divendres, 30 de novembre de 2012

Advent

Advent 2012

Ho he rebut i m’ha agradat. I penso que us agradarà a vosaltres.
Bon Advent!


En el ventre d’una dona embarassada es trobaven dos infants. L’un pregunta a l’altre:
- Tu creus en la vida després del part?
- És clar que sí! Algun cosa ha d’existir després del part. Potser som aquí perquè necessitem preparar-nos pel que serem més endavant.
- Bestieses! No hi ha vida després del part. Com seria aquesta vida?
- No ho sé però segurament... hi haurà més llum que aquí. Pot ser que caminem amb els nostres propis peus i ens alimentem per la boca.
- Això és absurd! Caminar és impossible. I menjar per la boca? Això és ridícul! El cordó umbilical és per on ens alimentem. I et dic una cosa: la vida després del part està exclosa. El cordó umbilical és massa curt.
- Doncs jo crec que hi deu haver alguna cosa. I potser és tan sols una mica diferent del que estem acostumats a tenir aquí.
- Però mai no ha tornat ningú del més enllà, després del part. El part és el final de la vida. I, si ho penses bé, la vida no és res més que una angoixada existència en la foscor que no porta enlloc.
- Bé, jo no sé exactament com serà després del part, però segur que veurem la nostra mare i ella ens cuidarà.
- La mama? I tu creus en la mama? I on creus tu que és, ella?
- On? En tot el voltant nostre! Vivim en ella i a través d’ella. Sense ella tot aquest món no existiria.
- Doncs jo no m’ho crec! Mai no he vist a la mama. Per tant, és lògic que no existeixi.
- Bé, però sovint, quan estem en silenci, tu pots sentir-la com canta o com acarona el nostre món. Saps?... Jo penso que hi ha una vida real que ens espera i que ara estem només preparant-nos per viure-la...

dilluns, 26 de novembre de 2012

25 de novembre




25 de novembre
Eleccions


Ahir va ser el gran dia, el dia esperat per molta gent: el dia de les eleccions. Cap enquesta ni cap reflexió donaven peu al resultat que ahir vespre escoltàvem sense acabar de creure que fos així. Que Esquerra pujava i molt ho intuíem i n'estaven molt satisfets. Que C's també pujaria ho vèiem clar i comptàvem que trauria vots al PP. Que el PP quedés en quarta posició ho desitjàvem. Però que CiU baixés tant, que perdés tants escons no ens ho pensàvem ni en el pitjor dels casos.
En primer lloc la participació ha estat molt alta, quasi un 70%. Vol dir que molta gent, més que en altres convocatòries, ha estat sensibilitzada i ha volgut opinar i fer que la veu del poble fos ben palesa davant els polítics.
El President Mas ha estat el punt de mira i el blanc del govern espanyol que el vol enfonsar com sigui, vol acabar amb ell. Sense pensar que si enfonsen al President molta gent hi ha al darrere que recollirà el seu testimoni i tirarà endavant. Molts catalans, que l'han votat o que no l'han votat, li fan costat. Mas ha estat el Pep Guardiola de la política. Ha ensenyat el que és una campanya sense retrets ni insults, sense mentides ni falta d'ètica. Ha estat coherent i clar, no ha amagat res ni ha promès el que no podia donar. Segur que durant aquests dos anys hagués pogut fer alguna cosa diferent, que no tot el que ha fet ha estat encertat, però som humans i és lògic que així sigui. I les retallades no són del gust de ningú i això també passa factura. 
Però ara s'obre una altre etapa. Molts pensem que ja ha arribat l'hora que CiU i Esquerra treballin junts per Catalunya. Oriol Jonqueres ha tornat el prestigi i el saber fer i parlar a Esquerra Republicana i crec, sincerament, que junts poden fer molta feina. Em sap greu pel president Mas la davallada d'escons però sempre en una desfeta s'ha de buscar la part positiva i en aquest cas la part positiva és que Esquerra ha quedat en segon lloc, que poden treballar junts i que el Parlament queda amb majoria sobiranista sobrada, cosa que fa que es pugui tirar endavant el procés independentista.
Madrid no ens entendrà mai. Si haguessin estat d'acord amb el pacte fiscal potser ara estaríem en una altra situació. I fent que CiU quedi amb menys representació perden l'oportunitat d'un interlocutor que vol parlar, escoltar i entendre's. Ara es trobaran amb una paret independentista on podran picar i repicar que no aconseguiran res. El poble català ja n'està tip. S'ha decantat per un partit més independentista i arribarem al final. I que l'estat espanyol es trobi amb les conseqüències d'una campanya bruta, sense ètica, plena de mentides i difamacions... per tant gens democràtica.
Hem de seguir parlant, sense cridar, sense barallar-nos, trobant punts en comú entre els partits del Parlament i anar posant solucions als problemes de la gent i al procés de independència.
Mas i Jonqueres, no ens falleu!
I escolteu, si us plau, a Salvador Cardús.
I mireu-vos aquest vídeo d'en Vicent Partal que és molt entenedor i fa pujar la moral!

divendres, 23 de novembre de 2012

Bossa


Bossa 

23 de novembre de 2012

La Martina necessitava una bossa per portar la roba de dansa dins la motxilla. Amb un retall i una "m" preciosa ja la té a punt d'estrenar. Però n'hi faré una altra de més bonica, De moment aquesta ja li agrada!


dijous, 22 de novembre de 2012

S'acosta el dia!

S'acosta el dia!

22 de novembre de 2012




Estem ja a la recta final de la campanya! Una campanya marcada per paraules que no s'havien de dir, per fets no comprovats i esbombats com a certs per persones amb càrrecs de responsabilitat, amb un desembarcament de tota la cúpula del PP per ajudar la seva candidata... Sembla que els no sobiranistes tenen molta por; Espanya té molta por. Després de molts anys Catalunya s'ha posat dempeus i demana, exigeix, la seva llibertat. Han estat molts anys de demanar que ens entenguessin, d'intentar fer-los veure que que som una nació, amb una llengua pròpia, llengua bellíssima amb la qual s'han expressat i s'expressen insignes poetes i autors, i cantautors. Amb una història que ve de mot lluny, molt, amb unes institucions de les més antigues, alguna la més antiga, d'Europa. Tenim un tarannà diferent de la resta de l'Estat i una nació es configura per unes afinitats de tots els qui hi viuen. I nosaltres no podem seguir convivint amb el menyspreu, les mentides, l'ofec, les exigències, les imposicions d'una nació que no vam acceptar de cor sinó que ens va ser imposada per les armes. 
Ara volem deixar enrere tots aquests anys, volem que els nostres pares i avis, tots els qui van somiar un dia amb una Catalunya lliure, ens puguin fer l'ullet des del seu repòs i ens diguin; molt bé! Ja era hora! I que els nostres fills i néts puguin viure en un país pròsper, treballador, lliure, solidari, amant dels bons costums, acollidor i tolerant. 
Esperem molt dels polítics, però també esperem molt de la gent, de tots els qui ens sentim catalans de naixement i de cor i de tots els qui s'han anat incorporant a aquesta terra i l'estimen ja com a seva sense renunciar a la seva pàtria, propera o llunyana, però respectant i intentant integrar-se en una societat i un país que els acull i no els margina. 
Respecte, seriositat, serenor,  humor, perdonant sense oblidar, perquè la història es construeix a base d'anys, de molts anys, amb memòria de moltes desfetes i de molts èxits. 
I hem de ser conscients que tenim l'honor de viure un moment històric, un moment que sortirà als llibres de text. Que els nostres néts puguin dir que els seus avis van viure aquell moment amb ells i que Catalunya, la nostra terra estimada, i el poble català estigui a l'alçada de les circumstàncies, ferm i respectant als qui no pensen com nosaltres, però ferms en els nostres ideals, els nostres drets i conviccions. I que els altres ens respectin a nosaltres... 

El dia 25 tots a votar i tos els balcons amb banderes! 


dimarts, 20 de novembre de 2012

Les Arts de Piranesi


Les Arts de Piranesi
Arquitecte, gravador, antiquari, vedutista i dissenyador


Caixaforum
amb Isabel Larruy

20 de novembre de 2012




Hem estat avui al Caixafòrum. Em feia mandra anar a veure gravats, no hi entenc, i el nom de Piranesi m'era del tot desconegut. Però m'he decidit a anar-hi i n'estic molt contenta. M'ha agradat molt i no entenc com un personatge com aquest no té més anomenada entre la gent corrent com nosaltres, com no s'estudia en els llibres, com no se'n parla...
Giambattista Piranesi va néixer a Venècia l'any 1720 i va morir amb 58 anys deixant rere seu una obra ingent i d'un gran valor artístic i històric. Era una persona que s'impressionava fàcilment amb tot el que veia i treballava pensant en el seu present però també amb la història, amb el perquè de les coses. El dia que va entrar a Roma i va descobrir una ciutat plena de columnes. arcs, restes històriques... va decidir quedar-s'hi i treballar allà. Ens ha deixat, sempre amb gravats, com es construïa la Via Àpia, les columnes treballades. Va dissenyar les clavegueres de Roma i es va dedicar a dissenyar elements artístics i llars de foc per la gent de diners de Roma i Venècia, Tothom volia alguna cosa feta per Piranesi, però una cosa única. O sigui que no trobarem dues llars de foc ni dues gerres iguals.
També va dissenyar el Cafè dels anglesos. Allà era obligatori prendre cafè i no té. I el va decorar amb motius egipcis ja que la majoria d'anglesos que vivien a Roma havien estat treballant a Egipte. El Cafè encara existeix.
Va viatjar a Grècia i va descobrir la bellesa i en va quedar fascinat. Si els romans volien carreteres,  clavegueres i coses necessàries, els grecs es delien per la bellesa, per l'art. Llavors ell va ajuntar les dues civilitzacions sempre impressionat i entusiasmat.
Va poder treballar tranquil perquè es va casar amb una dona rica, Àngela Pasquini, parenta del Papa Clement XIII, i els seus fills van tenir de padrins els Papes de Roma. Un padrí era llavors molt important: t'obria portes i et facilitava la vida i la feina.
Arquitecte i crec que també es podria dir enginyer, gravador, antiquari, vedutista i dissenyador. La paraula vedutista l'he haguda de buscar, no sabia què volia dir. És un gènere pictòric que ve de la paraula veduta, en italià, que vol dir vista. Són paisatges urbans amb tota mena de detalls, quasi fotogràfics.  És típic de Venècia i gràcies a aquest estil es va poder reconstruir la plaça major de la ciutat de Varsòvia, completament destruïda durant la guerra. Amb els quadres vedutistes de Canaletto van poder tornar a fer les cases detall per detall i deixar-les tal i com eren en un principi.

Aquestes vedutes es venien com a postals i la gent en comprava i les ensenyava quan tornaven a casa seva. Trobem a l'exposició més de 250 gravats, fets sobre plaques de coure. Sembla que aquests gravats els van trobar a Venècia i no els hi van donar importància. Els van llençar. Un dia, en un mercat o subhasta, un francès els va veure i els va donar la importància que es mereixien. Va comprar les 250 peces i, després, tot Itàlia anava al seu darrere per comprar-li.
També podem veure una projecció en 3D de les Carceri d'invenzione. Piranessi va dissenyar una presó i els dibuixos són molt durs. Diuen que tot és inventat però és ben real. Hi ha gent que les ha visitat i en dóna fe.
Una gran part de l'obra d'aquest artista té fama de ser producte de la imaginació o de les drogues. Però Factum Arte ha elaborat vuit prototips d'elements de decoració que la gent deia que no podien fer-se en realitat i els ha presentat al públic. I avui estan en aquesta exposició.
També hi ha un fotògraf, Gabriele Basilisco, un dels més importants fotògrafs de l'arquitectura de l'actualitat, que s'ha dedicat a buscar les vedutes que Piranesi va gravar i les ha retratades tal com estan en l'actualitat, des del mateix punt de visió que els gravats de Piranesi.



I així podem contemplar i admirar les imatges al costat dels gravats i constatar que són les mateixes construccions, situades de la mateixa manera, només que hi falten cases velles que s'han enderrocat i en comptes de grans obres ara en la majoria hi ha runes, o estan molt deteriorades.
És una exposició molt original, molt densa i molt instructiva. Repasses art, història, disseny, fotografia... una pila d'arts juntes que amb les explicacions de Isabel Larruy et fan entrar una mica en aquest món del gravat i de l'art multidisciplinari. 
Giambattista Piranesi
Exposició ha estat concebuda per Michele de Lucchi i produïda per la Fondazione Giorgio Cini i Factum Arte.
Organitzada a Barcelona per l'Obra Social La Caixa.
Els més de 250 gravats procedeixen de la Fondazione Giorgio Cini

Es pot visitar fins al 20 de gener. Val la pena!

dilluns, 19 de novembre de 2012

Pa i raïm


Pa i raïm
de Josep Pla

Edicions Destino
Obra completa
Volum 2 - Aigua de mar

Novembre de 2012


No se m'hagués ocorregut llegir Pa i raïm si no fos perquè Miquel Pairolí en el seu dietari Octubre en parlava. I comprenc que en parlés perquè crec que ell va beure de les fonts del llibre de Pla. 
Pla és tan minuciós en la descripció tant dels personatges com de les situacions i dels ambients que devien impactar en Pairolí i el devien ajudar a entendre un estil d'escriure que després va fer seu amb gran èxit. 
Pla ens parla aquí d'un personatge, Pa i raïm, a qui coneix a Cadaqués. És un contrabandista i vol saber detalls d'una escena que Pla contempla cada dia. Perquè Pla, quan és a Cadaqués passeja cada dia fins a la cala es Jonquet, que li té el cor robat, fins a l'extrem que ell comenta més d'una vegada que si un dia és milionari i li volen vendre es farà una casa a es Jonquet. 
La descripció que fa de la cala, de la barca que hi ha ancorada, del lloc oportú que ha triat a recés dels diferents vents que la poden fer bellugar, els detalls, nimis, senzills, com està lligada la barca, quina corda i quina mida fa servir, coses que els mariners saben de cor i fan sense adonar-se'n i que ell t'explica amb una minuciositat i naturalitat que et sorprèn, tot plegat fa que aquesta petita història, 53 pàgines, se't faci agradable i planera, gaudeixis d'un vocabulari ric i genuí, i vulguis seguir llegint altres històries... 
Perquè en Pla parla de les coses que veu però també de les que sent, les que l'afecten. I barreja la història del contrabandista amb els seus sentiments davant la immensitat i la bellesa de les cales de la Costa Brava. 
Tot i que a Pla li agrada descriure amb detall el que veu i sent en tots els seus llibres, cada un d'ells, sol, no et deixa de sorprendre. 


diumenge, 11 de novembre de 2012

I ara bufandes...



I ara bufandes...

11 de novembre de 2012


Les nens comencen a demanar-me bufandes i de moment n'he fe dues. Una per la Martina, pel seu sant i


l'altre per tenir al Terral i que la faci servir qui la necessiti. Són restes de llanes, en tinc un calaix ple, i així em distrec i vaig buidant racons.


Ja vaig per la tercera que serà per la Jana. em va bé fer mitja "tonta" mentre miro la tele veient el futbol o qualsevol cosa...

15 de desembre de 2012
I aquesta és la de la Jana!


dissabte, 10 de novembre de 2012

Mas Pau

Mas Pau
Avinyonet de Puigventós

10 de novembre de 2012

Amb el Lluís i la Fefa i el Joan Enric i la Francisca


Vam trobar una oferta amb un menú degustació a meitat de preu. Era a Mas Pau, amb una estrella Michelin. I ens hi vam apuntar. 
Primer hem fet un tomb per Avinyonet de Puigventós on mai se'ns havia ocorregut d'aturar-nos-hi. És un poble amb carrers i cases polits i bonics; per l'aspecte suposo que l'han restaurat i els veïns el cuiden bé. Vaig xerrar amb una senyora gran que em va fer entrar al jardí de casa seva, amb una paret de pedra per aturar una mica la tramuntana...


Després vam anar a Mas Pau. La casa és molt bonica, amb una heura vermella que enamora. 


El menjar molt bé, ben presentat i ben cuinat. En un dels plats la salsa era d'un tubercle que no coneixíem: la nyàmera, o tupinamba en castellà. Ara he llegit que se la considera una espècie invasora, com el mosquit tigre... Ho hauré d'esbrinar.


Són deixebles del Ferran Adrià i se'ls nota perquè fan plats amb moltes coses petites cuinades diferents i que a mi m'encanta. Però pel nostre gust el servei no està a l'alçada de l'estrella que llueixen. 


Vam passejar pel jardí i després vam arribar-nos a Besalú. Sempre et sorprèn agradablement. Era ja quasi la posta del sol i la llum que il·luminava el pont i els carrers i les cases era una llum diferent, acollidora, suau...


I els arcs es reflectien a l'aigua amb una claredat transparent.


Era ja tard i no vam poder fer la ruta pel call dels jueus. Hem de tornar-hi. I tampoc vam podem quedar-nos a escoltar el conte que un noi anava anunciant pels carrers: és l'hora del conte! Semblava el flautista d'Hamelin! Vam comprar un arc amb fletxes per la Martina, que era el seu sant, i li va agradar molt!!!
Hem quedat que repetirem aquestes sortides. Tres amigues de col·legi, que ens coneixem des dels cinc anys, i que seguim estant a gust juntes: i els marits també. Tot un èxit!
I encara hi ha colors de tardor...




dijous, 8 de novembre de 2012

La Bête


La Bête
de David Hirson
Traducció: Joan Sellent

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran


8 de novembre de 2012


Direcció: Sergi Belbel
Actors: Jordi Boixaderas, Carles Martínez, Gemma Martínez, Pepe Blasco, Míriam Alemany, Manuel Veiga, Anna Briansó, Jordi Bosch, Abel Folk, Queralt Casasayas

Em feia il·lusió veure l'Anna Lizaran en el paper de la Bête, però no ha pogut actuar i en Jordi Bosch ha superat amb escreix les expectatives que teníem posades en l'obra. És en veritat una Bête! I té el mèrit afegit que ha hagut de prepar-se en només tres setmanes. I el seu paper és esgotador, llarguíssim, histriònic i tot el que vulguis afegir-hi. El primer acte és només ell. Els altes actors queden totalment en segon pla, tot i ser molt bons i treballar molt bé. Però la Bête és imparable. No para de parlar, de ficar-se en tot, d'interrompre... és el verb continu.  I a més, gràcies a l'excel·lent traducció de Joan Sellent, tota l'obra està en versos alexandrins. Una joia! 


A la segona part el paper està més repartit tot i que la Bête continua essent el protagonista per excel·lència. Bravo pel Jordi Bosch i pel Sergi Belbel que s'acomiada de director del TNC amb una gran obra i amb uns grans actors. 
La història està situada en un poblet de França al segle XVII. El príncep Conti és mecenes d'una companyia de teatre i els ha aixoplugat en un indret fixe i paga les obres. El director d'aquest teatre és Elomire, anagrama de Molière, que s'està fent un nom per succeir a Corneille, el gran tràgic francès.  Però el príncep comença a estar tip dels melodrames avorrits i repetitius que els presenta Elomire i el fa acceptar a Valere, còmic de carrer, groller i vulgar. Això és un afront per Elomire que no el vol acceptar i lluita per conservar els seus ideals i no deixar-se subornar pel pa i sostre de què gaudeix. Un debat entre dues visions de teatre, molt llunyanes una de l'altra, acaba complicant la situació i Elomire ha de prendre una decisió. Les dues posicions tenen part de raó i estan expressament explicades des dels punts de vista més allunyats possibles. 


Em va cridar l'atenció un detall, un petit detall. En el moment en què Elomire veu clarament que la seva companyia prefereix seguir a Valere tot renunciant a les seves conviccions ètiques, artístiques i morals, només una persona el comprèn, el mira i li fa veure que està amb ell: una noieta jove, adolescent, que fa de minyona, i que es nega a parlar; només diu monosíl·labs que continguin la lletra u. I en aquest moment parla! I se li aneguen els ulls veient marxar a Elomire... Potser sí que en la joventut, tant abans com ara, hi ha el futur d'un món nou més ètic, bell i moral i que en ells hem de confiar! 




dimecres, 7 de novembre de 2012

Colors de tardor - Montseny




Colors de tardor - Montseny

6 de Novembre de 2012




Ahir vam anar al Montseny. Volíem veure els colors de la tardor. El dia no acompanyava massa però a poc a poc va anar sortint el sol, a trossets, i una mica de cel blau ens va fer la il·lusió que havíem encertat el dia. 
En Jaume havia vist pel Google Maps un camí que anava de sant Bernat a sant Marçal, el camí de les Illes, i tot i els consells encertats d'en Pere de Pol Viatges, ell va voler provar de passar per allà. I va ser divertit. És un camí per anar a peu, tot i el que digui Google. És molt bonic, amb el soroll fort i profund del riu, o la riera, que passa per allà. Vam arribar amb el cotxe fins al càmping Les Illes, amb camí asfaltat, però ja just després del càmping el camí, sense asfaltar i ple de roderes es va anar deteriorant de mala manera.



Jo només mirava si de tant en tant hi havia algun lloc per donar la volta i tornar enrere o ho hauríem de desfer el camí marxa enrere... Finalment, davant una pujada molt forta, amb roderes immenses en Jaume va decidir no seguir. Per sort érem a tocar d'un caminet que ens va servir per fer el tomb i canviar de direcció. 
Llavors ens va tocar voltejar el Montseny i pujar per la Costa i Fontmartina. El paisatge cada vegada més tardoral: els colors grocs, torrats, oxidats, aquesta gamma immensa de grocs i ocres hi són representats quasi en la seva totalitat. A més vam trobar boira, o núvol baix, però suau, no tan espès com per no deixar veure els colors, només els enteranyinava una mica i pintava el paisatge com si d'un conte de fades es tractés.




Ja baixant per Sant Marçal vam decidir tornar per Sant Hilari i no per Viladrau. Ens vam aturar a Espinelves a dinar. 


Feia anys que no hi anàvem. Ho havíem fet amb els meus pares per menjar escudella i carn d'olla, que en feien cada dia. Ara els amos han canviat però es menja bé i és agradable que el pare, cuiner, i el fill,a la sala, xerrin amb tu, t'expliquin coses i comentin anècdotes. És la gràcia de sortir en dies enmig de setmana. Hi ha poca gent i pots fer petar la xerradeta! La sort dels jubilats... 
I d'allà per l'eix transversal, en plenes obres,  i cap a Barcelona.  
Un cop més, un any més, hem pogut gaudir dels colors de la tardor. Per molts anys ho puguem anar fent!







divendres, 2 de novembre de 2012

Octubre



Octubre 
de Miquel Pairolí

Novembre de 2012

Acontravent


Mai no havia llegit un dietari. O no me'n recordo. Però vaig llegir la crítica d'Octubre i em va semblar que m'agradaria. Es va exhaurir en pocs dies i vaig haver d'esperar una segona edició. 
Quin plaer! Descriu les coses petites, senzilles, de la vida de cada dia, allò que tu veus sense adonar-te'n, que tu sents sense escoltar, que tu mires sense fixar-t'hi, amb un luxe de detalls que fa que aquella petita circumstància que a tu t'ha passat desapercebuda cobri una importància tan gran que et sembla que ja no pots viure sense ella. És molt observador i sap comunicar el que veu i sent.
A més, el fet que Miquel Pairolí fos més jove que jo i que escrivís aquest llibre poc abans de morir, no sé perquè, però m'ha marcat: aquest pensament l'he tingut present tot el temps que llegia el llibre. Però no era un sentiment de tristesa; era com un entendre que la vida passa, que pots viure sabent que s'acosta el teu final, i que pos escriure amb entusiasme i amb il·lusió, amb aquella il·lusió del infant que descobreix una papallona o una figura bonica en un núvol. 
Pairolí parla de tot i de res. De l'ocell que cada dia s'acosta a la seva finestra, de la natura enmig de la qual viu, ell resideix a Quart, de la música, de literatura o de filosofia; fins i tot de dones, de la dona que ell no va trobar per ser la seva parella a la vida. 

Torno cap a ca la Maria i fem una estona de visita. La Maria és gran, té 80 anys, s'hi veu poc, camina encorbada i amb dificultats, però conserva una bona vitalitat i té una conversa empordanesa, àgil, ràpida, vehement. Acompanya les paraules amb el gest de unes mans de dits vinclats, que tenen l'honor d'haver treballat molt al llarg de la vida. Alguns es pengen medalles per lluir els seus mèrits; aquestes mans són la medalla de la Maria i no pas de llautó  sinó d'esforç i de treball, la medalla més digna, laboriosament guanyada.

Al final del llibre parla sovint de la mort. Va publicar el llibre un any abans de morir, per tant crec que era conscient de la seva malaltia i va voler expressar-se, explicar o explicar-se què sentia o què pensava sobre la mort. 

A la natura tot és fugaç, tot passa, tot és en transformació constant. Heràclit ho va definir amb una frase hàbil, que no té principi ni fi: "...la universal i fugissera inestabilitat de la fluència infinita..." Aquesta dinàmica afecta tots els éssers, però és ben diferent dels uns als altres. Les plantes de l'hort neixen, creixen, donen fruit i moren en unes setmanes o pocs mesos. Alguns arbres poden viure segles. El còdol de la riera va canviant de forma amb els anys. L'aigua el va llimant i afinant, s'engruna i s'arrodoneix. La llum del dia s'insinua, augmenta, arriba a un punt de màxima potència, declina i s'esvaeix. De la claror del matí a la foscor de la nit, tot és trànsit. 
No és pas diferent la vida humana, que passa, com l'arc del dia, del cos del nen al cos del vell. En tot, però, en la planta, en el còdol, en la llum, en el cos, hi ha un estat de bellesa que pot durar un minut o cinquanta anys. La forma assoleix aleshores una expressió justa, un equilibri. Sembla que aquell ésser aconsegueixi l'harmonia de la pròpia natura i una plena afirmació d'ell mateix, de la seva força o de la seva delicadesa. És en aquest punt, que és tan fugisser com ho va ser la immaduresa o ho serà la decadència, que fa bo d'observar-lo, gaudir-ne, fins i tot enamorar-se'n.

Quina bellesa!
Fa servir un vocabulari molt ric, és molt poètic, i encara que sembli que no diu res, ho diu tot, el llegeixes a gust i et dóna pau. 
Bravo!