dissabte, 30 d’octubre del 2010

Joan Maragall. la llei d'amor






Joan Maragall, la llei d'amor

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

29 d'octubre de 2010

Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé
Direcció: Joan Ollé
Intèrprets: Joan Anguera, Paula Blanco, Montserrat Carulla, Rosa Muñoz, Victòria Pagès, Albert Pèrez, Àngels Poch, Fèlix Pons
Cançò Excelsior: Vicky Peña
Cor: Lieder Camera



Trobo tan encertada la presentació que fa Joan Ollé de Joan Maragall que m'he permès posar-la sencera. Si cliqueu a sobre la llegireu millor.


















Magnífica l'obra!!! Com sempre, surts del teatre millor de com hi has entrat. I encara més si l'obra és amb poesia, la gran oblidada dins la literatura.
Joan Ollé ha tingut l'encert de fer-nos fer un recorregut per la vida de Joan Maragall, per la història del seu país que li va tocar viure, tot intercalant-hi poesies, prosa i correspondència entre el poeta i Unamuno.
La posada en escena és austera i simple; mobiliari i vestits d'època, els personatges movent-se suaument per l'escenari i una ballarina que anava lliscant segons el tema que tocava. I de tant en tant, el Cor cantava algun poema o una solista s'encarregava de fer-nos vibrar amb les paraules de Maragall fetes música. Sentir i viure els poemes de sempre, com La vaca cega és una delícia quan qui te'l diu ho fa amb la mestria que tenen aquets rapsodes. Excelsior, que és un dels meus poemes preferits va començar amb música i cantat. Em va impressionar veure que Unamuno entenia a Joan Maragall, entenia els ideals dels catalans i els seus problemes i se'ls feia seus. Deia que a Espanya mai no ens entendrien perquè ignoraven tot el que venia de fora i no entrava dins el seu enteniment. Parlaven d'una Espanya que estimés els seus fills, diferents, amb necessitats i maneres de ser diverses, i que tot això era enriquidor, però que per molt que s'esforcés en explicar-ho era parlar amb una paret. I llavors van recitar l'Oda a Espanya que acaba amb aquell decisiu: adéu Espanya! Van parlar de la Barcelona de les bombes, de l'església i del poder. El poema que parla d’una Missa oïda en una església desfeta per les bombes és impactant. Tot escoltant vaig pensar que l'obra de Maragall és tremendament actual, no han canviat gaire les coses, i que els polítics i religiosos haurien de llegir o escoltar el que deia Maragall, el que deia Unamuno, i intentar treure'n alguna cosa de profit.
Va acabar amb un impressionant Cant espiritual, potser el més conegut dels seus poemes, recitat, dit, viscut per una esplèndida Montserrat Carulla que, a la seva edat, ens proporciona el plaer immens de la seva veu, la seva força i la seva tremenda personalitat. Quan va acabar el Cant, un silenci absolt va regnar a la sala del teatre que es va trencar després d'uns segons amb un allau d'aplaudiments, amb la gent dreta, que no s'acabava mai.
Tots els actors van proclamar Maragall amb tota la dignitat que es mereix aquest gran poeta, però cal remarcar la veu immensa de Joan Anguera que juntament amb Montserrat Carulla van ajudar a fer un espectacle inoblidable.
Teatre nacional, Sergi Belbel, Joan Ollé, Catalunya té molts bons poetes. Seguiu, per favor, estrenant una obra con aquesta, com la d’Espriu de l’any passat, cada any. I si a més feu el llibret penseu que a la sortida tothom el demanava; els poemes són fàcils de trobar però els textos de prosa, espigolats de les obres completes, ja és més complicat.
Maragall sempre m'havia agradat. Té poemes de la seva època que ara trobem una mica carrinclons, però en té molts d'una força immensa. I estimava Catalunya, i va posar el seu gra de sorra en la construcció d'aquest nostre estimat país.
Ens falten homes i dones de la talla i caràcter de Joan Maragall, de Miquel d'Unamuno... És que ja no se'n fan?

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Cuentos que me apasionaron






Cuentos que me apasionaron
Ernesto Sábato

Planeta

Octubre 2010




Ernesto Sábato, nascut a Buenos Aires, ens ofereix una selecció de contes que a ell li van agradar en especial en algun moment de la seva vida. La tria la va fer poc abans de morir tot recordant els primers llibres que va llegir en una petita biblioteca d'un barri de La Plata. Els autors que ha trit són ben coneguts i els contes, com és d'esperar, estan molt ben escrits. Amb tot, jo no els hagués triat tot i reconèixer el seu valor. Algun d'ells m'ha agradat força, però d'altres, els he trobat redactats en un estil que ara, a i, em costa de llegir. L'últim conte, de Dostoiesvski, no em recorda gens ni mica al Dostoiesvski que jo havia llegit i fruït; és un conte amanerat, novel•leta rosa, que té valor perquè està ben escrit i ben pensat, però que no em deixa cap interès per rellegir-lo un altre dia.
També hi ha contes de Kafka, de Gogol, de Stevenson, de Borges, de Böll, i de Yourcenar, entre d'altres. Algun dels contes m'ha agradat força, però en general considero que no va triar el millor de cada autor. Amb tot, el fet de ser contes curts, fa que sigui fàcil i entretingut de llegir.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Fundació Dalí




Fundació Dalí

Figueres

19 d'octubre de 2010



Hem estat visitant a Figueres la Fundació Dalí amb un grup del Col•legi d'Enginyers. Val la pena tenir una bona guia que t'expliqui detalls i històries del que vas veient.
Sembla que Dalí era molt tímid i quan tenia una entrevista dia: "vaig a vestir-me de Dalí", i així, creant un personatge, li passava la vergonya. Dalí volia ser enterrat a Púbol amb la seva estimada Gala, però després del incendi del castell i instal•lat a Figueres a la seu del Museu, va decidir que l'enterressin dins el museu, en un lloc on pogués "estar" amb la gent que contemplava la seva obra. La idea de Dalí era que la vida tenia tres fases: gestació, vida i resurrecció, i per això està enterrat en una mena de cripta -gestació- i la gent passa per allà i s'hi troba la tomba de Dalí, la majoria de vegades sense saber-ho.
Ell va decidir personalment on havia d'anar cada obra concreta i s'ha respectat el seu desig.
L'edifici havia esta un teatre i només entrar et trobes en una mena de platea on tots els palcs estan plens de figures en diferents posicions que recorden els òscars; i enmig del patí un cotxe, un Cadillac, regal a Gala i que ella conduïa -només n'hi ha sis com aquest en el món- amb una figura enorme que simbolitza la Victòria de Samotràcia dalinitzada...
No puc parlar de totes i cada una de les pintures que hi vam veure però sí vull comentar-ne un parell. A sobre l'entrada hi ha una enorme pintura que simbolitza Déu pare i mare; té un braç i una mà d’home i un de dona. I també un pit masculí i un femení. La diferència dels pits consisteix en un petit dibuix en el mugró:un espermatozoide en el de l'home i un òvul en el de la dona. Aquesta pintura està`plena de simbolismes, però m'allargaria massa explicant-los, Haureu d'anar-hi i demanar una guia que us expliqui. Val la pena!

La pintura coneguda de Gala, l’home amb un pa am cap, la panera del pa, i un sostre amb també moltes referències i que el que primer es veu i de manera extraordinària són dos parells de peus que sembla que pugin al cel. I també el quadre de la creació de la llum.
Vam visitar també la col•lecció de joies, meravellosa i simbòlica tota ella; hi ha uns elefants amb potes molt fines i estilitzades que volen donar a entendre que un animal pesat com un elefant també es pot elevar amb lleugeresa cap a les altures.
Van explicar-nos tantes coses que moltes d'elles ja n'hi recordo; se m'han barrejat i crec que necessito tornar-hi i passar-hi més estona.
Dalí no pinta res perquè sí, sense motiu; tot té una explicació, i si te l'expliquen i tu ets receptiu ho entens i gaudeixes de la seva obra.
Dalí pot ser un pintor meravellós si intentes entendre'l i posar-te al seu lloc; és un geni, una mica boig, però un geni!


dissabte, 16 d’octubre del 2010

Castell de Montjuïc



Castell de Montjuïc

16 d'octubre de 2010




Ahir va fer 70 anys que el President de la Generalitat de Catalunya (1934-1940) Lluís Companys era assassinat per ordre de Franco en el castell de Montjuïc. La guerra civil ja havia acabat però no els assassinats que encara tenia pendents el dictador. És l'únic president democràtic d'Europa assassinat i l'estat espanyol setanta anys després encara no ha anul·lat el consell de guerra que va dictar-ne l'afusellament.

Avui ens han deixat dos néts a casa i hem aprofitat per portar-los al castell, que el coneguessin, que veiessin els canons, canons que van servir per bombardejar Barcelona sota la regència d'Espartero l'any 1842, i l'any següent sota el general Prim; les meravelloses vistes de Barcelona que es dominen des d'aquest recinte i, de pas, explicar-los una mica la història recent de Catalunya. Que sentin noms com Companys, Macià, guerra civil, dictador, que comencin a entendre que les guerres són sempre dolentes pels dos bàndols, i que es fa molt mal i fa patir molta gent. No espero que recordin tot el que els hem explicat però sí que els noms els sonin com també l'assassinat d'un president de la Generalitat.
Hem fet el recorregut fent servir tots els mitjans de transport possibles, ferrocarril, metro, funicular, telefèric... Hem vist les piscines olímpiques, i hem seguit caminant i quan finalment volíem agafar l'aeri per anar a parar a la Barceloneta ens hem trobat que tancaven de 2 a 3, "per dinar". Hauríeu d'haver vist les rialles dels estrangers davant aquesta extravagància. No poden fer torns, com tothom? No és normal que un dissabte et trobis amb l'aeri tancat durant una hora pe dinar! Hem agafat un autobús i hem anat a parar a la Plaça Catalunya. Tota la muntanya de Montjuïc lluïa amb el sol esplèndid que ha fet avui, l'helicòpter que dóna la volta per Barcelona no parava d'anar i tornar, el mar d'un blau netíssim i amb els vaixells a port feia goig de mirar. Tot plegat fa que pensis que val la pena de tant en tant quedar-te a Barcelona i anar coneixent o ensenyant aquesta nostra bonica i estimada ciutat. Hem dinat i amb els nens ja cansats hem tornat cap a casa.
És molt diferent anar amb dos néts que amb vuit. Hem pogut parlar amb ells, riure, jugar i passar un bon dia. Ho haurem de fer més sovint agafant només un parell de néts cada cop!


dijous, 7 d’octubre del 2010

Tuper?

Màrius Serra ens sorprèn, com de costum, amb paraules i expressions que no coneixíem. Gràcies!

7 d'octubre de 2010


Tuper?

La setmana passada, a Sabadell, vaig trobar un munt de particularismes lingüístics. Els més cridaners són els gastronòmics: l’estrep (pegadolça), el petador (fuet), les xurruques (els quicos de blat de moro) o les xips (patates fregides). Les “Paraules en ruta” que fem cada dilluns amb l’Espartac Peran al “Divendres” de TV3 m’han permès constatar que la majoria de particularismes lèxics tenen a veure amb l’estómac. Per això, quan en el procés previ d’investigació el sabadellenc Cesc Prat em va brindar l’expressió “anar tuper” el primer que em va venir al magí va ser una carmanyola (un tupper, allò que els aimats veïns de Terrassa anomenarien una taifa). I no. “Anar tuper” vol dir tenir dificultats de mobilitat, ja sigui per lesió temporal o per discapacitat permanent. Alguns sabadellencs confonen l’anar tuper amb l’anar torpe, la qual cosa podria indicar-nos que ens les havem amb un castellanisme. Doncs no. Prat ha escatit que el tuper de Sabadell no deriva del torpe castellà, sinó de l’adjectiu talper, definit a l’Alcover-Moll com “Calmós, encongit, que va lentament com un talp (Lluçanès)”. Qui va tuper, o talper, camina com si ho fes a les palpentes.

Màrius Serra. Avui. Dijous, 7 d'octubre de 2010

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Miquel Barceló 1983-2009



Miquel Barceló 1983-2009
Caixaforum
amb Isabel Larruy

6 d'octubre de 2010

A Miquel Barceló l'has d'entendre; algú t'ha d’explicar la seva filosofia, què hi ha rere cada pintura seva. I així aconsegueixes ficar-te en el seu món i gaudir del seu art. Comencem per dir que Barceló utilitza tot el que dóna la natura per realitzar la seva obra: caps de rap, femta humana, fruita i verdura, espagueti, arròs,... i tot el que puguis imaginar-te. Per sort tot això arriba al museu ja sec i sense cap mena d'olor, o pudor!


 
En totes les seves obres hi posa algun element de la Mediterrània; ell és de Felanitx, Mallorca, i les tomàtigues surten pertot.
De petit el seu avi el va deixar entrar a la seva biblioteca i d'aquest record n'ha fet un quadre que jo trobo bellíssim: un gran finestral que dóna el mar, llibres pertot i ell, tal com es va sentir entrant en aquell "santa sanctorum": petit, poca cosa davant la immensitat de saber que hi havia allà dins, despullat i en plena erecció que vol significar la descàrrega d'adrenalina que dóna després lloc a una obra.
Cansat i atabalat d'Europa li van recomanar anar a l'Àfrica. A Mali va descobrir com vivien i lluitaven aquells països. Va viure allà i va pintar quadres molt significatius. I en veure la ceguesa de tants i tants nens i grans va fundar un hospital que ha retornat la vista ja a una pila de gent, alguns dels quals els té pintats en aquesta exposició. Però el més impactant per a mi ha estat la representació d'una cabra a la creu; pot escandalitzar si no t'expliquen el camí que el va portar a pintar així a la cabra. La cabra dóna la vida a molta gent. La seva llet alimenta a nens i vells; la seva sang, xuclada directament d'una ferida que li fan cura a molta gent. Tot s'aprofita d'aquest animal. Li deuen la vida. I ell ha volgut posar dues cultures ben diferents de costat. Per a nosaltres Crist és el nostre aliment en l'Eucaristia, la seva sang vessada ens ha salvat i a la creu va morir per nosaltres. Per a ells la cabra és el seu aliment, la seva sang els salva i és a través d'aquesta cabra que Barceló ens vol fe veure la vida i la salvació d'aquesta gent. És un quadre impressionant, del qual no he trobat cap fotografia. I em sap molt greu.
Acaba l'exposició amb la pintura del fulletó; ell mateix representat com un goril•la. El va presentar a la Biennal de Venècia 2009. Sempre pintava agenollat i amb les dues mans, en posició de gos; ara, cansat perquè la fama pesa, ha de seure; i ens alerta que en aquest món tot el que sigui art, literatura, música està en camí d’extingir-se, com els goril•les, i per això ha triat aquesta representació.
Té una colla de aquarel•les molt boniques, fetes molt ràpidament, lleugeres, amb pocs traços, però que defineixen perfectament un paisatge o una situació.
En entrar al museu hi ha una escultura enorme representant un elefant potes enlaire i sostingut només per la trompa. Ens vol dir amb aquesta representació que tots els nostres valors estan capgirats, potes enlaire, i el pobre elefant està buscant l'equilibri i nosaltres acabarem igual si no fem alguna cosa per a recuperar aquests valors.
Moltes coses em queden al tinter, però he sortit de l'exposició, satisfeta, impressionada, i amb ganes de conèixer millor l'obra de Miquel Barceló.