dissabte, 30 de gener del 2016

Los odiosos ocho

 Los odiosos ocho

Cinema Bosque

29 de gener de 2016

Director. Quentin Tarantino
Música: Ennio Morricone
Fotografia: Robert Richardson
Actors: Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh, Tim Roth, Michael Madsen, Bruce Dern, Demián Bichir, Walton Goggins, Channing Tatum


D'un film de Tarantino ja sabem què en podem esperar: meravella però sang i fetge a dojo... Jo no acostumo a veure-les perquè no m'agraden aquest tipus de pel·lícules però tocava triar a en Jaume i vaig anar-hi... 
D'entrada el tema m'agrada, és ben trobat i vaig pensar en "Diez negritos" de l'Àgatha Christie. Però no té res a veure... Un caça recompenses porta a una noia a un poblet per fer-la penjar. Som a Wyoming, després de la guerra de Secessió americana i estem a ple hivern. Van els dos sols en una diligència i pel camí es troben a dues persones a qui es veuen en l'obligació d'acollir ja que la tempesta de neu no els deixaria pas passar ni la nit. Un d'ells és un altre caça recompenses i l'altre diu que és el futur xèrif del poble on van. 
Fins aquí he de destacar en primer lloc la bellesa dels paisatges, la meravellosa feina del fotògraf que et fa veure la neu, la tempesta, la diligència... tot amb uns ulls que voldrien que no s'acabes tanta bellesa. En segon lloc i durant tota la pel·lícula la música de Ennio Morricone, que acompanya i et fa gaudir. Té una cosa especial la música d'aquest senyor... 
El que ja saps però et sobta d'entrada són els primers cops de puny, la sang, la violència... 
El conductor vol arribar aviat a recer, a un lloc anomenat La Merceria de la Minnie, on podran aixoplugar-se fins que passi la tempesta. Quan arriben es troben el refugi ja ple amb quatre homes i la Minnie i el marit no hi son. El mexicà que els acull els diu que han hagut de marxar a visitar la mare de la Minnie que estava malalta. 8 persones tancades en un refugi amb tot el bagatge de violència que porten a sobre... 
I fins aquí arribo. Es coneixen, parlen, violència verbal i física i quilos de salsa de tomàquet per ensenyar-nos la sang pertot. I dura 3 hores! 
Si sóc sincera i aparto els ulls una mica de tanta violència he de dir que la pel·lícula m'ha agradat. I em quedo amb les primeres imatges, la neu, la tempesta, la diligència avançant i recollint als protagonistes de l'obra com dient-los que si pugen estan a les seves mans... 







dimecres, 20 de gener del 2016

Duna


Duna
(diari d'un estiu)
de Muriel Villanueva

Babulinka books

Gener 2016


El vaig regalar a la meva néta i com tinc per costum li demano després per llegir-lo jo. Sobretot si l'hi ha agradat. 
La Duna és la mitjana de tres germanes i a l'estiu la mare, vídua, decideix deixar-les a casa l'avi, a la platja, i marxar ella sola. Necessita desconnectar una mica. La Duna es veu venir un estiu molt avorrit amb un avi que no està gaire alegre, en un poblet petit i fent com a deures del seu professor un diari d'estiu: escriure cada dia una mica del que li passa o sent. Però entre el secrets de l'avi i un noi que ha conegut al bosc tot apunta que l'estiu no serà tan avorrit com li semblava. El llibre és, doncs, el diari de la Duna. 
Pot semblar un tema tonto, banal, vist... però no ho és. És bonic veure com aprèn a entendre i compartir els problemes o tristeses dels adults, com es va fent gran en un període tan curt de temps. Els personatges estan molt ben retratats i, sobretot, el que veig jo en aquests tipus de llibres, és que es parla molt naturalment de situacions que a mi, encara ara, em sobten i potser no sabria ni com reaccionar davant una pregunta de la meva néta. El tema de la transsexualitat està tractat d'una manera molt natural i senzilla. Però jo em plantejo preguntes que segurament la generació d'adolescents que llegiran aquest llibre no se les plantejaran.

M'ha mirat: "Què escoltes?". Jo no m'havia adonat que encara portava els auriculars posats! M'he tret el de la dreta i l'hi he ofert: "Només el silenci". El Max ha agafat l'auricular i se l'ha posat: "M'encanta el silenci!. 

dilluns, 18 de gener del 2016

L'africà


L'africà
de J.M.G. Le Clézio

Premi Nobel de Literatura 2008

El Balancí
edicions 62

Gener 2016


És un llibre autobiogràfic. Sembla que l'escrigui per trobar el pare que no va poder viure'l en la seva infantesa, o retrobar l'Àfrica que el va encisar i fer adolescent quan va viure-hi. 
El seu pare era metge i ja recent acabada la carrera se'n va anar a Àfrica a exercir. Ja casat hi va tornar amb la seva dona i és quan viu el millor de la seva vida. A cavall, recorrent els poblets d'on ell és metge, grans extensions de terreny, rius meravellosos. Quan neixen els nens la dona va a França a tenir-los i els agafa la segona guerra mundial. La mare i els nens no poden anar a Àfrica i el pare no aconsegueix que el deixin arribar a Europa. I passen anys, Quan finalment la dona i els nens arriben a Àfrica troben un pare desconegut, autoritari i exigent. Però a canvi descobreixen la llibertat; llibertat de còrrer per on volen, d'aventures perilloses, d'estudiar a a casa amb la mare... Quan ja gran retorna a Àfrica vol reviure la vida del seu pare, els llocs on va viure, la seva feina de metge, el poble on ell va perdre la innocència de nen i es va fer home. Vol retrobar el seu pare i conèixer-lo millor. Saber perquè l'estima... 
No sé gaire com explicar-ho perquè no és una novel·la ni un llibre de viatges. És la reflexió íntima i sincera d'unes experiències i unes vivències que el van marcar profundament. 
I tot això molt ben escrit, suau, culte, amb una traducció esplèndida que et fa gaudir d'una lectura tranquil·la i profunda que no voldries que s'acabés.

Potser al cap i a la fi el meu antic somni no m'enganyava. Si el meu pare s'havia convertit en l'africà, per la força del seu destí, jo puc pensar en la meva mare africana, la que em va besar i nodrir a l'instant en què vaig ser concebut, a l'instant en què vaig néixer. 

diumenge, 17 de gener del 2016

Fira de l'oli



Fira de l'oli

Les Borges Blanques

16 de gener de 2016

Amb la Montse i el Pere

I un any més hem tornat a la fira de l'oli a les Borges Blanques. Ja ens hi hem acostumat i no sabria quin oli comprar a Barcelona. Ens dura tot l'any i en portem pels fills. I a més és una sortida molt agradable, normalment amb amics, amb una menjada de cargols a la llauna a l'hostal Benet i orelletes comprades a Mollerusa.
Aquest any, amb en Jaume amb crosses encara, no hem pogut passejat gaire. Però ja hi tornarem l'any que ve.
De moment tenim l'oli a casa i les orelletes ja s'han acabat!

dimarts, 5 de gener del 2016

El llibre de la senyoreta Buncle


El llibre de la senyoreta Buncle
de D. E. Stevenson

El cercle de Viena

Gener de 2016



La senyoreta Buncle viu en un petit poblet, es soltera, cap als quaranta anys i s'adona que els seus estalvis estan disminuint de manera notable.  Què cal fer? Pensa en criar gallines però troba que és una feina poc polida. I escriure una novel·la? Comença i hi té força traça. Però li falta imaginació. I decideix escriure sobre el seu poble, la gent que hi viu i les seves vides i històries. Cambia el nom dels personatges i firma amb pseudònim tot i que està segura que ningú del poble llegirà el llibre. Però s'equivoca. Una veïna el compra i el llegeix. S'hi sent tan identificada, per la part dolenta, que en parla amb tothom i comença una campanya per fer retirar aquest llibre de la circulació. 
I així anem sabent coses de cada persona, del que amaga i del diu i del que no diu... 
Ningú no sospita d'ella però és curiós perquè la senyoreta Buncle a més d'explicar veritats s'inventa uns finals de històries possibles i adients als personatges. I com qui no vol la cosa aquests finals es van succeint en la vida del poble. 
És una novel·la agradable de llegir, amb humor escocès i amb personatges molt ben definits, que et distreu i et fa passar una bona estona.