divendres, 31 d’octubre de 2014

L'illa de les cartes perdudes


L'illa de les cartes perdudes
d'Oriol Canosa
amb il·lustracions de  Mercè López

Babulinka books

Octubre de 2014


Per Nadal i per Sant Jordi tenim costum, de regalar un llibre a fills i néts. I com són molts llibres vaig comprant-los amb temps; cada vegada que en veig un que crec que pot agradar a algú el compro i el guardo. I això és el que he fet amb aquest llibre que he comprat pel Sergi que té 11 anys. Com que aquesta edat ja comença a ser una mica difícil encertar amb un llibre bo per a ells me l'he volgut llegir jo primer, com vaig fer a l'estiu amb dos llibres de la Berta. I m'ha agradat molt. És un llibre diferent dels que acostuma a llegir però crec que li agradarà. 
Parla  de l'Albert, un nen d'onze anys que viu a Estrasburg. Som a l'any 1914 i comença la Primera Guerra Mundial. Els pares són metges i els envien al front. I els pares decideixen que el millor pel nen és anar a la Isola della Cona, prop de Venècia, on viu l'oncle Audubon. 
Allà descobrirà un món nou, completament diferent del que fins aleshores havia viscut, amb personatges que sovint semblen sortits d'un imaginari de fantasia però que tots ells es distingeixen per la seva bondat, sagacitat i oportunitat. Allà pensarà en els pares i començarà a esriure'ls cartes que no poden arribar al seu destí. Però tot escrivint-les se n'adona que per a ell és necessari treure tot el que porta dins i el de menys és si arriben o no al seu destí. Una cosa és enyorar els pares i una altre assumir i acceptar una separació forçosa i no volguda. 
El llibre és bonic de llegir i de mirar. Les il·lustracions són adients amb el tema i crec que un nen d'onze anys com el Sergi pot llegir aquest llibre i sentir-se una mica com l'Albert. I comprendre també i al seu nivell què comporta una guerra i l'allunyament de la família i com pots reeixir de tot això si trobes les persones i l'ambient apropiats. 

dimecres, 29 d’octubre de 2014

Contes populars del Japó


Contes populars del Japó

La Foradada
Publicacions de l'Abadia de Montserrat

Octubre de 2014

Vaig agafar un parell de llibres de contes per llegir-los durant el viatge. Aquest és el primer que vaig llegir.
És una barreja de faules i contes de fades. I tot i ser del Japó no hi trobo tanta diferència amb els contes i les faules de la Mediterrània.
És entretingut i n'hi ha uns millors que altres. És d'aquells llibres que llegeixes de jove i els trobes bonics; el rellegeixes de gran i potser no t'agraden tant, els passes més de pressa. Però entretenen, fan el seu fet, que és el que jo buscava.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Viatge a Burdeus

Viatge a Burdeus
del 23 al 27 d'octubre de 2014

PENDENT DE REDACTAR

dimecres, 22 d’octubre de 2014

Las siete cajas


Las siete cajas
de Dory Sontheimer

Circe

Octubre de 2014


Molt bo!!!

PENDENT DE REDACTAR

diumenge, 19 d’octubre de 2014

Ara és l'hora!



Ara és l'hora!

19 d'octubre de 2014


Sortim al carrer amb la samarreta groga. Pel carrer de casa ningú anava com nosaltres però a poc a poc et vas trobant grups de persones, famílies, amb samarretes grogues i banderes i estelades. El metro en va ple! 
La Plaça Catalunya comença a omplir-se; encara hi ha força lloc i aprofito per fer-me una fotografia davant el monument a Macià. Ràpidament veiem com de tot arreu surt gent, de totes les edats, i es va omplint el centre de la plaça, i tot el carrer que l'envolta, i el Passeig de Gràcia i la Rambla Catalunya... Truquem als meus germans i són al passeig de Gràcia: no poden avançar més. 
Nosaltres des de primera fila sentim molt bé els discursos de la Muriel Casals i la Carme Forcadell. 
Tot i que els crits de Independència! sempre van repetint-se, aquesta vegada se sent molt "Unitat"! 
És el que demanem, exigim, als nostres polítics. Si hem arribat on som ha estat gràcies a la societat civil; ara que els toca a ells la feina no poden decebre'ns. Més endavant ja tornaran cadascú al seu partit, els seus programes, i la gent votarà qui més li convingui. Però aquest és el moment de la unitat. Ja fan prou des del Govern Central per intentar desestabilitzar el procés català; només falta que els ajudem des d'aquí. Malgrat tot estic segura que tornarà a haver-hi acord, almenys fins al 9N, perquè tots són i som necessaris per aconseguir que aquest dia quedi marcat amb lletres d'or en el calendari i en la memòria col·lectiva. I que els espectadors d tot el món vegin una Catalunya ferma, forta, convençuda, pacífica però molt segura d'ella mateixa i del que vol. 
Amb el Cant dels Segadors s'acaba la festa. Marxem tots somrients i amb il·lusió. Estem fent història i en som conscients. I en gaudim i la vivim intensament. 
Ànims que ja falta poc! Estem al inici del final. Després del 9N sabrem si hi ha una majoria de catalans que volen decidir ells mateixos sobre el seu futur i el del país. I llavors començaran les negociacions... I per a tot això hem d'estar molt, molt units! 




dissabte, 18 d’octubre de 2014

Montenegro

Montenegro - Comèdias Bárbaras
de Ramon María de Valle-Inclán


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

17 d'octubre de 2014


PENDENT DE REDACTAR

divendres, 17 d’octubre de 2014

El vicari de Wakefield


El vicari de Wakefield
de Oliver Goldsmith


Adesiara

Octubre de 2014

PENDENT DE REDACTAR

dijous, 16 d’octubre de 2014

Batalla de l'Ebre

Batalla de l'Ebre
Sortida a Corbera....

Amb Assumpta Montellà

16 d'octubre

PENDENT DE REDACTAR

Edredon


Edredon
16 d'octubre de 2014

Vaig endarrerida de feina! El vaig començar l'any passat i fins ara no l'he acabat. I no és dels difícils... Però el temps passa volant i tens moltes coses a fer... Però ara ja està, ja el tenen el Jordi i la Marta i els agrada. Què més puc voler?
Ara toca acabar el de la Sílvia i el Maurici i començar el del Guillem i la Clara. A poc a poc i bona lletra que s'acosta Nadal i alguna coseta voldré fer... 
Ja anireu veient el que acabo.



L'encarregat

L'encarregat
de


Teatre Lliure - Montjuic

15 d'octubre de 2014

PENDENT DE REDACTAR

dimecres, 8 d’octubre de 2014

Intemperie



Intemperie
de Jesús Carrasco

Seix Barral - Biblioteca Breve

Octubre de 2014


És un llibre molt bo. Me'l va recomanar la Maritxu i em va dir que segur que m'agradaria. I així ha estat. 
Explica la fugida d'un nen, no sabem de què fuig ni de qui, ni tampoc d'on ja que l'autor no dóna nom de països ni de persones. 
Un mundo cerrado, sin nombres ni fechas, en el que la moral ha escapado por el mismo sumidero por el que se ha ido el agua.
Només parla del nen, del "cabrero" que el troba i l'ajuda i de l'agutzil, El personatge principal és el paisatge; una terra resseca del sol, sense aigua, quasi sense arbres, i la fugida d'aquest nen a través d'aquest paisatge, intentant no trobar-se ningú per por que el retornin al seu poble, a casa seva. Pateixes amb ell, t'enrabies amb ell, creixes amb ell... I veus la bondat amb poques paraules i la crueltat planificada i estructurada. 
És un llibre dur, de poques paraules i de molts sentiments, més encoberts i amagats que a la vista. I amb unes descripcions del moviments de cada persona molt minuciosos. 
Però el que m'ha sorprès d'aquest llibre, d'un autor jove, nascut el 1972, és el llenguatge. Està escrit en un castellà impecable i molt culte, i amb un lèxic ric i construccions gramaticals perfectes i treballades que, sobretot al començar a llegir, em recordaven el segle passat o finals del XIX. Dóna gust, o a mi m'agrada, trobar-me amb alguna paraula que, per curiositat o necessitat, ha de buscar al diccionari. I rellegir algun paràgraf per copsar més nítidament la riquesa de lèxic amb què et parla. 
El llano le había erosionado de una manera que ni tan siquiera concebía cuando vivía bajo techo. Le agotaba el desemparo y, en momentos como aquel, hubiera cambiado lo más preciado de su ser por un rato de calma o por satisfacer sus necesidades más básicas de una forma tranquila y natural. Protegerse del sol, arrancarle a la tierra cada gota de agua, autolesionarse, deshacer su propio cautiverio, decidir la vida de otros. Cosas todas ellas impropias de su cerebro todavía plástico, de sus huesos por estirar, de sus músculos hipotónicos, de sus formas a las puertas de un molde mayor y más anguloso. 

I la paraula que he hagut de buscar al diccionari -internet!- és: egagrópila. Jo no l'havia sentida ni llegida mai. I en canvi, llegint el seu significat, conec molt bé quina cosa és. Busqueu, busqueu...

És el primer llibre d'aquest autor. Haurem de seguir-lo... 

dilluns, 6 d’octubre de 2014

115 Dies a l'Ebre


115 Dies a l'Ebre
El sacrifici de la lleva del biberó
de Assumpta Montellà

ara llibres

Octubre de 2014


El meu pare no explicava gairebé res de la guerra. Ara li faria moltes preguntes però quan el teníem amb nosaltres no vam fer-ho mai. Respectàvem el seu silenci i poques coses vam saber tret d'anècdotes. 
De la batalla de l'Ebre i de la lleva del biberó alguna cosa en sabia però aquest llibre, amb els testimonis d'uns quants que ho van viure a primera fila, és impressionant. Ara em miraré amb uns altres ulls els pobles a tocar de l'Ebre, les muntanyes, la serra de Pàndols, el cim del Cucut... 
L'Assumpta Montellà ha fet una gran feina de recopilació i indagació. I recordaré els noms de Lister, Tagüeña, Rojo, Negrin... aquest últim és l'únic que coneixia... Reconec la meva ignorància sobre la guerra, i és una vergonya i una pena! 
Va ser una guerra entre germans, entre amics. Dels dos bàndols hi va haver violència i massacre. Perquè el fet de ser nacional o "rojo" molt sovint venia determinat pel lloc on et trobaves. 
La lleva del biberó eren nanos molt joves, fins i tot hi va anar i parla en el llibre un pontoner de 15 anys! Tenien por i quan queien ferits cridaven a la seva mare. Segons qui els tocava de superior era més o menys difícil sobreviure. Perquè a molts els van afusellar per deixar l'arma un moment o per intentar fugir del campament. Sembla que en Tagüeña era un dels superiors més respectats i menys durs. Però tots els soldat es queixaven del mateix: en Negrin i companyia, asseguts i ben alimentats, protegits en un despatx, només cridaven "Resistir y vencer!" tot i veure que no hi havia res a fer. Esperaven que comencés la Segona Guerra Mundial i així aconseguir l'ajuda d'Anglaterra i França, però amb el tractat de Munich es van esfondrar les seves esperances. I va ser el campi qui pugui! 
Fa mal al cor quan et parlen de la batalla que van tenir els republicans amb el Terç de la Marededéu de Montserrat, els requetès. Aquests eren els que s'havien passat als nacionals, molts d'ells perquè eren de missa, o burgesos, i els rojos els havien matat familiars. Franco va fer enfrontar la lleva del biberò amb els del terç, tots ells catalans i veïns, i tot i haver dit que dues companyies ajudarien al terç, a l'hora de la veritat els van deixar sols. ¡Que se maten entre ellos! I abans de la batalla es preguntaven a crits els uns als altres si hi havia algú del seu poble al bàndol contrari, o algun familiar... 
L'autora explica la història però contínuament hi posa els comentaris que uns quants supervivents de la lleva del biberó es van prestar a explicar i així poder donar veu a tota aquella colla de nens que van haver d'anar a la guerra... 
M'ha agradat llegir-lo; he patit per tots aquests soldats i m'he refermat una vegada més que hi ha persones que fan mal a consciència, sabent-ho, i que a sobre tenen la complicitat i l'ajuda de grans potències. Franco va tenir alemanys i italians amb els seus avions i les seves armes, als moros a primera fila perquè rebessin els primers trets; i malgrat això, un grup de nois joves, quasi nens, amb espardenyes i poques armes, amb una aviació que els havia de protegir i que no es presentava mai, el van tenir 115 dies lluitant, resistint ells en pobríssimes condicions però sense aconseguir que perdessin la dignitat ni l'escalfor d'anar junts i ajudar-se.

Aviat anirem a l'Ebre amb l'Assumpta Montellà i explicaré una mica tot el que ella ens digui durant tot el dia.


dissabte, 4 d’octubre de 2014

Si Bethoven pogués escoltar-me



Si Bethoven pogués escoltar-me
de  Ramon Gener

Ara llibres


Setembre de 2014

PENDENT DE REDACTAR

Cardona i Prats de Rei


Cardona i Prats de Rei
Ruta del 1714

Amb Viatges Pol

4 d'octubre de 2014

PENDENT DE REDACTAR

Els Ajuntaments amb el President Mas


Els Ajuntaments a favor de la consulta 
fan costat al President Mas

Ajuntament de Barcelona i Palau de la Generalitat

4 d'octubre de 2014


Dia de recolzament al President Mas. El meu germà Joaquim, amb la banda d'alcalde i la vara de comandament enfila cap a la plaça de Sant Jaume de bon matí. Està emocionat. Ho estem tots. 
920 ajuntaments han firmat una moció de suport a la consulta del 9N i al President, aprovades en plenaris municipals; i 800 alcaldes han fet acte de presència per fer-li a mans les carpetes amb les mocions firmades.
Primer els ha rebut l'alcalde Xavier Trias a l'Ajuntament i, després, acompanyat de tots els alcaldes, han creuat la Plaça de Sant Jaume per anar a la Generalitat. Allà, un a un, han lliurat la moció signada al President i li han dit que, quan es trobi sol, miri enrere i els veurà a tots ells que el segueixen de prop, que no estarà sol. 
I l'acte ha acabat amb els alcaldes aixecant les vares de comandament i cridant independència!
Un  dia emotiu, per recordar, i pels que l'han viscut tan a tocar com el meu germà els queda, a més, la il·lusió de poder dir un dia als seus néts: jo també hi era!





divendres, 3 d’octubre de 2014

La Misión Tseltal


La Misión Tseltal

Mans Unides
Cinema Girona

2 d'octubre de 2014


Mans Unides va demanar a Josep Lluís Penadés un documental sobre la situació de les comunitats indígenes tseltals a Chiapas, Mèxic. Ell hi va anar una mica a contracor perquè sabia que allà hi havia una missió a Bachajon -si voleu llegir la seva història cliqueu "nosotros" i "història"- amb el jesuïta Pepe Avilés que donava suport als indígenes. I ell hi anava amb el prejudici que els religiosos només volien evangelitzar i fer desaparèixer la cultura indígena. Acabat el documental va haver de rectificar. L'església està al costat i amb els indígenes i és l'església qui ensenya la llengua tseltal, cosa que l'estat té prohibit totalment. 
Ens trobem doncs, una vegada més, amb les diferents maneres de viure l'església i la fe: al costat dels pobres, amb ells, amb la seva identitat, o amb els poderosos i obviant les diferents cultures i maneres de fer. Un moment del documental reflecteix el moment de la consagració en una Eucaristia. Impressionant! Barreja de maneres d'expressar la fe; els indígenes veuen a Déu molt lluny i tot ho demanen a través dels sants, que alimenten i viuen entre ells, portat en urnes de vidre i venerats per la gent. Aquest sant presideix l'eucaristia juntament amb les ofrenes de fruites i verdures. Una barreja de les dues maneres d'acostar-se a Déu. Respecte mutu, tolerància, comprensió... i molta fe per part de tots!


Durant la revolució zapatista, al gener del 1994, els missioners no es van unir a la revolució. Van considerar que la lluita armada no era la seva causa ni la de la gent dels poblats sinó una causa militaritzada. En el moment que van deixar les armes es van posar al seu costat per les reivindicacions. 
Actualment el Govern vol fer una carretera per poder anar millor a Palenque, centre turístic de primer ordre pels temples maies. Però per fer això es destruiria la vall i els terrenys dels indígenes i hi ha contínues manifestacions per mantenir les seves terres i l'església està amb ells.


És curiós constatar que en totes les manifestacions i en l'organització de tot el que es fa als pobles són les dones les qui porten la veu cantant. Els homes segueixen...


Demanen la llei seca per aconseguir disminuir maltractaments i baralles. Sembla que el govern per debilitar-los va introduir l'alcohol de forma massiva i els homes anàvem beguts sempre amb les conseqüències que això comporta. Pepe Avilés va comentar que en un tros petit del país es podien trobar fins a 700 destil·leries casolanes... També va comentar que les famílies anaven al mateix pas però que les dones eren les qui parlaven i organitzaven, parlant-ne sempre tots junts. 

Han passat 20 anys de l'aixecament de la guerrilla zapatista a l'estat mexicà de Chiapas - explica Josep Lluís Penadès - i en general les condicions de vida dels indígenes tseltals segueixen sent lamentables: pobresa, falta d'assistència sanitària, analfabetisme, migració per falta de treball, i per suposat la lluita eternitzada per mantenir les seves terres ".
"Aquesta situació injusta és denunciada internacionalment pels zapatistes, però hi ha un altre actor en aquest conflicte que també defensa els pobles originaris amb totes les seves forces: La missió jesuïta de Bachajón. Encara essent desconeguda per a la majoria, som molts els que la critiquem per formar part de la vocació evangelitzadora de l'església catòlica. És justa aquesta crítica?"

Després del documental van fer una vídeo conferència amb Bachajon i vam poder parlar amb el jesuïta Pepe Avilés i preguntar-li el que vam voler.





Va ser molt interessant i si voleu encara es pot veure dos dies al cinema Girona els dies 9 i 16 d'octubre a les 20.00h. I prèvia sol·licitud i per grups es pot organitzar qualsevol dia fora d'hores de cinema. Es pot contactar amb Mans Unides, al telèfon 934877878. Val la pena!

I si voleu veure el vídeo de presentació cliqueu aquí.