dissabte, 30 de maig del 2015

Un film (3000 metres)


Un film (3000 metres)
de Víctor Català


Club Editor

Maig de 2015  


Nonat Ventura és un nen bord, deixat en un orfenat, que creix amb un sentiment profund de greuge cap als seus pares biològics. Ell no es veu com els altres; està segur que els seus pares eren gent important, gent que ara deuen viure amb totes les comoditats mentre que ell està tancat i malviu. S'escapa i decideix buscar els seus origens.  Però per la seva manera de ser que deixa veure un esperit venjatiu mai no se li acaba d'obrir cap porta que el condueixi als seus progenitors.   I llavors decideix deixar Girona on sempre ha viscut i anar a Barcelona, la gran ciutat, amb més oportunitats. I es fa lladre. Però lladre refinat i admirat; li diran: el Senyoret. 
Si l'anem seguint veurem el retrat d'una Barcelona convulsa i personatges de tota l'escala social.  
És una gran obra, que la crítica la condemnava per anacrònica i en canvi és una meravella que està fora del temps. 
A més, llegir Víctor Català,  amb el seu escriure no normatiu, té un encant especial.

Aquella dona mentia! Ell no sabia per què, ell no podia sospitar quin ocult propòsit la movia a fer la comèdia. però, estava tan segur que la feia, que hi hauria apostat la vida. Ell l'havia vist la vigília, quan el reconegué, plena d'una alegria franca i efusiva. mostrant cor i ànima esbatanadament oberts...  i després, quan ell s'hagué explicat, aquell cloure's de repent.......   Aquella dona, que sabia molt més del que deia, que tal volta ho sabia tot, el que pretenia amb les seves camàndules era tancar-lo fora de la veritat.... Però per quin motiu? Allí estava la clau! Ah, si en devia ésser de gros, de poderós, aquell motiu... Segur que no l'enganyaven els seus pressentiments... Els seus pares eren gent d'upa...                                                                                      

Boyhood


La Bíblia andorrana
d'Albert Villaró

Premi Prudenci Bertrana 2015

Columna

Juliol 2016


L'Andreu Boix és un policia andorrà. Acostumats a una vida més aviat tranquil·la descobreixen un dia un banquer assassinat. Aniran estirant fils i es troben amb una difícil situació amb els seus veïns. Des de buscar l'asassí i els motius a remenar papers a Madrid l'Andreu es troba amb un embolic que no s'esperava. Naturalment hi ha barrejats tots tipus de persones, des de les que volen apartar el Co-Príncep de la Seu per posar-hi el rei Joan Carles, a tots els qui tenen comptes a Andorra i poden tenir a veure amb el procés d'una Catalunya independent. Tot això amanit amb amagatalls, amb actuacions sense escrúpols als quals l'Andreu no hi està acostumat, amb la busca i trobada de la Bíblia andorrana i fins i tot amb la recuperació de la famosa imatge de la Marededéu de Meritxell desapareguda durant l'incendi del 1972. 
La Bíblia andorrana és un pacte secret entre el papa de Roma i el rei d'Espanya, signat l'any 1717. Un pacte de substitució del copríncep episcopal. El bisbe d'Urgell, fora. Sempre que li convingui al papa. Una paraula seva i està fet. I això pels andorrans pot significar pena d'extinció, d'annexió amb Espanya, ja que aquests tipus de documents no prescriuen... 
El llibre ha estat escrit i publicat aprofitant el procés que Catalunya ha endegat. I en parla força. 
És un llibre entretingut i que fa volar la imaginació. Malgrat to, no és dels llibres que a mi m'agradin massa. L'he llegit a gust, però no em quedarà com un dels bons llibres que hi ha al mercat. 
L'he de rellegir perquè ha agradat molt a gent que llegeix i amb qui comento llibres... 

dijous, 28 de maig del 2015

Entremeses


Entremeses
Un reencuentro con la vida y con el teatro
de Miguel de Cervantes

Teatre Romea

27 de maig de 2015

És una producció del Teatro de la Abadía
en coproducció amb Clásicos de Alcalá,
Teatro Calderón de Valladolid i Teatro Principal de Zaragoza

Direcció: José Luis Gómez
Actors: Eduardo Aguirre de Cárcer, Diana Bernedo, Julio Cortázar, Miguel Cubero, Palmira Ferrer, Elisabet Gelabert, Javier Lara, Luis Moreno, Imma Nieto, José Luis Torrijo

Sovint es te la idea que teatre clàssic és sinònim de drama i teatre seriós. Cervantes ens demostra que es pot fer teatre divertit, sempre actual, amb rigor lingüístic i una gran riquesa lèxica.
El director va triar tres entremeses: La Cueva de Salamanca, El viejo celoso i El Retablo de las Maravillas.
Sembla que no trobava el punt just que buscava per ensenyar-nos Cervantes. Llavors va recordar que Cervantes va estar una temporada a Roma, amb el cardenal Acquaviva i ve decidir submergir-se en l'estudi pràctic dels codis de la Comedia del'arte com havia fer l'autor. Només va decidir quedar-se amb l'essència i, en canvi, buscar en la memòria rural i en els refranys de casa la manera de conduir aquesta obra. I la situa en un poble petit, al voltant d'un arbre, amb cadires al voltant de l'escena, amb vestits típics de l'època i amb instrument de música, cants i balls.
El resultat és una obra divertida, amena, molt ben interpretada, que et fa passar una bona estona i, com sempre que veus una obra clàssica bona, t'agafen ganes d'agafar el llibre i llegir-lo o rellegir-lo.





dilluns, 25 de maig del 2015

Primera Comunió Jana


Primera Comunió Jana

24 de maig de 2015


La Jana ha fet la Primera Comunió. Ella ha volgut anar vestida de blanc perquè totes les nens hi anaven. Estava molt maca i molt contenta. 
Penso que amb quasi 10 anys ja s'adonen una mica del que significa entrar una mica més en la comunitat de cristians. I espero que es vagi posant al dia i no quedi tot en un dia maco i emotiu sinó que entengui de mica en mica l'evangeli i la figura de Jesús a la llum de nostres temps.


Quan hem arribat a l'església jo li he posat, com a la Berta i a la Martina, la medalla de la meva àvia. Em fa molta il·lusió i m'emociona cada vegada. Sembla com un cordó umbilical que va unint les dones de la família...


L'església, petita i recollida era adient per la Comunió. Tota la família l'hem acompanyada i ella s'ha sentit recolzada en tot moment. Han fet una pregària cada nen i nena que feien avui la Comunió.


Després hem anat a casa nostra perquè dues famílies nombroses no caben en qualsevol pis, i hem tingut un dinar alegre i divertit. Dóna gust veure tants nens i nenes i, en aquest cas, també joves, junts i participant d'una mateixa festa que cadascú es mira de la seva manera però que celebrem tots junts. 
La pena és que els altres avis no han pogut ser-hi per una inoportuna pneumònia. La Nina ha estat a la cerimònia religiosa però després ha volgut quedar-se amb en Miquel a casa seva. Els hem trobat a faltar.







El Jordi i la Marta li han regalat una ceràmica per penjar a la paret dient: "Jesús t'estima" i al darrere amb aquest escrit:

Jana, estem molt contents de compartir amb tu la teva primera Comunió. 
Avui prens el camí de la Pau:
         La Pau amb Tu mateixa
         La Pau amb els Altres
         La Pau amb el Món
         La Pau amb Déu
Recorda que ens tens a prop!

El pastís l'he fet jo també, com a les altres nétes, amb la seva lletra com a guarniment. Li ha agradat i ella ha repartit un dibuix fet d'ella amb un recordatori de xocolata.


Tot és molt diferent d'abans. Recordo les estampes de Primera Comunió meves, més semblants a les de la meva mare que no pas a les dels meus fills, amb un vers darrere de Verdaguer o fet a casa... Els nostres fills ja van dibuixar ells mateixos la seva estampa de recordatori i el vers era fet de la meva mare. Ara, ni estampa ni vers. La Jana un dibuix molt maco però no es fa ni això. Tot canvia excepte l'essencial: l'entrada d'una nena al món adult cristià de mà dels seus pares, dels seus avis, de la família, dels amics, de la comunitat cristiana. Per molts anys!






dissabte, 23 de maig del 2015

El curiós incident del gos a mitjanit


El curiós incident del gos a mitjanit
de Mark Haddon

Teatre Lliure
Gràcia

22 de maig de 2015

Adaptació: Simon Stephens
Direcció: Julio Manrique
Actors: Mireia Aixelà, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Pol López, Marta Marco, Norbert Martínez, Xavier Ricart

M'ha agradat llegir abans el llibre, tot i que l'obra és gairebé textual. Molt bona l'adaptació i genials els actors. Tot i que hi ha molts actors en destaco tres: el Pol López, un magnífic Christopher, el pare, Ivan Benet, i la tutora, la Siobhan, una Marta Marco que ja voldrien tenir al costat tots els nens i nenes que tenen problemes. 
Amb pocs recursos escènics, però espectaculars, passem del interior d'una casa, a l'estació de metro, a la carretera... amb una pantalla que et dóna la sensació de moviment.
L'obra, a diferència del llibre, es reparteix la narració entre el noi, el Christopher, i la Siobhan que l'ajuda en la narració fent-la, però, en boca del noi. Tot el que he llegit a l'obra, els sentiments i manera de fer del noi, les reaccions dels pares, extraordinàries i molt ben expressades sobretot el pare, l'ajut inestimable de la Siobhan, tot es fa real dalt l'escenari.


Diu Julio Manrique: La història a més de ser trepidant i divertida i sorprenent i tensa i personal i alhora transparent i enigmàtica i alhora única i "per a tots els públics", és una història que, escrita des del cor, arriba directament al cor.  
En Christopher Boone és un noi extraordinari. És extraordinàriament intel·ligent, li agraden les matemàtiques i observar el cel, de nit, imaginant que algun dia viatjarà per l'univers dins una nau espacial. En Christopher Boone és un noi diferent. La gent el confon sovint, perquè sovint sembla que les persones tenen la mania de dir coses diferents d'allò que en realitat estan dient. En Christopher Boone, com un  petit Sherlock Holmes, s'entestarà a resoldre el misteriós assassinat d'en Wellington, el gos dels seus veïns. En Christopher Boone, com un petit Ulisses, s'atrevirà a creuar, per primer cop, l'oceà de pors i obstacles i confusió i soroll que el separen del món i agafarà un tren, per primera vegada a la seva vida, per tal d'arribar a Londres fugint d'una mentida. En Christopher Boone és el meu heroi. Un d'ells, almenys. I espero que passi a ser-ne, també, un dels vostres.

Sembla que vist l'èxit de l'obra la tornaran a fer la temporada que ve. No us la perdeu! 

dissabte, 16 de maig del 2015

Bodes d'or del Gabriel i la Maria Àngels


Bodes d'or del Gabriel i la Maria Àngels

16 de maig de 2015 -va ser el 1 de maig-



Ha estat un dia molt bonic! Ja és prou important i motiu de felicitat que una parella arribi als 50 anys de casats estimant-se i convivint feliços, acompanyats de fills i néts. I de família i amics. Però és que a més el Gabriel i la Maria Àngels són especials. Són una parella discreta, que no es fa notar, però que deixa empremta en tothom qui els coneix i els tracta. El Gabriel, alt com un santpau, és un sant baró que tot el que té d'alçada ho té de bonhomia i segur que no et deixarà mai penjat! Sembla que no hi sigui i sempre està amatent al que necessitis o facis. I estima amb carinyo a la Maria Àngels... Ella és forta i decidida. Sap el que vol i el que vol és que tothom qui la volta estigui bé i content. Sap estar al seu lloc i sempre endevina on fa falta o on la necessiten. I s'estima al Gabriel amb tot el cor... És una parella amb qui dóna gust compartir camí. Gràcies, doncs, per comptar amb nosaltres en un dia tan assenyalat, per comptar-nos entre els vostres amics. Sabeu que hi som i que sempre ens tindreu a prop. 


Primer hem tingut una Eucaristia a Sant Pau del Camp, on es van casar. És petita i recollida, però aquelles pedres antigues ajuden a trobar-t'hi bé, a sentir-t'hi acollit. La Coral de la Comunitat de Casp ens ha acompanyar amb els seus cants. Jo, que no entenc de música, destacaria el Parenostre de Montserrat i el poema de Salvat Papasseit "Dóna'm la mà..." musicat per Josep Crivillé, que ha estat preciós! El poema ja és prou bonic però, a més, amb música, és una meravella! També un dels néts, en Marc, ha tocat "Un dia de novembre" de Leo Brower, amb la guitarra i ha estat molt bé! 


A l'homilia en Francesc Roma ha fet el símil amb un castanyer que m'ha agradat molt i ho explicaré en un altre entrada. 


Un gest bonic ha estat a les ofrenes quan els tres fills, tots de l'alçada heretada del pare, han ofert els ciris del seu baptisme. Jo, que no sóc ningú de la família, em sentia orgullosa en veure'ls. Imagineu-vos els pares! 
Després hem anat cap a l'hotel i allà, després d'una esplèndid aperitiu ens hem assegut a dinar. Ens ha tocat una taula molt agradable, amb persones amb qui tenim avantpassats comuns, gent que s'estima la terra, les seves arrels, i al mateix temps es dediquen a fer feina pel país, per les persones, gent amb força anys a l'esquena però amb un esperit i unes ganes de fer coses que ja voldrien molta gent de 50 anys!. Hi havia vida a la taula, molta vida! Hem parlat molt, molt. i feia temps que no tenia una conversa tan interessant i agradable, tan natural i senzilla, com la d'aquest dinar. Gràcies, una vegada més, Gabriel i Maria Àngels, per saber triar tan bé els companys de taula!. 
Després uns quants néts han tocat un parell de peces de música interpretades amb diferents instruments. És una cosa que envejo ja que la meva trista oïda no em permet distingir un do d'un fa però em deixa gaudir de la música i sobretot, de l'orgull d'uns avis amb uns néts que toquen per a ells.


I una noia ha cantat, acompanyada per la guitarra, "Els vells amants". Bonic... 
Els fills han llegit un curt text als pares i fills i néts els han regalat un ram fet, no amb 50 roses, sinó amb 50 cors de paper fets per ells. Detalls, detalls... La Maria Àngels els ha transmès com a herència el seu gust pels detalls... 



Nosaltres, la colla del grup de  la Comunitat de Casp que érem allà amb ells els hem portat un àlbum amb fotos dels vint anys que fem camí junts. Viatges, sortides, dinars, reunions... una mica de tot, un àlbum també ple de vida, de la que hem compartit durant 20 anys. 


Ha costat aixecar-nos i marxar. Estàvem molt a gust. Però ja era hora i a poc a poc hem anat retirant-nos 
Moltes felicitats Gabriel i Maria Àngels, Maria Àngels i Gabriel!!! Seguiu essent com sou i deixeu-nos seguir compartint moments com aquest amb vosaltres. Com aquest i els que vinguin. Que els amics hi som sempre, a les verdes i a les madures! 
També és bo de comentar el detall que ha tingut aquesta parella. Han demanat que tothom qui volgués fer un regal ho fes posant diners en un compte a nom de Abló Pkédé, la ONG que fa uns anys vam fundar aquest grup d'amics per ajudar a projectes de sanitat i educació a Àfrica, sobretot a la part de Benin, Senegal i Gàmbia. Un fet que els honora! 
I acabo amb unes paraules que fa anys que tinc al cap i m'agraden i que ells han escollit per posar al final del llibret de l'Eucaristia. Són paraules de Dag Hammarskjöld, suec, que va ser Secretari General de l?ONU i que l'any 1961 va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau. I diu:

Per tot el que ha estat, gràcies!
A tot el que ha de ser, sí! 


L'hort de les oliveres


L'hort de les oliveres
Una òpera de Catalunya
de Narcís Comadira


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

15 de maig de 2015


Direcció: Xavier Albertí
Actors: Mercè Arànega, Ruben de Eguia, Marta Ossó, Robert González, Mont Plans, Oriol Genís, Carles Canut, Amèlia Riu, Antoni Comas, Ricard Farré

Molt bona, i cada vegada que hi penso més m'agrada! A part d'una Mercè Arànega esplèndida he descobert a un Ruben de Eguia que treballa molt bé. Espero retrobar-lo en més obres. 


Comença amb aquestes paraules: 

A estones sento un desig fortísssim d'escriure per al teatre un vodevil o una comèdia . I l'escriuré, si res no m'ho impedeix, però la donaré al teatre no pas abans de la fi de 1903...

Això ho va escriure Txèkhov en una carta d'abans de "L'hort dels cirerers".

Jo, pobre poeta local,
a vegades també sento aquest desig fortíssim.
I finalment m'he decidit. No sé
si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia,
o una mica de tot. 
Com serà? No ho sé. 

Narcís Comadira. "L'hort de les oliveres". 


Perquè l'obra és una barreja de Txèkhov, del Hamlet de Shakespeare i de la Passió, mort i Resurrecció de Jesús segons l'Evangeli. 
El poble és Riudejoncs de les Arenes. Una casa pairal, un hort immens d'oliveres, un pare que acaba de morir i la trobada anual pel sopar de dijous sant...

Un sopar que recorda el Sant Sopar; una taula llarga, la família, el rector, el notari, un poeta... Mort el pare, la mare i la filla volen vendre la finca per fer-ne una urbanització. Però la casa i les oliveres el pare les ha deixades al noi, al Guillem, i aquest no vol vendre. Sent les arrels i sent el seu pare. Qui tot ho veu i ho sap són dues persones:la minyona, que ja ha estat dida de tots, que fa 60 anys que és a la casa



 i el poeta, que és qui ha iniciat al Guillem i als joves de la família en l'obra de Shakespeare. 



No puc ni vull explicar l'obra però em costa. M'agradaria dir-ho tot tal com ho interpreto i com ho sento, l'admiració del paper de la mare, el difícil paper del fill, l'alegria del rector tocant música i cantant perquè els qui volen comprar li arreglaran l'església, el notari en el seu paper... I el poeta, que és el que entén al Guillem i es desespera veient la lluita de la família. El Guillem acostuma a respondre a les preguntes amb frases de Hamlet i l'obra té una gran similitud amb "L'hort dels cirerers" de Txèkhov i també amb al Passió... I no puc dir res més. 





Només que aneu a veure-la perquè és una obra per comentar-la i pensar-hi. Només pel fet d'estar escrita per Narcís Comadira ja val la pena. El text és excel·lent! I els actors es mereixen la vostra visita i el vostre aplaudiment! 
I us deixo amb les paraules de l'autor:



dimarts, 12 de maig del 2015

Neix la Núria


Neix la Núria

12 de maig de 2015


Ha nascut la Núria, filla de la Cris i el David. És una nena preciosa i essent primera filla i primera néta, per part de la Cris, serà, segur, mimada com ningú perquè és tan bufona que no ho podran evitar. 
Enhorabona als pares i avis! 



30 de juliol 
I ara, amb dos mesos, sembla ben pel-roja! 


dilluns, 11 de maig del 2015

La Pobla de Lillet


La Pobla de Lillet
40 anys Maurici

9 i 10 de maig de 2015


Pel febrer el Maurici va complir 40 anys. Ens va convidar a tota la família a un cap de setmana a una casa rural i activitats. Però va coincidir amb una forta nevada i no es podia accedir a la casa. I ho vam deixar per més endavant. I ho vam encertar!  La casa està situada dalt de la muntanya pujant per un mal camí de 7 km. i vas passant per boscos i fondalades amb arbres de fulla caduca. El resultat és meravellós. Els diferents verds dels arbres esclaten amb la lluminositat del sol i t'omplen la mirada de verds diferents que no et canses de mirar. Perquè és un indret en què els arbres et deixen veure el bosc i des de la casa l'espectacle és una meravella!



I de nit els estels brillen amb força sense que cap contaminació lumínica els molesti. Per tant, el lloc és magnífic! La casa és La Rectoria de Sant Genís de Gavarrós i, com totes les rectories, està molt ben situada en un lloc tranquil i paradisíac! 
A la tarda des de la Pobla de Lillet vam agafar un trenet, el tren del ciment, que porta fins al Museu del ciment i que es pot visitar.



De baixada ens vam aturar als jardins Artigas, que nosaltres no coneixíem, dissenyats per Gaudí. Són interessants de veure i és bonic i agradable passejar-t'hi. Gaudí va ser contractat per Eusebi Güell per a construir el Xalet del Catllaràs com a habitatge pels treballadors i enginyers de les mines . Es va allotjar a casa la família Artigas, propietari d'una de les fàbriques i en agraïment a l'atenció rebuda Gaudí li va regalar al senyor Artigas el disseny del jardí. El més bonic, però, era veure tots el néts corrent pels ponts i amagant-se pels racons, rient feliços, i el Jordi petit seguint-los pertot!






Vam pujar després a la casa i vam distribuir habitacions. A sobre la casa hi ha l'antiga església, mal conservada però amb un encant especial. I una curiositat que he de buscar o preguntar: a tocar de l'església hi ha un petit cementiri. Cementiri que saps que ho és perquè l'amo de la casa ens ho va dir; però no hi ha ni una pedra ni una creu. No ho havia vist mai! Sembla que pujant per aquest camí hi havia algunes cases les restes d'algunes elles les vam veure tot pujant, i tota aquesta gent anava a l'església, i també gent de la Pobla. I ni una creu ni pedra... Ho trobo molt estrany!



Vam sopar al vespre, tard, però en un ambient d'aquells que et fan pensar que la vida és bella, que tot va bé i sobretot que tenim una família magnífica. Els nens rient i ajudant, els pares distesos i tranquils, tothom somrient, rient, parlant... una imatge per guardar-la a la retina i conservar-la!




L'endemà al matí, després d'esmorzar i fer fotos ja que el paisatge lluïa com mai,  amb un sol i un dia magnífics,




vam anar a les mines de petroli de Riutort. Jo ni sabia que n'hi havia i em va agradar molt. Tots amb el casc posat i amb un geòleg que ens anava explicant la història de la mina i com funcionava. Donava gust veure els nens escoltant i el Roger, que ho acabava d'estudiar, parlant amb el guia... Un orgull d'avis que és massa!





I una pedra amb petroli que el Sergi va trobar i va guardar.


El dinar a la barbacoa i després, amb la calor que feia es va anar animant tot i els nens van començar a mullar-se amb l'aigua d'una font que rajava fresqueta a tocar de la casa. Tots rèiem però primer la Marta i després el Jordi s'hi van afegir i van quedar tots ben xops!









Un cap de setmana perfecte, tranquil. alegre, festiu... Maurici i Sílvia, gràcies, moltes gràcies!!! Molt ben organitzat, buscant un lloc que en Jaume i jo no haguéssim ja visitat, gràcies a tots per regalar-nos un cap de setmana tan bonic! És després de moments com aquests que penses que tot el que has viscut i fet ha valgut la pena, que tenim uns fills i joves magnífics, que tenim uns néts que són una joia, atents, simpàtics, carinyosos... que ens fan sentir a gust i feliços! Moltes gràcies!!!

I aquí la foto de tota la família.