diumenge, 26 de febrer de 2012

València


Valéncia

23-24-25 de febrer


Amb L'Euromed i amb la companyia de la Ma. Rosa i el Ramon i la Roser i el Xavier hem fet cap a València per conèixer la Ciutat de les Arts i de les Ciències, i de pas passejar-nos una mica per la València antiga que no coneixíem.
Hem vist el Micalet, torre de la Catedral, i la seva novia, la torre de la Catalina, més bonica encara, i que sembla que estiguin mirant-se l'una a l'altra.

Just sota la segona torre, en el número 6, trobem l'orxateria més antiga de València on provem l'exquisida orxata acompanyada de fartons.

El Mercat està decorat amb rajoles de ceràmica i és molt lluminós i agradable. També vam visitar les portes de la Ciutat i moltes esglésies.
Les cases del casc antic són molt elegants i estan força restaurades. El Palau de la Generalitat, gòtic,
molt sobri, -com és que no se'ls encomana aqueta sobrietat als qui estan dins?- és molt bonic i dóna a una plaça on abans hi havia la Casa de la Ciutat, que van enderrocar quan no es tenia gaire en compte el patrimoni arquitectònic.
La Llotja, edifici també gòtic, molt despullat, amb un annex al pis de dalt que és el Consolat del Mar,

el sostre del qual, d'un artesanat bellíssim, és el de la Casa de la Ciutat, l'única cosa que van salvar... Les columnes de la Llotja volen semblar palmeres i al sostre es poden veure les branques. Abans

aquestes branques eren pintades de color verd i tot el fons era blau amb estels. Ara queda elegant i sobri però penso que també havia de quedar bé pintat i guarnit.  La porta que dóna al jardí està molt treballada amb figures i plantes.

No podíem deixar de visitar la Ciutat de les Arts i de les Ciències. És una meravella d'edificis on els arquitectes s'han pogut lluir i han pogut treballar a gust però penso que han fet uns edificis amb molt espai, massa, amb uns vidres impossibles de netejar -sembla que en algun edifici necessiten escaladors-, i la veritat és que fa pena veure tan poca gent visitant-ho. El Museu Oceanogràfic, amb

una quantitat enorme i variada de peixos, amb uns passadissos que sembla que estiguis sota l’aigua; el Museu de la Ciència, molt apropiat per anar-hi amb nens, ple jocs i experiments, i l'Hemisferi, on vam poder gaudir d'una pel·lícula sobre el Hubble molt curiosa. Llàstima que en una sala per 300 persones érem només una trentena i era divendres a la tarda... El conjunt impressiona, és bonic i espero que tinguin gràcia i sobretot recursos per tirar-ho endavant.


Una altra lloc que volia visitar era el centre Octubre, Centre de Cultura Contemporània, feu de l'Eliseu Climent on s'hi ubica des de fa uns anys la llibreria 3 i 4. Asseguts prenent un cafè vam veure entrar l'Eliseu Climent i jo em vaig aixecar i m'hi vaig presentar. Ell, encantador, va venir a la nostra taula i va seure amb nosaltres. Quin honor!

Ens va explicar com veia ell València i la "primavera valenciana" organitzada per estudiants. El motiu que ell fosa allà és que inauguraven una exposició d'obres d'art donades pels seus autors a fi de recollir diners per pagar les multes que han rebut per no tancar el repetidor de TV3. Em va recomanar un llibre i després vam anar a veure l'exposició que va acabar amb una copa de cava. Era una exposició eclèctica, d'estils molt diferents. Jo m'hagués quedat una obra on hi havia un poema de Martí Pol una mica arrugat i, a sobre, la silueta del poeta...

L'endemà al matí vam anar a la Malva-rosa on vam visitar la casa de Blasco Ibáñez, restaurada de fa poc.

I d'allà passejant fins a la Marcelina a menjar una paella. Molt bona, tot i que vaig rondinar perquè la carta era només en castellà i anglès. Segons el maître, també castellà, els nous amos del restaurant aposten més pel turisme d’Espanya i de l’estranger que pel del país. Totes les cambreres, en canvi, parlaven un valencià preciós!
Com sempre acostumo a fer deixo el nom de dos restaurants on vam menjar molt bé. L'un, de cuina d'autor, minimalista, el Seuxerea, i l'altre de cuina valenciana, La Pitanza, on a més ens van donar un vi valencià que ens va agradar molt. era un Albariño i Godello però cultivat a València.
En resum, tres dies escassos per visitar una mica d'una ciutat que tenim molt a prop i que gairebé no coneixem. Ens han quedat força coses per veure però podem tornar-hi quan vulguem. Amb bona companyia i bon temps com aquesta vegada!

dissabte, 11 de febrer de 2012

The artist


The artist

Cinema Bosque

11 de febrer de 2012

Guió i direcció: Michel Hazanavicius
Actors: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller, Missi Pyle, Malcom McDowell, Joel Murray, Ed Lauter, Beth Grant, Bitsie Tulloch, Ken Davitian

Genial! En blanc i negre i cine mut. Hollywood, 1927. El protagonista, George Valentin, és una gran estrella del cinema mut però en el moment que comença el cine sonor ell no sap pujar al tren, li sembla una bajanada i s'enfonsa. En contrast, la jove Peppy Miller, que va entrar al món del cinema gràcies a ensopegar amb George Valentin al carrer i fer-li un petó, es converteix en una gran estrella. Ell va sempre amb el seu gosset que sap actuar també al cinema i que no l'abandona en els mals moments.
La noia va seguint amb pena el deteriorament de George i l'ajuda sense que ell ho sàpiga. Naturalment la pel·lícula acaba bé!
És bonic recordar el cinema mut perquè ens fa veure l’enorme esforç que feien els actors per expressar el que sentien i feien. La manera de bellugar-se, l’expressió de la mirada, les mans, tot el cos ens parla.
Després, amb el cine sonor, dónes més importància a la paraula que a l’expressió de l’actor.
I, per cert, he descobert el perquè del cinema sonor: perquè la gent del públic callés d'una vegada! Tot i que el cine era petit la gent no parava de parlar, de xiuxiuejar, de molestar... Ara entenc perquè a les pel·lícules mudes hi havia sempre un pianista...


divendres, 10 de febrer de 2012

Chico y Rita


Chico y Rita

A casa

10 de febrer de 2012

Directors: Tono Errando, Javier Mariscal i Fernando Trueba

Genial! Els dibuixos de Mariscal, amb poca ratlles i moltíssima expressió ja valen la pel·lícula.

Ens explica la història d'un músic cubà, Chico i d'una cantant, també cubana, anomenada Rita. S'enamoren a la Cuba pre-revolucionària i se'n van a Nova York on la música cubana té una clara acollida. Els seus amors i desamors, sempre per malentesos, són el full de ruta de la pel·lícula i no es retoben, finalment havent madurat, ja en la seva vellesa.



Potser la pel·lícula és una mica repetitiva: amor, música, desamor, amor, música, desamor... però no és el tema el que t'enamora sinó la silueta dels personatges, la seva sensualitat, com es mouen, la música que els acompanya... Sembla que siguis allà amb ells i et fiquis a la pel·lícula. i tot amb quatre ratlles simples que ens ofereix aquest gran artista que és Mariscal.
M'ha agradat. Val a dir que a mi m'agrada molt Mariscal. Es nota?


Hedda Gabler

Hedda Gabler
de Henrik Ibsen

Teatre Lliure de Gràcia

9 de febrer de 2012

Direcció: David Selvas
Actors: Pablo Derqui, Àngela Jové, Crsitina Genebat, Laia Marull, David Selvas, Ernest Villegas
Coproducció: Teatre Lliure, CAER-Centre d'Arts Escéniques de Reus i Teatro de La Abadía

"De vegades m'agafen aquests rampells, no em puc reprimir. No sé per què ho faig", ens diu Hedda Gabler. I també, en una entrevista, comenta: Hedda és el màster de la incomprensió. Viu en una situació, una pell, en què no vol estar i això li provoca reaccions incomprensibles. És víctima de la societat, però sobretot de sí mateixa. No té lloc al món. Però fins que ho entens, penses: Aquesta paia, què fa? Està com una cabra!.
I així és ella, tot i que el director David Selvas ens la presenta dient: La protagonista resulta fascinant per ser una dona forta i un personatge complex.
Forta no, complexa potser sí però no massa. És filla del General Gabler i es casa amb un acadèmic, el Tesman. Ell està terriblement enamorat de la bellesa d'aquesta dona i crec que no li veu ni els defectes, tot li sembla bé i tot ho disculpa. Ella s'hi ha casat sense estar-ne massa enamorada; senzillament ha trobat que era un bon noi amb un bon futur. Tornen del viatge de noces i ella està decebuda i avorrida. En el fons no tenen res en comú. I ella si té una condició forta és l'egoisme. Viu per a ella, i el que no pot tenir no compta o ho destrueix. Li agrada estar voltada de la colla d'amics perquè tots adoren la seva bellesa i n'estan enamorats. No la veus en cap moment que es preocupi per algú o per alguna cosa si no li pot portar un profit. Però no crec que ho faci ni pensant-ho: és la seva condició. La veritat és que és una malalta egoista. I molt. Esgarrifa una de les escenes del final de l'obra quan destrueix el "fill" d'uns amics; senzillament perquè no és seu ni pot evitar que algun home s'enamori d'alguna altra dona que no sigui ella, encara que ella hagi abandonat ja aquest home.


Mimada, consentida, egoista, no puc dir que li falti amor perquè té tot el del seu marit, però potser li va faltar a la infantesa, o potser, senzillament és així. No pot suportar dependre d’una altre persona, i quan s’hi troba el seu desesper la porta al final.
És un dels personatges de Ibsen més radicals, més extrems.
L'actuació de tots els actors és bona i molt bona la de Laia Marull en el paper protagonista. M'ha agradat molt, però m’agradaria llegir l'obra de Ibsen. No sé si la retrata semblant a a aquesta Hedda que he vist al Lliure...
L’escenografia, molt simple, molt moderna, potser podria millorar una mica. I sovint es perd la veu dels actors...