dilluns, 26 de setembre de 2016

Valònia


Valònia

Del 25 de setembre al 1 d'octubre

Amb Viatges Pol


Intentaré escriure cada dia un petit resum del que fem i visitem.

Diumenge 25 set. Avui hem sortit de Barcelona amb retard però podem estar contents. A la poca estona ja hi havia retards de fins a 5 hores! Arribant a Brussel·les un petit autocar ens esperava per portar-nos a Waterloo. Només som 15 i el Pere que ens acompanya. 
L'hotel molt bé, a uns 15 minuts del centre de la ciutat. Però és molt petita, al menys el que hem vist, i hem visitat l'església de Sant Josep, amb una trona de fusta de roure molt treballada.





És curiós i divertit el rètol que hi ha a l'entrada de l'església!








El carrer està ple de figures de de nens i també hi ha una zona amb arbres molt bonics.



Sopar a l'hotel i esperar a demà.

Dilluns 26 set. Avui hem anat a la capital de Valònia, Namur -Namen- i hem anat directament a la Ciutadella.


Allà ens esperaven per ensenyar-nos una fàbrica de perfums i colònies. L'edifici és molt bonic. Era per fabricar pols de pólvora i ho va comprar Guy Delforge per produir el seu producte. Té caves subterrànies per fer madurar el perfums, igual que el vi, i se li va donant voltes perquè es barregi igual que al vi. Al sortir he comprat una ampolleta de colònia. A veure si m'agrada perquè allà, amb tantes olors, et perds una mica.



Hem pujat fins a l'esplanada on s'hi troba l'antic quarter de Terra Nova des d'on gaudim de boniques vistes de la ciutat. El pont Jambes, el lloc on s'ajunten els rius Meuse i Sambre, i la ciutat sencera ja que també aquesta és petita. A mig camí de la Citadelle hi ha una enorme tortuga daurada que es veu des de tot arreu.


Recorrem a peu els carrers i veiem l'Ajuntament, la catedral de Saint Aubain, i un parell d'esglésies més. També le Halle al Chair, antic escorxador i mercat on es venia la carn, ara Museu Arqueològic. La veritat és que ni les esglésies són massa espectaculars, per no dir gens, ni la ciutat fa massa goig. Es veu bruta i descuidada. Diuen que hi ha poc turisme... Trobem una escultura divertida, un parell d'homes discutint i dos caragols. Volen explicar la manera de ser de la gent de Namur: lenta i que perd el temps discutint per bestieses. i és així mateix...


El que sí m'ha agradat és la bandera de Valònia. Un gall vermell sobre fons groc. És tret d'una pintura de Pierre Paulus, "Le coq hardi", i és l'emblema oficial del Parlament való. Un decret del 23 de juliol de 1998 el determina com a oficial juntament amb altres emblemes regionals.


Tornem a l'hotel i ens preparem per demà que anirem a Dinant.

Dimarts 27 set. Dinant és una altre cosa. Només arribar i contemplar el conjunt de la Col·legiata de Nôtre Dame amb la Citadelle al damunt ja se t'eixampla el cor.


Dinant és una petita ciutat que podríem dir que és un carrer entre el riu Meuse i les roques. El riu és la vida pel poble. Per això, perquè era la carretera de pas va ser tants cops castigada i destruïda. La Col·legiata està arrapada a les roques fins al punt que a l'any 1227 va caure un tros de roca i va destruir part de l'església romànica. Que impressiona quan hi entres perquè és molt ample i alta, molt alta. Reconstruïda barroca, amb un retaule molt bonic i un vitrall del segle XIII, reconstruït tres o quatre vegades, molt bonic. Tot el conjunt i, una vegada més, la trona de fusta treballada, fan que t'hi trobis a gust i vulguis recordar-la.


Per pujar a la Citadelle que es troba situada en un penya-segat que forma la cinglera de Bayardes ho pots fer amb 400 i escaig esglaons o amb un telefèric, cosa que hem fet nosaltres, que et porta fins dalt en dos minuts. La vista és impressionant! La cúpula de l'església en forma de ceba, molt gran, es retalla sobre el riu juntament amb les cases que la volten.


Dalt es pot visitar la Citadelle amb els diferents departaments: grans places, portades magnífiques, els llocs on treballaven i dormien els soldats, la presó, les trinxeres... Allà hem tingut un petit ensurt ja que hem baixat per una escala de cargol estreta i fosca i hem anat a parar a una zona amb un fort desnivell lateral que et feia ben bé la impressió que anaves en un vaixell en una nit de tempesta. En el grup hi ha gent gran i amb bastons i alguns han començat a marejar-se i a sentir pànic i volien tornar enrere, cosa impossible en aquell moment. Ha costat Déu i ajuda que seguissin el seu camí i sortir del forat. Ens hem queixat per no haver-nos avisat però m'ha fet la impressió que no ens feien gaire cas...

El pont Charles de Gaulle que  hi ha davant la Col·legiata està ple de saxòfons molt grans en homenatge a Adolphe Sax, creador del saxòfon, que va néixer a Dinant. Fa molt bonic!














D'allà ens hem arribat a veure el Memorial 23 d'agost de 1914, dedicat als morts civils de la ciutat, assassinats a la guerra. És modern i curiós amb el nom i l'edat de tots ells. Les ratlles horitzontals ens diuen els anys de cadascú i els punts els mesos...


Finalment ens hem aturat davant Le Rocher Bayard, impressionant, on van afusellar a la majoria de la gent del país.


Ens ha agradat molt, la ciutat i la seva història. I m'ha estranyat veure uns sola bandera valona en tota la ciutat, quan ahir a Namur n'estava ple. A tot arreu hi havia la belga. I ningú no ha sabut donar-me'n una explicació.

Dimecres 28 set. Bouillon. A la zona de Les Ardennes, el riu Semois fa a la ciutat de Bouillon com un meandre molt llarg i tota la vida és a tocar del riu.




Primer hem anat a l'Archéoscope Godefroy de Bouillon on amb audiovisual i amb mitjans una mica antics -res d'ordinador- ens han explicat i ens han fet veure la vida i fets d'aquest heroi de la primera Croada, sobretot durant el seu camí cap a Jerusalem.


És interessant i et fa veure com vivien i veien la vida la gent d'aquella època. Aquesta exposició està ubicada en l'antic Convent de les Sepulcrines, del segle XVII,  i ens han ensenyat les habitacions on dormien les monges i la construcció de la teulada a base de fusta sense claus. Llàstima que la guia no ha sabut explicar-nos res i que les instal·lacions són molt antigues. No tenen interès en tenir-ho al dia pel turisme. M'ha fet recordar aquella imatge de Namur dels homes xerrant i els cargols marcant el pas...
Sortint d'allà quatre de nosaltres hem anat pel nostre compte a veure el riu des de l'altre costat del poble. És un lloc tranquil, verd, amb bancs i amb un pont amb unes vistes molt maques.



També hem visitat l'església de Sant Pere i Sant Pau amb una trona molt treballada com totes les que anem veient en aquest país.

Autocar i cap a l'Abadia Cistercenca d'Orval, a Florenville. Primer hem dinat allà mateix, una carn estofada amb cervesa de l'Abadia i cervesa, tot fet d'allà. La veritat és que la cervesa ens ha agradat molt.


L'Abadia moderna no es pot visitar perquè hi ha monjos,


però el que és bonic de debò són les restes de l'antiga Abadia. Estan molt ben conservades i és molt agradable passejar-t'hi i contemplar totes les parets, portalades i pedres que queden. A l'abadia fabriquen la cervesa i el formatge d'Orval i tenen també un jardí de plantes medicinals.



Un dia bonic a recordar tot i els quilòmetres que hem fet!
I a la nit guanya el Barça! Què més volem?

Dijous 29 set. Al matí hem anat a Stréphy Thieu on el Jaume ha xalat de debò. És on es troba un ascensor doble per pujar vaixells d'un canal a un altre.


Puja 73.5m en 5 minuts que és el desnivell que hi ha entre les conques dels rius Meuse i Escalda. Està situat a la llera del Canal du Centre. Aquesta colossal obra d'enginyeria és Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Només arribar ja hem vist les caixes on van els vaixells, plenes ja d'aigua esperant un vaixell. Impressiona!


Hem visitat les instal·lacions, que al Jaume li han agradat molt


i després ens han ensenyat una mena de museu que han muntat on hem pogut veure, en diferents sales, des dels personatges belgues importants per algun invent o premi especial, a músics, literats, secció d'economia, descobriments, còmics, escoles.... Ha estat interessant però es veu que s'ha fet per omplir una mica la visita.


Al sortir hem tingut la sort de coincidir amb la pujada d'un vaixell i només això ja valia l'excursió! Sembla mentida com pot pujar aquella enorme caixa plena d'aigua i amb un vaixell dins!



Ens han explicat que aquesta obra va costar molts diners per un país tan petit però que era necessària perquè Bèlgica, que era un molt important país exportador, estava perden pistonada pels elevats costos d'arribar fins al mar. I amb aquesta obra torna a estar dalt del rànquing, produint riquesa pel país.
Dinem a Mons i havent dinat visitem la casa de Cuesmes, on va viure quatre anys en Vincent Van Gogh. N'estan molt orgullosos perquè diuen que és a Mons on va veure clar que es volia dedicar a pintar. Va arribar-hi com a missioner dels miners però aviat l'església no va estar d'acord amb  la seva manera de viure i ell es va dedicar a la pintura tenint com a mestre i exemple a Jean François Millet, amb les pintures del qual s'inspirava per les seves. Sort en va tenir del seu germà Theo que li enviava còpies de les pintures de Millet i diners per viure. Ara aquesta casa és un mini museu del què n'estan molt orgullosos.


A Mons visitem la la Grande Place amb l'Ajuntament, el Teatre Royal i diversos edificis.


I un cercle de pedra a terra, al mig de la plaça, amb el nom de les 19 comunes -barris- de Mons.


Ens arribem al Beffroi, torre alta de vigilància i avís, abans Torre del Rellotge, que marcava la vida quotidiana, important per ser l'únic barroc de Bèlgica.


I l'església de Santa Elisabet, amb la corresponent trona de fusta treballada. I davant l'església una estructura de fusta d'Arne Quinze, "Passenger II", feta amb 35 Km de fusta. Uneix el Palau de Justícia amb l'església de Santa Elisabet. Queda molt curiós...



La veritat és que les esglésies en general no són cap meravella. Només les trones i els confessionaris.
Aprofito al vespre per posar-me al dia de política: Puigdemont, Sánchez... quanta cosa per llegir! Sort en tenim de les tablets i els mòbils!

Divendres 30 set. Això ja s'acaba i per acabar-ho bé hem de fer el recorregut pels llocs més emblemàtics de la batalla de Waterloo. Comencem el matí amb un resum històric per part de la nostra guia que ens situa en el lloc i els esdeveniments. Mai no va malament un recordatori...


I en primer lloc visitem el Memorial 1815 XL. Inaugurat el juny de 2015 per commemorar els 200 anys de la batalla. Està molt ben muntat, amb vitrines amb objectes o representacions de la guerra i sobretot amb pantalles emmarcades com pintures, pintures conegudes però amb moviment i plans superposats. Molt ben fet i molt curiós.






Hem tingut una panoràmica del camp de batalla de 360 graus, única a Europa,


i també una projecció en tres dimensions de la pel·lícula "Al cor de la batalla", document de com avançaven les tropes dels diferents exèrcits, Napoleon i Wellington, i el General Prussià Von Brücher i Wellington donant-se la mà després de la victòria. Creieu-me, res sinó una batalla perduda és tan trist com una batalla guanyada. Wellington.



Sortint del Memorial ens trobem davant mateix de la Butte du Lion, una muntanyeta que dalt de tot té un monument amb un lleó amb la boca oberta.


El fill del rei Guillem I dels Països Baixos va ser ferit en aquest indret i el seu pare li va voler retre homenatge. La bravura belga està simbolitzada pel lleó, de cara França, a punt d'atacar, o defensant la seva posició. Per pujar-hi hi ha 227 esglaons que uns quants de nosaltres hem pujat alegrement tot i que al vespre jo he notat agulletes... Però calia pujar-hi. La vista ha estat espectacular. Podies imaginar-te les tropes avançant en aquell terreny pla, séc al juny, groc, i el cos a cos que al final va produir-se. Esgarrifa. Ara és bonic, harmoniós...





Allà hem vist un petit bar que es diu Estaminet de Josephine. Hem preguntat el significat d'aquesta paraula i es tracta d'un petit bar on hi caben només 8 o 10 persones i serveixen cafè, cervesa i venen tabac. És típic de Bèlgica, Calais i la part nord de França. Sempre s'aprèn alguna cosa nova!

A la tarda hem visitat la Granja de Hougoumont, quarter general de Wellington,

Segons una pintura de l'època
que Napoleó tenia un interès especial en conquerir. I no ho va aconseguir. Els anglesos van defensar la granja enmig de les flames de les bombes i dels intents reiteratius dels francesos per flanquejar les portes i prendre possessió de la granja. Allà hem vist un documental original i molt ben fet en què et fas càrrec perfectament de com va anar la guerra en aquell indret. Tres pantalles immenses s'aixequen de terra i van passant trossos de pel·lícula i fotografies amb explicacions concises. Molt interessant!




I fora veus els llocs per on volien entrar els francesos, el bosc i l'hort, i veus la capella mig cremada per les bombes... Es va obrir al públic el 2015 per commemorar el 200 aniversari de la batalla de Waterloo.




Ens han deixat al mig del poble de Waterloo i hem passejat un parell d'hores. Allà hem visitat una exposició molt curiosa. L'autora, Maja Poláčková, fa unes quadres tipus collage molt interessants. Totes les figures són homenets prims i amb braços i cames molt llargues, retallats de revistes, aconseguint que cada personatge tingui diferent colors. És molt divertit i l'efecte és molt bonic. I, a més, és una idea per fer que els néts s'entretinguin en alguna cosa artística una tarda de pluja!



Últim sopar a l'hotel. Hem tingut un cuiner molt bo i hem parlat amb ell i l'hem felicitat. Es mereix una estrella Michelin pel goig que feien els seus plats i pel bons que eren.

Dissabte 1 d'octubre. Avui últim dia! Hem aconseguit que l'autocar vingui més d'hora a buscar-nos i anem a l'Atomium. Com les carreteres estan a vessar el conductor ens ha fet entrar donant voltes pe barris perifèrics, molt bonics, amb cases Art Decó, les ambaixades de diferents països i les institucions de la Unió Europea.


Ja havíem vist l'Atomium de lluny fa un parell d'anys però trobar-t'hi a sota, i després a dins és impressionant. Es va inaugurar per l'Expo del 1958, primera després de la guerra, i l'any 2004 l'han hagut de restaurar. Les esferes que eren folrades d'alumini ho estan ara d'acer inoxidable; està tot reforçat i trobes un ascensor per pujar a l'esfera més alta i escales mecàniques per anar d'una a l'altra esfera. Aquestes nou esferes representen un cristall de ferro ampliat 165 mil milions de vegades. Dins hi trobem exposicions permanents i temporals, però la gràcia està en recórrer les diferents esferes, amb escales mecàniques o normals, pujant i baixant, i contemplant la meravellosa vista i gaudint del privilegi de haver pogut veure una cosa més...




Després cap a l'aeroport i a Barcelona falta gent! S'acaba el viatge però l'anirem revivint, recordant... i preparant ja el següent!

Hem tingut dues guies. Una quasi no explicava res i no semblava que sabés gaire cosa, l'altre parlava pels colzes i sabia de què parlava. Fem un promig i quedem força contents. Però amb una bona guia hagués estat encara molt millor!
El grup de 15 persones més el Pere ha permès que ens coneguéssim tots i parléssim tots. Som molt diferents però hem estat molt bé amb tothom i ens ho hem passat bé. El Pere, com sempre, atent a tot i amb tothom. Dóna confiança i seguretat i això ho podem necessitar tots qualsevol dia. Gràcies!


Ja a casa vaig recordant i em queden els bons records, els bons moments, les coses boniques que hem vist i sentit. Penso que Valònia és un país que caldria animar a millorar les seves estructures i a espolsar-se la mandra de sobre. Un país amb tanta història, amb els boscos i rius que té, amb els poblets amarrats a les roques i deixant-se mullar les portes de les cases per l'aigua del riu... tot això són motius més que suficients per anar-hi. Però sembla que els valons no ho veuen així... També hem de pensar que tot això val diners, i en aquest moment no n'hi ha gaire enlloc, de diners.
M'ha agradat anar-hi... i una petita confessió... La baixada de 227 esglaons de la Butte du Lion m'ha deixat de record una fascitis plantar que em fa anar coixa i em toca anar a rehabilitació...  Però ho tornaria a fer!