diumenge, 31 de gener de 2010

Convidats d'honor - La princesa sàvia

Convidats d'honor 
Exposició commemorativa del  75è aniversari del MNAC

La princesa sàvia
Les pintures de santa Caterina de la Seu d'Urgell
MNAC
amb Isabel Larruy

31 de gener de 2010
Convidats d'honor és un regal que ens fa el MNAC per celebrar el seu 75è aniversari. És un recorregut per la història de l'art català des de l'edat mitjana fins al S. XX. I ho fa a través d'una acurada selecció d'obres mestres, unes del seu propi museu, d'altres de diferents museus del món i de col•leccions privades.
No es pot comentar una a una les obres que hi ha però sí constatar que està molt ben organitzada i, si tens qui t'expliqui el que vas veient, aprens sempre coses noves i gaudeixis millor de l'art. Des d'una Anunciació de Bernat Martorell, a un autoretrat de Rigau -per cert, era català i Lluis XIV de França, el Rei Sol, el va demanar a la seva cort per pintar retrats; ningú com ell pintava el vellut i les robes amb la naturalitat i perfecció que ho feia en Rigau. I va decidir afrancesar el seu cognom i es va convertir en Rigaud-, passant per un sant Carlemany, un Dalí... Del Crist Majestat romànic passem al Crist dolorós del gòtic; i el fet que estan quasi a tocar l'un i l'altre veus millor les diferents èpoques de l'art. Tot artistes catalans que ens ajuden a seguir les diferents etapes de l’art a Catalunya. Volien imitar els corrents italians però Catalunya era pobre; no podien posar maragdes però pintaven vermell, no podien posar or però pintaven groc...
Anant amb la Isabel Larruy coneixes també aspectes diferents, més personals, dels artistes. Ara ja sabem perquè diem la marededéu de la Cinta i podem entendre millor els quadres d'en Dalí sabent la influència que va tenir l'educació, sobretot sexual, rebuda del seu pare i com el va marcar per sempre. I com pintant intentava treure's del damunt o explicitar aquesta educació nefasta que crec, el devia fer bastant desgraciat.
Val la pena anar a aquesta exposició. Hi ha 41 "convidats" i unes 70 pintures o obres d'art. I moltes d'aquestes obres tornaran a estar amagades quan acabi l'exposició.

La princesa sàvia és un retaule amb pintures de Santa Caterina de la Seu d'Urgell. És romànic tardà amb clara influència francesa. Les figures no són tan hieràtiques com al començament del romànic; tenen moviment i estan en diferents posicions. El Sant Sopar va bastant per lliure: pa i peix -signe del Crist- a taula, i Judes assegut a terra davant Jesús. A esquerra i a dreta la història de santa Caterina, la dona sàvia; no podien permetre que fos cristiana i va patir martiri.
Aquest conjunt va ser arrencat de les parets de la Seu amb la tècnica d'arrencament mural coneguda com a strappo. Es va descobrir a començaments del S. XX darrere una pintura, i va ser venut en tres fragments que es conserven al museu d'Art de Catalunya, al Museu Episcopal de Vic i a la Fundació Abegg de Suïssa.
També us recomano que l'aneu a veure!

Santuari dels Munts - Lluçanès

Santuari dels Munts - Lluçanès

30 de gener de 2010




Hem anat a fer un tomb pel Lluçanès. Feia temps que no hi anàvem. Vam començar per Olost i vam poder veure l’església de Santa Maria d’Olost que, tot i estar documentada des del S. X, no se n’han trobat les restes. L’actual església és d’estil neoclàssic i és de finals dels S. XVIII. D’estil sobri, amb dos campanars idèntics i una curiosa llegenda sobre la seva construcció; no en vam poder veure l'interior perquè era tancada.
Davant mateix de l’església hi ha un petit i senzill restaurant, amb una estrella Michelin, la Fonda Sala. No ens hi vam quedar però pensem anar-hi un dia amb amics. Tenen un menú de la tòfona i un altre de caça que són molt suggerents!
Sortint d'Olost, a Perafita, hem comprat pa i coca. Ja tenim pa bo per a tota la setmana!
Poc després vam arribar al Santuari del Munts. La vista és esplèndida. Feia sol i hi havia núvols blancs al cel. I no feia vent. Una meravella contemplar les muntanyes nevades i tota la plana al davant. El Canigó, el Puigmal, Pedraforca, Montserrat, Puigsacalm... i la plana de Vic. Respires aire pur i omples la teva retina de vista meravellosa que t’acompanyarà tota la setmana! L’església és petita, construïda el 1695, i com de costum estava tancada. S’hi guarda una imatge, talla romànica, del S. XIII, de la Marededéu i el nen Jesús.
La següent parada va se a Lluçà on vam visitar l’església de Santa Maria de Lluçà, aquesta sí que era oberta, amb un claustre romànic molt curiós perquè no és rectangular, és irregular, amb columnes amb capitells molt treballats. Dins l’església es poden contemplar les famoses pintures al fresc, un dels millors conjunts de pintura catalana que marquen l’època de transició de la pintura romànica al fresc, a la pintura gòtica sobre taula. Són del S. XIV.
I per acabar vam anar a dinar a l’Hostal de la Ferreria, a Tona, que ens porta bells –i vells- records perquè era un dels llocs on acostumaven a anar de solters i els primers anys de casats amb uns bons amics.
Val la pena sortir a l’aire lliure i gaudir de la natura, de la bellesa i de l’art, sempre amb bona companyia!

El intercambio "Changeling"

El intercambio
"Changeling"

A casa
Canal +

29 de gener de 2010

Direcció: Clint Eastwood.
Actors: Angelina Jolie, John Malkovich, Jeffrey Donovan, Jason Butler Harner, Amy Ryan, Colm Feore, Michael Kelly, Geoff Pierson, Denis O'Hare, Eddie Alderson, Gattlin Griffith.
Guió: J. Michael Straczynski.
Producció: Clint Eastwood, Brian Grazer, Ron Howard y Rob Lorenz.
Música: Clint Eastwood.

Estem a Los Angeles l'any 1928. Una mare separada amb un nen de nou anys es veu obligada a deixar-lo sol a casa un dissabte per motius de feina. Quan torna, el nen no hi és. Desesperada comença un llarg camí buscant el nen. Al cap d'uns mesos la policia li diu que ha trobat el seu fill. Quan ella va radiant a buscar-lo veu amb una terrible consternació que aquell nen no és el seu fill. La policia, corrupta fins al moll de l’os, no vol que quedi aigualit un fet tan important com trobar un nen desaparegut i vol convèncer la mare que el nen ha canviat, però que és el seu fill. La mare s'enfronta a la policia defensant la seva veritat. Però ens trobem en un moment que és el de l'època de la Prohibició, a Los Angeles, i una dona no pot qüestionar la policia sota el perill de quedar completament anul•lada com a persona. Fa por què pot arribar a fer el poder quan té tota la força i com poden arribar a estar de desvalgudes i anul•lades les persones sota aquesta tremenda força. Sort en té la Christine, la mare, del reverend Briegbleb que l'ajuda i li fa costat denunciant per la radio i pels carrers la corrupció policial. I per sort sempre trobem un bri d'esperança enmig de la corrupció quan apareix un policia que no vol tapar el que li demanen i posa totes les cartes damunt la taula. Sempre hi ha lloc per l'esperança.
El que esborrona i et deixa mal al cos és pensar que aquesta pel•lícula està basada en un fet real...

divendres, 29 de gener de 2010

Somnis de l'harem




Somnis de l'harem


Columna

Gener de 2010



No volia més llibres sobre harems. Ja n’havia llegit prou. Però em van dir que aquest era diferent, que el llegís. I me n’alegro. Parla de la infantesa d’una nena en un harem de Fes; nena que després va esdevenir sociòloga i escriptora, i treballa a la Universitat de Rabat.
La seva gran preocupació era entendre els costums i les paraules que es feien servir dintre de les quatre parets de l’harem. La primera i més important era hudud, frontera sagrada. Saber on era el hudud en cada moment era molt difícil. Dins l’harem el hudud era la porta on l’Ahmed, el porter, et retenia si no tenies permís per sortir. Però, on eren els altres hududs de la vida de cada dia? La nena diu: em rosega l’angoixa sempre que no puc situar la línia geomètrica que organitza la meva impotència.
Viu dos tipus d’harems diferents: el de Fes, amb la mare del pare, un harem convencional, rigorós, i el de l’àvia materna, un harem enmig del camp, on les dones munten a cavall, treballen el jardí i on no hi ha portes. Quan la nena pregunta a l’àvia si no tenen hudud, ella li diu: un harem no necessita parets; un cop saps què està prohibit, portes l’harem a dins, el tens al cap, inscrit sota el front i sota la pell. Aquesta idea d’un harem invisible, una llei tatuada al cap, se li feia terriblement inquietant, a la nena.
Aquesta nena té la sort de tenir una mare amb idees molt avançades. No vol per a la seva filla el que ella ha de viure. Vol que estudiï, que surti, que no passi la vida tancada... Sempre lluita per ella, i el pare de la nena sovint hi està d’acord i l’ajuda.
Ens retrata la vida de l’harem com un món on sempre hi ha alguna cosa a fer: des de labors, a productes de bellesa, a vetllades a la nit explicant contes de les Mil i una Nits, els banys de hammam, amb tota la seva preparació, durada i final amb el resultat d’unes dones d’una bellesa exquisida i una pell fina i cuidada que ja voldríem nosaltres... Però sobretot hi veus la lluita d’unes dones per a aconseguir sortir d’unes tradicions que elles veuen ja obsoletes però que els homes defensen, crec jo, amb por de perdre un estatus de segles.
I el moment en què una nena se sent ja dona, i un nen, home.
És bonica de llegir, interessant, ben escrita, i diferent d’altres novel•les.
Acaba amb aquesta dura realitat, per desgràcia encara actual:
Els homes no entenen les dones i les dones no entenen els homes, i tot comença quan se separen les nenes i els nens en el hammam. Llavors una frontera còsmica parteix el planeta en dues meitats. La frontera indica la línia de poder, perquè allà on hi ha una frontera hi ha dues menes de criatures que caminen sobre la terra d’Al•là: els poderosos a una banda i els impotents a l’altra.
Vaig preguntar a la Mina com sabria jo a quina banda estava. La seva resposta va ser ràpida, curta i molt clara:
-Si no pots sortir, estàs a la banda dels impotents.

diumenge, 24 de gener de 2010

Cassoleta freda-calenta amb verduretes

Cassoleta freda-calenta amb verduretes


23 de gener de 2010



Avui us presento una recepta d’en Santi Santamaria. Érem dotze a dinar i vaig fer civet de senglar. De primer necessitava un plat suau però, al mateix temps, volia una cosa diferent i divertida. I em vaig decidir per aquestes cassoletes. Són fàcils de fer i van quedar molt bones. La recepta explica com fer les cassoletes però jo les vaig comprar fetes, dues per persona. Bon profit!


Cassoleta freda-calenta amb verduretes (per a 4 persones)

1 tall de formatge de cabra per cassoleta
50 gr. de pastanagues
50 gr. de mongetes rodones
50 gr. de carbassó
50 gr. de porros
50 gr. d’albergínies
50 gr. de tomàquet pelat i sense llavors
Oli d’oliva verge extra
Orenga, sal i pebre negre

Peleu i talleu les pastanagues a daus d’un centímetre. Escaldeu-les amb aigua i sal de manera que quedin cruixents. Escorreu i reserveu. Feu el mateix amb les mongetes.
Talleu el carbassó, els porros i les albergínies a daus de la mateixa mida que la pastanaga i salteu-los lleugerament en una paella a foc viu amb oli d’oliva. Salpebreu-los i reserveu-los. Piqueu els tomàquets ben petits. Ensalgueu-los, ensucreu-los i deixeu-los dins d’un escorredor perquè perdin l’aigua.
Abans d’omplir les cassoletes poseu-les un moment al forn ben calent i apagat. Després les farciu amb les verdures fredes. Amaniu-les amb oli d’oliva i empolsegueu-les amb una mica d’orenga. Cobriu les verdures amb una làmina de formatge de cabra sense la crosta i gratineu les cassoletes a foc viu i amb el forn obert perquè no s’escalfi el farcit. Serviu-les immediatament.
Jo les vaig presentar sobre un llit d'enciam de diferents colors i un maduixot ben gran al costat.

El riu

El riu
de Rumer Godden


El cercle de Viena

Gener de 2010


La protagonista és una nena anglesa que viu a l’Índia, a la vora del Ganges, en una casa molt gran, molt tancada, i des d’on sempre se sent la remor del riu. Riu que ella compara amb la seva situació i amb la vida mateixa; uneix i separa, no deixa mai de fluir.
A la contraportada ens diuen que retrata molt bé l’Índia colonial. De fet tota la història passa en els jardins de la casa. Entre les tradicions hinduistes dels treballadors de la casa i les tradicions angleses dels seus pares. Jo penso que més aviat ens retrata la vida d’una nena en el moment que comença a deixar de ser-ho, el moment en què va descobrint els misteris del naixement, la vida i la mort; fa un dur camí per a descobrir la seva identitat, camí amb penes i desenganys, però també amb il•lusions i, sobretot, amb un amor immens a aquella terra que ella estima i sent en la profunditat del seu ésser. La natura i escriure poemes l’ajuden a fer aquest pas sovint tan difícil entre la infantesa i l’adolescència.
D’aquesta novel•la Jean Renoir en va fer la pel•lícula “El riu”, un tribut a l’Índia i a la infantesa.

divendres, 15 de gener de 2010

¿Qué fue de los Morgan?



¿Qué fue de los Morgan?

14 de gener de 2010


Director: Marc Lawrence
Actors:
Hugh Grant, Sarah Jessica Parker,Sam Elliott, Mary Steenburgen, Elisabeth Moss, Michael Kelly, Vincenzo Amato, Sharon Wilkins,
Audra Blaser


Comèdia divertida i sense problemes. Vas a passar l'estona i a riure i surts bé i content.
Una parella de Manhattan, amb bona posició i destacats dins la seva immillorable feina, estan fent passos per la separació. Tot s'enreda quan, junts, presencien un assassinat i els han de protegir per por de l’assassí. Els envien a un racó perdut de Wyoming, en una caseta apartada del poble i amb la companyia del xèrif i la seva dona. El canvi de vida és radical. No poden dormir a la nit perquè hi ha massa silenci. Tot és diferent del seu adorat Manhattan.
Però com és una comèdia, i a més amb el Hugh Grant i la Sarah Jessica Parker, acaba tot molt bé i són feliços i mengen anissos!
Recomanable després d'haver vist i llegit moltes coses serioses. De tant en tant va bé riure amb una comèdia sobretot si els actors són bons com aquests.
Si vols trobar-hi lliçons morals també els hi pots trobar. Però aquesta vegada no he tingut ganes de buscar-les ni de comentar-les. És una comèdia i el que pretèn és que riguis

dimecres, 13 de gener de 2010

PaGAGnini


PaGAGnini

Teatre Romea

12 de gener

Idea original i producció: Yllana, Ara Malikian
Creació i direcció: Yllana
Creació musical: Ara Malikian, Thomas Potirn, Eduardo Ortega, Gartxot Ortiz
Músics: Ara Malikian, Eduardo Ortega, Gartxot Ortiz, Fernando Clemente
Lutier: Fernando Muñoz


Concert esbojarrat i divertit, fora del que entenem per concert. Ells ja parlen de des-concert divertit, enèrgic i sorprenent. Hi trobem la bogeria i el humor d’Yllana juntament amb el virtuosisme d’Ara Malikian i tres músics més, quatre violins, que toquen molt bé tot i que no sempre en les més adequades posicions; salten, ballen, van per terra, alguna tombarella... tot amb complicitat amb el públic fins al punt de demanar a dos espectadors de pujar i ajudar-los en una de les interpretacions. Van de la música clàssica, Sarasate, Falla, Mozart, fins al pop i al rock. Peces serioses que es converteixen en gags plens d'humor pel desconcert dels espectadors acostumats a una música clàssica seriosa i formal.
Rius, t’ho passes bé, escoltes bona música o, més ben dit, veus tocar bé, de manera diferent, que et fa mirar els instruments i com belluguen les mans i tot el cos aquests músics.
El lutier que els ha confeccionat els instruments ha tingut feina; tan serveixen per tocar el violí, el tam-tam, o fins i tot disparar un tret a un invisible ocell.
És una barreja de música i mim, un divertimento musical, agradable de veure, poc corrent, i que serveix per sortir d’allà amb un somriure a la cara, cosa cada vegada més necessària en el món en què vivim.


diumenge, 10 de gener de 2010

ROCK'N'ROLL

ROCK'N'ROLL
de Tom Stoppard

Premi de la Crítica de Barcelona al Millor Espectacle Teatral i a la Millor Intèrpret Femenina
Premi Butaca 2009 a la Millor Actriu de Repartiment per a Rosa Renom

Teatre Lliure
sala Fabià Puigserver

9 de gener de 2010

Adaptació i direcció: Àlex Rigola
Actors: Chantal Aimée, Patrícia Bargalló, Paula Blanco, Joan Carreras, Oriol Guinart, Lluís Marco, Sandra Monclús, Fèlix Pons, Jordi Puig "Kai", Alba Pujol, Òscar Rabadan, Rosa Renom, Santi Ricart, Mar Ulldemolins


Molt bona! És molt llarga, tres hores, i ni te n’adones.
L’obra ens presenta Praga i Cambridge des de l’any 1968, a les acaballes de la Primavera de Praga fins al 1990, després de la caiguda del mur de Berlin, passant per la Revolució de Vellut i tot amanit amb la música dels Pink Floyd, els Rolling Stones, The Doors...
Quan l’obra es situa a Praga és en blanc i negre, quan a Cambridge, en color. És una obra política i filosòfica però sobretot, és una anàlisi dels sentiments d’una sèrie de personatges, de l’amor que trobem entre ells, de la vida, del dia a dia... Parla sobretot del perill d’aferrar-se a una ideologia, a una idea, uns principis, -en aquest cas el comunisme- de manera incondicional, només amb el cor, perquè encara que el cap vulgui evolucionar amb els anys i les situacions, el cor de les persones volen sovint guardar només les idees del passat i no enfrontar-se a realitats massa canviants.
La Rosa Renom té un paper magnífic, el broda i el viu amb una força esplèndida. En Lluís Marco també és protagonista i representa molt bé el pas dels anys, la fortalesa de caràcter i la convicció ferma en unes idees que, tot i caduques, ell vol defensar fins al últim moment.
Per a mi l’actor revelació va ser en Joan Carreras, en el paper de Jan; em va agradar molt, molt. No el coneixia i trobo que va entendre i interpretar el seu paper amb molt encert i dignitat.
L’escenari era un rectangle amb els espectadors a banda i banda. Quan érem a Cambridge tot era gespa i jardí, i bancs per seure; quan érem a Praga s’alçava d’un racó del jardí l’habitació on vivia en Jan. S’ha de felicitar l’escenografia de Max Glaenzel.
I també té mèrit i ajuda a que l’obra sigui tan agradable de seguir i les paraules llisquin com la cosa més normal, sense cap entrebanc ni paraula fora de joc, la perfecta traducció que n’ha fet en Joan Sellent.
Comprenc que sigui el segon any que el Teatre Lliure presenta aquesta obra. Estic segura que si la veus més d’un cop, com molts dels espectadors d’aquest any, hi trobes sempre coses noves i interpretes molt millor els personatges.

divendres, 8 de gener de 2010

Associació Abló Pkédé

Associació Abló Pkédé

Gener de 2010



Hola a tots!

Hem aconseguit els 6.864 euros per les plaques solars del dispensari de Djolini. Ara ja podran treballar-hi amb llum i aigua calenta! Abans de Reis vam arribar a la quantitat necessària i de seguida hem fet la transferència.
Ara comencem amb nova il·lusió a comparar un parell de projectes nous que ens han demanat i de seguida que decidim quin apadrinem ja us ho farem saber. A poc a poc veiem que tots vosaltres aneu depositant la vostra confiança en els nostres projectes. Una vegada més, moltes gràcies!
La foto és del dispensari on aniran les plaques solars.
Moltes gràcies a tots els que heu participat en aquest projecte. Vosaltres ens ajudeu a seguir amb il·lusió aquesta feina que ens hem proposat que consisteix en contribuir, mitjançant l'ajuda econòmica en sanitat i educació, a que algun dels pobles més desfavorits i abandonats pugui tirar endavant. En definitiva a millorar les necessitats bàsiques d'algunes persones.
Una abraçada
Maripepa i Jaume

Us recordo el compte corrent: 3025 0001 17 1433406833
i també la nostra adreça electrònica: associacio.ablo.pkede@cmail.cat

dimarts, 5 de gener de 2010

El cel és blau, la terra blanca

El cel és blau, la terra blanca
Una història d'amor
de Hiromi Kawakami
Traducció de Marina Bornas Montaña
Premi Tanizaki

Quaderns Crema

Gener de 2010


És un llibre ben escrit i bonic. Potser bonic no és la paraula escaient. Explica la història d’una noia japonesa, la Tsukiko, i la del seu vell mestre, Haratsuna Matsumoto. Ella és i ha estat sempre una noia solitària. Ara, amb 38 anys, se sent més sola que mai, però defuig la família, enlloc s’hi troba a gust, com a casa. El vell mestre, la dona del qual el va abandonar ja fa una pila d’anys, va cada dia a la taverna i un dia es troben allà. Parlen, mengen el mateix, beuen sake pels descosits i s’adonen que tenen moltes coses en comú. No volen buscar-se però fan el que poden per trobar-se. I de mica en mica s’acostumen l’un a l’altre fins al punt que es troben a faltar i demanen un pas més en la relació.
Passen molta estona junts sense dir-se res; i després parlen força. Costa entrar en els personatges perquè la seva cultura és molt diferent de la nostra. Tant, que no et pots imaginar aquesta parella emborratxant-se cada dia amb sake. Ni la pots veure a ella tan freda, o irracional, amb el món que l’envolta; ni la vida que porta a casa seva. En canvi, segons en quin moment la veus desvalguda, nena, necessitada de carinyo, d’amor, amb ganes de recolzar el cap sobre l’espatlla d’algú i riure, o plorar, o somiar...
La història és bonica, és tendre, sovint poètica, però és d’una altra cultura que jo personalment desconec completament i no puc sentir-me ni mica identificada. Està escrita de manera molt delicada, molt suau, molt lenta; si tanques els ulls veus els cirerers en flor i el text, sovint, et fa recordar els haikus, com els que de tant en tant ens trobem i que et fa adonar de quin és el país que estàs intentant comprendre. La relació entre els dos flueix lliscant com el riu sobre les pedres.
M’ha agradat llegir-la i potser la tornaré a agafar un altre dia. I en trauré opinions diferents i més elaborades. Segur.

diumenge, 3 de gener de 2010

Herba d'enamorar

Herba d'enamorar
de Teresa Moure

Premi Xerais de Novel·la 2005
Premi de la Crítica 2006

Tocs - La Campana

Gener 2010



M'agrada l'aigua, tenir temps, el vi, els petons, esclatar a riure fins que em faci mal a la panxa, la pluja, el sol, la Revolució, els ordinadors, netejar a fons i ordenar els armaris, les converses amb respostes picants i ràpides. Però el que més m'agrada és posar el món de cap per avall. Perquè els tòpics no arrelin i ni jo mateixa cregui que és veritat tot el que dic.                   
Teresa Moure

Una delícia de llibre. Una alenada d'aire fresc. L’autora agafa Descartes com a fil argumental, com a excusa, per a presentar-nos la vida de tres dones relacionades amb ell. Basat en dades històriques reals novel•la uns amors i passions que bé podien ser reals. És un llibre dedicat a la passió, a l’amor i a la natura.
La casa de l’Hélène feia olor de carnera, de clavellina, de canyella, de milfulles, de comí, de saüc, de malva reial, de serverola, de coriandre, de blat negre, de fonoll, de grosella, de fràngula, d’aranyoner, de corniol, de levístic, de calèndula, de borratja, d’artemisa, de nabiu, de vesc, de berbena, i sobretot, de gerd...
I l’aire que respirava quan sortia a buscar herbes feia olor de vainilla, i de canyella, i d’herba mullada, i de cafè acabat de fer, de castanya escalivada, de gos melindrós, de pipí de nadó, d’aigua de pètals de rosa, de pell dels braços en dia de calor, de full de llibre vell...
Quin vocabulari més ric i harmoniós, i fins i tot musical! Feia molt de temps que no llegia aquestes paraules, aquests mots, que per les nostres àvies eren mots corrents, de cada dia!
La Hélène és una de les tres dones de la història. Amant del filòsof Descartes a més de conèixer totes les herbes i saber-ne el valor, sap filosofar, escriu i llegeix.. tot això en el S. XVI. D’aquí que hi ha qui diu d’ella que és una bruixa...
L’altre dona és la reina Cristina de Suècia. Molt jove i amb una forta personalitat, amant dels llibres i delerosa d’escriure també té una mala fama guanyada: tant li és home com dona! Ella viu la vida i ha decidit no tenir fills ni dependre de cap home. El passat l’ha marcada el suficient per prendre aquesta decisió. I convida a Descartes per poder parlar de filosofia i discutir amb ell.
Quan les dues dones es troben és una meravella: l’autora retrata tan bé els personatges, l’ambient, les olors, els pensaments... que t’hi trobes. I et sap greu no ser-hi...
La tercera dona és la Einés, una noia d’ara, que fa una tesi doctoral sobre Descartes. I a poc a poc va deixant la filosofia per endinsar-se en la vida, en l’amor, en la passió de la vida d’aquest filòsof. Basat en dades històriques reals novel•la uns amors i passions que bé podien ser reals.
L’obra ens parla de la vida quotidiana, dels amors i desamors, de la saviesa que les dones van transmetent de generació en generació embolcallada en llençols de fil i herbes aromàtiques, i amagades dins un bagul que queda a les golfes...
És una novel•la per llegir-la amb un somriure als llavis, deixant que et gronxin les paraules, amarant-te d’olors que no reconeixem però les imaginem, per passar una estona agradable amb un text ric i ben escrit.