dissabte, 13 d’agost de 2016

Sueños de trenes


Sueños de trene
de Denis Johnson

Literatura Random House

Agost 2016


Semblava un llibre interessant i tranquil, amb descripcions acurades sobre la vida d'un treballador a l'Oest americà a començament del segle XX. Però la veritat és que no m'ha agradat. I em sap greu perquè la crítica és bona. Però no  he trobat cap al·licient llegint la vida del pobre Robert Graninier, la seva lluita després del drama familiar que viu, la seva vida sense suc ni bruc... Potser l'Oest americà és tan extens, tan gran, que les distàncies marquen les persones... o potser senzillament aquest estil no em va. 
A la contraportada comparen l'autor amb Chejov... i això si que no!!!
Com sempre és la meva opinió...

divendres, 29 de juliol de 2016

Mor l'Enric


Mor l'Enric

28 de juliol de 2016


Ha mort l'Enric, un dels meus cosins grans. Essent 26 cosins sembla que és natural que algun comenci a faltar però et sobta, suposo que sobretot quan és el primer cosí que se'n va... Ben bé no és el primer. En Joan, amb 41 anys va morir fa una pila d'anys però va ser una mort molt diferent; dura, especial, no tocava... 
L'Enric estava malalt i tots esperàvem la notícia. En el moment de la seva mort et venen al cap una pila de records... Els meus cosins "grans" eren tots molt guapos i les amigues me'ls reclamaven quan fèiem festes. La relació entre cosins es va anar espaiant amb els anys però a l'Enric el seguíem veient com a mínim una vegada a l'any, el dia de la patrona de la casa pairal, a la missa i dinar de germanor que ell acostumava a ser-hi sempre. 
Tinc el record, junt amb la meva germana Maria Lluïsa, de quan la mamà estava hospitalitzada, molt greu, i ell apareixia tot sovint a l'hospital. Quan li vam dir que no podia veure a la mamà ell va dir que no venia per ella sinó a fer-nos una estona de companyia a nosaltres. Són petits records que et queden gravats i que esborren qualsevol cosa que pugui haver passat, o qualsevol moment no tan bo. Tots som humans, l'Enric, nosaltres i tothom i tots fem coses ben fetes i coses mal fetes. Però no tothom fa coses com aquestes que fan que no les puguis oblidar i que recordis a la persona amb el somriure a la cara.
Descansa en pau, Enric! 

dijous, 28 de juliol de 2016

Els dies sense glòria


Els dies sense glòria
de Sílvia Alcàntara


Edicions de 1984
Mirmanda


Juliol de 2016


La Glòria està en coma i l'Enric es passa les hores amb ella. Espera el miracle, espera que el metge li digui que tot anirà be. Està confós. I des de la habitació de l'hospital l'Enric va recordant i explicant la seva vida amb la Glòria, com es van conèixer, les circumstàncies que van envoltar la seva relació, la mare d'ell i els Marxants, que tenien la Glòria a casa, el pare i la mare morta, la madrastra, els germans, el Llorenç i el petit. I la seva vida a cal Noi Xic, el naixement de l'Eva i el Miquel... 
A més de les relacions entre uns i altres ens explica també la diferència de vida en un mas al mig del camps, prop d'una bauma de dolços records, i la vida a la ciutat, en un piset amb veïns a tocar, la feina que va i bé, la Miquela, la mare de l'Enric a qui costa acostumar-se a aquesta vida... 
Com les altres novel·les de la Sílvia Alcàntara, Olor de Colònia i La casa Cantonera, tan important o més del que diuen els personatges és el que no diuen. És una novel·la plena de silencis que cal escoltar, que cal rumiar. 
Comences la novel·la i no la deixes. Vols saber què hi ha rere cada personatge, rere cada expressió, què pensen, què diuen i perquè. I sobretot què pensen i no diuen. És la generació que van passar de viure les necessitats dels pares a les dels fills; i poc queda entremig per a ells... 
Sembla mentida com estàvem els joves abans lligats a l'obediència als pares i als grans de la família. Com se sentien culpables si no pensaven i actuaven com ells. I de tot això no fa tants anys... 

Mare i fill es van mirar; dins de les parpelles de cadascun s'hi endevinava una angoixa diferent. 
La que transmetia la mare no deixà l'Enric gaire tranquil. Ja l'hi passarà, es deia poc convençut. 
Com podia ser que ella no s'alegrés de la sort que tenia d'haver trobat una noia com la Glòria? Com podia ser que la seva felicitat li produís tan de dolor? Potser només era qüestió de temps. Sí, potser sí. I, mentrestant, què faria, ell? Se sentia acorralat, neguitós, insegur. 

divendres, 22 de juliol de 2016

Quin curs, el meu tercer!


Quin curs, el meu tercer!
d'Oriol Vergés

Editorial Cruïlla

Juliol de 2016


Ara que estem sense néts començo a separar llibres per donar. Però de tant en tant, molt sovint!, te'n trobes algun que dius: me'l rellegeixo abans de donar-lo... 
Aquest era dels meus fills però l'he volgut tornar a llegir de cara als néts. 
En Pere Molins comença tercer de batxillerat, 16 o 17 anys, i aquest curs el marcarà de manera especial. 
És la historia de la desfeta d'una família amb la casualitat que és ell qui descobreix cada passa de cada membre que afavoreix aquest desmembrament. 
Sort en té d'un professor, en Foques, que li dóna bons consells i que li diu, sobretot, que no jutgi els seus pares però que pensi que d'aquest afer se n'ha de sortir ell sol. La seva vida és només d'ell i ha de veure-hi clar i tirar endavant. I tant, que se'n surt! Amb penes i llàgrimes primer, amb més serenor després. 
També és l'any de l'enamorament, o de començar a distingir l'amistat de l'amor. I és bonic veure com la figura dels avis es manté ferma, l'únic a terra ferma on aferrar-se en aquests moments. I la il·lusió dels avis perquè tiri endavant i per empènyer-lo a fer coses noves, a viure la seva vida. 
Quan el van llegir els meus fills no era tan corrent  la separació dels pares. Ara aquest llibre pot quedar una mica desfasat però les reflexions del Pere,  del Foques i l'amor actiu dels avis continua vigent... 

Todos nuestros nombres


Todos nuestros nombres
de Dinaw Mengestu


Lumen

Juliol de 2016


El títol té a veure amb els diferents noms que li són donats a un jove des que neix fins que, un dia, arriba a una petita ciutat del Mig Oest americà. 

Cuenta la leyenda que en el momento de la Creación todos los seres y las cosas recibieron un nombre, y eso nos define, nos distingue de los demás. Tomar el nombre de otro y ponérselo como un traje prestado cambia la idea de lo que somos y hacemos.

Ve de Uganda i ha estudiat a la Universitat de Kampala. Li agrada escriure i vol ser lingüista. Viu en un barri de barraques, rellogat. Allà coneix al Isaac i es fan amics. La Universitat és plena de nois rics i costa viure allà. 
El llibre ens explica la història d'aquests dos nois, l'època de Kampala, el seu ràpid aprenentatge del món de les armes i les revolucions, l'aprendre a espavilar-se i no dependre de ningú... 
Els capítols estan intercalats. En un s'explica i es viu el dia del a dia dels dos nois des de la Universitat a la guerra; en l'altre veiem la relació que s'estableix entre el noi que arriba a Amèrica i la seva assistent social, la Helen, blanca i més gran que ell. 
Estem en un país on els negres estan mal vistos si van amb un blanc, si volen estudiar o buscar-se una vida digne. 
Per una banda vius les pors, el valor, l'horror i els absurds de dos nois enmig de la brutalitat de la guerra i les venjances; d'altre veus com l'amor pot superar motes barreres tot i que sigui difícil el dia a dia. 
I per sobre de tot, l'amistat. El valor immens de l'amistat. El més important de tot. No importa qui siguis ni d'on vinguis, no importa els diners ni el nivell social. On hi ha un amic hi és tot. 
Per això el llibre acaba amb unes paraules del Isaac:

Él sabía por qué escribía. Siempre lo había hecho para mi. Lo último que escribió, fechado el mismo día que me fuí de ese pueblo, y que leí una y otra vez mientras iba camino de Kenia y luego de nuevo cuando volaba hacia Estados Unidos, que arranqué y dejé entre las páginas del pasaporte que me había dado, y que leí de nuevo después de despedirme de Helen en una calle de Chicago, fue lo que le dije a ella antes de que se marchara con la promesa de regresar: Nadie se habrá querido nunca más de lo que nos quisimos nosotros. 

dimarts, 19 de juliol de 2016

Gegants de gel


Gegants de gel
de Joan Benesiu

Edicions del Periscopi

Juliol de 2016


És un llibre força estrany. I no pel tema en ell mateix sinó per la manera que té l'autor d'introduir cada tema o explicar cada sensació. 
La nit de Nadal diferents personatges fan cap a Ushuaia, allà on tot queda al nord... "Ushuaia, la fi del món, el principi de tot" Són gent que fuig del seu país, de casa seva, per diferents motius. Uns pot ser perquè són perseguits, d'altres perquè no volen fingir alegria en les trobades familiars de les festes de Nadal. 
I passejant per Ushuaia tots van a parar al bar Katowice, regentat per una dona, la Dominika, polonesa, i la seva filla Cristina. Els homes i la Dominika ocupen una taula i cada nit un dels personatges explica el perquè d'aquest viatge, d'aquesta fugida. Tots busquen trobar-se a la frontera, al límit, i allà retrobar-se amb ells mateixos i que no els trobin els qui els busquen. 
Guillaume Housseras és francès i fuig de l'empresa i de la família, tot i que espera que la seva companya Anne Marie es reuneixi amb ell passat Nadal. Peter Borum és anglès i va a Ushuaia per retrobar la història del seu germà, mort en estranyes circumstàncies. Creu que així podrà entendre al seu fill Ethan, enredat en un cruel i perillós joc de les xarxes, i parlar amb ell. Nemesio Coro és mexicà i sense voler-ho ni buscar-ho es troba ficat en un embolic de narcotràfic del seu germà. El persegueixen i ell fuig cap al Sud, cap a la fi del món... Martín Medina és xilè i explica que va ser pres en l'època de Pinochet. I el propi escriptor que s'inventa una història perquè creu que la seva veritat seria difícil d'entendre. La Dominika va viure tot el drama de la invasió de Polònia, va perdre i recuperar el pare i va perdre la mare. 
Cada un d'aquests personatges ha de repensar i explicar-se a ell mateix la seva vida per poder retrobar-se. Passegen per la petita ciutat, parlen entre ells, i passen força coses. Quan parla la Dominika ens explica tots els detalls de la guerra, dels alemanys, dels russos... Sempre que parla algú o senten alguna sensació especial l'autor la introdueix amb una cita d'algun llibre o d'una pel·lícula, citant-te l'autor i, si convé, la vida de l'autor. Per mi això ha estat una mica pesat perquè estàs ficat en una trama i te n'imposen una altra que jo, ignorància pura!, no conec. Només conec tres o quatre dels autors que cita. I en cita molts! 
Prop d'aquesta geografia de frontera física i també personal, cadascun desgranarà la seva pròpia història elaborant un trencaclosques que acaba formant un tapís preciós on tots els elements s'entrellacen al voltant de dos temes recurrents: la cerca de la identitat i el mite de la frontera. 

dijous, 14 de juliol de 2016

El Preu



El Preu
de Arthur Miller


Teatre Goya

3 de juliol de 2016

Direcció: Sílvia Munt
Actors: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom


Bon final per una temporada teatral molt bona! No podíem fallar escollint una obra amb actors de la qualitat dels d'aquesta obra, amb una bona directora i amb un text d'un autor excepcional.
Tota l'obra es representa en únic espai, les golfes d'una casa on s'han anat guardant els mobles i les andròmines d'una família: música, un arpa, armaris plens de roba, la butaca de l'avi, records...   Fins i tot hi van viure arran de la davallada econòmica familiar. 
Els pares són morts fa anys i tot ha quedat guardat. Però ara volen enderrocar l'edifici i s'han de desfer de tot. Són dos germans; un, Walter, va estudiar medicina, es va fer famós i té molts diners. L'altre, Víctor, va haver de deixar els estudis per mantenir la família i és policia. Fa molts anys que no es veuen. Retrets n'hi ha per les dues bandes. Paraules no dites, silencis d'anys, que han quedat dins la gola i que ara volen sortir empenyent-se unes a altres... La dona del policia, Esther, cansada de la pobra vida que porta però enamorada del seu marit  i sobretot, l'home que arriba a la casa per valorar tot el que hi ha. Un home ja vell, Solomon, molt gran, amb una gran experiència tant de mobles com de problemes familiars arran de buidar pisos que amb ironia i humor fa que ompli ell sol l'escena cada vegada que surt. Però els altres actors interpreten els seus papers molt bé, cadascun en el seu registre, tot i que el Pere Arquillué s'allunya força, aquesta vegada, del que sol representar. 
L'obra viu immersa en la crisi del 29 i les seves conseqüències, i és un plaer veure i escoltar aquest quartet d'actors que per ells sols ja val la pena anar a veure l'obra. 
Amb el temps penses si calia fer el què vas fer, si calia sacrificar-te, o si era bo callar i no parlar clar amb el germà, amb el pare... O si, com en Walter, calia lluitar pel poder i els diners oblidant la família i callant, sempre callant, veient com el pare passava del Víctor i arruïnava la seva vida...
Sembla que és una de les obres menors de l'autor però potser pel grup d'actors  que la representen surts del teatre feliç d'haver-hi anat.







Arthur Miller té una obsessió que converteix en do d'una manera magistral: radiografiar el més íntim del ser humà. I com en un mirall nítid ens hi veiem reflectits d'una manera o altrra, intentant digerir el perquè de tot plegat... 
Miller fa l'exercici perfecte, col·locant quatre personatges en un únic espai i una única unitat de temps i... aconsegueix el miracle. la irreversibilitat de les nostres decisions, la força de les nostres conviccions, la fragilitat davant del pas del temps, la inèrcia, la capacitat d'estimar, la supervivència es debaten dolorosament dinamitant el minúscul equilibri sobre el qual estem instal·lats.        Sílvia Munt