dimecres, 28 de juliol de 2010

Focs a Blanes


Focs a Blanes
27 de juliol de 2010


Nit de lluna plena, o quasi plena. Sortia del mar vermella com el foc, encesa, cremant, encisadora, enigmàtica, una mica bruixa... Parelles seien abraçats sobre la sorra, famílies amb avis i nens asseguts en tovalloles i amb pizzes o entrepans, moltes cadires de rodes amb avis i també amb joves, gent passejant enmig de les sorolloses atraccions, parles de totes les llengües i paradetes plenes de dones negres que feia trenetes o et venia braçalets de pell. Això era Blanes aquella nit. Gent, gent i molta gent. I entre tots ells nosaltres dos que, fidels a la nostra tradició, volíem una nit més gaudir dels focs artificials. I era ja l'últim dia. Ho organitzava una colla de Canadà i era la primera vegada que hi participaven.
Vam trobar un restaurant a tocar de la platja des d'on es veia molt bé la Palomera. I vam decidir reservar una taula per veure els focs més còmodament. Vam passejar un parell d'hores. Em sap greu, però Blanes, i qualsevol poble de la costa, m'agrada més al hivern. És necessari que en el passeig hi hagi tantes atraccions infantils amb una música tan forta? Tan bonic com és passejar a la vora del mar, veient la gent banyant-se o jugant a pilota, contemplar les onades, el paisatge... Què hi farem!
Vam seure a sopar i al cap d'una estona van començar els focs. Van ser discrets, elegants, bonics... no havíem pensat que eren canadencs, que no deuen estar acostumats als focs de València ni als de la Mercè a Barcelona! I van durar només 20 minuts! No ens va saber greu ni els quilòmetres, ni el fet de buscar aparcament no massa lluny, ni la gentada, ni la xafogor terrible d'aquella nit; però sí que ens hagués agradat una mica més força en els focs, i 10 minutets més! Com els focs del dia que ho organitzen els de València no hi ha res! En tenen tanta experiència... i a més ho duen a la sang!.
Mitja horeta per sortir de Blanes i cap a casa. L'any que ve triarem un altre dia, però hi tornarem!