divendres, 2 de novembre de 2012

Octubre



Octubre 
de Miquel Pairolí

Novembre de 2012

Acontravent


Mai no havia llegit un dietari. O no me'n recordo. Però vaig llegir la crítica d'Octubre i em va semblar que m'agradaria. Es va exhaurir en pocs dies i vaig haver d'esperar una segona edició. 
Quin plaer! Descriu les coses petites, senzilles, de la vida de cada dia, allò que tu veus sense adonar-te'n, que tu sents sense escoltar, que tu mires sense fixar-t'hi, amb un luxe de detalls que fa que aquella petita circumstància que a tu t'ha passat desapercebuda cobri una importància tan gran que et sembla que ja no pots viure sense ella. És molt observador i sap comunicar el que veu i sent.
A més, el fet que Miquel Pairolí fos més jove que jo i que escrivís aquest llibre poc abans de morir, no sé perquè, però m'ha marcat: aquest pensament l'he tingut present tot el temps que llegia el llibre. Però no era un sentiment de tristesa; era com un entendre que la vida passa, que pots viure sabent que s'acosta el teu final, i que pos escriure amb entusiasme i amb il·lusió, amb aquella il·lusió del infant que descobreix una papallona o una figura bonica en un núvol. 
Pairolí parla de tot i de res. De l'ocell que cada dia s'acosta a la seva finestra, de la natura enmig de la qual viu, ell resideix a Quart, de la música, de literatura o de filosofia; fins i tot de dones, de la dona que ell no va trobar per ser la seva parella a la vida. 

Torno cap a ca la Maria i fem una estona de visita. La Maria és gran, té 80 anys, s'hi veu poc, camina encorbada i amb dificultats, però conserva una bona vitalitat i té una conversa empordanesa, àgil, ràpida, vehement. Acompanya les paraules amb el gest de unes mans de dits vinclats, que tenen l'honor d'haver treballat molt al llarg de la vida. Alguns es pengen medalles per lluir els seus mèrits; aquestes mans són la medalla de la Maria i no pas de llautó  sinó d'esforç i de treball, la medalla més digna, laboriosament guanyada.

Al final del llibre parla sovint de la mort. Va publicar el llibre un any abans de morir, per tant crec que era conscient de la seva malaltia i va voler expressar-se, explicar o explicar-se què sentia o què pensava sobre la mort. 

A la natura tot és fugaç, tot passa, tot és en transformació constant. Heràclit ho va definir amb una frase hàbil, que no té principi ni fi: "...la universal i fugissera inestabilitat de la fluència infinita..." Aquesta dinàmica afecta tots els éssers, però és ben diferent dels uns als altres. Les plantes de l'hort neixen, creixen, donen fruit i moren en unes setmanes o pocs mesos. Alguns arbres poden viure segles. El còdol de la riera va canviant de forma amb els anys. L'aigua el va llimant i afinant, s'engruna i s'arrodoneix. La llum del dia s'insinua, augmenta, arriba a un punt de màxima potència, declina i s'esvaeix. De la claror del matí a la foscor de la nit, tot és trànsit. 
No és pas diferent la vida humana, que passa, com l'arc del dia, del cos del nen al cos del vell. En tot, però, en la planta, en el còdol, en la llum, en el cos, hi ha un estat de bellesa que pot durar un minut o cinquanta anys. La forma assoleix aleshores una expressió justa, un equilibri. Sembla que aquell ésser aconsegueixi l'harmonia de la pròpia natura i una plena afirmació d'ell mateix, de la seva força o de la seva delicadesa. És en aquest punt, que és tan fugisser com ho va ser la immaduresa o ho serà la decadència, que fa bo d'observar-lo, gaudir-ne, fins i tot enamorar-se'n.

Quina bellesa!
Fa servir un vocabulari molt ric, és molt poètic, i encara que sembli que no diu res, ho diu tot, el llegeixes a gust i et dóna pau. 
Bravo!