dimecres, 28 de juliol del 2010

Focs a Blanes


Focs a Blanes
27 de juliol de 2010


Nit de lluna plena, o quasi plena. Sortia del mar vermella com el foc, encesa, cremant, encisadora, enigmàtica, una mica bruixa... Parelles seien abraçats sobre la sorra, famílies amb avis i nens asseguts en tovalloles i amb pizzes o entrepans, moltes cadires de rodes amb avis i també amb joves, gent passejant enmig de les sorolloses atraccions, parles de totes les llengües i paradetes plenes de dones negres que feia trenetes o et venia braçalets de pell. Això era Blanes aquella nit. Gent, gent i molta gent. I entre tots ells nosaltres dos que, fidels a la nostra tradició, volíem una nit més gaudir dels focs artificials. I era ja l'últim dia. Ho organitzava una colla de Canadà i era la primera vegada que hi participaven.
Vam trobar un restaurant a tocar de la platja des d'on es veia molt bé la Palomera. I vam decidir reservar una taula per veure els focs més còmodament. Vam passejar un parell d'hores. Em sap greu, però Blanes, i qualsevol poble de la costa, m'agrada més al hivern. És necessari que en el passeig hi hagi tantes atraccions infantils amb una música tan forta? Tan bonic com és passejar a la vora del mar, veient la gent banyant-se o jugant a pilota, contemplar les onades, el paisatge... Què hi farem!
Vam seure a sopar i al cap d'una estona van començar els focs. Van ser discrets, elegants, bonics... no havíem pensat que eren canadencs, que no deuen estar acostumats als focs de València ni als de la Mercè a Barcelona! I van durar només 20 minuts! No ens va saber greu ni els quilòmetres, ni el fet de buscar aparcament no massa lluny, ni la gentada, ni la xafogor terrible d'aquella nit; però sí que ens hagués agradat una mica més força en els focs, i 10 minutets més! Com els focs del dia que ho organitzen els de València no hi ha res! En tenen tanta experiència... i a més ho duen a la sang!.
Mitja horeta per sortir de Blanes i cap a casa. L'any que ve triarem un altre dia, però hi tornarem!


diumenge, 25 de juliol del 2010

Casament Xavier i Mariona




Casament Xavier i Mariona
L'Areny
24 de juliol de 2010


Com podeu veure no va ser un casament convencional. Van ser moltes hores d'anar pensant i preparant tot el que va fer que fos un casament magnífic, divertit, emotiu, i sobretot molt diferent i amb molts, molts amics de diferents maneres de ser i de pensar. Des de pallassos a cantaires, de rapsodes a imitadors de la Trinca, de tot va haver-hi en aquest casament. Els nuvis estaven molt "guapos", perquè ho són, feien molt goig i no sé com s'ho feien per estar amb tothom i tot arreu.
Van muntar el casament com un "ajuntament", i així ho feien constar en les invitacions: Ajuntament Mariona i Xavi. I la festa era com una Festa Major de barri, de Gràcia. Els va casar l'oncle del Xavier que és regidor i a fe que feia patxoca amb la seva banda que recordava aquelles que ens posaven al cole quan teníem bones notes! Les dues mares van llegir una mica de resum-record del seu fill/filla; i també a mi que sóc la padrina i a un oncle de la núvia ens van fer parlar de l'amor de parella. En acabar la cerimònia ells dos van llegir un poema d'en Brossa, espigolat de diferents poemes; llegien un vers cada un i va ser un final amb "nota".
El dinar molt llarg i molt bo; llarg perquè va haver-hi moltes intervencions d'amics i familiars, serioses i de broma; uns cosins del Xavier es van vestir com els de la Trinca i van cantar "No ve d'un pam!" Molt divertit! El ball, el ball del fanalet que vaig ballar amb il·lusió i nostàlgia -quants anys feia que no el ballava?- les bromes i l'alegria de tanta joventut i dels grans que hi participàvem va fer que no ens adonéssim de l'hora que era. Tots havíem portat un llibre que vam anar posant en un bagul i en el moment de marxar n'havíem d'agafar un amb un punt de llibre de recordatori de la parella. La idea era que el llibre et triés a tu, no tu al llibre; però la majoria de gent va triar...
Enhorabona parella i moltes felicitats! Que seguiu amb ganes de passar-ho bé, de riure, i de compartir-ho amb els amics i la família.
I quan torneu del Nepal i del Tibet, ja ens en fareu cinc cèntims!
Un petó!!!

TU

Si eres una manera de parlar,
series el diàleg. / Si jo era un vaixell,
et duria al bell davant de la proa. / Si et veia en qualsevol indret,
t’assenyalaria a tu. / Si em circumdaves suament i et dissolies,
series el sereni de la nit que mulla els arbres. / Si eres un anell,
series irrompible per sempre més. / Si eres l’espai,
en series meitat i centre. / Si el món era romput a trossos,
series el seu silenci. / Si eres un paisatge,
series un bosc que respira. / Si eres un nombre,
series una quantitat inacabable. / La teva presència es sembla la forma més plaent
de la mateixa harmonia. / Si eres una veu,
tindries el color d’un perfum. / Si eres un perfum,
tindries la veu del color que et duria. / Si eres una paraula,
series estimar-se.
                                                                  Joan Brossa

diumenge, 11 de juliol del 2010

Som una nació. Nosaltres decidem.




Som una nació. Nosaltres decidim.



Manifestació -o concentració- a Diagonal-Passeig de Gràcia fins a Plaça Tetuan

10 de juliol de 2010 a les 18 hores


He agafat el cotxe per a anar a Barcelona a la manifestació. Feia goig veure la carretera plena de cotxes amb banderes i estelades. El nostre carrer, molt tranquil políticament parlant, estava ple de banderes i veies la gent baixar caminant cap al Passeig de Gràcia. En els ferrocarril, quantitat de trens de Sabadell i Terrassa plens de gom a gom i també amb tots els colors de la nostra bandera. La Rambla Catalunya ja estava a vessar de gent; joves amb nens en cotxets, o a coll o amb motxilles, gent gran caminant amb dificultat i fins i tot moltes cadires de rodes. Els qui hem tingut la gosadia de voler arribar al Passeig de Gràcia a tocar del carrer hem hagut de fer vertaders equilibris. Jo tenia la família a prop, a uns deu metres, però no he aconseguit trobar-los. Estava sola però no em sentia sola. Tots érem u cridant "Independència!", i ens somreien i fins i tot parlàvem tot i el brogit que es sentia. M'he sentit feliç voltada de tanta gent; et sens gota d'aigua en el mar o gra de sorra a la platja però, al mateix temps, t'adones que alguna cosa està canviant i que tu també hi has de contribuir d'alguna manera. Pel mig del passeig quasi no s'avançava; només cal recordar que les pancartes"importants" han trigat dues hores d'anar de la Diagonal a la Gran Via de les Corts Catalanes.
La manifestació no s'ha concentrat en el Passeig de Gràcia i la Gran Via; ha estat com un taca d'oli que s'ha anat escampant per tots els carrers del voltant, amb gent que repetia les mateixes consignes i cridaven "Indepèndencia" com tothom.
Quan tornava en cotxe per la carretera escoltava Catalunya Informació i comentaven que érem més d'un milió cent mil persones! I han explicat que la gent anava arribant i es llegia el manifest i es cantava "Els segadors". Jo l'anava cantant sola en el cotxe amb tota la meva força! Una vegada més estava sola però no me'n sentia... Sembla que la gent ha passat bastant dels polítics i crec que això no estranyarà ningú: només els ha faltat el paperet que han fet aquest últims dies per un pam de bandera, per veure qui anava davant... tots volen sortir a la foto.
Jo també vull la independència i crec que els que ens falta és un polític "de la pedrera", honest i valent, amb ganes i il•lusió de treballar pel aquest nostre estimat país, amb un govern sense corrupcions ni mentides. Jo demanaria a tots els partits independentistes que s'ajuntessin, renunciant a ser tots primeres figures, per fer que Catalunya surti de la crisi, tiri endavant i sigui altre cop "rica i plena". Després, al cap d'uns anys, pocs, ja es separarien i lluitarien pel poder. Però ara necessitem unitat per sortir del atzucac i poder ser una nació com volem totes les persones que hem sortit avui al carrer i els que ho han seguit per Internet. Vull pensar que no és només una utopia... que alguna persona ha de haver-hi per aconseguir una Catalunya lliure on hi capiguem tots els qui l'estimem i volem treballar-hi i viure-hi.
El senyor Espar Ticó, amb 82 anys però una veu forta i ferma, ens ha recordat que el que hem de fer tots és posar-nos a la feina; sobretot els joves que són els qui els tocarà fer aquest canvi.
He arribat a casa cansada i feliç, i sabent que si vull una Catalunya lliure també m'hauré de mullar; en el que jo sàpiga fer, però no em puc quedar a casa amb els braços creuats esperant que m'ho donin tot fet!
Estic segura que avui hem fet història!

dimecres, 7 de juliol del 2010

Creuer Amsterdam-Brusel·les


Creuer Amsterdam-Brusel·les

del 27 de juny al 4 de juliol







Amsterdam - Rotterdam - Gand - Bruges - Amberes - Brussel•les
amb Politours


Amb la Maite i el Josep vam decidir fer aquest creuer. A l'aeroport ens vam trobar la Ma. Teresa i el Narcís i així vam ser ja sis el grupet que vam formar. I més endavant vam ajuntar-nos també amb la Teresa i l'Àlex. Per tant l'ambient va ser molt agradable i ens ho vam passar molt bé.
Vam arribar a Amsterdam amb avió i vam anar directament al vaixell. Al vespre vam fer el tour pels canals fins al barri "vermell" on encara veus les noies en aparadors incitant a possibles clients a entrar-hi. L'endemà vam anar al gran dic, una meravella de la tècnica, que van construir per evitar les inundacions a tota la costa del Zuiderzee, el mar que nosaltres havíem estudiat i que ara és un llac d'aigua dolça es diu IJsselmeer. Sempre li va entrant aigua d'un braç del Rin i quan la marea està baixa s'obren unes comportes per treure al mar les aigües sobrants; així sempre està al mateix nivell i l'aigua és dolça, de riu. Vam tornar per Marken i Volendam, típics poblets on compres formatge i records, visites molins i et prens una cerveseta perquè la calor que feia era notable.
Només ens quedava temps per un museu i vam triar el de Van Gogh tot i que ja el coneixíem. Però és una meravella. I aquesta vegada em vaig fixar principalment en dos retrats, l'autoretrat de Van Gogh, la cèlebre cadira de boga, que no és en aquest museu, i el retrat que li va fer a Gauguin, una cadira balancí, que retrata molt bé els dos pintors.













 La navegació fins a Rotterdam va ser molt agradable i l'entrada al port és bonica de veure. D'aquesta ciutat cal remarcar les cases cúbiques, originals i diferents que vam poder visitar per dintre. Són molt curioses però no per viure-hi.

Gand, amb edificis molt bonics, carregats d’escultures com els sis bufons en la casa del gremi dels paletes i amb el Moll de les Herbes voltat de cases tan treballades, com de puntes al coixí, i tan acolorides, que no saps quina triar. També guarden, a la catedral de Sant Bavon, el quadre dels Van Eyck “L'adoració del Corder Místic”, que actualment està en reparació i només en vam poder veure'n una còpia. Vam seure en una terrasseta i va venir a tocar un músic de carrer amb un instrument barreja de violí i trompeta que va fer les delícies d'en Josep. I tots vam riure una estona.


A la nit, al vaixell, sopar de pirates. En Josep podia passar ben bé per un d'ells!








De Bruges, la Venècia del Nord, m'agrada comentar un edifici que no coneixia: un beateri. A l'Edat mitjana les dones de classe alta quedaven sovint abandonades per culpa de les guerres; llavors es refugiaven en una abadia buscant protecció i feien vot d'obediència i castedat, però no de pobresa! tenien com petites casetes, amb jardí i vivien com reines... Es deien "beguines". Actualment ho porten les benedictines i es fa servir com cel•les, no tan austeres com les de Montserrat!, i les estudiants hi van per poder acabar treballs, o dones que volen descansar uns dies i estar soles.


En una de les esglésies s'hi troba una mare de Déu de Miquel Àngel molt bonica, serena.
També hi trobem la finestra gòtica més petita; es tracta d'un finestró doble d'un pam d'amplada, que feien servir per espiar la gent que passava pel canal i intentava no pagar el impost corresponent. La basílica se la Santa Sang, la part de baix romana, la part de dalt una petita capella gòtica flamígera preciosa, molt bonica, que té aquest nom perquè s'hi venera tres gotes de la sang de Crist. Es guarden en un tub de vidre i un capellà el sosté en les seves mans i la gent passa per davant i el toca. Deixant apart el fet de creure o no, aquest respecte i veneració fan d'aquesta petita capella una visita obligada per la seva bellesa, totes les parets amb pintures, i per la pau que et dóna. La casa del pelicans, amb una figura en què se’l veu alimentant els seus fills és el símbol de la caritat. La veritat és que Bruges és molt bonic, les cases són totes per contemplar-les una estona, els canals, per on també vam fer tomb, és molt agradable i tots els monuments i esglésies val la pena aturar-t'hi. Va ser declarada Patrimoni Mundial per l'UNESCO l'any 2000. És potser la ciutat que més em va agradar!
A la nit, al vaixell, karaoke! mai no havia cantat d'aquesta forma i ens vam estrenar en Jaume i jo amb "Marionetas en la cuerda". Tot un èxit!

Amberes, centre de diamants, ciutat petita i agradable però que a quasi 40º de temperatura es va fer difícil de gaudir-ne. Malgrat tot vam visitar la Catedral on guarden tres grans quadres tríptics de Rubens, impressionants i que té una portalada esplèndida. L'ajuntament, també molt treballat i ple de banderes També vam voler passejar pel jardí i la casa de Rubens i l'església de Sant Pau, amb fusteria molt treballada i un confessionari tan barroc que no trobaves ni el racó on agenollar-te. En Josep va voler provar-lo en record dels seus temps joves... En un pati petit i encantador hi vam trobar la bandera catalana; després de tanta espanyola amb el mundial de futbol va ser com un oasi de pau... era un restaurant valencià. Vam dinar els famosos musclos amb patates fregides i vam tornar d'hora al vaixell perquè després de 8 hores no aguantàvem més la calor. I és a Amberes on vam veure la gran diferència de les marees; havíem sortit el matí per la part baixa del vaixell i vam entrar-hi per la part alta. Una diferència d'uns 6 o 7 metres!

Lovaina, amb autocar des de Brussel•les. passant per una zona de llacs i boscos on hi ha la Hulpe, on en Jaume feia cursos de IBM. Vam aturar-nos al Museu d'Àfrica Central, amb jardins afrancesats i uns elefants fets de peces de fusta, de totes mides, escampats pel jardí. Lovaina és una ciutat universitària. Tot l'ambient és juvenil i estudiantil. És bonic i alegre. Vam visitar el rectorat i l'arbre de les ploraneres. Sembla que cap a l'any 1920 les noies van poder accedir als estudis universitaris però a les 7 del vespre les feien tornar a les residències mentre els nois podien tornar més tard. I sota un gran arbre, davant d'una reixa, es feien un tip de plorar... La catedral és molt bonica però l'ajuntament és una meravella: tot ell és una punta al coixí, treballadíssima... és preciós!
Brussel•les, última etapa del viatge. La Grand Place, amb edificis molt curiosos i bonics, les xocolateries... boníssimes!, el Manneken Pis que tenen vestidet i és diminut, jardins, places... També ens van portar a veure el Atomium, molècula de ferro ampliada fins els 102 metres d'alçada, testimoni de l'expo universal de l'any 1958. Actualment és en part hotel per nens i oficines.
A la nit sopar de gala al vaixell -aquella nit el sopar va ser molt bo!- i l'endemà tota la ciutat per nosaltres sols ja que el vaixell anava rebent els nous okupes.
Vam tornar a passejar pertot i com que feia un dia preciós vam poder repetir fotos amb bona llum. Vam dinar, a un steak house, una carn irlandesa molt bona i cap a l'aeroport per tornar a Barcelona!
Hem tornat amb la visió de mooooooltes bicicletes a Holanda i mooooolta calor a Bélgica, però també amb el gust d'haver vist ciutats que no coneixíem o que havíem vist molt ràpidament i d'haver estat a gust amb un grup d'amics.
Fins al proper viatge!

dimarts, 6 de juliol del 2010

Menys emergències

Menys emergències
Institut del Teatre
5 de juliol de 2010

Direcció: Joan Miranda
Actors: Francesc Ferrer, Ilona Muñoz, Xavi Serrat

És una obra d'examen de tercer curs. I era un assaig obert.
Segons m'ha explicat el Xavier no és important el fet de no acabar d'entendre l'obra. La intenció del director no era explicar una història, fer un relat, sinó estimular, suggerir. I això us asseguro que ho aconsegueix.
Com que no és segur que aquesta obra acabi en algun teatre, tot i que no desmereixeria gens ni mica, us explicaré una mica de què anava,
Només entrar a la sala, amb poca llum, ens vam trobar amb tres taules amb cadires de bar, i sobre les taules paneres amb cireres, pastes salades i copes de cava plenes. De moment esplèndid! Amb la calor que feia era d’agrair. Ningú no va anar al pati de butaques perquè estava molt fosc. De cop, s'encenen tres focus i il•luminen els tres actors. I comencen a parlar sobre una noia, mot jove, que s'anava a casar i ells opinaven que era massa jove, tot i que s'estimava molt al noi. Deien que ella li havia de dir que tot i que se l'estimava no volia seguir, que el deixava; el motiu podia ser que ella veia, com en una pel•lícula, com seria la seva vida; i el que veia no li agradava. La noia parlava a favor del casament, de l'amor; els nois deien que no. Feien al mateix temps el paper de narradors i de parella amb fill, perquè naturalment la noia queda embarassada i té un fill. I veus el diàleg que fan entre ells, frases curtes, tallants, amb intenció... El nen demana una mare que se'n cuidi més, la dona vol un marit que li ompli una mica la vida; no hi ha separació però estan distanciats.
De repent els actors baixen del pati de butaques i es fan lloc enmig del públic. Nosaltres ocupem el seu lloc a les grades i llavors ells escenifiquen una escena de trets contra nens d'una escola, amb molt diàleg, moltes preguntes i molt moviment. És el tros que vaig entendre menys. No sé d'on sortien aquells trets, només seguint el diàleg veus que busquen un motiu, una explicació a la conducta de l'homicida.
Finalment, amb una guitarra, hi ha una part de música i cant. Des del primer moment volen donar la imatge d'una família feliç, amb el nen i la mascota, amb els amics i els sopars... I al final van dient i repetint que tot està millorant, tot està millorant...
Treballen molt bé els tres, l'obra aconsegueix el que vol el director; suggerir situacions i personatges i pensaments que potser no estan tan lluny de la nostra realitat, del nostre dia dia.
Bravo per aquesta nova generació que ens ha de fer anar al teatre en els propers anys! Tenen empenta, il•lusió, ganes de treballar i preparació.
I només era un treball de fi de curs de tercer... M'agradarà veure'ls en el treball final de carrera!

dilluns, 5 de juliol del 2010

Petites memòries





Petites memòries
"Deixa't portar per l'infant que vas ser."
de José Saramago

El Balancí
edicions 62

Juny 2010


Sembla que quan mor un autor reconegut sentis la necessitat de llegir algun llibre seu. I aquesta vegada ha estat amb en Saramago. Tenia per llegir aquest petit llibre d'ell i el vaig fer passar davant d'altres que esperen pacientment el seu torn sobre la tauleta de nit.
És un llibre suau, agradable, dolç, tot i les entremaliadures i bestieses que feien els nens en aquella època. Perquè és d'això de què parla el llibre. Records i vivències de la seva infantesa en un petit poble prop de Lisboa, Azinhaga, i de Lisboa mateix on va anar a viure de petit; però sempre tornava a Azinhaga... Tot llegint-lo te'l pots imaginar petit, corrent pels carrers del poble i pels camps, treballant i ajudant i fent aquelles coses que ara ja no es fan però que sí que ens explicaven els nostres pares. Temps en què els nens no eren tan vigilats ni protegits, temps en què els nens vivien, creixien, passaven por, reien i jugaven però que no té res a veure amb els nens d'avui. Crec que pot ser un bon exercici pels nostres joves per veure un altre tipus de vida, més dur però mot ple de vivències i satisfaccions. Saramago, a més, escriu d'una manera tan clara i agradable que totes les descripcions se't fan curtes. Sembla mentida que pugui omplir un llibre explicant fets senzills de la vida diària, fets que nosaltres ni pensaríem en descriure; i ell ho fa magistralment.
Tornaré a Saramago...