dilluns, 29 de desembre del 2008

Mucha


Alphonse Mucha

Seducció, modernitat i utopia

CaixaForum

29 de desembre de 2008








Alphonse Mucha és un pintor txec que va néixer el 1860 i va morir el 1939. Va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Munic i, a Paris, on va conèixer la Sarah Bernhard i el seu Théâtre de la Renaissance. Es va dedicar a fer-li els cartells de les obres i això el va fer conegut a tot el món. I copiat.





Més tard, el joier Georges Fouquet va crear una sèrie de joies inspirades en els ornaments dels dibuixos de Mucha. I ho va presentar a l'Exposició Universal de Paris de 1900.

Va ser creador i difusor de l'Art Nouveau i un dels primers en aplicar els seus dibuixos per a la publicitat, com en el cas de la xocolata Ametller.


Mucha diferencia les seves obres entorn quatre temes fonamentals: Teatre, Bellesa, Misteri i Modernitat.


Les dones de Mucha són sensuals, elegants, seductores... , voltades de motius vegetals i d'altres, fruit de la imaginació de l'artista.
També es dedica a la fotografia. I podem veure en aquesta exposició moltes fotos digitalitzades a partir de negatius de vidre.
L'epopeia eslava és el títol d'una sèrie de pintures en què pinta els moments més importants de la història eslava.
Ami em va agradar molt l'exposició. La bellesa de les figures estilitzades, tan riques en ornamentació i, en canvi, gens recarregades a la vista, són una delícia.
A més em va recordar postals de les àvies, que guardo a casa. I només tornar a casa vaig buscar-les i, tal com esperava, eren de Mucha.
L'Art Nouveau coincideix amb el Modernisme a Catalunya, tot i que aquí va tenir molta incidència amb l'arquitectura.


diumenge, 28 de desembre del 2008

Claustre del Monestir de Santa Maria de Montsió



Esplugues de Llobregat
Carrer de l'Església 82

Obert l'últim diumenge de cada mes de 11h. a 13h.

28 de desembre de 2008


Aquest monestir el va fer construir Pere IV el Cerimoniós l'any 1.351, a tocar de les Drassanes.
Per diferents motius ha estat traslladat de lloc diferents vegades: a la plaça de Santa Anna, a la Rambla de Catalunya i, finalment, a Esplugues, al Mas Colomer.
És un claustre gòtic, de dues plantes, amb columnes molt fines i esveltes. Val la pena fixar-se en la portada gòtica. En un dels angles del claustre podem veure una font del S. XV que representa la Presentació de Maria al Temple.
Sortint del claustre us convido a passejar pels carrers del voltant. Hi trobareu masies, carrers de pedra estrets amb cases carregades de buguenvíl·lies, un silenci sorprenent, i un recorregut que us semblarà impossible de trobar tan a prop del brogit de la ciutat. La majoria d'aquestes cases han estat creades, o rehabilitades, per l'escultor Xavier Corberó i serveixen de residència a artistes que visiten Barcelona.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Poema de Nadal 2008




Coral l'Albada del Caravaning Club del Bages
Piano: Anna Canal

Església de la Cova de Sant Ignasi

Manresa

27 de desembre de 2008


Com cada any hem volgut assistir a un recital del Poema de Nadal. I hem escollit Manresa. L'ambient càlid i agradable i una coral amb veus molt competents i agradables. Inclosa la d'una nena d'uns deu anys que feia de rabadà i cantava molt bé.


Els rapsodes, que eren quatre, no s'han pogut lluir massa per culpa dels micròfons que funcionaven molt malament. Sort que el Poema ens el coneixem força bé i no hem tingut problemes. Però ha estat una llàstima perquè tots, però sobretot una, recitaven molt bé.
Ha estat més nadales amb Poema de Nadal que no a l'inrevés. Han cantat moltes, moltes nadales. Algunes no les havia mai sentides.
Ha estat molt bonic i una mica la cirereta del pastís de Nadal. Ens faltava el Poema i ja l'hem tingut.
I Manresa no està tan lluny. I hem pogut gaudir d'una visió de Manresa il·luminat, la Seu i l'Església de la Cova, que és un plaer per a la vista i com que normalment no hi anem mai de nit no l'havien mai vist fins avui.


Cova de Sant Ignasi

A veure l'any vinent on ens tocarà anar a escoltar el Poema...

diumenge, 21 de desembre del 2008

L'elegància de l'eriçò


Muriel Barbery


L'elegància de l'eriçò

de Muriel Barbery


El Balancí
Edicions 62


Premi dels llibreters francesos 2007

Llegit el desembre 2008



Animal crepuscular i nocturn, l'eriço és discret per natura i, com la Renée, és punxegut a l'exterior i refinat a l'interior. Comèdia polifònica, sovint impertinent, "l'elegància de l'eriçó" ha merescut el Premi dels llibreters francesos 2007.

Dues vides paral·leles, una dona i una nena que escriuen una mena de diari i que, finalment, es troben. La dona és portera d'un edifici de gent rica, i vol dissimular la seva vida interior. Li agrada la bona música, la bona literatura, l'art i la bona cuina. La nena, 12 anys, viu a l'escala i vol dissimular el seu alt nivell d'intel·ligència. I decideix suïcidar-se. No hi ha res que l'empenyi a viure ja que només veu com a fi la vida buida que porten els adults que l'envolten.

És una novel·la amb filosofia per a adolescents. Però que els grans podem llegir molt a gust i, fins i tot, rellegir algunes frases de la Renée, la portera, o de la Paloma, la nena.

Finalment, l'arribada d'un japonès a l'edifici i la seva manera de fer i parlar fa canviar a les dues dones.

Tota la novel·la està plena de al·lusions a la cultura japonesa; haikus, pel·lícules d'Ozú, cuina japonesa, els manga. És amb tots aquests detalls que venen del Japó on troben la Renée i la Paloma la Bellesa i la Veritat, la seva Veritat.

M'ha recordat una mica "El mundo de Sofía" de Jostein Gaardner, pel fet que els dos són un inici a la filosofia per adolescents. Però "L'elegància de l'eriçó" per mi està millor escrit, i no es veu tan infantil com l'altre.

dijous, 11 de desembre del 2008

Nadala Maritxu


Com cada any, la Maritxu escriu i ens envia la seva nadala. M'agrada compartir-la amb vosaltres.

Gràcies, Maritxu!


Fotografia de Wordpress


Navidad

Esta noche de amores
cuando una mujer negra se entrega
en burdel europeo
y un niño marroquí
“esnifa” cocaína ante la mirada del transeúnte
y la prostituta eslava
clava su cuerpo en un primer mundo
nace la Promesa violando el silencio.

Ventanas entreabiertas
porterías sin rumbo
adonde el drogadicto
se inyecta su ultimo suspiro!

¡Y es aquí donde nace la Palabra!

En ese desgastado portal
y entre redes divinas
la Palabra hecha carne
nos empuja a todos a nuestro primer Amor!

Amor detenido el nuestro.

Y el de ellos.

Descarada esta noche.
¡Noche de Solemnidad!

Descarado ese día
¡donde nace esta noche!

En el hambre
desde la frontera ilegal
¡abortando ritos!

Pero la Trasparencia
mordiendo sentimientos
respirando libertad
besando besos que no se dan
nos lleva a la fecundidad humana
y en esta noche dialogante
brotará la justicia y la igualdad.
¡Noche de Venida!

Maritxu

Nadal 2008




Nadal 2008



Joiosa , la palla
fa avui de bressol,
joiosa, la palla
l’Infant embolcalla...
i es daura de sol.

Ramon Muntanyola




Bon Nadal! I que la joia de la vinguda de Jesús en ompli de pau i d’esperança en un món millor. I que entre tots intentem fer-lo realitat.

Maripepa i Jaume




dimarts, 9 de desembre del 2008

La festa de la Immaculada a Can Brustenga



La festa de la Immaculada a Can Brustenga



Can Brustenga



Santa Eulàlia de Ronçana

8 de desembre de 2008




Un any més hem celebrat la festa de la Immaculada a la casa pairal. És la nostra patrona i, seguint la tradició, ens reunim tots els Brustenga que poden i volen per celebrar una Eucaristia a la Capella i cantar els goigs, i participar després del dinar de germanor.

El Francisco i la Carme renoven cada any la invitació per aquesta festa, i ho fan amb il·lusió i ganes, cosa molt d'agrair ja que aquest any érem prop de 80 persones.

Vam tenir Mossèn Francesc Martínez, antic rector de Santa Eulàlia com a capellà per la missa.

A l'hora de dinar tres llarguíssimes taules estaven parades per seure tots i prendre una sopa de galets, tipus Nadal, que cada any fan més bona, amanida i mongetes amb botifarra i cansalada. Al menjador hi seiem els "grans", o sigui, nosaltres, i l'entrada queda reservada pels joves i nens, que n'hi ha força!

Som molts cosins, 25. Seria bonic un any aconseguir trobar-nos tots amb fills i néts. Comprenc que és molt difícil. falta de costum, mals entesos, mandra... Però una casa pairal com Can Brustenga potser s'ho mereix. Jo me'n sento orgullosa i m'agrada participar d'aquesta festa.

Gràcies al Francisco i la Carme i a les seves "ajudants", la Maria Carme, la Dolors i l'Imma. I per molts anys!

Sempre m'han agradat els goigs de Can Brustenga i me'ls sé de cor. Us n'escric dues estrofes:

Per això a la pagesia

dels Brustenga n'hi ha un redós

on us veneren, Maria,

on tot us és amorós.

On hi teniu bella estada

on hi teniu setial.

Sigueu la nostra advocada

i lliureu-nos de tot mal!

--------

I quan caigui l'hora clara

que els freturi el ben morir,

si els heu assistit fins ara

veniu-los també a assistir.

Així hauran la desitjada

glòria que allà més ens cal.

Sigueu la nostra advocada

i lliureu-nos de tot mal!

dissabte, 6 de desembre del 2008

Quemar después de leer




Quemar después de leer

Cinema Bosque

5 de desembre de 2008

Direcció: Joel i Ethan Coen

Actors: George Clooney, Frances McDormand, John Malkovitch, Tilda Swinton, Richard Jenkins, Brad Pitt, Elisabeth Marvel i JK Simmons


M'he llegit un parell de crítiques abans d'escriure la meva. Els germans Coen tenen un humor força peculiar. Els actors són tots d'anomenada i fa riure veure un Brad Pitt fent paper de "tros de quòniam". En el fons tots fan aquest paper de persones sense gaire criteri, que van a la seva, i només amb dos dits de front. Diuen que en George Clooney es va fer un tip de riure tot llegint-se el guió. Quina sort! A mi no m'ha fet riure gaire...

Un agent de la CIA és acomiadat i ell es venja escrivint les seves memòries i deixant de volta i mitja tot el personal. Aquest CD arriba a mans d'una noia, encarregada d'un gimnàs, que només somia en fer-se la cirurgia estètica. Veu l'oportunitat d'aprofitar-se de la situació i aquí comença tot.

El que més em va agradar va ser el diàleg del "jefe" de la CIA amb el seu subaltern. És curiós veure tot un "jefe" donant les instruccions d'una manera tan vaga i confusa i demanant solucions tan primàries... Suposo que és aquí on es pot veure amb més claredat l'humor d'aquests germans.

Amb tot, crec que aquesta pel·lícula és per gent amant del cinema dels Coen. I prou. La resta no n'entenem ni un borrall.

En un blog de cinema he llegit: La película entretiene, lo cual es mucho, pero no llena, porque falta algo en una historia demasiado enredada y con muchos giros. Parece una vuelta a sus inicios, con el peso de la madurez en la manera de ver las cosas. Y mientras eso antes se agradecía, ahora se vuelve exigencia, y se les pide más.

I em sembla força encertat.

dijous, 4 de desembre del 2008

Temps de verd, temps de madur




Temps de verd, temps de madur
Històries d'un poble de secà


de Marila Pons

Desembre 2008









La Marila la conec de fa anys. Portàvem els fills a Cap, als jesuïtes, i allà les dues vam fer de catequistes de nens de 2on d'EGB. Vam passar molt bones estones. Ella és molt alegre i extravertida; vam riure molt i vam treballar de valent. Ara estic orgullosa del seu segon llibre. A molts ens agradaria haver escrit un llibre i ella ho ha aconseguit.

El seu primer llibre, Històries de fum, és urbà i ubicat a Barcelona. El segon, el que ara us presento, ens explica la vida en un poble de secà. Ella fa uns anys va deixar la ciutat per anar a viure a un poble de l'interior. I ha volgut reflectir una mica la gent que hi viu i, més que això, la gent que hi vivia, les anècdotes, les llegendes sobre les diferents cases, la manera de parlar i de veure les coses, tan diferents en un petit poble interior que d'una gran ciutat. I ha reïxit.

Encara que no és una novel·la sinó un seguit de relats personificats cada un d'ells per un habitant d'aquest poblet imaginari, Platerrós de Miracle, és pot llegir com a tal perquè té un mínim fil argumental.

És un llibre àgil de llegir, escrit de manera planera i amb paraules i expressions que creiem ja mig oblidades. Retrata un poble que podria ser qualsevol altre. Tots els qui coneixem una mica a fons la vida de poble ens hi podem veure una mica identificats, no per la vida d'ara, sinó pel que ens explicaven els nostres pares. Els noms, els malnoms, les tafaneries, els secrets,... tot té una flaire de les històries que hem sentit o que, fins i tot, hem viscut de petits, si sabem el que és una vida de poble.
Enhorabona Marila, per aquest segon llibre i... endavant! que segur que en ve un altre al darrere.
La presentació d'aquest llibre es va fer a la Llibreria Proa Espais el dia 2 de desembre i la presentació va ser a càrrec del periodista Lluís Foix, fill d'aquelles terres.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Els homes que no estimaven les dones


Els homes que no estimaven les dones
Millennium I

de Stieg Larsson



Tradució d'Alexandre Gombau Arnau
i Núria Vives Colom

Columna


Novembre 2008


Se'm fa difícil parlar d'aquesta novel·la. Tothom en parla i la recomana molt, ha tingut un èxit impressionant i ara en fan una pel·lícula. Acaba de sortir la segona part -en tindrà tres- i ja comencen a vendre'n con si s'hagués d'acabar en dos dies.
És novel·la negra, plena de corrupcions, intrigues, personatges molt diferents entre ells... El tema és original i ben tractat i el llibre, vertaderament, enganxa des del començament. Però a mi, que no sóc afeccionada a la novel·la negra, m'ha deixat una mica decebuda. Amb tants detalls que expliquen i amb tot l'enrenou que es munta vas agafant ganes de veure com acaba, i el final, per a mi, és una mica fluix i predicible. Suposo que els qui llegeixen novel·la negra amb assiduïtat l'han trobat molt bo i innovador. Però a mi aquest tipus de novel·la no em diu res. Llavors la meva opinió, en aquest cas, no val gaire.
He llegit el llibre d'una tirada, m'ha enganxat, ja ho he dit, i si algú em porta el segon llibre me'l llegiré. Però particularment no és un llibre que m'emocioni, que recomani a tothom; un llibre d'aquells imprescindibles... Per a mi un llibre m'ha d'aportar alguna cosa més perquè el recomani de cor.
Però tenint en compte la gent que me l'ha fet llegir a base d'alabar-lo molt i parlar-ne amb entusiasme penso que és un llibre ben escrit, amb una intriga important, amb uns personatges molt ben dibuixats i que a qui li agradi aquest tipus de novel·la s'ho passarà d'allò més bé llegint-lo; i a qui no li agradi tant el llegirà a gust i quan acabi passarà a una altra novel·la d'aquelles que estan esperant a la pila de la tauleta de nit.

divendres, 28 de novembre del 2008

Bruixes, sants i pedregades a l'edat moderna

Bruixes, sants i pedregades a l'edat moderna


Conferència a càrrec de

Organitzada pel Col·lectiu el Ganxo
Centre Cultural la Fàbrica
Santa Eulàlia de Ronçana

28 de Novembre de 2008



En Francesc Roma i Casanovas vol donar-nos amb aquesta conferència, i amb els llibres que ha escrit, un punt de reflexió; intenta fer una composició simbòlica perquè ens adonem de quan una muntanya deixa de ser-ho per a nosaltres per convertir-se en paisatge.

Plou i fa sol
les bruixes es pentinen,
plou i fa sol
les bruixes porten dol...

Les cançons infantils, igual que els contes i llegendes solen tenir un origen en la vida real. En Francesc Roma i Casanovas ens ha relacionat de manera didàctica i divertida, plena d'anècdotes, la relació de les bruixes i els seus maldecaps i persecucions a causa dels canvis climàtics. Sona, això, del canvi climàtic, no? Doncs vigilem que no tornin les bruixes...

Us explico.
Sembla que les bruixes, i ha començat parlant de bruixes de Santa Eulàlia de Ronçana, solien ser dones que vivien soles, vídues molts cops, amb alguna malformació física o estrafolàries i, normalment, una mica "tocades". També de vegades hi havia dones que captaven per les cases de pagès i, si no els donaven el que demanaven, amenaçaven la gent: ja veuràs què et passarà! Llavors arribava una pedregada i la gent l'atribuïa, naturalment a aquella dona que els havia amenaçat.
Les bruixes eren perseguides, torturades i finalment mortes, i no precisament per l'església sinó pel poder civil. En plena tortura confessaven tot el que volia sentir el maltractador, el botxí. I explicaven que baixaven a la riera i allà es trobaven amb el dimoni amb qui organitzaven unes orgies de ca l'ample, per després muntar sobre aquest dimoni, ara amb forma de cabró i volaven pels núvols conduint-los on elles volien i fent descarregar la pedregada sobre els camps dels qui les havien ofès.
Si feia bon temps i no hi havia problemes amb les collites, no hi havia en principi cap necessitatde buscar un cap de turc; en canvi si quan tenien a punt la collita començava a pedregar, a algú li tocava el rebre. I sortien les bruixes.
La majoria de gent creia en elles, tot i que sempre hi havia algun descregut que se n'aprofitava.
El pagès, per la seva part, tenia el tros ben arreglat, el camp sembrat i tot a punt quan veia venir la pedregada. Tenien en aquests casos diferents solucions que anaven aplicant una darrere d'altre fins que alguna l'encertava i "aconseguien" que la pedregada anés al poble del costat i no sobre els seus camps.
La primera era demanar al capellà que sortís a la porta de l'església i comminés -conjurés- la tempesta. Això ho feia el sacerdot o el monjo barallant-se amb els núvols tot donant-li patades i fent tot de gestos que més semblava una dansa moderna que un ritual religiós. Si no ho feia bé i la pedregada arribava volia dir que el capellà del poble del costat ho havia fet millor que ell, i això el feia perdre respecte davant la gent. Perquè el capellà no podia anul·lar la pedregada sinó només desplaçar-la.
Una altra manera era fer sonar les campanes de l'església. Es deia que allà on arribés el so de la campana la pedregada no podia arribar-hi.
Les relíquies servien tant per aturar l'aigua o la pedregada com per fer ploure. En el primer cas es col·locava la relíquia o el sant sobre l'altar i es pregava Déu que aturés la pluja. Si, pel contrari hi havia sequera es remullava el sant o la relíquia -en una caixeta de plata- en una font, o riu fins que plogués. Fins i tot es tancava la relíquia en una ermita i llavors segur que plovia! A Torelló tenien la relíquia d'un nen petit (Sant Fortià) que deien que havia arribat en una gàbia portada per un colom i era un dels nens morts per Herodes a l'època de la fugida a Egipte. Déu n'hi do!
També es feien processons, però això ja ho coneixem perquè ha arribat quasi fins als nostres dies...
La gana és mala consellera. Si plovia massa o si no plovia la collita no arribava a tothom. Primer menjaven el que tenien i a poc a poc acabaven menjant herba. I d'aquesta manera pot arribar qualsevol revolta.
Els rics cultivaven cereals, ja que això els assegurava el menjar per tot l'any i fins i tot per més temps. També els podien vendre al preu que volien quan els veïns s'havien quedat sense.
A les ciutats organitzaven asils, l'olla popular, obres de caritat... Als pobles era més difícil, tot i que hi havia una sèrie de cases on cada dia donaven menjar a tothom que hi anés.
Fins i tot la revolta de la Revolució Francesa diuen alguns que va ser deguda en part a un canvi climàtic. Aquest mateix any va haver-hi revoltes a Barcelona i altres ciutats catalanes. El canvi climàtic porta la fam i la fam la revolta. I qui rep sempre la primera és la dona. I en aquesta època moderna, segles del XVI al XVIII estaven ben desprotegides.
Com podeu veure la naturalesa pot influir i molt en la nostra vida quotidiana. Cuidem-la!

dijous, 27 de novembre del 2008

La Dama de Reus



La Dama de Reus

d'Ambrosi Carrion


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

26 de novembre de 2008

Direcció: Ramon Simó
Actors: Maria Molins, Manel Barceló, Artur Trias, Rosa Cadafalch, Ivan Benet, Pepo Blasco, Júlia Barceló, Jordi Puig "Kai", Jordi Llover.



Aquesta obra es coneix com La Dama de Reus, o Capitel·lo, o La Dama de Tolosa.
Ambrosi Carrion la va escriure a l'exili. Si no hagués hagut de marxar seria molt conegut ja que va tenir molt d'èxit en el seu temps. En marxar, però, el seu nom va deixar de sonar i la seva obra ha quedat amagada i quasi desconeguda.
El tema és força corrent: estem en guerra i un cap militar allibera presoners sempre que la seva dona o filla passin amb ell la nit. Però el dia que li entren a demanar clemència la família de la dama de Reus, tot canvia. Els pares del noi presoner, noble, grans d'Espanya i carregats de diners i propietats volen comprar la llibertat del seu fill. El Capitel·lo, però, veu la dona , la dama de Reus i li proposa el que a totes.
La Dama de Reus és una dona forta, culta, que sap parlar i coneix el que vol. No veu possible ficar-se al llit amb aquell home i, l'endemà, tornar amb el seu marit com si res. Ella ha estat qui ha animat al marit a rebel·lar-se contra el rei. Quan ella parla d'això amb el marit ell té una frase que resumeix molt bé el caràcter de dues persones tan oposades. Ella li pregunta què pasarà si queda embarassada aquella nit. Els pares del noi parlen de seguida d'avortament. El marit diu: jo et perdonaria... Perdonar què!
Arriba la nit i és un goig i un plaer veure parlar i actuar a la Dama i al Capitel.lo. En el fons no són tan diferents. Ella admira la valentia i l'honor, prefereix el marit mort amb honor que viu a través de la seva humiliació. I el capità li va explicant la seva vida i li parla d'ella, de com la tracten , dels seus pensaments, com si la conegués de tota la vida. Ella se sent sense família, sola, humiliada, però també rabiosa. A poc a poc va comprenent aquell home i acaba esent aquella nit una nit d'amor.
Ell entén que perdonant la vida al marit la mata a ella, que haurà de tornar-hi. I fa penjar al marit.
Ella reacciona amb una ràbia immensa, però quan se'l troba a ell, veu, que en el fons, és l'home que estima. Però així no vol viure...
Com tota l'obra és un assaig, en els anys 40, amb el ferm convenciment que s'havia de fer teatre en català, acaba l'obra sentint-se una veu en off declarant que només es pot parlar en català dins les famílies, prohibit teatre en català... etc. Tot això que ja sabem perquè la majoria ho hem viscut.
Una obra admirable, ben escrita, amb dos caràcters i maneres de fer molt fortes i passionals, amb un diàleg impressionant i amb unes reaccions que les entens quan les veus, però que difícilment podries entendre sense el diàleg i la passió dels personatges.
El marit, l'Ivan Benet, no m'agrada com treballa. Sembla que no tingui sang a les venes. Potser és el seu paper... i la resta treballa bé, però sense ser cap meravella. Els qui porten l'obra i fan que valgui la pena anar-hi són la Maria Molins i el Manel Barceló. I l'obra de l'Ambrosio Carrion.

Aquesta obra ens permet endinsar-nos en dues maneres molt diferents de veure i viure la vida i contemplar com, per art de la paraula, de la conversa, acaben sent dues ànimes bessones. Com un Capitel·lo pot aprofundir psicològicament en la ment de la dama de Reus, dient-li en veu alta el que ella calla i amaga perquè no vol que surti a la llum, no vol reconéixer uns pensaments que li fan mal i la deixen fora del paper que li toca fer en la societat on viu. Quan finalment es completa la catarsi de la Dama i s'adona que està sola, ben sola, s'aboca a la nova relació, que, en el fons, és la que sempre havia somiat: un rebel valent que la comprèn i l'endevina i que, en el fons, està tan sol com ella. El diàleg de la nit és una perla narrativa, dóna goig escoltar-la i sentir-la. A poc a poc vas entenent coses i et fiques a la pell de la Dama. És impressionant.

dijous, 20 de novembre del 2008

Els nois d'història



Els nois d'Història
d'Alan Bennett

Teatre Goya
19 de novembre de 2008

Direcció: Josep Maria Pou
Repartiment:
els professors: Josep Maria Pou, Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar
els alumnes: Nao Albet, Javier Beltran, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç Gonzàlez, Jaume Ulled, Joan Vilajosana


"Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa -un pensament, una sensació, una manera de veure les coses- que fins aleshores et pensaves que era íntimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat pe algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva". Meravellós! Són paraules del professor Hèctor als seus alumnes. Això ja dóna una pista del caire de les classes que aquest senyor ofereix als seus alumnes.
Ens trobem en una escola anglesa amb alumnes -tot nois- preparant-se per entrar a Oxford o Cambridge. I tota l'obra és una plataforma on podem veure les dues versions, les dues maneres d'encarar el tema de l'educació. S'han de preparar per passar l'examen -o sigui, l'èxit- o se'ls ha de preparar per la vida per la via del coneixement i de la maduresa personals?
En Josep Maria Pou interpreta perfectament, com sempre, el seu paper de professor diferent, de classes "educativament incorrectes", però que són les que faran que els alumnes puguin anar pel món amb un mínim de cultura i de saber fer les coses. El director vol només que la seva escola obtingui els millors resultats i la professora d'història, la Maife Gil, treballa molt bé i diu grans veritats, però fa la seva feina sense complicar-se la vida.
Els alumnes treballen molt bé, amb entusiasme i vivint el seu paper diferent amb cada professor i entre ells.
L'obra és bona, molt bona, però actualment estem acostumats a les adaptacions que es fa de la majoria d'obres i aquesta sembla una mica lenta, una mica "antiga". A mi m'ha agradat, m'ha agradat molt, i crec que agradarà a tothom que gaudeixi amb les paraules, amb el Verb, la Paraula. El professor Hèctor dóna molta importància al fet de saber expressar-se bé, a conèixer els clàssics i poder-los citar en contexts actuals, a fer servir els temps dels verbs de la manera correcta -el subjuntiu! quan de temps que no en sentia parlar...-. Li agraden els adjectius i més si són derivats de verbs, i els verbs amb un o dos prefixos...
I acaba l'obra dient que l'únic que pot fer un mestre és passar el testimoni... agafar-lo ben fort i passar-lo.
Tot això en un teatre Goya, nou, remodelat, còmode i agradable. Molta sort! O com diuen la gent de teatre, molta merda!

diumenge, 16 de novembre del 2008

Esmorzar alemany

Esmorzar alemany,
Bayerish per ser més exactes,
del Genís i la Laia

El Bruguer Nou
Santa Eulàlia de Ronçana

16 de novembre de 2008

El Genís i la Laia han tornat a casa després de més de tres anys a Alemanya. La Laia encara no la coneixíem i han tingut la idea d'organitzar un esmorzar alemany per la família, pels tios i cosins, Així coneixíem la Laia i de pas ens ensenyaven com esmorzaven ells cada dia. Per cert que ningú ho diria perquè estan tots dos primets i macos i amb aquests esmorzars...
La Laia és molt maca i simpàtica, sembla que sempre hagi estat amb tots nosaltres i el Genís ha tornat amb cara de persona gran, carinyós i maco com sempre.
No és corrent que uns nebots convidin a una família tan nombrosa a esmorzar sense més motiu que aquest; per tant és més d'agrair i n'estem molt contents.
Ens han donat salsitxes blanques, weisswurst, bullides i amb salsa de mostassa, diferents pans i bretzels, i amanides d'aquelles alemanyes, blanques però molt gustoses. Tot amanit amb cervesa recent portada pel Genís des d'Alemanya. De postres, sí, postres encara que era un esmorzar! hi havia una espècies de cake del qual no recordo el nom però sí el gust ja que era boníssim i un pastís de xocolata també molt bo. Tot s'ha acabat ràpidament i amb gana i penseu que només eren les 11 del matí. Cafetó i xerradeta al sol i fotos, moltes fotos, perquè tots els nens petits han anat darrere els cavalls que tenen allà en Joaquim i la Núria; uns cavalls petits que es deixen fer de tot i que els nostres néts recorden de cada vegada que hi van.
Un matí molt agradable i, tal com els he dit quan marxàvem: esmorzars alemanys, sopars catalans, tot és bo si es fa en bona companyia i si de tant en tant ens obsequien amb la seva presència.
Moltes gràcies, Laia i Genís, i benvinguts a casa!

Sopar contra el Càncer del Prat

Sopar Commemoratiu del XXV aniversari de l'A.E.C.C. Junta Local del Prat de Llobregat

Hesperia Tower - l'Hospitalet

15 de novembre de 2008


Presidenta: Maria Rosa Blanco Sallés
Vice-Presidenta: Mercedes Moyano
Secretaria: Karen Narváez
Tresorera: Montse Borràs
Vocals: Núria Agut, Pilar Lamela, Josefina de Haro i Magdalena Garcia.


Fa 25 anys la Maria Rosa i les seves "girls" van començar una tasca compromesa, difícil i abnegada. No sé si sabien bé on es ficaven. Però amb esforç, amb moltes hores, amb somriures i reunions i sempre amb bon humor han pogut complir els 25 anys de bona feina a l'associació contra el càncer del Prat de Llobregat.

Han trencat motllos. Sempre les hem vist somrients, arreglades, ben vestides, modernes, dinàmiques, guapes... i la feina que fan no ajuda precisament a riure i passar l'estona. Han sabut compaginar la gravetat de les situacions amb una rialla oportuna o amb una broma sense malícia. I així, dia rere dia, han anat bastint una feina que avui volem, entre tots i amb tots, celebrar.

Al sopar érem més de 300 persones i sabem de gent que no va poder aconseguir una entrada per falta d'espai. Va parlar la Maria Rosa, la presidenta del Càncer de Barcelona, l'alcalde del Prat, i tots van alabar aquest grup de "noies" que treballen tan bé i amb tanta il·lusió.

Crec que es volen retirar. Deixar que el jovent agafi les regnes d'aquest voluntariat, però, sincerament, no crec que ho aconsegueixin. Ho han fet massa bé i amb massa il·lusió i entusiasme.

A més han tingut una gràcia especial. Tots els diners que recollien anaven directament a Sant Joan de Déu, per a la secció d'oncologia infantil. Els han comprat aparells, llits, tot el que els ha fet falta. Diners directament de la butxaca del donant al director de l'Hospital, sense passar per Barcelona ni per enlloc. I això s'agraeix.

Havent sopat, el director de Sant Joan de Déu, el senyor Jaume Pérez Pallarols, va dir unes paraules d'agraïment no només pels diners recollits durant aquests anys, ni pels d'aquest sopar, sinó també per l'amistat que els havia unit a través dels anys.

Per molts anys Maria Rosa i companyia! Així es fan les petites coses que, juntament amb altres similars, intenten arreglar i endolcir aquest món.

També s'ha d'agrair als artistes i entitats que van donar obsequis per poder-los rifar durant el sopar. Es van recollir més de 6.000 euros. Els donants van ser:
Pintura de Francesc Brustenga
Pintura d'Otto Cavalcanti
Pintura de Maite Marin
Pintuta de Alfredo Lanz
Pintura de Montserrat Faura
Pintura de Ana Ricard
Pintura de Joaquim Hidalgo
Escultura de Lorenzo Quinn
Escultura de Manel Àlvarez
Bossa de Loewe
Joies de Joieria de Santi Pàmies
Rellotge de Joieria Kronos
Una nit i un sopar per a 2 persones a l'Hotel Hespèria Tower
Una nit i un sopar per a 2 persones a Casa Irene a la Vall d'Aran

divendres, 14 de novembre del 2008

Sonata a Kreutzer


Sonata a Kreutzer

Tolstoi & Beethoven
de Quim Lecina

Teatre Romea
13 de novembre de 2008

Autor: Quim Lecina, a partir de La fuga de Tolstoi d'Alberto Cavallari i Sonata a Kreutzer de Tolstoi.
Direcció: Quim Lecina
Música original: Ludwig van Beethoven
Repartiment: Lluís Soler, Tolstoi; Daniel Blanch, piano; Kalina Macuta, violí.

No és la primera vegada que Quim Lecina ens ofereix teatre adaptat a una peça musical, o una peça musical adaptada al teatre. Aquesta vegada però, s'ha superat. No sé si per l'encert de triar en Lluís Soler per fer el monòleg, o bé el piano amb en Daniel Blanch o sobretot, amb la Kalina i el seu violí. Sorprèn, pels que no hi entenem gaire, que el violí toqui tota l'obra sense cap partitura al davant. I amb una delicadesa i energia, amb un saber moure's i fer teatre, amb mirades i somriures, que captiven l'espectador.
L'obra tracta dels últims dies de vida de Tolstoi. Amb 82 anys se n'adona que no pot seguir vivint ni amb la seva dona, la possessiva Sofia, ni a la seva casa pairal d'Iàsnaia Poliana, allà on havia nascut, crescut, on s'havia casat, havia vist néixer els seus fills i hi havia envellit. Allà havia escrit les seves grans obres Guerra i Pau i Anna Karenina. No pot seguir vivint i arribar a la mort sense viure el seu ideal populista, sense retrobar l'aventura i la llibertat. Així dons se'n va de casa, fuig de nit deixant una carta a la seva dona. No és fàcil la fugida. Ha de lluitar contra ell mateix i contra tot el que deixa enrere. Però ho aconsegueix. La llàstima és que surt de casa ja malalt i mor sis dies després en una petita estació de tren.
Tolstoi explica que la seva vida ha estat marcada per aquesta Sonata, que va sentir tocada pel seu fill mentre l'assajava amb un company violinista. Era a Moscú i va ser allà on va escriure Sonata a Kreutzer. I et va desgranant cada moment, quasi cada nota de la sonata, amb els seus sentiments, amb els sentiments que li inspiren. Aquesta música l'acompanya tota la vida, sobretot durant la fugida, els últims dies abans de morir.
Barreja de música i veu, de veu i música, poc moviment, poc escenari, gens de decoració, tota la força és del que diu Tolstoi, un magnífic Lluís Soler, i el que interpreten els músics.
És bonic i encoratja veure que en aquesta edat encara s'és a temps de començar de nou, de trencar amb vells esquemes, amb coses que et semblaven indispensables en la teva vida diària, i que es pot viure, encara que sigui pocs dies i quasi entre somnis, l'anhel de la teva vida.
Com diu Tolstoi: ... per viure honradament és necessari rompre's, confondre's, lluitar, equivocar-se, començar i abandonar, i començar de nou i de nou abandonar, lluitar eternament i patir privacions. La tranquil·litat és una baixesa moral...

diumenge, 9 de novembre del 2008

Ha nascut la Júlia






Ha nascut la Júlia.


6 de novembre de 2008







I, de mica en mica, la família va augmentant. El Maurici i la Sílvia ens han fet el regal d'un tercer fill, la Júlia, que a més de ser una preciositat, és la nena després de dos nens. El Sergi i el Roger estan encantats. Més el Sergi, que ho entèn millor i que només la veu ja la vol agafar i l'omple de petons i de mimos. Serà la nena més maca i més contemplada del món!

Que per molts anys la poguem contemplar, mimar, viure i estimar a ella i als germanets amb companyia dels seus pares!

Enhorabona, Sílvia i Maurici!!!



diumenge, 2 de novembre del 2008

The Gleen Miller Orchesta


The Gleen Miller Orchesta

Gleen Miller, el rei del Jazz

Palau de la Música

2 de novembre de 2008

Dirigida per: Ray McVay

---
En Pere i l'Anna, consogres nostres, ens van regalar entrades per aquest concert amb motiu dels 65 anys d 'en Jaume.
Sabia que a en Jaume li encantaria. Jo no n'estava tan segura de mi mateixa. Però malgrat la meva nul·la cultura musical, fins i tot jo vaig reconèixer velles cançons, amb un ritme i una alegria que va fer que gaudíssim els dos d'aquest espectacle.
Glenn Miller va crear un estil propi que el faria famós a tot el món, amb gent desconeguda, que després van ser grans noms de la música, i en petites bandes. El "so" Miller es caracteritza pel protagonisme dels instruments de vent i les seves adaptacions del jazz i blues tradicionals amb ritmes de marxa militar.
The Original Glenn Miller Orchestra és una de les més populars bigs bands que porten arreu la música de Glenn Miller i el millor jazz. Creada el 1988 ha mantingut des de llavors la mateixa formació sobre l'escenari, la mateixa que va concebre el Glenn Miller: cinc saxos, quatre trompetes, quatre trombons i tres percussions, a més d'un vocalista masculí i una femenina.
Es canten entre d'altres les cançons: In the Mood, Moonlight Serenade, American Patrol i Chattanooga Choo Choo. I van acabar tocant, i nosaltres cantant en català, El Noi de la Mare.
L'orquestra ha introduït alguns canvis en la música, alguns dels quals ells mateixos reconeixen que a Glenn Miller no els haguessin agradat.
El director, ja força gran, fa que visquis aquesta orquestra com una cosa completament americana, com l'essència d'Amèrica: els músics entren i surten dels seus llocs, rient, parlant i fent broma entre ells, seient el director en el lloc dels músics... tot de coses impensables en una orquestra europea.
Va ser una espectacle diferent, bonic, animós, nostàlgic i amb una força immensa. I, a més, amb el marc de la meravella del Palau de la Música, que només seure allà i contemplar el que et volta ja et paga el fet d'haver-hi anat.
Gràcies pel regal!



dissabte, 1 de novembre del 2008

Aloma




Aloma
basat en la novel·la de Mercè Rodoreda
Dagoll Dagom



Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran

31 d'octubre de 2008

Direcció: Joan Lluís Bozzo
Adaptació teatral: Lluís Arcarazo
Música i lletres: Alfonso de Vilallonga

Repartiment: Carme Sansa, Júlia Möller, Anabel Totusaus, Maria Codony, Henry Lardner, Pol Orrit, Josep Julien, Ferran Frauca, Carlos Gramaje, Anna Moliner, Gisela, Marc Pujol.
---
Músical amb el segell inconfundible de Dagoll Dagom. M'havia rellegit Aloma per poder comprovar si l'obra era fidel a l'escrit de la Mercè Rodoreda. I sí que ho és. Hi ha textes que crec que són exactament els mateixos que al llibre. I l'obra segueix l'argument fidelment.
La Carme Sansa explicant la història vista ja des de fora, la Júlia Möller en el seu paper d'Aloma que viu el dia a dia, les dues esplèndides.
Crec que als personatges els donen més vida que a la novel·la. Penso que potser és que el musical li dóna més vida, més aire. Sobretot a l'Anna, que a la novel·la se la veu més submisa, més apàtica, sense la força que li dóna el musical. I també a l'Aloma: l'ha modernitzada, li ha donat empenta. ´
L'escena de la primera nit d'amor de l'Aloma amb el Robert sota els focs de Sant Joan té una gran força. I la que se't queda gravada dins és al final, quan ella vol acabar com el seu germà i dubta entre el tros de vidre i el fill que duu a la panxa.
M'ha agradat molt, he gaudit de l'espectacle i, com sempre, els decorats del Teatre Nacional de Catalunya reflecteixen amb total encert el món de l'obra que representen.
Hi ha un punt que no sé si ho han fet expressament o són il·lusions meves. Al començament l'Aloma diu que un món amb claror violeta no seria el mateix, no seria el seu món. I en el moment en què s'ha de rebaixar per anar a casa la Coral a demanar-li l'anell la llum es torna violeta. És casualitat o està fet per fer-nos adonar que el món de l'Aloma s'està desmoronant?

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Ha mort l'Olga




Ha mort l'Olga





16 d'octubre de 2008










Ha mort l'Olga, la mare d'en Jaume. Amb quasi 93 anys ha fet vida normal fins a l'últim mes que, molt ràpidament ha fet una gran davallada fins morir, tranquil·lament i sense patir voltada i cuidada i estimada per tots nosaltres.
La Berta, amb 6 anys és l'única besnéta que ho ha entès una mica. I de seguida va dir que com el que l'abuelita li agradava fer amb ells era anar a buscar pinyes i espàrrecs li portaria pinyes. I va comparéixer a casa, al vespre amb una panera de pinyes per posar davant la fotografia de l'Olga. També la Martina, amb 3 anys va dir a la nit que estava una mica trista perquè havia "murit" l'abuelita.
A la Missa de comiat el Jordi va llegir un text que ens va fer saltar les llàgrimes a la majoria de la gent que érem allà. I el reprodueixo aquí.

En moments com aquests és quan agraeixes tenir al costat uns fills i uns néts com els que tenim, una família, uns amics... Com s'ho fan els qui estan sols?

Pregària Jordi


L’abuelita, l’Olga, ens ha deixat amb la feina feta.
Durant 30 anys de vídua ens ha ensenyat com donat la volta a la vida quan aquesta sembla que et doni l’esquena i ara ens deixa amb la seguretat d’haver guanyat la partida a l’adversitat. Com aquesta, últimament ha estat tancant les últimes històries que tenia obertes. Aquest mateix any ha enterrat la seva germana gran, la Lola, després d’una llarga malaltia; ha vist jubilar el seu fill únic estimat, en Jaume, recollint els fruits d’una vida laboral intensa i sempre acompanyat de la seva dona i els fills; ha vist els néts casar-se i torna a veure nens amb bolquers per casa. Finalment, davant l’evidència de les besnétes número 7 i 8 ha decidit retirar-se i deixar pas a noves històries de vida. Discretament, deixa la seva habitació de Santa Eulàlia perquè hi puguin cabre els dos llitets.
Ens deixa records especials. Com deia la Maria Rosa “de vida senzilla”; el que li agradava era fer coses discretament i sense fer nosa, li agradava conèixer món, viatjant, intentant desxifrar el recorregut incògnita o assistint a formació continuada; li agradava cuinar pels altres (especialitat en croquetes fortes de gust, albergínies ben farcides i amanides de patata i remolatxa); li agradava cosir pels altres (un descosit, una escurçada... i qui no té un davantal seu a casa?), li agradava caminar (voluntària a anar a donar un volt pel Terral a buscar pinyes i espàrrecs amb els néts, ara amb els besnéts i amb la Zulma).
I atenció! Tot això que feia pels altres, discretament i sense donar-hi importància, ho feia per ella, ho feia perquè li omplia i la feia lliure, i no com un deure ni una missió familiar.
Crec que el món està ple de persones que treballen pels altres sense plenitud, sense missió pròpia i sense llibertat, per pressió social o d’altres persones. Crec que hi ha persones lliures que es dediquen a fer grans coses per a ells, sense que serveixin ni donin valor als altres.
L’abuelita ens ensenya que es pot ser lliure, independent, fa realment el que un vol i, a la vegada, que això es pugui en gran part regalar als altres, i sense fer-se notar.
Això té quelcom de saviesa.
I això és el que ens deixes, abuelita, petits detalls simples i una gran lliçó de saviesa,
Preguem al Senyor, que està dins nostre, per a que sigui així.
------
Del llibre “La joia d’envellir” de Jaques Leclercq: 1a lectura

No, la mort del cristià no és trista. És greu, que és tota una altra cosa.
És, fins i tot, allò que hi ha de més greu en la vida. És el terme vers el qual tota la vida s’encamina. És bonic de tenir, com l’abuelita, com l’Olga, una llarga vida darrere d’un i d’anar-se’n, quan la seva hora ha arribat i la seva obra és acabada, deixant que els joves continuïn ara ells.
L’home no és fet per a viure sempre aquí baix, sinó per a fer realitat una obra d’home i després partir. La mort pot ser un drama, quan la vida és tallada bruscament abans de terme; però un vida que s’acaba després d’haver donat el seu fruit, això és una cosa bonica.
No que provoqui el riure. És un trasbals per als qui havien viscut en la dolçor d’aquesta tendresa. És feixuc; la vida no és pas una festa. El contacte de la mort instrueix sobre el sentit de la vida. És veient morir els nostres que percebem en el nostre ésser tot sencer, esperit i carn, el sentit profund de la vida.

diumenge, 28 de setembre del 2008

Sombreros

Sombreros
Companyia DCA

Teatre Nacional de Catalunya

Sala Gran

27 de setembre de 2008


Direcció artística: Philippe Decouflé

Creació musical: Brian Eno, Sébastien Libolt

Textos: Claude Ponti

Intèrprets: Olivier Daviaud, Clémence Galliard, Sébastien Libolt, Alexandra Nauder, Aurélia Petit, Leïla Pasquier, Christophe Salengro, Olivier Simola, Christophe Waksmann.



Sombreros. Una obra de teatre-dansa. Però dansa amb ombres. Amb moltes ombres. És una barreja de moviments corporals i imatges de vídeo.

Ens parla de la història d'en François i la Françoise i del seu viatge a Mèxic. Comença amb ombres xinesques i va canviant de decorats i de tipus d'ombres: des de la d'un ballarí amb tres ombres fins a una ombra blanca completament. Un dels moments que més em va agradar és quan es retroben el François i la Françoise. És un joc de llums i obres, amb dansa -o moviment rítmic i suau, musical, d'una bellesa exquisida. I també amb el moment en què la dansa passa en un petit tros d'escenari entre unes grans mans projectades en vídeo. Admirable i bellíssim.

Amb la paraula Sombreros juga en un doble sentit: l'un és el de barret, i l'altre és de sombre héros, en francès, que vol dir l'ombra de l'heroi.


Jo vaig passar una estona molt i molt agradable contemplant l'espectacle, la bellesa dels moviments, de la llum, de les ombres i de les imatges de vídeo. Però en Juame encara s'ho va passar millor. Havia de descobrir cada imatge d'on sortia, com l'havien muntada i com funcionava. És enginyer industrial...
La dansa contemporània va cada cop més acostant-se a l'art dels mitjans multimèdia que no a la dansa tradicional a la qual estàvem acostumats i que és la primera que ens ve al cap quan parlem de dansa.

divendres, 12 de setembre del 2008

Marina Rossell




Gran Teatre del Liceu


Direcció musical: Eduard Iniesta

Amb el Cor Vivaldi, petits cantors de Catalunya

11 de setembre de 2008




Des del sofà de casa -quina pena no poder ser allà- vaig escoltar i gaudir de la música i la veu de la Marina Rossell. Quina meravella!

Anava sòbriament vestida, molt elegant, ni arracades ni collar, només amb un discret braçalet -ja en podrien prendre nota més d'una cantant...-. Ella sola omplia l'escenari. Se la veia distesa, feliç, tranquil·la...

Va cantar les cançons de sempre, aquelles que tots sabem i que hem sentit ja a les nostres mares i àvies i que hem cantat als fills i ara als néts. Canta amb una veu neta, polida, sense esforços de cap mena, sembla que parli amb tu, que t'expliqui les cançons. I al mateix temps és forta i enèrgica, t'emociona i et relaxa.

No sé bé com explicar-me, però feia molt temps que no sentia cantar tan bé en català.

Les cançons són boniques, molt boniques. Voldria recordar-les totes però és difícil . Va cantar La Mare de Déu del món -la va dedicar a la Diana i al Pasqual Maragall per la lluita que porten i que portaran i perquè se'ls estima-, L'emigrant -dedicada als exiliats-, La mare de Déu quan era xiqueta -la música de fons eren els boixets de les puntaires del Vendrell-, Rossó, Per tu ploro, el Virolai, La Santa Espina, Llevantina i, al final, Els Segadors, amb tot el públic dempeus. Hi ha gent que diu que els Segadors no pot ser l'himne nacional perquè parla de violència. Que escoltin la Marina Rossell. És desgarrador, però no violent. L'acompanyament era impactant, feia escruixir.

L'acompanyava l'orquestre de percussions ibèriques Coetus, que descalços, tocaven diferents i novedosos instruments amb peus i mans.

També la va acompanyar el basc Kepa Junquera amb el seu trikititxa, instrument semblant a l'acordeó.

Un espectacle molt, molt agradable i que et deixen ganes de repetir-ho, amb la Marina o amb altres cantants catalans que també s'ho mereixen.

Gràcies, Marina, gràcies al Gran Teatre del Liceu per convidar-la a omplir aquest espai amb música tan nostre i tan estimada.

dilluns, 8 de setembre del 2008

Aniversari Jaume




65 anys d'en Jaume

6 de setembre de 2008

El Terral






En Jaume ja té el 65 anys! El dia 6 ens vam reunir tots a casa, mare, fills i néts i ho vam celebrar al vespre. Li vam regalar un video projector per poder fer cineforum a casa i per poder veure els partits amb pantalla gegant! Els fills i néts -o sigui 12 persones- li van regalar cada un una pel·lícula que ell havia d'endevinar amb la mímica o disfressa de cadascú. Des de La Nina que amb un any i asseguda a la seva falda no parava de donar cops -El Golpe- fins a la Clara, embolicada amb una tovallola i xisclant -Psicosis-. Vam riure molt i en Jaume va estar molt content. En Jordi ens va llegir un conte del de "s'aixeca el teló" sobre la jubilació del seu pare que, com sempre que escriu alguna cosa ens va agradar molt i ens va fer feliços. Tenim una família meravellosa!!!

L'endemà vam fer un dinar "argentino" amb dos nois d'aquest país que viuen a Santa Eulàlia. Vam fer un xai senser a la brasa, tires "de asado", xoriços i morcilla argentins i, sobretot, vam començar amb les famoses "empanades" que et donen a tot arreu quan viatges per aquell país i que al Jaume li entusiasmen. Tot regat amb caipirinyes que van sortir molt bones. També ens van fer un pastís que es diu Piononno.

Van venir els consogres, els meus germans i nebots i uns quants amics.
I, naturalment, els néts, el Pol i la Mariona van ajudar l'avi a bufar les espelmes.

Ens ho vam passar molt bé, vam cantar-li "las mañanitas del Rey David", acompanyats de la guitarra del Josep i també "El meu avi".



Un dia molt bonic, feliç, agradable, voltats de persones que estimem i ens estimen. Els bons moments s'han de viure amb tota la força i gravar-los al cor per sempre.
Fins a la pròxima!

dijous, 4 de setembre del 2008

Orient, Occident




ORIENT, OCCIDENT
Dues històries d'amor

de Maria de la Pau Janer

Finalista del Premi Sant Jordi de Novel·la, 1997



Columna

Agost 2008


És un llibre curiós i ben escrit.
Es tracta de dues històries paral·leles, molt diferents de cultura i manera de ser però amb l'amor com a nucli i motiu de l'obra. Particularment em cansa que els capítols s'intercalin entre sí. I a més el trobo una mica repetitiu. En el fons aquesta autora em costa una mica de llegir.
Les històries estan ben trobades i ben redactades. Parlen de la vida de parella, de l'amor d'una noia de Betlem amb tots els tabús i controls de la seva terra i, per altra banda, d'un escriptor mallorquí amb un caràcter bastant egocèntric. No pots comparar les dues històries tot i que tenen elements en comú. I al final es troben tots a Betlem.