dijous, 20 de setembre de 2018

Niebla en Tánger


Niebla en Tánger
de Cristina López Barrio

Finalista Premio Planeta 2017

Círculo de Lectores

Setembre 2018


Tenia per davant uns dies de semi repòs i em van deixar aquest llibre perquè era distret. I ho és. M'hi he enganxat i l'he llegit d'un a tirada. Però he de reconèixer que no és del tipus de llibres que acostumo a llegir. És un llibre que quan tenia 20 o 30 anys m'hagués agradat molt. Ara, m'ha distret i m'ha ajudat a passar les hores... 
La història és curiosa. La Flora, una dona de 40 anys, casada, coneix una nit un home, en Paul Dingle, i passa amb ell la nit. Al matí veu que a la tauleta de nit hi té un llibre, Niebla en Tánger, amb moltes anotacions. I un penjoll molt bonic que s'endú. Vol quedar amb ell l'endemà per tornar-li i així tornar-lo a veure. 
Però ell no es presenta a la cita. I ella llegeix el llibre i es troba que un personatge és un tal Paul Dingle i que és exactament com el Paul amb qui ha passat la nit. Però l'acció del llibre passa fa molts anys, a Tánger. Ella vol tornar a veure al Paul i decideix anar a Tánger a veure si el troba. 
Allà coneix a l'autora del llibre, Bella Nur, una dona ja gran, i parlant amb ella i passejant va revivint tot el que ha llegit en el llibre. Creu que Bella Nur ha escrit sobre la seva vida, o sobre la vida d'algú molt conegut. En Paul Dingle va desaparèixer en el port de Tánger fa seixanta-quatre anys. està documentat. I ella passejarà pels carrerons de Tánger, es ficarà en mil problemes, tot per saber alguna cosa d'aquest Paul... o de qui sigui l'home que va dormir amb ella tan sols una setmana abans. Es troba amb un món bereber ple de supersticions i llegendes, coneix qui és l'Axia Kandisha i la seva llegenda...
Aviat, però s'adona que en el fons està fent un viatge cap el fons d'ella mateixa, de la seva vida; i que és ella qui ha de posar l'últim capítol a aquesta novel.la. 

divendres, 24 d’agost de 2018

Les vuit muntanyes


Les vuit muntanyes
de Paolo Cognetti

Navona_Port Bo

Agost 2018


Un llibre que val la pena llegir i rellegir. Hi ha descripció de paisatges, de llocs, de persones, de sentiments... No et cansen mai. 
Fa poc vaig llegir El noi silvestre del mateix autor i ja em va agradar molt. Aquest però l'ha superat! 
En Pietro i el Bruno es coneixen en un poblet dels Alps italians. En Pietro és de ciutat amb pares amants de la muntanya i en aquell petit poblet només hi ha un noi de la seva edat, en Bruno, fill de paleta i que cuida les vaques del seu oncle. Els dos corren per la muntanya, per llacs i glaceres, amb el pare quan la sortida és més difícil i ell està de vacances... Anys després cada un agafa el seu camí i passen anys abans no es retroben. 
Tot el llibre és una reflexió sobre l'amistat, la solitud buscada, desitjada, les expectatives de cada un d'ells davant la vida, les relacions amb la mare i, sobretot amb el pare.Tot plegat un viatge, la recerca d'un camí que els porti a trobar la seva pròpia identitat, la seva manera d'enfrontar-se, de viure, la seva vida. 
Narrativa senzilla, sovint quasi poètica, et fa passar l'estona i et reconcilia i et fa desitjar tornar a la natura, amb els poblets de poca gent, amb les persones tal com són i no com volen aparentar... 
Bon llibre !!!
I com que el blog és sobretot per a mi mateixa he copiat uns quants texts que vull recordar... 

-Tu creus que el passat pot tornar a passar?
-És difícil -vaig dir per no comprometre'm.
-Mira aquell torrent, el veus? -va dir-. Fem veure que l'aigua és el temps que passa. Si aquí on som nosaltres és el present, cap a quina banda penses que és el futur? 
Vaig pensar-hi. Aquesta semblava fàcil. Vaig donar la resposta més òbvia:
-El futur és on va l'aigua, allà avall.
-Incorrecte- -va decretar el meu pare-. Per sort.

Era un matí d'agost del 1984. És el meu últim record d'aquell estiu: l'endemà, el Bruno tornaria a l'alpeig, i el meu pare a Milà. Però en aquell moment érem tots tres a la glacera, junts, com no tornaria a passar, amb una corda que ens lligava l'un a l'altre, ho volguéssim o no. Jo ensopegava amb els grampons i no aconseguia caminar recte. El Bruno m'anava just al darrere.... 

-Ah -va dir el portador de gallines-. Ja ho veig. Estàs fent la ronda de les vuit muntanyes.
-Les vuit muntanyes?
L'home va agafar un bastonet i va traçar un cercle a la terra. Li va quedar perfecte. Després, dins el cercle, va traçar un diàmetre, i després un segon perpendicular al primer, i després un tercer i un quart per les bisectrius, i va obtenir una roda de vuit radis. .... -Nosaltres diem que al centre del món hi ha una muntanya altíssima, el Sumeru. Al voltant del Sumeru hi ha vuit muntanyes i vuit mars. Per a nosaltres el món és això. I diem: haurà après més qui ha fet la ronda de les vuit muntanyes, o qui ha arribat al cim del mont Sumeru? 
El portador de gallines em va mirar i va somriure. Jo també...

Sou els de ciutat els que en dieu "naturalesa". Al vostre cap és tan abstracta que el nom també és abstracte. Nosaltres aquí diem "bosc, pastura, torrent, roca," coses que un pot indicar amb el dit. Coses que es poden fer servir. Si no es poden fer servir, no els posem nom perquè no serveix de res. 

-L'Himàlaia, s'assembla una mica a nosaltres?
-No -vaig respondre-. Gens.
Era difícil explicar-li per què, però volia provar-ho, i vaig afegir:
-Saps aquells enormes monuments que s'han esfondrat, com a Roma o Atenes? Aquells temples antics dels quals només queda alguna columna, i a terra les pedres que eren els murs. Doncs L'Himàlaia és com el temple original. Com poder-lo veure tot sencer després de veure només runes tota la vida.

Abans que se n'anés em va venir al cap la història de les vuit muntanyes i vaig pensar que aquesta li agradaria. L'hi vaig explicar intentant recordar cada paraula i cada gest del portador de gallines.
-Per tant, tu series el que va per les vuit muntanyes i jo el que puja al mont Sumeru? -em va preguntar al final.
-Sembla que sí.
-I qui dels dos fa res de bo?
-Tu, -vaig contestar. No només per animar-lo sinó perquè ho pensava. Crec que això també ho sabia ell. 


En part era l'home que jo coneixia, i en part un altre, el que trobava a les cartes de la meva mare. ..... Em vaig dir que potser aquest altre pare sempre l'havia tingut i no me n'havia adonat mai, de tant que ocupava el primer, i vaig començar a penar que en un futur hauria de, o podria, fer un altre intent amb ell. 

Havia començat a tenir una sensació d'inevitabilitat: per motius que desconeixia, era allà on el meu pare em volia portar, en aquell planell batut per les allaus, sota aquella roca estranya, treballant en aquella ruïna amb aquell home. I em vaig dir: d'acord, papa, fes-me aquesta altra endevinalla, a veure què m'has preparat. A veure què hi ha per aprendre.

Després ens va cridar a cantar una cançó. Era la cançó que es canta quan mor un amant de la muntanya, la cançó en què es demana a Déu que a l'altra vida també el deixi caminar. Tan el Bruno com jo ens la sabíem. Estava tot bé, em semblava, fet com cal.

Del meu pare havia après, al cap de molt de temps d'haver deixat de seguir-lo pels camins, que en algunes vides hi ha muntanyes on no es pot tornar. Que en les vides com la meva i la seva no es pot tornar a la muntanya que està al centre de totes les altres i al principi de la pròpia història. I que només queda vagar per les vuit muntanyes per a qui, com nosaltres, a la primera i més alta ha perdut un amic.

dissabte, 18 d’agost de 2018

Teoria general de l'oblit


Teoria general de l'oblit
de José Eduardo Agualusa

Edicions del Periscopi

Agost 2018


La Ludo viu a Aveiro, a Portugal, amb la seva germana Odete. Des que els pares van morir que viuen juntes. La Ludo no surt al carrer. Té pànic. Ja de petita sortia tapada amb un paraigües i sola. Després de "l'accident", que li van dir, ja no va voler sortir més. I la germana es cuidava d'ella. Un dia l'Odete s'enamora d'un enginyer de Luanda i en un mes ja era casada i vivia en un edifici suntuós de Luanda, a l'últim pis, amb el marit i la Ludo. La Ludo seguia sens sortir de casa. l'Orlando, el marit de la Odete li va regalar un cadellet blanc que ella va anomenar Fantasma. 
A Luanda es viu els últims temps abans de la independència de Angola. La Odete, preocupada vol tornar a Aveiro però el marit és angolès i no vol ni sentir-ne parlar.
Un dia l'Orlando i l'Odete no tornen. Com l'edifici estava quedant buit perquè la gent fugia cap a Portugal, tothom deixava el rebost ple pels que quedaven. I la Ludo tenia de tot. I es va quedar tancada a casa. Des de la terrassa veia la gent, vivia els esdeveniments... Un dia algú va voler entrar i ella va construir una paret davant la seva porta d'entrada. Ara sí que estava ben sola. Ella i el Fantasma.
Van passar dies, mesos, anys... Ella seguia enclaustrada i Angola vivia tots els pasos  d'Angola cap a la independència.
Hi ha molts personatges, diversos i curiosos, que poc a poc van trobant-se i al final tot concorda com un trnecaclosques.  

Els dies llisquen com si fossin líquids. No tinc més llibretes per escriure. Tampoc ja no tinc bolígrafs. Escric a la paret, amb trossos de carbó, versos breus. Estalvio menjar, aigua, foc i adjectius.
Estalvia adjectius! És tan explícit i tan ben trobat!

És una novel·la molt bona i ben escrita, sovint poètica, sempre agradable tot i el tema que tracta, on segueixes la vida i els sentiments de la Ludo, el perquè del que fa i del que deixa de fer, vius els canvis del país i la diferent manera d'encarar-ho i viure-ho de cada personatge. No descarto tornar a llegir-lo... 

dimarts, 14 d’agost de 2018

Una relació perillosa



Una relació perillosa
de Michela Murgia

Proa

Agost 2018


De Michela Murgia havia llegit L'Acabadora que em va agradar molt. Aquest llibre és molt diferent però té un fil en comú. Les dues protagonistes són dones grans, soles, que trien un nen o nena o jove i li fan de mestre, l'acompanyen en la seva formació com una mare. Però les dues novel·les són ben diferents en el camí que porten, en l'ambient, en tot.
L'Eleonora té 35 anys, soltera i sense fills, actriu d'èxit, amb una vida social de nivell... però igual que el seu amic Fabrizio té debilitat en trobar nois joves amb talent que no tenen qui els comprengui o qui els ajudi. I es converteix en la seva mestra. Aquesta vegada l'Eleonora troba en Chirú, violinista de 18 anys, en qui veu talent i ganes de reeixir. El que no s'espera ella és que en Xirú la veu tal com és, li endevina el que pensa i el que sent, i ella perd una mica la força de ser ella qui el porta. Ell aprèn com moure's i com comportar-se en segons quins ambients, ella li ensenya tot el que sap sobre el món de l'art i els qui s'hi dediquen, però també viu de nou en cada cosa que meravella en Xirú, en aquells ulls que tot ho miren i tot ho escruten.
L'autora descriu molt bé els personatges, les sensacions, els sentiments de cada personatge. Descriu els llocs i els moviments de les persones. Veus el que fan, sents els que diuen, els avisaries quan veus que no fan el que tu creus que haurien de fer...
És un bon llibre, ben escrit que et fa passar una bona estona, llibre complex pels personatges, molt ben perfilats. Llibre, potser, per ser rellegit...

dimecres, 8 d’agost de 2018

Proleterka


Proleterka
de Fleur Jaeggy

Editorial Les Hores

Agost 2018


Una noia adolescent, de 15 anys, se'n va de creuer a Grècia amb el seu pare. Però no és fàcil. Ella ha viscut sempre amb l'àvia, la mare de la seva mare,  i altres parents. Al pare li deixen veure poc la nena. Ha de demanar permís i no sempre li és concedit. Ara ha demanat un creuer amb la filla i li han dit que sí. I la nena se'n va amb el pare. Nena i dona a la vegada. No puc estimar una persona que no conec, diu ella. Però veu, és conscient, que potser serà l'última oportunitat de conèixer el seu pare. Els dos són de poques paraules i el pare no està bé. 
És un llibre escrit de silencis. No hi ha diàlegs. Hi ha mirades, pensaments que es deixen entreveure, silencis prenyats de sentiments, de dubtes, de paraules no dites... Són dos estranys conscients de l'oportunitat que tenen però incapaços de relacionar-se de paraula. Ella fa el pas al món adult, sola; el pare la contempla, se la mira. Cap paraula. No poden. Pesa massa un cert ressentiment inconscient i un dolor profund que porten molt endins. Acaba el creuer. Es separen. Al cap de poc temps mor el pare. I és com ella comença el llibre: Han passat molts anys i aquest matí de sobte tinc un desig: voldria les cendres del pare... Ha estat un desig sobtat, aquest matí, voler les cendres d'en Johannes. Ara ja m'ha passat.
Vides difícils, solitàries, on el millor amic, el millor company, és el silenci...
Impecable, com sempre, la traducció d'Anna Casassas. La lectura d'aquest llibre seria diferent sense la seva feina.  

dijous, 26 de juliol de 2018

Focs a Blanes


Focs a Blanes

25 de juliol de 2018

Hem celebrat el sant del Jaume anant a veure els focs de Blanes. 
Com de costum hem sopat a Cal Tony, arran de mar, on després de sopar  ens deixen dues cadires per seure a la platja i veure els focs.
A la tarda ens hem trobat amb la M Dolors, amiga que estiueja a Blanes, i hem estat xerrant i passejant. 
Els focs espectaculars. Eren d'una companyia gallega, de Verín, que havia guanyat el premi de la Setmana Gran de Sant Sebastià. 
No sé si sóc jo però cada any els trobo més bonics i més espectaculars. Hem gaudit dels colors i les formes, hem aplaudit i finalment hem fet la cua llarguíssima per sortir de Blanes. 
Algun any ens ha fet mandra anar-hi. Hem decidit que no tornarem a tenir mandra, que hi anirem cada any. Val la pena! 







dimarts, 24 de juliol de 2018

El noi silvestre


El noi silvestre
de Paolo Cognetti

minúscula

Juliol 2018


La solitud és bona si la busques. Si et ve donada no és gens agradable. El noi silvestre és dels que la busca, la solitud. Amb 30 anys pateix una crisi assistencial i en comptes d'encarar el futur i tirar endavant es refugia en indrets físics i mentals de quan era nano. I se'n va a la muntanya, a dos mil metres, per estar sol, per recordar aquells estius de la seva infantesa a casa els avis, que amb els seus pares grimpaven per les muntanyes. Però ara està sol. I va descobrint la companyia dels animals, els diferents arbres, la diferència del paisatge segons l'hora del dia... També arriben els pastor amb vaques  i més endavant els caçadors... Està en una borda solitària i a les nits te por. S'ha d'acostumar als sorolls de la natura, a distingir els diferents animals. Sembla mentida que volent com vol estar sol tingui por a les nits i no de pujar a un pic o una muntanya encara gelada o amb neu...
Vaig continuar pujant. Ja no m'aturava ningú. Ara era a la cresta entre les dues valls de la meva vida i caminava sobre lloses de pedra trencades pel glaç, i sobre aquella molsa tan flonja que es forma a tres mil metres. D'un costat de la divisòria d'aigües, el de l'edat adulta, el cel era límpid, d'un blau tan ple que semblava que tenia massa i volum. Del costat de la infantesa en pujaven glopades de núvols que s'arrissaven i s'esvaïen als meus peus. D'aquell costat hi havia passat vint anys, d'aquest els últims mesos: dues valls tallades per dos rius i dos rius nascuts a la mateixa muntanya. Era aquella muntanya, el Monte Rosa que ara tenia al davant dels ulls, la que unia el meu present i el meu passat
És un llibre bonic, molt descriptiu, tant d'estats d'ànim com de la naturalesa, plantes, arbres, animals i persones...