diumenge, 31 de març del 2024

Ocàs i fascinació


Ocàs i fascinació 
d'Eva Baltasar

Club Editor

Març 2024


M'agrada com escriu Eva Baltasar i he llegit Permagel, Boulder i Mamut i els tres m'han agradat i sempre em deixa alguna cosa perquè pensi i en tregui conclusions.
Aquest últim és completament diferent, un altre tema i un altre registre. La primera part, Ocàs, l'he trobat molt encertada i ben trobada. Sempre que veiem un sense llar el veiem com és ara i poques vegades ens preguntem com ha acabat dormint al carrer, què li ha portat a aquesta situació, com s'ha sentit els primers dies, els primers temps. Ens centrem més en el "ara" i en intentar trobar solucions. L'autora ens explica, en primera persona, el cas  d'una noia amb estudis universitaris, que perd la feina, perd la casa, perd l'habitació rellogada que tenia i es troba al carrer. Va de la ciutat a un ciutat petita perquè el lloguer i la vida són massa cars en les grans ciutats.
Flotes, això és el màxim que has aconseguit. Tenia mitja feina, una habitació rellogada i un títol que acredita que ets dels que no poden caure. Però caus. El risc ha entrat a la teva vida sense que el veiessis venir. D'un dia per l'altre tot allò que no et podia passar esdevé real: perds el sostre,  perds la feina i et parteixen la cara.
Com viu la primera nit, com es veu fent coses que mai hagués imaginat, com busca llocs tranquils... I sempre, o potser sempre no...,  hi ha una persona que l'ajuda sense preguntar i empenyent-la a treballar per guanyar-se els diners necessaris per pagar la pensió i alimentar-se.  I així comença a treballar netejant cases. 
Tinc una casa nova. Dit així sembla que hi visqui o que hi hagi d'anar a viure aviat. Que l'acabi de  comprar  o de llogar. Res d'això. Hi ha més d'una manera de tenir cases. Jo tinc les cases que m'escullen, les que em volen perquè hi vagi a netejar.      
S'enamora de les cases, les frega a fons, neteja, ordena, olora, toca mobles i figures i materials que la fascinen. S'enamora de les coses boniques, les viu... I està contenta amb la feina.  Necessita un orde i una neteja extrema per a sentir-se bé, cosa que no troba en les habitacions rellogades on viu, quan pot pagar-s'ho. Un dia l'acomiaden de les cases on treballa per motius particulars i és quan ella es troba al carrer. Està molt ben descrit i ho vius de prop. Sempre penses, però, que part de la culpa és d'ella, que no posa el interès o l'esforç per sortir d'aquesta situació, per tornar a la seva feina, a retrobar el que ha perdut. Però els personatges de l'Eva Baltasar són així...
     
La segona part l'he hagut de rellegir perquè no entenia res. La fascinació. Pel que he entès, i potser m'equivoco,  la protagonista entra un una espècie de deliri, o bogeria, o desviament neuròtic. Hi ha un canvi de registre total. I ella pensa que li agradaria tenir un déu i es dedica a fabricar-se'n un amb una barreja de felicitat i dolor, d'èxtasi i agonia.  I a aquest déu li crea un temple i li ret culte. I aquest déu es diu Maria, una de les senyores que la va acomiadar de casa. Ella diu que és de fusta i que la llàgrima que li cau ha de ser resina... La té a casa, a la seva habitació, i tot el que viu i diu i fa és un caos neuròtic que no saps per on agafar-lo. És el final de la seva vida, ja no lluita per ella sinó per la Maria, el seu déu neuròtic, la seva deessa de  fusta, blanca, quieta, que no menja... 
No sé, aquesta segona part necessitaria parlar-ne amb algú que l'hagi llegida. És el deteriorament vital d'una persona, d'una manera senzilla, sense fer soroll però terrible...  


dilluns, 25 de març del 2024

Homes sota el sol - Retorn a Haifa

 




Homes sota el sol - Retorn a Haifa
de Gassan Kanafani


Club dels Novel·listes


Març 2024


Gassam Kanafani és un dels fundadors de la literatura palestina moderna, una literatura que busca el nom perdut i la identitat amenaçada

Ens trobem davant dues novel·les breus. A la primera, Homes sota el sol,  seguim el camí de tres palestins, l'any 1948, quan es va produir l'expulsió dels palestins del seu país. Els tres fugen de la terra natal per emigrar a Kuwait, amb la intenció de guanyar uns quants diners i tornar amb la família. Un és gran, l'altre de mitjana edat i el tercer molt jove. Els passadors clandestins són un gran obstacle però l'únic camí per arribar a destí. Vas llegint i el cor se t'encongeix. Ja sabem com emigren, sabem el que passen, però llegir-ho amb aquest realisme fa molt mal, molt. Vaig estar a punt de deixar el llibre. Però no vaig poder... És la història real que passen cada dia tanta i tanta gent de diferents països sempre amb la idea i la il·lusió i l'esperança d'una vida millor per als seus. I dels passadors se'n podria dir també moltes coses. N'hi ha de tots tipus i el que els hi toca no és dels pitjors...
El segon relat, Retorn a Haifa, és molt diferent, més nou per a mi i molt interessant. El Saïd i la Safia van de camí de retorn a Haifa. Van fugir-ne l'any 1948, sense voler-ne marxar, però la gent fugia s'empenyien i es van trobar dins d'una barca sense poder tirar enrere. I a casa havia quedat un nen de 5 mesos, en Khaldun. Per molt que van fer per localitzar-lo no va haver-hi manera... I després de 20 anys la Safia diu que no pot més que vol tornar a Haifa, anar a casa seva i buscar al seu fill de 20 anys. 
Quan arriben a la casa i truquen els obre la porta una senyora gran. Sembla que els estigués esperant fa temps. I xerren molt. I en Saïd es va posant nerviós, i la Safia no entén el idioma... Finalment arriba el noi, el Dov, el Khaldun. L'escena, els diàlegs, els moviments de cada personatge, el que expressen i el que no expressen se't queden clavats als ulls com si ho estiguessis vivint. Aquell fill no és ja el teu fill. No pot ser-ho. Les circumstàncies i la vida l'han fet un altre.. 
En Saïd substitueix la nostàlgia del món perdut per la realitat del passat quan retroba el seu fill, convertit en soldat israelià, i descobreix que l'home és el seu posicionament ideològic. En aquesta novel·la trobem el primer personatge israelià de tota la literatura palestina i "veiem el crematori amb els ulls de les víctimes de les víctimes" segons paraules d'Elias Khoury. 
M'ha agradat molt, tot i que al començament vaig pensar que no l'acabaria. És un llibre per comentar, per parlar-ne... Hauré de recomanar aquest llibre a algú per poder parlar-ne perquè un club de lectura és massa gent, no pots fer una conversa detinguda i personal... 


dissabte, 23 de març del 2024

Un dios salvaje

 




Un dios salvaje
de Yasmina Reza

Alba

Març 2024


Ja havia vista aquesta obra al teatre, Un dios salvaje, i no em va acabar de ser el pes. Ja explico en el blog que després de veure Art m'esperava una mica més d'aquesta autora. En el fons, però, són dues obres completament diferents. 
El tema vol ser una baralla entre dos nens d'onze anys. Un no vol que l'altre entri a la colla i el menysté. L'altre agafa un pal i li dóna un cop amb la mala sort que li trenca dues dents. Això ara i aquí es solucionaria amb una entrevista amb el director de l'escola i amb una xerrada amb els pares. Però l'autora aprofita per ensenyar-nos les reaccions dels respectius pares i munta un cafè amb pastís per les dues parelles. I tot comença molt bé, amb comprensió i educació però aviat surt el que porta cadascú dins seu i acaba com el rosari de l'aurora. A més de barallar-se les dues parelles i dir-se de tot també deriva en la baralla entre cada parella, cada matrimoni. Surt tot el que porten dins, sempre amb la inestimable ajuda d'una mica d'alcohol... 
Penso que és una obra per llegir-la a poc a poc i fixar-te amb cada personatge i amb la riquesa de matisos que comporta el diàleg. perquè tal i com diu una ressenya de l'obra de teatre és així com l'hem de llegir o veure.

I és que "Un déu salvatge" és guió pur, diàleg pur i pura interpretació. No hi ha res més. Estem davant una comèdia de les intel·ligents, d'aquelles que tan poc abunden a les sales  de teatre.

dissabte, 16 de març del 2024

Un llarg hivern



Un llarg hivern
de Colm Tóibín


La Campana


Març 2024




Ja havia llegit dos llibres d'aquest autor, Nora Webster i Brooklyn. Potser aquest tercer és per a mi el més fluix de tots... M'ha agradat però no el recordaré com els altres dos. 
Malgrat tot és Tóibín, garantia de bona escriptura i d'una acurada descripció dels personatges i sentiments. 
L'acció està situada al Pirineu català, en un petit poblet entre el Pallars i l'Alt Urgell. El Miquel i el Jordi són dos germans que viuen amb els seus pares en una caseta, amb animals que cuidava la mare i camps per treballar. El Jordi estava a punt de marxar a fer el servei militar. El Miquel ja l'havia fet. Eren de poques paraules i no es feien amb la poca gent del poble arran d'una denúncia que el pare havia fet a quatre cases per qüestions d'aigua a l'estiu. 
Un dia, el Jordi ja fora de casa, el Miquel es va adonar que la seva mare bevia. La va anar observant fins al moment que el pare la va trobar amb una quantitat forta d'alcohol i el va llençar tot. Ella va demanar que li tornés a comprar però ell va dir que la manera de deixar de beure era que no tingués accés a l'alcohol. Al vespre, a l'arribar a casa, la mare no hi era. I la nevada començava a ser forta i intensa. Tot i la poca relació amb els veïns tots van sortir a buscar-la però no va servir de res. La mare havia desaparegut i el més segur és que fora sota la neu i el gel. Quan desglaci, deien els veïns, veurem els voltors que baixen. Llavors hem de córrer. 
I tota la novel·la és com viuen aquesta solitud  el pare i el fill. Sense saber fer res de la casa ni dels animals i amb la pena i el desconcert de la fugida de la mare. En Miquel té remordiments, potser podria haver fet alguna cosa, acompanyar més a la mare... Amb el pare no s'entenen massa. I un dia el pare es presenta amb un xicot jove, tímid i mal vestit, perquè els ajudi a fer les feines de la casa, els animals i cuinar. 
El Miquel puja sovint a la muntanya fins on pot arribar, pensa molt en la seva mare, però ara també lluita amb una atracció especial cap al xicot que els ajuda. Molta solitud, poques paraules, tres homes i cap dona... 
Lluny del sentimentalisme, l'obra és una condensació d'emocions, tractades amb gran delicadesa. La tensió entre la duresa de l'escenari pirinenc i les diverses sensibilitats dels personatges adquireix un admirable relleu en una prosa deliberadament neta i precisa.  
I ara, pensant-hi, perquè Tóibín sempre et fa pensar, veig que el pare té un paper molt minso. L'obra és pel Miquel, per com viu i com pensa, per tot el que li queda dins i que no té manera de treure, la necessitat de tenir el germà al costat i l'obediència al pare i no dir-li res del que passa. Sempre falta de diàleg, de companyia, d'amor.... Tot i que penso que en aquell ambient aquesta relació pare-fill deu ser força normal. La vida és molt dura... 




dilluns, 11 de març del 2024

Esmorzar al Tiffany's

 



Esmorzar al Tiffany's
de Truman Capote

La Butxaca

Club de lectura d'Enginyers


Març 2024



Truman Capote escriu molt bé, per tant sempre és un plaer agafar un llibre seu. Dit això aquest llibre no m'ha proporcionat cap novetat, cap cosa nova per pensar o parlar. Penso que tots recordem la pel·lícula amb una Audrey Hepburn meravellosa. Una películ.la distreta, per passar l'estona, i que recordes després de molts anys.  
Del llibre n'esperes més. Ella és una noia que ha tingut una infantesa difícil. Casada als 14 anys amb un home més gran, se'n va de casa quan s'adona que no l'estima, que s'hi havia casat per agraïment, perquè era un bon home. La seva vida després, essent molt jove, és estar sempre voltada dels homes més rics, sense tenir en compte l'edat, per poder viure sense problemes i en una ambient clamorós. Casualment coneix un veí a qui tracta i estima coma un germà. Es troben en un bar on els serveix en Joe, personatge que m'ha arribat més que els altres, perquè el trobo més real; cuida a la noia, l'admira i l'estima sabent que mai li ho dirà, que les seves vides són massa diferents... 
La historia és distreta, té els seus bons moments, però penso que el personatge, la Holly, no s'esforça a tirar endavant, a estudiar o treballar per poder fer la seva vida. Ella només busca un marit ric. I salvant les distàncies, enormes, trobo que és una novel·leta d'amors... 
El comentari al club de lectura va ser en general molt bo. Em sap greu però a mi no em va deixar re sa dintre...