diumenge, 22 de novembre del 2009

El casament d'en Terregada

El casament d'en Terregada

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita

21 de novembre de 2009


Adaptació: Albert Mestres
Direcció: Joan Castells
Actors:  Xavier Mestres Emilió, Manuel Veiga, Ernest Villegas, Teresa Urroz, Jacob Torres, Elisabet Vallès, David Ortega, Arnau Marín, Laia Martí, Elies Barberà, Eva Cartañà, Míriam Iscla, Eugènia González, Neus Umbert, Laura Aubert, Xavier Capdet, Joan Alavedra, Juan Rodrígez

En Terragada es casa amb la puta Patanda perquè l'ha deixada prenyada però la fa fora abans de començar la festa perquè la seva amant, la Lola, li ho exigeix. I llavors comença la gran festa, l'orgia descabellada, desenfrenada, pels carrers de Barcelona fins a acabar a la platja del Bogatell, al cementiri.
Cap a la meitat de la representació es corre un teló de tul i queda en Terregada que ens ofereix un llarg, intens i delirant monòleg on repassa la seva vida, -sempre viu el present excepte en aquest monòleg-, recorda a la puta Patanda i la filla que ja deu ser gran i diu que sovint ha intentat reconèixer-les sota un pont o en una cantonada. És un monòleg que ha de resultar molt dur al actor, a tocar del públic, mirant-nos a la cara i estudiant les nostres reaccions.
No és una història concreta; és un seguiment de la figura d'aquest personatge que surt en diferents llibres de l'autor. Per tant, no hi ha un inici, un conflicte i un final sinó que és un seguit de fets que ens volen retratar una època, la de començament del segle passat, del món dels paios catalans que parlen caló, que viuen o malviuen al carrer, amb les seves alegries, les seves borratxeres, les seves baralles... la seva humanitat.
'S’ha d’entendre des de l’emoció, no racionalment... si ho haguéssim fet així, ens hauríem equivocat' diu l'Ernest Villegas, el Terregada.
L'Ernest Villegas és el veritable protagonista i treballa molt bé. També em va agradar molt la Lola, la Míriam Iscla, sense desmerèixer la resta d'actors que crec ho van tenir tots força difícil pel llenguatge, un caló català fort i extrem i un moviment sensual, visceral, vital, divertit, primari, espontani... I se'n surten molt bé! Vaig gaudir de l'obra i del llenguatge. Em vaig trobar dins de l'obra, vivint-la jo mateixa i, al mateix temps, em sentia com espectadora d'una galeria de pintura costumista, d'escenes d'època...
Estic contenta i m’agrada que cada any el Teatre Nacional recuperi una obra dels clàssics catalans que per un motiu o altre van quedar al fons d'un calaix.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Un marit ideal

Un marit ideal

Teatre Goya

20 de novembre de 2009


Direcció: Josep Maria Mestres
Actors: Carmen Balagué, Mercè Pons, Abel Folk, Joel Joan, Sílvia Bel, Anna Ycobalzeta, Camilo Garcia

Comèdia divertida i ben realitzada d'Oscar Wilde. Ens hem de situar a les acaballes del S. XIX per entendre les reaccions dels personatges i per no caure en riure’ns d'algunes de les seves reaccions i frases carrinclones.

Un polític jove i prometedor es troba davant el xantatge d’una noia bellíssima que ha descobert un afer escandalós que va ser la base de la seva carrera. No podia ser més adient per aquests temps el parlar de corrupció política...
És fàcil ara jutjar la reacció de la dona del polític, la d'ell mateix, la del amic... però penseu que era una època diferent, on les convencions socials marcaven molt més que ara la vida de les persones. I ell haurà de viure per sempre amb l’ombra de la seva antiga mala acció.
I m'ha agradat que conservessin la manera de ser de l'època,que no traslladessin l'obra a l'època actual; cosa, per altra banda, fàcil de fer en aquests moments!
L'Abel Folch, la Sílvia Bel i la Mercè Pons, esplèndids; i el Joel Joan, a qui no aguanto a la TV, molt bé! Ell dóna vivacitat i alegria a aquesta obra. Tot i que els diàlegs porten el segell intel•ligent i agut d'en Wilde, li va molt bé l'alegria i fer desenfadat d'en Joel Joan per fer l'obra més àgil i divertida. 
M'hauria agradat anar amb paper i llapis per anar apuntant frases que trobes oportunes i que et fan pensar, o riure, frases com: 'Només els forts cauen en la temptació', 'No la coneixia gens...vaig estar a punt de casar-me amb ella!', 'Els consells rebuts s'han de passar de seguida a un altre', o 'Les paraules massa gruixudes no signifiquen res'.
L’última escena et deixa amb una pregunta: què vol significar, què ens vol dir? Comentant-ho ja al carrer vam topar amb l'Abel Folk que, encantador i amable, ens va explicar el motiu d'aquest final, creat pel director Josep M. Mestres. No us ho explico perquè l'obra està en cartell. Si ho voleu saber, m'ho pregunteu.


divendres, 20 de novembre del 2009

El jardí dels cinc arbres

El jardí dels cinc arbres
de Salvador Espriu


Teatre Nacinal de Catalunya
Sala Gran

19 de novembre de 2009


Dramatúrgia: Iban Beltran i Joan Ollé
Direcció: Joan Ollé
Intèrprets: Joan Anguera, Ivan Benet, Paula Blanco, Montserrat Carulla, Dani espasa, Gregori Ferrer, Enric Majó, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Sílvia Pérez Cruz, Àngels Poch
Composicions musicals: Paco Ibáñez, Ramon Muntaner, Quim Oller, Raimon, Joan Manuel Serrat



Bravo! Excel•lent! Gràcies, Sergi Belbel per programar aquest espectacle! Gràcies Joan Ollé i rapsodes tots que heu donat aquesta nit veu i música a les paraules del Poeta! Gràcies, sempre, Salvador Espriu, per donar-nos els noms de les coses, per recordar-nos la senzillesa del dia a dia!

Hem aplaudit potser un quart d’hora. S’ho mereixien. Tots, però especialment en Joan Anguera i la Montserrat Carulla et fan sentir l’emoció a flor de pell.
Amb poca escenificació, quatre taulons i una rampa aconsegueixen fer-nos veure des del poblet de Sinera amb la seva serenor i tranquil•litat, fins a la alegre i vistosa Festa Major, la seriositat de la Setmana Santa, la vida i la mort, el sentit dels diferents personatges que omplen l’obra del poeta. Sinera era la pàtria utòpica d’Espriu, la pàtria impossible:

Mai no ha entès ningú
perquè sempre parlo
del meu món perdut.

Comença amb versos parlant de Sinera, d’Arenys, el seu poble, del jardí de casa seva on hi havia cinc plantes que ell veia com grans arbres; a poc a poc van desfilant els diferents moments de la vida del poble, les estacions de l’any amb les seves festes i les vides de les persones amb les seves inquietuds i il•lusions. La Laia, la Tereseta, la Maria Castelló, les germanes Ginebredes, l’Esperanceta Trinquis, el patge Sembotitis... i Salom, ell mateix, que ens diu:

Em dic Salom, fill de Sinera.
Contemplo el buit, mirant enrere.
I, temps enllà, només m’espera
desert, tristor d’hora darrera.

Sempre he dit que la poesia és per a escoltar-la. Si estàs sol i en llegeixes ho has de fer en veu alta, escoltant-te tu mateix.
Avui hem pogut escoltar Espriu amb unes veus que semblava que parlessin, no que recitessin. Era dolç, agradable, suau o fort segons el moment –ben fort en Assaig de Càntic en el Temple-.
Penso que pels que hem llegit Espriu i ens l’estimem ha estat un moment dolç. I pels que no l’havien llegit han pogut entendre’l perquè estava tan ben dit, tan clar, que no poden dir que no ho han entès. I potser ara tindran el rau-rau de començar a llegir-lo.

Enhorabona Teatre Nacional!

dijous, 19 de novembre del 2009

Alícia (Un viatge al país de les meravelles)

Alícia (Un viatge al país de les meravelles) i
A l'altra banda del mirall
a partir de Lewis Carroll
traduït de l'anglés per Carlota Subirós

Teatre Lliure

18 de novembre de 2009


Dramatúrgia i direcció: Carlota Subirós
Actors: Ferran Carvajal, Cristina Cervià, Babou Cham, Jordi Collet, Mia Esteve, Gustavo Lesgart, Jordi Oriol, Alba Pujol, Xavier Ripoll, Anna Roblas, Lluís Soler, Àlvar Triay, Jana Camps/Luara Mateu/Carla Vives Lleixà


Tots coneixem la història d'Alícia, aquella nena que ens va fer somiar de petits en animals que parlaven i en reines de cor que manaven tallar caps; i en un conill amb un rellotge molt gran i en els "menja'm" i "beu-me" que fan créixer o empetitir a l'Alícia.
Llegint el llibret que et donen a l'entrada vas entenent tot el que s'amaga rere el conte infantil: el simbolisme, el jugar amb el llenguatge, el fet d'interpretar-ho com un viatge iniciàtic fruit de la curiositat, el desig i la temptació... Alícia és sobretot una manera d'obrir els ulls davant de la vida. I alhora una manera de tancar-los: tancar els ulls i mirar endins -ens diu Carlota Subirós-. I també: El sentit del viatge només comences a intuir-lo més tard, quan ja tornes a ser a casa. L'autèntica aventura d'un somni és la seva interpretació.
Potser després de llegir tot això i molt més que hi ha escrit, molt interessant per cert, pensava que seria una recreació de l'Alícia de Lewis Carroll, una Alícia explicada avui per a adults.
Però ella ha seguit la història del conte. Molt ben interpretada, sobretot l'Alba Pujol que fa d'Alícia i també el gat. Potser perquè n'esperava més, el conill no m'ha agradat tant.
Carlota Subirós ha resolt amb molta gràcia i ben fer el problema d'empetitir l'Alícia a base de fer que l'escenari es fes gran o petit, a través d'una fulla d'arbre petita o gegant segons el moment, i també amb una nena petita que de tant en tant prenia el paper principal.
La segona part, "A l'altra banda del mirall" també està molt ben aconseguida i val la pena felicitar les persones d'escenografia que han jugat un paper molt important en aquesta obra.
M'ha agradat perquè el tema és un conte que sempre m'ha fascinat, perquè l'han realitzada molt bé, de manera diferent però sense canviar la idea de l'original i perquè han fet un gran treball per fer-nos endinsar en el conte.
Com sempre, toca ara rellegir el llibre amb mirada d'adult.

dilluns, 9 de novembre del 2009

El vestit nou de l'emperador

El vestit nou de l'emperador
de Hans Christian Andersen


Teatre Nacional de Catalunya
El Nacional petit
Sala Gran

8 de novembre de 2009

Text: Anna Llopar, basat en el conte homònim de H.C.Andersen
Actors: Marta Rafa, Javier Canales, Ferran Campabadal, Xevi Martínez/ Ricard Alonso

Hem anat amb els dos néts grans a veure aquesta obra. El conte ja el coneixien i l'han pogut seguir sense problemes. Tant la narradora com l'emperador i els sastres fan molt bé el seu paper. És divertit i bonic alhora veure actors bons en espectacles infantils. A mi m'hagués agradat més sense la música, només l'escenificació del conte per poder seguir-lo millor. Però la veritat és que està molt ben realitzat i als nens els ha agradat molt que és el que preteniem.
L'emperador en calçotets i passejant enmig del públic, o ficat a la banyera plena de roba són imatges que et queden i et fan riure. I la cançó que cantava ja la repetien els nens tot sortint del teatre!
També m'ha agradat la manera de presentar el conte: obrint la primera pàgina del llibre i no trobant la figura de l'emperador. On s'ha ficat? I és que ell s'avorria amb la Caputxeta i en Patufet i com que havia sentit que anaven a explicar el seu conte va voler sortir del conte i viure'l en directe.

Una comèdia espanyola

Una comèdia espanyola
deYasmina Reza

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran


6 de novembre de 2009


Directora: Sílvia Munt
Actors: Ramon Madaula, Maria Molins, Mònica Randall
Xicu Massó, Cristina Plazas

Cinc actors francesos estan assajant una obra d'un autor espanyol. La mare amb el seu promès i les dues filles, l'una actriu de teatre i casada amb un home, professor de matemàtiques tou i completament anul·lat per la seva dona, l'altre actriu de cinema i amb molt més èxit que la seva germana. El promès és administrador de finques i no entén el món en què viu la seva promesa i les seves filles; es veuen tres cops l'any i acaben sempre barallades i cridant; i el gendre begut per poder aguantar tot aquest embolic. Aquest home diu coses sensates però a anys llum del que pensen o entenen aquestes noies. En el fons, totes volen ser estimades i reconegudes, tenen por al fracàs i saben que la seva vida familiar, tan la de la mare com la de les filles, ha estat un desastre.
De tant en tant un actor es dirigeix al públic i li parla de la seva vida, fora del teatre, les seves il•lusions i les seves decepcions, de com és de dura aquesta vida dedicada a encarnar personatges diferents en els quals t'has de ficar completament si vols fer-los creïbles... i després és molt difícil desfer-se del personatge que has interpretat. No saben ben bé si la seva vida és la del personatge o la seva.
Reza ens vol fer veure una mica que a tots ens passa el mateix, en diferents graus d'intensitat. La vida que vivim és la nostra en realitat o ens estem inventant personatges per fer que la nostra vida sigui diferent, més divertida o ens estem creant il•lusions per no sentir-nos sols i fer que la nostra vida s'assembli més a com ens agradaria que fos en realitat? La solitud dels actors, la nostra... tot ve a ser el mateix. Però ells ho exposen dalt de l'escenari i la resta dels mortals sovint ni se n'adonen.
La Mònica Randall i l'Enric Madaula, perfectes. També en Xicu Massó ens presenta molt bé el seu personatge.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Els mons de I'Islam a la col·lecció del Museu Aga Khan


Els mons de l'Islam
a la col·lecció del Museu Aga Khan


Caixaforum
amb Isabel Llarruy

5 de novembre de 2009




Aquesta exposició és diferent a altres. És un caos de temes i de dates. Són poques peces comparades amb la immensa col•lecció de l'Aga Khan. La Isabel Larruy, com sempre, documentada i plena d'anècdotes et fa vibrar davant cada peça. Però és tan ràpid, tan diferent, que se't barreja tot una mica i t'adones de la falta que et fa un curset accelerat d'art islàmic. Totes les peces són d'una riquesa i un treball excepcional; la majoria amb escrits sobre Alà i Mahoma, repetint-ho una i altra vegada.

He posat el text del tríptic perquè crec que resumeix molt bé l'exposició i, per a mi, serà un recordatori el dia que ho rellegeixi.
Una de les peces que no anomena el tríptic és una porta tota ella de mareperla -cada dos dies l'han de mullar perquè segueixi viva- d'una bellesa exquisida. Se suposa que és la porta d'un harem, per la delicadesa i feminitat de l'obra i perquè es pot obrir només des de fora i té un forrellat a la part de dalt...
Un Alcorà, tot ell escrit en or i amb il•lustracions perfectes va ser arrancat full per full i venut a preu de l'or que hi havia. Tenia 200 pàgines i l'Aga Khan les ha anades rescatant a subhastes i n'hi falten, crec, unes trenta-cinc. N'hi ha dues a l'exposició. Ell vol recuperar els tresors del seu país i de la seva religió, les seves arrels. I ho està fent.

Val la pena la visita i, sobretot, que hi hagi una guia perquè les explicacions ajuden molt a gaudir d’aquesta riquesa.

Diu el tríptic:
Els mons de l'Islam aplega una selecció de 190 obres mestres de la col•lecció del futur Museu Aga Khan, que es construirà pròximament a la ciutat de Toronto, al Canadà. La col•lecció d’art islàmic de l’Aga Khan és una de les més importants del món. Reuneix tot un seguit de peces valuoses i significatives de totes les dinasties històriques del món musulmà, inclosa la famosa col•lecció de miniatures i manuscrits del príncep Sadruddin, oncle de l’actual Aga Khan, i la seva esposa, la princesa Catherine. En total, la col•lecció comprèn prop d’un miler d’obres que abracen més de mil anys d’història i resumeixen els millors assoliments artístics dels móns del islam.

La varietat d’estils, materials i tècniques que donen forma a aquestes manifestacions artístiques és el reflex dels valors de la tolerància i el pluralisme propis del món musulmà, en consonància amb la seva diversitat ètnica, lingüística i cultural.
L’exposició segueix l’itinerari d’aquells viatgers que, durant segles, van fer el recorregut de Còrdova al Pròxim Orient: devots en peregrinació a la Meca, comerciants i estudiosos o erudits que anaven cap a Damasc o Bagdad per ampliar els seus horitzons. Aquests intercanvis religiosos, comercials i culturals van donar lloc a una creixent orientalització d’Occident. Al llarg d’aquest trajecte es presenten obres procedents d’Al-Andalus i el Magrib, passant per l’Egipte fatimita i mameluc o l’Anatòlia otomana, amb destacats exemples d’elements arquitectònics –capitells, bigues i peces de cassetonat -, joieria fatimita de tradició bizantina i ceràmiques que mostren la influència de la Xina o l’extraordinària qualitat dels terrissaires del Iznik, i, finalment, retrats de sultans otomans amb les insígnies distintives del seu poder.
La ruta continua per l'Iran, des del començament de la seva islamització al segle VII fins a les dinasties safàvida, zand i qajarita, que van governar el territori des del segle XVI fins al començament del XX. En aquest tram, l’esplendor de la cultura iraniana es fa palesa en preciosos atuells de vidre gravat i de ceràmica, estendards i peces de ferro cisellat, portes treballades i extraordinaris manuscrits il•luminats d’època safàvida, com també un seguit de sorprenents retrats de monarques qajarites. El viatge s’acaba amb l’imperi mogol de l’Índia del segle XVI al XIX, època en la qual la presència d’europeus a la cort va influir en el desenvolupament del realisme i de noves tècniques pictòriques. Entre aquest conjunt d’obres hi trobem retrats de sultans i representacions de la història de l’Índia, com també de la seva fauna i flora i elements característics de la seva arquitectura.
Finalment, en l’eix del nostre recorregut, hi trobarem una secció dedicada a l’Alcorà, el llibre sagrat de la fe musulmana, amb luxosos exemplars d’escriptures, cal•ligrafies diverses i belles decoracions, com també altres objectes amb inscripcions d’oracions i de sures. Cal destacar la importància de l’Alcorà com a font d’inspiració d’arquitectes, artistes i artesans de les terres del islam, de la mateixa manera que la Bíblia i els relats bíblics van inspirar els seus homòlegs del món cristià.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Nocturn

Nocturn
tot ha estat culpa de l'herpes zòster




Círcol Maldà

29 d'octubre

Director, dramatúrgia i videorealització: Pep Tosar
Actors: Anna Carné, Cecilia Ligorio, Víctor Pi, Pep Tosar

Una dona va llegint una carta de la seva parella. El que és curiós és que aquest home és mort, ella també i l’amic que forma el triangle també és mort. La quarta persona, una noia que fa diferents papers, amb un canvi de registre excel•lent en cada un d’ells, suposem que també és morta...
Els dos amics es retroben; un d’ells li ha de fer a l’altre una pregunta molt important que no el deixa descansar en pau. Però l’altre el remet a la noia. I la noia no parla, llegeix...
Tot mirant una pintura, Les temptacions de Sant Antoni, del Bosco, l'amic parla de l'herpes zòster tot comparant-lo amb el remordiment: no li dones importància fins que et fa molt de mal... la importància de les coses petites... Però em queden molts dubtes; hauria de llegir l'obra o tornar al teatre a veure si ho acabo d'entendre. (Aquest tríptic, exposat en el Museu Nacional d'Art Antic de Lisboa, rebia visites de persones malaltes i, segons sembla, es curaven després de contemplar-lo. Una malaltia que era curada d'aquesta manera era l'herpes zòster)
És una obra de Tabucchi, Nocturn, barrejant-hi altres textos del mateix Tabucchi. Considero que és una obra molt difícil i que si no fos pels actors que la representen no tindria el valor que té. Treballen molt bé, tot i que en Tosar no te un paper tan fort com en la darrere obra, Records per a Ivanov, que em va deixar amb la impressió d’aquells ulls, foscos, penetrants, plens d’una vida que va més enllà de la vida ordinària.
Quan es troben els dos amics, darrere el tul que separa la mort de la lectura de la vida passada, quan ell entra a l’antiga casa on havia viscut, els records, com se l’escolta la noia; la manera de llegir de la parella, suau, amb accent estranger, espès; el caràcter alegre i despreocupat de l’amic i la seriositat que s’imposa quan parla de la noia, tot plegat et fa gaudir d’una obra diferent, difícil, amb força interpretacions i amb tema per discutir i parlar amb els que t’acompanyen en aquestes obres.
Cosa que vam fer tot sortint del teatre amb els amics que ens acompanyaven. Sobre el que havíem vist i el que havíem entès; creiem que si el protagonista fos viu i no mort seria més fàcil d’entendre...
Obra peculiar pel Círcol Maldà, que sempre et sorprèn amb les obres que ens ofereix.

Diu Tabucchi: Abans, en els bons temps, aquell que cedia a les temptacions era un pecador. Avui en dia no és més que un transgressor, o ni tan sols això, ja que no hi ha res a transgredir. Però sense el pecat tampoc existeix el perdó, i és en això en el que consisteix el nostre infern modern, en un lloc indiferent, mancat de misèria, de salvació o de grandesa. Un dia, mirant amb estupor Les temptacions de Sant Antoni, del Bosco, vaig pensar que si l'home dels nostres temps havia perdut totes les temptacions, encara li quedava el remordiment. I així, vaig imaginar un personatge sotmès per l'obsessió del remordiment. Perquè el remordiment sí que existeix. I de vegades ens condueix com ell vol, fins i tot a la temptació suprema.

6 de novembre:
Segim parlant d'aquesta obra -això és bo- i estem ja quasi segurs que el protagonista, en Pep Tosar, no és mort. Ell escrivia una novel·la i veia que el que ell escrivia passava en la seva vida; o sigui, la mort de la noia i de l'amic amb tot el que comportava, ell ja ho havia escrit, i per això un dia va llançar al mar, full per full, tota la seva obra escrita, fent-la volar. I per remordiment, per saber la resposta a una pregunta, es troba amb el seu amic en el més enllà. És complicat, però les paraules de Tabucchi donen una mica de claror al tema.