dijous, 24 de setembre de 2015

La història del nostre himne


Bon cop de falç
La història del l'himne 

24 de setembre de 2015
Festes de la Mercè


Hem sortit a passejar per Barcelona i hem fet cap al Born. Però no us parlaré de la història del Born ni de les seva troballes sinó de una exposició que hi ha temporal.
Només entrar al Born ja t'amares d'un aire nou, o d'un aire antic, que t'arriba al moll de l'os. És impressionant! 
L'exposició que hi ha aquests dies és sobre la història del himne dels Segadors. Jo ja l'havia llegit però està molt ben explicada, amb murals i, cosa que poques vegades trobes, amb un fulletó on t'explica tot el que diu en els panells de l'exposició. 
Els Segadors és oficialment l'himne nacional de Catalunya des de l'any 1993. Té l'origen en la combinació de la lletra d'una balada recollida al segle XIX sobre els fets de la guerra dels Segadors de 1640, i la música d'una cançó popular de sega, de to eròtic, Els tres Garberets. El 1892 el jove músic Francesc Alió va compondre la cançó, tot i que durant un segle diferents cançons van pugnar pe convertir-se en la referència sonora dels catalans. La lletra la va trobar en el Romancerillo Catalan de Milà i Fontanals que havia recollit Jacint Verdaguer de la seva mare. I la música li proporciona el canonge osonenc Collell. La tornada va ser una troballa d'Ernest Moliné i Brasés. L'any 1897 Emili Guanyavents va jutjar clerical i antiga la versió de Els Segadors i en va fer una nova versió, a petició d'Enric Morera que és qui la va harmonitzar. I és la que coneixem ara i cantem. 




 A meitat i finals del segle XIX els nacionalistes catalans emergents buscaven un himne. I van provar diferents cançons com Los néts dels almogàvers, Brindis a Felip V, El cant de la senyera, Plany, El cant del poble... però cap tenia la força col·lectiva de Els Segadors. Aquests anys la millora de les comunicacions va millorar la circulació de gent i idees per tot Catalunya , així com el naixement dels Cors de Clavé, l'Orfeó Català i el Cor Catalunya Nova. En un moment en què encara no existeixen els mitjans de comunicació de masses audiovisuals, la música serà el vehicle de transmissió de les aspiracions col·lectives. "Cantar junts permet sentir que som alguna cosa junts" com ha dit el musicòleg Jaume Ayats. 


 Al fons del Museu de la Música de Barcelona es conserva el que es creu que és el primer enregistrament d'Els Segadors, de l'any 1900.


A partir de 1897 Els Segadors es cantarà en diferents moments de repressió, manifestació o com a himne dels soldats que marxaven a la primera guerra Mundial. L'any 1923, amb Primo de Rivera, es prohibeix l'himne que no tornarà a ser cantat fins a la segona República. A partir de 1939, amb el franquisme, va ser prohibit i perseguit i es va voler imposar el Cara al sol. Després de la mort de Franco, es va cantar permetre cantar Els Segadors per primera vegada l'11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat, la primera gran manifestació del catalanisme després de la Guerra Civil. Recordeu també que a la inauguració dels Jocs Olímpics del 1992, a Barcelona, es va sentir a tot el món l'himne dels Segadors, abans de la Marxa Reial.
El reconeixement oficial del himne no va ser fins a l'any 1993 amb l'aprovació de la llei corresponent i la seva oficialitat va quedar recollida al nou Estatut del 2006 després d'un procés que havia trigat 114 anys a completar-se.


Un himne és, o aspira a ser, un element compartit entre totes les persones que habiten un país; és un petit resum de la seva història o una exaltació d'un període concret del seu passat. Un himne és un instrument per expressar-se, però també un element de reivindicació i fins i tot de protesta. 
Hi ha països, com Suïssa, que aquest any estan votant per si la majoria vol canviar l'himne del seu país. 
I l'exposició ens proposa que diguem si alguna de les cançons que es van fer servir quan Els Segadors estava prohibit, o abans que fos més conegut, ens agrada més com a himne de Catalunya. Totes les cançons que proposa són boniques, unes amb més força que d'altres, però jo em quedo amb Els Segadors. Tot i que la Balenguera, que es cantava a Mallorca quan tot estava prohibit m'agrada molt. Hauríem de fer reviure aquestes cançons que els nostres fills i néts, en la seva major part, desconeixen.
Deixo aquí la llista amb el gust i el plaer d'haver visitat una petita-gran exposició! 
- La presó del Rei de França, tradicional del S XVI
- Catalunya, comptat gran, tradicional S XVII
- Bac de Roda, tradicional S XVIII
- La muixeranga, tradicional S XVIII
- L'emigrant, Amadeu Vives/ Jacint Verdaguer, 1894
- El cant de la senyera, Lluís Millet/Joan Maragall, 1896
- Plany, tradicional/Jaume Massó, 1897
- La santa espina, Enric Morera/Àngel Guimerà, 1907
- La balanguera, Amadeu Vives/Joan Alcover, 1926
- Cançó d'amor i de guerra, Rafael Martínez Valls, 1926
- El cant del poble, Amadeu Vives/Anselm Clavé/Josep Maria de Sagarra, 1931
- El més petit de tots, tradicional/Pere Quart, 1937
- D'un temps d'un país, Raimon, 1964
- L'estaca, Lluís Llach, 1968
- La fera ferotge, Ovidi Montllor, 1968
- Els Segadors, Francesc Alió/Emili Guanyavents, 1897


Mapping a l'Ajuntament


Mapping a l'Ajuntament

22 de setembre de 2015
Festes de la Mercè


El dimarts vam anar a veure el mapping de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest estiu vam poder gaudir del meravellós espectacle del mapping de la Catedral de Rouen i ens feia il·lusio veure el de la nostra ciutat, el de les festes de la Mercè. 
Quina desil·lusió! Vam arribar-hi passant per la Catedral on hi ha via un concert de música clàssica. La plaça plena de gom a gom, amb gent gran i gent jove asseguts a les escales, amb un silenci i un respecte infinits... Feia goig i et senties orgullosa de pertànyer a aquesta ciutat. 
Però arribant a la plaça Sant Jaume ja s'escoltava el cant de sevillanes amb altaveus molt forts. La plaça també era ben plena però l'ambient no era el mateix. No tinc res en contra de les sevillanes ni del flamenc, però no crec que sigui el més adient com a preàmbul del mapping de la Mercè del Ajuntament. Es fan molts concerts per la Mercè, i es pot fer el de sevillanes qualsevol nit, a qualsevol lloc, però no en aquell moment. Sempre és la meva opinió; pot haver-hi gent que ho trobi perfecte, però jo no. Hi havia molts estrangers i no vam donar la imatge del país on érem. 
I va començar el mapping. Primer tota la façana amb ratlles de colors i, entremig, fotografies de gent de Barcelona.


Fotografies que qualsevol podia enviar per sortir en aquell context. I després va començar ja un ball de ninots dels jocs de internet, tipus comecocos, perseguint-se per la façana. Vaig pensar en les pantalles dels meus néts quan els deixem que juguin una estona... 


Un primer pla de les rajoles de l'Eixample,


i més animació digital!. 


Finalment un cantant, penso que americà, cantant en anglès i en Peret cantant "Barcelona tiene poder" mentre es veien les lletres de La Mercè 2015. 


Senyora Ada Colau, no s'està passant? No hi havia cap motiu del nostre país, cap menció, cap personatge. L'Ajuntament és un punt de referència de la ciutat i, quan viatjo, m'agrada veure coses del país que visito, no coses generals que a qualsevol lloc es poden veure i sentir. I miri si n'hi ha de coses per fer el mapping! Només seguint les tradicions d'aquesta festa ja omplia amb escreix els 10 minuts que  va durar la festa! Quina pena i quina vergonya! Perquè l'espectacle era, sobretot, per la gent de Barcelona. Els turistes s'hi afegeixen, els agrada trobar-se amb una festa com la de la Mercè i també agrairien un espectacle més genuí i no tan "modern" i sense substància. 
Sort que l'endemà a la casa Batlló va haver-hi un altre mapping, El Despertar de la Casa Batlló, preciós, amb història i amb gràcia, amb ganes de fer-ho bé i de que la gent gaudís de l'espectacle i marxés orgullós de haver tingut la sort de poder-ho veure i viure. 




Ja tornant, veus de lluny el Tinell il·luminat i et torna la serenor... 


dissabte, 12 de setembre de 2015

Via Lliure



Via Lliure
11 de setembre de 2015



Impressionant! I emotiu... Com cada any hem intentat arribar-hi en metro. Però a Catalunya estava ja tancat per massa gent. I ens ha tocat anar a peu. Ens tocava el tram 111, a tocar del Teatre Nacional de Catalunya. El carrer Ausiàs Marc semblava ja la Meridiana: ple a vessar. I com sempre veies gent gran, amb cadires de rodes, famílies joves amb nens en cotxets o en braços... Tots amb samarretes blanques, amb estelades penjades de les espatlles i amb somriures i bones cares. A més, en moments així, tothom parla amb tothom, sembla que ens coneguem de tota la vida. 
Arribant a la Meridiana ens va costar quasi mitja hora arribar al nostre tram. Estava a vessar, les voreres plenes, ni un pam per avançar! 


 Després de trobar un foradet comences a mirar: famílies, gent gran, i davant nostre castells. 


No paraven de fer castells i feia molt bonic! Cada vegada que passava un helicòpter tothom aixecava els punters. Era una festa! 




Quan va ser el moment va passar el punter gran, vam aixecar tots els punters roses i vam fer l'onada. Teníem darrere nostre el plató de TV3 amb una TV gran i vam poder veure alguna de les imatges que donaven. 



Els whatsapps anaven com bojos amb fotografies de fills i néts amb amics, amb comentaris dels qui no havien pogut anar-hi... Intentaves fer fotos i quasi no podies. 
Vam trobar un grup de Riudecanyes: La meva àvia n'era d'aquest poble. I vaig demanar fer -me una fotografia amb el rètol en record seu.


Si ets al mig de la Via la vius, la sents, et commou, t'impressiona, et fa sentir gra de sorra d'una gran platja... Des de casa, per TV, veus els detalls. Però jo em quedo amb el meu raconet de Via, amb gent al costat que són com de la família, amb la il·lusió de que ara Sí, ara és el moment i amb aquella bon fer, sense empentes ni males cares, ni un paper ni una llauna a terra. Civisme com sempre i il·lusió una mica més cada any. 
Vam arribar a casa tard, amb els peus desfets però amb el cor calent!
Els organitzadors es mereixen un 10! I els voluntaris. I també els polítics que han sabut fer tots un pas enrere per poder anar junts a aconseguir l'objectiu principal: lluitar per aconseguir la independència. Independència que ja comencem a sentir com a pròpia, ja comencem a deslligar-nos de problemes i fets de la resta de l'estat. Llàstima només que el Cant dels Segadors no arriba a temps perquè tothom el canti. I és un dels moments més esperats i emotius. Ens hi vam afegir ja cap al final i em va saber greu. 
Ara toca passar per les urnes. Hi ha encara molts indecisos. Hi ha gent que té por. Els hem de fer veure que han de fer un pas endavant si volen tenir un món millor per a ells i pels seus fills i néts. I als qui no volen ni sentir-ne parlar, respecte. Respecte i no caure en la temptació de posar-nos al nivell d'alguns d'ells que no saben el que és dialogar, escoltar, respectar. 
Resum: manifestació més nombrosa que mai, civisme, educació, il·lusió, empenta, molta feina al darrere i molta feina a fer a partir d'ara. Emoció, alegria, somriures i ganes que arribi ja el 27 de setembre! 




Quin país tenim!!! I quina gent! I el que pot arribar a ser i a fer! Visca Catalunya!!!


divendres, 11 de setembre de 2015

11 de setembre - Diada Nacional de Catalunya


Diada Nacional de Catalunya
11 de setembre de 2015




I ja hi tornem a ser! Ha arribat l'Onze de Setembre! Però aquest any té connotacions diferents dels altres anys. Encara que és i ha de seguir essent la Diada de tots els catalans, a ningú no se li escapa que és el primer dia de la campanya electoral i que la majoria de la gent que serem a la Meridiana votarem Sí a la independència de Catalunya.


Tenim el privilegi de viure moments històrics, tant si surt el sí com si el no és més fort -cosa que no espero ni desitjo- però que pot passar. Ha arribat el moment, molt treballat i viscut per diferents generacions, de dir adéu a Espanya i a considerar-la un país veí, amb ganes que hi hagi bona convivència i entesa. És difícil. El govern d'Espanya no ajuda gens, ans els contrari, però hem de creure amb les persones. I igual que ha estat la societat civil, les persones, les que han fet pujar el independentisme, igualment pot ser la societat civil espanyola la que obligui un dia al Govern que pertoqui, a allargar la mà a Catalunya i a tenir-hi relacions cordials.
Mentre esperem aquest miracle nosaltres anem fem via. La Via Lliure aquest any que esperem que sigui l'últim de reivindicació i que el proper la puguem celebrar com a país sobirà. com a Estat dins la Unió Europea.
Bona Diada a tots!



dilluns, 7 de setembre de 2015

La Verema



La Verema
6 de setembre de 2015


Ja fa un parell d'anys que un grup de pagesos jubilats del poble organitzen un dia una festa tradicional de com es feien les feines abans. Aquest any ha tocat la verema. I com teníem nenes a casa hi hem anat. 
A mi em feia il·lusió. La meva infantesa va estar marcada per la verema a finals d'estiu. El tio Josep venia amb la tartana i recollia tots els nebots. I anàvem a collir raïm o ametlles. Esmorzàvem sota una gran figuera, bevíem vi del porró i treballàvem de valent. Després tocava anar a la casa pairal a trepitjar el raïm. Era molt divertit. Tota una festa per nosaltres. I el record el tinc cada dia més viu... 





Vam portar doncs les nenes a la vinya. Els van donar tisores i un cubell grandot i a tallar raïm! Van fer-ho molt bé i en van collir força. I es van divertir molt. I els va sobtar veure que la gent gran que hi havia em coneixien tots i recordaven coses de la meva infantesa i joventut, com per exemple que vaig ser la primera noia que va fer tir al plat. I amb l'escopeta d'en Pepet, un senyor ja gran que em va reconèixer i ho va explicar a les nenes. Per mi va ser molt agradable però per a elles també! 



Després hi havia un berenar de pa amb tomàquet i botifarra a la brasa que va anar molt bé perquè aquell dia em vaig estalviar de fer el sopar! 


L'endemà al matí vam anar a trepitjar el raïm. Primer va haver-hi una explicació teatralitzada de la feina de la verema, gent gran i jove vestits com fa seixanta anys explicant tot el que feien i els problemes que tenien. 








I després dins una bóta les nenes es van descalçar i van fer la trepitjada. Primer a alguna li feia una mica d'angúnia. Però després no en volia sortir! 





Vam acabar dinant en un restaurant de la zona perquè ja tornàvem a Barcelona i tenia la nevera ben buida! 



Ha estat una bona manera d'acabar l'estiu! Llàstima que no hi fossin els 9 néts perquè s'ho haguessin passat molt bé i també haurien vist com es feien abans les feines del camp. 
És una bona iniciativa. No la perdeu! Seguiu fent-ho que nosaltres anirem portant els néts...