dilluns, 29 d’abril de 2013

Adreça desconeguda


Adreça desconeguda
de  Kressmann Taylor

La Magrana

Abril de 2013

 
Vam veure l'obra de teatre i ens va agradar molt! I el llibre és exactament el mateix, sense els actors.
Dos amics, un alemany i un jueu nord-americà, en Martin i en Max, tenen una galeria d'art a Califòrnia. Els va molt bé el negoci i el Martin decideix tornar a la seva pàtria, a Alemanya, amb la dona i els fills. I tota l'obra són les cartes que s'escriuen. El Max i el Martin es consideren germans, s'estimen molt i sempre estan junts. Però ja a Alemanya i quan es comença a parlar de Hitler, en Martin va canviant, va creient-se el que diu Hitler i en Max comença a desesperar-se veient el canvi que fa el seu amic.
Com poden dues persones fer un canvi tan radical? Com es poden deixar influir tant per l'ambient que els volta?
És un llibre molt ben escrit, molt real, que te'l llegeixes un vespre assegut al sofà, abans d'anar a dormir, i que et deixa amb feina per pensar com és de voluble la personalitat de les persones i com són d'influenciables.
L'autora és una dona, Katherine Kressmann, i va obviar el seu nom perquè es va considerar que l'obra era massa forta per haver estat escrita per una dona. Va tenir un èxit impressionant i la crítica deia que era la condemna més efectiva del nazisme que mai havia aparegut en la ficció. Però ella la història la va treure d'uns coneguts alemanys que quan van tornar a Amèrica emmetzinats ja per Hitler i les seves idees, van rebutjar un antic amic íntim jueu, li van girar la cara i no van voler ni saludar-lo, rebutjant l'abraçada que els feia l'amic. I ella es va preguntar: Què ha fet que canviïn tant, els seus cors? Què els ha fet arribar a demostrar tanta crueltat? 
No us perdeu aquesta obra!!!




divendres, 26 d’abril de 2013

Dalí - Port Lligat - Cadaqués

Davant la casa de Dalí a Port Lligat
 
Dalí - Port Lligat - Cadaqués

25 - 26 d'abril de 2013

Amb La Maria Rosa i el Ramon


Teníem entrades de fa temps per anar a la casa de Port Lligat. Vam arribar a la nit al hotel Montecarlo de Roses. Davant mateix del mar, amb terrasseta... una meravella! I com que era temporada baixa i buscant ofertes ens ha costat sopar, dormir i esmorzar 35,00€. Val la pena!
Avui al matí hem sortir d'hora per anar a Cap de Creus. La veritat és que ni en Jaume ni jo coneixem massa aquests indrets. Som del Vallès... I tot i que el dia no era de sol radiant, com a mínim no plovia!, hem pogut extasiar-nos davant les boniques vistes des del cap de Creus. I essent plena primavera el terra era pedres i flors. Preciós! I a més pràcticament sols. Avantatges de jubilats!
 
 
 
Després hem baixat fins a Port Lligat per a recollir les entrades. Ja de lluny pots veure la casa de Dalí amb els ous que la coronen i les cares de Càstor i Pòlux.
 
 
 
Després de viure a Paris i Nova York, com es va poder acostumar a viure en un llogarret amb quatre cases, per bonic que fos? Diu Dalí: Les elucubracions de París, les llums de la ciutat i de les joies de Rue de la Paix, no podien resistir aquesta altra llum, total, centenària, pobra, serena i intrèpida com el front concís de Minerva.
La casa és genial. Va començar amb una caseta de pescadors de 40 metres quadrats. Ells deia: Desitjava que la casa fos petita -com més petita més intrauterina-. Però, i segueix parlant Dalí: A cada nou impuls de la nostra vida li corresponia una nova cèl·lula, una cambra. I així de mica en mica van arribar a ajuntar sis cases de pescadors. I el resultat és un conjunt amb moltes escales, totes elles amb la part recta forrada d'espart,
 
 
amb unes finestres molt grans que deixen entrar tota la claror del Mediterrani
 
 
 
i amb una barreja d'estils i mobles i andròmines que no s'acaba d'entendre. Però el resultat és curiós. Per exemple, Dalí des del llit veia un mirall situat dos nivells més avall, on es reflecteix el sol quan surt al matí. I així era el primer en veure sortir el sol sense bellugar-se del llit.
 
 
I la Gala tenia una saleta per rebre amics i per arribar-hi havies de passar pel seu bany i el vestidor... Aquesta sala té el sostre amb forma d'eriçó, cosa que fa que tingui una sonoritat especial.
 
 
Té molts cignes dissecats, símbol de l'eternitat i un enorme os que et rep a l'entrada. El jardí, amb moltes parets blanques, amb ous pertot, amb una piscina de forma ben irregular, una font, barreja de ninots michelins i neumàtics Pirelli i ninots petits toreros... Deia Pla: La casa de Dalí conté només records, obsessions. Idees fixes dels propietaris. No hi ha res tradicional, ni heretat, ni repetit, ni copiat. Tot  és mitologia personal indesxifrable. Hi ha moltes coses la significació de les quals només saben els propietaris.
 
Quin goig que fa en Jaume sortint de l'ou!


No els agrada sortir a les fotos però en alguna havien de sortir, oi?

Hem dinat a Cadaqués i hem visitat l'església. Sembla mentida una església tan gran en un poble amb cases petites.
 
 
Només entrar un senyor molt amable ens ha sentit parlar en català -tothom parlava francès- i ens ha explicat la història del colossal retaule que adorna l'església.
 
 
És barroc, obra del vigatà Pere Costa. És tot de fusta, amb molta profunditat i molt, molt gran. Durant la guerra, quan van veure a venir que els cremarien el retaule, nos amb nos, o sigui, tots junts creients o no creients, es van ajuntar per aixecar una paret que impedís que arribessin al retaule. I ho van aconseguir. El retaule està dedicat a la patrona de Cadaqués la Mare de Déu de l'Esperança, que ens ensenya la seva panxa amb un sol antropomòrfic, Jesús dins seu. El retaule el sostenen dos pescadors, amb roba de pescar de l'època;
 
 
van ser els pescadors els qui van pagar el retaule. Molts sants, figures, representacions, barroc intens.
Una cosa que ens ha cridat l'atenció i que podria servir d'exemple a altres esglésies, és que han habilitat un espai molt gran amb una catifa i uns coixins, i demanen que la gent es descalci per entrar-hi. I està obert a qualsevol persona de qualsevol religió que vulgui pregar una estona, Exemple d'ecumenisme!
 
 
També tenen l'orgue més antic de Catalunya i cada dia a la tarda el fan sonar una estona.
Hem passejat pels carrers tant de Port Lligat com de Cadaqués i ens han quedat ganes de tornar-hi.
 
Port Lligat
 
Cadaqués
No a l'estiu sinó en època amb poc turisme, quan pots aparcar on vols i passejar i parlar amb la gent.
En una botiga on hem comprat el diari tenien el llibre de la Pilar Rahola, El carrer de l'embut, ambientat a Cadaqués. El senyor que despatxava, ja gran, quan li he preguntat si s'havien venut molts llibres ha dit que sí, que molts. I m'ha assenyalat un home de la coberta del llibre i ha dit: aquest era el meu pare. Això és el que m'agrada de sortir en temporada baixa. Parles amb la gent, vas sense pressa, tothom té temps per tot...
 
 
Ens ho hem passat molt bé, ens hem relaxat i esperem tornar a fer una sortideta com aquesta que et carrega les piles!
Gràcies, Maria Rosa i Ramon, per fer-nos de guies! Hi tornarem!
 
 

dijous, 25 d’abril de 2013

Indecències


Indecències
d'Alan Bennet

Anagram . Empúries

Abril de 2013

Alan Bennet escriu  llibres diferents, divertits. Vaig llegir "Una lectora poc corrent" i ara amb Indecències he rigut i m'ho he passat be. No és res de l'altre món però és molt original i et fa somriure.
Aquest llibre està compost de dues narracions. En la primera la senyora Donaldson queda vídua, d'un marit força ensopit, i per tal de completar la pensió treballa en un hospital fingint malalties perquè els estudiants puguin diagnosticar què te. I agafa un parell d'estudiants d'hostes que la introduiran en un món d'erotisme inusual, on s'hi trobarà força bé.
A la segona la senyora Forbes té un fill a qui adora, en Graham, i a qui no veu cap defecte. Però aquest noi porta una doble vida i no vol que la mare se n'assabenti. Es casa amb la Betty i al final veus que ningú coneix bé els desitjos dels altres, ni en Graham ni la seva dona, ni el pare ni la mare. I que entre ells no s'adonen de res del que fan uns i altres.
És un llibre distret, diferent, per passar una estona somrient. Humor anglès modern.

dimecres, 24 d’abril de 2013

Els lleopards de Kafka


Els lleopards de Kafka
de Moacyr Scliar

Raig verd editorial

Abril de 2013

 
M'ha agradat molt i m'ho he passat molt bé llegint-lo! Benjamin Kantarovitx, el Ratolí, és un jueu que viu a Romania. Molt jove s'endinsa dins el món de la revolució al costat del seu amic Iossi. En Iossi aconsegueix arribar fins a Trotsky i aquest li encomana una missió per provar -lo. Iussi agafa unes febres i veient que no se'n sortirà li demana a el Ratolí que compleixi la missió en nom seu. Benjamin, que no havia sortit mai del petit poble on vivia s'embarca en una gran aventura. Perd papers, coneix Kafka, fa deduccions que sovint no el porten enlloc, fica la pota més d'una vegada i finalment torna a casa amb un poema de Kafka que guardarà fins a la seva mort.
 
Irrompen lleopards en el temple i es beuen el que hi ha en els calzes del sacrifici fins a escurar-los; això es repeteix sempre de bell nou; al final hom ho pot preveure. i esdevé una part de la cerimònia.
                                                                              Franz Kafka

Història, literatura i vida amb intel·ligència, originalitat i humor. I la gràcia que un malentès posa en marxa un seguit d'esdeveniments que ens fan passar una bona estona.
Molt recomanable!

El ritual dels indis Cherokee



El ritual dels indis Cherokee

24 d'abril de 2013

De la homilia d'en Francesc Roma, sj, a missa de 12 a l'església de Casp el dia 14 d'abril.
Val la  pena llegir-ho!


Els indis Cherokee tenen un ritual molt especial a través del qual els xiquets passen a ser adults. Quan el xiquet comença la seva adolescència, son pare el porta al bosc, li embena els ulls i se'n va, deixant-lo sol.
El jove té l'obligació de seure en un tronc tota la nit i no pot treure's la bena dels ulls fins que els raigs del sol  brillen de nou a l'alba. Ell no pot demanar auxili a ningú. Però una vegada ha sobreviscut a eixa nit, ja és un home. Aquesta és una experiència personal i el jove té prohibit comentar o parlar de la seva vivència amb altres xiquets.
Durant la nit, com és natural, el jove està terroritzat. Ell pot escoltar tota classe de sorolls: bèsties salvatges que ronden al seu voltant, llops que udolen... o tal vegada, fins i tot algun humà que pot fer-li mal. Escolta el bufar del vent  i l'herba cruixir, però ha de romandre assegut estoicament en el tronc, sense treure's la bena, ja que aquesta és l'única manera d'arribar a ser un home davant els ancians de la seva tribu.
Finalment, després d'aquesta horrible nit, apareix el sol i el xiquet es treu la bena... És aleshores quan descobreix el seu pare assegut al seu costat. Son pare no s'ha separat del seu costat ni tan sols un instant, vetllant durant la nit en silenci, llest per a protegir el seu fill de qualsevol perill sense que ell se n'adoni.

De la mateixa manera, nosaltres tampoc no estem sols. Encara que no el puguem veure, enmig de les foscors de la vida, el nostre Pare Celestial està al nostre costat, vetllant per nosaltres, cuidant-nos i protegint-nos dels perills que ens aguaiten. Per això, quan vinguin els problemes i les ombres ens envoltin, l'única cosa que hem de fer és confiar en Ell, en la seguretat que algun dia vindrà l'alba, ens traurem la bena i el veurem cara a cara tal com és.

dimarts, 23 d’abril de 2013

Cap verd


Cap verd
de Monica Cantieni

Edicions de 1984

Abril de 2013

 
És un llibre diferent, especial. No sabria com catalogar-lo.
A la nena li diuen Cap verd i és orfe. L'adopta una parella d'immigrants que viuen a Suïssa. Com diu ella "el meu pare em va comparar a la ciutat per 365 francs suïssos". I ella quasi no hi veu.
Li posen ulleres i li fan aprendre coses noves, sobretot paraules. Tenen un sistema curiós; posen noms de paraules en papers i les van posant dins de capses de mistos classificades: SEMPRE, ARA, MÉS ENDAVANT, MALALTIES, FLORS, UNA SOLA VEGADA, CONVICCIONS...
De totes les capsetes vessaven paraules: volaven per tota l'habitació quan la mare obria la finestra. A ella li feien mal d'ulls.  M'amenaçava de llençar totes les paraules i totes les capses si no les endreçava: també les que tenia en llaunes, apilonades a l'ampit de la finestra perquè eren paraules resistents al fred. L'avi les anomenava així. Les paraules de la primera infantesa ho aguanten tot. Però jo no les podia endreçar. Les paraules canviaven contínuament de capsa, d'ABANS a ARA i d'ARA a ABANS, d'ABANS a MÉS ENDAVANT, i a MÉS ENDAVANT n'hi havia cada vegada més, i a ABANS també, mentre que ARA estava cada vegada més buida, i hi havia paraules que no encaixaven enlloc, ni tan sols me les podia posar a la boca. Els feia posar nerviosos a tots, i això que encara no havia arribat a l'ADOLESCÈNCIA, que a la mare li feia tanta por com les factures més grosses.
La Cap verd es delia per els paraules i preguntava a tort i a dret. La mare era una mica peculiar, no l'acabes d'entendre. La família viu pendent de l'excés d'immigració, de què parla el govern, veu com s'han d'amagar alguns negres que treballen amb ells... La cap verd té una relació molt bona amb el seu avi que viu sol als afores. Parlen molt i és a l'avi a qui ella explica les seves coses.
La idea d'una Suïsa idíl·lica queda aquí desmitificada. Són els anys 70 i no tot és tan bonic ni fàcil.
És interessant i curiós i distret seguir l'evolució de la nena, les seves preguntes, com aprèn a viure en un món nou per a ella i com els seus sentiments van fent-se forts i seus.
No sé perquè però m'ha quedat com un regust d'aquest llibre. Crec que l'hauré de rellegir perquè tot i que m'ha agradat estic convençuda que és molt millor del que penso.

dilluns, 22 d’abril de 2013

Preparant Sant Jordi


Preparant Sant Jordi
22 d'abril de 2013


 
Aquest any toca preparar Sant Jordi! No n'hi ha prou amb la bandera catalana; també hem de posar l'estelada! I aquesta nit encendre una espelma a les 21.30h per recordar un vell i bell costum que ens van arrabassar, entre moltes altres coses, l'any 1714.
 
 
I demà anar al tanto amb les roses. Intentem comprar les del Maresme, no les que venen de terres llunyanes, que tot i tenir tot el dret a guanyar-se la vida, també el té el nostre país.
 
 
I mirar i remirar llibres; n'hi ha molts, moltes novetats i molt llibres dels de sempre que es mereixen una mirada nostra. I si són en català millor. Només nosaltres en comprarem, per tant fem-ho! Com va dir en Joan Fuster: "Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir".


I celebrant aquest any l'any Espriu no puc deixar de posar el seu nom en aquest escrit. Em vaig enamorar dels seus versos, perquè els vaig entendre, estudiant català al CIC amb el professor Larreula, persona que et feia sentir Espriu i el català com una cosa consubstancial en tu mateix. Va ser un magnífic professor a qui recordo amb carinyo i nostàlgia. Començava cada classe amb un dictat d'un poema d'Espriu...
 
 
I com a postres us deixo un poema de la Joana Raspall de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement, que ens ha enviat la Fe, de la llibreria l'Espolsada. Gràcies, Fe!

ELS LLIBRES

Cada llibre té un secret
disfressat de blanc i negre
tot allò que et diu a tu
un altre no ho pot entendre
sent el tacte dels teus dits i creu que l'acaricies
i que el batec del teu pols
vol dir que llegint, l'estimes.
Tot allò que et donarà
que no ocupa lloc, ni pesa,
t'abrigarà contra el fred
d'ignorància i tristesa.
Amb els llibres per amics
no et faltarà companyia.
Cada pàgina pot ser
un Estel que et fa de guia.
 
                  Joana Raspall

Que tingueu demà un bon Sant Jordi!!!






 

dijous, 18 d’abril de 2013

Cyrano de Bergerac


Cyrano de Bergerac
d'Edmond Rostand

Biblioteca de Catalunya

17 d'abril de 2013

Direcció: Oriol Broggi
Traducció: Xavier Bru de Sala

Actors: Pere Arquillué, Marta Betriu, Bernat Quintana, Ramon Vila, Jordi Figueras, Babou Cham, Isaac Morera, Pau Vinyals, Andrea Portella, Emma Arquillué
 
Fa 28 anys, el 1985, vaig poder gaudir del Cyrano amb Flotats. Tot i que tothom parlava molt bé de l'obra em feia un no se què anar-hi, com si fes traïció a Flotats. Però la posada en escena es tan diferent, el Pere Arquiullué es fica tant en el paper de Cyrano, que no vaig enyorar l'obra vista fa tants anys.
Tos els actors corren i parlen de pressa, i es belluguen... Cyrano posa un punt diferent entre els altres actors. Al començament costava d'entendre tot el que deien ja que els seients estan distribuïts deixant un llarg espai pels actors i això fa que entre les corredisses i el parlar sense micròfon -o això em va semblar a mi- costés una mica entendre'ls. Després, de mica en mica, es van calmant i hi ha més diàlegs i s'entén molt bé.
Pere Arquillué fa un Cyrano magnífic, ficat en el problema de  tamany del nas com a excusa perquè no agradi a ningú ni ningú no el pugui estimar. El problema és més en ell mateix i troba l'excusa fàcil. És valent i orgullós i el bon cor li surt per amor a la seva neboda.
 
 
El final de l'obra és molt bonic. Ell, ja gran, recitant de cor l'última carta que va escriure per la seva estimada.
El tema és prou conegut i si tornem al teatre una i altra vegada a veure aquestes obres clàssiques és per gaudir un cop més del bon teatre i de la bona literatura.

Un paraíso inalcanzable



Un paraíso inalcanzable
de John Mortimer

Libros del Asteroide

Abril de 2013


Anglaterra des de la postguerra de la segona guerra mundial fins a Margaret Tachter. Un pastor protestant Simeon Simcox, de tarannà completament d'esquerres, mor i deixa tota la seva fortuna, accions d'una cervesera, a un diputat de dretes, Leslie Titmuss, fill d'un treballador de la fàbrica. La Dorothy, la seva dona, diu que algun motiu tenia i es queda tranquil·la. El fill gran, el Henry, novel·lista, vol impugnar el testament al·legant que el seu pare havia perdut el seny. Però en Fred, el germà petit, metge rural, no hi està d'acord, El que ell vol és saber el perquè: quin motiu tenia el seu pare per fer una cosa com aquesta.
I el que sembla que seria una novel·la d'intriga, es torna un relat de costums, de la vida en un petit poble, els seus habitants i les seves peculiaritats, tot amanit amb intel·ligència i humor britànics.
M'agrada el personatge de la Dorothy, callada, com despita la conversa quan no li interessa i com diu de clares les coses, les petites coses de cada dia, l'anar i venir amb les veïnes, amb la gent que té diners, i amb els que sobreviuen com poden.
En Leslie Titmuss que al començament et fa una mica de pena i l'acompanyaries de bon grat, a poc a poc es va convertint en una persona que et cau molt, molt malament. La història que ningú vol explicar d'en Tom Nowt i la seva cabana, l'estranya personalitat de la Charlie i de la seva mare, la Grace... L'Agnes i el seu pare el doctor Salter... tots són personatges que van enfilant l'obra i al final tot té un sentit. Més que la personalitat dels homes m'agrada la de les dones; de cada una amb el seu estil podria fer-se'n una novel·la!

dimecres, 17 d’abril de 2013

Seduïts per l'Art




Seduïts per l'Art

Caixaforum
amb Isabel Larruy

16 d'abril de 2013


 
 
 
 
 
Pot una fotografia provocar emocions iguals o superiors a una pintura? Aquesta és la pregunta que ens va fer la nostra guia, la Isabel Larruy, només entrar a l'exposició. I ens la va repetir al sortir.
És una exposició molt curiosa. Ve a demostrar que els fotògrafs estan molt influïts per les obres d'art i que s'inspiren i beuen d'elles tot sovint. Hi havia la pintura original i al costat la fotografia inspirada en l'obra d'art. I sovint era més bonica la fotografia que la pintura. Totes les Madones amb el nen, a la pintura,
són hieràtiques; en la fotografia buscaven el fill o el nebot, i el posaven a la foto. I la mare tenia la mirada més dolça. I per això enganxa més.

 
El quadre de Goya "Els afusellaments del 2 de maig" els veus amb una fotografia impressionant. Molt gran i sense cap persona; tot són absències... Veus la terra barrejada amb la sang, el paisatge, i el que impressiona és la buidor, la terrible buidor.
De l'escultura "El grup de Laucont" el fotògraf va agafar el símbol de la serp i va fotografiar l'esquena d'un noi amb un tatuatge impressionant d'una serp.
 
 

Es veu com agafen postures d'algun quadre i les copien en modern i en fotogarfia. I el resultat és molt, molt bo.
Una fotografia em va impressionar molt: una noia mig ajaguda en un llit la posició de la qual és calcada a la d'una pintura, "La mort de Sardanapolo" de Delacroix, d'un emperador assegut al llit contemplant com maten a tots els qui el volten.

 
 
 La última fotografia de l'exposició és un ram de flors de tots colors que esclata per l'efecte d'uns petards: explosió de colors!, és impressionisme pur. I és la fotografia del tríptic.
També em va agradar una fotografia que hi ha a l'entrada: és una habitació per on sembla que hi ha passat una forta ventolera. estudiant cada objecte i la posició dels mobles pots saber la història d'aquesta fotografia.


Jo pensava que no es podia comparar la pintura amb la fotografia. La veritat és que algunes de les fotografies movien més emocions que les pintures. I m'han agafat ganes de fer una fotografia amb els néts inspirada en una pintura. Ja veurem si es deixen...

dilluns, 8 d’abril de 2013

Càndid o l'optimisme


Càndid o l'optimisme
de Voltaire

Abril de 2013

No havia llegit res de Voltaire, encara que em fa vergonya dir-ho, i creia que seria feixuc de llegir. Però tot esperant els llibres de Sant Jordi he trobat aquest llibret i me l'he llegit. I estic contenta. És com un conte previsible, amb aventures de l'època. La veritat és que no sé per què creia que Voltaire escrivia coses més filosòfiques i complicades.
Les aventures de Càndid, un noiet educat sota el mestratge del filòsof Pangloss en el castell del baró de Thundertentronckh, a Westfalia, pel fet, segons males veus, de ser fill il·legítim de la germana del baró, comencen el dia que s'enamora de la filla del baró, Cunegunda, i el pare el treu del castell amb un cop de peu.
Deia Pangloss: Queda demostrat que les coses no poden ser d'una altra manera: perquè si tot és fet d'acord amb un fi, tot és necessàriament segons el millor fi. Tots els esdeveniments estan encadenats en el millor dels móns possibles.
Càndid, candorós i innocent com el seu nom indica, es regeix per aquesta màxima del seu professor i malgrat tots els tràgics esdeveniments que li passen a través de la història ell sempre hi veu el millor que li podia passar.
És un llibre ingenu, amb aventures inversemblants però que llegeixes d'una tirada i veus que no és un llibre més, una bestiesa, sinó que té un fons que et dur a apreciar aquesta lectura.
Però mai hagués pensat que fos de Voltaire si no hagués vist el seu nom a la portada... Sovint ens fa por llegir segons quins autors, pensem que seran massa profunds o difícils, i en el fons pots llegir tot el que et cau a les mans, i si és un llibre d'un bon autor, encara millor.

dilluns, 1 d’abril de 2013

La memòria de les pedres


La memòria de les pedres
de Carol Shields

El Balancí

Abril 2013

L'autora ens explica la vida de la Daisy, i de retruc la dels seus pares, els seus fills, els seus néts... La primera pàgina del llibre és un arbre genealògic, a fi que no et perdis llegint-lo. Potser no n'hi ha per tant... La Mercy és la mare de la Daisy. És una dona forta i grossa, sense pares i criada en un orfelinat. Tan bé s'hi trobava i tant ajudava que s'hi va quedar a treballar. Un noi, però, el Cuyler, treballador de la pedra a la cantera, esprimatxat i menut, se'n va enamorar. Es va enamorar de la seva cara, la seva boca, els sacsons dels seus braços... I es va casar. Ella mai no se la veu entregada a ell; suporta la vida matrimonial i es sorprèn del delit d'ell de fer l'amor cada nit. Ell hi troba la felicitat. Tampoc no havia tingut una infància massa feliç. Pares treballadors, germans que no s'avenen...en aquella casa no s'hi respirava ni pau ni amor. La Mercy tenia cura del Cuyler i sobretot li cuinava molt, tot i que ella el veia com un llepafils. La seva vida, la seva felicitat, era menjar i cuinar. Si es va casar va ser, crec jo, perquè ell li va parlar d'una caseta pels dos amb una cuina per a ella. I ella era feliç allà dins.
Es va anar engreixant i la panxa li tibava molt. Però d'aquelles coses no en parlava amb ningú, ni amb la Clementine, la seva veïna, que no veia el moment d'anar a casa la Mercy a passar alguna estona; com s'estimava a la grassoneta Mercy! Finalment aquella panxa va decidir fer el seu camí, i un dia estant sola, davant la mirada d'un rodamón que li trucava a la porta va començar a anar de part. Ningú no ho sabia que estava embarassada, ni ella mateixa. Però el part no venia bé, va arribar la veïna, el metge i finalment el marit. La nena va néixer bé però ella va morir en el part. El deconsol d'en Cuylar va ser terrible. Ni tan sols es mirava la nena que, sola sobre la taule de la cuina, va adonar-se ja en aquell primer moment, de la seva solitud. La Clementine, tipa del marit, dels fills i de la seva vida reclosa a casa, va agafar la nena i se'n va anar a la ciutat, a casa del seu fill Barker que treballava i vivia sol. En Cuylar en el seu desesper fa amb pedra petita un monument a la seva dona, i oblida la filla que viu ja lluny d'allí.
Un dia però, mor la Clementine i en Barker ho fa saber al pare. Aquest te ara una bona feina i acull la seva filla de 9 anys, la porta a les millors escoles i la nena creix en un ambient diferent. I d'aquest temps li queden bones amigues. Passen coses, es casa dues vegades, té fills, és bona cuinera i un exemple de mare de família, li agraden molt les flors i té el millor jardí de la ciutat. La gent el va a veure i s'extasien davant la meravella de flors i plantes i de com les cuida. Els fills creixen, té néts, però estem en un país on la gent va a viure a llocs llunyans, i les famílies no poden trobar-se massa. la filla viu a Londres, i els fills a diferents llocs dels EEUU. Ella acaba a Florida, amb la companyia d'amigues, gaudint de cada instant però a mida que es fa gran s'adona cada vegada més de la solitud que ha viscut tota la seva vida, i pensa cada vegada més en aquella mare que no va conèixer. Sense mare, solitud, lluita en solitari. Com era aquesta mare? Què va passar? Com era el seu pare quan es van casar?
És un llibre bo de llegir, amb molts petits detalls, que retrata la vida d'una dona que no viu la seva vida sinó la de la família, fins al dia que se n'adona i vol ser ella mateixa. Però tot a pas lent. I en el fons, quan arriba l'última hora, està també en la seva solitud i no pot decidir ben be el que vol. I li torna la exquisida educació que va rebre i en la qual va viure tants anys.

Pasqua i mones


Pasqua i mones

1 d'abril de 2013

Un any més ha passat ja la Pasqua, cadascú segons el seu tarannà i les seves vivències. Però tots junts en acte d'amor i comprensió i ajuda que és el més important!
Aquest any hem fet nosaltres les mones. Vaig tenir la idea lluminosa de fer un curset de dues hores per aprendre a fer mones de xocolata. I sembla mentida tot el que hem arribat a fer entre tots, fills, joves i jo mateixa.
El dilluns de Pasqua, el dia que ens reunim tots per celebrar la Pasqua, vam començar amagant ous al jardí, feina que aquest any ha recaigut en els dos néts grans, i la resta s'han dedicat a buscar-los. El Jordi petit no sé pas què pensa, però fa com tots i tot ho entén; i corre com els altres a buscar els ous amagats.
 
 
Després, i abans de dinar, hi ha el repartiment de mones. Com tots els padrins excepte un són de la nostra família és un goig treure les nou mones, aquest any molt personalitzades ja que les hem fetes pensant en cada un d'ells. Molta feina però molt agraïda! Aquí les teniu. Ja veureu que no són perfectes com les comprades però Déu n'hi do! L'any que ve ja tindrem més pràctica!  
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
Les dues últimes ja no teníem prou temps i vam haver de comprar la gallina i la granota, desestructurar-les, com fa el Ferran Adrià, i fer-les una mica nostres.
I encara n'hi ha una altre per a una fillola de l'altra família...
 
 
No pots evitar, ni vols, un sentiment d'orgull i de satisfacció en veure tota la família reunida i feliç! Que per molts anys poguem seguir celebarnt-ho!!!
 

I aquí amb tota la família


I a més vam celebrar l'aniversari els dos petits!