dimarts, 28 de gener del 2014

Premis Gaudí


Curtmetratges Premis Gaudí

Col·legi d'Enginyers Industrials

28 de gener de 2014

Hem tingut la sort de poder veure els quatre curtmetratges finalistes dels Premis Gaudí que s'atorgaran el dia 2 de febrer. Hem pogut opinar i decidir quin d'ells premiaríem nosaltres. 
Ho ha organitzat el Cineclub de l'Associació d'Enginyers i ha estat molt interessant. 

El primer: GodkaCirka -Un forat al cel- és rodat a Somàlia. Direcció. Àlex Lora i Antoni Tibaldi. Tenim la veu d'una nena davant el paisatge àrid però amb arbres típic de les fotografies d'Àfrica de qualsevol ONG. I amb el mateix to de veu, suau i poètic, va explicant com Alà va crear la terra i a sobre hi havia com un gran forat. I un dia un núvol va caure a terra i va ser un xai. I des de llavors la pastora ha de cuidar els xais. La seva mare també va ser pastora però va morir de part i a ella la va acollir la seva tia. I parla de l'àvia, que fa temps que no veu, que li va dir que la veuria abans de morir perquè ella tornaria al poble a morir allà. I sense canviar el to de veu explica que al poble manen els homes, des de sempre. I que ara està esperant que arribi la "talladora" i per això estan construint, les dones, una cabana on haurà d'estar-s'hi fins que acabin les pluges amb les cames lligades i ben quieta. I confessa que li fa una mica de por, però que totes les nenes bones han de passar per la "talladora". I mira el cel i busca la seva mare, i l'àvia, però no les troba. I es conforma: és la voluntat d'Alà. 
Aquesta veu tranquil·la, reposada, fins i tot poètica, que no es rebel·la contra res del que li passa, que accepta el que li és donat per tradició, junt amb el paisatge seré, solitari, grogós, del seu país, fa que passi l'estona i et quedis en pau. Entens tota la tragèdia sense necessitat ni de crits ni de imatges esfereïdores. però colpeix igual. O més. 
M'ha agradat molt. Retrata molt bé el poc que sé del caràcter de la gent de poble d'Àfrica. El conformisme, l'acceptació del que els arriba... 
En el col·loqui comentava la gent entesa que era una llàstima que un curt de gent de Catalunya hagi d'anar tan lluny per explicar una cosa viscuda, veritable. Que aquí també n'hi ha moltes i que es perdran per no explicar-les. I tenien raó. Però malgrat tot això l'he trobat bonic... 

El segon: La gallina, basat en un conte de mercè Rodoreda. Direcció: Manel Raga. En blanc i negre i sense veus. Han anat a triar el conte més truculent de la Rodoreda. Jo no el recordo; l'hauré de buscar. Molt dur i amb imatges que se't queden a la retina, Però molt ben fet. Retrata un petit mas perdut enmig d'un paisatge pedregós i desagradable, i un nen amb els pares que cuiden les gallines i caven el terra dur i improductiu. A la nit el nen  escolta la violació contínua de la mare, cada dia, aguanta les gallines que el piquen sovint, veu com maten i treuen la pell dels conills i sempre s'ho mira tot amb uns ulls profunds i foscos. La mare també té la cara de dolor, de pena, però està pel seu fill. El pare riu... Pertot hi trobem formigues, grosses, que es passegen per la roba, per l'aigua, pel terra... Un dia la mare, embarassada, mor d'una envestida del seu home. I l'home supleix la dona amb una gallina... El nen no ho aguanta i porta un gat perquè mati la gallina però és ella qui guanya. 
Les cares del nen, del pare, de la mare, són perfectes! Però el nen no és conformista com la nena africana. Ell odia el pare, i les formigues...
He trobat ara el conte de la Mercè Rodoreda. Llegiu-lo si voleu. 

El tercer: Sequence. Direcció: CarlesTorrens. Més tipus americà, amb violència i fantasia. Un noi es desperta un matí al costat de la seva parella però ella no es vol ni deixar tocar. Ha tingut un somni horrorós on ell feia no sabem què. Se'n va a treballar però ja pel carrer la gent li fuig, en el treball no el volen. Sembla que tot el poble ha tingut el mateix somni. Ho passa molt malament, el volen matar, la parella se'n va de casa... I l'endemà al matí es troba que també tot el poble ha somniat una cosa terrible i la protagonista és la veïna d'ells. I continua la violència... 
És imaginatiu però és el que menys m'ha agradat. 

El quart: Wings. Direcció: José Villalobos. Una entrevista, en un escenari amb un violoncel immens, a un noi. Li expliquen que el públic és molt exigent, que volen una actuació perfecta, que per quin motiu ha de ser ell l'elegit. I ell explica que el seu pare era un dels centenars d'enginyers d'un poble que en una immensa fàbrica feien ales d'avió. I que ell només havia de caragolar tots els cargols de l'ala. Però que si fallava en un de sol tot se'n podia anar en orris. L'accepten i quan ja te'l imagines assegut amb el instrument davant veus que l'entrevista era per passar els fulls de la partitura. La importància de les coses petites... 
Tipus gag amb final inesperat. 

Per a mi, hauria de guanyar el primer. Però no crec que guanyi. Els altres són més treballats i fantasiosos.

3 de febrer de 2014
Ha guanyat GodkaCirka -Un forat al cel-, el que m'agradava a mi! Ho trobo perfecte! No us el perdeu!

dilluns, 27 de gener del 2014

Envejecer bien


Envejecer bien
del Dr. Miquel Vilardell


Plataforma Actual


Gener de 2014


Vaig sentir parlar el Dr. Vilardell a 8 al dia presentant el seu llibre. I tot i que no acostumo a llegir llibres del tipus auto-ajuda em va semblar que el que deia era força interessant. Sobretot un parell de idees noves en els quals no hi havia mai pensat. I vaig comprar el llibre.  
Sense desmerèixer gens el que escriu jo prefereixo una xerrada d'aquest doctor que el petit llibre que he tingut de company de tauleta de nit durant algunes  nits. Tot el que hi diu està ben explicat però són coses ja sabudes; i les idees noves que va insinuar en l'entrevista amb en Cuní no estan gens desenvolupades. Això no treu que molta gent s'hi pugui sentit reflectida i l'ajudi. Potser jo hi buscava una altra cosa. 
No està malament que et recordin coses que ja saps perquè sovint les oblidem. Malgrat tot no crec que torni a caure en el parany d'un altre llibre que em vulgui "ajudar". 

diumenge, 26 de gener del 2014

Josepa Tolrà


Josepa Tolrà





El Palauet - Mataró

26 de gener de 2014

Josefa Toldrà i Abril, la Pepeta de Cabrils, va néixer en aquest poble del Maresme l'any 1880. Dona senzilla, pagesa, sense formació intel·lectual, dona de la seva època. Quan van morir dos fills seus només trobava tranquil·litat d'esperit fent dibuixos, gargots, sobre la taula de marbre. Sobre aquests dibuixos, plens de petites pinzellades, un dia van aparèixer unes cares, com a aquella cuina d'una casa de Bélmez, i d'aquí van començar a sorgir uns dibuixos estranys i la fama de medium. La gent anava a parlar amb ella i li demanava consell. I ella responia: ja els ho preguntaré. I quan "algú" li donava la resposta ella la passava a la persona interessada. Deia que sentia veus que li deien què havia de dibuixar i escriure. Perquè també escrivia: té poemes i sobretot frases que era difícil que sortissin de la ment d'una persona senzilla com ella. 


Al gener de 1956 la sala Gaspar de Barcelona va organitzar una exposició clandestina amb 12 dibuixos de la Josepa Toldrà. Els promotors eres membres de l'associació Club 49 i el crític d'art Alexandre Cirici-Pellicer, que va ser l'encarregat de parlar sobre els dibuixos i de la persona que posseïa una energia psíquica excepcional com a medium i com a artista. Els convidats eren el grup d'artistes de Dau al Set, amants dels móns subtils. Al llarg dels anys 50 molts artistes es van acostar a Cabrils per conèixer l'artista i parlar amb ella. I escoltar els seus discursos sobre ciència, filosofia o història. Un d'ells va ser Joan Brossa, que ha cedit dos dibuixos per l'exposició, i només entrar a la sala poden seure i gaudir d'un vídeo on Brossa ens explica la seva relació amb l'artista. És molt bo!
Brossa ens explica que Josep Toldrà veia l'aura de les persones. Si li queies bé parlava amb tu i fins i tot et dedicava algun dibuix. Si no li queies bé, només entrar per la porta ella ja tancava la boca i no deia ni bon dia. Amb Brossa s'hi trobava a gust i van parlar força. Un dia li va ensenyar un dibuix d'un cel estrellat i Brossa li va preguntar què significava. Ella li va dir que no ho sabia. Que quan li diguessin ja li ho explicaria. I al cap d'una estona va dir: Ara! I va seure una mica enravenada i, en castellà i amb una veu que sortia de l'estómac, li va dir: este dibujo es donde no hay ni arriba ni abajo ni derecha ni izquierda. O sigui: l'infinit. Dels seus dibuixos en deia "fuerza fluídica" i sempre els firmava i els datava.

Va dibuixar moltes escenes bíbliques. El Sant Sopar ens el pinta amb els apòstols amb el cap cobert i Jesús descobert. El barret és la personalitat i Jesús no el necessita; té la de tots.



Tots el símptomes apunten a una esquizofrènia, però ella  mai no va lucrar-se de la seva feina, i només volia fer de mediadora entre el món material i espiritual, i escrivia i dibuixava el que li deien els seus "germans de llum".
Malgrat tot aquest desgavell de informacions i, encara que sembli mentida, si anem al Reina Sofía de Madrid hi trobarem uns quants dibuixos d'aquesta artista de Cabrils. 




L'exposició està dividida en diferents espais, i aquí els especifico.








Afegeix la llegenda



















És una exposició diferent, única, molt curiosa, que et fa pensar i que val la pena no perdre's. Acaba a finals de març. Espavileu-vos!




dissabte, 25 de gener del 2014

¿Qué hacemos con Maisy?


¿Qué hacemos con Maisy?


Cinema Bosque

25 de gener de 2014


Directors: Scott McGehee i David Siegel
Actors: Julianne Moore, Steve Coogan, Alexander Skarsgàrd, Onata Aprile, Joanna Vanderham



Molt bona! La Maisie, molt ben representada per la Onata Aprile, nena que segons m'ha semblat llegir encara no té els 9 anys, és filla d'una parella amb problemes; ella és cantant de rock i sovint se'n va de gira i el pare és marxant d'art i viatja molt i sempre té el telèfon enganxat a l'orella. es discuteixen molt i la Maisie n'és conscient i present. I té 6 anys. La deixen molt amb la cangur, una noia jove molt carinyosa. Però arriba el moment que els pares es separen i la Maisie ha de viure 10 dies amb cada un d'ells. El pare es casa amb la cangur i la mare, per despit, es casa amb un noi molt jove de la colla del rock. I arriba el moment en què la nena passa més temps amb la cangur i el marit de la mare que amb els pares. I s'hi troba bé. La nena passa per totes les circumstàncies que pots esperar: la mare o el pare no arriben a l'hora a buscar-la; la deixen a casa o a la feina de la parella jove sense saber si hi són...
La pel·lícula ens vol mostrar com uns pares que tot i estimar la nena posen per davant la seva feina i el seu ego i la nena ha de trobar el carinyo i la companyia fora de la família. 
Però el millor de la pel·lícula no és el tema en sí mateix; són les cares d'aquesta nena. És impressionant com sap captar cada situació i només amb la cara i l'actitud, el posat, ens pot transmetre tot el que pensa i el que li passa. Serà una gran actriu si segueix així! 
No us la perdeu, encara que només sigui per veure la nena!








dijous, 23 de gener del 2014

Fum


Fum
de Josep Maria Miró


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita


Direcció: Josep Maria Miró
Actors: Joan Carreras, Carme Elias, Lluís Marco, Anna Salhun



PENDENT DE REDACTAR

dimecres, 22 de gener del 2014

Estimada vida


Estimada vida 
de Alice Munro

Premi Nobel 2013

Club dels Novel·listes
Club Editor

Gener de 2014


No coneixia l'autora fins que va rebre el Premi Nobel. Això acostuma a passar...
I em vaig llegir el llibre de nit, al llit, abans de dormir. I quan vaig acabar vaig pensar: està bé però no n'hi ha per tant. Però vaig decidir tornar a llegir-lo de dia. I quin canvi! Com em va agradar! 
Els llibres bons i ben escrits s'han de llegir en plenes facultats, no quan el son comença a aflorar i et fa tancar els ulls enmig d'una frase... 
És un llibre de històries. Històries de vida, de vides, plenes a vessar de la vida dels personatges. Vides corrents, sense res que les marqui especialment però que explicat per Alice Munro prenen un significat diferent, les llegeixes com extraordinàries. Tant per la personalitat de les persones com per les circumstàncies en què succeeixen les coses. Vessen de vida, fan que qualsevol detall el vegis com a únic en una vida única. Les descripcions són senzilles, reals, semblen fotografies sense retocar de la vida de cada dia. 
Les tres últimes històries formen un món apart. Són una mena d'autobiografia, una mena de comiat de la vida, de voler expressar les seves últimes paraules. Com diu l'autora: Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida.
Voldria explicar una mica alguna de les històries que més m'han agradat però hi ha un blog un ho expliquen molt bé i prefereixo deixar-vos un enllaç. Val la pena llegir-lo!


divendres, 17 de gener del 2014

Osset amb cor

Osset amb cor

17 de gener de 2014

Feia molt temps que tenia els patrons i la roba. I cap néta s'animava a ajudar-me i és un nino per fer els nens. Ahir la Nina, de 6 anys, me'l va demanar i entre les dues vam fer-lo. 
Trobo que ha quedat força divertit! I m'agrada que alguna néta demostri una "mica" d'interès en aquestes labors que abans eren el més natural del món. 
Se l'ha endut avui, feliç, i serà el seu company de somnis durant una temporada...


19 de gener de 2014
I de pas he fet una funda de coixí per la Ju que no deixa que li rentin la seva per no quedar-se sense coixí!



dissabte, 11 de gener del 2014

Las chicas de campo


Las chicas de campo
de Edna O'Brien


errata naturae

Gener de 2014


Sempre em sap greu fer una mala crítica d'un llibre i per això sempre repeteixo que el que escric aquí és la meva opinió i que aquesta opinió pot estar influenciada per moltes circumstàncies. 
A mi no m'ha agradat; més ben dit: no m'ha deixat cap empremta, no m'ha dit res que vulgui recordar especialment. I em sap greu perquè hi ha tema i personatges per fer una gran novel·la, d'aquelles que no pots deixar fins que s'acaba. Però sembla que l'autora crea uns personatges peculiars als qui podria treure molt de suc i... els deixa morir en una quotidianitat i simplesa esfereïdora. 
El personatge de la Caithleen i dels seus pares, en un petit poble de Irlanda, la seva amiga Baba, la seva mare, en  Hickey, que treballa a la casa i que sembla que tindrà un gran paper en la història... i que s'esllangueix ja al començament de l'obra, el senyor Gentleman... 
Per un seguit de circumstàncies la Caithleen ha d'anar a viure a casa la Baba, la seva amiga que tot i fer-li la vida impossible, segueix essent la seva amiga. Explica com se'n van al internat, la vida que porten allà, les sortides amb homes més grans perquè tenen diners, la seva vida després a Dublin, en una habitació llogada, el descobriment de l'amor, el desengany... Però pel meu gust tot sense força, sense ànima. 
Tenia ganes d'acabar ja el llibre i agafar-ne un altre. Em sap greu. Si a algú li ha agradat molt agrairé un comentari!

dissabte, 4 de gener del 2014

Pantalons curts


Pantalons curts
de Joaquim Carbó


ARA llibres


Gener de 2014


S'ha posat de moda que la gent coneguda publiqui les seves memòries de la infantesa. I de moment vaig llegint-ne uns quants. Joaquim Carbó ha estat un dels grans escriptors les obres del qual han fet gaudir els meus fills durant molts anys. El considero un bon novel·lista i potser per això m'ha sorprès una mica aquest petit llibre. 
Suposo que a ell li és més fàcil novel·lar que explicar la seva vida. Perquè tot i que és interessant i s'explica bé hi trobo a faltar la xispa de les seves novel·les. 
Ens explica la seva infantesa viscuda entre el barri de Gràcia i Caldetes. La guerra el va trobar amb quatre anys i els records que en té són els d'un infant que vivia aquests mals moments arrecerat a la casa dels avis, jugant i sense adonar-se massa del que passava. Sí que parla de quan el seu pare va ser altre cop a casa, que van reprendre la intensa vida familiar, senzilla, plena d'afecte i tendresa que mai haguessin hagut de perdre. 
És un llibre entretingut de llegir, ben escrit! -és en Joaquim Carbó!- que et recorda coses que tu has viscut i d'altres que t'han explicat. 
El que sí que és curiós és que tots aquests llibres de records de infantesa, estant situats en la mateixa època i a Catalunya, siguin tan diferents les vivències d'uns i altres! Cadascú va viure, o recorda,  la guerra i la postguerra d'una manera força diferent, i al mateix temps diferent de com van explicar-me-la a mi. 
Entretingut i fàcil de llegir, és recomanable. 

divendres, 3 de gener del 2014

IAIA!


IAIA!
de Roger Peña

Montserrat Carulla s'acomiada dels escenaris

Teatre Romea

2 de gener de 2014

Director: Roger Peña
Actors: Montserrat Carulla, Vicky Luengo
Aleix peña Miralles




Montserrat Carulla ha volgut dir-nos adéu des de dalt l'escenari, des del Romea. I li ho agraïm perquè una gran dona de teatre com ella no tenia perquè fer-ho. La recordem en tantes obres...! I li agraïm tant la seva completa dedicació! Però el seu fill li ha volgut escriure una obra i el seu nét li ha fet companyia dalt l'escenari. 
Una dona gran que viu amb el seu nét. Nét que porta a casa les xicotes de les quals s'enamora però sempre surt la iaia en el moment menys oportú i trenca el clímax necessari per a la parella. 
L'àvia és molt moderna; entén la vida que porta el noi i l'incita a portar noies amb la condició, però, que no se l'enduguin de casa. És l'únic que li queda: el nét. 
És una àvia molt moderna, que navega per internet, xateja, es fa passar per una noia de 28 anys i fa cites a cegues. A més de fumar marihuana, pel dolor, diu ella, i ficar-se amb totes les noies del xicot.
L'obra és molt fluixa. Però ho acceptes perquè està feta perquè la Montserrat Carulla s'acomiadi de tots nosaltres. 
Jo particularment prefereixo quedar-me amb la magnífica actriu que recitava versos d'Espriu en el Jardí dels cinc arbres o a Maragall en La llei de l'amor, i en L'homenatge a Josep Maria de Sagarra, amb la Campana de Sant Honorat, entre moltes altres obres. 
Tot té el seu moment i ella ha tingut la sort de poder diu adéu en plenes facultats i amb el reconeixement de tothom. 
Bravo per la Montserrat Carulla i moltes gràcies!!! 
Sabrà descansar una mica, ara? Ho dubto...


dijous, 2 de gener del 2014

Comiat 2013-Benvingut 2014!



Adéu 2013!
Benvingut 2014!

2 de gener de 2014

A poc a poc, però no pas en silenci, se'n va el 2013. Un any molt ple d'emocions, sensacions, retallades, il·lusions... crec que hi ha hagut de tot i molt però el que queda són dues coses molt importants: la situació precària de molta gent per falta de diners i feina i la gran il·lusió d'una majoria de catalans pels canvis que poden produir-se en aquest any nou.  
I el 2014 tampoc no entra pas sense brogit. Encara que petit, només té un dia, ja se'l veu que es voldrà fer sentir i veure. Estarà ple de declaracions, per les dues bandes. Uns ens voldran fer venir por: que ve el llop! D'altres ens demanaran que siguem valents, que només actuant ens en podrem sortir. 
La il·lusió i les ganes ens acompanyin els 365 dies de l'any 2014 i que el puguem acabar amb el somriure al llavis, amb més feina i amb el nostre petit-gran país sobirà!


Commemorarem els 300 anys dels fets del 1714 i ja estan començant quantitat de projectes respecte a aquest dia. Que no deixa de ser una derrota tot i que cal recordar-la i celebrar que malgrat tot, i en aquest tot i entra molta gent i molts fets!, seguim aquí essent i sentint-nos cada dia més catalans. En Manuel Cuyàs, en el seu article de l'AVUI, ens recorda que fa 100 anys es va crear la Mancomunitat de Catalunya, que sí que va ser una victòria. I que cal recordar als dos grans presidents de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, a més de persones il·lustres com Pompeu Fabra, Rafel Campalans, Pere Coromines o Eugeni d'Ors, ja que tots ells van fer possible el funcionament de la institució predecessora de la Generalitat.  El President de la Diputació de Barcelona, el senyor Salvador Esteve, ja ho té previst i sembla que hi haurà actes institucionals i acadèmics, una exposició al CCCB i diversos homenatges. I acaba en Cuyàs dient que necessitem l'èpica del 1714 però també necesitem la moral de victòria i amb el centenari de la Mancomunitat ens pot arribar aquest segon valor tan necessari. Gràcies, senyor Cuyàs! 

De tots els 2014 que corren per la xarxa n'he separat quatre, el del començament de l'escrit i aquests tres. Aquí els teniu! 
Bon any 2014 ple d'il·lusions i de veritats!






I hem tingut per primer any la nostra loteria, la Grossa de Cap d'Any! El més important no era guanyar, tot i que tos ho desitjàvem, sinó el fet de participar-hi i l'èxit que ha tingut. I els diners que queden pels infants de Catalunya amb necessitats. Enhorabona a tots!



I per primera vegada s'ha fet un comiat de l'any modern i espectacular. L'home del Mil·leni ha despertat del seu somni i ha vingut a desitjar-nos tot el millor per l'any que comença. Espectacular, amb els Xiquets de Sants muntant dins l'home, amb els focs i la música. I amb una Avinguda Maria Cristina plena de gom a gom!
No podíem pretendre el primer any que fos portada de tots els diaris internacionals però segur que més de pressa del que pensem la gent parlarà de la festa de comiat d'any de Barcelona: un nou reclam per gent de casa i per gent de fora. Bona idea!
A Catalunya hi ha creativitat i ganes! Aprofitem-ho i ensenyem'ho al món!







D'aquí a un any esperem poder tornar a parlar-ne i valorar el que ha estat aquest nou any que comença! Bon any a tots!!!