dimarts, 29 de març de 2011

Ha nascut el Jordi!




Ha nascut el Jordi!

29 de març de 2011


Tot i que l'esperaven per l'abril, el Jordi ha decidit arribar al món abans d'hora. Els pares i germans ja feia dies que l'esperaven; tots li volíem veure ja la careta. És una preciositat! Té els ulls i el cabell del Sergi i de la Júlia però és el Roger...
Per a nosaltres, els avis, és una alegria molt gran. Poder veure i viure i gaudir dels néts és el somni i la meta d'una vida viscuda en família. En Jordi petit és el nét número nou i, tret de la novetat que et comporta ser àvia per primera vegada, per tots sents la mateixa emoció. Una vida que comença, una família que es fa més gran, uns ullets per contemplar, una maneta per estrènyer... Amor, carinyo, gratitud, emoció... tot és poc en el naixement d'una nova personeta.
Ara que en Jordi, amb tres germanets davant i tants cosinets serà més eixerit que un gínjol i trapella per força.
Quarts fill del Maurici i la Sílvia, família nombrosa de debò, per molts anys!!!
I que el puguem veure créixer i estimar-lo tant com a tots els altres durant molt i molts anys...


dissabte, 26 de març de 2011

De dioses y hombres

De dioses y hombres


Cine Maldà

25 de març de 2011


Direcció: Xavier Beauvois
Actors:  Lambert Wilson, Michael Lonsdale, Jacques Herlin, Philippe Laudenbach, Xavier Maly, Loïc Pichon, Olivier Rabourdin, Jean-Marie Frin, Olivier Perrier
Guió: Xavier Beauvois i Etienne Comar



Vuit monjos de l'orde dels Císter viuen en les muntanyes del Magreb cap als anys 90. Sota el monestir s'ha anat formant un poble, musulmà, que se senten protegits i acompanyats pels monjos i viuen confiats i amics. Els monjos treballen, porten mel a vendre al mercat, tenen cura de l'hort, preguen, escolten la gent del poble i un d'ells, metge, es dedica tot el dia a rebre malalts i, a més de donar-los medicines, els ajuda en petites coses que necessiten, Respecten la seva religió i els musulmans els respecten a ells.
Un dia un grup fonamentalista assassina uns estrangers, uns croats. Els estrangers corren perill i l'exèrcit vol protegir els monjos i fins i tot els demanen que tornin a França.
La reacció dels monjos és molt humana. El prior, més jove, decideix pel seu compte que es quedaran tots al monestir; els monjos li critiquen que hagi pres ell sol la decisió però l'accepten. A poc a poc van parlant i dos o tres monjos parlen de marxar. Parlant amb els musulmans del poble insinuen que potser ells se’n tornaran a França; que són com ocells en una branca i que nos saben què faran. La ràpida resposta d'una dona és: els ocells som nosaltres, vosaltres sou la branca; si la branca es trenca, on anirem els ocells? Qui ens acollirà? No volen l'ajuda del exèrcit, volen la protecció del monestir.
L'evolució del pensament dels monjos, enmig de les pregàries i els cants, amb el monjo metge curant els malalts, és molt humana i natural. Finalment decideixen tots quedar-se.
És impressionant una de les últimes escenes: abans de sopar, en el refectori, el monjo metge porta dues ampolles de vi i les deixa a la taula. I la càmera va enfocant un a un tots els monjos i com van canviant d'expressió. Primers, desconcert, després alegria; quan s'adonen què significa aquest vi, por i tristesa, alguna llàgrima, després conformitat i finalment alegria enmig de la tristor perquè han entès que la seva vida és estimar fins al final i estar amb la seva gent fins a la mort. És la representació perfecte del Sant Sopar: alegria i tristor, acceptació i coherència. Són escenes magnífiques! L'escena final, els monjos caminant per la neu, amb la boira que els engoleix és el símbol d'un final tràgic però compromès i viscut amb dignitat i amb coherència.
La pel•lícula es basa en un fet real, en la vida dels monjos del Císter del Tibhirine, a Argèlia, des del l'any 1993 fins al seu segrest l'any 1996.
La fotografia és esplèndida; la pel•lícula una mica lenta però penso que ha ser així perquè la vida del monestir és de pau, sense presses, tot i la molta feina que fan. Els càntics, les pregàries, les reunions dels vuit monjos per decidir què fer i prendre decisions, la cara del monjo més vellet, la figura del metge, el prior, el més jove que té por de morir, o més que por que es qüestiona de què servirà aquesta mort... tot junt fa que la pel•lícula sigui d'aquelles que quan surts creus vertaderament que has vist una cosa diferent, una cosa per la qual val la pena viure, el sentit de vida d'unes persones que són església, ESGLÉSIA amb majúscules. Bona gent ells, i també la gent del poble que no entén perquè es mata als estrangers, perquè es mata a una noia jove per portar vel... i que conversen amb els monjos per veure si aconsegueixen trobar un sentit a tot aquest mal.
Aneu veure-la. Val al pena!


dijous, 24 de març de 2011

Pare Manel

Pare Manel
més a prop de la terra
que del cel
de Francesc Buxeda i Aliu


Angle Editorial


Març 2011


Quina propaganda li han fet al llibre del Pare Manel! Dient a tort i a dret que el volien excomunicar han aconseguit que la gent que no el coneixia vulgui ara saber de quin personatge es tracta.
El pare Manel no és un capellà com els altres. N'hi ha com ell, però no massa. El pare Manel es dedica a acompanyar la gent del seu barri de la Trinitat, Roquetes i Verdum i als presos de diferents presons.
És un personatge atípic. Creu en Jesús de Nazaret, creu en Déu, però creu també en una església plural on hi poden trobar aixopluc persones de diferent tarannà, sempre que estiguin d’acord en fer el be. Tot i no estar d'acord en moltes coses de l'església institució diu que ell vol viure i morir dins l'església. Ell cedeix de grat l'església a altres confessions, parla amb tothom i tracta només d'evangelitzar sinó d’acompanyar.
Ja fa anys que cada any s'organitza una nit teatral anomenada "Guanya't el cel amb el pare Manel”, l'ànima del qual era el Pepe Rubianes i l’actor i ex capellà Carles Flavià. Hi col•laboren molts artistes i els diners van a parar a una fundació que ha fet el pare Manel per a ajudar la gent dels seus barris. Els ajuda pagant lloguers, menjar, escoles, qualsevol cosa que els falti i ells no poden arribar-hi, per comprar un pastís als presos el dia que tenen vis a vis o família, i també ha pagat un parell d'avortaments. I d'aquí l'amenaça d'excomunió.
Sembla que una vegada va presenciar la mort per hemorràgia d'una nena de 14 anys que va avortar en un pis clandestí. I aquests pisos segueixen existint. I una noia va dir que volia avortar. Ell va dir-li que l'acompanyarien, que podia donar el nen en adopció, que li farien costat fins que el nen fos gran... No va haver-hi manera. Ella va decidir avortar en un pis d'aquests clandestins. I el pare Manel li va dir que no. Que si volia avortar seria en una clínica. I li va pagar l'avortamnet.
Una altra cosa polèmica és que ell mateix diu que està enamorat. Enamorat de la Conxa, però també d'altres dones, dels nens, de la vida, de la llum... És un home ple d'il•lusions. Diu que amb la Conxa surten, parlen, que no hi ha sexe. Però tot això porta de cap al senyor bisbe... i nos sabem encara com acabarà.
Reconec que el pare Manel és diferent a d'altres capellans, sobretot perquè diu el que pensa i el que fa; d’altres s'ho callen. Però va pel món fent el bé i, no és això el que es diu que feia Jesús de Nazaret? I no va també ell escandalitzar a la gent de la seva època?
El senyor bisbe que pensi que molt sovint, segur, fa la gara-gara i és la mar d'amic de molts avis i pares que van enviar les seves filles a Londres a avortar; però com que van callar i no van dir res... Van conservar les “formes”.
La nostra església necessita gent valenta, actual, sense por, bona gent, que acompanyi de debò, que siguin sempre al costat de qui els necessiti, que ajudi als rics a donar diners per ajudar als qui no poden arribar a final de mes... i tot això sense fer escarafalls, amb senzillesa i humilitat.
Si no coneixeu el pare Manel, llegiu el llibre! No estareu d'acord en tot, potser creureu que es passa una mica, però acabareu dient: tant de bo hi hagués més pares Manel!


diumenge, 20 de març de 2011

Patchwork

Patchwork

Març 2011

A punt de néixer el Jordi petit vaig acabar la bossa per la clínica



i les bossetes per posar la robeta de cada dia.






I també en vaig fer per l'Ona, filla del Gonzalo i la Meri.


divendres, 18 de març de 2011

No tornarem mai més





No tornarem mai més
de Ramon Solsona


Quaderns Crema

Març de 2011



-Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas.
-Pues son perlas, mi comandante.


Així comença per tres vegades la narració d'una inspecció de la tropa pel comandant anomenat Perles. La primera vegada sota la perspectiva d'un soldat, la segona vista pel capità i la tercera pel mateix comandant, el Perles.
És una recreació de les milícies universitàries a Castillejos, l'any 1970, l'últim abans de passar els anys d'acabar la carrera i fer els quatre mesos en diferents destinacions.
Suposo que els qui van fer les milícies trobaran molts punts en comú amb aquests estudiants. Jo, pel que he sentit explicar als nois de la meva "quinta", ho trobo força real. I en Jaume em confirma que quan ell va anar a Castillejos, els anys 1963-64, hi havia el tinent Perles... La prepotència dels caps militars, el fet de fer-los fer les coses que no tenen importància de manera molt meticulosa, perfecte, els diferents temperaments dels nois, amistats, traïcions, plans, vivències que creuen que els uneixen de per vida, tot és el retrat d'una època que per sort ja ha passat.
Aquests nois queden en trobar-se la nit de fi d'any de l'any 2000, sobretot per recordar i fer costat a un d'ells que se l'havien endut a Carabanchel sense cap culpa.
I arriba l'any 2000 i res és com s'havien imaginat. La gent canvia i, sobretot, la gent és diferent en un entorn on no tens cap llibertat i has d’obeir "per nassos", encara que et manin coses inversemblants. Llavors, quan aquesta època s'acaba, hi ha qui hi vol restar durant un temps, recordant, trucant, hi ha qui se m'oblida ràpidament, però sobretot quan es retroben ja no són ells, ja no estan sota pressió i és quan tens sorpreses...
El llibre està bé, l'he llegit còmoda, però potser pel tema, m'han agradat més altres llibres d'aquest autor.

Estudi Oleguer Junyent





Estudi Oleguer Junyent

amb Amics del MNAC

18 de març de 2011




Hem estat a l'estudi d'Oleguer Junyent de la mà dels amics del MNAC. No és un estudi obert al públic, tot i que ara es qüestionen el fet d’obrir-lo per petits grups.
La gràcia principal és que l'estudi està tal i com el tenia l'artista quan hi vivia. Tret d'algunes obres d'art que la família s'ha venut.
Oleguer Junyent va ser una artista polifacètic. Escenògraf, pintor, col•leccionista, viatger... Ja de petit va decidir seguir els passos del seu germà Sebastià que era pintor. Als 14 anys va demanar d’estudiar escenografia i va estar a l'estudi de Fèlix Urgellès; després a París on va ser deixeble de Cartezat que era qui feia les escenografies de l'Òpera de Paris. Quan va tornar a Barcelona va fer moltes de les escenografies wagnerianes del Liceu de Barcelona i com a interiorista va realitzar les pintures que decoren "la peixera" del Cercle del Liceu.
Sempre li va agradar viatjar, arribant a l’extrem que sempre, fins al dia de la seva mort, va tenir una maleta a punt al rebedor per si sortia l’ocasió, i a la maleta no hi faltava una espelma i una capsa de mistos “per si de cas...”; els primers diners que va guanyar en un concurs d'escenografies van ser per fer la volta a Espanya. Cap al 1902 va fer la volta al món. I es va dedicar a pintar petits quadres de tots els llocs que visitava. D'aquest viatge en va sortir el llibre "Roda el món i torna al Born". Casat "in articulo mortis" amb Teresa Vidal, no va tenir fills i la seva hereva va ser la seva neboda Maria Junyent, que es va dedicar a augmentar la febre col•leccionista del seu oncle amb una col•lecció de nines que és una meravella. Nines de totes èpoques, vestides amb els seus vestits originals, una de vori, finíssima, alguns autòmats, com un nen fumant un cigarret que em va fer recordar el déu Maximon de Guatemala, del llac Atitlan, que també és un gran ninot que fuma cigarrets...
A la sala d’Oleguer Junyent hi veiem dues arcades que són entrades d'alcova i ara estan allà de decoració; les va aconseguir de les cases que van tirar a terra per construir la Via Laietana. També té dos paravents fets de pintures d'ell i de retalls de fotografies. I una pila de pintures, emmarcades juntes, del viatge de la volta al món.
És una barreja de tot, d’escultures, de pintures des de l'època medieval al Renaixement, d'objectes varis, d'encensers, d'arquetes tipus caixa de cosir que, segons sembla, en tenia 400... i que les que queden són molt boniques, una caixa hexagonal vertical amb anelles feta de vori per guardar els havans, pintures del seu germà Sebastià i d'altres amics.... i moltes coses més! Cal veure-ho per poder "viure" o "sentir" el lloc on treballava i vivia l'artista.
I tot això amb l’amable companyia i els comentaris del nebot nét de l’Oleguer Junyent, el fill de la Maria, l’hereva de l'artista.
Ens ha agradat molt i si ho obren al públic hi tornarem.

dijous, 17 de març de 2011

El discurso del rey




El discurso del rey
12 nominacions
4 Òscars 2011

Cinema Bosque

17 de març de 2011



Director:Tom Hooper
Actors: Colin Firth, Helena Bonham Carter,  Derek Jacobi, Lang Geoffrey Rush


Bertie és fill del rei Jordi V i és tartamut. A la mort del rei el seu germà gran abdica i Bertie ha d'agafar les regnes d'un país abocat a una guerra. I no es veu en cor de parlar en públic perquè quequeja. La seva dona, Isabel, la futura reina mare, li busca un terapeuta, Logue, que sembla que cura les persones amb uns mètodes poc ortodoxes. I finalment el rei pot pronunciar el discurs d'abans de la guerra sense tartamudejar.
La pel·lícula és bona, i està bassada en la història del rei Jordi VI. El desesper del futur rei, les mancances que va tenir durant la infantesa, l'exigència del seu pare, les burles del seu germà... i el gran amor de la seva dona, tot està reflectit en una pel·lícula entretinguda, distreta, amb bons actors i ben representada. Cal destacar la magnífica actuació del logopeda, en Logue.
Amb tot, havia sentit tants elogis sobre aquesta obra que m'ha semblat que no en mereixia tants.

dissabte, 12 de març de 2011

Brooklyn




Brooklyn
de Colm Tóibín
Premi Costa Prize


Amsterdam Llibres

Març 2011



Eilis és una jove irlandesa que treballa en una botiga de poble perquè no troba altre feina. La seva germana gran li aconsegueix una feina i una habitació a Brooklyn, i l'Eilis se n'hi en va sense massa recança; li agrada un canvi i l'aventura. però un cop allà li costa molt acostumar-se a la seva nova vida. Troba però gent que l'ajuda, que la fa estudiar comptabilitat, i de mica en mica es va trobanr a gust en el nou país. Coneix un noi i es troba a gust amb ell.
-"M'agradaria casar-m'hi -va dir ella amb aire dubtòs-, però no estic preparda per casar-m'hi ara mateix.
-Però, no dius que l'estimes?
-És un home com cal.
-I n'hi ha prou amb això?"
Un dia rep una carta de casa; la seva germana ha mort. Se'n torna a Irlanda, però abans de marxar el noi que se l'estimava li va demnanar de casar-se amb ella, els dos sols; que quan tornés ja ho celebarrien. I així ho van fer. I ella no ho va dir a ningú.
I un cop a casa, a Irlanda, amb la mare, les amigues, tot sembla haver retrocedit; i la mare la vol casar amb un noi del poble. Surten, ella s'hi troba bé i aplaça el viatge de tornada i finalment ha de prendre una difícil decisió.
-"Se n'ha tornat a Brooklyn.... I l'Eilis es va imaginar els anys que havien de venir, quan aquelles paraules cada vegada tindrien menys i menys significat per a l'home que les havia sentides i en tindrien més i més per a ella. Gairebé va somriure de pensar-hi, i en acabat va tancar els ulls i va intentar no imaginar res més."
És una novel·la agradable de llegir, amb situacions personals molt ben descrites, ambients ben recreats, i una història, o dues, d'amor diferents i difícils; i l'amor de la germana i la mare, fet d'abnegació, generositat i sacrifici, i molt, molt amor, poc expressat en paraules però viscut i que aflora rere cada gest.

dimecres, 9 de març de 2011

Petits crims conjugals

 Petits crims conjugals
de Eric-Emmanuel Schmitt

Teatre Poliorama

9 de març de 2011


Direcció: Xicu Massó
Actors: Laura Conejero i Ramon Madaula
Traducció: Sergi Belbel

Bravo per la Laura Conejero i en Ramon Madaula! Cada obra que fan pugen una mica el seu llistó. I en aquesta obra treballen molt, molt bé!
L'autor ens diu que sempre li havia quedat la incògnita de què passa amb l'amor després de casar-se. Totes les obres parlen de l'amor fins al casori i fan ser feliços i van menjar anissos. O del trencament d'una parella. Però, i del amor que dura? Qui en parla?
Gilles es queda amnèsic després d'un cop i torna a casa sense recordar res, ni la seva dona. I van parlant, intentant recordar. La Lisa beu més del compte. Però tracta amb carinyo al Gilles i l'ajuda a recordar. En el fons, gràcies a aquesta amnèsia, tornen a parlar, a relacionar-se, a cuidar-se. I no explico més perquè potser encara l'anireu a veure.
Diu l'autor: "Aquí, més que un tema, l'amnèsia es mostra com un mètode d’investigació i després, al final, com una metàfora dels esposos. Així, doncs, l'home, Gilles, es queda amnèsic molt abans de la fatídica nit; s'havia oblidat d'allò essencial, s'havia oblidat de mirar la seva companya, d'escoltar-la, d'interrogar-la, de provocar les seves confidències, s'havia oblidat de dir-li el lloc que ocupava a la seva vida i de mostrar-li el seu amor.
Així doncs, la dona, Lisa, molt abans d'aquella nit, practicava l'amnèsia voluntària de les seves frustracions, dels seus dubtes i de les seves pors tancant-se en silenci i rebolcant-se amb la inconsciència que pot aportar l'alcohol".
Quin tractat de vida en parella!

dissabte, 5 de març de 2011

Aniversari Gabriel

Aniversari Gabriel

4 de març de 2011
(20 de febrer)


En Gabriel va fer 80 anys i ens va convidar a sopar a tota la colla d'amics. 80 anys viscuts a fons i amb un futur esperançador. Inquiet de mena, esquiador amb fills i néts, viatger amb la M. Àngels, cuiner, detallista, sempre a punt de fer un favor, és com ens agradaria a tots arribar a aquesta edat.
El Josep i la Maite li fan fer una cançó amb la guitarra i  a mi em va tocar buscar un poema. I em va agradar aquest de Saramago.
Aquí us el deixo i per molts anys, Gabriel!


Sovint em pregunten que quants anys tinc...
Tant se fa!!
Tinc l’edat que vull i que sento dins meu.
L’edat en què puc cridar sense por el que penso.
Fer el que desitjo, sense por al fracàs ni al desconegut.
Tinc l’experiència dels anys viscuts i la força de la
convicció dels meus desitjos.
Tant se fa els anys que tingui!
No hi vull pensar.
Uns diuen que ja sóc vell, d’altres que estic al cim.
Però no és l’edat que tinc, ni el que la gent diu, sinó
el que el meu cor senti i el meu cervell em dicti.
Tinc els anys suficients per cridar el que penso, per
fer el que vull, per reconèixer velles errades, rectificar camins,
i atresorar èxits.
Ara no tinc perquè dir: ets molt jove encara, no ho aconseguiràs.
Tinc l’edat en què les coses es miren amb més calma, però
amb el interès de seguir creixent.
Tinc els anys en què els somnis es comencen a acaronar amb els dits,
i les il•lusions es converteixen en esperança.
Tinc els anys en què l’amor, és a vegades com una boja flamarada, ansiosa
per consumir-se en el foc d’una passió desitjada.
I d’altres, un racó de pau, com un capvespre a la platja.
Que quants anys tinc? No em cal un número per a marcar-los, ja que
els meus anhels assumits, els meus triomfs obtinguts, les llàgrimes que pel
camí he vessat en veure les meves il•lusions fetes miques... valen molt més que això.
Tant se fa que en compleixi vint, quaranta o seixanta!
El que val és l’edat que sento en mi.
Tinc els anys necessaris per a viure lliure i sense pors.
Per seguir caminant sense temor, ja que porto amb mi
l’experiència adquirida i la força dels meus anhels.
Que quants anys tinc! I això a qui l’importa?
Tinc els anys necessaris per a perdre la por i fer el que vull i sento.

                                                              José Saramago
                                                              Premi Nobel Literatura 1998

I aquesta és la cançó, amb música d'havanera:

Amb 80 anys a l’esquena
paraula amable a flor de llavi
contemplant la nit serena
per Can Terranc s’hi passeja un savi.

Tota la vida entre troques i llanes
al seu negoci sempre fidel
treballant amb moltes ganes
s’hi passeja el bon Gabriel.

Cridem tots ben fort: Gabriel per molts anys!

Encara no és vell i té molta marxa
amb l’Àngels viatja i se’n va a esquiar
connecta internet, navega a la xarxa,
està pels amics, és un gran company.

Pedra de tartera

                                                             

Pedra de tartera
de Maria Barbal

Tetare Nacional de Catalunya
Sala Petita

4 de març de 2011


Adaptació teatral: Marc Rosich
Direcció: Lurdes Barba
Actors: Àurea Màrquez, Rosa Cadafalch, Eduard Muntada, Roger Casamajor, Annabel Castan, Marina Barberà, Júlia Pedra/Marta Vidal/Carla Vives, Max Figueres/Max Megias/Max Roca, Eugènia Gonzàlez, José Pedro García

"Em sento com una pedra amuntegada en una tartera; si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altes pedres rodolant cap avall. Si res no s'atansa, m'estaré quieta dies i dies..."


Molt bona adaptació de la novel•la de Maria Barbal. I molt encertats en triar la parla del Pallars per a representar l'obra. Sembla que amb aquesta parla el personatge de la Conxa es faci més real, més verídic...
50 anys de la vida d'una nena-dona. De petita l'envien a casa els oncles perquè els pares no poden mantenir els fills i els oncles no en tenen, de fills. Des del primer moment veus la gent que envolta la nena que amaga els sentiments, no els mostra; els sentiments hi són, però és la necessitat, el costum, la força del destí contra qui no es pot lluitar que fa amagar els sentiments d’aquestes dones fins a l'extrem que creus que no en tenen, de sentiments. I sí que en tenen, i tant! Hi ha alguns moments impagables. Cap al final de l'obra la tia cuida la seva neboda amb un carinyo contingut que fa plorar. Com podien viure així les dones? Quina repressió més forta i dura que arrossegaven!
La Conxa viu amb els oncles, es fa gran, descobreix l'amor, un gran amor, té fills... i tot això a dues passes dels seus pares a qui no torna a veure ni visitar! Hi pensa però són lluny... Allà les distàncies són llargues; de poble a poble no cal fer camí, la feina és a casa, al tros, i cal fer-la, la dona i l'home.
L'amiga de la Conxa, una noia que no es casa, que queda soltera, majordoma del seu germà capellà, és una troballa. Està molt ben representada, la veus i la sents i et sents dins ella. I la tia és tot un personatge; amaga els sentiments però li endevines una vida interior, com a totes les dones de la comarca.
Una molt bona realització, tant per part dels actors, sobretot de les actrius, i de la directora. Sense oblidar la filla gran de la Conxa, que és qui es rebel•la i que inicia el pas a la nova generació. I la Conxa ha d’acabar a Barcelona, en una porteria amb el fill, sense claror, amb sorolls, -com descriu la vida i els sorolls de la ciutat!- però com diu ella mateixa, si arriba algú del Pallars no hi ha qui la faci callar!