diumenge, 28 de febrer de 2016

Las cosas importantes las aprendí en el parvulario



Las cosas importantes las aprendí en el parvulario   

de Robert Fulghum

Criteria - SALVAT

Febrer de 2016


L'autor ens presenta un recull de pensament i vivències o experiències escrites al llarg de molts anys. Són pensaments o reflexions simples, senzilles. Les llegeixes i penses, això ja ho sé, però de tant en tant necessites que algú t'ho recordi. 
D'entrada et presenta com una llista, que ell anomena el Credo, amb tot d'actituds que t'ensenyen al parvulari. Coses tan senzilles com comparteix, neteja el que has embrutat, no agafis el que no és teu, renta't les mans abans de menjar, posa't vermell, dorm la migdiada, recorda la paraula més important: MIRA.
I més coses. I a continuació va explicant de manera amena i senzilla com aquestes actituds ens han d'acompanyar tota la vida. Com va canviant la manera d'entendre-les a mida que et fas gran. 
Totes les reflexions del llibre són com una conversa de cafè, sense voler convèncer ningú. Simplement exposant el que ell pensa, amb precisió i sempre dins d'una història. 
Podria ser un llibre pedant, un clàssic d'auto-ajuda, però acaba essent un divertiment que et fa pensar, que et remou coses que tens dins i no recordaves que les tenies, i sempre veient-lo a ell assegut en una taula o passejant per un parc explicant el que ell ha pensat i reflexionat, amb un toc d'humor i fent que tot sembli molt senzill. 
A més els capítols són molt curts cosa que ajuda a que mai trobis un tema massa llarg o feixuc. 
M'ha agradat llegir-lo i comprens que hi hagi gent que el tingui per llegir-ne un parell de capítols al dia. 
Jo l'he de tornar ja perquè me'l va encarregar una amiga i està descatalogat. El vam trobar a e-bay. 

Creo que la imaginació es más fuerte que la sabiduría.
Que el mito es más potente que la historia.
Que los sueños son más poderosos que los hechos.
Que la esperanza siempre triunfa sobre la experiencia.
Que la risa es el único remedio para el dolor.
Y creo que el amor es más fuerte que la muerte.
                                           Robert Fulghum

Festival Internacional de Circ


Festival Internacional de Circ

Figueres

27 d'octubre de 2016



Pendent de redactar

dissabte, 20 de febrer de 2016

El professor Bernhardi


El professor Bernhardi
d'Arthur Schnitzler

19 de febrer de 2016

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

Director: Xavier Albertí
Actors: Lluís Homar, Joel Joan, Pep Cruz, Joan Negrié, Albert Pérez, Roger Casamajor, Rubèn de Eguía, Guillem Gefaell, Sílvia Ricart, Manel Barceló, Jordi Andújar, Albert Prat, Oriol Genís, Jacob Torres


Viena 1912. Catòlica i centre mèdic del món. S'acosta la Primera Guerra Mundial però tot i que no se'n parla, s'olora ja l'antisemitisme. 
El Professor Bernhardi, Lluís Homar,  jueu, és el director d'un centre mèdic que va fundar juntament amb altres metges. 
Un dia els arriba una noia jove, soltera, sense família coneguda, que ha avortat de mala manera. Agafa una septicèmia i li donen un parell d'hores de vida. Li donen medicament perquè no pateixi i això la fa sentir-se eufòrica i amb ganes de sortir de l'hospital i retornar al món. Ella no sap que s'està morint... La infermera, com és costum i obligació, avisa al capellà perquè li porti la Unció dels malalts. Quan arriba el capellà es troba amb el Dr. Bernhardi que li demana primer, i li exigeix després, que no pugi a veure la noia. És feliç ara, li diu, i si el veu a vostè sabrà que s'està morint. I el meu deure com a metge és que els malalts tinguin una mort digna i tranquil·la. L'obligació del capellà és, pel contrari, anar a veure la jove abans no es mori perquè pugui confessar els seus pecats, relacions sense estar casada i avortament, i així morir digna d'anar al cel. Finalment el capellà se'n va. 


Però dins aquella societat ha passat una cosa molt important i d'aquest petit incident se'n fa un problema polític, amb l'agreujant que el metge és jueu. 
Les tres hores que dura l'obra, i que et passen sense adonar-te'n, són disquisicions entre metges, uns estan a favor, altres en contra, entre polítics, sobretot amb el ministre de Culte i Educació, un esplèndid Manel Barceló!, amb els canvis de relat segons amb qui parlen... 



El professor Bernhardi actua segons la seva consciència i mirant pel millor pel malalt, no veu ni mira el que això pot portar, i no accepta cap mena de solució al problema que ha provocat. Els amics el volen ajudar i els enemics també li donen consells per sortir-se'n. Però ell està segur del que ha fet i que ha fet bé. 
Sentiments i conviccions, anhel de poder, mentida o silenci per poder pujar, amics que es fan i es desfan, amics de debò, tossudesa, coherència amb un mateix fins al final.... i tot això amb un text excel·lent!


L'escenografia és austera i freda com correspon a un hospital, la llum magnífica en cada moment, i el text, adaptat per Lluïsa Cunillé, magnífic. 
Acabada l'obra va haver-hi col·loqui i va ser curiós i enriquidor veure com els mateixos actors tenien diferents punts de vista sobre l'actuació del Dr. Bernhardi. Va ser molt interessant i va durar una hora més...
És una gran obra, molt bona, amb grans actors, diferent de qualsevol altra obra que hagi vist. Val la pena anar-hi i, sobretot, poder-la comentar a la sortida. Nosaltres vam fer-ho i ens vam quedar curts per l'hora que era! 

El professor Bernhardi és un cas únic en la literatura dramàtica moderna. El vienès Arthur Schitzler va copsar amb una lucidesa insòlita el significat d'aquella mort de Déu proclamada per Nietzsche, que no era altra cosa  que el col·lapse de certeses que havien proporcionat seguretat -no sense violència- a la societat occidental: un cop hem vist com s'anaven esfondrant tots els dogmes religiosos i polítics, l'únic gest vàlid que probablement ens queda és enfrontar-nos contra la perplexitat per acostar-nos a la realitat des de la màxima honestedat, i assumir així la nostra responsabilitat sobre la pròpia existència.     
Xavier Albertí 

divendres, 19 de febrer de 2016

La filla estrangera


La filla estrangera
de Najat El Hachmi


edicions 62

Febrer de 2016


Tot i que l'autora diu que no és la seva vida, reconeix però que n'hi ha moltes coses; de la seva vida i de la moltes amigues amb qui ha parlat i viscut. 
És un llibre molt curiós. Ja saps que parlarà del problema de les dones marroquines quan arriben a Barcelona, el que es troben i el canvi de costums i de maneres de fer... Però el que més m'ha impressionat, m'ha agradat perquè no m'ho esperava és la lluita de les noies marroquines que arriben molt petites, o que neixen aquí i que es senten catalanes en la seva manera de viure i pensar. Però dins seu hi ha l'empremta del seu país d'origen i es senten malament si veuen la seva mare trista perquè no compleixen els costums de la seva terra. 
Quan acaba els estudis la noia ha de decidir si segueix estudiant, sense tenir recursos econòmics i entristint la mare, o acceptar el casament establert per a ella des que va néixer. Ella sap que no alliberarà la seva mare de la seva responsabilitat, de la seva feina, fins que no es casi. I aquí el dilema. Entre la seva llibertat i l'amor a la mare. 
La lluita que té, tot el que pensa, el qui la passa pel cap, les dificultats per trobar una feina pel fet de ser marroquina, la decisió i el que se'n deriva, la manera de tractar-la la gent del país... tot fa que vegis el món des d'un altre prisma, amb diferents colors i formes. 
M'ha agradat i he gaudit llegint-lo.

No seré més per vosaltres. Des d'ara seré per mi. Per mi o per qui vulgui, però ja no per cap dels que em volen esbiaixada, escapçada.

dissabte, 13 de febrer de 2016

El florido pensil NENES



El florido pensil NENES
Memòria de l'escola nacionalcatòlica
d'Andrés Sopeña Monsalve


Teatre Poliorama

12 de febrer de 2016

Direcció: Fernando Bernués i Mireia Gabilondo
Versió catalana: Guillem-Jordi Graells
Actrius: Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Mireia Portas, Isabel Rocatti

Volíem riure i ho hem fet! Hi hem anat tres parelles, una d'elles companya meva del cole. I anàvem rient i comentant... Potser és d'una època una mica anterior a nosaltres però la majoria d'exemples els havíem viscut a l'escola. Unes actrius que broden el seu paper, alumnes de tots els estaments socials, amb famílies diferents i diferents també elles però unides davant la "madre" o el capellà. Cantant cançons que era el que menys recordàvem nosaltres perquè no les havíem cantat, només alguna... L'únic motiu que movia a les monges a ensenyar-nos era el fer-nos bones esposes cristianes el dia de demà. I això anava així... per desgràcia nostra! 

Llegiu aquest text de Pilar Primo de Rivera i veureu de què anava tot! 





divendres, 12 de febrer de 2016

Infàmia



Infàmia
de Pere Riera


Teatre La Villarroel

11 de febrer de 2016

Direcció: Pere Riera
Actors: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner, Francesc Ferrer

Una de les decisions més importants de la vida és la tria de la professió. Què fa que vulguis dedicar-te a viure la vida d'uns personatges determinats? I què fa que l'espectador vulgui seure en una butaca i deixar-se enganyar pels actors i el que diuen? 
Una parella jove està assajant sota el mestratge d'una gran actriu  que s'ha retirat després d'un revés a la seva vida. La jove es vol presentar a un casting per fer d'Ofèlia. Però l'actriu només fa que cridar-li i renyar-la, no troba res ben fet i la noia està cada cop més nerviosa i vulnerable. 
Un dia a mitja sessió arriba un amic de l'actriu, també actor, i sense pretendre-ho comença a alliçonar a la parella a la seva manera. 
I res més. Aneu a veure-la i riureu i us arribarà endins i reflexionareu i acabareu aplaudint com bojos perquè només el plaer de veure l'Emma Vilarasau i el Jordi Boixaderas ja s'ho val. I estan ben acompanyats per l'Anna Moliner i en Francesc Ferrer, aquest últim no el recordo de cap obra. Però treballen tots molt bé i l'obra és bona. 

dilluns, 8 de febrer de 2016

El puente de los espías


El puente de los espías

Cinema Gran Sarrià

7 de febrer de 2016


Director: Steven Spìelberg
Actors:Tom Hanks, Mark Rylance, Amy Ryan, Scott Shepherd, Sebastian Koch, Billy Magnussen, Alan Alda, Jesse Plemons, Eve Hewson, Peter McRobbie, Austin Stowell, Domenik Lombardozzi, Michael Gaston


Molt bona! És una pel·lícula que transmet valors a través dels seus personatges, tant els "dolents" com els "bons". Són gent d'una peça, d'aquells que s'aixequen tantes vegades com cauen, que són lleials a ells mateixos i a les seves conviccions. 
I tot això no és fàcil en plena guerra freda entre Rússia i els Estats Units, amb una Alemanya construint el mur de la vergonya pel mig... 
Donovan és un advocat a qui demanen que defensi un espia rus, només perquè es vegi que tothom té qui el defensi, tot i sabent que aquest home morirà segur, que no el salvaran. Les estones que passen junts l'advocat i l'espia va construint com una teranyina de comprensió i quasi d'amistat que fa que en Donovan no es conformi amb defensar-lo i deixar-lo a mercè del jurat popular sinó que busqui la manera de salvar-li la vida. 
Al mateix temps els russos agafen un pilot que feia fotos del seu territori i la CIA decideix intentar fer un canvi de presoners. I li encarreguen a en Donovan. I entremig s'hi troba un estudiant americà també a la presó de la RDA... 
És una història verídica, impressiona i et fa reviure el tràngol dels alemanys que volien fugir del Berlin oriental. 
Tant el Tom Hanks com el Mark Rylance treballen molt bé! La mirada d'en Donovan per la finestra del metro quan ja torna als EEUU és impressionant... Val la pena anar-hi! 







dissabte, 6 de febrer de 2016

Maria Rosa


Maria Rosa

d'Àngel Guimerà

TNC
Sala Petita

5 de febrer de 2016

Versió i direcció: Carlota Subirós
Actors: Albert Ausellé, Lluïsa Castell, Adrià Díaz, Borja espinosa, Jordi Figueras, Sergi Gibert, Toni Guillemat, Mar del Hoyo, Francesc Lucchetti, Salvador Miralles, Manel Sans


Molta gent havia comentat que aquesta obra de Guimerà perdia molt representada en temps moderns i amb gent tan jove. 
Ni en broma! M'ha agradat molt, treballen molt bé i veus el drama de Guimerà adaptat als nostres dies. 
La Maria Rosa, amb el marit, el germà i la cunyada i tota una colla es dediquen a fer carreteres. Ella no té prou força per portar cabassos pesants i es dedica a tenir neta i a punt la roba de tota la colla. El marit és acusat d'haver mort el capatàs i tot i que ell es declara sempre innocent el porten a la presó on finalment mor. La Maria Rosa ha de superar aquest tràngol i l'ajuda l'amic íntim del seu marit, el Marçal. El Gepa, un home gran que tot ho veu i tot ho sap, va dient coses que van lligant de mica en mica. I tot i que la Maria Rosa no vol ningú acaba en braços del Marçal. I amb això arriba un final esperat i valent. 
La dura lluita de la Maria Rosa, a qui sembla que ningú no l'entengui, et fa veure una dona lluitadora rere un ideal, el seu marit, una dona dèbil potser físicament però amb molt caràcter. Tot i que potser perquè lluita sola i no té qui l'acompanyi realment va una mica d'un cantó a un altre, sense saber massa què fer en cada moment. Pren decisions que no sempre tira endavant, dubta, fuig, torna, es deixa entabanar... està sola... 
Tota la colla que treballa a la carretera donen una sensació de realitat molt gran. Treballen bé i dóna gust seguir-los en la seva lluita per cobrar cada mes, en l'espera tensa un mes rere l'altre, en l'alegria quan cobren... 









dijous, 4 de febrer de 2016

La casa de las miniaturas


La casa de las miniaturas
de Jessie Burton

Amsterdam
Ara Llibres

Febrer de 2016


És un llibre d'aquells que no pots deixar. Vols saber més, què passarà, què vol dir cada cosa que passa... 
Estem al segle XVII i la Nella arriba a una casa important d'Amsterdam. S'ha casat amb en Johannes Brand, comerciant molt ric i ben qualificat a la ciutat, força més gran que ella. 
La Nella només té 18 anys i no troba el caliu d'una llar amorosa, ni una vida conjugal com la que esperava. I el desconcert és més gran quan el marit, com a regal de noces, li porta una casa de nines enorme, imitació de la casa on viuen. La seva cunyada, la minyona i el negre que va rescatar en Johannes viuen a la casa. I ella ha d'anar aprenent de cada un d'ells. Però sempre hi ha alguna cosa que se li escapa. 
Li arribaran nines per la caseta, que no sap qui les fa ni qui les envia...
De ben segur aquestes nines no tenen malícia, oi? Fa un esforç per convèncer-se'n, però hi ha alguna cosa que va més enllà del que és normal; en tot això hi ha alguna explicació que és incapaç de discernir. No es tracta només d'una imitació.
De mica en mica anirà descobrint els secrets de la família, els perills ocults i històries passades que posaran en dubte totes les seves creences sobre l'amor i el destí. 
És un llibre per passar una estona, llarga, llegint una història curiosa que et té agafada. Està ben escrita i és recomanable. No és però, un d'aquells llibres que et fan dir: bravo!