diumenge, 19 d’octubre de 2008

Ha mort l'Olga




Ha mort l'Olga





16 d'octubre de 2008










Ha mort l'Olga, la mare d'en Jaume. Amb quasi 93 anys ha fet vida normal fins a l'últim mes que, molt ràpidament ha fet una gran davallada fins morir, tranquil·lament i sense patir voltada i cuidada i estimada per tots nosaltres.
La Berta, amb 6 anys és l'única besnéta que ho ha entès una mica. I de seguida va dir que com el que l'abuelita li agradava fer amb ells era anar a buscar pinyes i espàrrecs li portaria pinyes. I va comparéixer a casa, al vespre amb una panera de pinyes per posar davant la fotografia de l'Olga. També la Martina, amb 3 anys va dir a la nit que estava una mica trista perquè havia "murit" l'abuelita.
A la Missa de comiat el Jordi va llegir un text que ens va fer saltar les llàgrimes a la majoria de la gent que érem allà. I el reprodueixo aquí.

En moments com aquests és quan agraeixes tenir al costat uns fills i uns néts com els que tenim, una família, uns amics... Com s'ho fan els qui estan sols?

Pregària Jordi


L’abuelita, l’Olga, ens ha deixat amb la feina feta.
Durant 30 anys de vídua ens ha ensenyat com donat la volta a la vida quan aquesta sembla que et doni l’esquena i ara ens deixa amb la seguretat d’haver guanyat la partida a l’adversitat. Com aquesta, últimament ha estat tancant les últimes històries que tenia obertes. Aquest mateix any ha enterrat la seva germana gran, la Lola, després d’una llarga malaltia; ha vist jubilar el seu fill únic estimat, en Jaume, recollint els fruits d’una vida laboral intensa i sempre acompanyat de la seva dona i els fills; ha vist els néts casar-se i torna a veure nens amb bolquers per casa. Finalment, davant l’evidència de les besnétes número 7 i 8 ha decidit retirar-se i deixar pas a noves històries de vida. Discretament, deixa la seva habitació de Santa Eulàlia perquè hi puguin cabre els dos llitets.
Ens deixa records especials. Com deia la Maria Rosa “de vida senzilla”; el que li agradava era fer coses discretament i sense fer nosa, li agradava conèixer món, viatjant, intentant desxifrar el recorregut incògnita o assistint a formació continuada; li agradava cuinar pels altres (especialitat en croquetes fortes de gust, albergínies ben farcides i amanides de patata i remolatxa); li agradava cosir pels altres (un descosit, una escurçada... i qui no té un davantal seu a casa?), li agradava caminar (voluntària a anar a donar un volt pel Terral a buscar pinyes i espàrrecs amb els néts, ara amb els besnéts i amb la Zulma).
I atenció! Tot això que feia pels altres, discretament i sense donar-hi importància, ho feia per ella, ho feia perquè li omplia i la feia lliure, i no com un deure ni una missió familiar.
Crec que el món està ple de persones que treballen pels altres sense plenitud, sense missió pròpia i sense llibertat, per pressió social o d’altres persones. Crec que hi ha persones lliures que es dediquen a fer grans coses per a ells, sense que serveixin ni donin valor als altres.
L’abuelita ens ensenya que es pot ser lliure, independent, fa realment el que un vol i, a la vegada, que això es pugui en gran part regalar als altres, i sense fer-se notar.
Això té quelcom de saviesa.
I això és el que ens deixes, abuelita, petits detalls simples i una gran lliçó de saviesa,
Preguem al Senyor, que està dins nostre, per a que sigui així.
------
Del llibre “La joia d’envellir” de Jaques Leclercq: 1a lectura

No, la mort del cristià no és trista. És greu, que és tota una altra cosa.
És, fins i tot, allò que hi ha de més greu en la vida. És el terme vers el qual tota la vida s’encamina. És bonic de tenir, com l’abuelita, com l’Olga, una llarga vida darrere d’un i d’anar-se’n, quan la seva hora ha arribat i la seva obra és acabada, deixant que els joves continuïn ara ells.
L’home no és fet per a viure sempre aquí baix, sinó per a fer realitat una obra d’home i després partir. La mort pot ser un drama, quan la vida és tallada bruscament abans de terme; però un vida que s’acaba després d’haver donat el seu fruit, això és una cosa bonica.
No que provoqui el riure. És un trasbals per als qui havien viscut en la dolçor d’aquesta tendresa. És feixuc; la vida no és pas una festa. El contacte de la mort instrueix sobre el sentit de la vida. És veient morir els nostres que percebem en el nostre ésser tot sencer, esperit i carn, el sentit profund de la vida.