divendres, 27 de març de 2009

The reader





The reader

Cine Bosque


27 de març de 2009



Director: Stephen Daldry
Guió: David Hare; basat en la novel·la "The reader" de Bernhard Schlink
Actors: Kate Winslet, David Kross, Ralph Fiennes, Lena Olin, bruno Ganz


És una pel·lícula bona, molt bona. Veia la pel·lícula i anava pensant: que no s'acabi encara, que no s'acabi encara...
És també una pel·lícula dura. Hi ha molts sentiments i moltes emocions i has de discernir qui et desperta aquests sentiments i si verdaderament són bons o no.
Un noi jove, de 15 anys, a l'Alemanya després de la segona guerra mundial, es troba malament un dia pel carrer i una dona, molt més gran que ell l'ajuda. D'aquí en surt una relació de descobriment del sexe i d'amor entregat i rendit per part del noi; i per part de la dona, tot i que li vols reconèixer una mica d'amor, si penses fredament, l’únic que la mou és la necessitat de companyia cos a cos, de sexe com a fugida i l'ànsia d'aprendre. El noi és estudiant i ella li demana sempre que li llegeixi llibres. I ell li llegeix des de l'Odissea, a autors russos, francesos... El que pensa aquesta dona no és fàcil de saber. Troba amb el noi la seva innocència perduda? Pensa realment en el seu passat secret? És feliç mentre està amb el jovenet?
Un dia la dona desapareix i ell no pot oblidar-la. L'ha lligat tant que aquesta relació el marcarà per tota la vida. No podrà tenir mai una relació estable amb cap dona i, tot i que es cas i té una filla, no suporta el matrimoni i es separa.
Un dia, essent estudiant de dret van amb el professor a presenciar un judici. Allà retroba la seva Hanna com a acusada d'haver estat una guardiana de la SS als camps d'extermini. Ell segueix el procés sense que ella el vegi i ella és condemnada a cadena perpetua. Crec que ella mai no es va parar a pensar en el mal que havia fet en aquell noi jove. Ni tampoc en el mal que havia fet durant la guerra. Potser se n’adona al final de tot...
La història tot i ser el fil narratiu no és el més important. El que és més valuós són els comentaris del professor amb els alumnes, la recerca per part del noi del que ha estat la seva vida, els comentaris, sovint explosius, dels altres estudiants: com pot ser que sabent vosaltres tot això ho acceptéssiu i no us suïcidéssiu quan va acabar tot? dirigit al professor...
Acaba com ha d'acabar, jo no us ho explicaré, però de veritat que és una pel·lícula per cinefòrum, per analitzar les diferents situacions viscudes per aquest noi, la vida de la Hanna, les seves respostes al tribunal... fins i tot les reaccions dels pares del noi quan, jovenet, veuen que alguna cosa li passa i no saben treure'n l'entrellat, no saben fer-li costat. La pobresa, la misèria de després de la guerra, no per tots, i els ulls brillants i plens de vida i de somriure del noi, plens de dolor i de llàgrimes després.
Els tres actors treballen molt, molt bé. Ella va tenir l'Òscar a la millor actriu, i se'l mereix, però ell, sobretot quan fa de jovenet, n'hagués merescut també un.
No us la perdeu!!!

dimarts, 24 de març de 2009

Ja ha nascut la Judit!


Ja ha nascut la Judit!

22 de març de 2009





La Judit ha arribat el dia que la seva mare complia 34 anys. L'ha agafada menjant calçots i ha hagut de córrer per arribar a la clínica. La nena pesa més de 4Kg. i mesura 53 cm. Ja estem parlant d'un equip de bàsquet...
La Judit és preciosa; segons com et recorda a la Berta, segons com a la Martina. De moment menja i dorm i es troba molt a gust en braços, millor que al llitet.
El Jordi i la Marta, pares ja experimentats, estan tan emocionats com per la primera. Ara ja tenen la més gran, la més mitjana i la més petita! I la Berta i la Martina s'han apropiat de la Judit i, davant d'elles no hi ha àvies ni avis que valguin: només l’agafen elles. I li agafen els ditets i l'omplen de mimos, i, fins i tot, ja li han canviat els bolquers. Bona ajuda tindrà la Marta!


Estem tots molt contents, ja tenim vuit néts, i és un goig veure'ls a tots sans i feliços.
Enhorabona als pares i a les nenes i que puguem gaudir d'aquestes nenes durant molts d'anys!

TRES FILLES

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant pel joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre escalfor, i crema de vegades.

La segona és perfum. Com un matí d'abril,
sols per l'olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

I la tercera és resplendor, segons va l'aire,
a vegades és clar de lluna i altres llamp;
sap escurçar els camins, i omplir d'ocells el camp,
i quan ve, sentim sempre que ens arriba d'enlaire.

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistat.
Marius Torres

Encara que siguin paraules antigues, us desitgem per a les vostres filles tot el que aquest poeta expressa amb tan belles paraules. Ara són petites, però el temps passa molt de pressa; i tenir tres nenes, i tan maques, no ho aconsegueix tothom...

Amb tot el carinyo dels avis
Maripepa i Jaume

dissabte, 21 de març de 2009

Gran Torino



Gran Torino

Cine Bosque

21 de març de 2009


Direcció: Clint Eastwood
Guió : Nick Schenk

Actors: Clint Eastwood, Christopher Carley, Bee Vang, Ahney Her, John Carroll Lynch, Cory Hardrict, Brian haley, Geraldine Hughes, Dreama Walker, Brian Howe, Doua Moua, Sarah Neubauer, CheeThao

Pel·lícula agradable, distreta i força emotiva protagonitzada pel formidable Clint Eastwood.
Walt Kowalski (Clint Eastwood) és un veterà de la guerra de Corea que viu en un poble típic americà de casetes amb jardí. Tots els seus veïns americans han anat morint o bé han marxat i les cases es van omplint d'immigrants de l'ètnia hmong, del sud-est asiàtic. Ell no suporta aquesta gent, però, morta la seva dona i vista la mala relació que té amb els seus fills i néts, es va acomodant i involucrant en la vida dels veïns gràcies a una noia encantadora i al seu germà que intenta robar-li el seu Gran Torino, el seu bé més preuat.
Només per veure treballar a aquest gran actor ja val la pena veure la pel·lícula; però a més, tot l'ambient que es viu en aquell carrer és molt real i actual i el paper d'americà enmig d'immigrants està molt ben resolt.

dijous, 19 de març de 2009

Antílops



Antílops
de Henning Mankell


Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita


18 de març de 2009


Traducció: Feliu Formosa
Direcció: Magda Puyo
Actors: Jordi Martínez, Muntsa Alcañiz i Ferran Carvajal


Generalment es difícil, fins i tot gairebé impossible, decidir amb exactitud quan s'inicia el procés d'escrip­tura d'una novel·la o d'una obra de teatre. En el cas d’Antílops, però, recordo perfectament com va ser. En aquell moment, fa mes de vint anys, vivia a Zàmbia. Una nit, uns suecs experts en ajuda internacional em van convidar a sopar. Vivien en una casa molt gran, amb molts criats. De sobte, mentre menjàvem, em vaig adonar que a penes reparaven en la presencia dels seus criats. Eren invisibles.
Aquest va ser el meu primer impuls per escriure la peca que va acabar sent Antílops, la presència dels afri­cans invisibles. Tanmateix, també la vaig escriure des de la ràbia: molts «experts» europeus es dediquen a viure la bona vida a l'Àfrica sense desenvolupar pràcticament cap de les tasques que tenen assignades. No dic que siguin majoria, però el cert es que s'hi envien molts mes experts procedents d'Europa dels que, en realitat, farien falta.
Arribem a l'Àfrica amb respostes. Hi hauríem d'ar­ribar amb preguntes. Fem servir un munt de paraules innecessàries quan, de fet, el que hauríem de fer és escoltar.
Molts d'aquests experts viuen gairebé completament aïllats de la realitat en què se suposa que s'han d'im­plicar. Molt sovint, un s'adona que temen la gent a qui se suposa que haurien d'ajudar.
L'obra parla de tots aquests conflictes, i també de cucs que viuen sota la nostra pell.
I de moltes mes coses...

Henning Mankell

He cregut necessari copiar aquí la presentació que de l'obra en fa el mateix autor perquè reflexa exactament el que succeeix dins el teatre. Si contemples l'obra sense anar més endins surts pensant que n'esperaves més, d'una obra sobre ONGs a Àfrica. Però si la mires recordant que ha estat escrita "des de la ràbia" i la impotència, veient la manca de sensibilitat dels protagonistes i el nul aprofitament dels recursos que els arriben de gent benintencionada, llavors veus més clar el problema i et mou a pensar. Com és d'important el que diu l'autor!: arribem amb respostes i hauríem d'arribar amb preguntes.
Els actor treballen molt bé, en el seu paper, i la no-presència dels negres omple l'escenari.

dimecres, 18 de març de 2009

Sorolla


La visió d'Espanya de Joaquim Sorolla per a l'Hispanic Society of America
"Les regions d'Espanya"
MNAC

18 de març de 2009
Guia: Isabel Larruy


Archer Milton Huntington, enamorat d'Espanya, va encarregar a Sorolla una sèrie de quadres, de plafons, de grans dimensions per adornar la seu de la Hispanic Society a Nova York. Sorolla s'ho va pensar molt i finalment va accedir. I va viatjar per tot Espanya intentant plasmar una realitat i uns costums que ell veia que ja començaven a desaparèixer. A Catalunya i al país Basc, amb la Revolució Industrial ja es produïa aquest abandonament i ell volia pintar perquè quedés com a història. I quan anava als pobles i es posava a pintar demanava a les noies que busquessin vestits típics de les àvies i se'ls posessin. Així, i pintant quasi sempre al natural va estar treballant durant vuit anys. I en va pintar 14. El títol de la seva gran obra era: les regions d'Espanya. Finalment va entregar l'obra que no va poder veure exposada a Nova York perquè estava ja malalt; malaltia que el portaria a la mort en tres anys.
Els blanc de Sorolla són potser el tret més característic de la seva obra. Si t'hi acostes hi trobes tots els colors de l'arc de Sant Martí, però de lluny és un blanc lluminós, transparent, alegre, viu... Pintava dalt d'una escala i sembla mentida que aconseguís retratar tan meravellosament diferents pobles d’Espanya. Sempre hi ha en primer pla una noia jove. I sempre diferent, expressant algun sentiment característic de la zona. Val la pena anar a aquesta exposició ja que és difícil que aquestes pintures sortint gaire sovint de la seva seu, Nova York. I Sorolla sempre serà un gran pintor, el pintor del blanc.

Andorra


Andorra

13-14-15-de març de 2009



Sortida amb amics


Hem estat tres dies a Andorra amb una colla d'amics. Un dels motius era fer les "Dotze petjades pel camí de Canillo", museu itinerant en què pots visitar diferents esglesioles romàniques i creus de terme en un espai força reduït. Vam tenir la sort que mossèn Ramon Rossell, rector de Canillo i amic dels organitzadors ens va donar les claus de les esglésies i van por visitar-les i contemplar-les per dins. No sé per què el romànic et dóna sempre sensació de pau i convida a la pregària i a la contemplació! Com que no puc explicar-ho tot només remarcaré dues coses: el Crist en Majestat de Sant Joan de Caselles, fet d'estuc i trobat , trossejat, l'any 1963, complementat per un mural de què forma part; i la Creu dels 7 braços, també anomenada de les 7 banyes amb una curiosa llegenda.
També vam tenir temps de visitar el Museu del Tabac, molt ben muntat i interessant, amb unes motxilles enormes per transportar el tabac de contraban
I una exposició sobre l’Orient Bíblic que té com a finalitat presentar la història i els materials arqueològics que corresponen a les grans cultures de Mesopotàmia i Egipte, origen de la civilització occidental i ens revela el context geogràfic, cronològic i humà de la formació del poble de Israel, que ha donat origen al llibre per excel·lència:la Bíblia.
El Centre d'Art d'Escaldes-Engordany està ubicat en un edifici històric. Allà tenen una exposició permanent d’escultures d’en Josep Viladomat i una de maquetes d’ermites romàniques del país. També vam visitar una antiga casa senyorial andorrana, l'Areny-Plandolit i la Farga Rossell, amb demostració inclosa.
Vam fer la carretera d’Ordino, plena de neu, amb un sol esplèndid, i vam menjar i fer petar la xerrada més en tres dies que en una setmana a Barcelona, asseguts al sol, a tocar de la neu, tot prenent un cafetó.
I encara ens va quedar temps i ganes de tenir una petita xerrada de caire espiritual amb mossèn Ramon al Santuari de Meritxell.
Aquest mossèn va fundar, ja fa anys, el centre ”Aina”, casa de colònies peculiar on acull nois i noies de tot arreu que necessitin fer vacances i vulguin créixer com a persones. També lloga els espais per a famílies amb fills i per joves; poden fer excursions i a la nit tenen l’espai comú per fer el foc de camp. I també hi té animals perquè els nens de ciutat sàpiguen què es un pollastre i un paó.

I el Santuari de Meritxell, obra de Ricard Bofill, que ha sabut combinar el romànic amb espais lluminosos i transparents. Aigua, cel, muntanya i vidre. Poder veure la neu i el cel tot contemplant la imatge de la Mare de Déu de Meritxell té la seva gràcia i la seva bellesa. Meritxell vol dir "llum del migdia" i té els ulls grossos per poder mirar tothom amb amor, les mans grans per acaronar i acollir, i els peus calçats amb esclops com a dona pagesa del país.


Un cap de setmana ben aprofitat, molt distret i saludable!

Reencuentro


Reencuentro
de Fred Uhlman

colección andanzas
Tusquets Editores


Llegit el març 2009




És la història de dos nois de 16 anys en una escola d'Alemanya l'any 1933. Naturalment, un jueu i un ari. Es fan molt amics però l'ari sap que a casa seva l'amic serà mal vist. Els pares del jueu, quan Hitler puja al poder, envien el seu fill als EUA, a l'exili. I el noi ari entra a formar part de les forces armades dels nazis.
Al cap dels anys Hans, el jueu, es "retroba" amb Konradin, l'ari, a qui no ha pogut oblidar ja que l'amistat, quan és autèntica, no es perd ni amb el desencís ni amb la separació per molt que s'intenti. I en aquest rencontre culmina la seva amistat.
És un llibret curt, l'he llegit en un parell d'hores, on endevines la tragèdia que van haver de viure la gent en aquells anys però que no t'ho expliquen directament. Retrata i explica petits detalls del dia a dia dels dos estudiants, el coneixement i l'amistat que van sorgint entre ells, les diferències que accepten, sovint sense acabar d'entendre-les, i la maduresa que mostren anys després.
A la contraportada parla d'aquest llibre com d'una petita obra mestra. I potser sí que ho és. És planera, sense artificis i real com van ser totes les històries relacionades amb aquesta època i espai.

dijous, 12 de març de 2009

Freixa Tradició


Freixa Tradició
Sant Elies 22
Telf: 93 209 75 59

http://www.freixatradicio.com/

11 de març de 2009

Hem inaugurat la nova etapa del Restaurant Freixa. Després dels anys en què en Ramon Freixa (fill) ens ha delectat amb plats de la nova cuina, deliciosos, treballats i molt ben rebuts pels qui ens agrada menjar coses amb diferents sabors i textures, ara torna el Josep Maria Freixa (pare) i ens ofereix la tradició de la bona cuina catalana.
Tots els plats bons, molt bons, ben cuinats, amb la qualitat amb què ens tenen acostumats i una presentació exquisida i amb l'amabilitat i el bon fer que tenen per costum.
Perdem el fill però recuperem el pare, que ja enyoràvem una mica.
I com sempre, la Dorita, al cap del menjador, sempre atenta i a punt perquè no hi hagi res que falli i perquè el client estigui a gust i còmode. També ens ha agradat que les persones que tenien cura del menjador segueixin al mateix lloc.
Molt èxit al Ramon Freixa a Madrid i a Melburne i benvinguts de nou, Josep Maria i Dorita, que pugueu seguir fent les delícies dels vostres amics i clients!
No dubteu d'anar-hi!

dijous, 5 de març de 2009

Slumdog millonaire



Slumdog millonaire

Cinemes Bosque

4 de març de 2009


Guió de Simon Beaufoy
basat en la novel·la de Vikas Swarup
Directors: Danny BoyleLoveleen Tandan (co-director: India)
Actors: Dev Patel en el paper de Jamal K. Malik i
Freida Pinto en el paper de Latika

La pel·lícula dels Òscars. Em va agradar molt tot i que al començament vaig patir veient la crueltat i la misèria de la vida dels nens i nenes en un slum –barriada pobre i miserable-.
Un noi slumdog - gos de barriada- es troba sense pares de molt petit i malviu al carrer amb el seu germà. Allà coneix una nena com ells i junts viuen del que roben i de les escombraries. Un dia un home jove, ben vestit i somrient, els ofereix menjar i viure en una mena de casa comuna. Ells allà són feliços i viuen amb la il·lusió d’una vida millor. Però aquests acollidors són una màfia que recull nens per pidolar al carrer, deixant-los cecs, si és necessari, perquè facin més pena. S’escapen i comença la seva vida-fugida. Però a la nena l’atrapen i tota la pel·lícula és el record de la nena en el Jamal i el intent d’anar a rescatar-la. Per això es presenta al concurs “Vols ser milionari?” amb l’esperança que ella el vegi i poder-se retrobar.
Encara que sembli impossible en Jamal va contestant totes les preguntes i quan n’hi falta només una la policia l’agafa per ordre del director del concurs, que està segur que fa trampes. Després de torturar-lo perquè confessi i veient que el noi diu sempre que sabia les respostes ve la part més bonica... i més cruel. Pregunta a pregunta va explicant al cap de policia perquè sap la resposta. I sempre és en un moment de la seva vida que ha tingut una experiència, normalment trista o cruel, o ha sentit o ha vist alguna cosa que l’ha marcat o ha estat testimoni d'un drama despietat.
En Jamal quan es presenta al concurs té només 18 anys. Per tot el que ha viscut sembla que hauria de ser ja vell, no un adolescent. Quina vida més diferent segons el lloc que t’ha tocat néixer i viure!
Finalment acaba bé i surts content, però amb unes imatges a la retina difícils d’oblidar.

dimecres, 4 de març de 2009

Joaquim Mir



Joaquim Mir

Antològica 1873-1940


4 de març de 2009



Caixaforum Barcelona
Visita comentada per Isabel Larruy



Obre l'exposició una autoretrat de Joaquim Mir en un estudi. Curiós, ja que ell mai no va treballar en un estudi; sempre pintava a l'aire lliure.
Les primeres obres de Mir són producte de la seva època d'alumne de la Llotja. Ell va pertànyer a "La colla del Safrà" dita així perquè buscaven i copsaven amb encert els colors del final del dia, de color de safrà. En aquests primers quadres podem veure com el punt de fuga és absolutament acadèmic, en línia obliqua. Però els colors ja comencen a ser personals. En comptes de fer sevir els bàsics ell buscava el taronja, els ocres, les taques vermelles... i així anava configurant el seu estil. Anava amb en Nonell, en Sunyer i en Canals a pintar pels suburbis i pels voltants de Barcelona i frequentava "Els Quatre Gats", punt de reunió de músics, pintors i literats.
Va estar amb Gaudí pintant "La catedral dels pobres", com la va anomenar Torras i Bages tot veient els dibuixos que en feia el pintor, però Mir era molt mal parlat i Gaudí estava en un dels seus moments més místics i li va dir que marxés a una illa per poder fer el salvatge.
I ell va marxar a Mallorca. Allà va descobrir els paisatges meravelloses de l'illa, els capvespres plens de colors, una naturalesa verge que l'impulsava a pintar buscant sempre aquella llum que només els impressionistes saben copsar. Ja no buscava el punt de fuga obliquo sinó que pintava en diferents nivells horitzontals. I va començar una època de grans projectes com els dos grans conjunts decoratius de l’hotel de Palma, projectat per Domènech i Montaner, i les vidrieres de casa el seu oncle i mecenes Avel·lí Trinxet, obra de Puig i Cadafalch. En aquestes obres, i en altres de l’illa de Mallorca es constata la genialitat salvatge de l'artista, fruit en gran part de un trastorn bipolar. Utrillo va dir d'ell: les teles d'en Mir no són un cop brutal; són el gran crit d'un home que canta bé, i amb força, amb la seva veu personal el gran himne de la bellesa dels ors policromats que cobreixen -als seus ulls- les terres deMallorca.

Un dia, pintant en el torrent de Pareis, va voler despenjar-se una mica per pintar un penya-segat i va caure.
El van portar al millor centre psiquiàtric que hi havia llavors a Europa que era l'Institut Pere Mata de Reus. Allà va seguir pintant i el metge que el portava, que l'apreciava molt, va decidir practicar-li electro-schocs. Amb això va aconseguir suavitzar el trastorn bipolar i va tornar a pintar com als seus inicis, sense l'ímpetu i la quasi bogeria que va expressar a Mallorca. Es va guanyar en salut i es va perdre en artista. Va tornar al punt de fuga i a la pintura impressionista més tranquil·la, més realista.
Es va casar a Vilanova i la Geltrú amb Maria Estalella i hi va romandre força temps.

Ja gran, algú del poble el va denunciar com a catalanista i republicà i se'l van endur tres dies a la presó. El seu estat psíquic, feble ja per la malaltia, no va poder suportar el disgust i l'estrès i va morir al poc temps.
El darrer quadre de l'exposició és una barca vella, a Vilanova, que simbolitza tot el camí que ell va fer a la vida, i que ara resta quieta, aturada, sobre la sorra, com símbol d'una vida.
Mir no va anar mai a París. En una època en què tots els pintors hi anaven ell va quedar a casa i va reeixir com a pintor impressionista tot sol, sense la companyia ni l'ajut de la resta de pintors de l'època.