dilluns, 27 de juny de 2011

Romànic al MNAC



Romànic al MNAC

Nova presentació de la col•lecció d'art romànic

27 de juny de 2011

Amb els Amics del MNAC


Hem assistit avui a la nova presentació del romànic, dos dies abans de la seva inauguració. El que avui ens han explicat no ha estat el romànic com a art sinó com han volgut muntar aquesta exposició, quins canvis hi han fet i els motius pels quals ha quedat com la hem pogut veure.
Ha estat molt interessant. El nostre guia ha estat en Jordi Camps, conservador en cap de la col·leció d'Art Romànic; tot un luxe! S'hi veu i s'hi nota una gran feinada al darrere. Han estat observant què miraven els visitants, què s'oblidaven de contemplar perquè estava una mica amagat, o massa atapeït, com havien d'anar les llums perquè tothom pogués gaudir d'aquesta mostra meravellosa que tenim i, sobretot, quines peces deixaven en reserva.
Perquè ara aquesta exposició és àgil i lleugera. Hi ha menys obres, moltes menys, però es poden contemplar molt millor. Han deixat tot el més representatiu amb espais amples, ben il•luminats, i amb panells explicatius. I han donat molta importància a les noves perspectives i als punts de fuga.
Molta gent deia que es veia buit; d'entrada dóna aquesta impressió, però a mida que vas avançant t'adones que amb aquesta lleugeresa perceps molt millor en què consisteix aquest art i com lluïa en el lloc on es va trobar.
Perquè tots els absis estan en petites o grans capelles, sols, ben il•luminats; et fa la impressió que entres a Sant Climent de Taüll, o a qualsevol altra joia del romànic.
La iconografia l'han posada tota en una sala; i tota vol dir tres imatges de Crist a la Creu i cinc Marededéus. La resta estan en reserva.
D'aquesta manera no entres en una sala pensant que com que hi ha molta cosa i molt junta millor que la passis de llarg.
De debò que tinc ganes de tornar-hi, ja inaugurat, per escoltar un bon guia que m'expliqui cada cosa que avui hem pogut veure i que, com n'hi ha poca quantitat podrem assimilar-ho molt millor.
Bravo pels que han pensat, dirigit i treballat en aquest canvi.

dijous, 23 de juny de 2011

L'ou com balla



L'ou com balla
Dia de Corpus
23 de juny de 2011


Seguint la tradició del dia de Corpus hem anat a visitar uns quants llocs per veure l'ou com balla. I ho hem fet amb la Berta i amb una amiga seva, la Núria. A l’últim lloc on hem ant ens hem trobat amb la Martina i la seva amiga Ingrid, amb el pare.
Què pots explicar als nens d'ara sobre què significa el dia de Corpus, i d'on ve la tradició de l'ou com balla?
Ho hem intentat i espero que de les coses que els hem explicat alguna en quedarà.
L'origen d'aquesta tradició no és gaire segur. Hi ha tres fonts amb tres versions, totes al voltant del Corpus i de la primavera, però ben diferents. Per alguns l'ou i la font d'on raja l'aigua perquè l'ou balli simbolitza l'Eucaristia, el Pa i el Calze, en el moment de la Consagració. Per d'altres és el símbol de la primavera, de la vida que reneix, l'ou, que conté la vida. I encara una altra versió diu que això es feia perquè la gent que esperava veure passar la processó de Corpus no s'avorrís, s'entretingués. Aquesta última és la que trobo més sense sentit, però tot pot ser...
Els hem explicat que el dia de Corpus celebrem la festa de l'Eucaristia, que abans es feien processons, què és una processó, què és l'Eucaristia... tot plegat una mica complicat per explicar al mig del carrer...
Primer hem anat a la Casa de l'Ardiaca, guarnida amb flors i que vista des de dalt és molt bonic. És la que els ha agradat més;

 Després al Claustre de la Catedral, amb les oques i amb l'ou corresponent.

A l'Arxiu de la Corona d'Aragó era senzill i bonic, molt agradable;

el Museu Marés, voltat d'arbres enormes amb una magnòlia amb unes flors blanques que han captivat a les nenes, i amb moltes hortènsies al voltant;

i finalment a l'Ateneu que, com hi havia cadires i s'hi estava fresquet ens hi hem estat una estoneta. I hem pogut visitar la biblioteca, amb uns sostres preciosos, on les nenes han quedat parades de sentir el silenci i contemplar els llibres antics, ratats, i la gent llegint tranquil·la i fresqueta.

On aquest any no hi havia l'ou com balla era a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres; sembla que hi ha arribat la retallada...
Penso que convé portar els nens a aquestes manifestacions de cultura popular, que les coneguin, que les visquin, i potser som els avis una mica els encarregats de traspassar aquests coneixements als nostres néts.

diumenge, 19 de juny de 2011

Conte d'aniversari

La Berta m'ha porta un conte escrit per ella de regal. La Martina un dibuix molt ben fet, dibuixa molt bé!, i la Judit un dibuix d'un sol preciós. Us ho ofereixo perquè m'han agradat molt. Això de tenir néts és una meravella!
Si voleu veure-ho més gran cliqueu sobre els dibuixos.






El dibuix de la Martina



I el dela Judit


divendres, 17 de juny de 2011

Aniversari

Avui és el meu aniversari. 64 anys! No m'ho acabo de creure. Em sento jove i amb forces tot i que reconec que de mica en mica em vaig "jubilant" d'algunes coses, com deia l'Espinàs en un dels seus llibres. Però miro enrere i veig la meva mare a la meva edat i jo la veia molt gran!
Tinc la immensa sort de complir-los voltada de la gent que estimo i m'estimen: marit, fills i joves, néts, germans, nebots, amics...
Una amiga m'ha enviat aquest text i m'ha agradat. De tant en tant t'han de recordar coses com aquestes, tan simples i tan arraconades que les tenim tot sovint.
Que puguem seguir tots celebrant aniversaris i que el mal més gran que tinguem sigui la costella trencada que fa quinze dies em té a casa asseguda en una butaca!


El millor dia... avui!

No existeix un millor dia que el d’avui. La suma de molts ahirs formen el meu passat. El meu passat és ple de records alegres.. tristos...

Alguns els tinc fotografiats i ara els tinc en cartolines on em veig petita, on els meus pares em miren somrients casats de nou, on la meva ciutat sembla una altra.

Potser ahir va ser un dia feliç... però no puc avançar mirant constantment enrere, tinc el perill de no veure les cares dels qui caminen al meu costat.

Pot ser que demà sigui un dia encara més bonic... però no puc avançar mirant només l’horitzó, tinc el perill de no veure el paisatge que se m’ofereix al meu voltant.

Per tot això jo prefereixo el dia d’avui. M’agrada trepitjar-lo amb força, gaudir del seu sol o tremolar amb el seu fred, sentir com cada instant em diu: ara!

Sé que és molt breu, que aviat passarà, que no el podré modificar més tard, ni passar-lo en net. Com tampoc no puc planificar massa el dia de demà: és un lloc que encara no existeix.

Ahir vaig ser. Demà seré. Avui sóc:

Per això:
Avui et dic que t’estimo.
Avui t’escolto.
Avui et demano disculpes pels meus errors.
Avui t’ajudo.
Avui comparteixo el que tinc.
Avui em separo de tu sense guardar-me cap paraula per demà.

Perquè avui respiro, veig, penso, escolto, pateixo, oloro, treballo, toco, ric, estimo...
Avui...
Avui sóc viu!
Com tu.

                                           Elsa Bornemann, de “El niño envuelto”

dimecres, 15 de juny de 2011

Pasión india



Pasión india
de Javier Moro


Seix Barral

Juny 2011



La providència ha creat els maharajàs per a oferir un espectacle al món. Rudyard Kipling

El 28 de maig de 1906 arribava a Madrid el rajà Jagatjit Singh de Kapurthala per assistir al casament d'Alfons XIII amb Victòria Eugènia de Battemberg. Anita Delgado, de 16 anys i la seva germana Victòria van veure passar la comitiva com molts madrilenys que no es volien perdre l'espectacle. Les dues germanes treballaven de teloneres en el Central Kursaal. I el Maharajà veu l'Anita ballant i s’enamora d'ella. Ell és molt més gran però arriba a convèncer els pares de la noia d'anar a Paris. Allà vol que l'Anita aprengui a comportar-se com una princesa, que aprengui anglès i francès, i mentre la va enamorant. Finalment amb 17 anys es casen pel civil a Paris i comencen la seva vida al nord de l'Índia, a Kapurthala.
Tot el llibre és la vida de l'Anita i el rajà, el xoc de costums, trobar-se que ella és la quinta dona tot i que viu en un palau ella sola amb el rajà, no viu amb les altres a la zenana. La descripció del casament i de la vida que porten els rajàs de l'Índia i les seves extravagàncies i amor a les joies són impressionants. Sembla un conte de fades. Tothom espera l'esposa blanca com la neu però no tothom l'admet. Els anglesos són els primers que no l'admeten. Però viuen molts anys bé, tenen un fill, ella coneix i es fa amiga d’una cosina del marit que es diu Bibi Amrit Kaur que acaba convertint-se en una heroïna nacional.
Anita ha de lluitar per ser fidel als seus sentiments i aconseguir la seva pròpia llibertat
El llibre és interessant perquè explica coses que jo no coneixia, veus els personatges amb les seves enveges, les seves manies i egoismes, i, sobretot, la diferent manera de veure i viure de dos móns tan diferents com l'oriental i l'occidental.

dilluns, 13 de juny de 2011

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts




Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts
de Toni Cucarella

Premi Andròmina de Narrativa dins els premis Octubre

3i4



Quin goig de llibre! L'autor és de Xàtiva i escriu en valencià, amb paraules i expressions que sovint no havia sentit mai; i escriu molt dolç, molt harmoniós.
Som als anys 60 en un barri als afores de Xàtiva, les Eretes, un barri format per quatre barraques on ningú ni hi vol viure però no hi ha diners per anar a un altre barri de la població. És un món on encara sobreviu la cultura popular del poble valencià, on la gent encara dialoga amb total naturalitat amb el món sobrenatural i màgic que ha heretat dels seus avantpassats. Aquest món està ja a punt de passar a una altra etapa just en el moment que el primer home posa els peus a la lluna. Com a teló de fons d'aquesta història habitada per ànimes en pena, fades, bruixes, dimonis i una diversa mitologia popular, traspuen les inesborrables seqüeles que la guerra ha deixat en les famílies dels vençuts.
Evocar no és, com afirmen alguns, reviure el passat per rescatar-lo, sinó donar-li, finalment, sepultura: descriure'l per darrera vegada abans de colgar-lo sota la pols definitiva... Així comença el llibre. I descriu les cases i els personatges, cada un amb el seu malnom, les seves dèries i costums, les famílies, com viuen i què expliquen.
En Joan viu amb els pares, dues germanes i l'àvia Tònia, la republicana, a qui acompanyava sovint a portar un ram de verd al lloc on van afusellar l'avi Bastià. I de ser de missa des de llavors es va tornar republicana. I l'àvia Tònia parla tot sovint amb la Marta, la seva germana que va morir de petita i que no pot descansar en pau perquè no va acabar de munyir la vaca i té por que el pare la renegui. Ningú més no la veu ni parla amb ella, només més tard la Maria, la germana petita del Joan, s'hi comunicarà. En Joan té una colla d'amics que sempre van junts: Nolo Ribes que pastura ovelles guirres, del país, Pepiu Martí, orfe de pare, que cada dia passa una estona espantant, ahuixant, les mosques de la cara d'en Vicent perquè la mort s'acosta on hi ha mosques i la mare busca sempre algú que trenqui el mal encanteri que algú devia fer al seu fill i que el va deixar com un vegetal, i en Rafel Sempere, sempre atent a l'arribada del pare, sempre begut i violent, que apallissa la mare cada dia.
M'agrada deixar aquí escrits els noms dels personatges per recordar-los d'aquí un temps quan rellegeixi això: Gaspar l'arrier, el taverner amb la seva germana Dúlia que s'entregava a tots els homes que entraven a la taverna no per cap satisfacció sexual sinó pel plaer d'enganyar el seu germà, per sentir-se una mica adúltera. Blaia la Meniquités a qui se li havien mort dues filles d meningitis i ella en deia de meniquités; el seu marit era també mort i tot el dia es queixava a l'àvia Tònia dient: “tots ressusciten manco el meu Cento!". Simó el borratxo, que explica històries a canvi d'un got de vi; era germà del Cento i era el que explicava històries de la cova de les Donzelles i de morts i apareguts. Samuel Reig el Pixera, que tenia la gràcia de fer pixar les burres quan estaven malaltes. Benet el gitano que adobava estris casolans i feia encàrrecs. Joe Dinamita, germà d'en Rafel Sempere, que volia dedicar-se a la boxa i, en el fons, ho feia per descarregar-se de la ràbia que li feia el pare pegant a la mare. Don Severo, el mestre, que no permetia ni una paraula en valencià i que picava els nens de valent. La Carmeta, germana d'en Joan i enamorada d'un "civilero" que fa perdre l'oremus a l'àvia Tònia. Basilissa la beata, dona ressentida, que es va instal•lar a les Eretes més tard, quan la seva germana va morir, i amb una vida molt curiosa. I més...
Els capítols del llibre van repetint el títol: "Els morts i els vius", "Quina lenta agonia" "L'ahuixador de mosques". La lenta agonia es refereix a uns ametlers que hi darrere les cases i que fa anys que ningú no cuida ni en recull les ametles. Diuen que mort l'amo és ara de molts hereus i ningú no se n'ocupa. I la gent compara aquesta lenta agonia amb la del seu barri, que acabarà aviat essent un barri nou enganxat ja a Xàtiva per la crescuda de la ciutat. Els morts i els vius és la vida de cada dia, entre vius i morts, records i vivències i la lluita diària. Remeis de l'àvia Tònia per curar malalties, feines mal pagades, xerrades a la taverna, descobertes dels nens. L'ahuixador de mosques són monòlegs d'en Pepiu dirigides al Vicent, que no entèn res, però serveix perquè el Pepiu pugui expressar el que sent i el que pensa. Són capítols tendres, sensibles, durs, molt durs a vegades; són potser els més bonics del llibre.
Pel que veieu aquest llibre m'ha agradat molt. L'autor és poc conegut, és un blogaire reconegut, però escriu i descriu tant bé la vida senzilla, quotidiana, que dóna gust llegir.

dijous, 9 de juny de 2011

Promet-me que seràs lliure




Promet-me que seràs lliure
de Jordi Molist


Columna


Juny 2011



Ambientada al S. XV ens explica la història d'un noi, en Joan, de 12 anys que viu l’assalt d'una galera pirata a Llafranc on viu amb els pares i germans. El pare mort i la mare i una germana se les enduen els pirates. Al morir el seu pare li diu"Promet-me que seràs lliure". I aquest serà el lema i motiu de la seva vida. Ell i el seu germà van a parar a Barcelona, en un convent, i en Joan, coneix allà a l'Anna, l'amor de la seva vida i entra a treballar a la llibreria dels Corró d'aprenent. És temps de canvis i revoltes i la Inquisició farà que aquest noi hagi de marxar de Barcelona i faci un llarg recorregut per mar a través d'Itàlia fins a trobar la pau i la tranquil•litat de consciència.
El pas dur i ràpid de la infantesa a l'adolescència, el saber triar els amics, el reaccionar amb bondat o amb venjança, i també els personatges que conviuen amb en Joan, sobretot el vell moro Abdal•là que li trenca esquemes i acaba essent com un avi per a ell... Tot està molt ben descrit i es força real fins i tot portat al nostres temps amb les diferències normals de l'època. I el contrast entre el noi dur i valent que lluita per les seves conviccions, tot i que sovint dubta d'elles, i el noi dolç i espiritual que escriu, tant en un petit llibret les paraules o pensaments que sent i que no vol oblidar com els seus escrits d'amor a l'Anna.
I tota la novel•la amarada de l'amor als llibres, a la bellesa dels llibres ben editats, ben fets, ben escrits.
És un llibre tipus best seller, ben documentat i ben escrit, que t'agafa des del començament i no pots parar de llegir fins al final. I es quedaria així, amb aquest comentari, si no fos que al final del llibre hi ha un glossari de personatges. I resulta que aquesta història està immersa dins la Història, amb personatges reals i concrets, que es deien com en el llibre i que van viure i actuar com ens explica l’autor. I això m'ha agradat.

dissabte, 4 de juny de 2011

Noies de Riyad






Noies de Riyad
de Rajaa Alsanea


Columna

Juny 2011



És un llibre àgil i ben escrit. Explica la vida amorosa de quatre noies àrabs; però ho fa a través de e-mails. Amors i desamors, lluita per estudiar, per conèixer nois i sortir amb ells. Però sempre topen amb la tradició, amb la diferència de classes, amb les famílies. Només una d'elles aconseguirà casar-se amb el seu amor, casar-se enamorada. El llibre és el conjunt de les vivències amoroses de les quatre joves, un cant a l'amistat, el seu èxit professional i l’enfrontament amb la tradició. És el món de Internet, el món dels canvis. Volen triar amics, parella i feina i el costum, la tradició xoca amb les seves idees.
Els diàlegs, la manera d'actuar i de pensar són moderns, actuals, i et fan veure la vida de les dones saudites d'una manera diferent. Com a mínim, d'una part de les dones saudites...
La Sadim, la Kamra, la Michele i la Lamis anhelen viure i estimar i, malgrat els obstacles totes assoleixen en més o menys grau el que desitgen. Són dones valentes.

Pel que fa a l'amor, encara ha de lluitar per poder sortir a la llum del dia a l’Aràbia Saudita. Això es pot notar en els sospirs dels homes avorrits asseguts sols als cafès, als ulls brillants de dones amb vel que caminen pels carrers, en les línies de telèfon que s’animen després de mitjanit i en les cançons i els poemes corferits, massa nombrosos per comptar-los, escrits per les víctimes de l'amor desautoritzat per la família, per la tradició, per la ciutat: Riyad.

divendres, 3 de juny de 2011

L'últim patriarca



L'últim patriarca
de Najat El Hachmi


Planeta

Juny 2011



L'autora va néixer al Marroc quan el seu pare era ja a Vic. I ella hi va arribar amb 8 anys. Mimoun, el seu pare, va ser "l'últim patriarca" perquè la vida de la seva filla ja no va ser la que ell hagués volgut.

Mimoun era un malalt, i violent. La seva mare li consentia tot però el pare no ho acceptava. Es va enamorar d'una noia bonica a qui va tenir tancada a casa cada vegada que ell marxava. I ho feia sovint. Anava a la península, treballava un temps i tornava a casa. Mentre, la seva dona vivia amb els pares i germans del Mimoun. La figura de l'avi és tendra, entenedora. Quan la nena va tenir 8 anys les va fer anar a Vic, on ell tenia alguna feina. La vida obscura, trista, dolorosa que van portar en un petit pis és la que avui encara segur que trobaríem en segons quins barris de marroquins. La dona és un objecte que ha d’obeir les teves ordres encara que no les arribis ni a manifestar. A la nena no li deixa tenir amigues ni sortir, ni res. Ja més grandeta es rebel•la i se'n va de casa. La mare sempre havia intentat ajudar-la tot i que volia ensenyar a la seva filla el que a ella li van ensenyar, però ara ja no l’entenia. La seva educació era diferent, molt diferent. Ella estava subjecta al marit, i la filla ja no.
El llibre és interessant però no m'ha entusiasmat. Potser és massa personal, potser està escrit des de la seva visió "catalana" del món àrab. No sé. O potser esperava més.