diumenge, 11 de juliol de 2010

Som una nació. Nosaltres decidem.




Som una nació. Nosaltres decidim.



Manifestació -o concentració- a Diagonal-Passeig de Gràcia fins a Plaça Tetuan

10 de juliol de 2010 a les 18 hores


He agafat el cotxe per a anar a Barcelona a la manifestació. Feia goig veure la carretera plena de cotxes amb banderes i estelades. El nostre carrer, molt tranquil políticament parlant, estava ple de banderes i veies la gent baixar caminant cap al Passeig de Gràcia. En els ferrocarril, quantitat de trens de Sabadell i Terrassa plens de gom a gom i també amb tots els colors de la nostra bandera. La Rambla Catalunya ja estava a vessar de gent; joves amb nens en cotxets, o a coll o amb motxilles, gent gran caminant amb dificultat i fins i tot moltes cadires de rodes. Els qui hem tingut la gosadia de voler arribar al Passeig de Gràcia a tocar del carrer hem hagut de fer vertaders equilibris. Jo tenia la família a prop, a uns deu metres, però no he aconseguit trobar-los. Estava sola però no em sentia sola. Tots érem u cridant "Independència!", i ens somreien i fins i tot parlàvem tot i el brogit que es sentia. M'he sentit feliç voltada de tanta gent; et sens gota d'aigua en el mar o gra de sorra a la platja però, al mateix temps, t'adones que alguna cosa està canviant i que tu també hi has de contribuir d'alguna manera. Pel mig del passeig quasi no s'avançava; només cal recordar que les pancartes"importants" han trigat dues hores d'anar de la Diagonal a la Gran Via de les Corts Catalanes.
La manifestació no s'ha concentrat en el Passeig de Gràcia i la Gran Via; ha estat com un taca d'oli que s'ha anat escampant per tots els carrers del voltant, amb gent que repetia les mateixes consignes i cridaven "Indepèndencia" com tothom.
Quan tornava en cotxe per la carretera escoltava Catalunya Informació i comentaven que érem més d'un milió cent mil persones! I han explicat que la gent anava arribant i es llegia el manifest i es cantava "Els segadors". Jo l'anava cantant sola en el cotxe amb tota la meva força! Una vegada més estava sola però no me'n sentia... Sembla que la gent ha passat bastant dels polítics i crec que això no estranyarà ningú: només els ha faltat el paperet que han fet aquest últims dies per un pam de bandera, per veure qui anava davant... tots volen sortir a la foto.
Jo també vull la independència i crec que els que ens falta és un polític "de la pedrera", honest i valent, amb ganes i il•lusió de treballar pel aquest nostre estimat país, amb un govern sense corrupcions ni mentides. Jo demanaria a tots els partits independentistes que s'ajuntessin, renunciant a ser tots primeres figures, per fer que Catalunya surti de la crisi, tiri endavant i sigui altre cop "rica i plena". Després, al cap d'uns anys, pocs, ja es separarien i lluitarien pel poder. Però ara necessitem unitat per sortir del atzucac i poder ser una nació com volem totes les persones que hem sortit avui al carrer i els que ho han seguit per Internet. Vull pensar que no és només una utopia... que alguna persona ha de haver-hi per aconseguir una Catalunya lliure on hi capiguem tots els qui l'estimem i volem treballar-hi i viure-hi.
El senyor Espar Ticó, amb 82 anys però una veu forta i ferma, ens ha recordat que el que hem de fer tots és posar-nos a la feina; sobretot els joves que són els qui els tocarà fer aquest canvi.
He arribat a casa cansada i feliç, i sabent que si vull una Catalunya lliure també m'hauré de mullar; en el que jo sàpiga fer, però no em puc quedar a casa amb els braços creuats esperant que m'ho donin tot fet!
Estic segura que avui hem fet història!