dimecres, 4 de març de 2009

Joaquim Mir



Joaquim Mir

Antològica 1873-1940


4 de març de 2009



Caixaforum Barcelona
Visita comentada per Isabel Larruy



Obre l'exposició una autoretrat de Joaquim Mir en un estudi. Curiós, ja que ell mai no va treballar en un estudi; sempre pintava a l'aire lliure.
Les primeres obres de Mir són producte de la seva època d'alumne de la Llotja. Ell va pertànyer a "La colla del Safrà" dita així perquè buscaven i copsaven amb encert els colors del final del dia, de color de safrà. En aquests primers quadres podem veure com el punt de fuga és absolutament acadèmic, en línia obliqua. Però els colors ja comencen a ser personals. En comptes de fer sevir els bàsics ell buscava el taronja, els ocres, les taques vermelles... i així anava configurant el seu estil. Anava amb en Nonell, en Sunyer i en Canals a pintar pels suburbis i pels voltants de Barcelona i frequentava "Els Quatre Gats", punt de reunió de músics, pintors i literats.
Va estar amb Gaudí pintant "La catedral dels pobres", com la va anomenar Torras i Bages tot veient els dibuixos que en feia el pintor, però Mir era molt mal parlat i Gaudí estava en un dels seus moments més místics i li va dir que marxés a una illa per poder fer el salvatge.
I ell va marxar a Mallorca. Allà va descobrir els paisatges meravelloses de l'illa, els capvespres plens de colors, una naturalesa verge que l'impulsava a pintar buscant sempre aquella llum que només els impressionistes saben copsar. Ja no buscava el punt de fuga obliquo sinó que pintava en diferents nivells horitzontals. I va començar una època de grans projectes com els dos grans conjunts decoratius de l’hotel de Palma, projectat per Domènech i Montaner, i les vidrieres de casa el seu oncle i mecenes Avel·lí Trinxet, obra de Puig i Cadafalch. En aquestes obres, i en altres de l’illa de Mallorca es constata la genialitat salvatge de l'artista, fruit en gran part de un trastorn bipolar. Utrillo va dir d'ell: les teles d'en Mir no són un cop brutal; són el gran crit d'un home que canta bé, i amb força, amb la seva veu personal el gran himne de la bellesa dels ors policromats que cobreixen -als seus ulls- les terres deMallorca.

Un dia, pintant en el torrent de Pareis, va voler despenjar-se una mica per pintar un penya-segat i va caure.
El van portar al millor centre psiquiàtric que hi havia llavors a Europa que era l'Institut Pere Mata de Reus. Allà va seguir pintant i el metge que el portava, que l'apreciava molt, va decidir practicar-li electro-schocs. Amb això va aconseguir suavitzar el trastorn bipolar i va tornar a pintar com als seus inicis, sense l'ímpetu i la quasi bogeria que va expressar a Mallorca. Es va guanyar en salut i es va perdre en artista. Va tornar al punt de fuga i a la pintura impressionista més tranquil·la, més realista.
Es va casar a Vilanova i la Geltrú amb Maria Estalella i hi va romandre força temps.

Ja gran, algú del poble el va denunciar com a catalanista i republicà i se'l van endur tres dies a la presó. El seu estat psíquic, feble ja per la malaltia, no va poder suportar el disgust i l'estrès i va morir al poc temps.
El darrer quadre de l'exposició és una barca vella, a Vilanova, que simbolitza tot el camí que ell va fer a la vida, i que ara resta quieta, aturada, sobre la sorra, com símbol d'una vida.
Mir no va anar mai a París. En una època en què tots els pintors hi anaven ell va quedar a casa i va reeixir com a pintor impressionista tot sol, sense la companyia ni l'ajut de la resta de pintors de l'època.