dimarts, 29 d’abril de 2014

La botiga vintage Astor Place


La botiga vintage Astor Place
de Stephanie Lehmann


edicions 62

Abril 2014


L'Amanda té una botiga de roba vintage a Nova York. Un dia compra una pila de roba a una senyora de l'alta societat novaiorquesa que ha dedicat la seva vida a la moda. I dins un maneguet de pell troba un diari del 1907. Pertany a Olive Westcott, una jove rica que va viure a Nova York fa més de 100 anys. Llegint el diari l'Amanda s'adona que ella i l'Olive tenen molts punts en comú i pensa que amb 40 anys ja és hora de resoldre dubtes pendents i posar ordre a la seva vida. 
És un llibre ben escrit i intel·ligent i molt entretingut. Apte per llegir abans d'anar a dormir o a qualsevol hora. 
Un bon llibre per a l'estiu per llegir sota un arbre... 

diumenge, 27 d’abril de 2014

L'orfe del clan dels Zhao


L'orfe del clan dels Zhao



Teatre Romea


25 d'abril de 2014

PENDENT DE REDACTAR

dimecres, 23 d’abril de 2014

Sant Jordi


Sant Jordi

23 d'abril de 2014


Sant Jordi un any més amb sol i bon temps! Aquest matí m'he passejat pel centre de Barcelona i en algun tram no es podia ni avançar. Gent mirant llibres, comprant, demanant la signatura dels autors... Sempre m'enamora aquest dia. Veus cares somrients, nois i homes amb la rosa a la mà, parelles passejant, gent gran agafadets amb la rosa entre els dos... és bonic, t'arriba al cor, veus gent d'un país amant de la cultura i de l'estètica. Aquest any he vist més jovent que mai venent roses. I tots parlaven bé i et volien convèncer que les seves roses eren les millors.
A més avui és sant i aniversari d'un fill i sant d'un nét. Per molts anys!!!



Sense haver-hi un llibre preferit i destinat ja a guanyador, en el fons, totes les parades tenen uns quants llibres que saben els salvarà les vendes. Has de buscar entre les piles aquells llibres d'editorials petites, que editen pocs llibres, que no pots baixar-te per e-book, i que t'ompliran les hores d'un plaer que només coneix i pot comprendre qui veritablement gaudeix amb la lectura. 



Nosaltres acostumem a comprar un llibre pels fills i pels néts i els el donem el dilluns de Pasqua abans o després de la mona. I llavors, en un dia com avui en què els carrers fan un goig indescriptible, amb la gent remenant llibres, m'he de retenir força i comprar només un llibre o dos per complir amb la tradició... Me'n compraria tants! Tenim bons autors, molt bones traduccions, llibres de tots els temes i mides i nivells... M'he quedat amb les ganes d'un parell de llibres, que ja m'he apuntat a l'agenda, per comprar de cara a l'estiu. 


I què podem dir de les roses? De bon matí ja he rebut aquesta de la foto. És una rosa del parc Cervantes, molt adient en el dia del llibre!, i he anat rebent més roses virtuals. M'agraden. No es poden comparar amb la rosa que el Jaume em regala quan sortim al carrer, però dóna alegria. Quin país té un costum tan deliciós com aquest? Les flors alegren la vista, fan somriure, i encara que a molta gent els produeixi pena perquè la persona que estimen, la que sempre els regalava la rosa, ja no hi és, crec que no es poden sostraure de caure en l'encanteri que produeix aquesta flor en aquest dia.  Que per molts anys puguem anar rebent i regalant roses! Aquest any no li podré portar a la tia Rat... però durant molts anys l'esperava amb il·lusió! 


Recordo quan els nostres fills eren jovenets i arribaven a casa amb la rosa per mi. Quatre roses per un gerro. Quin goig i quin bon record! Ara aquests gerros plens són a casa d'ells, per la dona i per les filles. La vida passa, llisca, i les tradicions si es conserven i reviuen generació rere generació és que són bones, són perfectes! No ho enyoro; ho visc! 
Que any rere any pugui anar escrivint alguna cosa sobre el "nostre" Sant Jordi i ho faci sempre amb el llibre i la rosa  a la mà!

Acabo de rebre una foto de Cerdanyola. Creixen llibres dels arbres!!!!


Aquest any celebrem l'any Vinyoli i m'agrada contribuir-hi amb un poema d'aquest poeta dedicat a les roses. 


LES ROSES

He pressentit la maduresa
de fruits ardents, inassolibles,
i sé de queixes ignorades,
perdent-se, fosques, en la nit.
Oh, quanta nit, quanta claror d’estels
inalterables calen per a cabre-hi
la inquietud d’aquestes primaveres
del món! Com retenir-ne el foc?
Mira només, en el jardí, les roses,
ofertes a la dea en vives flames,
fins a la mort, encesa plenitud.

Joan Vinyoli

El callat, 1956


dimarts, 22 d’abril de 2014

Rams i Pasqua


Rams i Pasqua

del 13 al 21 d'abril de 21014


Aquest any, amb en Jaume amb crosses, no ens hem pogut moure gens. Hem pogut contemplar els codonyers florits com mai! Si això vol dir que aquest any tindrem codonys ja podeu comptar que faré una pila de codonyats! Els dies se'ns han fet llargs i esperaven amb candaletes l'arribada dels fills i néts. Els amics ens trucaven i nosaltres no podíem explicar gaire coses. A més, quan estàs així, no tens ganes de fer res i passes les hores llegint i esperant...  Però tens la compensació quan arriba la família i s'omple la casa de xivarri i de petons. 
Vam començar amb Diumenge de Rams i vam tenir la companyia de la Jana i la Nina, com cada any. La Jana va preferir un ram de llorer al palmó; o sigui que va ser la mare qui el va haver de portar! 


A mitja setmana vam tenir un dinar de germans i el Joaquim ens va fer una paella molt bona. És d'agrair aquestes estones que et fan variar una mica la solitud de casa nostra, al mig del bosc, amb l'única companyia dels ocells i algun esquirol... o senglar. 


Divendres a la nit, Divendres Sant, vaig tenir la necessitat de sentir-me una mica "dins" la Setmana Santa. La nostra generació vam viure a fons aquestes dates, ja ho he explicat, crec, alguna vegada. I vaig agafar amb la "tauleta" les reflexions del Francesc Roma, dels Jesuïtes de Casp, del "Recés a la ciutat", comentaris sobre Dijous i Divendres Sant. Tot es pot trobar a internet. I em va agradar i ajudar a viure una mica l'ambient religiós d'aquests dies. 
Diumenge al vespre van anar arribant els fills i néts, contents, feliços, xerraires, il·lusionats, i van omplir la casa i els nostres cors d'alegria. 
Sopar per 17 i tots dormint a casa amb veuetes que parlaven fins a les tantes.
I l'endemà, com cada any, vam amagar els ous de Pasqua pel jardí i tots es van dedicar a buscar-los. I després les mones. Tots els padrins són de casa i aquest any hi havia barreja: mones fetes a casa, mig fetes i mig comprades, i totalment comprades! Però totes feien molt goig i els nens van ser feliços. I tots nosaltres també. 


Ha esta una Setmana Santa light en molts sentits... Ja estem fent plans per l'any que ve...

dissabte, 19 d’abril de 2014

L'última nit


L'última nit
de James Salter

Traducció d'Alba Dedeu


l'altra 
editorial

Abril 2014


Per primera vegada traduït al català aquest autor ens regala deu relats sobre la parella, sobre l'amor i el desamor, l'engany i el desengany, relacions convencionals que ho semblen però que no ho són... Tot amb unes arrels psicològiques profundes i amb un diàleg directe i clar. Retrata la lluita d'ells i d'elles en moments importants de la vida, I sovint et sembla mentida que a "aquella parella" els pugui arribar aquell moment...
Són narracions que semblen senzilles i tranquil.les però que estan escrites amb una gran precisió i els seus silencis sovint diuen més que les seves paraules.
I sempre ens explica "L'última nit"; l'última perquè el fet d'actuar o parlar d'una determinada manera o d'una altra canviaria completament la resta de les seves vides. I et retrata el dolor, o l'esforç, o l'amor que suposa prendre una decisió o la barra, l'egoisme, o la llibertat de prendre'n una altre.
Molt ben escrit i traduït són deu històries "diferents", amb finals que poden o no agradar-te, però que són reals i viscuts.

diumenge, 13 d’abril de 2014

Mahler

Mahler

Auditori

12 d'abril de 2014

PENDENT DE REDACTAR

dissabte, 12 d’abril de 2014

Querido Diego, te abraza Quiela


Querido Diego, 
te abraza Quiela
de Elena Poniatowska

Premio Cervantes

Impedimenta

Abril 2014



Tot el llibre són cartes que l'Angeline Beloff, Quiela, escriu des de Paris al seu company Diego Rivera que ha marxat a Mèxic. Ella és una pintora russa exiliada i després de deu anys d'estar junts el Diego se'n va i no li contesta mai cap carta. Ella l'estima, l'estima malgrat tot, amb una barreja d'amor cec i admiració i també adonant-se que l'altre ja no la vol però que a ella això quasi ni li importa; viu dels records i tornaria a fer per ell tot el que havia fet aquells deu anys. 
Són boniques les cartes i és trist constatar que ella s'hi agafa com si el món s'acabés sense ell. Sembla que el Diego se li hagués menjat tota la seva personalitat i la seva vida; i en part així ho va fer perquè tota la vàlua d'ella com a artista surt després de la separació. Abans no, perquè ella mateixa es col·loca rere en Diego... 
Et fa malícia veure la barra d'aquest home, i la seva covardia. Incapaç d'escriure una carta dient-li que ja no l'estima, que es casa amb una altra... Masclisme i abandó absolut de la persona que el va ajudar i estimar durant tants anys. En Diego Rivera es va casar tres vegades, l'última de les quals amb Frida Kahlo, i va tenir una filla amb una altre dona, a qui va mantenir enviant-li diners tota la vida. 
Tot això cap a l'any 1921. Ara seria impensable... o així ho espero!
La Quiela escriu les cartes com si fos un diari; comentant coses de cada dia, descrivint espais i persones i fets... És bonic i agradable. Però ella... li costa massa reaccionar! Això no es pot dir amor... L'amor ha de ser un fluid entre dues persones, no un riu desbordat sense saber on va a desembocar... 

divendres, 11 d’abril de 2014

El Caballero de Olmedo


El Caballero de Olmedo
de Lope de Vega


Teatre Lliure de Montjuïc

10 d'abril de 2014



PENDENT DE REDACTAR

dissabte, 5 d’abril de 2014

Doña Rosita la soltera


Doña Rosita la soltera
o El Lenguaje de las Flores
de Federico García Lorca


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

4 d'abril de 2014





PENDENT DE REDACTAR

dijous, 3 d’abril de 2014

Plaça Molina


Mor un home a la Plaça Molina

2 d'abril de 2014


Torno a casa a quarts de nou del vespre i sortint del ferrocarrils trobo tot l'espai del Bopan tancat per la policia. Molta gent mirant però ja recollien tot i no em vaig atrevir a preguntar què havia passat. A casa, a 8 al dia, en Cuní parla d'un home que ha mort a la Plaça Molina. Sembla que va arribar exaltat i llançava a l'aire cadires i taules. No el podien reduir i van demanar reforços. Quan van aconseguir emmanillar-lo es va anar posant blanc, va perdre el color. El van desenmanillar de seguida però va caure mort. Un metge que passava per allà va ajudar però no va poder fer res. Tot apunta a que va patir un infart. 
Fins aquí és un fet que pot passar qualsevol dia a qualsevol lloc. Però jo voldria destacar dues coses. Una, la impressió que vaig tenir veient la gent asseguda a la xarcuteria del costat, parlant, rient, prenent el cafè, quan feia pocs minuts un home havia mort a terra, a tocar d'ells. Em va recordar aquella imatge d'una platja a Canàries amb la gent prenent el sol i banyant-se mentre la policia treia morts d'una pastera... Hem perdut totalment la sensibilitat? Estem ja tan avesats a tot que no ens impressiona ni una mort al nostre costat? Anem pel carrer i veiem gent dormint a terra. Ja no ens esgarrifem com abans; és normal, n'hi ha molts... Només reaccionen els nens quan et diuen: mira àvia, no podem ajudar aquest home? 
La segona cosa és el comentari que aquest matí m'ha fet un veí de la zona. Tot just acabat l'enrenou de la policia una senyora se li va acostar i li va dir: no sap res vostè? La policia ha agafat un home pel coll i l'ha escanyat! La policia, els Mossos, es mereixen un respecte per la feina que fan i per com la fan. Poden equivocar-se, és cert, però en general se'ls ha de donar un vot de confiança, sobretot en aquests incidents del carrer, amb gent sovint amb problemes psicològics. Si ens toca un incident d'aquests prop nostre bé que agraïm que vinguin aviat els Mossos! 
Valors, valors i valors! On és la nostra escala de valors? I quina escala els ensenyem als nostres infants? Si volem un país lliure, normal, just i feliç hem de començar a educar de nou la sensibilitat, tant la nostra com la dels nens que comencen a mirar la vida amb els seus ulls, i també a través dels nostres.