li passen a ella i no s'atreveix a parlar-ne i coses que li agradaria que li passessin... És demanar massa? 

dilluns, 10 de juliol de 2017

Dinar aniversari - 70 anys



Dinar aniversari - 70 anys 

9 de juliol de 2017

Avui sí que hem pogut celebrar amb fills i néts els meus 70 anys! Jo ja ho veia lluny i com tots estan molt enfeinats pensava que faríem el dinar i prou. I em van sorprendre amb un munt de coses que em van arribar a emocionar. Potser estic una mica toveta o potser són els anys que fan que les llàgrimes que fa anys ja no surten amb tanta facilitat s'escolin un dia en un moment veient com tots han pensat en tu i s'han esmerçat en buscar detalls que et poden fer feliç... Quina família més maca que tenim!!!
Primer, taula llarga i amb vaixella de la Bisbal que tinc guardada no sé perquè. El dinar molt bo i tothom rient i content.


I en acabar les postres comencen les actuacions, les sorpreses... 
El grupet "nenes", Jana, Martina, Nina, Júlia i Judit, fan una coreografia amb una cançó que em va arribar a l'ànima. Amb música de Mamma mia us poso la lletra:

Estem tots celebrant els teus nous 70 anys
Molt contenta estaràs quan els hagis passat
Tu es una àvia molt, molt especial
Si et passa algo ella t'ho solucionarà
Farà el possible perquè somriem
I estem tots molt, molt, molt, molt, molt contents
I els de la taula et diem somrient

Felicitats, ja fas 70 anys, ai, ai
amb tu tot és possible... -bis-

Des que érem petites
fins ara que ens animes

Felicitats.... -bis-

La Berta i el Sergi van ser els dos primers
jo no em queixo ni res però vaig anar després
La Martina i jo i també el Roger
som els tres 2005 que sempre rebem
La Nina, la Júlia, la Judit i el Jordi
són els quatre petits que sempre et fan feliç

Felicitats... -bis-


Maques!!!

Després el Sergi i el Roger em van regalar un joc de l'oca amb coses que fem cada dia en família a cada casella. Molt divertit i ocurrent! El guardo! 



El Jordi amb la Berta em van preparar un joc d'ordinador, el Kahoot, amb preguntes sobre frases que jo dic molt sovint. La veritat és que no m'havia adonat que les repetís tant com perquè els néts se'n recordessin! Frases com "Jaume, la pastilla", "si Déu vol",


I llavors van arribar els regals del Jaume i els fills. Sabia que alguna cosa em farien però no esperava res que els hagués donat feina, ni de pensar gaire ni d'aconseguir. Els veia a finals de curs, plens de festivals de nens, de feines per acabar... i em van sorprendre amb un llibre editat per ells amb els posts més familiars del meu blog d'aquest 10 anys! Em van caure les llàgrimes... Quina feinada de fer i sobretot de buscar una cosa especial que sabien que em faria feliç. D'aquesta manera, amb el llibre a mà, qualsevol pot agafar-lo i llegir coses que potser encara no han llegit o no recorden. Sobretot els néts hi trobaran bocins de la vida de la nostra família que ells ja han viscut. Gràcies!!!


I finament entre fills i Jaume m'arriba un Thermomix! Jo sempre deia que em feia il·lusió però que per a mi mai me'l compraria. Per dues persones és massa car... Ara ja em demanen que cuini alguna cosa per a ells...
Tot plegat un dia molt feliç, sentint-me estimada per tots, pel Jaume primer de tots, que tot i saber tot el que feien va saber callar... i sé el qui li costa!, pels fills i joves, pels néts i nétes...
Amb 70 anys em sento jove i bé, però reconec que hi ha coses que han canviat, que no puc portar el ritme que portava i que cada vegada més penso: això ho preguntaré als fills, o que ho decideixin ells... Vas delegant coses que fins ara ni se t'ocorria, et deixes ajudar per fills i néts, i els ho agraeixes... Però si tot això t'ho mires amb humor i ho acceptes,  he de reconèixer que tant en Jaume com jo estem molt bé, podem viatjar, moure'ns, llegir, parlar, treballar i fer feliç a la família i ser-ho també nosaltres.
Moltes gràcies a tots i fins a la propera! Els 75 del Jaume l'any que ve si Déu vol!


dilluns, 3 de juliol de 2017

Tres llums


Tres llums
de Claire Keegan

Minúscula

Juliol 2017


A Irlanda una família nombrosa que viu al camp esperen de nou una criatura. S'acosta l'estiu i la mare va desbordada i els diners no arriben per tot. El pare, home de caràcter rude i maldestre, i la mare sense saber com sortir-se'n decideixen deixar la filla gran, de vuit anys, amb la família Kinsella, a l'altra banda del comptat de Wexford, on viuen ell. Els Kinsella no tenen fills i són mig parents de la mare. 
El pare porta la nena a la casa i la nena ignora quan de temps hi passarà ni quan tornarà..
Els Kinsella la reben molt bé. Sobta el comentari del pare parlant del menjar:"Menjarà, però la podeu fer treballar. I el Kinsella respon: No farà falta, Ajudarà a l'Edna a casa. Ens la quedem encantats,"
La nena descobrirà en aquesta família què és estimar i sobretot sentir-se estimat. L'home l'ensenya a llegir amb infinita paciència i ella descobreix amb els llibres un món que ignorava. S'hi troba bé, molt bé, a la casa. I a través d'una veïna 'assabenta d'una història de la família que encara la fa sentir-se més unida a ells. 
I arriba el dia que ha de tornar a casa. Els Kinsella l'acompanyen amb pena i quan ja se'n tornen sols capa casa la nena corre capa ells i els abraça. A coll d'en Kinsella llegeixes: Em quedo agafada a ell com si m'hagués d'ofegar si el deixés anar, i m'escolto la dona que sembla que faci torns dins el coll, sanglotant i plorant, com si ara plorés no per un, sinó per dos. Si una part de mi vol de tot cor baixar i dir-li a la dona que m'ha cuidat tan bé que no ho explicaré mai del món, alguna cosa més profunda em fa quedar-me allà al braços del Kinsella, agafada fort. -Papi- li dic un cop i un altre-, papi.
Aquest llibre és com una petita joia. No revelo res escrivint el que he escrit. És un llibre per anar rellegint, poètic. viu, real... Hi veus el canvi d'una nena de 8 anys quan el que la volta és l'amor, la comprensió, el temps, la serenor... Tots els nens haurien de poder viure aquest ambient. Sovint la vida, la pressa, la feina, el voler arribar a tot ho impedeix. I és una llàstima. Els nens responen al que es troben i aprenen ràpid. A estimar i a callar quan el que volen dir pot fer mal a algú. "És amb la mare, que parlo, però n'he après prou, per saber el que va passar no és res que s'hagi ni d'esmentar. És la meva oportunitat perfecte de no dir res." 
Com em passa molt sovint m'enamoro del llibre per les paraules, pels sentiments, per la poesia que desprèn... Hi ha passatges que rellegeixes perquè et donen serenor, com el de la sortida de nit a la platja i les tres llums... 
Llegiu-lo!

divendres, 30 de juny de 2017

L'home de mar


L'home de mar
de Catherine Poulain

Mirmanda

Juny de 2017


La Lili arriba a Kodiak, a Alaska, amb la ferma idea d'anar a pescar el bacallà negre. És menuda però decidida. No sé de què fuig o què busca. Només sé que a Kodiak ningú no pregunta pel teu passat ni per la teva vida. I ella fuig. Potser d'ella mateixa. 
Aconsegueix que un pesquer l'agafi com a ajudant i en aquesta primera sortida ja es farà una idea del que és la vida en un pesquer, la pesca del bacallà, l'halibut o el cranc... Tot són homes, homes rudes i forts, amb una vida a l'esquena i una fortalesa especial per a resistir la vida al mar. Però l'accepten. I ella s'esforça al màxim, dormint a terra, amb la sal que li crema la pell, esventrant els enormes peixos amb ganivets, arrastrant-los a la bodega del pesquer... 
Quan baixa del pesquer plena de sal i de sang es troba amb la vida a terra. I tots aquells valents, aquells homes forts van a parar tots al bar a beure. I beuen fins que el cos els diu prou. I són febles, i estan confosos, i no saben ni el que volen quan són a terra. 
L'autora ha estat treballant durant 10 anys en un pesquer a Alaska i sap de què parla. La descripció de cada sortida, les onades, el fred, el terrible esgotament, la sang dels peixos per tot el teu cos, pels cabells, barrejada amb la sal; ferides que dissimules perquè vols que t'agafin en la següent sortida... 
Tot i ser repetitiu no et perds ni una descripció, ni de les sortides a mar, la matança del peixos, la vida a bord, com de la descripció dels diferents companys de la Lili, tots ells tan iguas a bord, i tan diferents a terra, amb vides tan diverses i amb una manera especial cada un de tractar a la Lili. 
La Lili va a Kodiak perquè és la fi del món i allà intentarà trobar la llibertat. Qualsevol lligam que se li presenta el defuig. I lluita per viure en un món d'homes on es refugien tots els qui fugen o busquen una segona oportunitat. 
És un llibre dur, però que no pots deixar. I t'agafa la curiositat i voldries anar a Alaska i veure, potser no viure, aquell ambient.