dissabte, 31 de març de 2012

Heretaràs la terra


Heretaràs la terra
de Toni Cucarella

Narratives 3i4

Març de 2012


Érem a València a la llibreria 3i4 i va entrar l'Eliseu Climent. Em vaig presentar i li vaig demanar que em recomanés un llibre. N'havia llegit un de Toni Cucarella, Quina lenta agonia, la dels ametlers florits, i m'havia agradat molt. I em va recomanar aquest.
És molt diferent de l'altre. M'agrada llegir en valencià tot i que hi ha paraules que les he de buscar perquè no sé què volen dir.
Explica la història de Cento, a qui anomenen el Nàufrag, però que de nàufrag res. Per coses de la vida i fugint d'un possible malentès s'embarca cap a Cuba. Allà fa de jardiner en un convent de monges "on va conèixer sor Juana Inés de la Cruz, i tots dos s'estimaren i pecaren i foren expulsats del paradís" com diu la contraportada.
En el fons és la història de l'amor a la terra, de Xàtiva, on segons diuen, Jaume I es va enamorar de la seva horta i va dir que com aquella no n'havia vista mai cap. I quan en Cento se'n va, deixant dona i filla que no tenen res a veure amb ell, ni de caràcter ni de res, s’endu un grapat de terra del seu bancalet de terra fèrtil de poc més de dues fanecades, embolicada en un mocador. I quan al llarg del temps va perdent la terra encara pot ensumar el mocador i recordar la seva terra, les seves arrels, la seva vida...
I també és un clam, un crit contra el mal que es va fer en aquella terra. Van enderrocar totes les cases antigues, les ermites, tot el que significava la històrica Xàtiva per construir-hi polígons industrials i urbanitzacions.
En Cento torna a Xàtiva carregat de dòlars obtinguts de pura casualitat però amb això construeix el Casino Morell i la seva filla pot casar-se com volia la mare. I un dia arriba de Cuba un nen negre de 4 anys amb una carta...
Penso que la vida de Cento no és ni exemplar ni valenta; va seguint la vida segons se li presenta i no és valent per encarar les situacions que els fan sentir incòmode. Suposo que és producte de l'època i de la falta de cultura; en Cento no sap ni llegir ni escriure.
I l'escriptor ha fer servir el llibre per desfogar-se de la pena immensa d'haver perdut la seva Xàtiva, amb tot el que això comporta; no és només Xàtiva... és València sencera, són els Països Catalans els qui surten perdent davant el dictador i els seus seguidors.
Cap al final de la novel·la l'escriptor s'esplaia i crec que resumeix força bé com està escrit aquest llibre.
Vaig iniciar aquesta crònica, ja fa no sé quantes pàgines, amb ímpetu irat, instigat per una roent indignació que m'abocava al relat quasi a queixalades. Què m'ha empès a dur endavant aqueta biografia? Ho he confessat en el títol de la primera part: Digueu-ne venjança, si voleu. I espentat, sens dubte, per aquest desig de revenja m'he deixat dur per la visceralitat, per les paraules a borbollons, furiós i accelerat. He anat avançant em fa l'efecte de forma caòtica, sense gaire mirament per l'ordre i la cronologia. M'he desviat sovint en moltes direccions, per on menava l'atzar capritxós o forçat pel relat en marxa, per la coincidència i en ocasions per la pròpia voluntat. Potser algú dirà que aquesta biografia de Cento el Nàufrag ha resultat ser quasi un naufragi. Sí, val a dir-ho així, com un naufragi: perdut per sempre més en la profunditat de l'abisme de l'amnèsia col·lectiva, sura arreu de la superfície tot de material divers, versions d'oïda, testimoni d'aquest que ho ha escoltat d'aquell altre. Reconec que arribe a les darreres alenades d'aquest relat amb un profund cansament, com si la indignació que ha impregnat bona part d'aquestes pàgines ara em passara factura en forma de fatiga, d’irrecuperable abaltiment.
Llàstima que no conec Xàtiva, i que si hi anés ara no reconeixeria res del que explica l'autor. Perquè anomena un a un tots els indrets del poble i dels voltants, els noms de les cases, dels carrers, de les ermites, de cada muntanyeta i cada corriol que passa per allà. Entre noms toponímic i noms de polítics i d’escriptors no crec que mai hagi llegit un llibre on se n’hi  puguin trobar més. La gent que coneix la Xàtiva d'abans gaudirà encara més de la lectura d'aquest llibre.

dimarts, 27 de març de 2012

Bossa de mà

Bossa de mà

27 de març de 2012

Avui he fet aquesta bossa de mà per a la Isabel Larruy, la nostra professora d'art i guia de museus. He estat només una hora per fer-la, amb els consells i la companyia de l'Alícia del Club de l'Agulla, i espero que li agradi.
Potser en faré més perquè és petita, té cremallera i butxaques interiors i no pesa gens, per tant ha de ser còmode de portar.

dissabte, 17 de març de 2012

El mercader de Venècia

El mercader de Venècia

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

16 de març de 2012

PENDENT D'ESCRIURE

dimarts, 6 de març de 2012

Begur-Tamariu-Tossa


Begur-Tamariu-Tossa

 5 i 6 de març de 2012

 Els Reis a casa el Maurici i la Sílvia ens van deixar un cap de setmana al Parador d'Aiguablava a Begur. Nosaltres l'hem fet servir en dilluns i dimarts i us asseguro que quasi a tot arreu érem ben sols. Costava imaginar-te que el mes d'agost està tot a vessar!
Vam arribar al migdia enmig d'un forta tramuntana. Des de l'habitació vèiem un mar ple de "cabretes" blanques, ben picat, molt vent i un sol espatarrant. Com em va agradar! Nosaltres som poc de mar i no em cansava de contemplar aquell paisatge.

Allà ens esperaven el Ramon i la Ma. Rosa que estan instal·lats a Tamariu i que es van oferir a fer-nos de guies. Perfecte!


Abans de dinar ja vam fer un petit recorregut per un camí de ronda - Aigua Xelida i cala d'en Gotes -ple de pedregots però amb unes vistes del mar blau meravelloses. A prop de cala Marquesa i la Roncadora, el vent quasi se'ns enduia, i que se m'endugui a mi té la seva gràcia...



Vam dinar en un petit restaurant, el Triton de Gualta, on ells mengen sovint i vam prendre unes garotes molt millors que les de l'any passat a Palafrugell. Eren delicioses! Quin gust de mar! I vaig provar un peix a la planxa que no coneixia: la molla. És com un lluç però més senzill, més tou. És bo però feia molt més goig el rap de la Maria Rosa... 

A la tarda vam fer la volta per Begur, vam pujar al castell des d'on es veu tot, tot; les torres de la muralla que voltava la ciutat, les cases antigues amb aquelles teules tan boniques i, sempre, sempre, el mar blau i intens. El blau de la Costa Brava és únic, no n'hi ha d'altra! Vam visitar també el far de Sant Sebastià on vam trobar-hi les restes d'un poblat ibèric, poble d'indigets, tribu situada al nord-est de Catalunya. Vàrem baixar a Llafranc, ben desert.

Tamariu i la seva platja em va agradar molt; és recollida i sembla molt familiar. No hi arriben els cotxes i els nens no s'hi poden perdre. Davant hi ha l'hotel-restaurant Tamariu on vam sopar. Vaig demanar si tenien habitacions per final de juny i ja no els n’hi quedaven. Apartaments sí, però habitacions de cara al mar, res de res.
El Ramon i la Maria Rosa tenen allà el seu apartament. Quin bon gust en el disseny i la decoració! Ja m'hi hagués quedat. Estan a un pas de l'aigua i des de la seva habitació en Ramon pot treballar o llegir tot contemplant el mar...

L'endemà al matí volíem fer la volta per les cales d'Aiguablava i Fornells però ens havien advertit d'un esllavissament i no l'hem pogut fer complet. Hem passat per cases de pescadors, voltant immenses cases d'estiuejants d'aquella època en què tot era permès..., per roques i per camins de ronda. L'hotel Aiguablava, on vam passar nosaltres la nit de casats, s'ha ampliat amb les cases del voltant i és un complex immens.

El dia no era ni ventós ni fresc, però ni el cel era blau ni l'aigua tenia aquell color tan bonic ni cabretes... Era una aigua més grisa, més profunda.


Fa un parell de dies vaig llegir en un diari que ara que tothom parla de l'exposició de Chagall a Madrid resulta que al Museu Municipal de Tossa tenen un Chagall i és l'únic lloc en tot el país que tenen un a la col·lecció permanent. I hem anat a veure'l. Abans hem volgut dinar alguna cosa i només hem trobat un restaurant obert, el Bahia: un restaurant que ens ha sorprès per la quantitat de pintures bones que tenien a la paret del menjador. L'amo és diu Vayreda de segon cognom i té pintures de la família i ens ha ensenyat llibres tant amb pintures com el de cuina amb les receptes de la seva mare.
Després, el Museu ens ha sorprès. Dins les muralles i dividit en quatre plantes tenen una col·lecció de pintures molt variada la majoria d'elles fruit de la donació de pintors que van viure i pintar un temps en aquest poble. Entre ells el Chagall que buscàvem, "El violista celest",

un de la Montserrat Gudiol, escultures de Clarà i de Huguet i restes d'excavacions, un mosaic romà del S IV-V, que provenen sobretot de Els Ametllers, a l'entrada de Tossa.

I d'allà ja cap a Barcelona amb el record de dos dies vora el mar, d'aquest color blau que enamora i amb l'esperança de tornar-hi per conèixer una mica més aquests petits pobles que els de terra endins coneixem ben poc. I si és amb la companyia dels nostres guies Ramon i Maria Rosa, millor. Gràcies, parella, i gràcies al Maurici, la Sílvia i els nens per escriure la carta al Reis pels avis.


dilluns, 5 de març de 2012

Cobrellit Matisse

Cobrellit Matisse

5 de març de 2012



Bé1 Finalment i amb un retard considerable he acabat el cobrellit de Matisse. En principi havia d'estrenar-lo per l'estiu però em vaig trencar dues costelles i no vaig poder seguir cosint. I després de cara al Nadal, fent regals i cosetes... fins ara no l'he pogut estrenar.
A començament del segon trimestre la Maria José, del Club de l'Agulla, ens proposa un sobrellit sorpresa; veiem les robes i colors però no sabem com serà. L'Alícia ens va guiant fins que està acabat. Aquest m'ha agradat molt perquè a més que és alegre i divertit i que he pogut practicar diferents tècniques de patchwork, és la reproducció d'una pintura de Matisse, "Les mil i una nits".
A final de curs el Club de l'Agulla va organitzar una festa a la platja amb tots els cobrellits acabats. Molta il·lusió i ganes de que estiguem contentes i molta feina, però va quedar molt bé. Cliqueu aquí si voleu veure la festa.
Ara ja estic fent el d'aquest curs. espero que aviat us el pugui ensenyar. Aquest any va d'ètnies africanes.
La veritat és que m'ho estic passant molt bé. Mai no ho hagués pensat. Dones cosint i xerrant i creant nous dibuixos i aportant idees... és bo!!!

dissabte, 3 de març de 2012

La invención de Hugo


La invención de Hugo
5 Òscars 2011
Cinema Bosque

2 de març de 2012

Direcció: Martin Scorsese
Guió: john Logan, del llibre "Brian Selznick"
Actors: Asa Butterfield, Chloe Moretz, Ben Kingsley, Sacha Baron Cohen, Jude Law. Emily Mortimer, Michael Stuhlbarg, Ray Winstone, Christopher Lee, Richard Griffiths, Helen McCrory, Frances e la Tour

Molt bona i mereixedora dels Òscars. la fotografia és genial! L'hem vista en 3D i val la pena. Veure una pel·lícula que es remunta al començament del cine amb la figura de George Méliès amb tecnologia 3D és espectacular i cada fotograma és per gaudir-ne; sovint no saps on està la càmera que segueix l'acció. Només per això ja val la pena anar a veure aquesta pel·lícula.
París, anys 30. Hugo, un nen orfe viu a l'estació de trens i es dedica a posar en marxa i controlar els rellotges. Et recorda una mica a Dickens, però sense melodrama. El nen, Hugo, ha heretat del seu pare un autòmat i ell vol aconseguir reparar-lo i posar-lo en marxa. Tot el que li passa,  els personatges que troba en la seva vida, la seva manera de viure i la decisió ferma de tirar endavant malgrat els entrebancs... tot fa que et passi l'estona sense adonar-te, que et posis al costat d'aquest nen i que vulguis que se'n surti.
El nen treballa molt bé, la nena que coneix i que l'ajuda també, i tot l'ambient de l'estació és memorable.
M'ha agradat molt!