dilluns, 31 de desembre de 2007

BON ANY 2008!!!!


Amb els millors desitjos per a l'any 2008!
Comencem el nou any amb ganes de fer realitat els nostres propòsits, les nostres il.lusions, buscar cada dia un moment per a nosaltres i aconseguir dels qui ens volten un somriure.
Que el món tingui una mica de senderi i menys orgull, que els polítics mirin pel seu país i no per ells mateixos, que no oblidem els qui malviuen sense sostre, sense amics, sense família, sense feina, amb penes i dolors, els avis sols, els nens sense afecte...
Que a les nostres famílies no els falti res important, que la salut i l'alegria ens acompanyin i sapiguem escampar-la cap als altres.
Que trobem espais per riure, riure de coses i de nosaltres mateixos, estones pels amics, per compartir la vida que passa -i com passa!- i que poguem a la nit descansar tranquils sabent que hem fet la feina el millor que hem sabut.
Tot això i moltes coses més us desitjo de tot cor!

divendres, 28 de desembre de 2007

Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra

POEMA DE NADAL de Josep Maria de Sagarra




Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

Nadal, 25 de desembre de 2007

Direcció: Esteve Polls


Amb: Fermí Casado, Òscar Intente, Alexandra Palomo, Pilar Pla, Gal Soler, Sílvia Vilarrasa.

Direcció musical: Raül Fernàndez -piano, guitarra i veu-
amb: Elena Casas -percussions, acordeó i veu-
Sílvia Pérez -veu-
Maria Roca -violí i veu-
Aquest grup es diu "Les llums de Nadal" i va ser creat expressament per aquest muntatge.

La nit de Nadal vam gaudir, un any més, de la poesia màgica del Poema de Nadal. Cada any l'escoltem o a l'església del Pi, o altres llocs, però aquest any ens feia especial il·lusió sentir-la i viure-la a la Sala Gran del TNC. Vam pensar que amb els recursos de l'escenari d'aquest teatre i amb els muntatges originals que fan podia ser una nit diferent que ens arribés al cor.

Un grup de joves tornen a casa per Nadal. Pugen a les golfes, plenes d'andròmines, que els recorden la seva infantesa. Entre altres coses hi ha les figures d'un pessebre que els rapsodes van col.locant, sense parlar, però gesticulant entre ells. Hi ha un maniquí amb un vestit de núvia, àlbums de fotos, un tramvia de llauna... i moltes altres coses que serveixen perquè els actors es passegin per l'escenari de la seva infantesa tot escoltant nadales.

A l'altre banda de l'escenari hi havia l'orquesta: quatre músics, entre ells dues noies a punt de parir, amb un piano de cua, un violí una bateria i una flauta. Però la música que feien no era només amb aquests instruments. Feien música amb una espècie de pipa molt llarga, com de narguilé, amb una botzina de policia, rascant un tros de velcro, amb una joguina de nadó... Tocàven molt suau i cantàven molt bé. Les nadales eren les nostres, les de sempre, però tant la música com la lletra havien estat deconstruïdes, i sonaven de meravella!

Quan van començar a recitar a Sagarra tot va ser silenci i emoció. Ho feien molt bé, es bellugaven amb suavitat, suficient perquè tot i que te'ls miraves el protagonista no eren ells sinó les paraules, la poesia. Un moment màgic va ser quan la Maria Roca va sortir amb el violí i es va posar a tocar entremig dels rapsodes.

Els últims versos els va recitar, com sempre, el senyor Esteve Polls, que amb els seus 86 anys anava ben lleuger i recitava amb l'anima.

La veritat és que em vaig emocionar. Paraules tan boniques, la nit de Nadal i amb aquest escenari meravellós que ens ofereix el TNC!

Si no heu llegit aquest poema, busqueu-lo i llegiu-lo sencer, en veu alta, i veureu com n'és de bonic! Aquí en teniu una mostra...

Si et penses caçar l'estrella
no vagis baladrejant,
humiteja't la parpella
amb tres llàgrimes d'infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.

... aquell trosset de rabadà,
que no volia anar a adorar
les figuretes de la cova.

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!

Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per anar a Betlem, només hi ha un sol camí!

Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves triteses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra.

¿Quina dona del meu país,
amb un aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop,
la cançó del Noi de la Mare?

Va ser una nit que va florir l'estrella,
i va néixer l'Infant!

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem:"Glòria a Déu en les altures"
amb aquell to que ho deien els pastor.
I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,
i l'orgull de la nostra soletat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser homes de bona voluntat!

dimarts, 25 de desembre de 2007

Iu Forn (Montilla)


Com sempre, Iu Forn rebla el clau amb intel.ligència, humor i gràcia.



Passa-ho!
ELS (ALTRES) LLIBRES DE MONTILLA
Iu Forn

El president Montilla ha regalat als seus consellers un parell de llibres: Un home de paraula, d'Imma Monsó, i El arte de callar, de Joseph-Antoine Toussain Dinouart. Títols que, com vostè ja deu haver pogut observar, són d'aquells de "com dient, saps?".
Però, tal com ha anat l'any, hauria tingut gràcia regalar edicions editades especialment per a l'ocasió. No sé, algun llibre d'autoajuda com Se m'ha podrit el que tenia a la nevera, que és la segona part de Tinc un grup electrogen sota la finestra de casa. O una novel·la històrica com AVE. Caesar a Bellvitge. O fins i tot demanar-li a l'Espinàs que ens fes un A peu per Rodalies.
El que passa és que la nostra literatura és prou prolífica per proveir-nos de material. Si Montilla volia recordar l'apagada del juliol disposava de La nit, de Vicent Andrés Estellés, Agonia de llum, de Mercè Rodoreda, Contraban de llum, de Maria Mercè Marçal, Cavalls cap a la fosca, de Baltasar Porcel, o Exploració de l'ombra, de Joan Fuster.
Per fer referència als incendis hospitalaris, no calia anar a buscar Harry Potter i el calze de foc, de J.K. Rowling. Molt millor Foc latent, de Lluïsa Forrellad; L'ocell de foc, d'Emili Teixidor, o Flamarades de llum, de Carme Riera. Per al desori de l'AVE van com anell al dit El viatge misteriós, de Miquel de Palol, i M'enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo. Per a la ministra Maleni un Pitarra com La bruixa. Per a la sequera Pluja seca, una obra teatral de Jaume Cabré. I per al tema del finançament Gràcies per la propina, de Ferran Torrent.
I per resumir l'any, tenia per triar i remenar: La magnitud de la tragèdia i Tot és mentida, de Quim Monzó, Solitud, de Victor Català, Solucions provisionals, de Joaquim Carbó, La farsa, d'Àngel Guimerà, Millor que no m'ho expliquis, d'Imma Monsó, L'Atlàntida enfonsada, de Jacint Verdaguer, El dolor de cada dia, de Jaume Vidal Alcover, i la impagable T'hauria de caure la cara de vergonya, de Sergi Pàmies.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dimarts, 25 de desembre del 2007

dissabte, 22 de desembre de 2007

Nadala

Aquest poema de Nadal m'ha agradat de manera especial. L'ha escrit la Maritxu, una amiga que coneix a fons Pere Casaldàliga, que va cada any a veure'l i que juntament amb en Joan, el seu marit, que és metge, han fet una labor immensa al Matto Grosso. Actualment ella treballa a "Amics de Pere Casaldàliga".
Havent llegit els poemes de P. Casaldàliga, aquest de la Maritxu me'ls recorda. Això demostra com tot s'encomana i quin estret lligam d'amistat vertadera uneix aquesta familia amb el bisbe extraordinari de Balsareny.
Gràcies, Maritxu, per aquest poema.

En esta Navidad
gritemos al mundo entero
que estamos preñados
del Dios de la Vida,
Tiernamente Justo,
Esperanzador Solidario.
Junto a todo hombre blanco, negro, mestizo.
huérfano, esclavo, empobrecido,
prostituta, desterrado.
Morador de calle, labrador sin tierra,
sin sonrisa. A los que no han crecido.
A los estómagos vacíos.
Anhelando cantar Su latido que nos unifica.

(Maritxu)


Us desitgem un Nadal de Pau
I un Nou Any extraordinari d’esperança


Joan i Maritxu

divendres, 21 de desembre de 2007

SI... de Rudyard Kipling


És una llàstima que Repsol hagi tingut tan poca personalitat i delicadesa com per fer servir aquest poema tan bonic d'en Kipling com anunci i, a més, sense dir qui n'és l'autor. Molta gent que no coneix el SI... es pensarà que és una invenció de Repsol i pensaran que tenen molt bons publicistes. Amb tot he de reconéixer que recitat pel Flotats i amb la música de fons és molt agradable d'escoltar.

Aquest poema era el preferit del meu pare. Quan va fer 70 anys va fer emmarcar aquest poema i en va regalar un a cada nét. Els meus fills el tenen penjat a casa seva.


Si vols veure el video vés a aquesta adreça


SI...

Si pots conservar el seny quan els qui et volten
perden el seu i et blasmen i et reproven;
si tens fe en tu mateix quan tothom dubta
del teu valer i aquest dubtar toleres;
si ets sofert esperant; si a la mentida
i a l’odi no respons amb iguals armes
i en el teu gest, obert a tots els aires,
no hi ha el més lleu reflexe d’altivesa;
si els somnis no et deslliguen de la vida
i pots, serenament, pensar les coses;
si, just, apliques la mateixa mida
al fràgil joc dels èxits i desastres;
si mires, estoic, com veus malicioses
disfressen de gris la veritat teva
i empunyes eines velles ajupint-te
per a refer el camí que et trossejaren;
si pots aplegar guanys ben afanyosos
i arriscar-los a cara o creu i perdre,
i començar de nou el treball aspre
amb esperit lleuger, com si tal cosa;
si pots forçar el teu cor, nervis i fibres
a servir-te quan sembla que s’enfondren,
i ets fort, audaç, quan solament conservis
la recta voluntat que et diu: fermesa!
si no perds la virtut entre les turbes
ni el seny quan et rodegi la noblesa;
si ni enemics ni amics poden ferir-te
i tots compten en tu, però no massa;
si pots omplir el minut que ràpid vola
amb seixanta segons de tasca pura,
teva és la Terra i els tresors que guarda
i, el que val més, fill meu, seràs un Home!

RUDYARD KIPLING

dimarts, 18 de desembre de 2007

Bon Nadal!

Que la pau de Jesús, la joia i la harmonia ens omplin en aquests dies i ens ajudin a viure amb amor i salut l'any que estrenem, el 2008!

Moltes felicitats!!!



dissabte, 15 de desembre de 2007

La Plaça del Diamant



LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda

Teatre Nacional de Catalunya - Sala Gran

14 de desembre de 2007



Adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet
Direcció: Toni Casares

Amb: Sílvia Bel, Anna Sahun, Marc Martínez, David Bages, Ernest Villegas, Imma Colomer, Mercè Arànega, Carles Martínez i altres.







La Colometa. La Colometa és més que La Plaça del Diamant. La Colometa és el retrat d'una noia d'una època que viu amb neguit i alegria i dolor i tristesa i desesperació un temps de guerra, de solitud i de misèria. Viu el dia a dia, les coses petites, o les petites coses, que van formant la seva vida, el seu desfici i la seva alegria.
Llegida la novel·la i vista la pel·lícula semblava que tot estava ja dit i vist. Però no.
La Sïlvia Bel ens ofereix una Colometa més real que la del cine, el teatre ens dóna més vida i, com sempre, l'escenografia i el muntage del TNC són una meravella. Aquell llit de matrimoni que entra i surt de l'escenari tres o quatre vegades, amb diferents protagonistes, la cara de Colometa al llit amb els seus fills, ... i tants i tants moments que et queden a la retina, fan que surtis del teatre satisfeta d'haver-hi anat i agraïda d'haver pogut gaudir d'aquest espectacle.
Com diu en Benet i Jornet, a la novel·la sentim la veu interior de la Colometa, a l'escenari veiem la seva mirada.
La Carme Arànega està magnífica en el seu paper de senyora Enriqueta i, encara que tingui un paper més secundari, a mi m'encanta l'Imma Colomer en el paper de mare del Quimet.
L'obra és llarga però no es fa gens pesada. Et passa el temps sense adonar-te.
Els coloms, tan importants en la vida de la Colometa, potser estan poc representats en l'obra. Els sentiments de la Colometa són més fàcils d'entendre tot llegint-los que escoltant-la i mirant-la. Més que els coloms, el rebuig, l'angúnia, el desesper que produeixen en la Colometa. Aquí sí que poso la novel·la per davant del teatre i del cine. Aquells coloms aclaparadors que no deixen viure a la Colometa els vius i els pateixes amb ella tot llegint-la. Al teatre no és tan esgarrifós.
Bon començament de l'any de la MERÇÈ RODOREDA!








diumenge, 2 de desembre de 2007

Carta d'una desconeguda


Carta d'una desconeguda
de Stefan Zweig


Teatre Borràs
2 de desembre de 2007


Amb: Emma Vilarasau, Marta Marco, Ivana Miño i Carlota Olcina
Direcció: Fernando Berués

"Carta d'una desconeguda" és un homenatge a l'amor més pur, més sincer i més silent, de la mà d'una singular heroïna romàntica. Un homenatge als amants posseïdors del tresor de saber estimar sense correspondències. "A tu, que mai no m'has conegut..."

Fragment: “Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat.”

Història d'amor del segle passat... avui ningú no aguantaria una relació, un amor, com la de la desconeguda envers l'escriptor famòs i faldiller.

Molt ben resolt el monòleg. Una carta llegida a quatre veus, intercal.lant-se entre elles; les quatre ho fan molt bé. Potser la més difícil i poc agraïda és la de la joveneta, la Ivana Millo, perquè ha de ser molt impulsiva, més realista que les altres, i aquesta obra és per ser interpretada amb serenor, amb tranquilitat, com en un somi...

L'Emma Vilarasau i la Marta Marco, esplèndides! La petita també ho fa molt bé. La Ivana, tot i que treballa molt bé és la que potser desentona pel que ja he dit, pels 25 anys que representa, i també per aquest accent estranger que té que potser no s'adiu tant en aquesta lectura compartida.

El vestuari, tot et transporta a una època que saps que ha existit perquè ho llegies de joveneta, i t'emocionava...

Stefan Zweig em va fer passar molt bones estones quan tenia 15 anys. M'ha agradat recordar-lo i és bo veure l'obra perquè està molt ben escrita, amb un vocabulari elegant i agradable, ben estructurada i interpretada.