diumenge, 18 d’octubre de 2009

Non solum



Non solum
Sergi López i Jorge Picó

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Tallers

17 d'octubre de 2009


Direcció: Jorge Picó
Actor: Sergi López



Teatre de l'absurd. Completament. En Sergi López realitza un gran treball i es mereix els aplaudiments del final de l'obra. I també que s'hagin exhaurit les entrades en pocs dies. Ell sol dalt l'escenari i, de mica en mica, van apareixent personatges, sempre representats per ell mateix, fins que "veus" o notes, o sents l'escenari ple a vessar. I ell donant veu i moviment a tots. I sempre a través de l'humor.
Al començament jo somreia, ho trobava divertit, curiós, però després, pensant-hi no és un monòleg-diàleg sense transcendència; ell explica una gran veritat utilitzant els personatges, les diferents personalitats que van sortint del no-res i tornen a no-res.
Comença amb la invasió d'homes a un pis on s'intueix que hi ha una dona amb el marit de viatge. I tots els qui van entrant s’escuden en una personalitat diferent per no delatar-se. Però resulta que tots són, físicament, igual que en Sergi López.
En un altre moment un d'aquests personatges explica, perquè de sobte li ve a la memòria, el seu encontre amb una dona, despullada, que l'espera per fer-li l'amor amb bogeria. Però aquest personatge parla com si mai no hagués vist una dona ni sabés què es això de fer l'amor. I et parla d'un ésser amb unes coses que s'estiren i es fan llargues al costat, i que acaben amb unes coses com pops... etc. És molt bo i tothom reia amb ganes. M'agradaria, però, recordar en quin llibre he llegit jo una descripció semblant, una descripció de coses normals explicades per un ésser que no les coneix ni en sap els noms.
Finalment, de parella amb un altre, comença a notar que hi ha algú que el mira, molta gent, i que se'n riuen d'ell... Treballa molt bé i et fa veure tots els personatges.
La idea que porta dins i que vol expressar és, crec, que l'home no pot viure sol, que ha de viure en comunitat, que un ésser sense companyia no pot ser feliç. Ell, en un moment, fa veure que seu d’esquena al públic i que mira l’escenari. I se'l veu feliç: ja és un més enmig de tots, no està ell sol dalt l'escenari sinó que forma part d'un grup.
No és una obra com les que ens acostuma a oferir el TNC, però crec que està bé que, a la sala Tallers, experimentin amb coses noves, si a més estan interpretades per actors com en Sergi López. I si a sobre surts somrient i feliç, encara millor; l'humor no es prodiga massa en el bon teatre!

dissabte, 17 d’octubre de 2009

La casa Gòdia

La casa Gòdia


17 d'octubre de 2009

PENDENT DE REDACTAR

divendres, 16 d’octubre de 2009

Vicki Cristina Barcelona


Vicki Cristina Barcelona


15 doctubre de 2009


A casa

PENDENT DE REDACTAR

dimarts, 13 d’octubre de 2009

L'Alguer




L'Alguer

del 10 al 13 d'octubre del 2009




Hem celebrat els 40 anys de casats i els germans ens han regalat un cap de setmana a l'Alguer, tots vuit. Ja comença a ser una tradició que els aniversaris amb números rodons els celebrem així; i que per molts anys!. Ens ho hem passat molt bé, hem rigut molt, i hem conegut un país que tot i ser a prop encara no coneixíem.
L'Alguer, la ciutat, tret del fet per nosaltres curiós i agradable que s'hi parla català, no és cap meravella. Està molt descuidada i les esglésies no són les millors que he vist. La de Sant Francesc, romànica, amb un claustre bonic, la de sant Miquel, amb la cúpula de colors, la Catedral, més carregada a l’interior, amb una Moreneta molt abandonada i sola, només amb quatre ciris al davant...
Més que el català es parla força el sard, llengua romànica molt poc evolucionada i, per tant, molt semblant al llatí.

El que més em va agradar van ser les muralles que, com que bufava fort el vent, feien topar les onades i l'aigua s' enlairava en no poder seguir endavant.
El que sí és molt bonic i val la pena és el paisatge de l'illa de Sardenya. Tant la costa com l'interior té unes vistes privilegiades, T'has d'aturar de tant en tant per poder gaudir de l’espectacle. I de pas comprar formatge del país en qualsevol casa on ho anuncien. Vam anar a la cala Gonone i fins a Arbatax per tornar per l'interior, enmig de muntanyes, amb un paisatge esplèndid.
També em va agradar molt veure el Nuraghes, com el de Palmavera, construccions de defensa construïts 3500 anys ab. de C., i al voltant dels quals s'erigien les cabanes de la gent del poble. Malgrat els anys de diferència no podia deixar de pensar en els castells de l’Edat Mitjana on els senyors feudals abusaven del poble però els defensaven d'incursions de fora; crec que és el mateix que els Nuraghes.
També vam visitar una Necròpolis, la de Anghelu Ruiu, de les mateixes dates, i impressiona contemplar aquells forats amb coves laterals, i comprovar que el tema de la mort i de l'enterrament i del més enllà sempre ha estat present en totes les civilitzacions.
Llàstima que en dos dies no es pugui veure gaire cosa més. Però ha valgut la pena.
Gràcies, germans, pel viatge!

El despertar


El despertar
de Kate Chopin


Columna

Octubre del 2009


Aquesta novel•la va ser publicada a finals del S XIX i va ser un escàndol. No podien concebre una dona com l'Edna; i si hi pensaven no podia escriure's sobre aquest tema d'una manera tan real.
Edna es casa molt jove amb un home més gran, de família criolla, amb qui té dos fills. Ella ha estat educada per estimar i cuidar el marit i els fills, rebre visites i fer la vida social que en una societat com la seva -Nova Orleans- es redueix a això: fer i rebre visites, i estiuejar junts.
Un estiu coneix un home que li desperta una sensacions que mai no havia sentit amb el seu marit. I la seva lluita és aquesta: seguir vivint com demana la societat i com l'han educada o trencar esquemes i viure la seva vida, buscant aquella felicitat que li sembla albirar rere aquests sentiments desconeguts per ella? Una amiga que s'adona dels dubtes, o de la lluita, de l'Edna li diu que pensi en els seus fills. Edna li respon: Donaria per ells tot el que no és essencial; donaria els meus diners, donaria la meva vida pels meus fills; però no em donaria a mi mateixa. No ho puc dir més clarament; només és una cosa que estic començant a entendre, que se m'està revelant.
I també compten els sentiments i la lluita de l'home: veu també la realitat però no vol trencar un matrimoni, ni ha estat educat per viure amb llibertat d'acord amb els seus sentiments.
Ella és valenta, és jove i no té por. Però està sola.
Al començament vaig pensar que era una novel•la rosa, ben escrita. A poc a poc hi veus sentiments, posicions davant la vida, respecte humà i, sobretot, una manera de viure que per entendre-la t'hi has de ficar, t'has d'imaginar aquells temps, pensar en com vivien les nostres àvies, i llavors, sí, pots començar a entendre el dolor i la valentia que traspua aquesta novel•la i el perquè de l'escàndol quan la van publicar.

dijous, 8 d’octubre de 2009

Associació Abló Pkédé

Si cliqueu sobre la imatge podreu llegir sense problemes

Associació Abló Pkédé
Octubre del 2009




Estem molt contents. Hem aconseguit els diners per la "Payotte" a Benin, i aviat començaran a construir-la.


Per altra banda hem sabut a través d'un amic del Roberto del poble de Perai, a Gàmbia, que estan intentant omplir un contenidor per enviar-lo al seu poble. Demanen tractors, motocultors, eines del camp, màquines de cosir... coses que allà poden fer servei i aquí ja no usem perquè hem comprat un model més modern, però que encara funcionen. Hem aconseguit ja un tractor i un motocultor i alguna cosa més. Si sabeu d'algú que té alguna d'aquestes coses ens ho podeu fer arribar i ells mateixos ho recullen de casa vostre i ho porten al contenidor. No us costarà res perquè els ports els paguen ells mateixos.
La nostra adreça és: associacio.ablo.pkede@cmail.cat
Gràcies per la vostra ajuda i col·laboració!

I el mes que ve ja us parlarem d'un nou projecte de cara a Nadal. Com sempre prioritzem els temes d'educació i sanitat que creiem els més importants per a ajudar a aquests pobles a tirar endavant.

Associació de Ciutadans de Perai - Gàmbia

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Maurice de Vlaminck


Maurice de Vlaminck

Un instint fauve
Pintures 1900-1915


Caixaforum
amb Isabel Larruy


6 d'octubre de 2009


Vlaminck va ser un pintor fauve quinze anys de la seva vida. Després es va anar adaptant als corrents de l'època. De molt jovenet va començar a tenir fills, i es va haver de casar. Havia de mantenir una família i tocava el piano a cafès-concert; sovint no el podien pagar i ell acceptava com a pagament figures africanes. Així va començar una col•lecció, en va aconseguir més de 400, que van influir en la seva obra. Però sembla que això era producte d'aquell temps ja que Picasso, en les senyoretes d’Avinyò. també es deixa seduir per les formes africanes i les dues prostitutes centrals de l'obra estan pintades sota aquesta influència.
Vlaminck no va poder anar a la Provença, com la majoria dels seus companys, ja que no tenia diners. Però en el fons li agradava més les hores de cap al tard per pintar i no les del matí i migdia. Quan finalment hi va anar sortia a pintar a les 8 del vespre.
Fauve vol dir salvatge i el que els caracteritza és la total llibertat: llibertat per pintar el que volen, com volen i del color que volen. Si ell veu l'arbre vermell perquè el color de la vida és el vermell i les arrels de l'arbre estan sota terra i d'allà agafen la vida, doncs pinta l'arbre vermell. Ell vol donar vida i per això quan pinta un gerro amb flors deixa primer que les flors es panseixin i després les retorna a la vida, tal com ell ho veu. És un gran paisatgista i li agrada oferir-nos la natura a través de les cortines d'un teatre, representades per arbres i matolls.
Es deixa influenciar per Van Gogh, per Cezanne, per Picasso, però sempre retorna ala seus principis, al naturalisme. Intenta el cubisme però ho abandona: diu que un quadre cubista és una pintura estripada i ficada dins un taüt. Picasso s'enfada amb ell i acaben així la seva amistat.
Crec que les seves millors pintures són les dels primers anys. Més tard, Ambroise Vollard, marxant molt important, li compra tota la producció que té i tota la que faci en un futur. D'aquesta manera Vlaminck té la vida assegurada i, per a mi, perd una mica d'intensitat i vigor.
M'ha agradat molt la selecció de pintures i la manera com la Isabel Larruy ens ha explicat coses de la seva vida que et fan entendre millor la seva pintura
.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Visita a TV3



Visita a TV3

4 d'octubre de 2009


Amb una colla d'amics de Casp vam visitar les instal•lacions de TV3.
Sempre és curiós veure per dintre el batibull de feines que s'han de fer perquè finalment puguem nosaltres veure un programa. El plató dels informatiu és molt més petit del que sembla i jo ja m'hi hagués quedat per presentar el telenotícies. Ens van explicar els petits trucs que tenen, com fan segons quins programes, vam visitar la sala amb un munt de pantalles on trien les càmeres que han de sortir en pantalla... Molt interessant la part d’attrezzo i, sobretot la de perruques i cares. Vam veure cares i nassos que et recordaven immediatament a personatges del Polònia.
Potser el que més em va sorprendre i agradar van ser les unitats mòbils, tan ben preparades per a emetre programes en directe. Verdaderament hi ha molta feina darrere la petita pantalla i no sempre ens som prou conscients.
Reconec que va ser una visita de principiants, simple i superficial, però a mi em va agradar. No ho coneixia i ara ja sé alguna cosa més.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Si la cosa funciona



Si la cosa funciona

Cinema Bosque

4 d'octubre de 2009

Direcció i guió: Woody Allen
Actors: Ed Begley Jr., Patricia Clarkson, Larry David, Conleth Hill, Michael McKean, Evan Rachel Wood, Henry Cavill, John Gallagher Jr., Jessica Hecht, Carolyn McCormick, Christopher Evan Welch, Olek Krupa

Woody Allen torna a Nova York per a aquesta pel•lícula. És divertida i distreta. El Larry David -Boris- l'actor que fa el seu paper és molt bo i recorda molt sovint en Woody Allen.
El lema de pel•lícula és el seu títol: Si la cosa funciona... En l'amor has d'estar obert a les coses que funcionen; sinó, plega i torna a començar.
La pel•lícula té dues coses curioses, com sempre en les d'aquest director.
Comença amb el Boris i dos amics, parlant prenent una copa. En Boris de tant en tant es dirigeix al públic davant la mirada incrèdula dels seus amics. I ho fa sovint durant tota la pel•lícula.
I també els personatges van apareixent un a un, amb intervals de temps; sembla que ens els vulgui anar presentant, que els coneguem, i quan ja els tenim ben vistos n'apareix un altre.
Ell, en Boris, és un home gran i misantrop, candidat al Premi Nobel de Física i que menysprea profundament la ignorància i la petita vida de la gent normal i corrent. però se li posa enmig del camí una noieta del sud, innocent i ignorant, però amb la gràcia suficient perquè en Boris-Woody Allen senti la necessitat de no deixar-la. Sexe, religió i jueus, com sempre en totes les pel•lícules de Woody Allen.
Val la pena anar-hi; és una bona pel•lícula curiosa i divertida, amb frases molt enginyoses, i surts del cine amb el somriure a la cara. I això sol ja és motiu suficient.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Premis Blocs Catalunya - 2a edició


2a Edició dels
Premis Blocs Catalunya

Edifici el Sucre
Vic, 2 d'0ctubre de 2009


Millor bloc corporatiu: Gestió del coneixement
Millor bloc personal: La volta dels 25 (Marc Serena)
Millor bloc de Cultura: Altres Barcelones (Cani Cortijo)
Millor bloc d'Educació: Educació emocional, una filosofia de vida
Millor format audiovisual: UMTSForum.net (Laureà Folch)
Premi Lletra - Literatura: Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau)
Millor bloc polític: Construïnt sinèrgies (Raül Romeva)
Millor bloc TIC: Les TIC i la discapacitat
1r premi especial STIC.cat: Jil Van Eyle
2n premi especial STIC.cat: Somriures de Bombay

Com podeu veure no he guanyat. Però estic molt contenta d'haver arribat a finalista!
Felicito de tot cor als guanyadors i espero que segueixin treballant amb ganes a fi que cada dia hi hagi més gent "enganxada" als blocs en català.
Felicitats a STIC.CAT per la feina que fan i per l'organització d'aquest concurs. I molt en especial per la concessió dels dos premis especials que toquen als sentiments de les persones i ajuden a la millora de vida dels qui més ho necessiten.

El meu bloc no podia guanyar. No és àgil ni ràpid com ha de ser un bloc. És més com una caixa de records. M'agrada escriure el meu parer sobre les coses que llegeixo o veig o visc, i així faig un esforç de síntesi per resumir el que vull dir, un esforç d'escriptura i redacció buscant les paraules adients per a cada ocasió i procuro fer servir el català de la manera més digna i correcte que puc. I això és per a mi com una caixa on puc treure el nas el dia que vull i recordar aquell títol de novel•la o de pel•lícula o el nom d'aquell pintor que em va impressionar o els records d'un viatge que amb el temps es van desdibuixant.
I si a més a més el que escric hi ha gent que ho llegeix i li agrada o l'ajuda, jo estic encantada! Per tant, moltes gràcies a tots els qui em vau votar!

L'acte de concessió de premis va estar molt bé.
Nosaltres vam arribar per a poder escoltar les tres ponències sobre la visió econòmica del món tecnològic, dins la conjuntura global actual.
Van parlar: Franc Ponti, professor d l'escola EADA, especialitzat en Creativitat i Innovació aplicada a l'empresa; Joan Bellavista, President de l'Associació Internacional de Parcs Científics i Tecnològics; i Xavier Ferràs, Director del Centre d'Innovació Empresarial ACCIÓ CIDEM.
S'ha d’agrair als tres ponents el fet que parlessin amb una claredat i una senzillesa que tothom podria entendre què deien i perquè ho deien. Jo tenia por de perdre'm enmig de termes tecnològics als quals no estic avesada i, la veritat, vaig seguir molt bé totes les explicacions. En el fons és el sentit comú, el seny, explicat i aplicat. No només es treballa amb voluntat i creativitat sinó que fa falta el talent, i aquest no es troba només en el petit cercle on treballes; l'has d'anar a buscar fora del teu petit món; i per això hi ha les gran xarxes amb una quantitat impressionant de talent que, ben aprofitat, podria solucionar molts dels problemes que vivim en el món d'avui. Parlaven d'empreses però jo ho amplio , sobretot, a politics i gent que té poder per prendre decisions que ens afecten a tots i cada un de nosaltres.
En acabar, un pica pica bo i abundant amb un bon cava , de les caves Berdié, que destinen un 7% de les seves vendes a causes humanitàries, en cinc projectes diferents.

En conjunt va ser un vespre molt agradable, i vam poder captar la sensibilitat social, tant per la llengua com per les persones en exclusió, que tenen les persones que porten el STIC.CAT
Enhorabona a tots! I fins a l'any que vé.