Antílops
Antílops
de Henning Mankell
Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita
18 de març de 2009
Traducció: Feliu Formosa
Direcció: Magda Puyo
Actors: Jordi Martínez, Muntsa Alcañiz i Ferran Carvajal
Generalment es difícil, fins i tot gairebé impossible, decidir amb exactitud quan s'inicia el procés d'escriptura d'una novel·la o d'una obra de teatre. En el cas d’Antílops, però, recordo perfectament com va ser. En aquell moment, fa mes de vint anys, vivia a Zàmbia. Una nit, uns suecs experts en ajuda internacional em van convidar a sopar. Vivien en una casa molt gran, amb molts criats. De sobte, mentre menjàvem, em vaig adonar que a penes reparaven en la presencia dels seus criats. Eren invisibles.
Aquest va ser el meu primer impuls per escriure la peca que va acabar sent Antílops, la presència dels africans invisibles. Tanmateix, també la vaig escriure des de la ràbia: molts «experts» europeus es dediquen a viure la bona vida a l'Àfrica sense desenvolupar pràcticament cap de les tasques que tenen assignades. No dic que siguin majoria, però el cert es que s'hi envien molts mes experts procedents d'Europa dels que, en realitat, farien falta.
Arribem a l'Àfrica amb respostes. Hi hauríem d'arribar amb preguntes. Fem servir un munt de paraules innecessàries quan, de fet, el que hauríem de fer és escoltar.
Molts d'aquests experts viuen gairebé completament aïllats de la realitat en què se suposa que s'han d'implicar. Molt sovint, un s'adona que temen la gent a qui se suposa que haurien d'ajudar.
L'obra parla de tots aquests conflictes, i també de cucs que viuen sota la nostra pell.
I de moltes mes coses...
Henning Mankell
Aquest va ser el meu primer impuls per escriure la peca que va acabar sent Antílops, la presència dels africans invisibles. Tanmateix, també la vaig escriure des de la ràbia: molts «experts» europeus es dediquen a viure la bona vida a l'Àfrica sense desenvolupar pràcticament cap de les tasques que tenen assignades. No dic que siguin majoria, però el cert es que s'hi envien molts mes experts procedents d'Europa dels que, en realitat, farien falta.
Arribem a l'Àfrica amb respostes. Hi hauríem d'arribar amb preguntes. Fem servir un munt de paraules innecessàries quan, de fet, el que hauríem de fer és escoltar.
Molts d'aquests experts viuen gairebé completament aïllats de la realitat en què se suposa que s'han d'implicar. Molt sovint, un s'adona que temen la gent a qui se suposa que haurien d'ajudar.
L'obra parla de tots aquests conflictes, i també de cucs que viuen sota la nostra pell.
I de moltes mes coses...
Henning Mankell
He cregut necessari copiar aquí la presentació que de l'obra en fa el mateix autor perquè reflexa exactament el que succeeix dins el teatre. Si contemples l'obra sense anar més endins surts pensant que n'esperaves més, d'una obra sobre ONGs a Àfrica. Però si la mires recordant que ha estat escrita "des de la ràbia" i la impotència, veient la manca de sensibilitat dels protagonistes i el nul aprofitament dels recursos que els arriben de gent benintencionada, llavors veus més clar el problema i et mou a pensar. Com és d'important el que diu l'autor!: arribem amb respostes i hauríem d'arribar amb preguntes.Els actor treballen molt bé, en el seu paper, i la no-presència dels negres omple l'escenari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada