dimarts, 2 de juliol de 2019

Marina


Marina
de Carlos Ruiz Zafón

booket

Juliol 2019

Óscar Drei torna a Barcelona on va estudiar en un internat al barri de Sarrià de Barcelona. Torna perquè s'adona que no pot oblidar l'aventura que va viure quan tenia 15 anys. I recorda...
Li agrada passejar pels palauets modernistes del barri. Un dia coneix la Marina i al seu pare Germán. De mica en mica s'endinsa en un món desconegut, surrealista, on la imaginació i la realitat es barregen i et mantenen en suspens fins a l'últim moment. És una història d'amor, de misteri i de terror on un seguit de personatges tenen una importància vital per a l'Óscar i la Marina. Vull recordar els noms: Mijail Kolvenik, la seva dona Eva Irinova, el doctor Shelley i la seva filla Maria, i el inspector Florian. 
Ruiz Zafón ens sedueix com sempre des de la primera pàgina. Segons diu ell mateixaquest és el llibre de què està més content.

L'he llegit a corre-cuita perquè un nét me l'ha demanat i jo encara no l'havia llegit. Faré re-lectura...



dissabte, 30 de març de 2019

El cantar de Kixmi


El cantar de Kixmi
Kixmi-Ren Kantua

de Bernardo Estornes Lasa i
Ignacio Goikoetxea Olaondo  -Gaztelu-

Auñamendi

Març 2019


Remenant llibres m'he trobat aquest que era del meu oncle de Bilbao. No me l'havia llegit ni recordava que el tenia. I és molt curiós. Està escrit en euskera i en castellà, pàgina a pàgina. 
Són versos molt senzills que formen el poema que ens explica el inici de Euskalerria, barrejant Mitologia i Cristianisme, tot recopilant contes folklòrics del País Basc .
Els personatges tenen forts trets psicològics i són molt aguts, tant els personatges individuals com els grups. Es parla de valors que no canvien des de l'època prehistòrica i també d'invents que són una autèntica revolució tecnològica per l'època. 
Vull recordar Argiko, el cec vident, Sant Martiniko, el de la revolució tecnològica i Amandus, el refugiat aquità.
El cas de Sant Martiniko és molt curiós. Vivien  dalt d'una muntanya, són els bascos del nord, i crien animals i són molt tancats. També hi ha els bascos de la Ribera, que viuen en el pla, oberts, extravertits, parlant euskera i també erdera, cultiven el blat i fan pa, tenen serres per tallar troncs, festes fixes i comercien amb altres pobles. Bascos del Nord i de la Ribera ni es coneixen. Els primers tenen déus mitològics, Mari, els segons són cristians. El déu Kixmi és el Jesús cristià. I és curiós i divertit veure com se les arregla Sant Martiniko per conèixer als de la Ribera, fer-hi amistat, i portar al nord els invents i avanços dels altres. 

Han pasado largos siglos
desde los tiempos de Argiko,
han pasado tanbién varios
que murió San Martiniko;
y en las veladas de invierno
y en las tareas del lino
a los dos se les recuerda
como si estuvieran vivos;
las profecías del ciego
y lo que el herrero hizo,
todos escuchan atentos
como si fuera un hechizo;
en los tiempos que corremos
como en aquellos que han sido
las llanuras son cristianas
pero con monjes y obispos;
en los montes y en los valles
son gentiles padres e hijos
pero ya Pamplona cuenta
con un obispo muy digno;
al viejo Kixmi le adoran
y le dicen ahora Kristo,
le han levantado capillas
con altar y crucifijo;
el revuelo que esto causa
no de todos es bien visto,
los chapados a la antigua
prefieren sus viejos mitos.

divendres, 22 de març de 2019

Creix un arbre a Brooklyn


Creix un arbre a Brooklyn
de Betty Smith

L'altra editorial

Març 2019


La Francie Nolan neix en una casa pobra i senzilla de Brooklyn. La mare, Katie té 19 anys amb el seu marit, en Johnny, de 20 anys netegen al vespre l'escola del barri. El dia que neix la Francie hi va la mare de la Katie, una dona austríaca que no sap ni llegir ni escriure però que posseeix la saviesa de les dones a través dels segles.  Hi ha un diàleg que impacta i emociona: és un estil de viure, una pla de vida i d'educació pels fills fet des de la ignorància de l'àvia de la qual n'és molt  conscient. 

- Aquesta nena ha nascut amb pares que saben llegir i escriure i això per a mi és una gran meravella.
- Encara sóc jove, mare. Tot just tinc 18 anys. Sóc forta i treballaré com calgui. Però no vull que aquesta nena creixi per treballar com jo. ¡Què haig de fer, mare, perquè ella tingui una vida diferent? ¿Per on haig de començar?
- El secret és llegir i escriure. Tu saps llegir. Cada dia li has de llegir una pàgina d'un bon llibre. Cada dia, fins que la nena sàpiga llegir. Llavors li tocarà a ella llegir. aquest és els secret, creu-me.
- Li llegiré cada dia, doncs. Quins bons llibres em recomanes?
- Hi ha dos grans llibres. Un és Shakespeare. He sentit a dir que conté totes les meravelles del món, tots els coneixements de l'home sobre la bellesa i la vida, tot el seu saber. Diuen que les narracions de Shakespeare són obres que s'han de representar en un escenari. No he parlat mai amb ningú que hagi vist aquest prodigi
- I quin és l'altre gran llibre?
- La Bíblia que llegeixen els protestants.
- Nosaltres ja en tenim una: la bíblia catòlica.
- No està bé que una catòlica ho digui, però la bíblia dels protestants reflecteix més fidelment la bellesa d'aquest món i de l'altre.
També li has d'explicar contes de fades del vell país, fades, elfs, follets... dels fantasmes que visitaven la casa del teu pare i del mal d'ull que una fetillera va llançar a una de les teves tietes,  i dels signe premonitoris que apareixen a les dones de la nostra família quan s'acosten les desgràcies o la mort. I la nena ha de creure en Déu Nostre Senyor i en Jesús, el seu fill, i no t'oblidis de santa Claus! 
- Per què? Si jo no hi crec pas!
- Perquè la nena ha de tenir una cosa molt valuosa que es diu imaginació. La nena ha de tenir un món secret on  visquin coses que no han existit mai. És necessari que hi cregui. Així quan el món es torni massa lleig per viure-hi, ella podrà fugir i viure a la seva imaginació.

Ho trobo tan encertat! I tan ben dit! Aquesta àvia és una pou de saviesa popular, del que li ha ensenyat la vida...
La Francie creix en un ambient mig real i mig màgic. La mare li ensenya la vida real, amb la percepció de la nena que la mare estima més al seu germà Neeley, més petit que ella. I així era per pena de la mare que se n'adonava però no hi podia fer res. El pare era del món màgic. Cada dia arribava al vespre cantant per l'escala. segons la cançó ella sabia si estava content i s'estaria amb ella parlant i preguntant-li coses o aniria amb un parell de cerveses de més i aniria directament al llit. Ella s'estimava més al pare i era a ell a qui li demanava coses. Era una nena forta i decidida i sabia què volia. Li agradava molt llegir. Des de molt petita anava cada setmana a la biblioteca i demanava llibres. Se'ls llegia asseguda a l'escala, davant un arbre que creixia al pati, una mica amagada. I era feliç. Anava a escola. Però no s'hi trobava a gust. Un dia caminant va veure una escola preciosa, amb jardí i va saber que era l'escola que volia. I va parlar amb el seu pare. Tot el que va fer el pare per aconseguir que la nena anés a estudiar allà és una meravella de imaginació i voluntat.
No puc explicar tot el llibre. La Francie va creixent, lluita per aconseguir el que vol, estima el germà i van aconseguint tot el que volen malgrat les circumstàncies. 
És una nena que se't fica al cor i no et deixa. I els altres personatges també són molt potents. Però l'autora ens fa ressaltar només la Francie. M'agradaria llegir en un llibre tot el que pensaven els altres membres de la família, les germanes de la Katie... De tothom es parla una mica; del que menys es parla és del Neeley. Sembla com si essent el més estimat ja en tingués prou, no n'hem de saber res més...
És un llibre per llegir i assaborir, però no pots llegir-lo a poc a poc, el llegeixes a glops. Per tant és un llibre per rellegir d'aquí un temps.


divendres, 23 de novembre de 2018

L'omissió de la família Coleman




L'omissió de la família Coleman
de Caudio Tolcachir

Teatre Romea

22 de novembre de 2018


Direcció: Caudio Tolcachir
Traducció: Jordi galceran
Actors: Roser batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñón, Vanessa Segura, Ireneu tanis, Sergi Torrecilla, Biel Duran, Marc Rodríguez


Comèdia esbojarrada. Presenta una família atípica. Una àvia, la seva filla i tres néts a quin més diferent. Tota l'obra és un no parar de situacions inversemblants. algunes potser més reals perquè la vida porta a coses molt estranyes... El públic ria molt. A mi la veritat és que no em va agradar massa. Tot i que els actors treballen molt bé i els papers no són gens fàcils.
Els dos personatges que més em van agradar van ser l'àvia i la néta petita
Després, llegint el que explica en Jordi Galceran, el traductor, m'hi vaig reconciliar una mica. Diu que l'obra és argentina i que totes les situacions, els que es diu i es fa, en argentí té una gràcia especial. I m'ho crec. A Argentina recordo que només sentir l'accent amb què parlen ja somreia...
Galceran tenia dues opcions. Donar un català especial, diferent, a la gent de l'obra o deixar-la en el català normatiu com l'original és en argentí normatiu. I va triar la segona opció.
No dic que l'obra sigui dolenta. Ni que el tema no sigui ben trobat. Senzillament penso que esperava una altra cosa. I al teatre no hi pots anar amb expectatives. Has de deixar-te sorprendre.
I a mida que hi vaig pensant trobo més detalls i situacions que m'agraden...



dimecres, 10 d’octubre de 2018

34 dies de tardor i 1 de primavera



34 dies de tardor i 1 de primavera
Diari de presó
de Meritxell Borràs


El dia 5 va haver-hi la presentació del llibre de la Meritxell a la casa Elizalde presentat per Sobiranisme i Justícia. Una Xell valenta i decidida va anar explicant la seva experiència dels dies de presó. Escoltant-la veus amb més cruesa com devia patir allà tancada. Perquè llegint el llibre t'adones que explica les coses, els problemes, el dies que passen, d'una manera no superficial però sí sense voler fer-te mal. En canvi, de paraula, se li escapa alguna cosa més.
Va tenir molta sort de poder estar amb la Dolors Bassa. S'ajudaven una a l'altre, s'escoltaven i se'ls feia la vida menys difícil. 
Vam decidir viure com espartanes, diu la Xell. No volien comprar res de més a l'economat, feien molt d'exercici, es dedicaven a llegir i contestar cartes... però al final han de comprar iogurts i fruita perquè la gana les debilita. 
Comenta que sort en tenien de les cartes, que no podien contestar-les totes, però que era una mica d'aire fresc, una mica sentir-se acompanyades. I demana que seguim escrivint cartes. És la força que necessiten, veure que la gent no els oblida...
La Xell acabava de perdre el seu pare, el pal de paller de la seva vida familiar i política. Devia ser molt dur per a ella. Trobava a faltar comentar-li coses i demanar-li consell. Com va ser molt dur per la Montse, la seva mare, que no va tenir temps ni de fer el dol pel Jacint, el seu marit, que ja tenia la filla a la presó. 
Són però una família forta i amb empenta. Se'n surten i se'n sortiran. 
També va parlar de les altres preses. Es van portar molt bé amb elles. I des de dins la presó va adonar-se que aquest era un problema que si no el vius no saps què passa allà dins. Ara s'ha adonat de les mancances que tenen les preses, la necessitat de tenir algú que t'ajudi, que t'aconselli, la quantitat de noies i dones que no tenen cap visita, que no tenen diners per comprar-se res... Ara sí que podria fer una política de presons nova, efectiva i humana!
Es queixava, i amb raó, de la diferència de tracte de la premsa i dels polítics entre homes presos i dones preses. Sortia molt més per TV les presons dels homes, el que pensaven i els passava que no pas la seva presó i les seves paraules. I ara segueix passant igual.  
Xell, ànims i força. Has estat a la presó per tots el qui pensem com tu. Gràcies! 
LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS




dijous, 20 de setembre de 2018

Niebla en Tánger


Niebla en Tánger
de Cristina López Barrio

Finalista Premio Planeta 2017

Círculo de Lectores

Setembre 2018


Tenia per davant uns dies de semi repòs i em van deixar aquest llibre perquè era distret. I ho és. M'hi he enganxat i l'he llegit d'un a tirada. Però he de reconèixer que no és del tipus de llibres que acostumo a llegir. És un llibre que quan tenia 20 o 30 anys m'hagués agradat molt. Ara, m'ha distret i m'ha ajudat a passar les hores... 
La història és curiosa. La Flora, una dona de 40 anys, casada, coneix una nit un home, en Paul Dingle, i passa amb ell la nit. Al matí veu que a la tauleta de nit hi té un llibre, Niebla en Tánger, amb moltes anotacions. I un penjoll molt bonic que s'endú. Vol quedar amb ell l'endemà per tornar-li i així tornar-lo a veure. 
Però ell no es presenta a la cita. I ella llegeix el llibre i es troba que un personatge és un tal Paul Dingle i que és exactament com el Paul amb qui ha passat la nit. Però l'acció del llibre passa fa molts anys, a Tánger. Ella vol tornar a veure al Paul i decideix anar a Tánger a veure si el troba. 
Allà coneix a l'autora del llibre, Bella Nur, una dona ja gran, i parlant amb ella i passejant va revivint tot el que ha llegit en el llibre. Creu que Bella Nur ha escrit sobre la seva vida, o sobre la vida d'algú molt conegut. En Paul Dingle va desaparèixer en el port de Tánger fa seixanta-quatre anys. està documentat. I ella passejarà pels carrerons de Tánger, es ficarà en mil problemes, tot per saber alguna cosa d'aquest Paul... o de qui sigui l'home que va dormir amb ella tan sols una setmana abans. Es troba amb un món bereber ple de supersticions i llegendes, coneix qui és l'Axia Kandisha i la seva llegenda...
Aviat, però s'adona que en el fons està fent un viatge cap el fons d'ella mateixa, de la seva vida; i que és ella qui ha de posar l'últim capítol a aquesta novel.la. 

dilluns, 10 de setembre de 2018

Tot és possible



Tot és possible

de Elisabeth Strout

Mirmanda
Edicions de 1984


Setembre 2018


Havia llegit ja un parell de llibres d'aquesta autora i m'havien agradat molt, per tant anava ja una mica sobre segur. El Germans Burgess i sobretot Olive Kitteridge m'havien fet passar molt bones estones. I aquest tercer també m'ha agradat. Potser Olive més que els altres... 
Són històries de la gent d'un poble petit, on tothom es coneix, on tots viuen la vida de tots. A Tot és possible sembla que els personatges vulguin entendre's ells mateixos i entendre els altres. Les històries s'ajunten totes i vius personatges amb petites o grans tragèdies i veus com uns als altres intenten ajudar-se o comprendre's.
El bidell d'una escola veu créixer  la Lucy, s'adona que segurament a casa seva rep més d'un cop, s'alegra amb ella quan guanya una beca per anar a estudiar fora. I veu quan, disset anys més tard, torna i ni ella es sent del poble ni la gent del poble la senten seva... 
Una dona ja gran només somia l'amor de la seva mare, encara que hagi d'acceptar que se'n va anar, els va abandonar, perquè li agradava més la ciutat... 
Potser les històries són més tristes, els personatges més complexos, però respires l'estil de l'autora en cada pàgina, en cada personatge.
Tot i que m'ha agradat potser és el més fluix dels tres llibres que he llegit de l'autora.