diumenge, 10 de gener de 2010

ROCK'N'ROLL

ROCK'N'ROLL
de Tom Stoppard

Premi de la Crítica de Barcelona al Millor Espectacle Teatral i a la Millor Intèrpret Femenina
Premi Butaca 2009 a la Millor Actriu de Repartiment per a Rosa Renom

Teatre Lliure
sala Fabià Puigserver

9 de gener de 2010

Adaptació i direcció: Àlex Rigola
Actors: Chantal Aimée, Patrícia Bargalló, Paula Blanco, Joan Carreras, Oriol Guinart, Lluís Marco, Sandra Monclús, Fèlix Pons, Jordi Puig "Kai", Alba Pujol, Òscar Rabadan, Rosa Renom, Santi Ricart, Mar Ulldemolins


Molt bona! És molt llarga, tres hores, i ni te n’adones.
L’obra ens presenta Praga i Cambridge des de l’any 1968, a les acaballes de la Primavera de Praga fins al 1990, després de la caiguda del mur de Berlin, passant per la Revolució de Vellut i tot amanit amb la música dels Pink Floyd, els Rolling Stones, The Doors...
Quan l’obra es situa a Praga és en blanc i negre, quan a Cambridge, en color. És una obra política i filosòfica però sobretot, és una anàlisi dels sentiments d’una sèrie de personatges, de l’amor que trobem entre ells, de la vida, del dia a dia... Parla sobretot del perill d’aferrar-se a una ideologia, a una idea, uns principis, -en aquest cas el comunisme- de manera incondicional, només amb el cor, perquè encara que el cap vulgui evolucionar amb els anys i les situacions, el cor de les persones volen sovint guardar només les idees del passat i no enfrontar-se a realitats massa canviants.
La Rosa Renom té un paper magnífic, el broda i el viu amb una força esplèndida. En Lluís Marco també és protagonista i representa molt bé el pas dels anys, la fortalesa de caràcter i la convicció ferma en unes idees que, tot i caduques, ell vol defensar fins al últim moment.
Per a mi l’actor revelació va ser en Joan Carreras, en el paper de Jan; em va agradar molt, molt. No el coneixia i trobo que va entendre i interpretar el seu paper amb molt encert i dignitat.
L’escenari era un rectangle amb els espectadors a banda i banda. Quan érem a Cambridge tot era gespa i jardí, i bancs per seure; quan érem a Praga s’alçava d’un racó del jardí l’habitació on vivia en Jan. S’ha de felicitar l’escenografia de Max Glaenzel.
I també té mèrit i ajuda a que l’obra sigui tan agradable de seguir i les paraules llisquin com la cosa més normal, sense cap entrebanc ni paraula fora de joc, la perfecta traducció que n’ha fet en Joan Sellent.
Comprenc que sigui el segon any que el Teatre Lliure presenta aquesta obra. Estic segura que si la veus més d’un cop, com molts dels espectadors d’aquest any, hi trobes sempre coses noves i interpretes molt millor els personatges.

1 comentari:

Evocacions ha dit...

Vaja, et prendré la paraula. M'agrada molt el teatre i la crítica que has fet és fantàstica. M'aniré deixant caure pel teu blog que està molt ben treballat.