El cel és blau, la terra blanca

El cel és blau, la terra blanca

Una història d'amor

de Hiromi Kawakami

Traducció de Marina Bornas Montaña

Premi Tanizaki

Quaderns Crema

Gener de 2010

És un llibre ben escrit i bonic. Potser bonic no és la paraula escaient. Explica la història d’una noia japonesa, la Tsukiko, i la del seu vell mestre, Haratsuna Matsumoto. Ella és i ha estat sempre una noia solitària. Ara, amb 38 anys, se sent més sola que mai, però defuig la família, enlloc s’hi troba a gust, com a casa. El vell mestre, la dona del qual el va abandonar ja fa una pila d’anys, va cada dia a la taverna i un dia es troben allà. Parlen, mengen el mateix, beuen sake pels descosits i s’adonen que tenen moltes coses en comú. No volen buscar-se però fan el que poden per trobar-se. I de mica en mica s’acostumen l’un a l’altre fins al punt que es troben a faltar i demanen un pas més en la relació.

Passen molta estona junts sense dir-se res; i després parlen força. Costa entrar en els personatges perquè la seva cultura és molt diferent de la nostra. Tant, que no et pots imaginar aquesta parella emborratxant-se cada dia amb sake. Ni la pots veure a ella tan freda, o irracional, amb el món que l’envolta; ni la vida que porta a casa seva. En canvi, segons en quin moment la veus desvalguda, nena, necessitada de carinyo, d’amor, amb ganes de recolzar el cap sobre l’espatlla d’algú i riure, o plorar, o somiar...

La història és bonica, és tendre, sovint poètica, però és d’una altra cultura que jo personalment desconec completament i no puc sentir-me ni mica identificada. Està escrita de manera molt delicada, molt suau, molt lenta; si tanques els ulls veus els cirerers en flor i el text, sovint, et fa recordar els haikus, com els que de tant en tant ens trobem i que et fa adonar de quin és el país que estàs intentant comprendre. La relació entre els dos flueix lliscant com el riu sobre les pedres.

M’ha agradat llegir-la i potser la tornaré a agafar un altre dia. I en trauré opinions diferents i més elaborades. Segur.