dilluns, 31 de desembre de 2007

BON ANY 2008!!!!


Amb els millors desitjos per a l'any 2008!
Comencem el nou any amb ganes de fer realitat els nostres propòsits, les nostres il.lusions, buscar cada dia un moment per a nosaltres i aconseguir dels qui ens volten un somriure.
Que el món tingui una mica de senderi i menys orgull, que els polítics mirin pel seu país i no per ells mateixos, que no oblidem els qui malviuen sense sostre, sense amics, sense família, sense feina, amb penes i dolors, els avis sols, els nens sense afecte...
Que a les nostres famílies no els falti res important, que la salut i l'alegria ens acompanyin i sapiguem escampar-la cap als altres.
Que trobem espais per riure, riure de coses i de nosaltres mateixos, estones pels amics, per compartir la vida que passa -i com passa!- i que poguem a la nit descansar tranquils sabent que hem fet la feina el millor que hem sabut.
Tot això i moltes coses més us desitjo de tot cor!

divendres, 28 de desembre de 2007

Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra

POEMA DE NADAL de Josep Maria de Sagarra




Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

Nadal, 25 de desembre de 2007

Direcció: Esteve Polls


Amb: Fermí Casado, Òscar Intente, Alexandra Palomo, Pilar Pla, Gal Soler, Sílvia Vilarrasa.

Direcció musical: Raül Fernàndez -piano, guitarra i veu-
amb: Elena Casas -percussions, acordeó i veu-
Sílvia Pérez -veu-
Maria Roca -violí i veu-
Aquest grup es diu "Les llums de Nadal" i va ser creat expressament per aquest muntatge.

La nit de Nadal vam gaudir, un any més, de la poesia màgica del Poema de Nadal. Cada any l'escoltem o a l'església del Pi, o altres llocs, però aquest any ens feia especial il·lusió sentir-la i viure-la a la Sala Gran del TNC. Vam pensar que amb els recursos de l'escenari d'aquest teatre i amb els muntatges originals que fan podia ser una nit diferent que ens arribés al cor.

Un grup de joves tornen a casa per Nadal. Pugen a les golfes, plenes d'andròmines, que els recorden la seva infantesa. Entre altres coses hi ha les figures d'un pessebre que els rapsodes van col.locant, sense parlar, però gesticulant entre ells. Hi ha un maniquí amb un vestit de núvia, àlbums de fotos, un tramvia de llauna... i moltes altres coses que serveixen perquè els actors es passegin per l'escenari de la seva infantesa tot escoltant nadales.

A l'altre banda de l'escenari hi havia l'orquesta: quatre músics, entre ells dues noies a punt de parir, amb un piano de cua, un violí una bateria i una flauta. Però la música que feien no era només amb aquests instruments. Feien música amb una espècie de pipa molt llarga, com de narguilé, amb una botzina de policia, rascant un tros de velcro, amb una joguina de nadó... Tocàven molt suau i cantàven molt bé. Les nadales eren les nostres, les de sempre, però tant la música com la lletra havien estat deconstruïdes, i sonaven de meravella!

Quan van començar a recitar a Sagarra tot va ser silenci i emoció. Ho feien molt bé, es bellugaven amb suavitat, suficient perquè tot i que te'ls miraves el protagonista no eren ells sinó les paraules, la poesia. Un moment màgic va ser quan la Maria Roca va sortir amb el violí i es va posar a tocar entremig dels rapsodes.

Els últims versos els va recitar, com sempre, el senyor Esteve Polls, que amb els seus 86 anys anava ben lleuger i recitava amb l'anima.

La veritat és que em vaig emocionar. Paraules tan boniques, la nit de Nadal i amb aquest escenari meravellós que ens ofereix el TNC!

Si no heu llegit aquest poema, busqueu-lo i llegiu-lo sencer, en veu alta, i veureu com n'és de bonic! Aquí en teniu una mostra...

Si et penses caçar l'estrella
no vagis baladrejant,
humiteja't la parpella
amb tres llàgrimes d'infant,
ajup-te fins al temps que eres infant.

... aquell trosset de rabadà,
que no volia anar a adorar
les figuretes de la cova.

Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!

Tots els camins van a Roma,
però no van a Betlem!
A Betlem ha nascut l'Infant diví!
Per anar a Betlem, només hi ha un sol camí!

Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves triteses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra.

¿Quina dona del meu país,
amb un aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara,
va cantar per primer cop,
la cançó del Noi de la Mare?

Va ser una nit que va florir l'estrella,
i va néixer l'Infant!

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem:"Glòria a Déu en les altures"
amb aquell to que ho deien els pastor.
I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,
i l'orgull de la nostra soletat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser homes de bona voluntat!

dimarts, 25 de desembre de 2007

Iu Forn (Montilla)


Com sempre, Iu Forn rebla el clau amb intel.ligència, humor i gràcia.



Passa-ho!
ELS (ALTRES) LLIBRES DE MONTILLA
Iu Forn

El president Montilla ha regalat als seus consellers un parell de llibres: Un home de paraula, d'Imma Monsó, i El arte de callar, de Joseph-Antoine Toussain Dinouart. Títols que, com vostè ja deu haver pogut observar, són d'aquells de "com dient, saps?".
Però, tal com ha anat l'any, hauria tingut gràcia regalar edicions editades especialment per a l'ocasió. No sé, algun llibre d'autoajuda com Se m'ha podrit el que tenia a la nevera, que és la segona part de Tinc un grup electrogen sota la finestra de casa. O una novel·la històrica com AVE. Caesar a Bellvitge. O fins i tot demanar-li a l'Espinàs que ens fes un A peu per Rodalies.
El que passa és que la nostra literatura és prou prolífica per proveir-nos de material. Si Montilla volia recordar l'apagada del juliol disposava de La nit, de Vicent Andrés Estellés, Agonia de llum, de Mercè Rodoreda, Contraban de llum, de Maria Mercè Marçal, Cavalls cap a la fosca, de Baltasar Porcel, o Exploració de l'ombra, de Joan Fuster.
Per fer referència als incendis hospitalaris, no calia anar a buscar Harry Potter i el calze de foc, de J.K. Rowling. Molt millor Foc latent, de Lluïsa Forrellad; L'ocell de foc, d'Emili Teixidor, o Flamarades de llum, de Carme Riera. Per al desori de l'AVE van com anell al dit El viatge misteriós, de Miquel de Palol, i M'enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo. Per a la ministra Maleni un Pitarra com La bruixa. Per a la sequera Pluja seca, una obra teatral de Jaume Cabré. I per al tema del finançament Gràcies per la propina, de Ferran Torrent.
I per resumir l'any, tenia per triar i remenar: La magnitud de la tragèdia i Tot és mentida, de Quim Monzó, Solitud, de Victor Català, Solucions provisionals, de Joaquim Carbó, La farsa, d'Àngel Guimerà, Millor que no m'ho expliquis, d'Imma Monsó, L'Atlàntida enfonsada, de Jacint Verdaguer, El dolor de cada dia, de Jaume Vidal Alcover, i la impagable T'hauria de caure la cara de vergonya, de Sergi Pàmies.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dimarts, 25 de desembre del 2007

dissabte, 22 de desembre de 2007

Nadala

Aquest poema de Nadal m'ha agradat de manera especial. L'ha escrit la Maritxu, una amiga que coneix a fons Pere Casaldàliga, que va cada any a veure'l i que juntament amb en Joan, el seu marit, que és metge, han fet una labor immensa al Matto Grosso. Actualment ella treballa a "Amics de Pere Casaldàliga".
Havent llegit els poemes de P. Casaldàliga, aquest de la Maritxu me'ls recorda. Això demostra com tot s'encomana i quin estret lligam d'amistat vertadera uneix aquesta familia amb el bisbe extraordinari de Balsareny.
Gràcies, Maritxu, per aquest poema.

En esta Navidad
gritemos al mundo entero
que estamos preñados
del Dios de la Vida,
Tiernamente Justo,
Esperanzador Solidario.
Junto a todo hombre blanco, negro, mestizo.
huérfano, esclavo, empobrecido,
prostituta, desterrado.
Morador de calle, labrador sin tierra,
sin sonrisa. A los que no han crecido.
A los estómagos vacíos.
Anhelando cantar Su latido que nos unifica.

(Maritxu)


Us desitgem un Nadal de Pau
I un Nou Any extraordinari d’esperança


Joan i Maritxu

divendres, 21 de desembre de 2007

SI... de Rudyard Kipling


És una llàstima que Repsol hagi tingut tan poca personalitat i delicadesa com per fer servir aquest poema tan bonic d'en Kipling com anunci i, a més, sense dir qui n'és l'autor. Molta gent que no coneix el SI... es pensarà que és una invenció de Repsol i pensaran que tenen molt bons publicistes. Amb tot he de reconéixer que recitat pel Flotats i amb la música de fons és molt agradable d'escoltar.

Aquest poema era el preferit del meu pare. Quan va fer 70 anys va fer emmarcar aquest poema i en va regalar un a cada nét. Els meus fills el tenen penjat a casa seva.


Si vols veure el video vés a aquesta adreça


SI...

Si pots conservar el seny quan els qui et volten
perden el seu i et blasmen i et reproven;
si tens fe en tu mateix quan tothom dubta
del teu valer i aquest dubtar toleres;
si ets sofert esperant; si a la mentida
i a l’odi no respons amb iguals armes
i en el teu gest, obert a tots els aires,
no hi ha el més lleu reflexe d’altivesa;
si els somnis no et deslliguen de la vida
i pots, serenament, pensar les coses;
si, just, apliques la mateixa mida
al fràgil joc dels èxits i desastres;
si mires, estoic, com veus malicioses
disfressen de gris la veritat teva
i empunyes eines velles ajupint-te
per a refer el camí que et trossejaren;
si pots aplegar guanys ben afanyosos
i arriscar-los a cara o creu i perdre,
i començar de nou el treball aspre
amb esperit lleuger, com si tal cosa;
si pots forçar el teu cor, nervis i fibres
a servir-te quan sembla que s’enfondren,
i ets fort, audaç, quan solament conservis
la recta voluntat que et diu: fermesa!
si no perds la virtut entre les turbes
ni el seny quan et rodegi la noblesa;
si ni enemics ni amics poden ferir-te
i tots compten en tu, però no massa;
si pots omplir el minut que ràpid vola
amb seixanta segons de tasca pura,
teva és la Terra i els tresors que guarda
i, el que val més, fill meu, seràs un Home!

RUDYARD KIPLING

dimarts, 18 de desembre de 2007

Bon Nadal!

Que la pau de Jesús, la joia i la harmonia ens omplin en aquests dies i ens ajudin a viure amb amor i salut l'any que estrenem, el 2008!

Moltes felicitats!!!



dissabte, 15 de desembre de 2007

La Plaça del Diamant



LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda

Teatre Nacional de Catalunya - Sala Gran

14 de desembre de 2007



Adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet
Direcció: Toni Casares

Amb: Sílvia Bel, Anna Sahun, Marc Martínez, David Bages, Ernest Villegas, Imma Colomer, Mercè Arànega, Carles Martínez i altres.







La Colometa. La Colometa és més que La Plaça del Diamant. La Colometa és el retrat d'una noia d'una època que viu amb neguit i alegria i dolor i tristesa i desesperació un temps de guerra, de solitud i de misèria. Viu el dia a dia, les coses petites, o les petites coses, que van formant la seva vida, el seu desfici i la seva alegria.
Llegida la novel·la i vista la pel·lícula semblava que tot estava ja dit i vist. Però no.
La Sïlvia Bel ens ofereix una Colometa més real que la del cine, el teatre ens dóna més vida i, com sempre, l'escenografia i el muntage del TNC són una meravella. Aquell llit de matrimoni que entra i surt de l'escenari tres o quatre vegades, amb diferents protagonistes, la cara de Colometa al llit amb els seus fills, ... i tants i tants moments que et queden a la retina, fan que surtis del teatre satisfeta d'haver-hi anat i agraïda d'haver pogut gaudir d'aquest espectacle.
Com diu en Benet i Jornet, a la novel·la sentim la veu interior de la Colometa, a l'escenari veiem la seva mirada.
La Carme Arànega està magnífica en el seu paper de senyora Enriqueta i, encara que tingui un paper més secundari, a mi m'encanta l'Imma Colomer en el paper de mare del Quimet.
L'obra és llarga però no es fa gens pesada. Et passa el temps sense adonar-te.
Els coloms, tan importants en la vida de la Colometa, potser estan poc representats en l'obra. Els sentiments de la Colometa són més fàcils d'entendre tot llegint-los que escoltant-la i mirant-la. Més que els coloms, el rebuig, l'angúnia, el desesper que produeixen en la Colometa. Aquí sí que poso la novel·la per davant del teatre i del cine. Aquells coloms aclaparadors que no deixen viure a la Colometa els vius i els pateixes amb ella tot llegint-la. Al teatre no és tan esgarrifós.
Bon començament de l'any de la MERÇÈ RODOREDA!








diumenge, 2 de desembre de 2007

Carta d'una desconeguda


Carta d'una desconeguda
de Stefan Zweig


Teatre Borràs
2 de desembre de 2007


Amb: Emma Vilarasau, Marta Marco, Ivana Miño i Carlota Olcina
Direcció: Fernando Berués

"Carta d'una desconeguda" és un homenatge a l'amor més pur, més sincer i més silent, de la mà d'una singular heroïna romàntica. Un homenatge als amants posseïdors del tresor de saber estimar sense correspondències. "A tu, que mai no m'has conegut..."

Fragment: “Només vull parlar-te a tu, dir-t’ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n’has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat.”

Història d'amor del segle passat... avui ningú no aguantaria una relació, un amor, com la de la desconeguda envers l'escriptor famòs i faldiller.

Molt ben resolt el monòleg. Una carta llegida a quatre veus, intercal.lant-se entre elles; les quatre ho fan molt bé. Potser la més difícil i poc agraïda és la de la joveneta, la Ivana Millo, perquè ha de ser molt impulsiva, més realista que les altres, i aquesta obra és per ser interpretada amb serenor, amb tranquilitat, com en un somi...

L'Emma Vilarasau i la Marta Marco, esplèndides! La petita també ho fa molt bé. La Ivana, tot i que treballa molt bé és la que potser desentona pel que ja he dit, pels 25 anys que representa, i també per aquest accent estranger que té que potser no s'adiu tant en aquesta lectura compartida.

El vestuari, tot et transporta a una època que saps que ha existit perquè ho llegies de joveneta, i t'emocionava...

Stefan Zweig em va fer passar molt bones estones quan tenia 15 anys. M'ha agradat recordar-lo i és bo veure l'obra perquè està molt ben escrita, amb un vocabulari elegant i agradable, ben estructurada i interpretada.

divendres, 30 de novembre de 2007

A la Toscana





A LA TOSCANA





de Sergi Belbel





22 de novembre de 2007

Amb:
Jordi Boixaderas, Lluïsa Castell, Cristina Plazas i Lluís Soler.


Teatre Nacional de Catalunya

Sala Petita


Aquesta obra és polémica. D'entrada té uns efectes de llum i so esgotadors; les escenes són molt curtes i els canvis són molt ràpids i amb llum i so. Atabalen una mica.

El tema sembla que és la crisi dels 40 anys. Com diu l'amic del protagonista quan has arribat dalt de tot amb la feina i la vida personal només pot mirar avall, i això produeix vertigen.

És una història entre la realitat i l'onirisme, ple de malsons i obsessions. Crec que reflexa molt bé la realitat de la nostra societat. Si un amic té una malaltia física tothom està per ell i intenta ajudar-lo, com a l'amic malalt, però quan la malaltia és psíquica ningú no s'ho acaba de creure, tot el que et passa és a dins del teu cap, li diu la dona. Ningú no l'ajuda, ni la dona ni l'amic. Total: si el primer dia aquest home se'n va al psiquiatra i es medica i fa teràpia, l'obra de teatre se'n va a can Pistraus!

Per separar les seqüències reals dels somnis hi ha un mòbil que sóna repetidament. Així tu pots distingir el que és real del somni; i també el protagonista se n'adona i es desespera.

Hi ha l'interrogant de quan comença la seva malaltia, que resols recordant la primera vegada que sóna el mòbil... però en el fons parlant en colla cadascú té la seva opinió del quan i el com.

Els actors treballen molt bé, sobretot el Boixaderas -quan el veurem en un paper que no faci de dolent?-però m'he quedat amb un dubte: és només aquesta crisi del 40 el que ha volgut transmetre'ns el Sergi Belbel o hi ha alguna cosa més que no he sabut copsar?

El dia 13 de desmbre hi ha el col.loqui d'questa obra. Intentaré anar-hi i esbrinar més coses.

dimarts, 20 de novembre de 2007

Sagrada Família - Barcelona

Visita a la Sagrada Família amb la CVX de Casp.
19 de novembre de 2007


Hem tingut la sort de visitar les obres de la Sagrada Família amb una guia que ens ha explicat molt bé tot el que li demanavem.







Hem pogut comprovar una vegada més que l'obra de Gaudí és única i irrepetible, però també que Subirachs ha sabut copsar a la Porta de la Passió l'esperit de Gaudí i fer-lo seu, amb el seu estil però sense traicions. L'expressivitat de la cara de dolor de Sant Pere després de les negacions impacta més que les cares de Gaudí de la Porta del Naixement. Gaudí va fer una cosa fora mida, genial, però qui el seguís no podia copiar-lo, havia d'inventar; i crec que van trobar la persona adequada.
Gaudí es va trobar els fonaments fets, els va respectar peró va canviar la idea que tenia el primer arquitecte Francesc de Paula i Villar. També Subirachs s'ha trobat l'obra de Gaudí, l'ha respectada i ha seguit, amb el seu estil, la idea de Gaudí.
M'agradaria que tota aquesta gent que critica la Sagrada Família, que fins i tot comenten que tant de bo l'AVE se l'endugui per davant, visitessin les obres amb honradesa i una mica de "carinyo", i dediquessin les seves forces a aconseguir que l'AVE passi pel Vallès i deixi dempeus aquesta meravella que és la Sagrada Família.
Us imagineu per un moment que aquesta obra d'art fos a Madrid, a Paris, a EEUU, al Japó o a qualsevol altre racó de món? La mimarien i cuidarien com a la nineta dels seus ulls. Per què aquí no sabem valorar les coses bones que tenim?


dijous, 15 de novembre de 2007

Vidal-Quadras






José Maria Vidal-Quadras




Poeta del contrallum





Pia Almoina, seu el Museu Diocesà de Barcelona
15 de novembre de 2007


No coneixia José Maria Vidal-Quadras ni com a persona ni com a pintor. El seu fill Gonzalo ens va convidar a la inauguració de l'exposició en homenatge al seu pare. Vam descobrir unes pintures d'aquelles que no et canses de mirar, que t'agradaria tenir penjades a la sala de casa teva. Quina llum i quin dibuix! Traspua serenor i benestar... i descansa la mirada.
Suposo que Vidal-Quadras, pintor figuratiu en una época en què començava a no valorar-se aquest estil no ho va tenir gens fàcil. No va voler tenir un "marchante" i si no fos per aquesta exposició la generació que ve ja l'hauria oblidat; com tants d'altres pintors que han estat arraconats sense tenir en compte la seva vàlua.
La família ha volgut reunir l'obra del seu pare i fer-ne un llibre. Així els besnéts del pintor podran conéixer i valorar l'obra del seu besavi i transmetre-la als seus fills.
Ens va agradar molt la pintura i els dibuixos de Vidal-Quadras i, encara que ja coneixíem una petita part de la família, vam quedar gratament sorpresos de veure una família nombrosa, unida, que traspuava respecte i carinyo. Tot això, avui en dia, costa de trobar. I els que ho tenen és bo que ho mostrin als altres.
També va pintar el mural de La boda de los Reyes Católicos 1927 a la sala Sant Jordi del Palau de la Generalitat.
Davant de la pintura de Vidal-Quadras, la comissària de l'exposició, la catedràtica i historiadora d'art Isabel Coll, ens convida a descobrir que, més enllà del seu indiscutible mestratge amb la llum, les seves obres contenen una infinita varietat d'efectes canviants: mai va deixar d'investigar.
Enhorabona a la famíla Vidal-Quadras i, per favor, gent, tots, amics, aneu a veure i no us perdeu l'exposició que estarà a la Pia Almoina fins al 16 de desembre!.

David Alegret


XXVII Cicle de Música
dels Enginyers Industrials de Catalunya

Palau de la Música Catalana
11 de novembre de 2007

David Alegret (tenor)
Josep Surinyac (piano)

Vam poder escoltar el David Alegret cantant lied alemana i cançó catalana. Té una veu potent i clara, neta. És elegant i agradable i sap moure's el suficient sense passar-se. Feia goig veure'l a l'escenari. No entenc de música però m'agraden els tenors que canten sense forçar-se; sembla que les notes surtin de dins seu com si fossin paraules dites en petita companyia. No se'l veu fer cap esforç. Suposo que això és producte de do personal i de treball exhaustiu a la vegada.
A la primera part va cantar lieds de Shubert i de Beethoven i a la segona cançons d'Enric Morera i d'Eduard Toldrà -poemes musicats de Josep Carner i de Tomàs Garcés.
La cançó catalana la vaig trovar més potent,més forta que l'alemana. Potser la sentia més meva.
L'acompanyament de piano, perfecte.
Espero poder escoltar-lo la propera temporada al Liceu, amb Fidelio.

Catalunya Acció

L'empresa catalana, entre Espanya i la globalització
a càrrec de Oleguer Brustenga, conseller de Catalunya Acció

Catalunya només té un futur
a càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció

Granollers, 14 de novembre de 2007

Ahir vam anar a la conferència de Catalunya Acció.
Primer l'Oleguer va parlar molt bé, amb moltes dades, de l'expoli fiscal que fa l'estat espanyol a Catalunya, el "robatori" que això comporta. Encara que les xifres ja les sabiem el fet que te les diguin en veu alta i te les expliquin ajuda a veure millor i comprendre aquest gran problema fiscal que tenim els catalans. O que té l'estat espanyol...
El Santiago Espot està molt ben documentat. Va citar diferents personatges que s'han mogut pel món de la indepèndencia, citant-los i comparant les seves causes amb les nostres. Jo em quedo amb un parell de reflexions que va fer i que m'agraden. I que no per òbvies o sabudes són menys importants. Sovint cal que et diguin en veu alta i ben estructurat el que tu ja intuïes o havies llegit o pensat.
Per aconsegir la indepèndencia d'un país calen dues premises: saber que tens un horitzó econòmic fora de l'estat del qual et vols independitzar i trobar les persones capaces de portar a terme la indepèndencia. Els camins ja els trobaran aquestes persones si realment valen. I aquí és on jo em pregunto: hi són aquestes persones? Aquests homes i dones han de sortir d'una generació -entre 30 i 50 anys- que ha crescut amb un notable passotisme polític, i que ara estan cremats veient l'actuació dels nostres polítics, de qualsevol partit i color. Trobarem persones amb capacitat de fer aquesta transició -o trencament- sense vessament de sang? Nosaltres, els seniors, tenim massa a prop les històries dels nostres pares de la guerra civil, i no voldriem ni en broma una cosa semblant. Aquesta manca de persones amb una vàlua extraordinària, que és el que necessitem, no la trobem només en el món de la política sinó també en el món de l'empresa, de la literatura, de la religió, de la VIDA...
L'altre idea, que no se m'havia ocurregut mai pensar-hi és: Catalunya és una colònia d'Espanya. Per colònia s'entén un país maltractat econòmicament o a través de les armes. Econòmicament ja ho hem vist últimament, i l'Oleguer ho va deixar molt clar, i per l'armes també ho sabem si tenim una lleugera idea de la nostra història.
En resum: Em va agradar la conferència, tenen il.lusió i idees, m'ha fet pensar i agafar ganes de rellegir la història de Catalunya. Confio que tirin endavant ajudats o complementats per altres plataformes cíviques que estan ara emergint i que crec que és el que fa falta i pot salvar Catalunya.

dissabte, 10 de novembre de 2007

Rissotto ai funghi porcini

Rissotto ai funghi porcini
10 de novembre de 2007
Ahir vam tenir amics a sopar. A Bèrgam haviem comprat bolets per rissotto i vaig fer una barreja de receptes i va quedar un rissotto magnífic. Us escric la recepta per si la voleu provar.

Per 6 persones:
500 gr d'arròs per rissotto
100 gr de funghi porcini secs
80 gr de mantega
oli d'oliva
1 ceba
1 l escàs de brou vegetal
200 gr de formatge parmeggiano ratllat
1 gotet de vi blanc
1 l d'aigua

Es remullen els bolets en aigua calenta i es deixen mitja horeta. Després s'escorren, guardant l'aigua i es deixen assecar.
Es posa en una cassola 40 gr de mantega, una mica d'oli i la ceba ratllada ben fina. Es va confitant la ceba a foc baix durant una bona estona, fins que quedi quasi transparent, no torrada.
S'hi afegeixen els bolets i es va remenant. Després s'hi posa l'arròs i es va remenant fins que quedi transparent. Llavors es mulla amb el gotet de vi blanc i es deixa evaporar -sempre remenant-.
L'aigua de mullar els bolets es cola i es barreja amb el brou vegetal i s'escalfa. Es va afegint a cullarots a l'arròs a mida que aquest demana aigua. Penseu que ha de coure uns 15 o 17 minuts, sempre remenant i afegint'hi aigua de mica en mica. Quant ja és cuit es treu del foc, s'hi afegeix la resta de la mantega i el formatge ratllat, sempre remenant, si cal es rectifica de sal, encara que a mi no em va fer falta -penseu que els funghi són molts forts i l'aigua de remullar-los també-i tot seguit es porta a taula, ens esperem un parell de minuts i ja el podem servir,
Bon profit!

divendres, 19 d’octubre de 2007

Stalin

STALIN
Teatre Tivoli
18 d'octubre de 2007

De la novel.la "Une exécution ordinaire" de Marc Dugain
Adaptada al teatre i dirigida per Josep Maria Flotats

Amb:
Josep Ma. Flotats
Carme Conesa
Pere Eugeni Font
Pepa Arenós
Pep sais
Francesc Pujol

Stalin és una gran obra per dos motius: per la novel.la de què ha estat adaptada i perquè la representa un geni del teatre com és el Flotats.
Després d'haver vist l'obra t'agafen ganes de buscar la novel.la i llegir-la. Els monòlegs del Stalin són insuperables: "no hi puc fer res, jo. Només sóc Stalin" -va repetint. Com pot raonar tan bé i parlar om ho fa un monstre com Stalin. Com pot fer mal, tan mal a tothom donant-se el mèrit que ho fa per ells, pel bé del poble. Crec que fins i tot s'ho arriba a creure.
La Carme Conesa treballa molt bé, igual que la resta d'actors; però queden eclipsats pel Flotats. I aquesta vegada, per a mi la primera, he estat veient Stalin i he hagut de recordar de tant en tant que era en Flotats qui el representava. Ha deixat enrere, jo crec que encertadament, la "musiqueta" de l'AcadémieFrançaise i és ara i així com podem gaudir d'aquest gran actor sense veure'l a ell abans que el personatge que representa. Bravo pel Flotats!
Llàstima que hi hagi hagut crítiques tan negatives -jo crec que fins i tot sense haver vist l'obra- i gent amb tan poc esperit que han fet cas d'aquestes crítiques i s'han quedat sense veure i gaudir d'aquest doble espectacle -tema i actor- que es mereixia més temps en cartellera i molts més assistents a l'obra.
Si en Flotats fos d'un altre país se li reconeixerien els mérits, n'estic segura. Per què els catalans no sabem veure, apreciar i alabar tot el bo i encertat que tenim a casa?





dissabte, 29 de setembre de 2007

La Veillée des Abysses

27 de setembre de 2007

La Veillée des Abysses
Teatre Nacional de Catalunya - Sala Gran
Creació i posada en escena James Thiérrée (nét de Charles Chaplin)
Amb: Raphaële Boitel, Niklas Ek, Thiago Martins, James Thiérrée i Uma Ysamat
.

Una obra sorprenent, genial, extraordinària, barreja de circ, mim, danza, divertiment, contorsionisme... tot amb una harmonia que sembla que tot el que veus ho podries fer tu mateix, de senzill que sembla. Els actors llisquen per l'escenari, suaus, sense esforç, com un ball mut de criatures sense cos, etérees. Tota l'obra sembla passar en el moment de la "vetlla", quan no saps si dorms o ja t'has despertat, en aquell moment en què tot pot passar, una mica perquè somies, una mica perquè tu ho vols...
Surts amb bon gust de boca, ets conscient que has presenciat un espectacle que poques vegades es dóna, que et deixa feliç, relaxat, amb ganes de parlar-ne i de convidar a tothom a no perdre-se'l... tot i que cinc dies són tan pocs, que poca gent podrà tenir el privilegi de passar aquesta tant bona estona!
Adjunto
video i comentari del director, de La Vanguardia i de L'Avui, que faig meus en quan a contingut.

Comentari de James Thiérrée
Bona tarda.
Realment, m'hauria agradat explicar-vos unes històries... perdó, una història... però malhauradament, se m'escapa... la història s'escapa.
Ah, sí! Recordo.... un final... que era un començament... si no és que es tractava d'un inici que s'assemblava moltíssim a una fi... bé... l'única cosa que podem fer és remuntar el curs contra corrent, al llarg d'un viatge... cap al mateix lloc.
Espectacle d'espurnes d'ànima, amb les regles de joc esgarriades, on observem els nàufrags optimistes d'una nau que els acabarà retrobant al fons de l'abisme...
Els nostres personatges semblen obeir unes lleis fugisseres, tot i que la seva perseverança trobarà recompensa, encara que sigui només a través d'aquesta guspira que la seva activitat sembla irradiar. Potser una esperança? Sí! Sortim de les tenebres! Visca la vida!



Espectacle o somni?
La veillée des abysses és un dels pocs espectacles que per res del món voldria que se m'esborressin de la memòria sensible, com no voldria que se me n'esborressin els escassos somnis que algun cop se m'han fet realitat.El protagonista de la novel·la Le seuil du jardin d'André Hardellet aprofita el llindar entre la vetlla i el son, aquell moment tan propici per al somieig que tant van cultivar els surrealistes en els seus processos de creació automàtica. Per entrar en estadis intel·lectuals, el fill de Jean-Baptiste Thiérrée i Victoria Chaplin diu que no s'inspira en els somnis, però lliure i juganer, fa entrar l'espectador en estadis sensorials propers al somni tot abocant-lo al llindar del que és possible realment i del que només és possible si sabem situar-nos en una altra dimensió. Per conduir-nos a aquest llindar, ell i els seus magnífics actors i actrius excel·leixen en una gran diversitat de tècniques (mim, acrobàcia, humor, il·lusionisme, cant, poesia visual i potser més). L'escena de la contrasenya a la porta del jardí, seguida de les contorsions de la gasela Raphaëlle Boitel, és un regal dionisíac. Si la polimòrfica escena del sofà és una avançada revisitació del primer cinema d'animació, el duel de James Thiérrée amb una cadira és una lliçó magistral per a pallassos contemporanis pel que fa a idees, evolució, tempos, nivell interpretatiu i exploració de recursos.Algú s'hi esperava més circ-circ. Un altre hi descobria la superació de Marceau. Un tercer es queixava de massa bagatge Thiérrée-Chaplin. Diu Thiérrée fill que intenta trobar un pas entre l'univers del teatre i el del cinema. Jo els asseguro que m'és ben igual la procedència i la proporció dels ingredients d'aquest somni. Abans-d'ahir, l'AVUI deia que La veillée des abysses és imprescindible. Jo avui encara diria més: és absolutament imprescindible.
Jordi Jané. Avui 28/09/2007


Poéticos abismos
Sólo hay que sentarse y olvidar. Con la mente en blanco. Receptiva. Y, así, las personas y objetos que irán surgiendo de La Veillée des Abysses poblarán poco a poco este vacío con estímulos y recuerdos, con sugestiones y evocaciones inesperadas que querrán abrazarse a la experiencia de cada cual. Y cada cual, en este abrazo, notará el viejo, conocido temblor de la poesía.La Veillée des Abysses,la última formidable creación de James Thiérrée (Lausanne, 1974), se presenta como un espectáculo fluctuante entre el circo y la danza. Debería añadirse que es también un dilatado estallido poético. Poesía de principio a fin. Y no tanto y exclusivamente poesía visual, elaborada mediante la composición de imágenes y objetos inertes. Ni siquiera con personajes que tratan de ofrecer hermosas estampas de psicodrama. La poesía de La Veillée des Abyisses nace de trasladar la dificultad circense a la vida cotidiana, de desafíar la lógica de los objetos con un dominio extraordinario del lenguaje corporal.Aquel crío que viajaba con sus padres, Jean-Baptiste Thiérrée y Victoria Chapllin, sorbiendo los estímulos del Cirque Imaginaire que nos visitaba en una de las primeras ediciones del fugaz Festival de Tardor, es hoy un joven adulto adiestrado en el más dificil todavía de una pantomima a pecho descubierto. Sin trampa ni cartón. Y con una caligrafía gestual extensísima, tanto, al menos, como la de su abuelo Charles Chaplin. A ratos, tan venturosa e ilustre ascendencia se hace del todo punto evidente en la actuación de Thiérrée Chaplin, prueba irrefutable del poder hereditario que tienen los genes en muchos casos, aunque no en todos. Ahí está, por ejemplo, José María Aznar, que nada de nada, por desgracia, heredó de su abuelo don Manuel. Un huevo y una castaña. En fin...La Veillée... empieza y acaba con dos nocturnos espectaculares. En el primero, la tempestad arrastra hasta la escena a cinco criaturas desconcertadas ante el paisaje onírico que les envuelve, como una pesadilla. Una rueda gigante con la que se enfrentan la habilidad y el riesgo, la verja de un palacio invisible, un sofá que engulle a sus usuarios, un bestiario barroco y ultramundano, la cúpula del circo, con una enorme y desvencijada corona... componen una fantasmagoría objetual de la que cada artista obtiene valiosos réditos. De hecho, una parte sustancial del espectáculo trata del diálogo, del regate, de la pelea del hombre y la mujer con los objetos más insólitos. No obstante, es con los más comunes - una silla, un piano descalabrado...- cuando los actores-bailarines-acróbatas consiguen los efectos más llamativos.Las evoluciones de la contorsionista y acróbata aérea Raphaëlle Boitel son de una alta calidad y una elegancia admirable. Thiago Martins, bailarín de caporeira, es la pura energía acrobática. Niklas Ek heredó de su padre Mats Ek - fundador del célebre Cullberg Ballet de Suecia- la capacidad de fusionar danza y teatro y su repertorio gestual tiene hallazgos imponentes.Dentro del humor constante que destila La Veillée..., la soprano, pianista y actriz barcelonesa Uma Ysamat, asídua colaboradora de Carles Santos, nos regala, entre otros números, un soberbio, accidentado encuentro con un viejo piano.Y, con todos ellos, el genio: James Thiérrée. Más allá del guión, más allá de la cuidada y vigorosa dirección del espectáculo, Thiérrée Chaplin sorprende por la ejecución de varias geniales pantomimas, una con una silla, otra peleando con sus manos y extremidades, dialogando luego con lo invisible de forma tan magistral y persuasiva que desata aplausos irreprimibles.

Joan-Anton Benach. La Vanguardia 28/09/2007

dissabte, 22 de setembre de 2007

El Llibertí




Dijous, 13 de setembre de 2007

Teatre Poliarama

Autor: Eric-Emmanuel Schmitt
Direcció: Joan Lluís Bozzo
Traducció: Esteve Miralles
Repartiment ( per ordre d’aparició):
Ramon Madaula: Denis Diderot
Laura Conejero: Madame Therbouche
Jofre Borràs: El Baronet
Marta Millà: Madame Diderot
Nausicaa Bonnín: La jove d’Holbach
Paula Vives: Angélique Diderot

El Llibertí està cridada a ser l'obra estrella de la temporada. Un text intel.ligent, filosòfic, amb ironia i traces vodevilesques i, sobretot, l'actuació impecable, perfecte de la Laura Conejero i en Ramon Madaula.
Diderot rep la demanda d'escriure sobre el concepte de moral per l' Enciclopèdia, cosa que li resulta més que difícil perquè se n'adona que la filosofia i la seva vida de llibertí no van pel mateix camí. Quatre dones se li posen pel mig, impedint que ell pugui escriure la definició que li demanen.
T'ho passes bé, rius de gust i tot en un ambient intel.ligent, seductor, de conversa filosòfica amb gràcia i d'entrades i sortides harmòniques.

Diu Eric-Emmanuel Schmitt:
"És la més divertida de les meves comèdies. Fou escrita a la primavera, per a celebrar la primavera, amb un fort sentiment de renaixença i d'energia vital".
El Llibertí està basat en una situació real: una vetllada de pintura entre Diderot i Madame Therbouche. Madame Therbouche va demanar a Diderot que es quedés nu completament i ell així ho va fer, però degut a l'atractiu que ella desprenia, els pensaments del filòsof varen començar a manifestar-se entre les seves cames. Quan Madame Therbouche se n'adona, escandalitzada, llença un crit que Diderot precisa: "Estiguis tranquil·la, jo sóc menys dur que vostè". Em divertia aquesta inversió de situacions i valors, l'home objecte i la dona subjecte, la filosofia que posa per a la pintura sense recaure en les habituals imatges de "vanitat": la calavera, el llibre, la clepsidra, la meditació a la dèbil llum d'una espelma tremolosa d'un vell pròxim a la mort.
He inclòs els problemes que Diderot va patir durant 20 anys amb la redacció de L'Enciclopèdia. En aquella època els lectors més reflexius es varen escandalitzar per l'absència de la veu Virtut en aquell tom que havia de ser la primera i el súmmum del coneixement del món.A la meva comèdia la virtut està substituïda per l'ètica, que avui en dia és més evocadora a les nostres oïdes, i he concentrat en les peripècies relatives a la redacció d'aquesta veu, les dificultats que Diderot va travessar durant tota la seva vida per a intentar escriure sobre una moral sòlida i definitiva.

dissabte, 30 de juny de 2007

Què és el neguit de pantorrilla?

Després de la sorpresa del regal del blog i d'aprendre un mínim com funciona, l'inauguro explicant una mica què és el neguit de pantorrilla.

Des de sempre, ja de molt petita, tenia sempre neguit per moure'm. Necessitava caminar, córrer, jugar, cantar, riure... Si seguia la rutina de cada dia em feien mal les cames, necessitava bellugar-les, sentir-les vives. Ja més grandeta ho solucionava anant a donar la volta a la mançana... També tenia neguit cultural: volia saber de temes que no estudiavem al cole, de temes que no en parlavem a casa, llegia, i quan vaig poder anava a conferències, xerrades, i tot el que trobava. Quan jo era petita no era tan fàcil bellugar-te en aquell món cultural, i menys amb una família que no et deixava gaire llibertat de decisió... tot i que a la seva manera buscaven sempre el millor per a mi.

De tot això la mamà va decidir que la Maripepa tenia neguit de pantorrilla, i aquesta expressió em va durar fins uns quants anys després de casar-me. Déu n'hi do! I encara ara la Ma. Lluïsa m'ho recorda alguna vegada!



Al Maig de 1998 vaig escriure un text parlant d'aquest tema. És una mica llarg, però m'agrada tal com està i no el vull retallar.



Neguit de pantorrilla

Surto del col.legi i arribo a casa. Abans he passat una bona estona menjant cacahuets salats, del colmado del Sr. Manel, sota la farola de davant de casa amb la Fefa i l’Anna i parlant de temes que nosaltres consideràvem en aquell moment trascendentals per a nosaltres, i que a casa no teníem ocasió de parlar-ne, amb ningú. Quan arribo a casa trobo l’ambient tranquil, rutinari, acollidor, de cada dia: assegudes a la tribuna la mare i les tres àvies –perquè nosaltres teníem tres àvies- cosint i escoltant el serial per la ràdio. Amb sort el dia abans els meus pares havien anat al cine, i llavors el serial passava a segon pla i les tres àvies escoltaven embadalides com la meva mare els explicava la pel.lícula, i jo m’hi afegia, embadalida també. No he trobat mai més ningú que sabés explicar pel.lícules tan bé com la mamà. Era millor que anar al cine. Així va ser com vaig “veure” per primera vegada “Siete novias para siete hermanos”. Quan la vaig veure de debó em va decepcionar. M’havia agradat més l’explicació de la meva mare. Hi posava tota l’ànima, parlava amb la boca, amb els ulls amb les mans, amb tot el cos... Penso que les àvies no eren tan grans com per no poder anar elles al cine. Per què no varen anar-hi mai? Només recordo alguna vegada a l’abà o a la tia Lena acompanyar-nos de petits al cinema infantil. Però anar al cine per elles mateixes, donar-se un plaer, això mai...
Aviat, però, no en vaig tenir prou amb aquell racó de tribuna. M’anava fent gran i vaig refugiar-me en els estudis. Disfrutava resolent problemes de mates, traduint llatí i grec, estudiant història... Era el bitxo raro de la família, ja que el meu germà gran els estudis no eren pas el seu fort.... Em sabia de cor tots els verbs francesos regulars i irregulars en totes les seves formes, els escriptors d’aquell país i la seva obra, m’ho passava d’allò més bé quan la Ventosa ens explicava mitologia si acabaven aviat la classe de llatí o grec, llegia com una descosida tot el que em queia a les mans, tot i que havia de vigilar perquè tenia un “tutor” a casa, el meu germà gran, que si descobria que jo llegia un llibre que, segons ell, no era per la meva edat, em descobria immediatament a la meva mare, i ella, sempre, em treia el llibre. No em donava ni opció per explicar-li perquè llegia aquell llibre o que jo ja tenia edat suficient per escollir les meves lectures.
Molts dies arribava a casa i em tirava sobre el llit i em feia un tip de plorar. A casa no m’entenien. Per què una nena feliç com jo, que tot ho tenia, havia de plorar d’aquella manera? La manera, l’única manera que tenia per desfogar-me era anar a donar la volta a la mançana corrent, -ara en diríem fer footing- i arribava cansada i amb el plor guardat dintre meu.
Els meus pares no van entendre mai que jo tenia una vitalitat que només el meu pare podia compartir amb mi, i el meu pare ho va fer fins que jo vaig ser dona; després va deixar d’estar per mi de la mateixa manera. Ara, que ell ja és gran, tornem a tenir la complicitat d’aquells primers temps.
Recordo que alguna vegada, jo petita, el meu pare venia a despertar-me a las sis del matí, en diumenge, i em preguntava si el volia acompanyar a Can Brustenga. Jo m’aixecava de seguida, anàvem amb el cotxe de línia a Sta. Eulàlia, esperaven que obrissin la botiga, i ens presentaven a la casa pairal a esmorzar. Després d’esmorzar, de fer petar la xerradeta i de donar un tomb, tornàvem a Barcelona... i encara trobàvem dormint la resta de la família.
També a col.legi em dedicava a organitzar gimkames i jocs i campionats d’esports amb les més petites. De tot això, a casa, en van treure la conclusió que la seva filla tenia “neguit de pantorrilla”, i va ser una frase que em va durar fins que ja vaig ser casada i potser una mica més i tot. Però, en canvi, no van consentir que m’apuntés a fer-me noia-guia –boy scout- ni cap cosa semblant. L’unic exercici físic que se’m consentia era anar a ballar el diumenge, i com que jo no sabia ballar gaire, mai no vaig poder-me desfogar amb aquest senzill “esport”.
Reconec que vaig tenir la inmensa sort de casar-me amb en Jaume i ell va ajudar-me a trencar amb aquesta situació i a buscar noves sortides pel meu neguit.
Ara que ja sóc gran, que estic dins el món de la gent adulta, que tinc els fills més grans que quan jo sentia i vivia dintre meu totes aquestes sensacions, sovint em veig reflectida en algun fill meu, i procuro deixar-los la llibertat que jo no vaig tenir, i escoltar-los com jo no vaig ser escoltada. Encara ara, de tant en tant, noto el “neguit de pantorrilla”, i llavors agafo la porta i me’n vaig. Camino fins que em canso i torno a casa molt millor. El que m’ha anat molt bé ha estat el gimnàs i la piscina, i quan no hi puc anar ho trobo a faltar. Però com a mínim conec la manera de solucionar aquest problema. Em falta solucionar el “neguit de pantorrilla intel.lectual”. Aquest també el tenia de joveneta però no me’l van detectar i jo no vaig saber expressar-lo. Em van negar la carrera que jo volia –medicina- i no vaig lluitar per a aconseguir-ho. Ara he d’omplir aquest buit amb conferències, xerrades, llibres, pensaments i alguna que altre frustració. Visc en els meus fills el que jo hauria volgut viure, però he de vigilar de no immiscuir-m’hi massa, no privar-los de la seva llibertat, deixar-los anar al seu aire i ser feliç veient, contemplant, de lluny, com arriben a cotes que jo havia somiat, o que no m’havia atrevit ni a somiar,... i callar. Que no pensin que els vull treure ni una mica del seu protagonisme. El que no puc evitar és la meva satisfacció pel que fan, el donar-los l’empenta o l’ànim si els fa falta, i el embadalir-me escoltant-los, igual que m’embadalia escoltant la meva mare quan explicava pel.lícules a les àvies. La vida és una roda...
Però potser també ha arribat l’hora de fer aturar la roda i veure i assumir que la meva vida ha estat aquesta, que ha tingut coses bones, que els meus fills no han pogut ni tastar, i coses dolentes que, per sort, ells no viuran. I, en canvi, ells hauran de tastar i patir, ben segur, coses que nosaltres no podíem ni imaginar. El nostre món i el seu són molt diferents, estan marcats per una diferència tant gran que no podem, per sort, comparar unes vides amb les altres. Només voldria que, el dia de demà, els nostres fills recordessin que els seus pares els van fer exercir la seva llibertat, i que això ho trobin bo i n’estiguin contents. I, al mateix temps, que els haguem sabut inculcar una mica la idea que la família, els pares i germans, sempre hi són, encara que la distància física o de relació, sigui gran. Però que sempre poden confiar-hi. I que sapiguen divertir-se junts un dia que es trobin, o plorar junts davant una desgràcia o un mal pas.

dilluns, 11 de juny de 2007

Regals

A part del regal del blog, ha tingut més regals. Per començar li hem regalat un marc de fotos digital. El marc venia precarregat amb unes quantes fotos de la Mari Pepa, algunes d'antigues i d'altres de més antigues, de quan no hi havia càmeres digitals, vaja... Si, néts, va haver un temps en que les fotos es feien exposant una pel·licula a la llum d'una escena i posteriorment es revelava el rodet de pel·licula mitjançant un procediment químic.

Mari Pepa de nena
Les fotos les podeu veure aquí.

diumenge, 10 de juny de 2007

Un Blog Molt Esperat

Hola a tothom!

Avui comença el blog de la Mari Pepa. Ella no sabia que es tractava d’un blog però ja fa força temps que hi pensava, en un espai on compartir coses que l’emocionen, coses que l’importen: opinions de llibres i notícies, informacions i coses per apuntar-se a l’agenda, poemes en moments oportuns i fotografies, i videos i…

El diumenge, aprofitant l’avinentesa del seu 60è aniversari, es presentarà aquest blog en societat, la seva societat: amics i família. I llavors és quan ella començarà de debó a construir el blog; el farà a la seva mida i al seu gust. Hi crearà categories i establirà, sense pressa, aquelles quatre normes que regeixen qualsevol bon blog per a que rutlli sol i es vagi desenvolupant amb solidesa, continuïtat i interés general.

Un blog es mesura habitualment pel que aconsegueix mobilitzar de tots nosaltres i del que els professionals de les TIC anomenen ”món mundial”, que vol dir tothom. Ara, des de la humilitat diríem que no tenim aquest com a primer objectiu. El que es busca és un espai per a que la Mari Pepa expressi amb màxima facilitat tot allò que ens explica i ens envia i ens comenta al voltant de la cultura, la poesia, els llibres, Catalunya, els viatges i les realitats socials.

Finalment, el títol del blog: “Neguit de Pantorrilla”. Sembla ser (nosaltres no hi erem) que la seva mare, l’Àvia Paulita, l’adjectivava així ja de petita. I ella, la Mari Pepa, a vegades ha confirmat que és aquella expressió que la defineix millor i que si algun dia hagués d’esciure un llibre amb les seves memòries li posaria “Neguit de pantorrilla”. D’altra banda, convidem a que comenci a escriure aquest llibre en aquest blog, amb opció de fer-ho més participativament del que es pensava… i potser així entendrem del tot que entén per “Neguit de Pantorrilla”.

Bé, Llarga Vida a la Mari Pepa i a aquest blog!

Moltes felicitats!

Guillem i Clara; Jordi i Marta; Maurici i Sílvia; Berta, Sergi, Martina, Jana, Roger i Nina.

L’alè del cor no és distint
entre els seixanta anys i els vint:
rosa oberta cada dia…
Perquè estimo em vaig morint,
si no amàs em moriria.

Llorenç Moyà