divendres, 20 de novembre de 2020

Negra la brisa lluent

 


Negra la brisa lluent
de David Vann

Traducció de Yannick Garcia

Edicions del PERISCOPI

Novembre 2020


Vaig començar el llibre i vaig estar a punt de deixar-lo. Difícil de llegir per la manera com està escrit i pel tema en sí. Però no podia perquè m'havia atrapat. M'agradava. I vaig continuar. A poc a poc em vaig anar acostumant a l'estil del llibre i ja no l'he pogut deixar. Reconec que és un llibre difícil que no pot agradar a tothom però a qui li agrada gaudeix d'un estil diferent, especial, i sobretot d'una excel·lent traducció. Com li devia costar a Yannick Garcia traduir el que volia expressar en David Vann! 
El tema és conegut. Jason i els Argonautes, amb Medea pel mig, i el velló d'or. Jason ha d'aconseguir el velló d'or per poder aconseguir el tron de Oilcos on el rei Pèlias li ha robat el tron al seu germà, el pare de Jason. El velló està en possessió del pare de Medea, el rei Eetes, fill d'Hèlios, a la Còlquida.  Medea és filla d'Eetes i de la nimfa Idia. Era sacerdotessa d'Hècate, que alguns consideren la seva mare i de la qual va aprendre els principis de la bruixeria juny amb la seva tia, la maga Circe. 
L'autor situa la novel·la a l'època de Medea, fa 3.200 anys i no a l'època que la situa Eurípides, al cap de 800 anys. 
Medea és despietada i brutal i horroritza tot el que fa. Però al darrere hi veus unes qualitats i un amor que no es poden explicar al costat de la seva actitud. També els homes, els homes del Argos, són cruels i no distingeixen el bé del mal i a tot s'acostumen. I els déus i semidéus són els pitjors. La brutalitat, la brutícia, la venjança, el mal fer perquè sí, sembla mentida com pot explicar-ho d'una manera alhora horrible, alhora poètica. Medea viu al vaixell amb Jason i els argonautes amb una barreja de sang morta, pudor d'excrements i d'orins, de semen, de suors i de brutícia, i tot i això és capaç de concebre un fill de Jason. Avui no ho resistiríem. 
Medea ajuda a Jason a robar el velló sabent que el seu pare es venjaria. I accepta ser perseguida per sempre, matar el germà, fer desesperar el pare, tot per l'amor d'un home que diu que l'estima però que aviat s'espantarà d'ella i se n'apartarà tan com pugui. Tot el trajecte amb l'embarcació Argos és una fugida contínua perquè el pare, Eetes, no els atrapi. I la vida al vaixell no és fàcil. Hi ha tanta violència, tant menyspreu, tant dolor, i al mateix temps hi ha moment de serenor que et sembla que has canviat de llibre. I enmig de tot això veiem la part sensible de Medea i la part terrible, el mal que pot arribar a fer, i com invoca a Hècate i a Nun, la deessa de la nit. 
Si el llibre t'enganxa, no el deixes. I com aquest blog és sobretot per recordar jo el que llegit, poso ara aquí alguns paràgrafs del llibre. 

Medea jeu sota els arbres i vol dormir, però li arriba l'olor del seu germà, carn podrida a tot arreu, als seus braços, als cabells, per tota l'esquena. Amarada de la seva sang. Tuf de Jason també, de suor, de sexe. Així que baixa fins a la platja, lluny de la foguera, i amb molta cura s'endinsa en la foscor per sobre de pedres esmolades, s'acomoda en el mar negre i calent. 
Es frega cada racó de pell per treure'n la sang i la podridura, i el que n'arrenca és només llum, que apareix i, en un parpelleig, torna a marxar. Impossible creure que aquesta sang és real. Pot passar que es desperti i s'adoni que no ha fet res, que no ha traït res, i que no en queden ni les restes.

La por es concentra a mesura que passa el temps. La por està feta d'espera, així que Medea no es mou. Que dubtin si és morta. I, quan s'aixequi, que dubtin qui és, si Medea o Hècate. 
Udol a les altures, i Medea somriu. No podria haver-hi nit més perfecta. Una nit en què ningú no trobarà refugi. Tot el món distorsionat. 

Tallades dins un turó, antigues tombes de roca. Indrets d'avantpassats. A dins, calaveres eixutes  que compten el temps. Tomba reial, ara l'obren, rocs que retiren de l'entrada. Cízic i Clite esperant a l'ombra, ajaguts sota el cel per última vegada. Un casament millor, pensa Medea.
Més tombes que s'obren per als seus homes avall del turó. Qui va decidir per primer cop enterrar ningú aquí? I per què s'enterren els morts? No coneixem l'origen de res del que fem. Seríem capaços de viure en un lloc on es tallessin els caps dels morts i es llancessin enlaire una vegada i una altra, passant-se'ls entre tots els habitants d'una ciutat, propulsats dos cops per cada parell de mans, i diríem que és com sempre s'han fet les coses. 

La vela no és cap déu, sinó la imitació d'un déu, una modalitat de temple més receptiva. Com el foc que ens deixa conèixer Hècate. Com podem saber quan venerem un déu i quan venerem només el símbol d'un déu? El vent, en si, símbol d'alguna altra cosa, o el foc també, què s'oculta darrere de tots ells? El món bastit en excessives capes, un ofec, tot emmudit, orígens perduts. L'única cosa que som capaços de venerar són les ombres.

La fama, probablement, tots somien que algú canta el seu nom per a la posteritat, sense fixar-se que ningú és capaç de recordar ni quatre generacions anteriors. Gairebé tothom esborrat, d'aquí a tres generacions. La gent tal vegada recordi Jàson, però els seus homes, no. Semidéus en vida seva només, després ombres mal recordades, borroses, fins que s'oblidin del tot. Res, com si no haguessin nascut. O pitjor, esdevinguts noms i prou, sense res associat. 

Fills meus, diu ella. Els meus petitons. S'està amb Pròmac ben agafat, abaixa la mà per buscar Èson, els abraça tots dos, la cara als seus cabells, respirant-los. Es quedaria així per sempre ara mateix. No li queda res, no té on anar. Nut, diu. Fes venir la nit, una nit eterna. No deixis que torni a despuntar el dia. Empassa't aquest món. 
Es fan enrere, i torna a beure, trontolla endavant i ruixa la brisa per tornar-la negra. Negra la brisa lluent. 

Com podeu veure hi ha una pila de reflexions i preguntes que també ens fem ara.
M'ha agradat molt aquest llibre ! 

diumenge, 8 de novembre de 2020

El gat


 

El gat
de Georges Simenon

Club de lectura Aules d'Enginyers

Quaderns Crema

Novembre 2020


És un llibre que no se m'hagués ocorregut mai llegir. Per a mi Simenon és sinònim d'inspector Maigret i aquest tipus de llibres no són el meu fort. Aquest és pel club de lectura i així he sabut que Simenon té una pila de llibres dedicats a expressar en veu alta el que pensen i viuen persones de petits pobles, amb vides aparentment normals.
El gat és un llibre fàcil de llegir, que pot agradar o no, perquè és molt difícil entendre una parella que només es comuniquen per paperets, i poc. Jo crec que es pot resumir una mica pel primer capítol i per l'últim. 
Ëmile és un obrer vidu i jubilat , una mica primitiu, que coneix una dona, la Marguerite,  també vídua que ve d'una família de comerciants i és propietària de tot un carrer de cases. Ella troba en Émile un home que li pot fer companyia i ajudar-la en totes les coses que han fet sempre els homes a casa seva. Ell hi veu una doneta menuda i fràgil que demana ajuda. I es casen. Però de seguida es veu que són dos móns i dues maneres de viure. 
L'Émile té un gat, un gat que omple la seva vida, el company des que la dona va morir i ara que està sol amb la jubilació. I un dia el gat desapareix i el troba mort al celler de casa. Pensa de seguida en la Marguerite que odiava el gat. I la venjança és forta i el que rep és el lloro de la dona.  I a patir d'aquest moment ja no es parlen més . Paperets que es llancen un a l'altre dient: EL GAT, o EL LLORO... 
El significat de les mascotes, el ressò que té això en la seva vida, el fet amor? o dependència-odi, fa que tot el llibre estigui ple de situacions que pensant-ho bé segur que es viuen en la vida real en moltes parelles, però que llegides al llibre penses en el fons en un home pobre d'esperit i una dona que no ha madurat emocionalment i que necessita un home per poder tenir algú a sota, a qui manar... i al mateix temps tenir ajuda i companyia. Però mai al mateix nivell.
Al primer capítol l'Émile i la Marguerite estan asseguts a la sala amb un soroll terrible perquè estan tirant a terra les cases de davant. A les 5 han de plegar. Simenon descriu amb un detall minuciós els 3 o 4 últims minuts abans del silenci de les 5 de la tarda. El que pensa un, el que pensa que pensa l'altre, la busca del rellotge que es mou, el soroll que fa el camió... tot amb una precisió impressionant. I és així com està escrit el llibre; com no parlen han d'expressar els pensaments que tenen els dos, sobretot l''Émile, en cada moment. 
Les cinc menys tres. Menys dos. Uns obrers començaven a dirigir-se, lents i feixucs, cap al barracó, per canviar-se de roba, però la grua continuava funcionant i s'elevava una última pala amb el carregament de formigó cap a l'encofrat que marcava la primera planta de la construcció. 
Les cinc menys un minut. Les cinc. La busca tremolava vacil·lant sobre l'esfera pàl·lida i se sentien cinc trucs espaiats com si a la casa tot hagués d'anar lent. 
Marguerite sospirà, amb l'orella atenta al sobtat silenci de l'exterior que duraria fins l'endemà al matí. 
A l'últim capítol, l'Émile es desperta a l'hospital, pregunta per la seva dona, i li diuen que ell se'n sortirà però que haurà de fer bondat. 
Prometia. Sempre havia fet bondat. Continuaria fent bondat tant de temps com volguessin, tant de temps com li ho permetessin... 
Ell era... Era difícil de pensar... El somriure del doctor... Era... Buscava la paraula.... No la trobava... Ell ja no era res... 

L'illa de les dones del mar

 


L'illa de les dones del mar
de Lisa See

Univers

Octubre -Novembre 2020


M'agraden els llibres que m'aporten coneixements nous. Països i costums que no veuré ni viuré, cultures diferents de la nostra i maneres de viure que no tenen res a veure amb la nostra vida o la vida de la gent que ens volta. 
Aquest llibre compleix totes les meves expectatives. 
Ens trobem a l'illa de Jeju, al sud de Corea, una illa que en diuen de les dones. Perquè són elles les que mantenen la família, les que treballen, les que porten la vida de l'illa. 
És una illa volcànica que va ser creada per la halmang -àvia- Seolmundae. De les seves faldilles va sortir la lava que va configurar l'illa i les olles, camins o petites muntanyes o espais que hi havia entre els diversos volcans. Des de qualsevol lloc es pot veure la halmang Seolmundae i demanar-li ajuda. Les dones són dones d'aigua. Hivern i estiu es submergeixen en l'aigua gelada, vestides només amb una roba de cotó, i busquen orelles de mar, pop i tot el que troben per la seva subsistència i per vendre i poder viure. Són les haenyeo. Des del 7 anys ja se les ensenya a enfonsar-se a l'aigua i a empassar-se l'aire de l'aigua per poder aguantar més estona sota l'aigua. Se'n diu sumbisori. 
Els homes es dediquen a la casa i a cuidar els nens. Els porten a la vora de l'aigua perquè les mares puguin amamantar-los de seguida que surtin de l'aigua. 
La Young-sook i la Mi-ja es fan amigues als 7 anys, tot i la diferència d'origen de les dues. La Young-sook ve de tradició de Jeju, amb la mare i l'àvia haenyeo. La Mi-ha és òrfena, de pare col·laboracionista dels japonesos. Viu amb uns oncles que no li donen ni el suficient per alimentar-se. Però juntes comencen a nadar a l'aigua i es fan amigues, com germanes.  Elles viuran la seva infantesa. joventut, vida de casades amb tots els problemes de l'època. El colonialisme japonès dels anys 30 i 40 i la segona guerra mundial. Primer l'illa és plena de japonesos, després d'americans. I entremig els seus problemes familiars que faran que la seva amistat trontolli. 
El llibre comença amb la Young-sook asseguda a la platja, recollint algues, i d'aquí passa a als 7 anys i a tota la seva vida. 
M'ha agradat molt conèixer la vida en aquesta illa, els costums i manera de fer de les haenyeo, les reunions de dones, el matrimoni, les àvies... És un altre món en una època en que jo ja havia nascut i anava creixent quasi com les dues amigues. Les noves tecnologies amenacen de canviar el món de les dones de l'illa, els seus costums, la seva manera de guanyar-se la vida. I tot a través de la vida de dues nenes, joves, dones, amb sentiments forts. I el més fort és l'amistat, encara que sigui tard... 
Quan els van oferir vestits de neoprè els van acceptar però mai l'oxigen.

Tot el que fem ha de ser natural, si no capturarem massa, esgotarem els nostres camps, i no guanyarem res. 
Novament, l'equilibri.
Quan la barca arriba a la destinació , la Young-sook i les altres dones dediquen un moment a fer ofrenes d'arròs i vi d'arròs al Déu Drac del Mar i a pregar per una collita abundant, una tornada segura i la pau d'esperit. Ara la vida de Young-sook es pot resumir en tres paraules: pregar, pregar, pregar... i no és que li serveixi de gaire.
A mesura que s'adapta a la sensació de lleugeresa, els dolors i els mals s'esfumen. I en un dia com avui, que té el cap fet un garbuix, la immensitat de l'oceà li aporta pau. Se submergeix. amb el cap per davant, apuntant el cos avall i més avall. Espera que la pressió a les orelles li tapi els pensaments del passat. En comptes d'això, és com si els empenyés enfora, com la pasta de dents d'un tub. La imatge la trasbalsa. S'ha de concentrar, estar sempre alerta, però la seva mare i la seva àvia, i la Mi-ja, a l'aguait en les ombres de la seva memòria, no paren d'empènyer per darrere dels seus ulls. 
 
Tota la novel.la passa per les dues amigues i la seva vida. Comença amb l'amistat, l'amor, la por, la culpa i el perdó. Sembla que siguin fases fàcils de viure però en el món en què es mouen i les circumstàncies de la vida és molt difícil conservar l'amistat perquè sovint no vols veure la culpa, o no aconsegueixes trobar el perdó. I com l'amor es pot desfer d'un dia per l'altra. I com s'accepta la mort com una cosa natural excepte quan és mort violenta. Les guerres... sempre fan tant mal! 
Me n'adono que no he pogut expressar tot el que sentia llegint aquest llibre. Per tant, llegiu-lo vosaltres. No us el perdeu! 







dissabte, 24 d’octubre de 2020

Hijos de las nubes

 


Hijos de las nubes
de Sophie Caratini

ediciones del oriente y del mediterraneo

Octubre 2020


Com m'ha agradat aquest llibre! Anava passant pàgines i em feia pena que s'anés acabant...
És una història real. L'autora estudia a París, és etnòloga, i presenta una tesi sobre la vida de les tribus dels erguibat, tribus nòmades del nord de Mauritània. Queda tan entusiasmada que se'n vol anar a viure amb una d'aquestes tribus durant uns mesos per fer un treball antropològic. Coneix a Hamdi, un noi de Mauritània que s'ofereix a presentar-li la seva família i ajudar-la. I se'n va amb ell.  Si vas a un lloc d'aquests has d'estar sempre sota la protecció d'un home. Així no et passarà res. Si aquest home és gran es converteix en el teu papà, i així acabes anomenant-lo. 
La Shopie ens explica el motiu pel qual ha escrit aquest llibre:

Abrir de nuevo el libro de mi historia es retomar el diálogo donde lo había dejado diez años antes. Pues a quienes me enseñaron, día tras día, a andar, a comer, a hablar y a comprender, a quienes fueron mis maestros en el norte de Mauritania, les cuento aquí lo que no me atreví a decirles por temor a que me acusaran de ingratitud: mis dificultades, mis incomprensiones, los momentos de rechazo de mi cuerpo o de mi mente. 

La vida allà és difícil. Per una persona europea i activa sembla que se li hagi aturat el rellotge. Tot és molt lent, molt. Per arribar a una d'aquestes tribu dels erguibat passa mesos de campament en campament, sempre amb un "papà" de referència. I no és fàcil conviure amb les dones, l'esposa i la resta de dones del campament. Sempre pensen que vol conquistar al marit. A poc a poc, i a base d'hores que té de sobres, aconsegueix quasi sempre fer-se amiga d'elles. Acaba fins i tot vestint com elles; ho troba més còmode per la vida al desert. Els homes tenen en general una predisposició a escoltar-la i ajudar-la. És una dona, estrangera, i que ve sempre de la mà d'un dels jefes de les tribus. Ella el que vol sempre és preguntar, saber, la història de les diferents tribu, la relació entre ells, els avantpassats, religió... I a poc a poc li van buscant persones que la poden il·lustrar sobre aquests temes. La vida però, no és fàcil,  ni el menjar, ni el dormir. S'ha d'anar adaptant i com s'hi arriba a adaptar! 
Té passatges molt il·lustratius i bonics, i en poso algun aquí per recordar-los...

Así nació la ciudad, a los pies de la kedia, montaña negra con corazón de hierro. Para conseguirlo, los mineros volaron e hicieron desaparecer profundas charcas permanentes, formadas por la acumucación de las aguas en las cavidades rocosas. Los erguibat se reunían allí en el pasado para abrevar sus rebaños. Levantaban sus campamentos en torno a la montaña, y por la noche se escuchaban sus ritmos y canciones. Los chicos, orgullosamente erguidos en sus camellos, iban de reunión en reunión en busaca de amigos, distracción y compañía galante. Los jóvenes se reunían fuera de los campamentos, en el pliegue de una duna iluminada por la luna, ese sol de la noche que Dios ha regalada a los nómadas. Recitaban versos e inventaban poemas. Se divertían, felices de encontrarse allí, bajo la mirada de una matrona dispuesta a alertar a los mayores si alguna pareja desaparecía aprovechando el paso de una nube. La vida y la alegría reinaban por un instante en estos lugares áridos que Dios, con su misericordia infinita, había dotado con el bien más preciado: el agua. Una agua dulce, fresca  i limpia.

Compartir la comida es comunicarse juntos con el más allà. Ofrecer y beber el té es mirarse los unos a los otros, hablarse, intercanviar puntos de vista y estar juntos. El té se prepara con un refinamiento ostensible que contrasta con la austeridad de la cocina.

Ismail, -un dels seus papàs...- que desconoce los tormentos que me agitan me dice una noche con orgullo: 
-Los erguibar se las arreglaron para no enviar a sus hijos a la escuela, pues la escuela, cuando los franceses, era la sumisión. Por eso los erguibar son los más analfabetos, los más primitivos y los más incultos: lo que prueba que son los menos colonizados de toda Mauritania. 

Los niños se han quedado dormidos en la alfombra. Aixatun nos ha estado escuchando todo el tiempo sin decir nada, arrullada tambiés ella por esa lengua extranjera que apenas entiende. Tranquilizada por lo que percibe de nuestrio diálogo, esta noche su atenta presencia es condescendeiente.
El prefecto, en cambio, no se apea de su prudencia natural. Este hombre es demasiado reservado en todo. Nunca se descuida, siempre está sobre aviso. Qué difícil es ser alguien imprtante en Mauroitania. Hay que cumplir muchas reglas, dominar el arte del disimulo, aguantar la presencia ajena aunqué no se tengan ganas, resisitir toda clase de presiones. Vivir la vida públicamente. En cambio las mujeres podemos refugiarnos tras las paredes de la casa grande. ¡Y luego dicen que en las tierras del islam la mujer va tapada! Miro a Aixatu, alegre, espontanea, con la mirada clara. Miro a Jalil, melancólico, vulnerable. Detrás del personaje que debe representar puja por sali una emotividad a flor de piel. Es frágil. Es él quien va tapado. 

Coneix joves del Frente Polisario. Entre ells es diuen compañeros de las montañas. La tantegen... Volen saber si està d'acord amb els seus ideals i si poden comptar amb ella per ser la seva veu a Europa. Ella els vol fer entendre que no és la seva feina. Que el que ella vol fer allà és un estudi antropològic, però que està als eu costat. Deixen de pressionar-la, però continuen amics. 

Mintu toma un recipiente de hierro esmaltado, le da la vuelta, golpea en él con sus manos ágiles y seguras el ritmo y comienza a cantar.
-¡Alzaos, revolucionarios del Sáhara!
-¡Repite, Safía!
-¡Alzaos, revolucionarios del Sáhara!
Mintu tiene una voz muy bonita. Da el tono, lanza la primera frase y las demás la corean. Yo también me pongo a cantar con ellas. 
-Amén, Amén, Amén, Amén,  Dios mío, ¡dales fuerza a los saharauis! 
Jwera canta más fuerte que los niños, pone en ello todo su corazón y toda su fe. Malditos sea el colonianismo, maldito sea el fascismo, maldito sea Franco, malditos sean los españoles, por fin ha llegado la hora de la independencia. La canción es más contundente que un panfleto. Circula de boca en boca y de mujer en mujer mejor que los papeles o los discursos de los hombres. Hasta los niños la repiten y la propagan de tienda en tienda. Todos tienen que sabérsela. Los sencillos habitantes de las arenas vibran al son del tambor, ya no estan dispuestos a dejarse despojar de su alma y de sus bienes. Los sencillos habitantes de las arenas estan encolerizados. Cuidado con ellos, pronto se alzaran. 

-¿Sabes por qué en el desierto la superficie de la tierra es tan fría de noche? 
-No, no lo sé.
- Es por el sol. Cuando se oculta, penetra en la tierra para calentar su vientre mientras que la noche enfría la superficie. Si excavas, encuentras el calor. Por el día, es al contrario. El sol sale de la tierra y calienta la superficie, pero si excavas, encuentras el frío, pues el sol ya no está en su vientre. 

Arriba però un moment que el cos i la ment es neguen a segui vivint allà. Ella vol quedar-s'hi però no pot. Ja no suporta certs costums o tradicions, tot i que d'altres sí que li agraden, i sobretot el seu cos es nega a seguir menjant i vivint d'aquella manera. La naturalesa s'encarrega de posar cada cosa al seu lloc. I és que en el fons som segons on ens ha tocat viure i per molt que et vulguis adaptar arriba un moment que no pots, que tot el teu cos i cor se't rebel·la, i has de decidir tornar al teu entorn si no vols ser desgraciat...  
Ho veig una mica com les arrels que et dóna haver nascut en un país o en un altre, amb uns costums o altres. Pots provar-ho tot, pots conèixer móns nous i conviure-hi. Pots ser-hi feliç... Però al final la dita catalana és molt clara: Roda el món i torna al Born! 











dilluns, 19 d’octubre de 2020

L'espia del Ritz






L'espia del Ritz
de Pilar Rahola

Columna

Octubre de 2020


Em costa llegir la Pilar Rahola. Hi ha prosa que llisca com aigua per pedra llisa, sense entrebancs, que flueix sense adonar-te'n i passes les pàgines amb tranquil·litat d'esperit. La Pilar Rahola et fa anar per camins pedregosos, amb cops d'aigua i ventades que et fa estar més atent a com diu les coses que el que signifiquen realment. Però és el seu estil i s'ha de respectar. I el llibre és interessant i sobretot molt ben documentat, com era d'esperar tractant-se de la Pilar Rahola.
En Bernard Hilda amb la Flora, la seva dona, i un grup de músics fugen a través del Pirineu de la França ocupada. Són jueus i no poden romandre a França. Part de la família se'n va a EEUU i part queda a França i acaben en una càmera de gas. 
Ells arriben a Barcelona i amb una carta de recomanació entren al Ritz on el director els facilita tot el que necessiten. I ells s'ofereixen a tocar a l'hora de sopar. I és tan l'èxit que aconsegueixen que s'hi queden. Ells viuen la diferència entre la gent amb abrics de pell i carregats de joies que van al Ritz a sopar i la realitat al carrer, amb la misèria i els afusellaments del Camp de la Bóta. A través d'un altre contacte comencen a espiar a la gent que va al Ritz, nazis i feixistes. Això els porta la satisfacció de fer alguna cosa pels altres i també algun ensurt i mala estona.  
Per altra banda la Mercedeta, dona d'uns 50 anys casada amb un feixista, descobreix una colla de persones del seu cercle que porten una vida diferent. Torna a viure un ambient que des de la seva joventut havia ja oblidat, sempre al costat d'un personatge sinistre i masclista. I d'aquesta manera entrarà al cercle de persones que formen part de la història del nostre país, del dia a dia, persones sense nom ni cognom però que no van deixar mai d'ajudar a qui ho necessitava en aquella Espanya franquista, feixista.  
Llibre entretingut i el que més m'ha agradat és que els personatges són reals. Al final del llibre t'explica cada un d'ells com va viure, on va morir... Això m'agrada... Per això dic que la Pilar Rahola es documenta força abans d'escriure res. 

dimecres, 14 d’octubre de 2020

El misterio de la cripta embrujada



 El misterio de la cripta embrujada
de Eduardo Mendoza

Club de lectura d'Enginyers

Mundo Actual de Ediciones S A 


Octubre 2020


Eduardo Mendoza no és el meu escriptor favorit. Se'm fa una mica pesat. Però aquest llibre m'ha atrapat. Mendoza és un gran escriptor, un gran relator. Faria les delícies de més d'un professor de llengua que donaria alguna de les seves llargues frases per analitzar  als seus alumnes! Mendoza domina el llenguatge i descriu les situacions amb un estil que sembla senzill però que està molt treballat. A més té un sentit irònic o lúdic de les situacions que fa que t'hi entretinguis. El Jaume reia quan el llegia i m'anava llegint trossos que li agradaven. 
A mi, tot i que com ja he dit, m'ha atrapat i l'he llegit de gust, no em va massa aquest estil. 
Vol fer una paròdia de les novel·les gòtiques, dels thrillers,  amb ironia i humor, explicant minuciosament una Barcelona dels anys 70. 
El personatge principal és un boig, una persona ingressada en un centre de salut mental a qui un dia el comissari Flores li encarrega un cas. Una nena desapareix de nit d'un internat i l'endemà la troben de nou al llit i la nena no recorda res.  El cas es resolt després d'una sèrie d'aventures i entrebancs. El que és important aquí, una vegada més, és el llenguatge, No què diu sinó com ho diu. D'entrada et sobta que una persona com el protagonista, de classe molt baixa, tingui un llenguatge tan ric i se'n surti tan bé de tot. De seguida veus, o intueixes, que to el que passa és una elucubració del malalt, que res no és real. No seria lògic que parlés com parla, ni que tot li surtis bé amb una percepció de les situacions tan perfecte. 
També hi veig expressions que deixen veure l'època en què es va escriure, formes de pensar d'anys ja passats i que voldríem superats. Hi ha un masclisme molt fort en tots els moments en què el protagonista es troba amb una noia, amb una dona. Les despulla amb la mirada i ho diu. Però sempre se n'està perquè té una missió que li ha encomanat el comissari Flores. 
Quan tot acaba se'n torna tranquil al sanatori. 
Com a resum diria el que en el fons ja he dit. Un gran escriptor, coneixedor del llenguatge, amb sentit de l'humor, que et pot entretenir i fins i tot fer riure. Però que a mi no m'acaba de fer el pes... 

 

dissabte, 10 d’octubre de 2020

La lluita a l'exili



La lluita a l'exili 
de Carles Puigdemont
amb Xevi Xirgo


La Campana

Octubre 2020


Acabat ja el segon llibre! Quantes coses passen i no ho sabem... 
En aquest llibre Xevi Xirgu en explica la feina i el pensament del President Puigdemont des del inici de l'exili fins al febrer del 2020 amb un epíleg del mateix President datat el juliol de 2020.
Sembla mentida quina activitat porta durant tots aquests anys, no para d'anar amunt i avall, conferències, trobades, reunions amb gent molt diversa, i per altra part una solitud tremenda, immensa, un enyorament de les seves filles, de la seva dona, de la família i amics, de Girona... 
Parla molt de la gent que l'ha acompanyat sempre i també de les mancances i tripijocs d'altres. No m'ho esperava. I a més ningú surt a defensar-se, cosa que vol dir que no poden dir res a favor seu. Pals a les rodes, silencis en moments importants... Si no és veritat que ho diguin... però per desgràcia està força ben documentat.
Tenim uns advocats de primera. Tot ho tenen planificat i a punt passi el que passi. i se'ls persegueix i ningú no en fa ni cas. 
Tant de bo hi hagi una mica de entesa i cordialitat i pugui anar tot endavant. Sobretot que surtin els presos ja de la presó i puguin tornar de l'exili els que estan fora... Tal com veiem ara la política fa por i posem tota la confiança en l'exili... 
Al final del llibre hi ha un recull d'articles del President i també unes cartes de Gonzalo Boyé que ens animen a seguir endavant! 
Llegiu-lo...