divendres, 22 de desembre del 2017

Eleccions Catalunya

Eleccions Catalunya
21 de desembre



Pendent d'escriure

dimarts, 12 de desembre del 2017

Missa 25 anys casament Joaquim Forn


Missa 25 anys casament Joaquim Forn  
11 de desembre de 2017

Església de Casp



Pendent d'escriure

divendres, 8 de desembre del 2017

Manifestació a Brussel·les


Manifestació a Brussel·les
7 de desembre


Pendent d'escriure

diumenge, 26 de novembre del 2017

Fira del Joc

Fira del Joc
Fàbrica Coats . Sant Andreu

26 de novembre de 2017



Pendent d'escriure

dijous, 23 de novembre del 2017

Dinar 50è aniversari Enginyers

Dinar 50è aniversari Enginyers
Restaurant

23 de novembre de 2017


Pendent d'escriure

dimarts, 21 de novembre del 2017

Andy Warhol


Andy Warhol

Caixaforum
amb Isabel Larruy

21 de novembre de 2017



Pendent d'escriure

dimecres, 15 de novembre del 2017

Relacions particulars


Relacions particulars
de Josep Maria Espinàs

La campana

Novembre de 2017

Pendent d'escriure 

dissabte, 11 de novembre del 2017

Gran Manifestació Llibertat presos polítics i Jordis

Gran Manifestació Llibertat presos polítics i Jordis

11 de novembre de 2017



Pendent d'escriure

divendres, 3 de novembre del 2017

Dinar a casa el Roberto amb R. Sabé

Dinar a casa el Roberto amb R. Sabé

3 de novembre de 2017



Pendent d'escriure

Desig sota els oms

Desig sota els oms


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

2 de novembre de 2017



Pendent d'escriure

divendres, 27 d’octubre del 2017

Proclamació República

Proclamació República

27 octubre 2017



Pendent d'escriure

dijous, 19 d’octubre del 2017

Córrer


Córrer
de Jean Echenoz

Raig Verd

Octubre 2017

Pendent d'escriure 

dimarts, 17 d’octubre del 2017

L'infern segons Rodin


L'infern segons Rodin

Fundació Mapfre
amb Isabel Larruy

17 octubre 2017



Pendent d'escriure

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Americanah


Americanah
de Ngozy Adichie

Literatura Random House

Setembre - Octubre 2017


Molt bona!

Pendent d'escriure 

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Referendum


Referendum 
1 d'octubre



Pendent d'escriure

dimarts, 12 de setembre del 2017

Diada Nacional de Catalunya 2017


Diada Nacional de Catalunya 2017
La Diada del Sí

11 de setembre de 2017


I un any més hem sortit al carrer! Més d'un milió de persones amb estelades i la samarreta fosforescent perquè el món vegi que no ens cansem, que sortim any rere any defensant la nostra dignitat com a país, les nostres institucions, els nostres costums i el nostre tarannà. Aquest any la manifestació era a favor del Sí, a les portes ja del referèndum de l'1 d'octubre. I el dibuix que formàvem tots els assistents era una creu, un signe +. Volem sumar..


També com cada any ha estat una festa alegre i familiar. Avis, fills, néts, nens de mesos i avis ja grans, cadires de rodes i cotxets, tot amb ordre i civisme. I amb somriures i cares felices. Això és el que no poden entendre segons on... 1800 autocars d'arreu del país estaven aparcats pels carrers de Barcelona. Quina voluntat i quina força la de tots els catalans d'aquest país! 
Baixant per Balmes ja només veies gent amb estelades, grups de joves, famílies, gent gran... i els autocars aparcats! Quan hem arribat a Balmes Aragó ens hi hem quedat. Davant mateix uns castellers anaven fent castells amb un nen o nena ben menut fent d'enxaneta cada vegada. 


Quan han començat a parlar  han demanat un minut de silenci pels atemptats del mes d'agost. Impressionava veure con poden callar i quedar en complet silenci un milió de persones... Carn de gallina... I després el Cant dels Segadors. Per mi ja podíem marxar. Ja estava plena de satisfacció. Quin orgull pertànyer a quest país! Però tenien planificat que quatre carpes es moguessin per anar a ajuntar-se a Passeig de Gràcia/Aragó. I a mida que passaven la gent s'anava canviant de samarreta i es posava la fosforescent.


A Aragó no hi cabia ni una agulla i hem vist passar la carpa per sobre nostre.
La música ha estat a càrrec de l'Orfeó Català i de Els Amics de les Arts que han interpretat Louisiana.


Hi ha hagut parlaments demanant, exigint, el dret a votar. Tots els qui érem allà i molts que no hi han pogut anar volem votar, volem decidir el nostre futur com a país. Dos Premis Nobel han dit ben clar que ens empara la jurisdicció europea, que tenim dret a votar i a decidir si volem una República catalana o seguir amb les polítiques del PP o del PSOE a Madrid. 


Ara venen uns dies molt densos i forts. Tenen por que votem? Sembla que sí. Però nosaltres no en tenim i anirem a votar el dia 1, a expressar la nostra opinió, a exigir el nostre dret a l'autodeterminació.
I ja tenim ganes de canviar l'estelada per la senyera!
Gràcies ANC, gràcies Omnium, gràcies AMI! Sense vosaltres no hagués estat el mateix!
Endavant i fins al dia 1! Felicitats Catalunya!




diumenge, 3 de setembre del 2017

Viatge a Canadà. Oest.


Viatge a Canadà
Alberta i Brithish Columbia

del 15 al 26 d'agost
amb Pol Viatges



Pendent d'escriure

dilluns, 28 d’agost del 2017

Qué pequeño es el mundo


Qué pequeño es el mundo
de Martin Suter

Agost 2017

Libros del Asteroide


Konrad i Thomas es van criar junts i van créixer a la mateixa casa. En Thomas anava als millors col·legis i portava una vida digna de la família a la qual pertanyia. En Konrad l'acompanyava sempre i estudiava i feia el mateix que ell. Només podia agrair a la mare del Thomas que el tractés com de la família. Koni i Tomi els deien... 
De grans la vida els separa. En Thomas segueix amb la seva vida i en Konrad, ja gran, queda com a encarregat d'una de les finques de la família, a Corfú. Un dia per un accident malaurat s'incendia la casa de Corfú i en Konrad és acusat d'haver-lo provocat involuntàriament. 
Tant en Thomas com la seva mare decideixen abandonar ja la seva posició protectora cap en Konrad, però el fet que aquest home, a través d'un inici d'Alzheimer, comenci a recordar coses i a parlar els fa canviar d'opinió. 
Atenció al personatge de la Simone. Com pot canviar una persona quan veu que pot ser útil a alguna causa.
Vaig llegir el llibre d'una tirada durant el vol Barcelona-Canadà. Després de llegir llibres d'aquells que et deixen el cor petit tot i ser molt bons, aquest és un petit oasi de relaxament i tranquil·litat. 

dimarts, 8 d’agost del 2017

Les generacions espontànies


Les generacions espontànies
de Mar Bosch Oliveras

Edicions del Periscopi

Agost 2017


Un llibre per passar l'estona,per no capficar-me, vaig demanar. I em van dir que aquest em faria riure molt. És distret, no et capfica, però la veritat és que riure no gaire.. I molta gent diuen que han rigut molt, que és molt bo! Potser no l'he llegit en el moment oportú... 
L'Eva viu sola i busca feina. Té el seu currículum i es presenta en una selecció de personal. Ha tingut una pila de feines i totes molt diferents i originals. La rep el mateix director perquè el currículum li ha cridat l'atenció. I l'agafa per un motiu molt particular. 
L'Eva fa servir al lector de psicòleg. En el fons fa totes les reflexions que faries tu mateixa per dintre, i segurament no tan explícites!, en veu alta davant el director. Així fas un recorregut per la seva vida i pel seu pensament. Se li nota que viu sola, que no té ningú... 
Si vols trobar-li un valor a la novel·la li trobaràs. Però a mi, particularment, no m'ha fet el pes en absolut... Però ha agradat a molta gent, per tant, com dic sempre, és simplement la meva opinió.

dijous, 3 d’agost del 2017

Wolfgang


Wolfgang (extraordinari)
de Laia Aguilar


Columna


Agost 2017



He comprat aquest llibre per la Jana que té 12 anys. Moltes nenes en aquesta edat demanen llibres que no siguin de fantasia ni d'aventures. Volen històries sobre la vida real i amb un o una protagonista de la seva edat. I és una llàstima perquè, com ja vaig trobar-m'hi amb la Berta, tots els llibres amb aquestes característiques són sobre nens molt problemàtics, nens que sí que existeixen, sí que n'hi ha, però no són majoria. 
En aquest llibre en Wolfgang té 11 anys i té un coeficient d'intel·ligència de 152. N'és conscient i no para de comparar-se amb altre gent, els "sotacent"... Viu amb la mare i no coneix al seu pare. Sembla que els va abandonar abans de néixer ell. Fa vida amb la mare, l'àvia i una tieta. Un dia mor la mare i es troben amb la sorpresa que la seva última voluntat és que el nen visqui amb el pare. 
I el nen ha de viure amb un desconegut, un sotacent, que tot i que fa el possible per fer-lo content ell no l'accepta. I passen moltes coses. De mica en mica va descobrint qui és en veritat el seu pare, com és, i també sabrà d'un secret que la família no volen que ell sàpiga. Ho té molt difícil i sovint és per culpa dels adults... 
M'agradaria trobar un llibre per aquesta edat que fes pensar, que estigués ben escrit, però que fos també divertit. La vida no és només problemes i excepcions sinó que també comporta una rutina, una manera de fer i de viure que et fa feliç, que et fa riure, que et fa agafar ganes de ficar-te dins el llibre i viure amb aquell nen o nena. No demano novel·la rosa, ni sense sentit; demano un llibre en què una nena que porta una vida normal i corrent pugui llegir i trobar-hi coses que li passen a ella i no s'atreveix a parlar-ne i coses que li agradaria que li passessin... És demanar massa? 

dimarts, 1 d’agost del 2017

El monarca de las sombras


El monarca de las sombras
de Javier Cercas

Literatura Random House

Juliol 2017

Pendent d'escriure 




dilluns, 10 de juliol del 2017

Dinar aniversari - 70 anys



Dinar aniversari - 70 anys 

9 de juliol de 2017

Avui sí que hem pogut celebrar amb fills i néts els meus 70 anys! Jo ja ho veia lluny i com tots estan molt enfeinats pensava que faríem el dinar i prou. I em van sorprendre amb un munt de coses que em van arribar a emocionar. Potser estic una mica toveta o potser són els anys que fan que les llàgrimes que fa anys ja no surten amb tanta facilitat s'escolin un dia en un moment veient com tots han pensat en tu i s'han esmerçat en buscar detalls que et poden fer feliç... Quina família més maca que tenim!!!
Primer, taula llarga i amb vaixella de la Bisbal que tinc guardada no sé perquè. El dinar molt bo i tothom rient i content.


I en acabar les postres comencen les actuacions, les sorpreses... 
El grupet "nenes", Jana, Martina, Nina, Júlia i Judit, fan una coreografia amb una cançó que em va arribar a l'ànima. Amb música de Mamma mia us poso la lletra:

Estem tots celebrant els teus nous 70 anys
Molt contenta estaràs quan els hagis passat
Tu es una àvia molt, molt especial
Si et passa algo ella t'ho solucionarà
Farà el possible perquè somriem
I estem tots molt, molt, molt, molt, molt contents
I els de la taula et diem somrient

Felicitats, ja fas 70 anys, ai, ai
amb tu tot és possible... -bis-

Des que érem petites
fins ara que ens animes

Felicitats.... -bis-

La Berta i el Sergi van ser els dos primers
jo no em queixo ni res però vaig anar després
La Martina i jo i també el Roger
som els tres 2005 que sempre rebem
La Nina, la Júlia, la Judit i el Jordi
són els quatre petits que sempre et fan feliç

Felicitats... -bis-


Maques!!!

Després el Sergi i el Roger em van regalar un joc de l'oca amb coses que fem cada dia en família a cada casella. Molt divertit i ocurrent! El guardo! 



El Jordi amb la Berta em van preparar un joc d'ordinador, el Kahoot, amb preguntes sobre frases que jo dic molt sovint. La veritat és que no m'havia adonat que les repetís tant com perquè els néts se'n recordessin! Frases com "Jaume, la pastilla", "si Déu vol",


I llavors van arribar els regals del Jaume i els fills. Sabia que alguna cosa em farien però no esperava res que els hagués donat feina, ni de pensar gaire ni d'aconseguir. Els veia a finals de curs, plens de festivals de nens, de feines per acabar... i em van sorprendre amb un llibre editat per ells amb els posts més familiars del meu blog d'aquest 10 anys! Em van caure les llàgrimes... Quina feinada de fer i sobretot de buscar una cosa especial que sabien que em faria feliç. D'aquesta manera, amb el llibre a mà, qualsevol pot agafar-lo i llegir coses que potser encara no han llegit o no recorden. Sobretot els néts hi trobaran bocins de la vida de la nostra família que ells ja han viscut. Gràcies!!!


I finament entre fills i Jaume m'arriba un Thermomix! Jo sempre deia que em feia il·lusió però que per a mi mai me'l compraria. Per dues persones és massa car... Ara ja em demanen que cuini alguna cosa per a ells...
Tot plegat un dia molt feliç, sentint-me estimada per tots, pel Jaume primer de tots, que tot i saber tot el que feien va saber callar... i sé el qui li costa!, pels fills i joves, pels néts i nétes...
Amb 70 anys em sento jove i bé, però reconec que hi ha coses que han canviat, que no puc portar el ritme que portava i que cada vegada més penso: això ho preguntaré als fills, o que ho decideixin ells... Vas delegant coses que fins ara ni se t'ocorria, et deixes ajudar per fills i néts, i els ho agraeixes... Però si tot això t'ho mires amb humor i ho acceptes,  he de reconèixer que tant en Jaume com jo estem molt bé, podem viatjar, moure'ns, llegir, parlar, treballar i fer feliç a la família i ser-ho també nosaltres.
Moltes gràcies a tots i fins a la propera! Els 75 del Jaume l'any que ve si Déu vol!


dilluns, 3 de juliol del 2017

Tres llums


Tres llums
de Claire Keegan

Minúscula

Juliol 2017


A Irlanda una família nombrosa que viu al camp esperen de nou una criatura. S'acosta l'estiu i la mare va desbordada i els diners no arriben per tot. El pare, home de caràcter rude i maldestre, i la mare sense saber com sortir-se'n decideixen deixar la filla gran, de vuit anys, amb la família Kinsella, a l'altra banda del comptat de Wexford, on viuen ell. Els Kinsella no tenen fills i són mig parents de la mare. 
El pare porta la nena a la casa i la nena ignora quan de temps hi passarà ni quan tornarà..
Els Kinsella la reben molt bé. Sobta el comentari del pare parlant del menjar:"Menjarà, però la podeu fer treballar. I el Kinsella respon: No farà falta, Ajudarà a l'Edna a casa. Ens la quedem encantats,"
La nena descobrirà en aquesta família què és estimar i sobretot sentir-se estimat. L'home l'ensenya a llegir amb infinita paciència i ella descobreix amb els llibres un món que ignorava. S'hi troba bé, molt bé, a la casa. I a través d'una veïna 'assabenta d'una història de la família que encara la fa sentir-se més unida a ells. 
I arriba el dia que ha de tornar a casa. Els Kinsella l'acompanyen amb pena i quan ja se'n tornen sols capa casa la nena corre capa ells i els abraça. A coll d'en Kinsella llegeixes: Em quedo agafada a ell com si m'hagués d'ofegar si el deixés anar, i m'escolto la dona que sembla que faci torns dins el coll, sanglotant i plorant, com si ara plorés no per un, sinó per dos. Si una part de mi vol de tot cor baixar i dir-li a la dona que m'ha cuidat tan bé que no ho explicaré mai del món, alguna cosa més profunda em fa quedar-me allà al braços del Kinsella, agafada fort. -Papi- li dic un cop i un altre-, papi.
Aquest llibre és com una petita joia. No revelo res escrivint el que he escrit. És un llibre per anar rellegint, poètic. viu, real... Hi veus el canvi d'una nena de 8 anys quan el que la volta és l'amor, la comprensió, el temps, la serenor... Tots els nens haurien de poder viure aquest ambient. Sovint la vida, la pressa, la feina, el voler arribar a tot ho impedeix. I és una llàstima. Els nens responen al que es troben i aprenen ràpid. A estimar i a callar quan el que volen dir pot fer mal a algú. "És amb la mare, que parlo, però n'he après prou, per saber el que va passar no és res que s'hagi ni d'esmentar. És la meva oportunitat perfecte de no dir res." 
Com em passa molt sovint m'enamoro del llibre per les paraules, pels sentiments, per la poesia que desprèn... Hi ha passatges que rellegeixes perquè et donen serenor, com el de la sortida de nit a la platja i les tres llums... 
Llegiu-lo!

divendres, 30 de juny del 2017

L'home de mar


L'home de mar
de Catherine Poulain

Mirmanda

Juny de 2017


La Lili arriba a Kodiak, a Alaska, amb la ferma idea d'anar a pescar el bacallà negre. És menuda però decidida. No sé de què fuig o què busca. Només sé que a Kodiak ningú no pregunta pel teu passat ni per la teva vida. I ella fuig. Potser d'ella mateixa. 
Aconsegueix que un pesquer l'agafi com a ajudant i en aquesta primera sortida ja es farà una idea del que és la vida en un pesquer, la pesca del bacallà, l'halibut o el cranc... Tot són homes, homes rudes i forts, amb una vida a l'esquena i una fortalesa especial per a resistir la vida al mar. Però l'accepten. I ella s'esforça al màxim, dormint a terra, amb la sal que li crema la pell, esventrant els enormes peixos amb ganivets, arrastrant-los a la bodega del pesquer... 
Quan baixa del pesquer plena de sal i de sang es troba amb la vida a terra. I tots aquells valents, aquells homes forts van a parar tots al bar a beure. I beuen fins que el cos els diu prou. I són febles, i estan confosos, i no saben ni el que volen quan són a terra. 
L'autora ha estat treballant durant 10 anys en un pesquer a Alaska i sap de què parla. La descripció de cada sortida, les onades, el fred, el terrible esgotament, la sang dels peixos per tot el teu cos, pels cabells, barrejada amb la sal; ferides que dissimules perquè vols que t'agafin en la següent sortida... 
Tot i ser repetitiu no et perds ni una descripció, ni de les sortides a mar, la matança del peixos, la vida a bord, com de la descripció dels diferents companys de la Lili, tots ells tan iguas a bord, i tan diferents a terra, amb vides tan diverses i amb una manera especial cada un de tractar a la Lili. 
La Lili va a Kodiak perquè és la fi del món i allà intentarà trobar la llibertat. Qualsevol lligam que se li presenta el defuig. I lluita per viure en un món d'homes on es refugien tots els qui fugen o busquen una segona oportunitat. 
És un llibre dur, però que no pots deixar. I t'agafa la curiositat i voldries anar a Alaska i veure, potser no viure, aquell ambient. 

dissabte, 17 de juny del 2017

70 anys i 10 anys del blog

Amb tres nétes a casa el dia de l'aniversari

70 anys i 10 anys del blog

17 de juny de 2017


Avui faig 70 anys! Estreno decenni i ho faig contenta i feliç i orgullosa de la família i amics que m'acompanyen i també de mi mateixa. Crec que he anat evolucionant amb els anys i encara que físicament estava millor fa trenta anys, ara, com els bon vins, he madurat el suficient per sentir-me millor anímicament i estic segura del que penso i faig i no m'importa ja el que pensin els altres ni les opinions adverses. Vius més tranquil, amb l'ànim seré, gaudint de cada moment i donant gràcies a Déu cada dia, cada minut per totes les coses bones que hem tingut i tenim cada dia. 
Com en Jaume ha tingut una intervenció quirúrgica aquests dies, no hem pogut celebrar avui l'aniversari. El millor regal ha estat que tot hagi anat bé i en Jaume torni a estar en forma! Ja ho celebrarem! 
El qui sí celebro avui és que fa 10 anys els fills em van regalar aquest blog. En el fons crec que pensaven que l'abandonaria aviat... però m'agrada i l'omplo de vida nostra, de llibres i teatre, de viatges i sortides... Em queda al tinter reflexions i pensaments però és que la vida de jubilat és molt dura, la tenim tan plena que porto un considerable retard en les meves anotacions. En aquest moment tinc 13 esborranys i una pila de posts publicats amb el rètol de "pendent d'escriure"... Quan tingui temps els aniré omplint... 
70 anys i 10 de blog! Gràcies Jaume, gràcies fills i joves, gràcies néts i nétes, gràcies família i amics per pensar en mi, per estimar-me, per acompanyar-me, per comptar amb mi en tot moment! Cada vegada veus més com és d'important la família i els amics, I les amigues... Amigues sovint aparcades quan vas atabalat amb fills i família i que vas recuperant quan els fills creixen i les retrobes com si les haguessis vist el dia abans... Como decíamos ayer...
Espero poder seguir omplint el blog a batzegades i també celebrar com cal els meus 70 anys amb família. Ja ho veureu al blog! 
També gràcies a tots els qui em llegiu! M'agrada saber que hi ha algú que espera que pengi algun post per llegir-lo...


5 de juliol

Avui hem anat a sopar a la Masia amb els germans per celebrar els meus 70 anys. Fa il·lusió poder anar fent coses junts, celebrant amb alegria els anys que passen. Penso amb la cançó d'en Raimon, Passen els anys i nosaltres amb ells...  que em va agradar molt!
Deixo aquí alguna foto d'aquella nit i espero poder seguir celebrant amb ells moltes més coses!




divendres, 9 de juny del 2017

Sopar a l'Observatori Fabra


Sopar a l'Observatori Fabra
Promoció 111 - Enginyers Industrials

8 de juny de 2017


Pendent d'escriure

dimarts, 30 de maig del 2017

Primera Comunió Nina


Primera Comunió Nina

28 de maig de 2017



Pendent d'escriure i fotos

dilluns, 22 de maig del 2017

50 Aniversari de la Capella de l'Areny


50 Aniversari de la Capella de l'Areny

L'Areny, 21 de maig de 2017


El 19 de maig, abans d'ahir, es complien els 50 anys de la inauguració de la Capella de l'Areny. La van construir els pares per celebrar les seves Bodes de Plata, els 25 anys de casats. 25 anys després celebràvem les Bodes d'Or , tot i que per culpa de la pluja intensa i tenint en compte l'edat dels pares i de molts dels convidats, no es va poder celebrar l'Eucaristia a la Capella i es va fer al menjador de casa, de l'Areny. Aquest any haguéssim celebrat els 75  anys de casats però els pares ja no hi són fa anys...  Però hi som nosaltres, els fills i els néts, i hem volgut celebrar l'Eucaristia a la Capella, convidant al Pare Conrat com als vells temps, i preparant per després un dinar a l'Areny amb els plats que la nostra mare acostumava a cuinar. I amb els cargols del pare! 
La idea va fr il·lusió no només a la nostra generació, als fills, sinó també als néts i besnéts. Tothom va fer-hi cap amb il·lusió i ganes. Van faltar quatre persones, però és que era molt difícil fer coincidir 45 persones! Perquè ara els pares tindrien 18 besnéts i 2 en camí... La mamà sempres deia: Mira Joaquim, tu i jo érem dos i ja som vint! Ara podria dir 47! 
El Pare Conrat, tot i la seva edat i incapacitat visual va estar molt content de poder estar amb nosaltres aquest dia. Vam tenir una Eucaristia molt maca i, perquè quedi com a record i pugui llegir-ho quan vulgui, poso aquí tot el què es va llegir.

En aquest díptic el Joaquim hi va escriure: 

Passen volant. Els anys passen volant però ens deixen un preuat tresor, el record del temps viscut. La memòria ens fa immortals i avui recordem de manera molt entranyable aquell 19 de maig de 1967, fa cinquanta anys, quan els nostres pares celebraven les bodes de plata. Eren joves encara i tenien al davant una llarga vida. Les seves profundes conviccions religioses els portaren a construir aquesta Capella de la Mare de Déu de Montserrat de L’Areny i aquí es va celebrar aquell dia la Missa d’inauguració i d’aniversari. 
El model arquitectònic de la Capella està inspirat en la de l’Hostal del Ciervo, en plens Monegros, on els anys cinquanta i seixanta del segle passat hi fèiem l’obligada parada nocturna en el llarg trajecte per carretera fins a Vitòria quan anàvem a visitar els parents bascos. Enterrat sota l’altar, perfectament segellat, s’hi va deixar un tub de vidre amb un escrit dels pares i el testimoni d’alguns objectes i documents de l’època en que es va construir. 
Van anar passant els anys, els pares es van fer grans, alguns de nosaltres, tant fills com néts, ens hi vam casar en aquesta Capella. Hi ha hagut batejos, s’hi ha celebrat primeres comunions, s’hi ha fet Vetlles Pasquals, s’hi ha dit Misses del Gall..., qui no ho recorda tot això? Entre tots hem omplert d’història aquestes entranyables parets. Finalment aquí mateix, al recer de l’absis, al costat de la Capella que tant estimaven, la terra humida dels roures, alzines, pins, farigoles i romaní, va acollir les seves cendres en un acte íntim i senzill de respecte i de record. 
Passen volant. Els anys passen volant però la memòria, tossuda ella, ens manté viu el record dels nostres pares. Aquella parella que el 19 de maig de 1967 celebrava amb tanta il·lusió les seves bodes de plata, va originar que avui siguem aquí més de quaranta descendents. I el temps, implacable però generós, els ha et immortals per a tots nosaltres.

I sota la foto dels pares ballant hi havia una tornada d'una cançó, Parlant-me de tot,  d'en Raimon:

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
Vull viure la vida ben acordat amb tu.
       
Ja a la Capella vaig llegir la benvinguda:
Benvinguda: 

Hola a tots! Quina il·lusió veure de nou la capella plena i amb cares somrients! 
Avui som aquí per celebrar els 50 anys de la inauguració d'aquesta Capella de l'Areny, per recordar que fa 50 anys els nostres pares, els vostres avis, els vostres besavis, van fer-la construir i força més joves que nosaltres ara, van celebrar aquí els seus primers 25 anys de casats, les bodes de plata. 
Moguts per la fe i l'estimació a la Moreneta van anar seguint celebrant les festes més importants amb eucaristies viscudes i familiars. Ens hi hem casat molts de nosaltres, hi ha hagut batejos, comunions , misses del gall a les 7 de la tarda -recordes Conrat?- vetlles pasquals... I els nostres pares ho preparaven amb il·lusió i empenta. Recordem especialment les misses del gall amb tota la família, oncles  i cosins i la mamà cuinant els pèsols  i faves ofegats per tots i  buscant sempre un petit record d'aquella nit per tothom, com un cendrer fet de la Maria  Lluïsa o un porta espelmes q tots tenim per casa amb l'any 1967 gravat... 
Han passat molts anys, 50. Tot ha canviat molt. Els pares ja no hi son fa anys. Estic segura que la missa d'avui els agradarà molt si ho poden viure o veure o sentir des del cel que imaginem. Falta molta gent. Però voldria un record especial pel Josep Lluis que aviat farà 6 anys que ens va deixar, quan encara no tocava...  i que avui estaria orgullós de seure amb la Maria Lluïsa i els fills, i amb els néts q no va conèixer però q sabia q arribarien: 2 fills cada un, tindran, deia... 
Papà i mamà, vau ser un exemple d'amor per nosaltres. Vau construir una família ferma i forta basada en l'amor  i el respecte, carinyo i companyia a les àvies, amor de fill únic per cada un de nosaltres, alegria i il·lusió, però sobretot un amor immens de parella, fins a l'últim moment de la vostra vida. 
Mamà, tu que deies sempre al papà: fixa't Joaquim, de dos que érem tu i jo i ja som 20! Ara podries dir el mateix sumant-ne uns quants: de vosaltres dos, del vostre amor, ja som 47 i aviat 49! Viureu sempre en el nostre record!
Maripepa

I la pregària, que va llegir la Marta 

Senyor, avui davant teu tota la família volem tenir abans de res un record molt viu pels nostres pares i pel Josep Lluís. 
Et demanem Senyor que els nostres fills i néts es guiïn sempre per l'amor en tots els moments de la seva vida. Que sàpiguen respondre amb honestedat i senzillesa als entrebancs q es vagin trobant i q mai no facin res pel que després hagin d'abaixar la cara. Que tant si tenen una fe ferma com si l'han guardada al fons d'un calaix siguin conscients, tant en els bons moments com en els dolents, de la presència d'un Jesús que sempre camina al seu costat i que se'ls estima. Sobretot que estimin, Senyor! Estima i fes el que vulguis, com diu Sant Agustí. 
Per nosaltres, els més grans, que sapiguem anar acceptant les petites o grans davallades que comporten els anys, que estimem cada dia més, que de nosaltres només sortint paraules dolces i alegres, que ens ocupem de les coses mes que no pas ens en preocupem... i que deixem que les noves generacions vagin prenent el nostre lloc... Estimar, estimar,  estimar...
Que ens obrim als problemes del altres, als problemes del món on vivim. El nostre país, Catalunya, els refugiats, els malalts, els vells, els infants que no tenen infantesa... Que fem el que puguem per ells i si no podem fer gaire cosa que preguem per ells perquè Déu toqui el cor dels qui sí que poden fer. 
Que no perdem Senyor ni la fe ni l'esperança i que l'amor guiï la nostra vida! 
T’ho demanem, Senyor!
Maripepa

Com a lectura vam triar un text escrit per la mamà 

Lectura de la pregària que va fer la mamà, l’àvia Paulita, a la Missa de les seves noces d’or:

Us demano, Senyor, que aquests cinquanta anys de matrimoni, que han estat plens d’alegries i satisfaccions, de penes i dolors, serveixin d’exemple als nostres fills i néts, que si bé es passen coses bones i dolentes, si hi ha un amor ferm i un mutu respecte, la convivència és més bona i junts es fa cara tant a les alegries com a les adversitats, amb molta més fortalesa espiritual i física. 
També us demano, Senyor, que aquesta Capella, que avui compleix vint-i-cinc anys, uneixi els nostres fills i néts, que travessin els esculls de la vida amb fermesa i caritat, i que la vostra mà, Senyor, la tingueu sempre a punt per beneir aquesta família que un dia vàrem formar en Joaquim i jo. 
Que la Mare de Déu de Montserrat, la nostra Moreneta, a qui sempre hem venerat i li hem explicat les nostres penes i alegries, no deixi mai de banda tots aquests nostres fills i néts que tant i tant estimem. 
Gràcies, Senyor, per tot el que ens heu donat aquests cinquanta anys. 
Paulita

La següent lectura la va triar i llegir el Maurici

Diu el Maurici: Sempre que llegeixo aquest poema penso en l’avi. Tots els néts el tenim emmarcat perquè ell ens el va regalar. Quan el llegeixo penso que és el Sí de l’avi, no d’en Kipling...

SI...
Si pots conservar el seny quan els qui et volten
perden el seu i et blasmen i et reproven;
si tens fe en tu mateix quan tothom dubta 
del teu valer i aquest dubtar toleres;
si ets sofert esperant; si a la mentida
i a l’odi no respons amb iguals armes
i en el teu gest, obert a tots els aires,
no hi ha el més lleu reflex d’altivesa;
si els somnis no et deslliguen de la vida 
i pots, serenament, pensar les coses;
si, just, apliques la mateixa mida
al fràgil joc dels èxits i desastres;
si mires, estoic, com veus malicioses
disfressen de gris la veritat teva
i empunyes eines velles ajupint-te
per a refer el camí que et trossejaren;
si pots aplegar guanys ben afanyosos
i arriscar-los a cara o creu i perdre,
i començar de nou el treball aspre
amb esperit lleuger, com si tal cosa;
si pots forçar el teu cor, nervis i fibres
a servir-te quan sembla que s’esfondren,
i ets fort, audaç, quan solament conservis
la recta voluntat que et diu: fermesa!
si no perds la virtut entre les turbes
ni el seny quan et rodegi la noblesa;
si ni enemics ni amics poden ferir-te
i tots compten en tu, però no massa;
si pots omplir el minut que ràpid vola
amb seixanta segons de tasca pura,
teva és la Terra i els tresors que guarda
i, el que val més, fill meu, seràs un Home!
RUDYARD KIPLING







PARAULES PRONUNCIADES PEL JOAQUIM EN ACABAR EL DINAR 
Tots nosaltres, germans, fills, néts, besnéts, i també aquells que des d’altres famílies us heu incorporat a la nostra, formem una gran família que avui ens hem reunit aquí per a fer una doble celebració: els cinquanta anys de la capella de L’Areny i el record entranyable dels nostres pares, que el 1967 la van fer construir en motiu de les seves bodes de plata.
No és habitual que una família tan nombrosa es reuneixi per algun acte. És cert que per Nadal les famílies tenen per costum dinar plegades sota el mateix sostre, però tots sabem que massa sovint aquestes reunions són forçades doncs a vegades n’hi ha un que no es parla amb l’altre o el de més enllà que ignora el primer. Són trobades amb tensió. No és el nostre cas, feliçment. Mai hem tingut problema per reunir-nos i compartir àpats i converses, i en això alguna cosa en deu tenir a veure l’exemple i el mestratge rebut dels nostres pares. Com avui, en que tots els que estem aquí hi hem vingut perquè volíem ser-hi, amb ganes i il·lusió.
No vull deixar passar aquest moment sense recordar el Josep-Lluís, que ens va deixar fa sis anys, massa jove encara, i que avui seria aquí amb les mateixes ganes i il·lusió de tots. Per a ell també, avui, un record entranyable.
Hem volgut fer una celebració que recordés la de fa cinquanta anys, és a dir, una missa, que aquell dia va ser d’inauguració de la capella i d’aniversari de casament, i un dinar. La missa d’avui, dita pel Pare Conrad, ha estat pel 50è aniversari de la capella i el dinar hem volgut que fos com qualsevol dels que solien fer a casa en vida dels pares: per començar una cargolada d’aperitiu, autèntica passió del pare. Després faves i pèsols ofegats, que la mamà feia tan bé. Hem seguit amb l’embotit mallorquí i de postres pastís i gelats fets a casa. Aquest dinar, amb aquests ingredients, segur que l’havíem fet en més de dues, de tres o de cinc ocasions.  
Parlant de dinars voldria ara esmentar un parell d’anècdotes viscudes aquell dia de 1967. Durant la jornada hi havia un filmador professional, contractat, per tal de que fes una pel·lícula de tota la festa. Al final va voler acabar la filmació amb un simulacre de comiat entre els pares i els fills. A ells els va situar a la terrasseta de l’altra costat de la casa i els quatre fills, per ordre d’edats, vam anar desfilant un per un fent-los-hi un petó. Recordeu que aleshores el Francisco tenia 24 anys, la Maripepa 19, jo 16 i la Maria Lluïsa 11. Doncs bé, a la Maripepa ja la voltava el Jaume, que també va desfilar per davant dels pares. Però com no deuria haver-hi encara massa confiança, ell els va saludar amb una encaixada de mans a cada un. La reacció de la mamà, cofoia i satisfeta, va ser dir: gràcies Jaume! Aquestes dues paraules no es senten a la filmació perquè la pel·lícula era muda, però es llegeixen perfectament en els llavis de la mamà. La gràcia és que el “gràcies Jaume” es va convertir des d’aleshores en una frase recurrent en les converses familiars.
L’altre cosa que volia recordar és que vam fer el dinar a les alzinetes, que en dèiem així perquè les alzines actuals eren cinquanta anys més primes i n’hi havia moltes més. Es van disposar bastantes taules rodones per acomodar-hi els més de cent convidats. Hi havia els nostres oncles i cosins, les tres àvies, l’Abà, la Mema i la Tielena que presidien una taula cada una d’elles. Recordo moltes amistats: la senyora Marcó, els Haro, ell amb l’uniforme de militar, els Turell, els Faci, els Galobardes, els Jaumeandreu, els Miarnau... també familiars com els Oller i els Rovira de Villar, els tios de Bilbao, els de Mallorca...  hi era tothom. En acabar el dinar, els pares es van aixecar per brindar amb cava taula per taula portant a les mans un parell de copes de cava allargades, de plata, que els hi havíem regalat. Però en aquell moment el Francisco, com a germà gran, també es va aixecar: vestit fosc, camisa blanca, corbata fosca, ulleres de sol i cabells engominats cap enrere. Un cop dret va pronunciar unes paraules de felicitació començant d’aquesta manera: Espero que per una vegada, els quatre germans estarem d’acord... i va seguir el seu discurs que va resultar molt aplaudit per l’audiència. Tampoc en aquest cas les paraules s’escolten a la pel·lícula, però són perfectament intel·ligibles llegint els llavis. Estaria bé que aquesta pel·lícula la poguessin veure els nostres fills i néts. 
Ja res més, felicitar-nos tots plegats per aquesta festa i esperar que els que esteu asseguts en aquesta banda, el proper any 2067 pugueu celebrar el centenari de la capella i de passada tenir un record per la memòria dels avis Joaquim i Paulita.



Pendent d'escriure i fotos


Mallorca


Mallorca
Promoció 11 Enginyers Industrials

del 16 al 19 de maig


Pendent d'escriure



dissabte, 6 de maig del 2017

Raimon al Palau


Raimon al Palau

Palau de la Música Catalana

5 de maig de 2017


Pendent d'escriure

divendres, 5 de maig del 2017

La película de nuestra vida


La película de nuestra vida



4 de maig de 2017

CCCB


Pendent d'escriure

dimarts, 2 de maig del 2017

Doble mortal


Doble mortal
de Salvador Macip i Elisenda Roca

Fanbooks

Maig 2017


Pendent d'escriure 

dilluns, 1 de maig del 2017

La vuitena caixa



La vuitena caixa
de Dory Sontheimer


Capital Books


Abril 2017

Pendent d'escriure 









dissabte, 29 d’abril del 2017

Un fill


Un fill
d'Alejandro Palomas

Premi Joaquim Ruyra 2014
de novel·la juvenil

BRIDGE

Abril 2017

Pendent d'escriure








dimarts, 25 d’abril del 2017

L'ocarina blava


L'ocarina blava
de Mario Satz
Traducció de Tina Valès


Babulinka Books

Abril 2017

Pendent d'escriure 


diumenge, 23 d’abril del 2017

Sant Jordi


Sant Jordi
dia del llibre i la rosa


23 d'abril de 2017





Aquest Sant Jordi he rebut tantes fotos boniques i/o divertides que n'he volgut guardar un recull, com un pom de roses... 
Essent diumenge semblava que hauria d'haver-hi una davallada de gent a les ciutats i una revifalla als pobles. Però els catalans som tossuts i ens agrada les tradicions i vam omplir-ho tot! A quarts d'onze ja no es podia ni caminar per la Rambla Catalunya de gent que hi havia. Llibres i roses, roses i llibres. Parelles joves i grans, buscant el llibre que havien decidit comprar i regalant-se la rosa. Em poso a la pell d'un dels moltíssims turistes que hi havia per Barcelona i segur que al·lucinaven tots! Nens asseguts a terra llegint, remenant llibres, roses i més roses, petons i més petons... quin goig de gent i de país que tenim! 
Com cada any vam comprar un llibre per a cada nét i un parell per a nosaltres. Ja sé que en compro tot l'any però sóc incapaç de passejar pel carrer i no aturar-me i comprar algun llibre. I arribant a casa arraulida al sofà, començar un, o dos o tres llibres i decidir per quin començo... 
Els llibres que he comprat ja els anireu veient aquí al blog. 
Per molts sant Jordi curulls de llibres i roses, curulls d'amor!

La neboda d'una amiga meva fa aquesta meravella de fotos...













dissabte, 22 d’abril del 2017

Raimon Algueró sj


Mor en
Raimon Algueró sj



La matinada del dia 20 moria en Raimon. Seré, tranquil, estimat i amb la feina feta. I ben feta. 
Va passar la major part de la seva vida al col·legi del Jesuïtes de Casp i hi ha deixat un record immens. Amant de la natura i l'excursionisme el recorden tots els alumnes fent excursions, visitant-los a les colònies, portant recessos a Montserrat, pujant el pessebre per Nadal a Matagalls...
Amb una memòria prodigiosa recordava a tots els alumnes, a les seves famílies, els noms, el que feien... Tal com van dir ex-alumnes en l'Eucaristia de comiat, sempre amb els ulls riallers i el somriure sorneguer.  Era un home bo. I així el recordarem. 
Català fins al moll de l'os el recordo sempre a la porta de Casp quan hi havia una manifestació. L'últim dia que el vaig veure, poc abans de morir, encara vam parlar de la independència de Catalunya i de quan trigaríem a aconseguir-la...
Diu l'Enric Caturla, ex-director de Casp: En Raimon ha estat un home que no captivava pel seus discursos ni per les seves interpretacions teològiques: captivava pel seu exemple, per la seva manera de relacionar-se, per saber estar a prop sense envair; per la seva manera d'estimar. És la persona que he conegut que millor encarnava el lema ignasià de "en tot servir i estimar". 
Els últims dies comentava que ja tenia ganes de viure la Pasqua eterna, i ha mort en plena setmana pasqual. Ja a l'hospital va preguntar si era ja el final. Li van dir que sí. Va respirar fons i va tancar els ulls. Estimeu molt Jesús, va ser el seu missatge. I va morir en pau i serenor. 
L'Eucaristia de comiat es va fer a Sta. Ma. del Mar perquè tanta gent no cabia enlloc més. Tot ple a vessar, la gent dreta en els passadissos... gent de moltes generacions, des d'avis de més de 90 anys a alumnes d'ESO d'aquest curs. No hi havia ningú que no l'estimés... Em va agradar especialment que el David Alegret, que canta òpera per tot el món, fos allà en aquell moment cantant pel Raimon com a antic alumne del col·legi. Gràcies, David! 
Vivint els seus últims moments a través de les xarxes socials, recordant-lo de quan els meus fills eren a l'escola, veient la seva mort, penso que cadascú té la mort que ha conreat durant la seva vida. Si ell va ser sempre una persona serena, amiga de tothom, i plena d'amor havia de morir també així. I una mica d'enveja em sortia de dintre. Quina mort més dolça! Gran, abans de necessitar l'ajuda dels altres per viure, amb la feina ben feta i amb una fe i un amor a Jesús i als altres a prova de qualsevol dubte. Quants voldríem una mort així! 
Raimon, descansa en pau i, com es va dir també a Sta. Ma. del Mar, intentem tots "Raimonejar" una mica! que no és més que estimar, estimar, estimar...