dijous, 24 de juny de 2010

Olive Kitteridge



Olive Kitteridge
de Elisabeth Strout

Traducció d'Esther Tallada

Premi Pulitzer 2009
Premi Llibreter 2010
en la catgoria "Altres literatures"

Mirmanda
Edicions de 1984

Juny de 2010


Quina dona, l'Olive! Mestre jubilada, viu a Maine, on ha exercit durant tota la seva vida. Coneix tothom i sap de quin peu calcen. Els seus alumnes li tenien por i, molts, encara n'hi tenen. L'Olive té una caràcter fort, fins i tot en diríem mal caràcter; però a través de les diferents històries que s'expliquen vas descobrint diferents personalitats d'aquest personatge.
El llibre està estructurat de manera que cada capítol parla, o et parla, d'una família o una persona del poble. I sempre amb l'Olive com a fil conductor. Això ja ho hem trobat també a Winesburg, Ohio.
De tant en tant un capítol està dedicat tot sencer a ella, al seu marit, al seu fill. I és llavors quan es veu més el caràcter de l'Olive, el que pensa i com va evolucionant amb l'edat. El seu marit és un bon jan i ella no el correspon, o no l'estima, o no sap estimar-lo com es mereixeria. Tampoc ell l'acaba d'entendre; els falta diàleg, potser, o simplement ella treu tot el seu mal caràcter amb la família. En altres capítols veus una Olive carinyosa i encertada i et preguntes perquè no és sempre així... Però crec que tots tenim els nostres moments i si demanéssim a vint persones com ens veuen ens quedaríem ben sorpresos!
A mida que es va fent gran va acceptant millor les coses, sense abandonar mai el "geni" del seu caràcter. Hi ha un moment en què el fill la truca perquè vagi uns dies a casa seva i diu el llibre: "Va recordar el que era l’esperança i era allò mateix, aquell bregar interior que t'empeny sempre endavant, que et fa obrir camí en la vida de la mateixa manera que aquelles barques obrien solcs en l'aigua resplendent, igual com l'avió tallava l'aire cap a un lloc nou, nou i on la necessitaven. Se li havia demanat que formés part de la vida del seu fill". Després, però, veient el fill, us asseguro que em quedo amb la mare!
En aquest llibre s'hi veu reflectida la vida de molta petita gent, els seus problemes i la seva manera d’encarar-los. Amb tot jo he seguit més l'evolució de l'Olive; l'he trobada molt real; una persona a qui costa trobar la felicitat perquè per una banda ella hi posa impediments però per altra banda crec que ella esperava més de la vida i de la gent amb qui convivia. No trobava el seu lloc o no sabia quin lloc volia...
I la novel•la acaba de manera dolça, o contra corrent, d'acord amb l'evolució d'aquest personatge.

dimarts, 22 de juny de 2010

Dinar a Sant Pau - Ruscalleda





Carme Ruscalleda

Sant Pol de Mar

22 de juny de 2010


Hem estat dinant a San Pol, al restaurant de la Carme Ruscalleda. Fa temps ens van regalar un dinar i no trobàvem mai el moment d'anar-hi ja que per reservar taula hi ha força cua.
El restaurant està situat al bell mig del poble, en una torre d'estiueig, amb jardí que dóna a la platja. Des de la nostra taula vèiem el mar emmarcat en les branques dels arbres del jardí. Semblava que estiguéssim immersos en una novel•la de mitjans del segle passat.
Vam demanar el menú degustació. Sempre m'ha agradat provar plats nous i prefereixo molt petits plats que dues racions normals de restaurant.
Primer et porten l'aperitiu, inspirat aquest mes en les maduixes del Maresme. Un era una mena de salmorejo que ja voldria tenir la recepta perquè la faria a l'estiu a casa. Després diferents plats, tots molt treballats, amb un fondo de salsa, o crema, o no sé com dir-ho, de diferents sabors i textures. M'hagués agradat tenir un cuiner al costat que m'anés explicant quin era cada nou sabor que jo descobria i no reconeixia...
Formatges acompanyats de tota mena coses dolces que hi anven la mar de bé, prepostres, postres de maduixa i roses i finalment, amb el cafè, deu divertiments de pastisseria entre els quals un palet de pega dolça i sidral molt bo i un mini-gelat de Hojicha.
Cap al final del dinar La Carme Ruscalleda va passar per les taules, encantadora i somrient, comentant el dinar i contestant les nostres preguntes.
El servei perfecte, un pa fet a Argentona molt bo i el vi que ens van recomanar, un Penedès amb una mica de gust de fusta, que anava molt bé amb tot el dinar.
És un tipus de restaurant en el qual jo gaudeixo provant, endevinant i degustant plats que no faré mai a casa. Llàstima que pel preu no puguis anar-hi un cop al mes!
Feia un dia esplèndid, el mar estava lluminós i et feia ganes de quedar-t’hi. Un dia molt agradable i, a més, el tipus de menjar és lleuger, no et sents malament al sortir del restaurant. Cosa que s’agraeix perquè sovint els menús degustació són massa potents.
Sembla que hi ha un llibre de la Carme Ruscalleda que es diu “Cuina per ser feliç”, o quelcom semblant, on explica molt bé les seves receptes. Caldrà donar-hi una ullada...

divendres, 18 de juny de 2010

Èxit del concert d'Ars Medica

Èxit del concert d'Ars Medica
Organitzat per l'Associació Abló Pkédé

17 de juny de 2010

Sala Torelló
Col•legi del Sagrat Cor del Jesuïtes
de Casp 25




Ha estat un èxit! Estem molt contents! Ens feia por que hi anés poca gent i els músics es mereixien un bon públic. Finalment vam ser més de 100 persones que vam aplaudir amb ganes el repertori que ens van oferir l’orquestra d'Ars Medica. Va ser un plaer escoltar-los i veure el somriure feliç i satisfet tant del director com dels músics. Moltes gràcies a tots! Especialment al Josep que va ser qui va oferir-nos la possibilitat del concert.
També volem agrair al col·legi Casp que ens va cedir amablement la sala Torelló per a aquest acte.
I també moltes gràcies a tots els qui vau ser-hi i vau col•laborar en aquest projecte de la nostra associació. I als qui vau fer ingressos en el compte corrent. Gràcies a tots vosaltres hem recollit ja els diners necessaris per enviar-los a Tambacounda, Senegal, per la compra d'un equip de música que, esperem, ajudi a aglutinar els nens del carrer i que, a través de la músisa, puguin accedir a una educació allunyant-los del món de la droga i la prostitució.
Us desitgem a tots un bon estiu i que retorneu carregats de forces i energia i de bones intencions ja que estem començant a estudiar un nou projecte i tornarem a comptar amb vosaltres!
Bon estiu a tothom i fins a setembre, octubre que ja tindreu notícies nostres!
I en acabar vam anar a prendre una copa de cava per celebrar l'èxit del concert i també l'aniversari del Roberto i el meu!

dilluns, 14 de juny de 2010

XXXV Aniversari de la Comunitat de Casp

XXXV ANIVERSARI DE LA COMUNITAT DE CASP


12 de juny de 2010

Tot va començar arrel de les primeres comunions dels nostres fills. Se’ns va proposar fer una catequesi, els pares, per posar al dia la fe que venia de la nostra infantesa. Acabada la preparació, un grup de pares va demanar de seguir fent catequesi. El jesuïta que ho portava, en Francesc Roma, va estar-hi d’acord i, amb il•lusió i ganes, van començar les catequesis de la comunitat de pares de Casp. En aquests 35 anys ens hi hem anat afegint més pares, la majoria també després de la preparació per la comunió dels nostres fills.
Hem d’agrair al Francesc el fet d’haver-nos tret la pols i les manies que havíem anat acumulant a l’escola de petits. Ens ha ensenyat a entendre l’evangeli, a viure una fe lliure i alliberadora, sense complexos, amb dubtes i amb certeses, voltats d’amics que ho han estat i hi són, però no només per la xerrada mensual d’algun tema relacionat amb l’evangeli sinó també en els bons moments, sortides, sopars, rialles i viatges i també en els moments en què el dolor o la necessitat de companyia es fan evidents; no cal cridar-los, hi són. Això són amics.
Ara hem volgut celebrar els 35 anys del inici d’aquesta comunitat. Hem tingut una eucaristia a la capella de Casp, un concert de la coral de la mateixa comunitat i un dinar al InOut de Collserola. Els qui van començar han complert ja els 90 anys i estaven força emocionats; alguns amics i companys d’ells ja no hi eren però ens tenien a nosaltres, més joves, però companys en aquest camí de la fe.
Us deixo l’homilia del Francesc. Com totes les seves homilies és bonica i valenta. M’agrada sentir-lo dient el que pensa, sense amagar-se’n, sense por. Et fa creure en la possibilitat d’una nova església, compromesa amb els homes i dones d’avui, actual, moderna… tot el que ara no és. Esperem veure-ho un dia!


divendres, 11 de juny de 2010

Platonov




Platonov
de Anton Txèkhov


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

11 de juny de 2010


Versió: Juan Mayorga
Direcció: Gerardo Vera
Actors: Toni Agustí, Pere Arquillué, Jesús Berenguer, Pep Cortés, Gonzalo Cunill, Paco Déniz, Antonio de la Fuente, Elisabet Gelabert, Mónica López, David Luque, Carmen Machi. Antonio Medina, Paco Obregón, María Pastor, Andrés Ruíz, Roberto San Martín, Yuri Sídar, Abel Vitón

Producció: Centro Dramático Nacional i Festival Internacional de Teatre Txèkhov de Moscou. Amb el suport del Govern de Rússia i el Govern de Moscou en el 150 aniversari del naixement de Txèkhov

Obra de joventut d'Anton Txèkhov titulada "Peça inacabada per a un piano mecànic". Text teatral desaparegut durant anys i considerat inacabat per l'autor, i que, amb un títol provisional, va aparèixer l'any 1922 en una caixa forta de Moscou. Peça primerenca i ja magistral.

Platonov. Quin personatge! Comença l'obra amb una festa a casa la Coronela, noia jove i bonica, vídua d'un coronel. Allà s'hi troba homes grans, amics del coronel, els seus fills i amics. Un mosaic de prototips culturals i socials de la societat russa de finals del S XIX. Societat en les seves acaballes, un món que somia en durar per sempre però que està ja ferit de mort. Tot va bé i suau fins que apareix Platonov. Amb la seva dona, noia poca cosa, simple, però profundament enamorada del seu home. També arriba una casada de nou, amiga de joventut d'en Platonov, casada amb un amic de Platonov, un gran amic. Perquè tots els joves són amics de Platonov, tant com els vells no el poden veure perquè els canta les veritats sense cap respecte. I totes les dones n'estan enamorades.
Platonov és un home que ha viscut una joventut plena de ideals, que ha lluitat per ells i que tothom pensava que arribaria molt lluny en la seva lluita i les seves creences. Però ell, a poc a poc, va abandonant la lluita, es va acomodant a un altre tipus de vida, i es fa mal contínuament; com no accepta en el seu interior aquesta traïció als seus ideals, en comptes d'adonar-se'n i posar-hi remei, carrega amb tothom que li surt al pas. Vol que la gent sigui honrada, lluiti i pensi i actuï com ell volia fer-ho en els anys de joventut. I així fa mal a la gent, es fa mala ell mateix, es destrueix, i arrossega amb ell a tot aquell qui es creua en el seu camí. En el fons no és dolent; és covard, es complau en la seva destrucció i no té ànims o no vol tornar a començar. Ell és conscient de tot el mal que ha fet i que fa, però és incapaç de reaccionar.
La gent surt del teatre comentant com n'és de dolent. Jo crec que és un home desesperat, que necessita ajuda, un home egoista, però que en el fons del cor té una guspira d'amor que fa que no acceptis el que fa però que el perdonis.
És una gran obra, he gaudit veient-la, molt bons actors i una direcció esplèndida.

Invitació Concert Ars Medica

Concert Ars Medica



Es farà el 17 de juny a les 20.30 hores

Sala Torelló
Col·legi Jesuïtes
Casp 25



Hola a tots!
La crisi es nota tot arreu i l'últim projecte de l'Associació Abló Pkédé s'ha quedat a mitges. Ens falten el diners que pensàvem enviar per educar, a través de la música a nens del carrer a Tambaconda, Senegal. Els diumenges reuneixen als nens del carrer per allunyar-los de la droga, la prostitució i la violència, i ho fan a través d'un grup musical que es diu Los Mokosos.
Per poder recollir aquests diners que ens falten l'Orquestra Ars Medica, del Col·legi de Metges de Barcelona s'ha ofert a donar un concert. I es farà a la Sala Torelló del Col·legi dels Jesuïtes de Casp, a Casp 25, on també ens han cedit gentilment aquesta sala de música.
El concert serà el dia 17 de juny a les 20.30 hores i esperem que hi hagi molta gent que pugui i vulgui gaudir d'aquesta música i ajudar a aquests nens.
Us hi esperem a tots!!!
Moltes gràcies


dimecres, 9 de juny de 2010

Firmin


Firmin
de Sam Savage

Columna

Juny 2010

Un relat farcir d'humor negre: tot un símbol de l'amor per la literatura.

Una rata es refugia en el soterrani d'una llibreria per a donar llum a les seves cries. Firmin, el més petit, té problemes per alimentar-se perquè els germans se li acaben la llet de la mare i ell s'alimenta de la cel•lulosa del paper d’un llibre molt gros que troba en un racó. A poc a poc va llegint paraules d'aquest paper i acaba essent un devorador de llibres, en el sentit literari, no literal, de la paraula. Observant l'amo de la llibreria i la gent que hi va comença a pensar i reflexionar com un humà. Arriba a sentir-se humà però el mirall li reflexa el seu cos de rata i s’esgarrifa.
Diu, al començament del seu furor literari: La meva manera de devorar, al principi, era tosca, orgiàstica, descentrada, porca -tant se me'n donava començar a rossegar Faulkner que Flaubert- però aviat vaig començar a percebre subtils diferències. I també: Al principi em limitava a menjar. rosegant i mastegant, tan feliç, seguint els dictats del meu apetit. Però aviat vaig començar a llegir, una mica aquí, un altre poc allà, pels extrems de les meves menges. I, amb el pas del temps, vaig anar llegint més i mastegant menys, fins que vaig acabar passant-me pràcticament totes les hores de vigília llegint i menjant-me només els marges.
Te n'adones que Firmin reacciona i pensa com un humà, amant dels llibres i de la vida que això comporta, i arriba a pensar que els humans el voldran entre ells, l'acceptaran.
Veig el llibre com una al•legoria al lector empedreït, al qui li agrada llegir tot el que li cau a les mans, i les reaccions de Firmin són, en veritat, humanes. Faules, mitologia...? És un bon llibre, distret i diferent, que m’agradaria comentar en un grup de lectura.

diumenge, 6 de juny de 2010

A collir cireres a Patró

A collir cireres a Patró

4-5-6-de juny de 2010


Vam sortir de bon matí en tres cotxes cap a Cocentaina. Amics nostres hi tenen casa, i també a Patró, on a més tenen bancals de cirerers. Ens vam aturar a l'autopista a esmorzar "de sobaquillo" que, com diuen a Alacant, vol dir que cada u es porta el seu esmorzar. Després més carretera i arribem a dinar a Cocentaina. Allà ens esperen amb la taula parada. Ja vam demanar fa dies que ens preparessin pericana. La pericana és una barreja de pebrots sécs amb alls, bacallà i oli. Queda bastant fort però és molt bo. També ens tenien a punt coca d'oli i farina, molt fineta i torradeta, boníssima. Dinar de calories que pels qui fem règim és fatal!
Ben dinat vam anar cap a Patró, als bancals a collir cireres, cadascú amb el seu poal -galleda-. Potser era una setmana massa tard però en vam collir moltes, negres, dolces com l’arrop, i en vam omplir força caixes tot i que en menjàvem més que no collíem.
La tranquil•litat que es respira en un poblet com aquest de la Vall de Gallinera és impressionant. L'únic problema és que els galls, que no entenen de canvis d'horari, comencen a dir bon dia a les 4 del matí...
La posta de sol, espectacular!
L'endemà al matí vam anar cap a Guadalest. Guadalest és un petit poble de menys de 300 habitants però amb un castell i vuit museus. Jo esperava trobar-me un poblet perdut i solitari i en canvi em vaig trobar amb un poble turístic cent per cent. Està prop de Dénia i és un punt turístic per excel•lència. A Guadalest se l'anomena també "Niu de l'àliga" perquè està situat dalt d'una muntanya en un punt molt estratègic. És un poble d'origen islàmic on s'hi van construir diferents castells. El castell que ha quedat dempeus té l'entrada a través d'una única porta excavada a la roca. Vistes impressionants i... moltes botigues de souvenirs!
Vam visitar el Museu que es diu "Belen", amb un pessebre ecològic enorme, joguines antigues i, sobretot, quantitat de cases de nina amb miniatures que són una meravella. La botiga de barrets, el forn, el menjador amb la taula parada, instruments musicals en miniatura... tot és una obra d'art. L'autor es diu Antonio Marco, té més de 70 anys i encara hi treballa. De debò que val la pena visitar-lo!
Guadalest ha estat declarat "Monument de Valor historicoartístic" i si visites la Costa Blanca i t'agrada la natura has de fer-hi cap.
Vam dinar a Benimantell, al restaurant Ca Rafel, i vam menjar un arròs al forn, típic de la zona, molt, molt bo!
Després vam arribar fins al Penyal d'Ifac, amb una carretera, tant a l'anada com a la tornada, plena de corbes però amb un paisatge molt bonic.
Sopar a Patró, més cireres, xerradeta a la fresca i a dormir que l'endemà tocava altre vegada sis hores de cotxe per arribar a Barcelona.
Anàvem ben carregats de cireres, nespres, botifarra negra, alficoz -mena de cogombre més fi de gust i molt llarg i prim-, taronges, llimones, olives... També volíem provar les safanòries, semblant a les pastanagues però de color morat, que, quan vam preguntar quin gust tenia la Rosa va dir: doncs de safanòria! Una altre vegada harem d'anar amb camioneta!
Cap de setmana molt agradable, amb bons amics, riures i xerrades, bon menjar, ben acollits sempre i amb ganes de tornar-hi.
Gràcies, Rosa i Roberto!